Text de l'Evangeli
(Mc 16,9-15):
El diumenge, de bon matí, Jesús ressuscitat es va aparèixer primer a Maria Magdalena, de qui havia tret set dimonis. Ella anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús i que ara estaven afligits i ploraven. Però aquests, quan van sentir que Jesús vivia i que ella l'havia vist, no la van creure. Després d'això, es va manifestar amb un aspecte diferent a dos d'ells que feien camí fora ciutat. Aquests, llavors, se'n tornaren a anunciar-ho als altres, però tampoc no els van creure. Finalment, mentre eren a taula, Jesús es va aparèixer als Onze i els reprotxà la seva falta de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l'havien vist ressuscitat. Els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat».
Comentari:
«Maria Magdalena anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús, però no la van creure»
Avui, l'Evangeli ens ofereix l'oportunitat de meditar alguns aspectes dels que cadascú de nosaltres en té experiència: estem segurs d'estimar Jesús, el considerem el millor dels nostres amics; no obstant, ¿qui de nosaltres podria afirmar no haver-lo traït mai? Pensem si no l'hem malvenut, si més no, alguna vegada per un bé il·lusori, del pitjor oripell. En segon lloc, tot i que freqüentment estem temptats a sobrevalorar-nos quant a cristians, nogensmenys el testimoni de la nostra pròpia consciència ens imposa callar i humiliar-nos, a imitació del publicà que no gosava ni tan sols aixecar el cap, tot colpint-se el pit, mentre repetia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador» (Lc 18,13).
Dit això, no pot sorprendre'ns el capteniment dels deixebles. Han conegut personalment Jesús, li han apreciat els dots de ment, de cor, les qualitats incomparables de la seva predicació. Amb tot, quan Jesucrist ja havia ressuscitat, una de les dones del grup —Maria Magdalena— «anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús i que ara estaven afligits i ploraven» (Mc 16,10) i, en lloc d'interrompre les llàgrimes i començar a ballar d'alegria, no la creuen. És el senyal que el nostre centre de gravetat és la terra.
Els deixebles tenien davant seu l'anunci inèdit de la Resurrecció i, en canvi, prefereixen continuar planyent-se a si mateixos. Hem pecat, sí! L'hem traït, sí! Li hem celebrat una mena d'exèquies paganes, sí! D'ara endavant, que no sigui més així: després d'haver-nos colpit el pit, llancem-nos als seus peus, amb el cap ben alt, i... endavant!, en marxa rere Seul!, tot seguint el seu ritme. Ha dit sàviament l'escriptor francès Gustave Flaubert: «Crec que si guaitéssim sense parar el cel, acabaríem per tenir ales». L'home, que era immers en el pecat, en la ignorància o en la tebiesa, des d'avui i per sempre ha de saber que, gràcies a la Resurrecció del Crist, «es troba com immers en la llum del migdia».
Dia litúrgic: Divendres dins l'octava de Pasqua 29-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 21,1-14):
En aquell temps, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera: es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els diu: «Me'n vaig a pescar». Els altres li diuen: « Nosaltres també venim amb tu». Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res.
Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos Ell. Llavors Jesús els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?». Li respongueren: «No». Ell els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix». Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor». Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua. Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos.
Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar». Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. Jesús els digué: «Veniu a menjar». Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix. Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.
Comentari:
«Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts»
Avui, Jesús per tercera vegada s'apareix als deixebles des que ressuscità. Pere ha tornat a la seva feina de pescador i els altres s'animen a acompanyar-lo. És lògic que, si era pescador abans de seguir Jesús, continuï essent-ho després; i encara hi ha qui s'estranya que no s'hagi de deixar de banda el propi treball, honrat, per a seguir el Crist.
Aquella nit no varen pescar res! Quan a la matinada apareix Jesús, no el reconeixen fins que els demana quelcom per a menjar. En dir-li que no tenen res, Ell els indica on han de tirar la xarxa. Encara que els pescadors se les saben totes, i en aquest cas han estat bregant sense fruit, obeeixen. «Oh poder de l'obediència! El llac de Genesaret refusava els seus peixos a les xarxes de Pere. Tota una nit en va.—Ara, obedient, retornà la xarxa a l'aigua i van pescar (...) un gran munt de peixos. —Creu-me: el miracle es repeteix cada dia» (Sant Josepmaria).
L'evangelista fa notar que «eren cent cinquanta-tres peixos grossos» (Jn 21,11) i, essent tants, no es varen esquinçar les xarxes. Són detalls a tenir en compte, ja que la Redempció s'ha fet amb l'obediència responsable, enmig de les feines corrents.
Tots «sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava» (Jn 21,12-13). Igual va fer amb el peix. Tant l'aliment espiritual, com també l'aliment material, no faltaran si obeïm. Ho ensenya als seus seguidors mes pròxims i ens ho torna a dir a través de Joan Pau II: «En començar el nou mil·leni, ressonen en el nostre cor les paraules amb què un dia Jesús (...) convidà l'Apòstol a ‘tirar llac endins’ per a pescar: ‘Duc in altum’ (Lc 5,4). Pere i els primers companys confiaren en la paraula de Crist (...) i ‘recolliren una quantitat enorme de peixos’ (Lc 5,6). Aquesta paraula ressona també avui per a nosaltres».
Per l'obediència, com la de Maria, demanem al Senyor que segueixi atorgant fruits apostòlics a tota l'Església.
Dia litúrgic: Dijous dins l'octava de Pasqua 28-4-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 24,35-48):
En aquell temps, els deixebles contaven el que els havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús es presentà enmig d'ells i els va dir: «Pau a vosaltres». Ells, esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc». I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus. Però com que de tanta alegria no s'ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos, els digué: «¿Teniu aquí res per a menjar?». Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se'l va menjar davant d'ells.
Després els digué: «Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres: ‘Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms’». Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures. Els digué: «Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'Ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis».
Comentari:
«Pau a vosaltres»
Avui, el Crist ressuscitat saluda els deixebles, novament, amb el desig de la pau: «Pau a vosaltres» (Lc 24,36). Així esvaeix els temors i pressentiments que els Apòstols han acumulat durant els dies de passió i soledat.
Ell no és un fantasma, és totalment real, però, de vegades, la por en la nostra vida va prenent cos com si fos l'única realitat. En ocasions és la falta de fe i de vida interior el que va canviant les coses: la por esdevé la realitat i Crist es desdibuixa de la nostra vida. En canvi, la presència del Crist en la vida del cristià treu els dubtes, il·lumina la nostra existència, especialment els racons que cap explicació humana pot aclarir. Sant Gregori Nacianzè ens exhorta: «Ens hauríem d'avergonyir en prescindir de la salutació de la pau, que el Senyor ens deixà quan anava a sortir del món. La pau és un nom i una cosa saborosa, que sabem que procedeix de Déu, segons digué l'Apòstol als filipencs: ‘La pau de Déu; i que és de Déu també ho mostra quan diu als d'Efes: ‘Ell és la nostra pau’».
La resurrecció de Crist és el que dóna sentit a totes les vicissituds i patiments, el que ens ajuda a recobrar la calma i a asserenar-nos en les tenebres de la nostra vida. Les altres petites llums que trobem a la vida només tenen sentit en aquesta Llum.
«Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms...»: novament «els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures» (Lc 24,44-45), com ja ho havia fet amb els deixebles d'Emaús. També vol el Senyor obrir-nos a nosaltres el sentit de les Escriptures per a la nostra vida; desitja transformar el nostre pobre cor en un cor que sigui també ardent, com el seu: amb l'explicació de l'Escriptura i la fracció del pa, l'Eucaristia. En altres paraules: la tasca del cristià és anar veient com la seva història Ell vol convertir-la en història de salvació.
Dia litúrgic: 27 d'Abril: La Mare de Déu de Montserrat, patrona principal de Catalunya
Text de l'Evangeli
(Lc 1,39-47):
Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!». Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva».
Comentari:
«Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet»
Avui, en la solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat, la litúrgia proclama l'Evangeli de la Visitació. Maria no es tanca en ella mateixa ni en el Misteri de què Déu l'ha feta dipositària. El viu a fons, com ningú, però precisament per això se'n va a ajudar, a servir, i no pas únicament a contemplar el do que Déu ha fet a la seva parenta. En la Visitació, Maria és portadora de la salvació messiànica. N'és portadora com a serventa. I la seva presència porta el Crist que dóna l'Esperit i per tant la joia i la lloança.
«Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya» (Lc 1,39). Els pelegrins que pugen a la nostra muntanya de Montserrat vénen a visitar Santa Maria. Porten amb ells les joies i les esperances, les penes i les angoixes, els anhels i les alegries de la seva vida, de la seva família, de la parròquia o de la comunitat on viuen la pròpia fe. El pelegrinatge és com una metàfora de la vida. Sortim de casa, fem camí —sovint amb esforç i abnegació—, però caminem amb joia i amb decisió perquè sabem que al final ens espera Algú.
I, amb tot, arribat a Montserrat, davant la imatge venerable de Santa Maria, el pelegrí s'adona que en realitat és la Mare de Déu qui el visita a ell. Maria ens surt a l'encontre en el més profund del nostre cor. Ve “decididament” a visitar-nos per portar-nos el seu Fill Jesucrist, per anunciar-nos la Bona Nova que Déu ens ha estimat tant que ens ha donat el seu Fill per a rescatar-nos del pecat i de la mort. Maria ens porta el Crist i ens diu «Feu el que Ell us digui» (Jn 2,5). Nosaltres hem de ser, també, “visitació” per als qui trobem pel camí de la vida.
Dia litúrgic: Dimartsdins l'octava de Pasqua 26-4-2011
Santoral 26 d'Abril: Sant Isidor, bisbe i doctor de l'Església
Text de l'Evangeli
(Jn 20,11-18):
En aquell temps, Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre. Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l'un al cap i l'altre als peus. Ells li diuen: «Dona, per què plores?». Ella els respon: «S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat». Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no s'adonava que fos ell. Jesús li diu: «Dona, per què plores? Qui busques?». Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: «Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré». Li diu Jesús: «Maria!». Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: «Rabuni, que vol dir "mestre"». Jesús li diu: «Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: ‘Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu’. Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor». També els va contar el que ell li havia dit.
Comentari:
«Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: ‘He vist el Senyor’»
Avui, en la figura de Maria Magdalena, podem contemplar dos nivells d'acceptació del nostre Salvador: imperfecte, el primer; acomplert, el segon. Des del primer, Maria se'ns mostra com una sinceríssima deixebla de Jesús. Ella el segueix, mestre incomparable; li és heroicament adherent, crucificat per amor; el cerca, més enllà de la mort, sepultat i desaparegut. Què xopes d'admirable lliurament al seu “Senyor” són les dues exclamacions que ens conservà, com a perles incomparables, l'evangelista Joan: «S'han endut el meu Senyor, i no sé on l'han posat» (Jn 20,13); «Senyor, si te l'has emportat tu, digues-me on l'has deixat, i me l'enduré»! (Jn 20,15). Pocs deixebles ha contemplat la història, tan afectes i lleials com la Magdalena.
Nogensmenys, la bona nova d'avui, d'aquest dimarts dins l'octava de Pasqua, supera infinitament tota bonhomia ètica i tota fe religiosa en un Jesús admirable, però, en darrer terme, mort; i ens trasllada a l'àmbit de la fe en el Ressuscitat. Aquell Jesús que, en un primer moment, deixant-la en el nivell de la fe imperfecta, s'adreça a la Magdalena preguntant-li: «Dona, ¿per què plores?» (Jn 20,15) i al qual ella, amb ulls miops, respon com pertoca a un hortolà que s'interessa pel seu desfici; aquell Jesús, ara, en un segon moment, definitiu, la interpel·la amb el seu nom: «Maria»! i la trasbalsa fins al punt d'estremir-la de resurrecció i de vida, és a dir, d'Ell mateix, el Ressuscitat, el Vivent per sempre. Resultat? Magdalena creient i Magdalena apòstol: «Anà a trobar els deixebles i els anunciava: ‘He vist el Senyor’» (Jn 20,18).
Avui no és infreqüent el cas de cristians que no veuen clar el més enllà d'aquesta vida i, doncs, que dubten de la resurrecció de Jesús. M'hi compto? Com semblantment són nombrosos els cristians que tenen prou fe per a seguir-lo privadament, però que temen proclamar-lo apostòlicament. En formo part? Si fos així, com Maria Magdalena, diguem-li: «Mestre!», abracem-nos als seus peus i anem a trobar els nostres germans per a dir-los: —El Senyor ha ressuscitat i l'he vist!
Dia litúrgic: Dilluns dins l'octava de Pasqua 25-4-2011
Santoral 25 d'Abril: Sant Marc, evangelista
Text de l'Evangeli
(Mt 28,8-15):
En aquell temps, les dones, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles. Però tot d'una Jesús els va sortir al pas i les va saludar. Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i el van adorar. Jesús els digué: «No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran».
Mentre elles hi anaven, alguns de la guàrdia van entrar a la ciutat i comunicaren als grans sacerdots tot el que havia passat. Els grans sacerdots es van reunir amb els notables i prengueren la decisió d'oferir molts diners als soldats i donar-los aquesta consigna: «Feu córrer que els seus deixebles van venir de nit i van robar el seu cos mentre vosaltres dormíeu. I si això arriba a oïda del governador, ja el convencerem nosaltres que us deixi tranquils». Ells agafaren els diners i van complir la consigna rebuda. Aquesta versió dels fets s'ha escampat entre els jueus fins al dia d'avui.
Comentari:
«Les dones, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles»
Avui, l'alegria de la resurrecció fa de les dones que havien anat al sepulcre missatgeres valentes del Crist. «Una gran alegria» senten en llurs cors per l'anunci del l'àngel de la resurrecció del Mestre. I surten “corrent” del sepulcre per anunciar-ho als Apòstols. No poden restar inactives i els seus cors explotarien si no ho comuniquen a tots els deixebles. Ressonen en les nostres ànimes les paraules de Pau: «La caritat de Crist ens urgeix» (2Co 5,14).
Jesús s'hi fa “trobadís”: ho fa amb Maria Magdalena i l'altra Maria —així agraeix i paga Crist la seva gosadia de cercar-lo de bon matí—, i ho fa també amb tots els homes i dones del món. I més encara, per la seva encarnació, s'ha unit, en un cert sentit, a tot home.
Les reaccions de les dones davant la presència del Senyor expressen les actituds més profundes de l'ésser humà davant Aquell que és el nostre Creador i Redemptor: la submissió —«se li abraçaren als peus» (Mt 28,9)— i l'adoració. Quina lliçó per a nosaltres de com hauríem d'estar també davant el Crist Eucaristia!
«No tingueu por» (Mt 28,10), diu Jesús a les santes dones. Por del Senyor? Mai, si és l'Amor dels amors! Temor de perdre'l? Sí, perquè coneixem la pròpia feblesa. Per això ens agarrem ben fort als seus peus. Com els Apòstols en la mar embravida i els deixebles d'Emaús li demanem: Senyor, no ens deixis!
I el Mestre envia les dones als deixebles per veure'l. Aquesta és també tasca nostra, i missió divina des del dia del nostre bateig: anunciar Crist per tot el món, «a fi que tothom pugui trobar Crist, per a què Crist pugui recórrer amb cadascú el camí de la vida, amb la potència de la veritat (...) continguda en el misteri de l'Encarnació i de la Redempció, amb la potència de l'amor que n'irradia» (Joan Pau II).
Dia litúrgic: Diumenge de Pasqua (Missa del dia) 24-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 20,1-9):
El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat».
Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.
Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles. Però tot d'una Jesús els va sortir al pas i les va saludar. Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i el van adorar. Jesús els digué: «No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran».
Comentari:
«Va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué»
Avui «és el dia en què ha obrat el Senyor», anirem cantant al llarg de tota la Pasqua. I és que aquesta expressió del Salm 117 inunda la celebració de la fe cristiana. El Pare ha ressuscitat el seu Fill Jesucrist, l'Estimat, Aquell en qui es complau perquè ha estimat fins a donar la seva vida per tots.
Visquem la Pasqua amb molta alegria. Crist ha ressuscitat: celebrem-ho plens de joia i d'amor. Avui, Jesucrist ha vençut la mort, el pecat, la tristesa... i ens ha obert les portes de la nova vida, l'autèntica vida, la que l'Esperit Sant va donant-nos per pura gràcia. Que ningú no estigui trist! Crist és la nostra Pau i el nostre Camí per sempre. Ell avui «manifesta plenament l'home al mateix home i li descobreix la seva vocació altíssima» (Concili Vaticà II, Gaudium et Spes 22).
El gran signe que avui ens dóna l'Evangeli és que el sepulcre de Jesús està buit. Ja no hem de buscar entre els morts Aquell que viu, perquè ha ressuscitat. I els deixebles, que després el veuran Ressuscitat, és a dir, l'experimentaran viu en un encontre de fe meravellós, capten que hi ha una buidor en el lloc de la seva sepultura. Sepulcre buit i aparicions seran els grans senyals per a la fe del creient. L'Evangeli diu que «va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué» (Jn 20,8). Va saber captar per la fe que aquella buidor i alhora aquell llençol d'amortallar i aquell mocador ben plegats eren petits senyals del pas de Déu, de la vida nova. L'amor sap captar allò que d'altres no capten, i en té prou amb petits signes. «El deixeble que Jesús estimava» (Jn 20,2) es guiava per l'amor que havia rebut de Crist.
Santoral 23 d'Abril: Sant Jordi, màrtir, patró secundari de Catalunya
Dia litúrgic: Dissabte Sant
Avui, pròpiament, no hi ha “evangeli” per a meditar o —millor dit— s'hauria de meditar tot l'Evangeli en majúscula (la Bona nova), perquè tot ell desemboca en el que avui recordem: el lliurament de Jesús a la Mort per tal de ressuscitar i donar-nos una Vida Nova.
Avui, l'Església no se separa del sepulcre del Senyor, tot meditant la seva Passió i la seva Mort. No celebrarem l'Eucaristia fins que haurà finit el dia, fins demà, que començarà amb la Solemne Vetlla de la Resurrecció. Avui és dia de silenci, de dolor, de tristesa, de reflexió i d'espera. Avui no trobem la Reserva Eucarística al sagrari. Hi ha només el record i el signe del seu “amor fins a l'extrem”, la Santa Creu que adorem devotament.
Avui és el dia de fer costat a Maria, la mare. L'hem d'acompanyar per a poder entendre una mica el significat d'aquest sepulcre que vetllem. Ella, que amb tendresa i amor guardava en el seu cor de mare els misteris que no acabava d'entendre d'aquell Fill que era el Salvador dels homes, està trista i dolguda: «Va venir als seus i els seus no el van acollir» (Jn 1,11). És també la tristesa de l'altre mare, la Santa Església, que es dol del refús de tants homes i dones que no han acollit Aquell que per a ells era la Llum i la Vida.
Avui, tot pregant amb aquestes dues mares, el seguidor de Crist reflexiona i va repetint l'antífona de la pregària de Laudes: «Crist es féu per nosaltres obedient fins a la mort i una mort en creu. Per això, Déu l'ha exalçat i li ha dat aquell nom que està per damunt de tot altre nom» (cf. Fl 2,8-9).
Avui, el fidel cristià escolta l'Homilia Antiga sobre el Dissabte Sant que l'Església llegeix a la litúrgia de l'Ofici de Lectura: «Avui hi ha un gran silenci a la terra. Un gran silenci i solitud. Un gran silenci perquè el Rei dorm. La terra s'ha esgarrifat i ha restat immòbil perquè Déu s'ha adormit en la carn i ha ressuscitat els qui dormien feia segles. Déu ha mort en la carn i ha desvetllat els de l'abisme».
Preparem-nos com Maria de la Soledat per a viure l'esclat de la Resurrecció i per a celebrar i proclamar —quan s'acabi aquest dia trist— amb l'altre mare, la Santa Església: Jesús ha ressuscitat tal com ho havia anunciat! (cf. Mt 28,6).
Dia litúrgic: Divendres Sant
Text de l'Evangeli
(Jn 18,1—19,42):
En aquell temps, Jesús va sortir amb els seus deixebles cap a l'altra banda del torrent de Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia també aquell indret, perquè Jesús s'hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. Judes, doncs, s'endugué la cohort de soldats romans i alguns guardes del temple que els grans sacerdots i els fariseus li havien posat a disposició, i va arribar a l'hort. Venien amb llanternes i torxes, tots armats. Jesús, que sabia tot el que li havia de passar, surt fora i els pregunta: «Qui busqueu?». Li respongueren: «Jesús de Natzaret». Els diu: «Sóc jo». També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. Així que Jesús digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra. Jesús tornà a preguntar-los: «Qui busqueu?». Li digueren: «Jesús de Natzaret». Ell respongué: «Ja us he dit que sóc jo. Però si em busqueu a mi, deixeu que aquests se'n vagin». S'havien de complir les paraules que Jesús havia dit: «Dels qui m'has donat, no n'he perdut ni un de sol». Llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot. Aquell criat es deia Malcus. Jesús digué a Pere: «Guarda't l'espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m'ha donat?».
Llavors la cohort romana, amb el tribú que la comandava i els guardes dels jueus, van agafar Jesús i el van lligar, i el dugueren primer a casa d'Annàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d'aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Val més que un sol home mori pel poble». Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, va entrar amb Jesús al pati de la casa del gran sacerdot. Pere s'havia quedat fora, a la porta. Però l'altre deixeble, conegut del gran sacerdot, va sortir fora, parlà amb la portera i féu entrar Pere. La criada que feia de portera digué llavors a Pere: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'aquest home?». Ell respongué: «No, no ho sóc pas». Com que feia fred, els criats i els guardes del temple havien preparat brases i s'estaven allà, escalfant-se. Pere també s'escalfava amb ells. Mentrestant, el gran sacerdot va interrogar Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. Jesús li contestà: «Jo he parlat al món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d'amagat. Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m'escoltaven quines coses els deia; ells saben el que he dit». Així que Jesús hagué parlat, un dels guardes que eren allà li va pegar una bufetada dient: «¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?». Jesús li respongué: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?». Llavors Annàs l'envià lligat a casa de Caifàs, el gran sacerdot. Mentrestant Simó Pere s'estava allà dret, escalfant-se. Li digueren: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'Ell?». Ell ho negà: «No, no ho sóc pas». Un dels criats del gran sacerdot, parent d'aquell a qui Pere havia tallat l'orella, li digué: «Però si jo t'he vist a l'hort amb Ell!». Pere tornà a negar-ho, i a l'instant el gall cantà.
Després dugueren Jesús de casa de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no van entrar dins el pretori, per no quedar impurs i poder menjar el sopar pasqual. Per això Pilat sortí a trobar-los fora del pretori i digué: «Quina acusació porteu contra aquest home?». Ells li contestaren: «Si aquest no fos un criminal, no te l'hauríem entregat». Pilat els replicà: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i judiqueu-lo d'acord amb la vostra Llei». Els jueus li respongueren: «A nosaltres no ens és permès d'executar ningú». Calia que es complissin les paraules que Jesús havia dit, indicant com havia de morir. Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Jesús contestà: «¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?». Pilat replicà: «Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?». Jesús contestà: «La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí». Pilat li digué: «Per tant, tu ets rei?». Jesús contestà: «Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu». Li diu Pilat: «I què és la veritat?». Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus, i els digué: «Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. Però ja que teniu per costum que us deixi lliure algú en ocasió de la Pasqua, ¿voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?». Ells van contestar cridant: «Aquest, no! Volem Barrabàs». Barrabàs era un bandoler.
Llavors Pilat féu assotar Jesús. Els soldats li van posar al cap una corona d'espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de porpra. Se li acostaven i li deien: «Salve, rei dels jueus!». I li pegaven bufetades. Pilat tornà a sortir i els digué: «Ara us el trauré aquí fora, perquè sapigueu que no li trobo res per a poder-lo inculpar». Llavors sortí Jesús portant la corona d'espines i el mantell de porpra. Pilat els diu: «Aquí teniu l'home!». Quan els grans sacerdots i els guardes del temple el van veure, cridaren: «Crucifica'l, crucifica'l!». Pilat els diu: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i crucifiqueu-lo, que jo no li trobo res per a poder-lo inculpar». Els jueus li contestaren: «Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei ha de morir, perquè s'ha volgut fer Fill de Déu». Quan Pilat sentí aquestes paraules, va agafar molta por. Va entrar altra vegada dins el pretori i preguntà a Jesús: «D'on ets, tu?». Però Jesús no li tornà contesta. Llavors Pilat li diu: «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?». Jesús li respongué: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran». Des d'aleshores, Pilat intentava de deixar-lo lliure. Però els jueus es posaren a cridar: «Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar». Quan Pilat sentí aquestes paraules, dugué Jesús a fora i es va asseure al tribunal en el lloc anomenat l'Empedrat, en hebreu Gàbata. Era el dia de la preparació de la Pasqua, cap al migdia. Pilat diu als jueus: «Aquí teniu el vostre rei». Ells cridaren: «Fora, fora, crucifica'l!». Pilat els diu: «¿Al vostre rei, haig de crucificar?». Els grans sacerdots respongueren: «No tenim cap altre rei fora del Cèsar». Llavors Pilat els el va entregar perquè fos crucificat.
Prengueren, doncs, Jesús, i, portant-se Ell mateix la creu, va sortir cap a l'indret anomenat “Lloc de la Calavera”, que en hebreu es diu Gòlgota. Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. Pilat va fer escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus». Molts dels jueus el van llegir, perquè l'indret on havia estat crucificat Jesús queia prop de la ciutat. El rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. Però els grans sacerdots digueren a Pilat: «No hi escriguis: ‘El rei dels jueus’. Posa-hi: ‘Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus’. Pilat contestà: «El que he escrit, ja està escrit». Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d'una sola peça de dalt a baix, i es digueren entre ells: «No l'esquincem; sortegem-la a veure a qui toca». S'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «S'han repartit entre ells els meus vestits; s'han jugat als daus la meva roba». Això és el que van fer els soldats. Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: «Dona, aquí tens el teu fill». Després digué al deixeble: «Aquí tens la teva mare». I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.
Després d'això, Jesús, sabent que tot s'havia realitzat, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir: «Tinc set». Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d'un manat d'hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: «Tot s'ha complert». Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit.
Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús. Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua. El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. En efecte, tot això va succeir perquè s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «No li han de trencar cap os». I en un altre lloc l'Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat».
Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús però d'amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l'autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus. Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús.
Comentari:
«Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: ‘Tot s'ha complert’. Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit»
Avui celebrem el primer dia del Tridu Pasqual. Per tant, és el dia de la Creu victoriosa, des d'on Jesús ens deixà el millor d'Ell mateix: Maria com a mare, el perdó —també als botxins— i la confiança total en Déu Pare.
Ho hem sentit en la lectura de la Passió que ens transmet el testimoni de sant Joan, present al Calvari amb Maria, la Mare del Senyor i les dones. És un relat ric en simbologia, on cada petit detall té sentit. Però també el silenci i l'austeritat de l'Església, avui, ens ajuden a viure en un clima de pregària ben atents al do que celebrem.
Davant d'aquest gran misteri, som cridats —primer de tot— a veure. La fe cristiana no és la relació reverencial envers un Déu llunyà i abstracte que desconeixem, sinó l'adhesió a una Persona, veritable home com nosaltres i, alhora, veritable Déu. L'Invisible s'ha fet carn de la nostra carn, i ha assumit el ser home fins a la mort i una mort de creu. Però va ser una mort acceptada com a rescat de tots, mort redemptora, mort que ens dóna vida. Aquells que hi eren i ho van veure, ens transmeten els fets i, alhora, ens descobreixen el sentit d'aquella mort.
Davant d'això, ens sentim agraïts i admirats. Sabem el preu de l'amor: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15,13). La pregària cristiana no és sols demanar, sinó —primer de tot— admirar agraïts.
Jesús, per a nosaltres, és model que cal imitar, és a dir, reproduir en nosaltres les seves actituds. Hem de ser persones que estimem fins a donar-nos i que confiem en el Pare en tota adversitat.
Això contrasta amb l'atmosfera indiferent de la nostra societat; per això, el nostre testimoni ha de ser més valent que mai, ja que el do és per a tots. Com diu Melitó de Sardis «Ell ens ha fet passar de l'esclavitud a la llibertat, de les tenebres a la llum, de la mort a la vida. Ell és la Pasqua de la nostra salvació».
Dia litúrgic: DijousSant (Missa vespertina de la Cena del Senyor)
Text de l'Evangeli
(Jn 13,1-15):
Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem. Mentre sopaven, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida.
Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu: «Senyor, ¿tu em vols rentar els peus?». Jesús li respon: «Ara no entens això que faig; ho entendràs després». Pere li diu: «No em rentaràs els peus mai de la vida!». Jesús li contesta: «Si no et rento, no tindràs part amb mi». Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta'm també les mans i el cap». Jesús li diu: «Qui s'ha banyat, només cal que es renti els peus: ja és net tot ell. I vosaltres ja sou nets, encara que no tots». Jesús sabia qui el traïa, i per això va dir: ‘No tots sou nets’».
Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i s'assegué a taula altra vegada. Llavors els digué: «¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres».
Comentari:
«Si jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres»
Avui recordem aquell primer Dijous Sant de la història, en el qual Jesucrist es reuneix amb els seus deixebles per a celebrar la Pasqua. Aleshores inaugurà la nova Pasqua de la nova Aliança en què s'ofereix en sacrifici per la salvació de tots.
En el Sant Sopar, alhora que l'Eucaristia, Crist institueix el sacerdoci ministerial. Mitjançant aquest, es podrà perpetuar el sagrament de l'Eucaristia. El prefaci de la missa crismal ens en revela el sentit: «Ell escull uns homes que participin del seu sagrat ministeri, renovin el sacrifici de la redempció, alimentin el poble amb la paraula i el refacin amb els sagraments».
I aquell mateix Dijous, Jesús ens dóna el manament de l'amor: «Estimeu-vos els uns els altres com jo us he estimat» (Jn 13,34). Abans, l'amor es fonamentava en la recompensa esperada a canvi, o en el compliment d'una norma imposada. Ara, l'amor cristià es fonamenta en Crist. Ell ens estima fins a donar la vida: aquesta ha de ser la mesura de l'amor del deixeble i aquest ha d'ésser el senyal, la característica de reconeixença del cristià.
L'home, però, no té capacitat per estimar així. No és simplement el fruit d'un esforç, sinó do de Déu. Sortosament, Ell és Amor i —alhora— font d'amor, que se'ns dóna en el Pa Eucarístic.
Finalment, avui contemplem el lavatori dels peus. En actitud de servent, Jesús renta els peus dels Apòstols, i els recomana que ho facin els uns als altres (cf. Jn 13,14). Hi ha quelcom més que una lliçó d'humilitat en aquest gest del Mestre. És com una anticipació, com un símbol de la Passió, de la humiliació total que patirà per salvar tots els homes.
El teòleg Romà Guardini diu que «l'actitud del petit que s'inclina davant del gran, encara no és humilitat. És, simplement, veritat. El gran que s'humilia davant del petit, és el veritablement humil». Per això, Jesucrist és autènticament humil. Davant d'aquest Crist humil els nostres motlles es trenquen. Jesucrist capgira els valors merament humans i ens invita a seguir-lo per a construir un món nou i diferent des del servei.
Dia litúrgic: Dimarts Sant 19-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 13,21-33.36-38):
En aquell temps, mentre Jesús era a taula amb els seus deixebles, es contorbà i afirmà: «Us ben asseguro que un de vosaltres m'ha de trair». Els deixebles es miraven els uns als altres, perquè no sabien de qui ho deia. Un dels deixebles, el qui Jesús estimava, era a taula al costat d'Ell. Simó Pere li fa senyes perquè li pregunti de qui parla. Ell es reclina sobre el pit de Jesús i li diu: «Senyor, qui és?». Jesús respon: «És aquell a qui donaré el tros de pa que ara sucaré». Llavors suca el pa i el dóna a Judes, fill de Simó Iscariot. En aquell moment, darrere el tros de pa, Satanàs va entrar dintre d'ell. Jesús li digué: «Allò que estàs fent, fes-ho de pressa». Però cap dels qui eren a taula no va entendre per què Jesús li deia això. Com que Judes tenia la bossa dels diners, alguns pensaven que Jesús li deia que comprés tot el que necessitaven per a la festa, o bé que donés alguna cosa als pobres. Ell, després de prendre el tros de pa, sortí de seguida. Era de nit.
Quan Judes va ser fora, Jesús digué: «Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en Ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps. Vosaltres em buscareu, però ara us dic allò que vaig dir als jueus: ‘Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir’». Simó Pere li diu: «Senyor, on vas?». Jesús li respon: «Ara tu no pots seguir-me allà on jo vaig. M'hi seguiràs més tard». Pere li replica: «Senyor, per què no et puc seguir ara mateix? Donaré per tu la vida!». Jesús li contesta: «¿Tu vols donar la vida per mi? T'ho ben asseguro: no cantarà el gall que no m'hagis negat tres vegades».
Comentari:
«Era de nit»
Avui, Dimarts Sant, la litúrgia posa l'accent sobre el drama que és a punt de desenvolupar-se i que conclourà amb la crucifixió del Divendres Sant. Judes, «després de prendre el tros de pa, sortí de seguida. Era de nit» (Jn 13,30). Sempre és de nit quan hom s'allunya del que és la «Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable» (Símbol de Nicea-Constantinoble).
El pecador és el qui gira l'esquena vers el Senyor per tal de gravitar al voltant de les coses creades, sense referir-les al seu Creador. Sant Agustí descriu el pecat com «un amor a si mateix fins al menyspreu de Déu». Una traïció, en definitiva. Una prevaricació, fruit de «l'arrogància amb què volem emancipar-nos de Déu i no ser res més que nosaltres mateixos; l'arrogància per la que creiem no tenir necessitat de l'amor etern, sinó que desitgem dominar la nostra vida per nosaltres mateixos» (Benet XVI). Hom pot comprendre que Jesús, aquella nit, es contorbés interiorment (cf. Jn 13,21).
Sortosament, el pecat no és la darrera paraula. L'última paraula és la misericòrdia de Déu. Aquesta, però, suposa un “canvi” de la nostra part. Una inversió de la situació que consisteix a desprendre's de les criatures per a vincular-se a Déu, i retrobar així l'autèntica llibertat. Nogensmenys, no hem d'esperar a esdevenir fastiguejats per les falses llibertats per a convertir-nos a Déu. Tal com denunciava el pare jesuïta Bourdaloue, «voldríem convertir-nos quan estiguéssim cansats del món o, millor dit, quan el món s'hagués cansat de nosaltres». Siguem més diligents. Decidim-nos ara mateix. La Setmana Santa és l'ocasió propícia. A la Creu, Crist estén els seus braços a tots. Ningú n'és exclòs. Tot lladre penedit té lloc al paradís. Això sí, a condició de canviar de vida i de reparar, com el de l'Evangeli: «Nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal» (Lc 23,41).
(Jn 13,21-33.36-38):
En aquell temps, mentre Jesús era a taula amb els seus deixebles, es contorbà i afirmà: «Us ben asseguro que un de vosaltres m'ha de trair». Els deixebles es miraven els uns als altres, perquè no sabien de qui ho deia. Un dels deixebles, el qui Jesús estimava, era a taula al costat d'Ell. Simó Pere li fa senyes perquè li pregunti de qui parla. Ell es reclina sobre el pit de Jesús i li diu: «Senyor, qui és?». Jesús respon: «És aquell a qui donaré el tros de pa que ara sucaré». Llavors suca el pa i el dóna a Judes, fill de Simó Iscariot. En aquell moment, darrere el tros de pa, Satanàs va entrar dintre d'ell. Jesús li digué: «Allò que estàs fent, fes-ho de pressa». Però cap dels qui eren a taula no va entendre per què Jesús li deia això. Com que Judes tenia la bossa dels diners, alguns pensaven que Jesús li deia que comprés tot el que necessitaven per a la festa, o bé que donés alguna cosa als pobres. Ell, després de prendre el tros de pa, sortí de seguida. Era de nit.
Quan Judes va ser fora, Jesús digué: «Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en Ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps. Vosaltres em buscareu, però ara us dic allò que vaig dir als jueus: ‘Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir’». Simó Pere li diu: «Senyor, on vas?». Jesús li respon: «Ara tu no pots seguir-me allà on jo vaig. M'hi seguiràs més tard». Pere li replica: «Senyor, per què no et puc seguir ara mateix? Donaré per tu la vida!». Jesús li contesta: «¿Tu vols donar la vida per mi? T'ho ben asseguro: no cantarà el gall que no m'hagis negat tres vegades».
Comentari:
«Era de nit»
Avui, Dimarts Sant, la litúrgia posa l'accent sobre el drama que és a punt de desenvolupar-se i que conclourà amb la crucifixió del Divendres Sant. Judes, «després de prendre el tros de pa, sortí de seguida. Era de nit» (Jn 13,30). Sempre és de nit quan hom s'allunya del que és la «Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable» (Símbol de Nicea-Constantinoble).
El pecador és el qui gira l'esquena vers el Senyor per tal de gravitar al voltant de les coses creades, sense referir-les al seu Creador. Sant Agustí descriu el pecat com «un amor a si mateix fins al menyspreu de Déu». Una traïció, en definitiva. Una prevaricació, fruit de «l'arrogància amb què volem emancipar-nos de Déu i no ser res més que nosaltres mateixos; l'arrogància per la que creiem no tenir necessitat de l'amor etern, sinó que desitgem dominar la nostra vida per nosaltres mateixos» (Benet XVI). Hom pot comprendre que Jesús, aquella nit, es contorbés interiorment (cf. Jn 13,21).
Sortosament, el pecat no és la darrera paraula. L'última paraula és la misericòrdia de Déu. Aquesta, però, suposa un “canvi” de la nostra part. Una inversió de la situació que consisteix a desprendre's de les criatures per a vincular-se a Déu, i retrobar així l'autèntica llibertat. Nogensmenys, no hem d'esperar a esdevenir fastiguejats per les falses llibertats per a convertir-nos a Déu. Tal com denunciava el pare jesuïta Bourdaloue, «voldríem convertir-nos quan estiguéssim cansats del món o, millor dit, quan el món s'hagués cansat de nosaltres». Siguem més diligents. Decidim-nos ara mateix. La Setmana Santa és l'ocasió propícia. A la Creu, Crist estén els seus braços a tots. Ningú n'és exclòs. Tot lladre penedit té lloc al paradís. Això sí, a condició de canviar de vida i de reparar, com el de l'Evangeli: «Nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal» (Lc 23,41).
Dia litúrgic: DillunsSant 18-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 12,1-11):
Sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, aquell que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Allà li oferiren un sopar. Marta servia, i un dels qui seien a taula amb ell era Llàtzer.
Llavors Maria va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s'omplí de la fragància d'aquell perfum. Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué: «Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?». Això ho va dir no perquè s'interessés pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven. Jesús digué: «Deixa-la! Ella ha guardat aquest perfum per al temps de la meva sepultura. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, però a mi, no sempre em tindreu».
Una gran multitud de jueus van saber que Jesús era allà i van anar-hi, no solament per Ell, sinó també per veure Llàtzer, que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Llavors els grans sacerdots van decidir de matar també Llàtzer, perquè per causa d'ell molts jueus venien i creien en Jesús.
Comentari:
«Ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells»
Avui, a l'Evangeli, se'ns resumeixen dues actituds sobre Déu, Jesucrist i la vida mateixa. Davant la unció que fa Maria al seu Senyor, Judes protesta: «Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué: ‘Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?’» (Jn 12,4-5). El que diu no és cap bestiesa, lligava amb la doctrina de Jesús. Però és molt fàcil protestar davant del que fan els altres, encara que no es tinguin segones intencions com en el cas de Judes.
Qualsevol protesta ha de ser un acte de responsabilitat: amb la protesta ens hem de plantejar com ho faríem nosaltres, què estem disposats a fer nosaltres. Si no, la protesta pot ser només —com en aquest cas— la queixa dels que ho fan malament davant els que miren de fer-ho tant bé com poden.
Maria ungeix els peus de Jesús i els eixuga amb els seus cabells, perquè creu que és el que ha de fer. És una acció tintada d'esplèndida magnanimitat: «Va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós» (Jn 12,3). És un acte d'amor i, com tot acte d'amor, difícil d'entendre per aquells que no el comparteixen. Crec que, a partir d'aquell moment, Maria entengué el que segles més tard escriuria sant Agustí: «Potser en aquesta terra els peus del Senyor encara estan necessitats. Doncs, ¿de qui, fora dels seus membres, va dir: ‘Tot allò que feu a un d'aquests petits… m'ho feu a mi?. Vosaltres gasteu allò que us sobra, però heu fet allò que és d'agrair als meus peus’».
La protesta de Judes no té cap utilitat, només el porta a la traïció. L'acció de Maria la porta a estimar més el seu Senyor i, com a conseqüència, a estimar més els “peus” de Crist que hi ha en aquest món.
(Jn 12,1-11):
Sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, aquell que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Allà li oferiren un sopar. Marta servia, i un dels qui seien a taula amb ell era Llàtzer.
Llavors Maria va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s'omplí de la fragància d'aquell perfum. Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué: «Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?». Això ho va dir no perquè s'interessés pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven. Jesús digué: «Deixa-la! Ella ha guardat aquest perfum per al temps de la meva sepultura. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, però a mi, no sempre em tindreu».
Una gran multitud de jueus van saber que Jesús era allà i van anar-hi, no solament per Ell, sinó també per veure Llàtzer, que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Llavors els grans sacerdots van decidir de matar també Llàtzer, perquè per causa d'ell molts jueus venien i creien en Jesús.
Comentari:
«Ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells»
Avui, a l'Evangeli, se'ns resumeixen dues actituds sobre Déu, Jesucrist i la vida mateixa. Davant la unció que fa Maria al seu Senyor, Judes protesta: «Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué: ‘Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?’» (Jn 12,4-5). El que diu no és cap bestiesa, lligava amb la doctrina de Jesús. Però és molt fàcil protestar davant del que fan els altres, encara que no es tinguin segones intencions com en el cas de Judes.
Qualsevol protesta ha de ser un acte de responsabilitat: amb la protesta ens hem de plantejar com ho faríem nosaltres, què estem disposats a fer nosaltres. Si no, la protesta pot ser només —com en aquest cas— la queixa dels que ho fan malament davant els que miren de fer-ho tant bé com poden.
Maria ungeix els peus de Jesús i els eixuga amb els seus cabells, perquè creu que és el que ha de fer. És una acció tintada d'esplèndida magnanimitat: «Va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós» (Jn 12,3). És un acte d'amor i, com tot acte d'amor, difícil d'entendre per aquells que no el comparteixen. Crec que, a partir d'aquell moment, Maria entengué el que segles més tard escriuria sant Agustí: «Potser en aquesta terra els peus del Senyor encara estan necessitats. Doncs, ¿de qui, fora dels seus membres, va dir: ‘Tot allò que feu a un d'aquests petits… m'ho feu a mi?. Vosaltres gasteu allò que us sobra, però heu fet allò que és d'agrair als meus peus’».
La protesta de Judes no té cap utilitat, només el porta a la traïció. L'acció de Maria la porta a estimar més el seu Senyor i, com a conseqüència, a estimar més els “peus” de Crist que hi ha en aquest món.
Dia litúrgic: Diumenge de Rams 17-4-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 26,14—27,66):
En aquell temps, un dels Dotze, l'anomenat Judes Iscariot, se n'anà a trobar els grans sacerdots i els digué: «Què esteu disposats a donar-me si us entrego Jesús?». Ells li van oferir trenta monedes de plata. I des d'aleshores Judes buscava una ocasió per entregar-lo.
El primer dia dels Àzims, els deixebles anaren a dir a Jesús: «On vols que et fem els preparatius per a menjar el sopar pasqual?». Ell respongué: «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: ‘El Mestre diu: La meva hora és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva’. Els deixebles van complir el que Jesús els havia ordenat i prepararen el sopar pasqual.
Arribat el capvespre, Jesús es posà a taula amb els Dotze. Mentre sopaven, digué: «Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà». Molt entristits, li anaven preguntant, l'un rere l'altre: «¿No sóc pas jo, Senyor?». Jesús respongué: «Un que suca amb mi al mateix plat és el qui em trairà. El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'Ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut». Judes, el qui el traïa, li preguntà: «¿No sóc pas jo, rabí?». Ell li respongué: «Tu ho has dit».
Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i, tot donant-lo als deixebles, digué: «Preneu, mengeu-ne: això és el meu cos». Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies i els la donà tot dient: «Beveu-ne tots, que això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom en remissió dels pecats. Us asseguro que des d'ara ja no beuré d'aquest fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou amb vosaltres en el Regne del meu Pare».
Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres. Llavors Jesús els digué: «Aquesta nit, davant el que em passarà, tots vosaltres fallareu, perquè diu l'Escriptura: ‘Mataré el pastor, i es dispersaran les ovelles del ramat’. Però quan hauré ressuscitat aniré davant vostre a Galilea». Pere li va contestar: «Ni que tots fallin, jo no fallaré pas». Jesús li digué: «T'ho asseguro: aquesta mateixa nit, abans no canti el gall, m'hauràs negat tres vegades». Llavors Pere li diu: «Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré». I tots els altres deixebles digueren el mateix.
Llavors Jesús va arribar amb els deixebles en un terreny anomenat Getsemaní, i els digué: «Seieu aquí mentre vaig allà a pregar». Va prendre amb Ell Pere i els dos fills de Zebedeu, i començà a sentir tristor i abatiment. Llavors els digué: «Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi». S'avançà un tros enllà, es prosternà amb el front a terra i pregava dient: «Pare meu, si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols». Després va cap als deixebles i els troba dormint. Diu a Pere: «Així, doncs, ¿no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi? Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L'esperit de l'home és prompte, però la seva carn és feble». Se n'anà per segona vegada i va pregar dient: «Pare meu, si aquesta copa no pot passar lluny sense que jo la begui, que es faci la teva voluntat». Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Els deixà i se'n tornà a pregar per tercera vegada, dient les mateixes paraules. Llavors va cap als deixebles i els diu: «Dormiu ara i reposeu! S'acosta l'hora, i el Fill de l'home serà entregat en mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és aquí».
Encara Jesús parlava quan va arribar Judes, un dels Dotze. L'acompanyava molta gent, armada amb espases i garrots, que venia de part dels grans sacerdots i dels notables del poble. El qui el traïa els havia donat aquest senyal: «És el qui jo besaré: deteniu-lo». Tot seguit es va acostar a Jesús i li digué: «Salve, rabí!». I el besà. Jesús li digué: «Company, estigues pel que has de fer». Llavors s'abraonaren sobre Jesús i el detingueren. Però un dels qui anaven amb Ell desembeinà tot seguit l'espasa i, d'un cop, tallà l'orella al criat del gran sacerdot. Jesús li diu: «Torna l'espasa a la beina, que tots els qui empunyen l'espasa, per l'espasa moriran.¿Et penses que no puc demanar ajut al meu Pare? Ara mateix m'enviaria més de dotze legions d'àngels. Però llavors, com es complirien les Escriptures, segons les quals cal que sigui així?». En aquella mateixa hora, Jesús digué a la gent: «Heu sortit a agafar-me armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia m'asseia al temple per ensenyar i no em vau detenir. Però tot això ha passat perquè es complís el que hi ha escrit en els llibres dels Profetes». Llavors tots els deixebles l'abandonaren i fugiren.
Els qui havien detingut Jesús se'l van endur a casa de Caifàs, el gran sacerdot, on s'havien reunit els mestres de la Llei i els notables. Pere el seguia de lluny, fins que va arribar al pati de la casa del gran sacerdot. Hi entrà i s'assegué amb els guardes per veure quin seria el desenllaç. Els grans sacerdots i tot el Sanedrí buscaven una falsa declaració contra Jesús per condemnar-lo a mort, però no en van trobar cap, tot i que es van presentar molts falsos testimonis. Finalment se'n presentaren dos que van declarar: «Aquest va dir: ‘Puc destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies’».
Llavors el gran sacerdot s'aixecà i va dir a Jesús: «¿No contestes res? Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?». Però Jesús callava. El gran sacerdot li digué: «Et conjuro pel Déu viu que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu!». Jesús li respon: «Tu ho has dit. Us ho asseguro: des d'ara veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós i venint sobre els núvols del cel». Aleshores el gran sacerdot s'esquinçà els vestits exclamant: «Ha blasfemat! Per què necessitem més testimonis? Ara mateix acabeu de sentir la blasfèmia. Què us en sembla?». Ells respongueren: «Mereix pena de mort!». Llavors es posaren a escopir-li a la cara i a donar-li cops de puny. Altres li pegaven bufetades tot dient: «Fes de profeta, Messies! Endevina qui t'ha pegat!».
Mentrestant, Pere s'estava assegut a fora, al pati. Se li va acostar una criada i li digué: «Tu també hi anaves, amb Jesús, el Galileu». Però ell ho negà davant de tothom: «No sé de què parles». Quan Pere sortia cap al portal, una altra criada el veié i digué als qui eren allí: «Aquest anava amb Jesús, el Natzarè». Pere ho tornà a negar tot jurant: «No conec aquest home». Poc després, els qui eren allí es van acostar a Pere i li digueren: «És veritat que tu també ets d'ells: si fins i tot se't nota per l'accent amb què parles!». Llavors es posà a maleir i a jurar dient: «Jo no conec aquest home!». A l'instant va cantar el gall. Pere es va recordar d'allò que Jesús li havia dit: «Abans no canti el gall, m'hauràs negat tres vegades». I així que va ser fora va plorar amargament.
Quan va despuntar el dia, tots els grans sacerdots i els notables del poble van prendre l'acord de condemnar Jesús a mort. I després de fer-lo lligar, se'l van endur i l'entregaren a Pilat, el governador.
Aleshores Judes, el qui l'havia traït, quan veié que l'havien condemnat, es penedí del que havia fet. Va retornar les trenta monedes de plata als grans sacerdots i als notables, i els digué: «He pecat entregant a la mort un innocent». Però ells li contestaren: «I a nosaltres què ens importa? Això és cosa teva!». Ell va llençar les monedes al santuari i sortí. Se'n va anar i es va penjar. Els grans sacerdots recolliren les monedes tot dient-se: «No és permès de tirar-les al tresor del temple, perquè són preu de sang». Llavors van prendre l'acord de comprar amb aquells diners el Camp del Terrisser per sepultar-hi els forasters. Per això, fins al dia d'avui aquell camp s'anomena “Camp de Sang”. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: «Prengueren les trenta monedes, el preu d'aquell que alguns israelites havien avaluat, i les donaren a canvi del Camp del Terrisser, tal com m'havia ordenat el Senyor».
Jesús comparegué davant el governador. El governador el va interrogar: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Jesús li respongué: «Tu ho dius». Però Jesús no contestava res a les acusacions que li feien els grans sacerdots i els notables. Aleshores Pilat li diu: «¿No sents quants testimonis presenten contra tu?». Però Jesús no li va respondre res sobre cap acusació, i el governador n'estava tot sorprès.
Cada any, per la festa de Pasqua, el governador tenia el costum de deixar lliure el pres que la gent volia. Llavors tenien un pres famós, un tal Barrabàs. Quan la gent, doncs, s'hagué reunit, Pilat els digué: «Qui voleu que us deixi lliure, Barrabàs, o Jesús, l'anomenat Messies?». Deia això perquè sabia que li havien entregat Jesús per enveja. Mentre Pilat era al tribunal, la seva dona li féu arribar aquest missatge: «Desentén-te del cas d'aquest just. Avui, en somnis, he patit molt per causa d'Ell».
Mentrestant els grans sacerdots i els notables van convèncer la gent que reclamessin Barrabàs i fessin matar Jesús. El governador els preguntà: «Quin d'aquests dos voleu que us deixi lliure?». Ells respongueren: «Barrabàs!». Pilat els diu: «I de Jesús, l'anomenat Messies, què n'he de fer?». Tots van respondre: «Que el crucifiquin!». Ell replicà: «Però quin mal ha fet?». Ells cridaven encara més fort: «Que el crucifiquin!». Pilat, veient que no en treia res i que més aviat començava un avalot, es rentà les mans amb aigua davant la gent i els va dir: «Jo sóc innocent de la sang d'aquest home. Això és cosa vostra». Tot el poble respongué: «Que la seva sang caigui sobre nosaltres i els nostres fills!». Llavors els deixà lliure Barrabàs i, després de fer assotar Jesús, el va entregar perquè fos crucificat.
Els soldats del governador es van endur Jesús dins el pretori i reuniren al seu voltant tota la cohort. El van despullar, el cobriren amb una capa de color escarlata i li posaren al cap una corona d'espines que havien trenat, i a la mà dreta una canya. S'agenollaven al seu davant i l'escarnien dient: «Salve, rei dels jueus!». Després li escopien, prenien la canya i li pegaven al cap. Acabada la burla, li tragueren la capa, li posaren els seus vestits i se l'endugueren per crucificar-lo.
Quan sortien van trobar un home de Cirene, que es deia Simó, i l'obligaren a portar la creu de Jesús. Arribats en un indret anomenat Gòlgota —que vol dir “lloc de la Calavera”—, li donaren a beure vi barrejat amb fel; Ell el va tastar, però no en volgué beure. Després de crucificar-lo, es repartiren els seus vestits jugant-se'ls als daus. I s'estaven asseguts allà custodiant-lo. Damunt el seu cap havien posat escrita la causa de la seva condemna: «Aquest és Jesús, el rei dels jueus». Juntament amb Ell foren crucificats dos bandolers, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Els qui passaven per allí l'injuriaven movent el cap amb aires de mofa i dient: «Tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu mateix, si ets Fill de Déu, i baixa de la creu!». També els grans sacerdots se'n burlaven, amb els mestres de la Llei i els notables, tot dient: «Ell que va salvar-ne d'altres, a si mateix no es pot salvar! És rei d'Israel: que baixi ara de la creu i creurem en ell! Ha confiat en Déu: que l'alliberi ara, si tant se l'estima! Ell, que va dir: ‘Sóc Fill de Déu’!». Els bandolers que havien estat crucificats amb Ell l'insultaven de la mateixa manera.
Des del migdia fins a les tres de la tarda es va estendre una foscor per tota la terra. I cap a les tres de la tarda, Jesús va exclamar amb tota la força: «Elí, Elí, ¿lemà sabactani?» —que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?». En sentir-ho, alguns dels qui eren allí deien: «Aquest crida Elies». De seguida un d'ells corregué a prendre una esponja, la xopà de vinagre, la posà al capdamunt d'una canya i la hi donava perquè begués. Els altres deien: «Deixa, a veure si ve Elies a salvar-lo». Però Jesús tornà a cridar amb tota la força, i va expirar.
Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix; la terra tremolà, les roques s'esberlaren; els sepulcres s'obriren, i molts cossos dels sants que hi reposaven van ressuscitar. Sortiren dels sepulcres i, després de la resurrecció de Jesús, van entrar a la ciutat santa i s'aparegueren a molts. El centurió i els qui amb ell custodiaven Jesús, veient el terratrèmol i tot el que havia passat, van agafar molta por i deien: «És veritat: aquest era Fill de Déu». També hi havia allà moltes dones que s'ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu.
Arribat el capvespre, vingué un home ric d'Arimatea, que es deia Josep i era també deixeble de Jesús. Aquest anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús, i Pilat va manar que l'hi donessin. Josep prengué el cos, l'embolcallà amb un llençol per estrenar i el va dipositar en un sepulcre nou, que ell s'havia fet tallar a la roca. Després va fer rodolar una gran pedra a l'entrada del sepulcre i se n'anà. També eren allà Maria Magdalena i l'altra Maria, assegudes enfront del sepulcre.
El dissabte, l'endemà del dia de la preparació, els grans sacerdots i els fariseus es reuniren i anaren a trobar Pilat per dir-li: «Senyor, ens hem recordat que aquell impostor, quan encara vivia, va dir: ‘Al cap de tres dies ressuscitaré’. Dóna ordre, doncs, que assegurin el sepulcre fins al tercer dia, no fos cas que els seus deixebles vinguessin a robar el cos i després diguessin al poble: ‘Ha ressuscitat d'entre els morts’. Seria una impostura pitjor que la primera». Pilat els digué: «Aquí teniu una guàrdia. Aneu al sepulcre i assegureu-lo tan bé com sapigueu». Ells anaren al sepulcre i l'asseguraren segellant-ne la pedra de l'entrada i posant-hi la guàrdia.
Comentari:
«¿Tu ets el rei dels jueus?»
Avui se'ns convida a contemplar l'estil de la reialesa del Crist salvador. Jesús és Rei, i —precisament— al darrer diumenge de l'any litúrgic celebrem Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món. Sí, Ell és Rei, però el seu és un «Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia; Regne de justícia, d'amor i de pau» (Prefaci de la Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei). Reialesa sorprenent! Els homes, amb la nostra mentalitat mundana, no hi estem acostumats.
Un Rei bo, mansuet, que mira el bé de les ànimes: «La meva reialesa no és d'aquest món» (Jn 18,36). Ell deixa fer. Amb to despectiu i burleta, «el governador el va interrogar: ‘¿Tu ets el rei dels jueus?’. Jesús li respongué: ‘Tu ho dius’» (Mt 27,11). Més burla encara: Jesús és parangonat amb Barrabàs, i la ciutadania ha d'escollir l'alliberament d'un dels dos: «Qui voleu que us deixi lliure, Barrabàs, o Jesús, l'anomenat Messies?» (Mt 27,17). I... prefereixen Barrabàs! (cf. Mt 27,21). I... Jesús calla i s'ofereix en holocaust per nosaltres, que el jutgem!
Quan poc abans arribà a Jerusalem, amb entusiasme i senzillesa, «molta gent va començar a estendre els seus mantells pel camí; d'altres tallaven branques dels arbres i encatifaven el terra. La gent que anava davant d'Ell i els qui seguien darrere cridaven: ‘Hosanna al Fill de David! Beneït el qui ve en nom del Senyor! Hosanna a dalt del cel!’» (Mt 21,8-9). Ara, però, els mateixos criden: «‘Que el crucifiquin!’. El governador replicà: ‘Però quin mal ha fet?’. Ells cridaven encara més fort: ‘Que el crucifiquin!’» (Mt 27,22-23). «‘¿Al vostre rei, haig de crucificar?’. Els grans sacerdots respongueren: ‘No tenim cap altre rei fora del Cèsar’» (Jn 19,15).
Aquest Rei no s'imposa, s'ofereix. La seva reialesa està amarada d'esperit de servei. «No ve per conquerir la glòria, amb pompa i fastuositat: no discuteix ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, sinó que és mansuet i humil (...). No escampem davant d'Ell ni branques d'olivera, ni tapissos o vestits; vessem-nos nosaltres mateixos al màxim possible» (Sant Andreu de Creta, bisbe).
Dia litúrgic: Dissabte V de Quaresma 16-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 11,45-56):
En aquell temps, molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, van creure en Ell. Però alguns d'ells anaren a explicar als fariseus el que Jesús havia fet. Llavors els grans sacerdots i els fariseus van reunir el Sanedrí i es preguntaven: «Què podem fer? Aquest home fa molts senyals prodigiosos. Si el deixem continuar, tothom creurà en Ell, vindran els romans i destruiran el nostre lloc sant i el nostre poble». Però un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué: «Vosaltres no enteneu res. ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble? Això, Caifàs no ho va dir pel seu compte. Era gran sacerdot, aquell any, i per això va poder profetitzar que Jesús havia de morir pel poble. I no tan sols pel poble, sinó també per a reunir els fills de Déu dispersos. Així, doncs, aquell dia van decidir que el matarien.
Per això Jesús ja no es deixava veure públicament entre els jueus. Se n'anà d'allí cap a la regió de vora el desert, en una població anomenada Efraïm, i s'hi va quedar amb els seus deixebles. Era a prop la Pasqua dels jueus, i molta gent de la regió va pujar a Jerusalem ja abans de la Pasqua per complir els ritus de purificació. Buscaven Jesús i, en el recinte del temple, es deien els uns als altres: «Què us sembla? No vindrà pas a la festa!». Els grans sacerdots i els fariseus, per la seva banda, havien donat ordres que, si algú sabia on era, el denunciés perquè el poguessin agafar.
Comentari:
«Jesús havia de morir pel poble. I no tan sols pel poble, sinó també per a reunir els fills de Déu dispersos»
Avui, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús se sap perseguit, vigilat, sentenciat, perquè com més gran i nova ha estat la seva revelació —l'anunci del Regne— més gran i més clara ha estat la divisió i l'oposició que ha trobat en els oients (cf. Jn 11,45-46).
Les paraules negatives de Caifàs, «val més que un sol home mori pel seu poble, que no pas que es perdi tot el poble» (Jn 11,50), Jesús les assumirà positivament en la redempció obrada per nosaltres. Jesús, el Fill Unigènit de Déu, a la Creu mor per amor a tots! Mor per a fer realitat el pla del Pare, és a dir, «reunir els fills de Déu dispersos» (Jn 11,52).
I aquesta és la meravella i la creativitat del nostre Déu! Caifàs, amb la seva sentència («Val més que un sol home mori...») no fa res més que, per odi, eliminar un idealista; en canvi, Déu Pare, enviant el seu Fill per amor envers nosaltres, fa quelcom meravellós: convertir aquella sentència malèvola en un obra d'amor redemptora, perquè per a Déu Pare, cada home val tota la sang vessada per Jesucrist!
D'aquí a una setmana cantarem —en solemne vigília— el Pregó pasqual. A través d'aquesta meravellosa oració, l'Església fa lloança del pecat original. I no ho fa perquè desconegui la seva gravetat, sinó perquè Déu —en la seva bondat infinita— ha fet proeses com a resposta al pecat de l'home. És a dir, davant del “disgust original”, Ell ha respost amb l'Encarnació, amb la immolació personal i amb la institució de l'Eucaristia. Per això, la litúrgia cantarà el proper dissabte: «Oh admirable condescendència de la vostra bondat! Oh incalculable predilecció amb què ens heu estimat! Oh culpa sortosa, que ens ha merescut un Redemptor tan gran!».
Tant de bo que les nostres sentències, paraules i accions no siguin uns impediments més per a l'evangelització, ja que de Crist rebem l'encàrrec, també nosaltres, de reunir els fills de Déu dispersos: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus» (Mt 28,19).
(Jn 11,45-56):
En aquell temps, molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, van creure en Ell. Però alguns d'ells anaren a explicar als fariseus el que Jesús havia fet. Llavors els grans sacerdots i els fariseus van reunir el Sanedrí i es preguntaven: «Què podem fer? Aquest home fa molts senyals prodigiosos. Si el deixem continuar, tothom creurà en Ell, vindran els romans i destruiran el nostre lloc sant i el nostre poble». Però un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué: «Vosaltres no enteneu res. ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble? Això, Caifàs no ho va dir pel seu compte. Era gran sacerdot, aquell any, i per això va poder profetitzar que Jesús havia de morir pel poble. I no tan sols pel poble, sinó també per a reunir els fills de Déu dispersos. Així, doncs, aquell dia van decidir que el matarien.
Per això Jesús ja no es deixava veure públicament entre els jueus. Se n'anà d'allí cap a la regió de vora el desert, en una població anomenada Efraïm, i s'hi va quedar amb els seus deixebles. Era a prop la Pasqua dels jueus, i molta gent de la regió va pujar a Jerusalem ja abans de la Pasqua per complir els ritus de purificació. Buscaven Jesús i, en el recinte del temple, es deien els uns als altres: «Què us sembla? No vindrà pas a la festa!». Els grans sacerdots i els fariseus, per la seva banda, havien donat ordres que, si algú sabia on era, el denunciés perquè el poguessin agafar.
Comentari:
«Jesús havia de morir pel poble. I no tan sols pel poble, sinó també per a reunir els fills de Déu dispersos»
Avui, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús se sap perseguit, vigilat, sentenciat, perquè com més gran i nova ha estat la seva revelació —l'anunci del Regne— més gran i més clara ha estat la divisió i l'oposició que ha trobat en els oients (cf. Jn 11,45-46).
Les paraules negatives de Caifàs, «val més que un sol home mori pel seu poble, que no pas que es perdi tot el poble» (Jn 11,50), Jesús les assumirà positivament en la redempció obrada per nosaltres. Jesús, el Fill Unigènit de Déu, a la Creu mor per amor a tots! Mor per a fer realitat el pla del Pare, és a dir, «reunir els fills de Déu dispersos» (Jn 11,52).
I aquesta és la meravella i la creativitat del nostre Déu! Caifàs, amb la seva sentència («Val més que un sol home mori...») no fa res més que, per odi, eliminar un idealista; en canvi, Déu Pare, enviant el seu Fill per amor envers nosaltres, fa quelcom meravellós: convertir aquella sentència malèvola en un obra d'amor redemptora, perquè per a Déu Pare, cada home val tota la sang vessada per Jesucrist!
D'aquí a una setmana cantarem —en solemne vigília— el Pregó pasqual. A través d'aquesta meravellosa oració, l'Església fa lloança del pecat original. I no ho fa perquè desconegui la seva gravetat, sinó perquè Déu —en la seva bondat infinita— ha fet proeses com a resposta al pecat de l'home. És a dir, davant del “disgust original”, Ell ha respost amb l'Encarnació, amb la immolació personal i amb la institució de l'Eucaristia. Per això, la litúrgia cantarà el proper dissabte: «Oh admirable condescendència de la vostra bondat! Oh incalculable predilecció amb què ens heu estimat! Oh culpa sortosa, que ens ha merescut un Redemptor tan gran!».
Tant de bo que les nostres sentències, paraules i accions no siguin uns impediments més per a l'evangelització, ja que de Crist rebem l'encàrrec, també nosaltres, de reunir els fills de Déu dispersos: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus» (Mt 28,19).
Dia litúrgic: Divendres V de Quaresma 15-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 10,31-42):
En aquell temps, els jueus tornaren a agafar pedres per apedregar-lo. Jesús els digué: «M'heu vist fer moltes obres bones, que venien del meu Pare. Per quina d'elles em voleu apedregar?». Els jueus li respongueren: «No et volem apedregar per cap obra bona, sinó per blasfèmia, perquè tu, que ets un home, et fas Déu». Jesús els replicà: «¿En la vostra Llei no hi ha escrit: ‘Jo declaro que sou déus’? Per tant, si l'Escriptura, que no es pot anul·lar, anomena déus els qui van rebre la paraula de Déu, per què a mi, a qui el Pare ha consagrat i enviat al món, m'acuseu de blasfèmia quan declaro que sóc Fill de Déu? Si no faig les obres del meu Pare, no em cregueu, però si les faig, i a mi no em creieu, creieu almenys aquestes obres. Així sabreu i coneixereu que el Pare està en mi, i jo, en el Pare». Llavors van intentar novament d'agafar-lo, però se'ls escapà de les mans. Després se'n tornà a l'altra banda del Jordà, on Joan havia començat a batejar, i va quedar-s'hi. Molts l'anaren a trobar, i deien: «Joan no va fer cap senyal prodigiós, però tot el que va dir d'ell era veritat». I, en aquell indret, molts van creure en Ell.
Comentari:
¿Per quina d’aquestes obres em voleu apedregar?
Avui divendres, quan només falta una setmana per a commemorar la mort del Senyor, l'Evangeli ens presenta els motius de la seva condemna. Jesús tracta de mostrar la veritat, però els jueus el tenen per blasfem i reu de lapidació. Jesús parla de les obres que realitza, obres de Déu que l'acrediten, de com pot donar-se Ell mateix el títol de “Fill de Déu”... Tanmateix, parla des d'unes categories difícils d'entendre per als seus adversaris: “estar en la veritat”, “escoltar la seva veu”...; els parla des del seguiment i el compromís amb la seva persona que fan que Jesús sigui conegut i estimat —«Mestre, ¿on vius?», li preguntaren els deixebles a l'inici del seu ministeri (Jn 1,38)—. Però tot sembla inútil: és tan gran el que Jesús intenta dir que no l'acaben d'entendre, només el comprendran els petits i senzills, perquè el Regne està amagat als savis i entesos.
Jesús lluita per presentar arguments que siguin acceptables, però l'intent és en va. En el fons, morirà per dir la veritat sobre Ell mateix, per ser fidel a Ell mateix, a la seva identitat i a la seva missió. Com a profeta, presentarà una crida a la conversió i serà rebutjat, un nou rostre de Déu i serà escopit, una nova fraternitat i serà abandonat.
Novament s'alça la Creu del Senyor amb tota la seva força com estendard veritable, com a única raó indiscutible: «¡Oh admirable virtut de la santa creu! ¡Oh inefable glòria del Pare! En ella podem considerar el tribunal del Senyor, el judici del món i el poder del crucificat. ¡Oh, sí, Senyor: heu atret cap a vós totes les coses quan, tenint esteses tot el dia les vostres mans cap el poble incrèdul i rebel (cf. Is 65,2), l'univers sencer va comprendre que havia de retre homenatge a la vostra majestat!» (Sant Lleó Magne). Jesús ha de fugir a l'altra banda del Jordà i els qui de debò creuen en Ell es traslladen allí disposats a seguir-lo i a escoltar-lo.
(Jn 10,31-42):
En aquell temps, els jueus tornaren a agafar pedres per apedregar-lo. Jesús els digué: «M'heu vist fer moltes obres bones, que venien del meu Pare. Per quina d'elles em voleu apedregar?». Els jueus li respongueren: «No et volem apedregar per cap obra bona, sinó per blasfèmia, perquè tu, que ets un home, et fas Déu». Jesús els replicà: «¿En la vostra Llei no hi ha escrit: ‘Jo declaro que sou déus’? Per tant, si l'Escriptura, que no es pot anul·lar, anomena déus els qui van rebre la paraula de Déu, per què a mi, a qui el Pare ha consagrat i enviat al món, m'acuseu de blasfèmia quan declaro que sóc Fill de Déu? Si no faig les obres del meu Pare, no em cregueu, però si les faig, i a mi no em creieu, creieu almenys aquestes obres. Així sabreu i coneixereu que el Pare està en mi, i jo, en el Pare». Llavors van intentar novament d'agafar-lo, però se'ls escapà de les mans. Després se'n tornà a l'altra banda del Jordà, on Joan havia començat a batejar, i va quedar-s'hi. Molts l'anaren a trobar, i deien: «Joan no va fer cap senyal prodigiós, però tot el que va dir d'ell era veritat». I, en aquell indret, molts van creure en Ell.
Comentari:
¿Per quina d’aquestes obres em voleu apedregar?
Avui divendres, quan només falta una setmana per a commemorar la mort del Senyor, l'Evangeli ens presenta els motius de la seva condemna. Jesús tracta de mostrar la veritat, però els jueus el tenen per blasfem i reu de lapidació. Jesús parla de les obres que realitza, obres de Déu que l'acrediten, de com pot donar-se Ell mateix el títol de “Fill de Déu”... Tanmateix, parla des d'unes categories difícils d'entendre per als seus adversaris: “estar en la veritat”, “escoltar la seva veu”...; els parla des del seguiment i el compromís amb la seva persona que fan que Jesús sigui conegut i estimat —«Mestre, ¿on vius?», li preguntaren els deixebles a l'inici del seu ministeri (Jn 1,38)—. Però tot sembla inútil: és tan gran el que Jesús intenta dir que no l'acaben d'entendre, només el comprendran els petits i senzills, perquè el Regne està amagat als savis i entesos.
Jesús lluita per presentar arguments que siguin acceptables, però l'intent és en va. En el fons, morirà per dir la veritat sobre Ell mateix, per ser fidel a Ell mateix, a la seva identitat i a la seva missió. Com a profeta, presentarà una crida a la conversió i serà rebutjat, un nou rostre de Déu i serà escopit, una nova fraternitat i serà abandonat.
Novament s'alça la Creu del Senyor amb tota la seva força com estendard veritable, com a única raó indiscutible: «¡Oh admirable virtut de la santa creu! ¡Oh inefable glòria del Pare! En ella podem considerar el tribunal del Senyor, el judici del món i el poder del crucificat. ¡Oh, sí, Senyor: heu atret cap a vós totes les coses quan, tenint esteses tot el dia les vostres mans cap el poble incrèdul i rebel (cf. Is 65,2), l'univers sencer va comprendre que havia de retre homenatge a la vostra majestat!» (Sant Lleó Magne). Jesús ha de fugir a l'altra banda del Jordà i els qui de debò creuen en Ell es traslladen allí disposats a seguir-lo i a escoltar-lo.
Dia litúrgic: Dijous V de Quaresma 14-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 8,51-59):
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Us ho ben asseguro: els qui guarden la meva paraula no veuran mai la mort». Llavors els jueus li replicaren: «Ara sabem de cert que estàs endimoniat. Abraham va morir, i també els profetes, i tu goses dir: ‘Els qui guarden la meva paraula no tastaran mai la mort’. ¿Que potser ets més gran que Abraham, el nostre pare? Ell va morir, i també van morir els profetes. Per qui et tens?». Jesús respongué: «Si jo em glorifiqués a mi mateix, la meva glòria no valdria res. Però el qui em glorifica és el meu Pare, aquell que anomeneu ‘el nostre Déu’. Vosaltres no el coneixeu, però jo sí que el conec. I si digués que no el conec, seria tan mentider com vosaltres; però jo el conec i guardo la seva paraula. Abraham, el vostre pare, s'entusiasmà esperant de veure el meu dia, el veié i se'n va alegrar». Llavors els jueus li digueren: «¿Encara no tens cinquanta anys i has vist Abraham?». Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc». Ells van agafar pedres per tirar-les-hi, però Jesús s'amagà i sortí del temple.
Comentari:
Abraham, el vostre pare, s'entusiasmà esperant de veure el meu dia, el veié i se'n va alegrar
Avui, sant Joan ens situa davant una manifestació de Jesús en el Temple. El Salvador revela un fet desconegut per als jueus: que Abraham va veure i es va alegrar en contemplar el dia de Jesús. Tots sabien que Déu havia fet una aliança amb Abraham, assegurant-li grans promeses de salvació per a la seva descendència. Malgrat tot, desconeixien fins a quin punt arribava la llum de Déu. El Crist els revela que Abraham va veure el Messies en el dia de Jahvè, anomenat per Jesús el meu dia.
En aquesta revelació Jesús es mostra posseint la visió eterna de Déu. Però, sobretot es manifesta com algú preexistent i present en el temps d'Abraham. Poc després, en el foc de la discussió, quan al·leguen contra Ell que encara no té cinquanta anys els diu: «Us ho ben asseguro: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc» (Jn 8,58). És una declaració notòria de la seva divinitat, podien entendre-la perfectament, i també haguessin pogut creure si haguessin conegut més el Pare. L'expressió “Jo sóc” és part del tetragrama sant Jahvè, revelat a la muntanya del Sinaí.
El cristianisme és més que un conjunt de regles morals elevades, com poden ser l'amor perfecte, o, fins i tot, el perdó. El cristianisme és la fe en una persona. Jesús és Déu i home vertader. «Perfecte Déu i perfecte Home», diu el Símbol Atanasià. Sant Hilari de Poitiers escriu en una bella pregària: «Atorgueu-nos, doncs, una manera d'expressar-nos adequada i digna, il·lumineu la nostra intel·ligència, feu també que les nostres paraules expressin la nostra fe, és a dir, que nosaltres, que pels profetes i els Apòstols us coneixem a vós, Déu Pare i a l'únic Senyor Jesucrist, puguem també celebrar-vos a vós com a Déu en el qual no hi ha unicitat de persona i confessar el vostre Fill, en tot igual a vós».
(Jn 8,51-59):
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Us ho ben asseguro: els qui guarden la meva paraula no veuran mai la mort». Llavors els jueus li replicaren: «Ara sabem de cert que estàs endimoniat. Abraham va morir, i també els profetes, i tu goses dir: ‘Els qui guarden la meva paraula no tastaran mai la mort’. ¿Que potser ets més gran que Abraham, el nostre pare? Ell va morir, i també van morir els profetes. Per qui et tens?». Jesús respongué: «Si jo em glorifiqués a mi mateix, la meva glòria no valdria res. Però el qui em glorifica és el meu Pare, aquell que anomeneu ‘el nostre Déu’. Vosaltres no el coneixeu, però jo sí que el conec. I si digués que no el conec, seria tan mentider com vosaltres; però jo el conec i guardo la seva paraula. Abraham, el vostre pare, s'entusiasmà esperant de veure el meu dia, el veié i se'n va alegrar». Llavors els jueus li digueren: «¿Encara no tens cinquanta anys i has vist Abraham?». Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc». Ells van agafar pedres per tirar-les-hi, però Jesús s'amagà i sortí del temple.
Comentari:
Abraham, el vostre pare, s'entusiasmà esperant de veure el meu dia, el veié i se'n va alegrar
Avui, sant Joan ens situa davant una manifestació de Jesús en el Temple. El Salvador revela un fet desconegut per als jueus: que Abraham va veure i es va alegrar en contemplar el dia de Jesús. Tots sabien que Déu havia fet una aliança amb Abraham, assegurant-li grans promeses de salvació per a la seva descendència. Malgrat tot, desconeixien fins a quin punt arribava la llum de Déu. El Crist els revela que Abraham va veure el Messies en el dia de Jahvè, anomenat per Jesús el meu dia.
En aquesta revelació Jesús es mostra posseint la visió eterna de Déu. Però, sobretot es manifesta com algú preexistent i present en el temps d'Abraham. Poc després, en el foc de la discussió, quan al·leguen contra Ell que encara no té cinquanta anys els diu: «Us ho ben asseguro: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc» (Jn 8,58). És una declaració notòria de la seva divinitat, podien entendre-la perfectament, i també haguessin pogut creure si haguessin conegut més el Pare. L'expressió “Jo sóc” és part del tetragrama sant Jahvè, revelat a la muntanya del Sinaí.
El cristianisme és més que un conjunt de regles morals elevades, com poden ser l'amor perfecte, o, fins i tot, el perdó. El cristianisme és la fe en una persona. Jesús és Déu i home vertader. «Perfecte Déu i perfecte Home», diu el Símbol Atanasià. Sant Hilari de Poitiers escriu en una bella pregària: «Atorgueu-nos, doncs, una manera d'expressar-nos adequada i digna, il·lumineu la nostra intel·ligència, feu també que les nostres paraules expressin la nostra fe, és a dir, que nosaltres, que pels profetes i els Apòstols us coneixem a vós, Déu Pare i a l'únic Senyor Jesucrist, puguem també celebrar-vos a vós com a Déu en el qual no hi ha unicitat de persona i confessar el vostre Fill, en tot igual a vós».
Dia litúrgic: Dimecres V de Quaresma 13-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 8,31-42):
En aquell temps, Jesús digué als jueus que havien cregut en Ell: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures». Ells li replicaren: «Nosaltres som descendents d'Abraham i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures?». Jesús els respongué: «Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau, i l'esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s'hi queda per sempre. Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò. Ja sé que sou descendents d'Abraham, però busqueu de matar-me, perquè la meva paraula no té lloc dins vostre. Jo dic allò que he vist estant amb el meu Pare, mentre que vosaltres feu allò que sentiu dir al vostre pare».
Ells insistiren: «El nostre pare és Abraham». Jesús els diu: «Si fóssiu fills d'Abraham faríeu les seves mateixes obres. Però ara busqueu de matar-me, a mi que us he dit la veritat que he sentit de Déu. Això, Abraham no ho va fer. Vosaltres només feu les obres del vostre pare». Li contesten: «Nosaltres no som pas bastards. No tenim més pare que Déu». Jesús els replicà: «Si Déu fos el vostre pare m'estimaríeu a mi, perquè jo he sortit de Déu i vinc d'ell. No he vingut pas pel meu compte: és ell qui m'ha enviat».
Comentari:
Coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures
Avui, quan ja queden pocs dies per a entrar en la Setmana Santa, el Senyor ens demana que lluitem per a viure unes coses molt concretes, petites, però, a vegades, no fàcils. Al llarg de la reflexió les anirem explicant: bàsicament, es tracta de perseverar en la seva paraula. Què n'és d'important referir la nostra vida sempre a l'Evangeli! Preguntem-nos: què faria Jesús en aquesta situació que haig d'afrontar? Com tractaria aquesta persona que em costa especialment? Quina seria la seva reacció davant d'aquesta circumstància? El cristià ha de ser —segons sant Pau— un “altre Crist”: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). El reflex del Senyor en la nostra vida de cada dia, com és? Sóc el seu mirall?
El Senyor ens assegura que, si perseverem en la seva paraula, coneixerem la veritat, i la veritat, ens farà lliures (cf. Jn 8,32). Dir la veritat no sempre és fàcil. ¿Quantes vegades se'ns escapen petites mentides, dissimulem, “fem l'orni”? A Déu no el podem enganyar. Ell ens veu, ens contempla, ens estima i ens segueix en el dia a dia. El vuitè manament ens ensenya que no podem fer falsos testimonis, ni dir mentides, per petites que siguin, tot i que puguin semblar-nos insignificants. Tampoc hi caben les “pietoses”. «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no» (Mt 5,37), ens diu Jesucrist en un altre moment. La llibertat, aquesta tendència al bé, està molt relacionada amb la veritat. A vegades no som prou lliures perquè en la nostra vida hi ha un doble fons, no som clars. Hem de ser contundents. El pecat de la mentida ens esclavitza.
«Si Déu fos el vostre Pare, m'estimaríeu a mi» (Jn 8,42), diu el Senyor. ¿Com es concreta el nostre afany diari per a conèixer el Mestre? Amb quina devoció llegim l'Evangeli, per poc que sigui el temps de què disposem? Quin pòsit deixa en la meva vida, en el meu dia? ¿Es podria dir, veient-me, que llegeixo la vida del Crist?
(Jn 8,31-42):
En aquell temps, Jesús digué als jueus que havien cregut en Ell: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures». Ells li replicaren: «Nosaltres som descendents d'Abraham i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures?». Jesús els respongué: «Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau, i l'esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s'hi queda per sempre. Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò. Ja sé que sou descendents d'Abraham, però busqueu de matar-me, perquè la meva paraula no té lloc dins vostre. Jo dic allò que he vist estant amb el meu Pare, mentre que vosaltres feu allò que sentiu dir al vostre pare».
Ells insistiren: «El nostre pare és Abraham». Jesús els diu: «Si fóssiu fills d'Abraham faríeu les seves mateixes obres. Però ara busqueu de matar-me, a mi que us he dit la veritat que he sentit de Déu. Això, Abraham no ho va fer. Vosaltres només feu les obres del vostre pare». Li contesten: «Nosaltres no som pas bastards. No tenim més pare que Déu». Jesús els replicà: «Si Déu fos el vostre pare m'estimaríeu a mi, perquè jo he sortit de Déu i vinc d'ell. No he vingut pas pel meu compte: és ell qui m'ha enviat».
Comentari:
Coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures
Avui, quan ja queden pocs dies per a entrar en la Setmana Santa, el Senyor ens demana que lluitem per a viure unes coses molt concretes, petites, però, a vegades, no fàcils. Al llarg de la reflexió les anirem explicant: bàsicament, es tracta de perseverar en la seva paraula. Què n'és d'important referir la nostra vida sempre a l'Evangeli! Preguntem-nos: què faria Jesús en aquesta situació que haig d'afrontar? Com tractaria aquesta persona que em costa especialment? Quina seria la seva reacció davant d'aquesta circumstància? El cristià ha de ser —segons sant Pau— un “altre Crist”: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). El reflex del Senyor en la nostra vida de cada dia, com és? Sóc el seu mirall?
El Senyor ens assegura que, si perseverem en la seva paraula, coneixerem la veritat, i la veritat, ens farà lliures (cf. Jn 8,32). Dir la veritat no sempre és fàcil. ¿Quantes vegades se'ns escapen petites mentides, dissimulem, “fem l'orni”? A Déu no el podem enganyar. Ell ens veu, ens contempla, ens estima i ens segueix en el dia a dia. El vuitè manament ens ensenya que no podem fer falsos testimonis, ni dir mentides, per petites que siguin, tot i que puguin semblar-nos insignificants. Tampoc hi caben les “pietoses”. «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no» (Mt 5,37), ens diu Jesucrist en un altre moment. La llibertat, aquesta tendència al bé, està molt relacionada amb la veritat. A vegades no som prou lliures perquè en la nostra vida hi ha un doble fons, no som clars. Hem de ser contundents. El pecat de la mentida ens esclavitza.
«Si Déu fos el vostre Pare, m'estimaríeu a mi» (Jn 8,42), diu el Senyor. ¿Com es concreta el nostre afany diari per a conèixer el Mestre? Amb quina devoció llegim l'Evangeli, per poc que sigui el temps de què disposem? Quin pòsit deixa en la meva vida, en el meu dia? ¿Es podria dir, veient-me, que llegeixo la vida del Crist?
Dia litúrgic: Dimarts V de Quaresma 12-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 8,21-30):
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Jo me'n vaig, i vosaltres em buscareu, però morireu en el vostre pecat. Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir». Els jueus comentaven: «Per què diu: ‘Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir’? ¿És que té intenció de matar-se?». Jesús continuà dient-los: «Vosaltres sou d'aquí baix, jo sóc d'allà dalt; vosaltres sou d'aquest món, jo no sóc d'aquest món. Per això us he dit que morireu en el vostre pecat. I morireu en el vostre pecat si no creieu que jo sóc».
Llavors ells li preguntaren: «Qui ets, tu?». Jesús els respongué: «Us ho estic dient des del principi. Tinc molt a dir i a jutjar de vosaltres, però el qui m'ha enviat diu la veritat, i jo tan sols dic al món allò que li he sentit dir». Ells no van entendre que es referia al Pare. Jesús, doncs, els digué: «Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc, i que no faig res pel meu compte, sinó que dic allò que el Pare m'ha ensenyat. El qui m'ha enviat és amb mi, no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li plau. Mentre parlava així, molts van creure en Ell.
Comentari:
Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc
Avui, dimarts V de Quaresma, a una setmana de la contemplació de la Passió del Senyor, Ell ens convida a mirar-lo anticipadament tot redimint-nos des de la Creu: «Jesucrist és el nostre pontífex, el seu cos preciós és el sacrifici nostre que Ell va immolar a l'ara de la Creu per a la salvació de tots els homes» (Sant Joan Fisher).
«Quan haureu enlairat el Fill de l'home...» (Jn 8,28). En efecte, Crist Crucificat —Crist “enlairat”!— és el gran y definitiu signe de l'amor del Pare a la Humanitat caiguda. Els seus braços oberts, estesos entre el cel i la terra, tracen el signe indeleble de la seva amistat amb nosaltres els homes. En veure'l així, alçat davant la nostra mirada pecadora, sabrem que Ell és (cf. Jn 8,28), i aleshores, com aquells jueus que l'escoltaven, també nosaltres creurem en Ell.
Solament l'amistat de qui està familiaritzat amb la Creu pot proporcionar-nos la connaturalitat per tal d'endinsar-nos en el Cor del Redemptor. Pretendre un Evangeli sense Creu, despullat del sentit cristià de la mortificació, o contagiat de l'ambient pagà i naturalista que ens impedeix d'entendre la vàlua redemptora del sofriment, ens situaria en la terrible possibilitat d'escoltar dels llavis del Crist: —Després de tot, ¿per a què continuar parlant-vos?
Que la nostra mirada a la Creu, mirada serena i contemplativa, sigui una pregunta al Crucificat, en què sense soroll de paraules li diguem: «Qui ets, tu?» (Jn 8,25). Ell ens respondrà que és «el Camí, la Veritat i la Vida» (Jn 14,6), el Cep sense estar units al qual nosaltres, pobres sarments, no podrem donar fruit, perquè sols Ell té paraules de vida eterna. I així, si no creiem que Ell és, morirem pels nostres pecats. Viurem, malgrat tot, i viurem ja en aquesta terra la vida del cel si prenem d'Ell la joiosa certesa de què el Pare és amb nosaltres, no ens deixa sols. Així imitarem el Fill en fer sempre allò que al Pare li plau.
(Jn 8,21-30):
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Jo me'n vaig, i vosaltres em buscareu, però morireu en el vostre pecat. Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir». Els jueus comentaven: «Per què diu: ‘Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir’? ¿És que té intenció de matar-se?». Jesús continuà dient-los: «Vosaltres sou d'aquí baix, jo sóc d'allà dalt; vosaltres sou d'aquest món, jo no sóc d'aquest món. Per això us he dit que morireu en el vostre pecat. I morireu en el vostre pecat si no creieu que jo sóc».
Llavors ells li preguntaren: «Qui ets, tu?». Jesús els respongué: «Us ho estic dient des del principi. Tinc molt a dir i a jutjar de vosaltres, però el qui m'ha enviat diu la veritat, i jo tan sols dic al món allò que li he sentit dir». Ells no van entendre que es referia al Pare. Jesús, doncs, els digué: «Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc, i que no faig res pel meu compte, sinó que dic allò que el Pare m'ha ensenyat. El qui m'ha enviat és amb mi, no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li plau. Mentre parlava així, molts van creure en Ell.
Comentari:
Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc
Avui, dimarts V de Quaresma, a una setmana de la contemplació de la Passió del Senyor, Ell ens convida a mirar-lo anticipadament tot redimint-nos des de la Creu: «Jesucrist és el nostre pontífex, el seu cos preciós és el sacrifici nostre que Ell va immolar a l'ara de la Creu per a la salvació de tots els homes» (Sant Joan Fisher).
«Quan haureu enlairat el Fill de l'home...» (Jn 8,28). En efecte, Crist Crucificat —Crist “enlairat”!— és el gran y definitiu signe de l'amor del Pare a la Humanitat caiguda. Els seus braços oberts, estesos entre el cel i la terra, tracen el signe indeleble de la seva amistat amb nosaltres els homes. En veure'l així, alçat davant la nostra mirada pecadora, sabrem que Ell és (cf. Jn 8,28), i aleshores, com aquells jueus que l'escoltaven, també nosaltres creurem en Ell.
Solament l'amistat de qui està familiaritzat amb la Creu pot proporcionar-nos la connaturalitat per tal d'endinsar-nos en el Cor del Redemptor. Pretendre un Evangeli sense Creu, despullat del sentit cristià de la mortificació, o contagiat de l'ambient pagà i naturalista que ens impedeix d'entendre la vàlua redemptora del sofriment, ens situaria en la terrible possibilitat d'escoltar dels llavis del Crist: —Després de tot, ¿per a què continuar parlant-vos?
Que la nostra mirada a la Creu, mirada serena i contemplativa, sigui una pregunta al Crucificat, en què sense soroll de paraules li diguem: «Qui ets, tu?» (Jn 8,25). Ell ens respondrà que és «el Camí, la Veritat i la Vida» (Jn 14,6), el Cep sense estar units al qual nosaltres, pobres sarments, no podrem donar fruit, perquè sols Ell té paraules de vida eterna. I així, si no creiem que Ell és, morirem pels nostres pecats. Viurem, malgrat tot, i viurem ja en aquesta terra la vida del cel si prenem d'Ell la joiosa certesa de què el Pare és amb nosaltres, no ens deixa sols. Així imitarem el Fill en fer sempre allò que al Pare li plau.
Dia litúrgic: Dilluns V (A i B) de Quaresma 11-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 8,1-11):
En aquell temps, Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a Ell. S'assegué i començà a instruir-los.
Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?». Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra.
Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué: «Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat?». Ella va respondre: «Ningú, Senyor». Jesús digué: «Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més».
Comentari:
Ves-te'n, i d'ara endavant no pequis més
Avui contemplem en l'Evangeli el rostre misericordiós de Jesús. Déu és Amor, i Amor que perdona, Amor que es compadeix de les nostres flaqueses, Amor que salva. Els mestres de la Llei i els fariseus «li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri» (Jn 8,4) i demanen al Senyor: «I tu, què hi dius?» (Jn 8,5). No els interessa tant seguir una ensenyança de Jesús com poder-lo acusar que va contra la Llei de Moisès. Però el Mestre aprofita aquesta ocasió per a manifestar que Ell ha vingut a buscar els pecadors, a redreçar els caiguts, a cridar-los a la conversió i a la penitència. I aquest és el missatge de la Quaresma per a nosaltres, ja que tots som pecadors i tots necessitem de la gràcia salvadora de Déu.
Es diu que avui dia s'ha perdut el sentit del pecat. Molts no saben el que està bé o malament, ni el perquè. És el mateix que dir —en forma positiva— que s'ha perdut el sentit de l'Amor a Déu: de l'Amor que Déu ens té, i de la correspondència de la nostra part que aquest Amor demana. El qui estima no ofèn. El qui se sap estimat i perdonat, torna amor per Amor: «Van preguntar a l'Amic quina era la font de l'amor. Va respondre que aquella on l'Amat ens ha rentat de les nostres culpes» (Ramon Llull).
Per això, el sentit de la conversió i de la penitència pròpies de la Quaresma és posar-nos cara a cara amb Déu, mirar als ulls al Senyor a la Creu, acudir a manifestar-li personalment els nostres pecats en el sagrament de la Penitència. I com a la dona de l'Evangeli, Jesús ens dirà: «Jo tampoc no et condemno... D'ara endavant no pequis més» (Jn 8,11). Déu perdona, i això porta una exigència, un compromís, per part nostra: No pequis més!
Maria, refugi dels pecadors, pregueu per nosaltres!
(Jn 8,1-11):
En aquell temps, Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a Ell. S'assegué i començà a instruir-los.
Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?». Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra.
Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué: «Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat?». Ella va respondre: «Ningú, Senyor». Jesús digué: «Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més».
Comentari:
Ves-te'n, i d'ara endavant no pequis més
Avui contemplem en l'Evangeli el rostre misericordiós de Jesús. Déu és Amor, i Amor que perdona, Amor que es compadeix de les nostres flaqueses, Amor que salva. Els mestres de la Llei i els fariseus «li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri» (Jn 8,4) i demanen al Senyor: «I tu, què hi dius?» (Jn 8,5). No els interessa tant seguir una ensenyança de Jesús com poder-lo acusar que va contra la Llei de Moisès. Però el Mestre aprofita aquesta ocasió per a manifestar que Ell ha vingut a buscar els pecadors, a redreçar els caiguts, a cridar-los a la conversió i a la penitència. I aquest és el missatge de la Quaresma per a nosaltres, ja que tots som pecadors i tots necessitem de la gràcia salvadora de Déu.
Es diu que avui dia s'ha perdut el sentit del pecat. Molts no saben el que està bé o malament, ni el perquè. És el mateix que dir —en forma positiva— que s'ha perdut el sentit de l'Amor a Déu: de l'Amor que Déu ens té, i de la correspondència de la nostra part que aquest Amor demana. El qui estima no ofèn. El qui se sap estimat i perdonat, torna amor per Amor: «Van preguntar a l'Amic quina era la font de l'amor. Va respondre que aquella on l'Amat ens ha rentat de les nostres culpes» (Ramon Llull).
Per això, el sentit de la conversió i de la penitència pròpies de la Quaresma és posar-nos cara a cara amb Déu, mirar als ulls al Senyor a la Creu, acudir a manifestar-li personalment els nostres pecats en el sagrament de la Penitència. I com a la dona de l'Evangeli, Jesús ens dirà: «Jo tampoc no et condemno... D'ara endavant no pequis més» (Jn 8,11). Déu perdona, i això porta una exigència, un compromís, per part nostra: No pequis més!
Maria, refugi dels pecadors, pregueu per nosaltres!
Dia litúrgic: Diumenge V (A) de Quaresma 10-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 11,1-45):
En aquell temps, un home que es deia Llàtzer estava malalt. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui va ungir el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.
Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimes està malalt». Jesús, en sentir-ho, digué: «Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Però quan va sentir que Llàtzer estava malalt, es va quedar encara dos dies al lloc on era.
Després digué als deixebles: «Tornem a Judea». Ells li diuen: «Rabí, fa poc que els jueus et volien apedregar, i ara tornes a anar-hi?». Jesús contestà: «¿No són dotze les hores del dia? Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la llum d'aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la llum». Dit això, va afegir: «Llàtzer, el nostre amic, s'ha adormit, però vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s'ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la mort de Llàtzer, però ells es pensaven que parlava del son natural. Llavors Jesús els digué obertament: «Llàtzer és mort, i m'alegro de no haver estat allí: serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara, anem a trobar-lo!». Tomàs, l'anomenat Bessó, va dir als altres deixebles: «Anem-hi també nosaltres i morim amb Ell!».
Quan Jesús arribà, va trobar que Llàtzer ja era al sepulcre des de feia quatre dies. Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i Maria per la mort del seu germà. Quan Marta va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això?». Ella li respon: «Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món».
Havent dit això, Marta se'n va anar a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El Mestre és aquí i et crida». Ella, en sentir-ho, s'aixecà corrents i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l'indret on Marta l'havia trobat. Els jueus que eren amb Maria a casa per donar-li el condol, quan veieren que s'aixecava corrents i sortia, la seguiren, pensant-se que anava al sepulcre a plorar. Maria va arribar on era Jesús i, en veure'l, se li llançà als peus i li digué: «Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà». Quan Jesús veié que ella plorava i que ploraven també els jueus que l'acompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà. Llavors preguntà: «On l'heu posat?». Li diuen: «Senyor, vine i ho veuràs». Jesús començà a plorar. Els jueus deien: «Mireu com l'estimava». Però alguns replicaren: «Ell, que va obrir els ulls al cec, ¿no hauria pogut fer que aquest home no morís?».
Jesús, commogut altra vegada, va arribar al sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, li diu: «Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor». Li respon Jesús: «¿No t'he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat. Ja sé que sempre m'escolteu, però ho dic per la gent que m'envolta, perquè creguin que vós m'heu enviat. Havent dit això, cridà amb tota la força: «Llàtzer, surt a fora!». I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d'amortallar, i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».
Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, van creure en Ell.
Comentari:
Jo sóc la resurrecció i la vida
Avui, l'Església ens presenta un gran miracle: Jesús ressuscita un difunt, mort des de feia alguns dies.
La resurrecció de Llàtzer és “tipus” de la del Crist, que commemorarem aviat, Jesús diu a Marta que Ell és la «resurrecció» i la «vida» (cf. Jn 11,25). A tots ens pregunta: «¿Ho creus, això?» (Jn 11,26). ¿Creiem que en el baptisme Déu ens ha regalat una nova vida? Diu sant Pau que nosaltres som una nova creatura (cf. 2Co 5,17). Aquesta resurrecció és el fonament de la nostra esperança, que es basa no en una utopia futura, incerta i falsa, sinó en un fet: «Realment el Senyor ha ressuscitat» (Lc 24,34).
Jesús mana: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar» (Jn 11,34). La redempció ens ha alliberat de les cadenes del pecat, que tots patíem. Deia el Papa Lleó el Gran: «Els errors foren vençuts, les potestats dominades i el món guanyà un nou començament. Perquè si patim amb Ell, també regnarem amb Ell (cf. Rm 8,17). Aquest guany no solament és preparat per als qui en el nom del Senyor són triturats pels sense-déu. Tots els qui serveixen Déu i viuen en Ell estan crucificats en el Crist, i en Crist assoliran la corona».
Els cristians estem cridats, ja en aquesta terra, a viure aquesta nova vida sobrenatural que ens fa capaços de donar crèdit a la nostra sort: sempre disposats a donar resposta a tot el qui ens demani raó de la nostra esperança! (cf. 1Pe 3,15). És lògic que en aquests dies procurem seguir des de prop Jesús Mestre. Tradicions com ara el Via Crucis, la meditació dels Misteris del Rosari, els textos dels evangelis, tot... pot i ha de ser-nos un ajut.
La nostra esperança és posada també en Maria, Mare de Jesucrist i Mare nostra, que és alhora una icona de l'esperança: al peu de la Creu esperà contra tota esperança i fou associada a l'obra del seu Fill.
(Jn 11,1-45):
En aquell temps, un home que es deia Llàtzer estava malalt. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui va ungir el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.
Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimes està malalt». Jesús, en sentir-ho, digué: «Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Però quan va sentir que Llàtzer estava malalt, es va quedar encara dos dies al lloc on era.
Després digué als deixebles: «Tornem a Judea». Ells li diuen: «Rabí, fa poc que els jueus et volien apedregar, i ara tornes a anar-hi?». Jesús contestà: «¿No són dotze les hores del dia? Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la llum d'aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la llum». Dit això, va afegir: «Llàtzer, el nostre amic, s'ha adormit, però vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s'ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la mort de Llàtzer, però ells es pensaven que parlava del son natural. Llavors Jesús els digué obertament: «Llàtzer és mort, i m'alegro de no haver estat allí: serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara, anem a trobar-lo!». Tomàs, l'anomenat Bessó, va dir als altres deixebles: «Anem-hi també nosaltres i morim amb Ell!».
Quan Jesús arribà, va trobar que Llàtzer ja era al sepulcre des de feia quatre dies. Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i Maria per la mort del seu germà. Quan Marta va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això?». Ella li respon: «Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món».
Havent dit això, Marta se'n va anar a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El Mestre és aquí i et crida». Ella, en sentir-ho, s'aixecà corrents i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l'indret on Marta l'havia trobat. Els jueus que eren amb Maria a casa per donar-li el condol, quan veieren que s'aixecava corrents i sortia, la seguiren, pensant-se que anava al sepulcre a plorar. Maria va arribar on era Jesús i, en veure'l, se li llançà als peus i li digué: «Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà». Quan Jesús veié que ella plorava i que ploraven també els jueus que l'acompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà. Llavors preguntà: «On l'heu posat?». Li diuen: «Senyor, vine i ho veuràs». Jesús començà a plorar. Els jueus deien: «Mireu com l'estimava». Però alguns replicaren: «Ell, que va obrir els ulls al cec, ¿no hauria pogut fer que aquest home no morís?».
Jesús, commogut altra vegada, va arribar al sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, li diu: «Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor». Li respon Jesús: «¿No t'he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat. Ja sé que sempre m'escolteu, però ho dic per la gent que m'envolta, perquè creguin que vós m'heu enviat. Havent dit això, cridà amb tota la força: «Llàtzer, surt a fora!». I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d'amortallar, i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».
Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, van creure en Ell.
Comentari:
Jo sóc la resurrecció i la vida
Avui, l'Església ens presenta un gran miracle: Jesús ressuscita un difunt, mort des de feia alguns dies.
La resurrecció de Llàtzer és “tipus” de la del Crist, que commemorarem aviat, Jesús diu a Marta que Ell és la «resurrecció» i la «vida» (cf. Jn 11,25). A tots ens pregunta: «¿Ho creus, això?» (Jn 11,26). ¿Creiem que en el baptisme Déu ens ha regalat una nova vida? Diu sant Pau que nosaltres som una nova creatura (cf. 2Co 5,17). Aquesta resurrecció és el fonament de la nostra esperança, que es basa no en una utopia futura, incerta i falsa, sinó en un fet: «Realment el Senyor ha ressuscitat» (Lc 24,34).
Jesús mana: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar» (Jn 11,34). La redempció ens ha alliberat de les cadenes del pecat, que tots patíem. Deia el Papa Lleó el Gran: «Els errors foren vençuts, les potestats dominades i el món guanyà un nou començament. Perquè si patim amb Ell, també regnarem amb Ell (cf. Rm 8,17). Aquest guany no solament és preparat per als qui en el nom del Senyor són triturats pels sense-déu. Tots els qui serveixen Déu i viuen en Ell estan crucificats en el Crist, i en Crist assoliran la corona».
Els cristians estem cridats, ja en aquesta terra, a viure aquesta nova vida sobrenatural que ens fa capaços de donar crèdit a la nostra sort: sempre disposats a donar resposta a tot el qui ens demani raó de la nostra esperança! (cf. 1Pe 3,15). És lògic que en aquests dies procurem seguir des de prop Jesús Mestre. Tradicions com ara el Via Crucis, la meditació dels Misteris del Rosari, els textos dels evangelis, tot... pot i ha de ser-nos un ajut.
La nostra esperança és posada també en Maria, Mare de Jesucrist i Mare nostra, que és alhora una icona de l'esperança: al peu de la Creu esperà contra tota esperança i fou associada a l'obra del seu Fill.
Dia litúrgic: Dissabte IV de Quaresma 9-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 7,40-53):
En aquell temps, alguns del poble que havien sentit parlar a Jesús començaren a dir: «Aquest és realment el Profeta». D'altres deien: «És el Messies». Però uns altres replicaven: «¿És que el Messies ha de venir de Galilea? ¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d'on era David?».
La gent es va dividir per causa d'Ell. Alguns volien agafar-lo, però ningú no el va detenir. Els guardes del temple se'n tornaren a trobar els grans sacerdots i els fariseus. Aquests els van dir: «Per què no l'heu portat?». Els guardes respongueren: «Ningú no ha parlat mai com aquest home». Els fariseus els van replicar: «Vosaltres també us heu deixat enganyar? Qui de les autoritats o dels fariseus ha cregut en Ell? Només hi creu aquesta gentussa que ignora la Llei i es mereix la condemna!
Un d'ells, Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús, els diu: «¿És que la nostra Llei permet de condemnar ningú sense haver-lo escoltat primer i sense saber què ha fet?». Ells li respongueren: «¿Tu també ets de Galilea? Investiga l'Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta». I cadascú se'n va anar a casa seva.
Comentari:
Ningú no ha parlat mai com aquest home
Avui, l'Evangeli ens presenta les diverses reaccions que produïen les paraules de nostre Senyor. Aquest text de sant Joan no ens refereix cap paraula del Mestre, però sí les conseqüències del que Ell deia. Uns pensaven que era un profeta; d'altres deien «aquest és el Messies» (Jn 7,41).
Veritablement, Jesucrist és aquest “signe de contradicció” que Simeó havia anunciat a Maria (cf. Lc 2,34). Jesús no deixava indiferents als qui l'escoltaven, fins al punt que en aquesta ocasió i en moltes altres «la gent es va dividir per causa d'Ell» (Jn 7,43). La resposta dels guàrdies que pretenien detenir el Senyor centra la qüestió i ens mostra la força de les paraules del Crist: «Ningú no ha parlat mai com aquest home» (Jn 7,46). És com dir: les seves paraules són diferents; no són paraules buides, plenes de supèrbia i falsedat. Ell és “la Veritat” i la seva manera de dir reflecteix aquest fet.
I si això succeïa en relació als seus oients, amb més raó les seves obres provocaven moltes vegades astorament, admiració; i, també, la crítica, la murmuració, l'odi... Jesucrist parlava el “llenguatge de la caritat”: les seves obres i les seves paraules palesaven el profund amor que tenia envers tots els homes, especialment, aquells més necessitats.
Avui, com aleshores, els cristians som —hem de ser— “signe de contradicció” perquè parlem i actuem no com els altres. Nosaltres, tot imitant i seguint Jesucrist, hem d'emprar igualment “el llenguatge de la caritat i de la tendresa”, llenguatge necessari que, en definitiva, tots som capaços de comprendre. Com escrigué el Sant Pare Benet XVIè en la seva encíclica Deus caritas est, «l'amor —caritas— sempre serà necessari, fins i tot en la societat més justa (...). Qui intenti desentendre's de l'amor es disposa a desentendre's de l'home com a tal».
(Jn 7,40-53):
En aquell temps, alguns del poble que havien sentit parlar a Jesús començaren a dir: «Aquest és realment el Profeta». D'altres deien: «És el Messies». Però uns altres replicaven: «¿És que el Messies ha de venir de Galilea? ¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d'on era David?».
La gent es va dividir per causa d'Ell. Alguns volien agafar-lo, però ningú no el va detenir. Els guardes del temple se'n tornaren a trobar els grans sacerdots i els fariseus. Aquests els van dir: «Per què no l'heu portat?». Els guardes respongueren: «Ningú no ha parlat mai com aquest home». Els fariseus els van replicar: «Vosaltres també us heu deixat enganyar? Qui de les autoritats o dels fariseus ha cregut en Ell? Només hi creu aquesta gentussa que ignora la Llei i es mereix la condemna!
Un d'ells, Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús, els diu: «¿És que la nostra Llei permet de condemnar ningú sense haver-lo escoltat primer i sense saber què ha fet?». Ells li respongueren: «¿Tu també ets de Galilea? Investiga l'Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta». I cadascú se'n va anar a casa seva.
Comentari:
Ningú no ha parlat mai com aquest home
Avui, l'Evangeli ens presenta les diverses reaccions que produïen les paraules de nostre Senyor. Aquest text de sant Joan no ens refereix cap paraula del Mestre, però sí les conseqüències del que Ell deia. Uns pensaven que era un profeta; d'altres deien «aquest és el Messies» (Jn 7,41).
Veritablement, Jesucrist és aquest “signe de contradicció” que Simeó havia anunciat a Maria (cf. Lc 2,34). Jesús no deixava indiferents als qui l'escoltaven, fins al punt que en aquesta ocasió i en moltes altres «la gent es va dividir per causa d'Ell» (Jn 7,43). La resposta dels guàrdies que pretenien detenir el Senyor centra la qüestió i ens mostra la força de les paraules del Crist: «Ningú no ha parlat mai com aquest home» (Jn 7,46). És com dir: les seves paraules són diferents; no són paraules buides, plenes de supèrbia i falsedat. Ell és “la Veritat” i la seva manera de dir reflecteix aquest fet.
I si això succeïa en relació als seus oients, amb més raó les seves obres provocaven moltes vegades astorament, admiració; i, també, la crítica, la murmuració, l'odi... Jesucrist parlava el “llenguatge de la caritat”: les seves obres i les seves paraules palesaven el profund amor que tenia envers tots els homes, especialment, aquells més necessitats.
Avui, com aleshores, els cristians som —hem de ser— “signe de contradicció” perquè parlem i actuem no com els altres. Nosaltres, tot imitant i seguint Jesucrist, hem d'emprar igualment “el llenguatge de la caritat i de la tendresa”, llenguatge necessari que, en definitiva, tots som capaços de comprendre. Com escrigué el Sant Pare Benet XVIè en la seva encíclica Deus caritas est, «l'amor —caritas— sempre serà necessari, fins i tot en la societat més justa (...). Qui intenti desentendre's de l'amor es disposa a desentendre's de l'home com a tal».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)