Text de l'Evangeli
(Jn 13,21-33.36-38):
En aquell temps, mentre Jesús era a taula amb els seus deixebles, es contorbà i afirmà: «Us ben asseguro que un de vosaltres m'ha de trair». Els deixebles es miraven els uns als altres, perquè no sabien de qui ho deia. Un dels deixebles, el qui Jesús estimava, era a taula al costat d'Ell. Simó Pere li fa senyes perquè li pregunti de qui parla. Ell es reclina sobre el pit de Jesús i li diu: «Senyor, qui és?». Jesús respon: «És aquell a qui donaré el tros de pa que ara sucaré». Llavors suca el pa i el dóna a Judes, fill de Simó Iscariot. En aquell moment, darrere el tros de pa, Satanàs va entrar dintre d'ell. Jesús li digué: «Allò que estàs fent, fes-ho de pressa». Però cap dels qui eren a taula no va entendre per què Jesús li deia això. Com que Judes tenia la bossa dels diners, alguns pensaven que Jesús li deia que comprés tot el que necessitaven per a la festa, o bé que donés alguna cosa als pobres. Ell, després de prendre el tros de pa, sortí de seguida. Era de nit.
Quan Judes va ser fora, Jesús digué: «Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en Ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps. Vosaltres em buscareu, però ara us dic allò que vaig dir als jueus: ‘Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir’». Simó Pere li diu: «Senyor, on vas?». Jesús li respon: «Ara tu no pots seguir-me allà on jo vaig. M'hi seguiràs més tard». Pere li replica: «Senyor, per què no et puc seguir ara mateix? Donaré per tu la vida!». Jesús li contesta: «¿Tu vols donar la vida per mi? T'ho ben asseguro: no cantarà el gall que no m'hagis negat tres vegades».
Comentari:
«Era de nit»
Avui, Dimarts Sant, la litúrgia posa l'accent sobre el drama que és a punt de desenvolupar-se i que conclourà amb la crucifixió del Divendres Sant. Judes, «després de prendre el tros de pa, sortí de seguida. Era de nit» (Jn 13,30). Sempre és de nit quan hom s'allunya del que és la «Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable» (Símbol de Nicea-Constantinoble).
El pecador és el qui gira l'esquena vers el Senyor per tal de gravitar al voltant de les coses creades, sense referir-les al seu Creador. Sant Agustí descriu el pecat com «un amor a si mateix fins al menyspreu de Déu». Una traïció, en definitiva. Una prevaricació, fruit de «l'arrogància amb què volem emancipar-nos de Déu i no ser res més que nosaltres mateixos; l'arrogància per la que creiem no tenir necessitat de l'amor etern, sinó que desitgem dominar la nostra vida per nosaltres mateixos» (Benet XVI). Hom pot comprendre que Jesús, aquella nit, es contorbés interiorment (cf. Jn 13,21).
Sortosament, el pecat no és la darrera paraula. L'última paraula és la misericòrdia de Déu. Aquesta, però, suposa un “canvi” de la nostra part. Una inversió de la situació que consisteix a desprendre's de les criatures per a vincular-se a Déu, i retrobar així l'autèntica llibertat. Nogensmenys, no hem d'esperar a esdevenir fastiguejats per les falses llibertats per a convertir-nos a Déu. Tal com denunciava el pare jesuïta Bourdaloue, «voldríem convertir-nos quan estiguéssim cansats del món o, millor dit, quan el món s'hagués cansat de nosaltres». Siguem més diligents. Decidim-nos ara mateix. La Setmana Santa és l'ocasió propícia. A la Creu, Crist estén els seus braços a tots. Ningú n'és exclòs. Tot lladre penedit té lloc al paradís. Això sí, a condició de canviar de vida i de reparar, com el de l'Evangeli: «Nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal» (Lc 23,41).
