Dia litúrgic: Diumenge II (C) de Quaresma 28-2-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 9,28-36):

En aquell temps, Jesús va prendre amb Ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem.

A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué: «Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia què deia. Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol. Llavors va sortir del núvol una veu que deia: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo». Així que s'hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist.

Jesús pujà la muntanya a pregar

Avui, segon diumenge de Quaresma, la litúrgia de la paraula ens porta invariablement l'episodi evangèlic de la transfiguració del Senyor. Enguany amb els matisos propis de sant Lluc.

El tercer evangelista és qui subratlla més fortament el Jesús orant, el Fill que està permanentment unit al Pare a través de l'oració personal, a voltes íntima, amagada, a voltes en presència dels seus deixebles, plena de la joia de l'Esperit Sant.

Fixem-nos, doncs, que Lluc és l'únic dels sinòptics que comença la narració d'aquest relat així: «Jesús (...) pujà a la muntanya a pregar» (Lc 9,28), i, per tant, també és el qui especifica que la transfiguració del Mestre s'esdevingué «mentre pregava» (Lc 9,29). No és pas un fet secundari, aquest.

La pregària és presentada com el context idoni, natural, per a la visió de la glòria del Crist: quan Pere, Joan i Jaume «es van desvetllar (...) van veure la glòria de Jesús» (Lc 9,32). Però no solament la d'Ell, sinó també la glòria que ja Déu manifestà en la Llei i els Profetes; aquests —diu l'evangelista Lluc— «es van aparèixer gloriosos» (Lc 9,31). Efectivament, també ells troben el propi esplendor quan el Fill parla al Pare en l'amor de l'Esperit. Així, en el cor de la Trinitat, la Pasqua de Jesús, «la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem» (Lc 9,31), és el signe que manifesta el designi de Déu des de sempre, portat a terme en el si de la història d'Israel, fins a l'acompliment definitiu, en la plenitud dels temps, en la mort i la resurrecció de Jesús, el Fill encarnat.

Ens fa bé recordar, en aquesta Quaresma i sempre, que solament si deixem aflorar l'Esperit de pietat en la nostra vida, establint amb el Senyor una relació familiar, inseparable, podrem gaudir de la contemplació de la seva glòria. És urgent deixar-nos impressionar per la visió del rostre del Transfigurat. A la nostra vivència cristiana potser li sobren paraules i li manca estupor, aquell que féu de Pere i els seus companys testimonis autèntics del Crist vivent.

CAL TASTAR EL CEL

cal tastar el cel



Segon diumenge d'aquest temps de conversió, guiats per l'escena evangèlica de la transfiguració del Senyor. L'escena de la transfiguració és el contrapunt a l'evangeli de les temptacions de diumenge passat. En la vida de Jesús, dels primers deixebles i de nosaltres hi ha les temptacions, però són del tot necessaris moments de transfiguració, tastar el cel, de tant en tant. Tots plegats estem més acostumats a parlar i a comentar els fets negatius que els positius. No es tracta només dels mitjans de comunicació. Fixeu-vos en les converses de botiga o de perruqueria: sovint es comenten defectes, fets negatius amb un xic de morbositat, malalties, separacions, enfrontaments... Poques vegades escoltem comentaris sobre fets bonics de les persones, de les famílies, el costat positiu i engrescador de la vida.
Però això mateix succeeix molt sovint en les reunions de capellans, o de consells pastorals, o de grups d'acció eclesial. Apareixen els dèficits amb relació a la vida cristiana, cosa normal per tal de descobrir-ne els reptes i les accions adients; però poques vegades apareix el progrés, ni que sigui d'una persona, infant, jove o gran. Difícilment remarquem els fets positius, els signes del Regne, que ens alegrarien la vida i ens estimularien en la nostra acció. Per això comento que són necessaris moments de transfiguració, d'una experiència semblant a la que varen fer els tres deixebles amb Jesús, quan aquest els havia parlat molt clar del seu futur, de la seva passió i mort com a culminació de fer present el gran Amor de Déu per la humanitat. Quan s'anaven quedant sols i, a més, per desanimar el personal, ha afirmat que els seus han d'estar disposats a carregar la seva creu i, fins i tot, a donar la vida. Vaja, per desanimar el més animat i per agafar un altre camí.
Aleshores és quan, tocant el cel, fent un tast de la glòria, s'adonen certament de qui és aquell home, Jesús, i a on condueix tot això que ara veuen molt fosc.
Intento ajudar a descobrir com aquesta escena evangèlica es pot viure en la nostra vida.
La transfiguració en la nostra vida de deixebles. O bé veiem un camí ple de creus o bé estem contents i satisfets quan les coses ens van bé (...).


FRANCESC PARDO I ARTIGAS
+Bisbe de Girona CEL

Dia litúrgic: Dissabte I de Quaresma 27-02-2010

Text de l'Evangeli
(Mt 5,43-48):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Estima els altres, però no estimis els enemics’. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial».


Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen

Avui, l'Evangeli ens exhorta a l'amor més perfecte. L'amor és voler el bé d'altri i ací rau la nostra realització personal. No estimem per a nosaltres mateixos, sinó pel bé d'altri, i en fer-ho creixem com a persones. L'ésser humà, afirmà el Concili Vaticà II, «no pot trobar la seva plenitud si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres». D'això, en deia santa Teresa de l'Infant Jesús fer de la nostra vida un holocaust. L'amor és la vocació humana. Tot el nostre capteniment, per a ser veritablement humà, ha de manifestar la realitat del nostre ésser tot realitzant la vocació a l'amor. Com ha escrit Joan Pau II, «l'home, no pot viure sense amor. Hom roman incomprensible per a si mateix, la seva vida manca de sentit si no se li revela l'amor, si no es troba amb l'amor, si no l'experimenta i el fa propi, si no en participa vivament».

L'amor té el seu fonament i la seva plenitud en l'amor de Déu en Crist. La persona és convidada a un diàleg amb Déu. Hom existeix per l'amor de Déu que el creà, i per l'amor de Déu que el conserva, «i només pot dir-se que viu en la plenitud de la veritat quan reconeix lliurement aquest amor i es confia totalment al seu Creador» (Concili Vaticà II): aquesta és la raó més alta de la seva dignitat. Dit altrament, l'amor humà cal que sigui custodiat per l'Amor diví, que n'és la seva font, hi troba el seu model i el porta a plenitud. Per tot això, l'amor, quan és veritablement humà, estima amb el cor de Déu i abraça fins i tot els enemics. Si no és així, hom no estima de debò. Tant és així que l'exigència del do sincer d'un mateix esdevé un precepte diví: «Sigueu perfectes, com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,48).

Dia litúrgic: Divendres I de Quaresma 26-02-2010

Text de l'Evangeli
(Mt 5,20-26):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. Ja sabeu que es va dir als antics: ‘No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal’. Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern.

»Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. Afanya't a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim».


Deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà

Avui, el Senyor, en parlar-nos del que s'escau en els nostres cors, ens convida a convertir-nos. El comandament diu «No matis» (Mt 5,21), però Jesús ens recorda que existeixen altres formes de barrar la vida als altres. Podem privar-los de la vida, per exemple, conservant en el nostre cor una excessiva ira envers ells, o no tractar-los amb respecte i, àdhuc, insultant-los (cf. Mt 5,22).

El Senyor ens crida a esdevenir persones íntegres: «Deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà» (Mt 5,24), és a dir, la fe que professem en celebrar la Litúrgia hauria d'influir en la nostra vida quotidiana i afectar al nostre capteniment. És per això que Jesús ens demana de reconciliar-nos amb els nostres enemics. Una primera passa en aquest camí de reconciliació és pregar pels nostres enemics, tal com Jesús ho demana. Si ens resulta difícil, aleshores, seria adient recordar i reviure en la nostra imaginació Jesucrist morint per aquells que ens desagraden. Si hem estat greument danyats pels altres, mirem de pregar per tal que cicatritzi el dolorós record i per tal d'assolir la gràcia de poder perdonar. I, alhora que preguem, demanem al Senyor que retrocedeixi amb nosaltres en el temps i al lloc de la ferida —tot reemplaçant-la amb amor— amb vista a esdevenir lliures per a reeixir perdonar.

En paraules de Benet XVI, «si volem presentar-nos davant d'Ell, també hem de posar-nos en camí per anar a l'encontre els uns amb els altres. Per això, cal aprendre la gran lliçó del perdó: no hem de permetre que s'insinuï en el cor el corc del ressentiment, sinó que hem d'obrir el cor a la magnanimitat de l'escolta de l'altre, obrir el cor a la comprensió, a la possible acceptació de les seves disculpes i al generós oferiment de les pròpies».

Dia litúrgic: Dijous I de Quaresma 25-02-2010

Text de l'Evangeli
(Mt 7,7-12):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren. ¿Qui de vosaltres, si el seu fill li demana pa, li donarà una pedra? O bé, si li demana peix, li donarà una serp? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen. Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes».


El qui demana, rep; el qui cerca, troba

Avui, Jesús ens parla de la necessitat i el poder de l'oració. No podem entendre la vida cristiana sense relació amb Déu, i en aquesta relació, la pregària ocupa un lloc central. Mentre vivim en aquest món, els cristians ens trobem en un camí de pelegrinatge, però la pregària ens atansa a Déu, ens obre les portes del seu amor immens i ens anticipa ja les delícies del cel. Per això, la vida cristiana és una contínua petició i recerca: «Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i Déu us obrirà» (Mt 7,7), ens diu Jesús.

Al mateix temps, l'oració va transformant el cor de pedra en un cor de carn: «Si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen» (Mt 7,11). El resum millor que podem demanar a Déu es troba en el Parenostre: «Vingui a nosaltres el vostre Regne, faci's la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel» (cf. Mt 6,10). Per tant, no podem demanar en la pregària qualsevol cosa, sinó allò que sigui realment un bé. Ningú no desitja un dany per a ell, per això, tampoc no ho podem voler per als altres.

Hi ha qui es queixa que Déu no l'escolta, perquè no veu els resultats de manera immediata o perquè pensa que Déu no l'estima. En casos així, no ens vindrà pas malament recordar aquest consell de sant Jeroni: «És cert que Déu dóna a qui li ho demana, que el qui cerca troba, i a qui truca li obren: es veu clarament que aquell que no ha rebut, que no ha trobat, ni li han obert, és perquè no ha demanat bé, no ha cercat bé, ni ha trucat bé a la porta». Demanem, doncs, en primer lloc a Déu que faci el nostre cor bondadós com el de Jesucrist.

Dia litúrgic: Dimecres I de Quaresma 24-02-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 11,29-32):

En aquell temps, s'anava reunint encara més gent, i Jesús començà a dir: «La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs. Perquè així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació. El dia del judici, la reina del país del sud s'alçarà per condemnar els homes d'aquesta generació, perquè ella va venir de l'altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó. El dia del judici, els habitants de Nínive s'aixecaran per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs».


Així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació

Avui, Jesús ens diu que el senyal que donarà a la “generació perversa” serà Ell mateix, com el “senyal de Jonàs” (cf. Lc 11,30). De la mateixa manera que Jonàs permeté que el llencessin per la borda per a calmar la tempesta que amenaçava enfonsar-los —i, així, salvar la vida de la tripulació—, igualment Jesús permeté que el llencessin per la borda per tal de calmar les tempestes del pecat que posen en perill les nostres vides. I, semblantment com Jonàs passà tres dies en el ventre de la balena abans que aquesta el vomités envers la terra sa i estalvi, així Jesús hauria de passar tres dies en el si de la terra abans no abandonés la tomba (cf. Mt 12,40).

El senyal que Jesús donarà als “malvats” de cada generació és la seva mort i resurrecció. La seva mort, acceptada lliurement, és el senyal de l'increïble amor de Déu per nosaltres: Jesús donà la seva vida per a salvar la nostra. I la resurrecció d'entre els morts és el senyal del seu poder diví. Es tracta del senyal més poderós i commovedor que hom mai hagi donat.

A més, però, Jesús és també el senyal de Jonàs en un altre sentit. Jonàs fou una icona i un mitjà de conversió. Quan en la seva predicació «D'aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda!» (Jon 3,4) adverteix els ninivites pagans, aquests es converteixen, ja que tots ells —des del rei fins els nens i els animals— es cobriren amb sac i cendres. Durant aquests quaranta dies de la Quaresma, tenim algú “molt més gran que Jonàs” (cf. Lc 11,32) predicant la conversió a tots nosaltres: el propi Jesús. Per tant, la nostra conversió hauria de ser igualment plena.

«Ja que Jonàs era un servent», escriu sant Joan Crisòstom en la persona de Jesucrist, «però jo sóc el Mestre; i ell fou llençat per la balena, però jo vaig ressuscitar d'entre els morts; i ell proclamava la destrucció, però jo he vingut a predicar la Bona Nova i el Regne».

La passada setmana, el Dimecres de Cendra, ens cobrirem amb cendra, i cadascú escoltà les paraules de la primera homilia de Jesucrist, «Penedeix-te i creu en l'Evangeli» (cf. Mc 1,15). La pregunta que hem de fer-nos és: —¿Hem respost ja amb una profunda conversió com la dels ninivites i hem abraçat aquell Evangeli?

Dia litúrgic: Dimarts I de Quaresma 23-2-2010

Text de l'Evangeli
(Mt 6,7-15):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.

»Vosaltres, pregueu així: ‘Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal’. Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres».

Quan pregueu, no parleu per parlar; bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat

Avui, Jesús —que és el Fill de Déu— m'ensenya a mi a comportar-me com un fill de Déu. Un primer aspecte és la confiança quan parlo amb Ell. Però el Senyor ens adverteix: «No parleu per parlar» (Mt 6,7). I és que els fills, quan parlen amb el seus pares, no ho fan amb raonaments complicats, ni dient moltes paraules, sinó que amb senzillesa demanen tot allò que necessiten. Sempre tinc la confiança de ser escoltat perquè Déu —que és Pare— m'estima i m'escolta. De fet, pregar no es informar a Déu, sinó demanar-li tot el que necessito, ja que «bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu» (Mt 6,8). No seré bon cristià si no faig oració, com no pot ser bon fill qui no parla habitualment amb el seus pares.

El Parenostre és l'oració que Jesús mateix ens ha ensenyat, i és un resum de la vida cristiana. Cada vegada que reso al Pare nostre em deixo portar de la seva mà i li demano allò que necessito cada dia per a esdevenir millor fill de Déu. Necessito no només el pa material, sinó —sobretot— el Pa del Cel: «Demanem que mai no ens falti el Pa de l'Eucaristia». També aprendre a perdonar i ser perdonats: «Per a poder rebre el perdó que Déu ens ofereix, adrecem-nos al Pare que ens estima», diuen les fórmules introductòries al Parenostre de la Missa.

Durant la Quaresma, l'Església em demana d'aprofundir en la pregària. «La pregària, el col·loqui amb Déu, és el bé més alt, perquè constitueix (...) una unió amb Ell» (Sant Joan Crisòstom). Senyor, necessito aprendre a pregar i treure'n conseqüències concretes per a la meva vida. Sobretot per a viure la virtut de la caritat: l'oració em dóna forces per viure-la cada dia millor. Per això, demano diàriament que m'ajudi a disculpar tant les petites molèsties dels altres, com perdonar les paraules i actituds ofensives i, sobretot, a no tenir rancúnies, i així podré dir-li sincerament que perdono de tot cor els meus deutors. Ho podré aconseguir perquè m'ajudarà en tot moment la Mare de Déu.

Dia litúrgic: 22 de Febrer: La Càtedra de sant Pere, apòstol

Text de l'Evangeli
(Mt 16,13-19):

En aquell temps, Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Felip, i preguntava als seus deixebles: «Qui diu la gent que és el Fill de l'home?». Ells respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes». Ell els pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Simó Pere li respongué: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu».

Llavors Jesús li va dir: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel».


Jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església


Avui celebrem la Càtedra de sant Pere. Des del segle IV, amb aquesta celebració es vol destacar el fet que —com un do de Jesucrist per a nosaltres— l'edifici de la seva Església recolza sobre el Príncep dels Apòstols, qui gaudeix d'un ajut diví peculiar per a tal missió. Així ho manifestà el Senyor a Cesarea de Felip: «Jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església» (Mt 16,18). En efecte, «és escollit només Pere per a ser anteposat a la vocació de totes les nacions, a tots els Apòstols i a tots els Pares de l'Església» (Sant Lleó el Gran).

Des del seu inici, l'Església s'ha beneficiat del ministeri petrí de manera que sant Pere i els seus successors han presidit la caritat, han estat font d'unitat i, molt especialment, han tingut la missió de confirmar en la veritat els seus germans.

Jesús, un cop ressuscitat, confirmà aquesta missió a Simó Pere. Ell, que profundament penedit ja havia plorat la seva triple negació davant Jesús, ara fa una triple manifestació d'amor: «Senyor, vós ho sabeu tot, vós sabeu que us estimo» (Jn 21,17). Aleshores, l'Apòstol veié amb consol com Jesucrist no es va desdir d'ell i, per tres vegades, el confirmà en el ministeri que abans li havia estat anunciat: «Pastura les meves ovelles» (Jn 21,16.17).

Aquesta potestat no és per mèrit propi, com tampoc ho fou la declaració de fe de Simó a Cesarea: «Això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!» (Mt 16,17). Sí, es tracta d'una autoritat amb potestat suprema rebuda per a servir. És per això que el Romà Pontífex, quan signa els seus escrits, ho fa amb el següent títol honorífic: Servus servorum Dei.

Es tracta, per tant, d'un poder per a servir la causa de la unitat fonamentada sobre la veritat. Fem el propòsit de pregar per al Successor de Pere, de prestar un atent obsequi a les seves paraules i d'agrair a Déu aquest gran regal.

Dia litúrgic: Diumenge I (C) de Quaresma 21- 2-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 4,1-13):

En aquell temps, Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà. L'Esperit el va conduir pel desert durant quaranta dies, i era temptat pel diable. Aquells dies no va menjar res, i a la fi tenia fam. El diable li digué: «Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa». Però Jesús li va respondre: «L'Escriptura diu: ‘L'home no viu només de pa’».

Després el diable se l'endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els reialmes del món i li digué: «Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes: me l'han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. Adora'm i tot serà teu». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: ‘Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol’».

Després el conduí a Jerusalem, el va posar dalt de tot del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. Diu l'Escriptura: ‘Donarà ordre als seus àngels de guardar-te’. I encara: ‘Et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres’». Jesús li contestà: «Diu l'Escriptura: ‘No temptis el Senyor, el teu Déu’». Un cop el diable hagué esgotat tota mena de temptacions, s'allunyà d'ell fins al moment oportú.

L'Esperit el va conduir pel desert durant quaranta dies, i era temptat pel diable


Avui, Jesús, «ple de l'Esperit Sant» (Lc 4,1), s'endinsa en el desert, lluny dels homes, per a experimentar de forma immediata i sensible la seva dependència absoluta del Pare. Jesús se sent agredit per la fam i aquest moment de defalliment és aprofitat pel Maligne, que el tempta amb la intenció de destruir el nucli mateix de la identitat de Jesús com a Fill de Déu: la seva adhesió substancial i incondicional al Pare. Amb els ulls posats en Crist, vencedor del mal, els cristians avui ens sentim estimulats a endinsar-nos en el camí de la Quaresma. Ens hi empeny el desig de l'autenticitat: ser plenament allò que som: deixebles de Jesús i, amb Ell, fills de Déu. Per això volem aprofundir la nostra adhesió fonda a Jesucrist i al seu programa de vida que és l'Evangeli: «L'home no viu només de pa» (Lc 4,4).

Com Jesús al desert, armats amb la saviesa de l'Escriptura, ens sentim cridats a proclamar en el nostre món consumista que l'home està dissenyat a escala divina i que només pot sadollar la seva fam de felicitat quan obre de bat a bat les portes de la seva vida a Jesucrist Redemptor de l'home. Això comporta vèncer multitud de temptacions que volen empetitir la nostra vocació humano-divina. Amb l'exemple i amb la força de Jesús temptat al desert, desemmascararem les moltes mentides sobre l'home que ens són dites sistemàticament des dels mitjans de comunicació social i des del medi ambient pagà on vivim.

Sant Benet dedica el capítol 49 de la seva Regla a “L'observança quaresmal” i exhorta a «esborrar en aquests dies sants les negligències dels altres temps (...), donant-nos a l'oració amb llàgrimes, a la lectura, a la compunció del cor i a l'abstinència (...), a oferir a Déu alguna cosa per pròpia voluntat per tal de donar goig a l'Esperit Sant (...) i esperar amb deler espiritual la Santa Pasqua».

Mantenir-se fidel a jesús

Hem començat la Quaresma per arribar a la Pasqua, per viure la Pasqua. Aquest és el sentit del temps quaresmal. Per viure segons Jesús, per tastar la Pasqua, necessitem la Quaresma. Ho expressàvem el dimecres de cendra quan en la imposició de la cendra sobre el cap se'ns deia: "Converteix-te i creu en l'Evangeli". L'actitud més important d'aquest temps no és la tristesa, ni la penitència, ni la mortificació, sinó la conversió: canvia per fiar-te de Crist! Per fer-ho necessitem: La pregària: obrir-nos a Déu, aturar-nos, perquè ell ens pugui atrapar. Confrontar la vida amb l'Evangeli. El dejuni: en el sentit de l'autocontrol, de domini d'un mateix per fer-se més disponible a Déu i als germans. L'almoina: el donar-se per ajudar d'una manera eficaç i amical. Cada diumenge la Paraula del Senyor ens farà de guia i brúixola per fer aquest camí quaresmal. La temptació o temptacions en la vida de Jesús i en la nostra. La temptació va ser present en la vida de Jesús i ho és en la nostra vida. Els quaranta dies de Jesús evoquen els quaranta anys del poble d'Israel al desert, lloc i temps de prova, de temptació, de descobriment de l'amor de Déu, de lluita per mantenir-se fidel a aquest amor i, alhora, de trencament de l'Aliança, d'abandó de l'únic Déu alliberador. D'aquí els nostres quaranta dies quaresmals.
Què és la temptació? La possibilitat molt atractiva i suggeridora d'abandonar el camí que Déu vol per a mi i escollir-ne d'altres que semblen oferir més felicitat, més plenitud personal... El nostre camí segons Déu no és fàcil, però la vida de Jesús tampoc ho va ser; ens ho mostren les tres temptacions que hem escoltat i que, d'alguna manera, s'aniran repetint fins a la seva mort. Temptacions de Jesús, de l'Església i de cadascú de nosaltres.
1a temptació: "Que aquestes pedres es converteixin en pans, si ets fill de Déu": la temptació del pa fàcil. La situació de gana i necessitat és ocasió de temptació. Fer miracles en profit propi. Esperar que Déu resolgui els problemes que nosaltres hem de resoldre: guanyar el pa i repartir-lo per a tothom i, si cal, lluitar pequè això sigui possible. No esperem que Déu resolgui amb una intervenció espectacular els nostres problemes humans. I (...).

+FRANCESC PARDO I ARTIGAS
Bisbe de Girona

Dia litúrgic: Dissabte després de Cendra 20-02-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 5,27-32):

En aquell temps, Jesús va sortir i veié un publicà que es deia Leví, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell ho deixà tot, s'aixecà i es posà a seguir-lo. Després Leví va preparar un gran banquet en honor de Jesús a casa seva, i molts publicans i altra gent eren a taula amb ells. Els fariseus i els seus mestres de la Llei ho retreien als deixebles de Jesús i els deien: «Per què mengeu i beveu amb els publicans i els pecadors?». Jesús els respongué: «El metge, no el necessiten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors».

No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors

Avui veiem com avança la Quaresma i la intensitat de la conversió a la que el Senyor ens crida. La figura de l'apòstol i evangelista Mateu és molt representativa dels qui podem arribar a pensar que, per causa del nostre historial, o pels pecats personals o situacions complicades, és difícil que el Senyor es fixi en nosaltres per a col·laborar amb Ell.

Doncs bé, Jesucrist, per a treure'ns tot dubte ens posa com a primer evangelista el cobrador d'impostos Leví, a qui li diu sense més: «Segueix-me» (Lc 5,27). Amb ell fa exactament el contrari del que una mentalitat “benpensant” i “assenyada” podria considerar. Si avui volem aparentar ser “políticament correctes”, Leví —en canvi— venia d'un món on gaudia del rebuig de tots el seus compatriotes, ja que se'l considerava, només pel fet de ser publicà, col·laboracionista dels romans i, possiblement, defraudador per les “comissions”, el qui escanyava els pobres per a cobrar-los els impostos, en fi, un pecador públic.

Als qui es consideraven perfectes, no els hi podia passar pel cap que Jesús no només no els cridés a seguir-lo, sinó ni tan sols a seure a la mateixa taula.

Però amb aquesta actitud d'escollir-lo, Nostre Senyor Jesucrist ens diu que més aviat és d'aquest tipus de gent de qui li agrada servir-se per expandir el seu Regne; ha escollit els malalts, els pecadors, els qui no es creuen justos: «Per a confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món» (1Co 1,27). Són aquests els qui necessiten el metge, i sobretot, entendran que els altres també el necessitin.

Hem de fugir, doncs, de pensar que Déu vol expedients nets i immaculats per a servir-lo. Aquest expedient només el va preparar per la Nostra Mare. Però per a nosaltres, subjectes de la salvació de Déu i protagonistes de la Quaresma, Déu vol un cor contrit i humiliat. Precisament, «Déu t'ha fet dèbil per a donar-te el seu propi poder» (Sant Agustí). Aquest és el tipus de gent que, com diu el salmista, Déu no menysprea.

Dia litúrgic: Divendres després de Cendra 19-02-2010

Text de l'Evangeli
(Mt 9,14-15):


En aquell temps, els deixebles de Joan van anar a trobar Jesús i li preguntaren: «Per què nosaltres i els fariseus fem molts dejunis, i els teus deixebles no dejunen?». Jesús els respongué: «¿Poden estar tristos els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran».

Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran

Avui, primer divendres de la Quaresma, havent viscut el dejuni i l'abstinència del Dimecres de Cendra, procurem oferir el dejuni i el rés del Sant Rosari per la pau, que tant urgeix en el nostre món. Nosaltres estem disposats a tenir cura d'aquest exercici quaresmal que l'Església, Mare i Mestra, ens demana que observem, i a recordar que el mateix Senyor va dir: «Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran» (Mt 9,15). Tenim el desig de viure'l no sols com el compliment d'un precepte al que estem obligats, sinó —sobretot— procurant d'arribar a trobar l'esperit que ens porta a viure aquesta pràctica quaresmal i que ens ajudarà en el nostre progrés espiritual.

Cercant aquest sentit pregon, ens podem preguntar: quin és el veritable dejuni? Ja el profeta Isaïes, en la primera lectura d'avui, ens comenta quin és el dejuni que Déu aprecia: «Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l'instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat, i per reraguarda, la glòria del Senyor» (Is 58,7-8). A Déu li agrada i espera de nosaltres tot allò que ens porta a l'amor autèntic als nostres germans.

Cada any, el Sant Pare Joan Pau II ens adreçava un missatge de Quaresma. En un d'aquests missatges, sota el lema «Fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35), les seves paraules ens ajudaren a descobrir aquesta mateixa dimensió caritativa del dejuni, que ens disposa des del fons del nostre cor a preparar-nos per la Pasqua amb un esforç per identificar-nos, cada cop més, amb l'amor de Crist que l'ha portat fins a donar la vida a la Creu. En definitiva, «el que tot cristià ha de fer en qualsevol temps, ara cal executar-ho amb més sol·licitud i amb més devoció» (Sant Lleó el Gran, papa).

PREGÀRIA D’UN SOLDAT MORT....

Escolta'm, Déu meu, jo no havia parlat mai amb Tu!
Avui voldria saludar-te. Com va, això?
No sé si ho saps, em deien que no existies,
i jo, pobre de mi, vaig creure que era veritat.
Mai no havia mirat la teva gran obra,
però ahir, des d'aquell cràter que va fer un obús,
vaig veure el teu cel ple d'estrelles
i vaig comprendre que m'havien enganyat.
Ja és ben curiós:
en aquest terrible infern
he trobat la llum per mirar la teva Faç.
Després d'això, no tinc moltes coses per dir-te,
sinó només que estic content d'haver-te conegut.
Després de mitjanit hi haurà l'ofensiva,
però no tinc por. Sé que tu vetlles.
El senyal! ...Bé, Déu meu, me’n haig d'anar...
T'he agafat afecte...
Et voldria dir encara que, com ja saps, la lluita serà dura,
i potser aquesta nit trucaré a la teva porta.
Encara que mai no havíem estat amics,
¿em deixaràs entrar si vinc a veure't?
Mira, estic plorant.
Veus, Déu meu?
Estic pensant que ja no sóc dolent.
Bé, Déu meu, me n'haig d'anar.
Bona sort!
És estrany, però ja no em fa por la mort.
Un soldat anònim mort durant la Segona Guerra Mundial
-----------------------------------------------------
Has anat llegint a poc a poc el text. Potser és la primera vegada. És possible que una certa commoció envaeixi el teu cor. Deixa’t anar. No posis resistència a una plana tan transparent i neta. Vibra amb els sentiment i la llum d’aquest soldat anònim. Feia poques hores que havia descobert a Déu i el tractava, com el que és, un Amic. Les seves llàgrimes, en mig de la terrible i injusta guerra, regaven la terra com una llum en mig de la foscor total.
Què és el que més t’ha impactat d’aquesta pregària?
I tu... com et trobes en relació a Déu?
Potser sents la necessitat de refer-la ?
Ara comencem el camí vers la Pasqua. Un bon moment per renovar la teva amistat amb Déu. Per molt malament que estiguis no hi ha comparació amb un camp de batalla com el que viure el nostre amic soldat anònim. Des del cràter de l’obús, mirant el firmament, va deixar-se seduir per Déu. Siguis en els forats que estiguis, mira a munt, si us plau, i prega.

Dia litúrgic: Dijous després de Cendra 18-02-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 9,22-25):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia». I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?».

Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi

Avui és el primer dijous de Quaresma. Encara tenim ben fresca la cendra que l'Església ens posava ahir sobre el front, i que ens introduïa en aquest temps sant, que és un trajecte de quaranta dies. Jesús, en l'Evangeli, ens ensenya dues rutes: el Via Crucis que Ell ha de recórrer, i el nostre camí en el seu seguiment.

La seva senda és el Camí de la Creu i de la mort, però també el de la seva glorificació: «El Fill de l’Home ha de patir molt (...), l'han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia» (Lc 9,22). El nostre corriol, essencialment, no és pas diferent del de Jesús, i ens assenyala quina és la manera de seguir-lo: «Si algú vol venir amb mi...» (Lc 9,23).

Abraçat a la seva Creu, Jesús seguia la Voluntat del Pare; nosaltres, carregant-nos la nostra sobre les espatlles, l'acompanyem en el seu Via Crucis.

El camí de Jesús es resumeix en tres paraules: sofriment, mort, resurrecció. El nostre viarany també el constitueixen tres aspectes (dues actituds i l'essència de la vocació cristiana): negar-nos a nosaltres mateixos, prendre cada dia la creu, i acompanyar Jesús.

Si algú no es nega a si mateix i no pren la creu, vol afirmar-se i ser ell mateix, vol «salvar la vida», com diu Jesús. Volent-la salvar, però, la perdrà. En canvi, el qui no malda per evitar el sofriment i la creu, per causa de Jesús, salvarà la seva vida. És la paradoxa del seguiment de Jesús: «Què en traurà un home d’haver guanyat tot el món si es perd a si mateix?» (Lc 9,25).

Aquesta paraula del Senyor, que clou l'Evangeli d'avui, va sotraguejar el cor de sant Ignasi i va provocar la seva conversió: «Què passaria si jo fes això que va fer sant Francesc i això que va fer sant Domènec?». Tant de bo que en aquesta Quaresma la mateixa paraula ens ajudi també a convertir-nos!

Dia litúrgic: Dimecres de Cendra 17-2-2010

Text de l'Evangeli
(Mt 6,1-6.16-18):


En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.

»I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà».


Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi

Avui comencem el nostre itinerari envers la Pasqua, i l'Evangeli ens recorda els deures fonamentals del cristià, no solament com a preparació cap a un temps litúrgic, sinó com a preparatiu envers la Pasqua Eterna: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel» (Mt 6,1). La justícia de la que parla Jesús consisteix a viure conforme als principis evangèlics, sense oblidar que «si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 5,20).

La justícia ens mena a l'amor, palesat en l'almoina i en les obres de misericòrdia: «Quan facis almoina (...) mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta» (Mt 6,3). No és que haguem d'ocultar les bones obres, sinó que hom no ha de pensar en la lloança humana en fer-les, ni pretendre cap altra bé. En altres paraules, haig de fonar almoina de tal manera que ni tan sols jo tingui la sensació d'estar fent una cosa bona que mereixi una recompensa de part de Déu i l'elogi de part dels homes.

Benet XVI ha insistit en què socórrer els necessitats és un deure de justícia, fins i tot abans que un acte de caritat: «La caritat va més enllà de la justícia (...), però mai manca de justícia, la qual porta a donar a l'altre el que és "seu", allò que li pertoca en virtut del seu ésser i del seu obrar». No hem d'oblidar que no som pas propietaris absoluts dels bens que posseïm, sinó administradors. El Crist ens ha ensenyat que l'autèntica caritat és aquella que no es limita a "donar" almoina, sinó aquella que duu a "donar-se" un mateix, a oferir-se a Déu com a culte espiritual (cf. Rm 12,1). Aquest seria el veritable gest de justícia i caritat cristiana, «i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà» (Mt 6,4).

Dia litúrgic: Dimarts VI de durant l'any 16-02-2010

Text de l'Evangeli
(Mc 8,14-21):

En aquell temps, els deixebles s'havien oblidat de proveir-se de pans i tan sols en portaven un a la barca. Jesús els va fer aquesta advertència: «Estigueu alerta, aneu amb compte amb el llevat dels fariseus i el llevat d'Herodes». Llavors es posaren a discutir que no tenien pans. Jesús se n'adonà i els digué: «Per què discutiu que no teniu pans? ¿Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit? ¿Teniu ulls, i no hi veieu, orelles, i no hi sentiu? ¿No recordeu quantes cistelles vau omplir amb els bocins que havien sobrat quan vaig partir els cinc pans per als cinc mil homes?». Ells li responen: «Dotze». «I quan vaig partir els set pans per a les quatre mil persones, quantes paneres plenes de bocins vau recollir?». Li diuen: «Set». I els digué: «¿Encara no ho enteneu?».


¿Teniu ulls, i no hi veieu, orelles, i no hi sentiu?

Avui notem que Jesús —com ja li passava amb els Apòstols— no sempre és entès. A vegades es fa difícil. Per més que vegem prodigis, i que es diguin les coses clares, i se'ns comuniqui bona doctrina, mereixem la seva reprensió: «¿Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit?» (Mc 8,17).

Ens agradaria dir-li que l'entenem i que no tenim l'enteniment ofuscat, però no ens hi atrevim. Sí, gosem, com el cec, fer-li aquesta súplica: «Senyor, que hi vegi» (Lc 18,41), per a tenir fe, i veure-hi; i com el salmista diu: «Inclina el meu cor al teu pacte, fes que no em deixi subornar» (Ps 119,36) per a tenir bona disposició, escoltar i acollir la Paraula de Déu i fer-la fructificar.

Serà bo, també, avui i sempre, fer cas a Jesús que ens alerta: «Vigileu: guardeu-vos del llevat dels fariseus» (Mc 8,15), allunyats de la veritat, “maniàtics complidors”, que no són adoradors en Esperit i en veritat (cf. Jn 4,23), i del «llevat d'Herodes», orgullós, despòtic, sensual, que només vol veure i sentir Jesús per complaure's.

I com guardar-nos d'aquest “llevat”? Doncs fent una lectura contínua, intel·ligent i devota de la Paraula de Déu i, per això mateix, “sàvia”, fruit de ser «pietosos com infants: però no ignorants, perquè cadascú ha d'esforçar-se, en la mesura de les seves possibilitats, en l'estudi seriós, científic, de la fe (...). Pietat de nens, doncs, i doctrina segura de teòlegs» (Sant Josepmaria).

Així, il·luminats i enfortits per l'Esperit Sant, alertats i conduïts pels bons Pastors, estimulats pels cristians i cristianes fidels, creurem el que hem de creure, farem el que hem de fer. Ara bé, cal “voler” veure: «El qui és la Paraula es va fer home» (Jn 1,14), visible, palpable; cal “voler” escoltar: Maria fou “l'esquer” perquè Jesús digués: «Sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden» (Lc 11,28).

Dia litúrgic: Dilluns VI de durant l'any 15-2-2010

Text de l'Evangeli
(Mc 8,11-13):


En aquell temps, els fariseus vingueren i començaren a discutir amb Jesús. Per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel. Ell sospirà profundament i digué: «Per què demana un senyal, la gent d'aquesta generació? Us asseguro que no els serà donat cap senyal». Jesús els deixà, s'embarcà altra vegada i se'n va anar a l'altra riba.


Us asseguro que no els serà donat cap senyal

Avui, l'Evangeli sembla que no ens digui gaire res ni de Jesús ni de nosaltres mateixos. «Per què demana un senyal, la gent d'aquesta generació?» (Mc 8,12). Joan Pau II, tot comentant aquest episodi de la vida de Jesucrist, diu: «Jesús convida al discerniment respecte les paraules i les obres que testimonien (són “senyal de”) l'arribada del regne del Pare». Als jueus que interroguen Jesús sembla que els falta la capacitat o la voluntat de discernir aquell senyal que —de fet— és tota l'actuació, obres i paraules del Senyor.

També avui en dia es demanen senyals a Jesús: que faci notar la seva presència en el món o que ens digui d'una manera evident com hem d'actuar nosaltres. El Papa ens fa veure que la negativa de Jesucrist a donar un senyal als jueus —i, per tant, també a nosaltres— es deu a què vol «canviar la lògica del món, orientada a cercar signes que confirmin el desig d'autoafirmació i de poder de l'home». Els jueus no volien un signe qualsevol, sinó aquell que indiqués que Jesús era el tipus de messies que ells desitjaven. No esperaven el que venia a salvar-los, sinó el que venia a donar seguretat a la seva visió de com s'havien de fer les coses.

En definitiva, quan els jueus del temps de Jesús com els cristians d'ara demanem —d'una manera o altra— un senyal, el que fem és demanar a Déu que actuï a la nostra manera, la que nosaltres creiem més encertada i que de fet dóna suport al nostre mode de pensar. I Déu, que en sap i pot més (i per això demanem al Parenostre que es faci la “seva” voluntat), té els seus camins, encara que a nosaltres no ens sigui fàcil de comprendre'ls. Però Ell, que es deixa trobar per tots els qui el cerquen, també, si li demanem discerniment, ens farà comprendre quina és la seva manera d'obrar i com podem distingir avui els seus signes.

Santoral 14 de Febrer: Sant Ciril, monjo, i sant Metodi, bisbe, Patrons d'Europa

Text de l'Evangeli
(Lc 6,17.20-26):


En aquell temps, Jesús amb els deixebles baixà de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó. Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué: «Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu! Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà! Feliços els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu! Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu! Aquell dia, alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes.

»Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!».

Alegreu-vos i feu festa

Avui tornem a viure les benaurances i les "malaurances": «Feliços vosaltres...», si ara patiu en el meu nom; «Ai de vosaltres...», si ara rieu. La fidelitat a Crist i al seu Evangeli fa que siguem rebutjats, escarnits en els mitjans de comunicació, odiats, com Crist va ser odiat i penjat a la creu. Hi ha qui pensa que és degut a manca de fe, però potser ben mirat és degut a manca de raó. El món no vol pensar ni ser lliure; viu immers en l'anhel de la riquesa, del consum, de l'adoctrinament llibertari que s'omple de paraules vanes, buides on s'enfosqueix el valor de la persona i es befa l'ensenyament de Crist i de l'Església, perquè ara com ara és l'únic pensament que va de debò contra corrent. Amb tot, el Senyor Jesús ens encoratja: «Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu! (...). La vostra recompensa és gran en el cel» (Lc 6,22.23).

Joan Pau II, a l'encíclica Fides et Ratio, digué: «La fe mou la raó a sortir del seu aïllament i a apostar, de bon grat, per allò que és bell, bo i veritable». L'experiència cristiana en els seus sants ens mostra la veritat de l'Evangeli i d'aquestes paraules del Sant Pare. Davant un món que es complau en el vici i l'egoisme com a font de felicitat, Jesús mostra un altre camí: la felicitat del Regne de Déu, que el món no pot entendre i que l'odia i la rebutja. El cristià, enmig de les temptacions que li ofereix la "vida fàcil", sap que el camí és el de l'amor que Crist ens ha mostrat a la creu, el camí de la fidelitat al Pare. Sabem que enmig de les dificultats no podem desanimar-nos. Si cerquem de debò el Senyor, alegrem-nos i fem festa (cf. Lc 6,23).

benaurances i malaurances

FRANCESC PARDO I ARTIGAS

Feliços els pobres, els humils, els qui ploren, els perseguits, els compassius, els nets de cor... En acabar d'escoltar-ho uns joves d'un grup es varen rebel·lar: "Això no és veritat. Això és el món al revés". Pot semblar el món al revés; ara bé, és el món des de Déu. Es constata sovint que l'experiència immediata i l'opinió de la majoria sembla lluny de les benaurances. La felicitat, la realització personal... està condicionada a tenir béns, a ser famós, a tenir poder, a riure.... al preu que sigui i sense consideracions, perquè, si no és així, no es podrà aconseguir tot això. Els febles, els que juguen net, els compassius, els perseguits, els pobres... què aconsegueixen? És el pensar del món. Per això les benaurances apareixen com el món al revés. Però i si les escoltéssim com la "mirada de Déu a la humanitat", com allò que són? Les benaurances, en primer lloc, manifesten l'experiència del mateix Jesús. Ell és el pobre. Ell és el compassiu, el net de cor, el qui consola, l'humil, el ?perseguit... el feliç. Les benaurances manifesten el compromís de Déu envers aquelles persones que viuen en situacions que humanament, per si mateixes, no són motiu de felicitat; però si Déu es fa present amb el seu amor, es poden "sentir" i "viure" des de la felicitat que Déu ofereix, que és molt més del que podem definir. Són, alhora, la felicitació de Jesús a la seva Església, pobra, humil, compassiva i perseguida de moltes maneres. És a dir: no cal fruir de grans riqueses, ni de tots els béns, per ser feliç. No cal dominar, ni imposar-se per la força, per ser feliç. No cal "passar" de tothom i tancar-se en la closca del propi jo, per ser feliç. No cal ser i fer-se "el dur" pensant sobreviure a tots els possibles desastres i al sofriment, per ser feliç. No cal ser un expert en totes les "trampes" i ennegrir el cor, per ser feliç. No cal triomfar, ni sortir a les primeres notícies, ni a la TV... per ser feliç. Fins i tot, quan et miren com una "espècie estranya" i d'alguna manera et marginen per ser de Jesús... seràs feliç. No podem silenciar les malaurances, que també són evangeli: "Ai de vosaltres, els rics; ja heu rebut el vostre consol. Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà el dia que passareu fam. Ai de vosaltres (...).

Dia litúrgic: Dissabte V de durant l'any 14-2-2010

Text de l'Evangeli
(Mc 8,1-10):

En aquell temps, hi tornava a haver una gran gentada amb Jesús i no tenien res per a menjar. Jesús va cridar els deixebles i els digué: «Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d'aquí amb mi i no tenen res per a menjar. Si els faig anar dejuns a casa seva, defalliran pel camí; n'hi ha que han vingut de lluny». Els deixebles li preguntaren: «D'on es podria treure el pa per a alimentar-los aquí, en un lloc despoblat?». Jesús els preguntà: «Quants pans teniu?». Ells li respongueren: «Set».

Llavors Jesús va manar que la gent s'assegués a terra, prengué els set pans, digué l'acció de gràcies, els partí i en donava als seus deixebles perquè en servissin a la gent; i així ho van fer. Tenien a més uns quants peixets, i Jesús, després de beneir-los, digué que també els servissin. La gent en va menjar i quedaren saciats. Després van recollir set paneres dels bocins que havien sobrat. Eren unes quatre mil persones. Jesús els va acomiadar, va pujar a la barca amb els seus deixebles i se n'anà a la regió de Dalmanuta.

No tenen res per a menjar

Avui, temps d'inclemència i de neguit, també Jesús ens crida per a dir-nos que sent «una gran compassió per aquesta gent» (Mc 8,2). Avui, amb la pau en crisi, pot abundar la por, l'apatia, el recurs a la banalitat i l'evasió: «No tenen res per a menjar».

A qui crida el Senyor? Diu el text: «Va cridar els deixebles» (Mc 8,1), és a dir, em crida a mi, per a no acomiadar-los en dejú, per a donar-los quelcom. Jesús s'ha compadit —aquest cop en terra de pagans— perquè també tenen fam.

Ah!, i nosaltres —refugiats en el nostre petit món— diem que res no podem fer. «¿D'on es podria treure el pa per a alimentar-los aquí, en un lloc despoblat?» (Mc 8,4). ¿D'on traurem una paraula d'esperança certa i ferma, tot sabent que el Senyor serà amb nosaltres cada dia fins a la fi dels temps? ¿Com dir als creients i no creients que la violència i la mort no són solució?

Avui, el Senyor ens pregunta, simplement, quants pans tenim. Els que sigui, això és el que necessita. El text diu que «set», símbol per als pagans, com dotze era símbol per al poble jueu. El Senyor vol arribar a tots —per això l'Església es vol reconèixer a si mateixa des de la seva catolicitat— i demana la teva ajuda. Dóna-li la teva oració: és un pa! Dóna-li la teva Eucaristia viscuda: és un pa! Dóna-li la teva decisió per la reconciliació amb els teus, amb els qui t'han ofès: és un altre pa! Dóna-li la teva reconciliació sacramental amb l'Església: és un altre pa! Dóna-li el teu petit sacrifici, el teu dejuni, la teva solidaritat: és un altre pa! Dóna-li el teu amor a la seva Paraula, que et dóna consol i força: és un altre pa! En fi, dóna el que Ell et demani, malgrat que creguis que només és un poc de pa.

Com ens diu sant Gregori de Nisa, «aquell qui parteix el seu pa amb els pobres es constitueix en part d'aquell que, per nosaltres, volgué ser pobre. Pobre fou el Senyor, no temis la pobresa».

Dia litúrgic: Divendres V de durant l'any 12-2-2010

Text de l'Evangeli
(Mc 7,31-37):


En aquell temps, Jesús se'n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué: «Efatà!» -que vol dir: "Obre't!".

A l'instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. Estaven completament admirats i deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin».

Tot ho ha fet bé

Avui, l'Evangeli ens presenta un miracle de Jesús: va tornar l'oïda i va destravar la llengua a un sord. La gent va quedar admirada i deia: «Tot ho ha fet bé» (Mc 7,37).

Aquesta és la biografia de Jesús feta per als seus contemporanis. Una biografia curta i completa. ¿Qui és Jesús? És aquell que tot ho ha fet bé. En el doble sentit de la paraula: en el què i en el com, en la substància i en la manera. És aquell que només ha fet obres bones, i el que ha realitzat les obres bones bé, d'una manera perfecta, acabada. Jesús és una persona que tot ho fa bé, perquè només fa accions bones, i allò que fa, ho deixa ben acabat. No lliura res a mitges; i no espera a acabar-ho després.

—Procura també tu deixar-ho tot ben enllestit ara: l'oració; el tracte amb els familiars i les altres persones; el treball; l'apostolat; la diligència per formar-te espiritualment i professional; etc. Sigues exigent amb tu mateix, i sigues també exigent, suaument, amb els qui depenen de tu. No toleris barroeries. No agraden a Déu i molesten el proïsme. No prenguis aquesta actitud simplement per quedar bé, ni perquè aquest procediment és el més rendible, fins i tot humanament; sinó perquè a Déu no li agraden les obres dolentes ni les obres “bones” mal fetes. La Sagrada Escriptura afirma: «Les obres de Déu són perfectes» (Dt 32,4). I el Senyor, a través de Moisès, manifesta al Poble d'Israel: «Tot el que tingui una tara, no ho oferiu, perquè no us seria acceptat» (Lv 22,20). Demana l'ajut maternal de la Verge Maria. Ella, com Jesús, també va fer-ho tot bé.

Sant Josepmaria ens ofereix el secret per reeixir: «Fes el que cal i estigues pel que fas». ¿És aquesta la teva manera d'actuar?

Dia litúrgic: Dijous V de durant l'any 11-2-2010

Text de l'Evangeli
(Mc 7,24-30):


En aquell temps, Jesús se'n va anar d'allí i arribà al territori de Tir. Va entrar en una casa i no volia que ningú ho sabés, però no pogué passar desapercebut. De seguida va sentir parlar d'Ell una dona que tenia una filla posseïda d'un esperit maligne, i vingué a prosternar-se als seus peus. La dona, que era pagana, sirofenícia d'origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni. Ell li va dir: «Deixa que primer s'alimentin els fills. No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». Ella li respon: «Senyor, també els gossets, sota la taula, mengen les engrunes que els fills deixen caure». Llavors Jesús li digué: «Ja que has respost així, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla». Ella se'n va anar a casa seva i trobà la nena estirada al llit. El dimoni l'havia deixada.


Vingué a prosternar-se als seus peus. Pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni

Avui se'ns mostra la fe d'una dona que no pertanyia al poble elegit, però que tenia la confiança en què Jesús podia guarir la seva filla. En efecte, aquella mare «era pagana, sirofenícia d'origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni» (Mc 7,26). El dolor i l'amor la porten a demanar amb insistència, sense tenir en compte menyspreances, ni retards, ni indignitat. I aconsegueix el que demana, ja que «se'n va anar a casa seva i trobà la nena estirada al llit. El dimoni l'havia deixada» (Mc 7,30).

Sant Agustí deia que molts no aconsegueixen allò que demanen perquè «aut mali, aut male, aut mala». O són dolents i el primer que haurien de demanar és que esdevinguessin bons; o demanen amb dolenteria, sense insistència, en lloc de fer-ho amb paciència, amb humilitat, amb fe i per amor; o demanen dolenteries que si es rebessin farien mal a l'ànima o al cos o als altres. Cal maldar, doncs, per a demanar bé. La dona sirofenícia és una bona mare; demana una cosa bona («pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni») i demana bé («vingué a prosternar-se als seus peus»).

El Senyor ens mou a usar perseverantment l'oració de petició. Certament, existeixen altres tipus de pregària —l'adoració, l'expiació, l'oració d'agraïment—, però Jesús insisteix en què nosaltres freqüentem molt l'oració de petició.

¿Per què? Molts podrien ser els motius: perquè necessitem l'ajut de Déu per assolir el nostre fi; perquè expressa esperança i amor; perquè és un clamor de fe. Però existeix un motiu que potser sigui poc tingut en compte: Déu vol que les coses siguin una mica com nosaltres volem. D'aquesta manera, la nostra petició —que és un acte lliure— unida a la llibertat omnipotent de Déu, fa el món com Déu vol i una mica com nosaltres volem. És meravellós el poder de l'oració!

Santoral 10 de febrer: Santa Escolàstica, verge

Text de l'Evangeli
(Mc 7,14-23):


En aquell temps, Jesús cridà la gent i els deia: «Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur».

Quan deixà la gent i entrà a casa, els seus deixebles li van preguntar què volia dir aquell proverbi. Jesús els respongué: «¿També vosaltres sou incapaços d'entendre-ho? ¿No compreneu que tot allò que entra a l'home des de fora no el pot fer impur, perquè no li va al cor, sinó al ventre, i acaba fora del cos?». D'aquesta manera declarava purs tots els aliments. I va afegir: «Només allò que surt de l'home el fa impur. Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home».

No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur

Avui Jesús ens ensenya que tot el que Déu ha fet és bo. És, més aviat, la nostra intenció no recta la que pot contaminar el que fem. Per això, Jesucrist diu: «No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur» (Mc 7,15). L'experiència de l'ofensa a Déu és una realitat. I amb facilitat el cristià descobreix aquesta petjada profunda del mal i veu un món esclavitzat pel pecat. La missió que Jesús ens encarrega és la de netejar —amb l'ajut de la seva gràcia— totes les contaminacions que les males intencions dels homes han introduït en aquest món.

El Senyor ens demana que tota la nostra activitat humana sigui ben realitzada: espera que en ella hi posem intensitat, ordre, ciència, competència, afany de perfecció, no cercant altra cosa sinó restablir el pla creador de Déu, que tot ho va fer bo amb vista al profit de l'home: «Puresa d'intenció. —La tindràs sempre, si, sempre i en tot, només busques agradar a Déu» (Sant Josepmaria).

Solament la nostra voluntat pot malmetre el pla diví, i cal vigilar per tal que no sigui així. Moltes vegades s'introdueixen la vanitat, l'amor propi, els desànims per la manca de fe, la impaciència per no assolir els resultats esperats, etc. Per això, ens advertia sant Gregori el Gran: «Que no ens sedueixi cap prosperitat falaguera, perquè és un viatger neci el que s'atura en el camí per a contemplar els paisatges amens i s'oblida del punt al que es dirigeix».

Convindrà, per tant, parar atenció en l'oferiment d'obres, mantenir la presència de Déu i considerar freqüentment la filiació divina, de manera que tot el nostre dia —amb oració i treball— prengui força i comenci en el Senyor, i que tot allò que hem començat per Ell arribi al seu terme.

Podem fer grans coses si ens adonem que cadascun dels nostres actes humans és corredemptor quan està unit als actes de Crist.

Dia litúrgic: Dimarts V de durant l'any 9-2-2010

Text de l'Evangeli
(Mc 7,1-13):

En aquell temps, els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, i s'adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s'han rentat les mans ritualment; i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen.

Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: «Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures?». Ell els respongué: «Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: ‘Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans’. Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes». I els deia encara: «Com en sabeu, d'anul·lar els manaments de Déu per conservar la vostra tradició! En efecte, Moisès ha dit: ‘Honra el pare i la mare’. I també: ‘Qui maleeixi el pare o la mare serà condemnat a mort’. Però vosaltres, si algú diu al pare o a la mare: ‘Declaro corban, és a dir, consagrats a Déu, els béns amb què us hauria d'ajudar’, ja li permeteu que no faci res a favor del pare o de la mare. Així, amb la tradició que us aneu transmetent, invalideu la paraula de Déu. I de coses com aquesta, en feu moltes».

Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics?

Avui contemplem com algunes tradicions tardanes dels mestres de la Llei havien manipulat el sentit pur del quart manament de la Llei de Déu. Aquells escribes ensenyaven que els fills que oferien diners y béns per al Temple feien el millor. Segons aquesta ensenyança, succeïa que els pares ja no podien demanar ni disposar d'aquests béns. Els fills formats en aquesta consciència errònia creien haver acomplert així el quart manament, fins i tot haver-lo complert de la millor manera. Però, de fet, es tractava d'un engany.

«Com en sabeu, d'anul?lar els manaments de Déu per conservar la vostra tradició!» (Mc 7,9): Jesucrist es l'intèrpret autèntic de la Llei; per això explica el just sentit del quart manament, tot desfent el lamentable error del fanatisme jueu.

«Moisès ha dit: ‘Honra el pare i la mare’» (Mc 7,10): el quart manament recorda als fills les responsabilitats que tenen amb els pares. Tant com puguin, els han de prestar ajuda material i moral durant els anys de la vellesa i durant les èpoques de malaltia, solitud o angoixa. Jesús recorda aquest deure de gratitud.

El respecte envers els pares (pietat filial) és fet de la gratitud que hom els deu pel do de la vida i pels treballs que han esmerçat en els fills, per tal que poguessin créixer en edat, saviesa i gràcia. «Honora el teu pare amb tot el cor, i no t'oblidis dels dolors de la teva mare. Recorda't que per ells has nascut. Què els donaràs a canvi del que han fet per tu?» (Sir 7,27-28).

El Senyor glorifica el pare en els seus fills, i en ells confirma el dret de la mare. El qui honra el pare expia els pecats; el qui glorifica la mare és com qui aplega un tresor (cf. Sir 3,2-6). Tots aquests i altres consells són una llum clara per a la nostra vida en relació als nostres pares. Demanem al Senyor la gràcia per tal que no ens manqui mai el veritable amor que devem als pares i sapiguem, amb l'exemple, transmetre al proïsme aquesta dolça “obligació”.

Dia litúrgic: Dilluns V de durant l'any 8-2-2010

Text de l'Evangeli
(Mc 6,53-56):

En aquell temps, quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles tocaren terra a Genesaret i van fondejar. Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer. Ells començaren a recórrer tota la regió, i la gent anava duent-li els malalts en lliteres allà on sentien a dir que era. A tot arreu on arribava, pobles, viles o llogarrets, posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. I tots els qui el tocaven quedaven curats.

Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer

Avui contemplem la fe dels habitants d'aquella regió a la que Jesús arribà tot portant la salvació per a les ànimes. El Senyor és l'amo de l'ànima i del cos; per això, no dubten en portar-li llurs malalts: «Tots els qui el tocaven quedaven curats» (Mc 6,56). Tenim avui, com sempre, malalts de l'ànima i del cos. Convé que posem tots els mitjans humans i sobrenaturals per tal d'apropar els nostres parents, amics i coneguts al Senyor. Ho podem fer, en primer lloc, tot pregant per ells, bo i demanant llur salut espiritual i corporal. Si hi havia una malaltia del cos, no dubtem en assabentar-nos de si existeix un tractament adequat, si hi ha persones que puguin tenir-ne cura, etc.

Quan es tracta d'una “malaltia” de l'ànima (habitualment, palpable externament), com pot ser que un fill, un germà, un parent no assisteixi a Missa els diumenges, a més de pregar, convé parlar-li del remei, potser transmetent-li de paraula algun pensament o alguna orientació motivadora que puguem nosaltres mateixos extreure del Magisteri (per exemple, de la Carta apostòlica El dia del Senyor de Joan Pau II, o d'algun dels punts del Catecisme de l'Església).

Si el germà “malalt” és algú constituït en pública autoritat, que justifica o manté una llei injusta —com ara la despenalització de l'avortament—, no dubtem —a més de resar— en cercar l'oportunitat per a transmetre-li —de paraula o per escrit— el nostre testimoni sobre la veritat.

«Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit» (Ac 4,20). Totes les persones tenen necessitat del Salvador. Quan no acudeixen a Ell és perquè encara no l'han reconegut, potser perquè nosaltres encara no hem sabut anunciar-lo. El fet és que, tan aviat com el reconeixien, «posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell» (Mc 6,56). Jesús guaria sobretot quan hi havia alguns que «posaven» (situaven a l'abast del Senyor) els qui més urgentment havien de menester remei.

Dia litúrgic: Diumenge V (C) de durant l'any 7-2-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 5,1-11):


En una ocasió, Jesús es trobava vora el llac de Genesaret, i la gent s'apinyava al seu voltant per escoltar la paraula de Déu. Llavors veié dues barques amarrades vora l'aigua; els pescadors n'havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l'apartés una mica de terra, s'assegué i instruïa la gent de la barca estant. Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira llac endins i caleu les xarxes per pescar». Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes». Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se'ls esquinçaven. Llavors van fer senyal als companys de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les dues barques que quasi s'enfonsaven.

Simó Pere, en veure-ho, es llançà als genolls de Jesús dient: «Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador! Veient una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell no se'n sabien avenir, i igualment passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Jesús digué a Simó: «No tinguis por. D'ara endavant seràs pescador d'homes». Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir.

Ja que tu ho dius, calaré les xarxes


Avui, l'Evangeli ens ofereix el diàleg, senzill i profund a la vegada, entre Jesús i Simó Pere, diàleg que podríem fer nostre: enmig de les aigües tempestuoses d'aquest món, ens esmercem en nedar contra corrent, tot buscant la bona pesca d'un anunci de l'Evangeli que obtingui una resposta fructuosa...

I és aleshores quan ens cau a sobre, indefectiblement, la dura realitat; les nostres forces no són suficients. Necessitem alguna cosa més: la confiança en la Paraula d'aquell que ens ha promès que mai no ens deixarà sols. «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes» (Lc 5,5). Aquesta resposta de Pere la podem entendre en relació a les paraules de Maria a les noces de Canà: «Feu tot el que Ell us digui» (Jn 2,5). I és en el compliment confiat de la voluntat del Senyor quan el nostre treball resulta profitós.

I tot, malgrat la nostra limitació de pecadors: «Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador» (Lc 5,8). Sant Ireneu de Lió descobreix un aspecte pedagògic en el pecat: qui és conscient de la seva naturalesa pecadora és capaç de reconèixer la seva condició de criatura, i aquest reconeixement ens posa davant l'evidència d'un Creador que ens ultrapassa.

Solament qui, com Pere, ha sabut acceptar la seva limitació està en condicions d'acceptar que els fruits del seu treball apostòlic no són seus, sinó d'Aquell de qui se n'ha servit com d'un instrument. El Senyor crida els Apòstols per a ser pescadors d'homes, però el veritable pescador és Ell: el bon deixeble no és més que la xarxa que arreplega la pesca, i aquesta xarxa solament és efectiva si actua com ho van fer els Apòstols: deixant-ho tot i seguint el Senyor (cf. Lc 5,11).

Dia litúrgic: Dissabte IV de durant l'any 6-2-2010

Text de l'Evangeli
(Mc 6,30-34):


En aquell temps, els Apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica». Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament.

‘Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica’. Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps
Avui, l'Evangeli ens planteja una situació, una necessitat i una paradoxa que són ben actuals.

Una situació. Els Apòstols estan “estressats”: «Molta gent anava i venia i no tenien temps ni de menjar» (Mc 6,30). Sovint nosaltres ens veiem abocats al mateix tràfec. La feina exigeix bona part de les nostres energies; la família, on cada membre vol palpar la nostra estimació; les altres activitats en les que ens hem compromès, que ens fan bé i, alhora, beneficien a tercers... Voler és poder? Potser és més assenyat reconèixer que no podem tot allò que voldríem.

Una necessitat. El cos, el cap i el cor reclamen un dret: descans. En aquests versets tenim un manual, sovint ignorat, sobre el descans. Hi destaca la comunicació. Els Apòstols «varen explicar tot el que havien fet» (Mc 6,30). Comunicació amb Déu, tot seguint el fil d'allò més pregon del nostre cor. I —quina sorpresa!— trobem que Déu ja espera. I espera trobar-nos amb els nostres cansaments.

«Jesús els diu: veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica» (Mc 6,31). En el pla de Déu hi ha un lloc per al descans! És més, la nostra existència, amb tot el seu pes, cal que descansi en Déu. Ho descobrí l'inquiet Agustí: «Ens vau fer per vós i en neguit és el cor nostre mentre no reposa en vós». El repòs de Déu és creatiu; no “anestèsic”: topar amb el seu amor centra el nostre cor i els nostres pensaments.

Una paradoxa. L'escena de l'Evangeli acaba “malament”: els deixebles no poden reposar. El pla de Jesús fracassa: són abordats per la gent. No han pogut “desconnectar”. Nosaltres sovint no podem desempallegar-nos de les nostres obligacions (fills, cònjuge, feina...): seria trair-nos! S'imposa trobar Déu en aquestes realitats. Si hi ha comunicació amb Déu, si el nostre cor reposa en Ell, relativitzarem tensions inútils... i la realitat —nua de quimeres— mostrarà millor l'empremta de Déu. En Ell, allí, hem de reposar!

Santoral 5 de febrer: Santa Àgata, verge i màrtir

Text de l'Evangeli
(Mc 6,14-29):

En aquell temps, l'anomenada de Jesús s'havia estès pertot arreu, i el rei Herodes en va sentir parlar. Alguns deien: «És Joan Baptista que ha ressuscitat d'entre els morts, i per això té el poder d'obrar miracles». D'altres deien: «És Elies». I d'altres: «És un profeta, semblant als antics profetes». Herodes, sentint tot això, deia: «És Joan, el qui jo vaig fer decapitar, que ha ressuscitat». En efecte, Herodes era el qui havia fet agafar Joan, l'havia encadenat i l'havia tancat a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s'havia casat. Joan deia a Herodes: «No t'és permès de conviure amb la dona del teu germà». Herodies odiava Joan i el volia fer matar, però no podia, perquè Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia; quan el sentia, quedava molt perplex, però l'escoltava de bon grat.

L'ocasió es va presentar quan Herodes, amb motiu del seu natalici, va oferir un banquet als seus alts funcionaris, als tribuns de l'exèrcit i als personatges importants de Galilea. Durant el convit entrà la filla d'Herodies a ballar, i va agradar tant a Herodes i als convidats que el rei digué a la noia: «Demana'm el que vulguis i t'ho donaré». I li féu aquest jurament: «Et donaré el que em demanis, ni que sigui la meitat del meu regne». La noia va sortir i preguntà a la seva mare: «Què haig de demanar?». Ella li respongué: «El cap de Joan Baptista». La noia tornà a entrar, se'n va anar decidida cap al rei i li demanà: «Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista». El rei es va posar molt trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats no volgué contrariar-la. Immediatament, doncs, envià un guarda amb l'ordre de portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó i el va decapitar. Després dugué el cap en una safata, el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare. Quan els deixebles de Joan ho van saber, anaren a endur-se el seu cos i li donaren sepultura.


L'anomenada de Jesús s'havia estès pertot arreu, i el rei Herodes en va sentir parlar

Avui, en aquest passatge de Marc, se'ns parla de l'anomenada de Jesús —conegut pels seus miracles i ensenyaments—. Era tal aquesta fama que per a alguns es tractava del parent i precursor de Jesús, Joan el Baptista, que hauria ressuscitat d'entre els morts. I així ho volia imaginar Herodes, el qui l'havia fet matar. Però aquest Jesús era molt més que els altres homes de Déu: més que aquell Joan; més que qualsevol dels profetes que parlaven en nom de l'Altíssim: Ell era el Fill de Déu esdevingut Home, Perfecte Déu i Perfecte Home. Aquest Jesús —present entre nosaltres—, com a home, ens pot comprendre i, com a Déu, ens pot concedir tot el que necessitem.

Joan, el precursor, que havia estat enviat per Déu abans que Jesús, amb el seu martiri el precedeix també en la seva passió i mort. Ha estat també una mort injustament infligida a un home sant, per part del tetrarca Herodes, segurament a contracor, perquè aquest li tenia apreciació i l'escoltava amb respecte. Però, en fi, Joan era clar i ferm amb el rei quan li retreia la seva conducta mereixedora de blasme, ja que no li era lícit haver pres Herodies com a muller, la dona del seu germà.

Herodes havia accedit a la petició que li havia fet la filla d'Herodies, instigada per la seva mare, quan, en un banquet —després de la dansa que havia plagut al rei— davant els invitats jurà a la ballarina de donar-li allò que li demanés. «Què haig de demanar?», pregunta a la mare, que li respon: «El cap de Joan Baptista» (Mc 6,24). I el reietó fa executar el Baptista. Era un jurament que de cap manera l'obligava, ja que era cosa dolenta, contra la justícia i contra la consciència.

Una vegada més, l'experiència ensenya que una virtut ha d'anar unida a totes les altres, i totes han de créixer orgànicament, com els dits d'una mà. I també que quan s'incorre en un vici, ve després la corrua dels altres.