Dia litúrgic: Dimecres XXII de durant l'any 31-8-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 4,38-44):
En aquell temps, Jesús sortí de la sinagoga i entrà a casa de Simó. La sogra de Simó tenia una febre molt alta, i van demanar a Jesús que fes alguna cosa per ella. Jesús se li acostà, va increpar la febre, i la febre la va deixar. Ella es va aixecar a l'instant i es posà a servir-los. Quan s'hagué post el sol, tots els qui tenien malalts afectats per diverses malalties els anaven portant cap a Jesús. Ell imposava les mans a cada un i els curava. De molts en sortien dimonis cridant i dient-li: «Tu ets el Fill de Déu!». Però Jesús els increpava i no els deixava parlar, perquè sabien que era el Messies.
Un cop s'hagué fet de dia, sortí i se n'anà en un lloc solitari. La gent el buscava i, quan van arribar al lloc on ell era, el volien retenir perquè no els deixés. Però Ell els digué: «També haig d'anunciar el Regne de Déu a les altres poblacions, que per això he estat enviat». I anava predicant per les sinagogues del país dels jueus.
Comentari:
«Ell imposava les mans a cada un i els curava. De molts en sortien dimonis cridant»
Avui ens trobem davant d'un clar contrast: la gent que cerca Jesús i Ell que guareix tota “malaltia” (començant per la sogra de Simó Pere); alhora, «sortien dimonis cridant» (Lc 4,41). És a dir: bé i pau, d'una banda; mal i desesperació, de l'altra.
No és la primera ocasió que apareix el diable “sortint”, és a dir, fugint de la presència de Déu entre xiscles i exclamacions. Recordem també l'endimoniat de Gèrasa (cf. Lc 8,26-39). Sobta, però, que el propi diable “reconegui” Jesús i que, com en el cas de Gèrasa, és ell mateix qui surt a trobar Jesús (això sí, ben rabiós i empipat perquè la presència de Déu el destorbava en la seva vergonyosa tranquil·litat).
Tantes vegades també nosaltres pensem que trobar-nos amb Jesús és un destorb! Ens destorba haver d'anar a Missa el diumenge; ens neguiteja pensar que fa molt que no dediquem un temps a la pregària; ens avergonyim de les nostres errades, en comptes d'anar al Metge de la nostra ànima a demanar senzillament perdó... ¡Pensem si no és el Senyor qui ha de venir a trobar-nos, car nosaltres fem el “ronso” per a deixar la nostra petita “cova” i sortir a l'encontre del qui és el Pastor de les nostres vides! D'això se'n diu, senzillament, tebiesa.
Hi ha un diagnòstic per a tot això: atonia, falta de tensió de l'ànima, angoixa, curiositat desordenada, hiperactivitat, peresa espiritual amb les coses de la fe, pusil·lanimitat, ganes d'estar sol amb un mateix... I hi ha també un antídot: deixar de mirar-se un mateix i posar-se mans a l'obra. Fer el petit compromís de dedicar una estona cada dia a mirar i a escoltar Jesús (d'això en diem pregària): Jesús ho feia, ja que «un cop s'hagué fet de dia, sortí i se n'anà en un lloc solitari» (Lc 4,42). Fer el petit compromís de vèncer l'egoisme en una petita cosa cada dia pel bé dels altres (d'això en diem estimar). Fer el petit-gran compromís de viure cada dia en coherència amb la nostra vida cristiana.
Dia litúrgic: Dimarts XXII de durant l'any 30-8-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 4,31-37):
En aquell temps, Jesús va baixar a Cafarnaüm, població de Galilea, i els dissabtes hi ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè parlava amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un dimoni, un esperit maligne, que es posà a cridar amb tota la força: «Ah! Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!». Però Jesús el va increpar dient: «Calla i surt d'aquest home!». Llavors el dimoni el llançà allà al mig i en va sortir sense fer-li cap mal. Tots quedaren molt sorpresos i comentaven entre ells: «Què és tot això? Dóna ordres amb autoritat i amb poder als esperits malignes i els fa sortir!». I la seva fama s'escampava per tots els indrets d'aquella regió.
Comentari:
«La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè parlava amb autoritat»
Avui veiem com l'activitat d'ensenyar fou per a Jesús la missió central de la seva vida pública. La prèdica, però, de Jesús era molt distinta a la dels altres mestres i això feia que la gent se n'estranyés i se n'admirés. Certament, tot i que el Senyor no havia estudiat (cf. Jn 7,15), desconcertava amb els seus ensenyaments, perquè «parlava amb autoritat» (Lc 4,32). El seu estil de parlar tenia l'autoritat de qui se sap el “Sant de Déu”.
Precisament, aquella autoritat del seu parlar era el que donava força al seu llenguatge. Utilitzava imatges vives i concretes, sense sil·logismes ni definicions; paraules i imatges que extreia de la mateixa naturalesa quan no de la Sagrada Escriptura. No hi ha dubte que Jesús era bon observador, home proper a les situacions humanes: al mateix temps que el veiem ensenyant, també el contemplem a prop de les persones tot fent-los el bé (amb guaricions de malalties, amb expulsions de dimonis, etc.). Llegia en el llibre de la vida de cada dia experiències que li servien després per a ensenyar. Tot i aquest material tant elemental i “rudimentari”, la paraula del Senyor era sempre profunda, inquietant, radicalment nova, definitiva.
La cosa més gran del parlar de Jesucrist era el compaginar l'autoritat divina amb la més increïble senzillesa humana. Autoritat i senzillesa eren possibles en Jesús gràcies al coneixement que tenia del Pare i la seva relació d'amorosa obediència amb Ell (cf. Mt 11,25-27). És aquesta relació amb el Pare el que explica l'harmonia única entre la grandesa i la humilitat. L'autoritat del seu parlar no s'ajustava als paràmetres humans; no hi havia competència, ni interessos personals o lluïssor. Era una autoritat que es manifestava tant en la sublimitat de la paraula o de l'acció com en la humilitat i senzillesa. No hi va haver en els seus llavis ni la lloança personal, ni altivesa, ni crits. Mansuetud, dolcesa, comprensió, pau, serenor, misericòrdia, veritat, llum, justícia... foren l'aroma que envoltava l'autoritat dels seus ensenyaments.
Dia litúrgic: 29 d'Agost: El martiri de sant Joan Baptista
Text de l'Evangeli
(Mc 6,17-29):
En aquell temps, Herodes havia fet agafar Joan i l'havia fet encadenar a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s'havia casat. Joan deia a Herodes: «No t'és permès de conviure amb la dona del teu germà». Herodies odiava Joan i el volia fer matar, però no podia, perquè Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia; quan el sentia, quedava molt perplex, però l'escoltava de bon grat.
L'ocasió es va presentar quan Herodes, amb motiu del seu natalici, va oferir un banquet als seus alts funcionaris, als tribuns de l'exèrcit i als personatges importants de Galilea. Durant el convit entrà la filla d'Herodies a ballar, i va agradar tant a Herodes i als convidats que el rei digué a la noia: «Demana'm el que vulguis i t'ho donaré». I li féu aquest jurament: «Et donaré el que em demanis, ni que sigui la meitat del meu regne». La noia va sortir i preguntà a la seva mare: «Què haig de demanar?». Ella li respongué: «El cap de Joan Baptista». La noia tornà a entrar, se'n va anar decidida cap al rei i li demanà: «Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista». El rei es va posar molt trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats no volgué contrariar-la. Immediatament, doncs, envià un guarda amb l'ordre de portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó i el va decapitar. Després dugué el cap en una safata, el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare. Quan els deixebles de Joan ho van saber, anaren a endur-se el seu cos i li donaren sepultura.
Comentari:
«Joan deia a Herodes: ‘No t'és permès de conviure amb la dona del teu germà’»
Avui recordem el martiri de sant Joan Baptista, el Precursor del Messies. Tota la vida del Baptista gira entorn a la Persona de Jesús, de manera que sense Ell, l'existència i la tasca del Precursor del Messies no tindria sentit.
Ja des de les entranyes de la seva mare, sent la proximitat del Salvador. L'abraçada de Maria i Elisabet, dues futures mares, va obrir el diàleg dels dos infants: el Salvador santificava Joan, i aquest saltava d'entusiasme dins del ventre de la seva mare.
En la seva missió de Precursor mantingué aquest entusiasme —que etimològicament significa “estar ple de Déu”—, li preparà els camins, li aplanà les rutes, li rebaixà els turons, l'anuncià ja present, i l'assenyalà amb el dit com a Messies: «Mireu l'Anyell de Déu» (Jn 1,36).
Al capvespre de la seva existència, Joan en predicar la llibertat messiànica als qui eren captius dels seus vicis, és empresonat: «Joan deia a Herodes: ‘No t'és permès de conviure amb la dona del teu germà’» (Mc 6,18). La mort del Baptista és el testimoniatge martirial centrat en la Persona de Jesús. Va ser el seu Precursor en la vida, i també el precedeix ara en la mort sagnant.
Sant Beda ens diu que «és tancat, en la tenebra d'una masmorra, el qui havia vingut a donar testimoni de la Llum, i havia merescut de la boca del mateix Crist (...) ser anomenat “torxa ardent i lluminosa”. Fou batejat amb la seva pròpia sang aquell a qui abans fou concedit de batejar el Redemptor del món».
Tant de bo que la festa del Martiri de sant Joan Baptista ens entusiasmi, en el sentit etimològic del mot, i així, plens de Déu, també donem testimoni de la nostra fe en Jesús amb valentia. Que la nostra vida cristiana també giri entorn de la Persona de Jesús, que li donarà el seu ple significat.
Dia litúrgic: Diumenge XXII (A) de durant l'any 28-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 16,21-27):
En aquell temps, Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient: «Déu te'n guard, Senyor! A tu això no et passarà». Però Jesús es girà i digué a Pere: «Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes».
Aleshores Jesús digué als seus deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l'home a canvi de la seva vida? Perquè el Fill de l'home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres. Us asseguro que alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Fill de l'home venint en el seu Regne».
Comentari:
«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi»
Avui contemplem Pere —figura senyera i gran testimoni i mestre de la fe— també com a home de carn i ossos, amb virtuts i febleses, com cadascú de nosaltres. Hem d'agrair als evangelistes que ens hagin presentat la personalitat dels primers seguidors de Jesús amb realisme. Pere, que fa una excel·lent confessió de fe —com veiem en l'Evangeli del Diumenge XXI— i mereix un gran elogi per part de Jesús i la promesa de l'autoritat màxima dins de l'Església (cf. Mt 16,16-19), rep també del Mestre una severa amonestació, perquè en el camí de la fe encara li queda molt per aprendre: «Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes» (Mt 16,23).
Escoltar l'amonestació de Jesús a Pere és un bon motiu per a fer un examen de consciència sobre el nostre ésser cristià. ¿Som de debò fidels a l'ensenyament de Jesucrist, fins al punt de pensar realment com Déu, o més aviat ens emmotllem a la manera de pensar i als criteris d'aquest món? Al llarg de la història, els fills de l'Església hem caigut en la temptació de pensar segons el món, de recolzar-nos en les riqueses materials, de buscar amb afany el poder polític o el prestigi social; i de vegades ens mouen més els interessos mundans que no pas l'esperit de l'Evangeli. Davant d'aquests fets, se'ns torna a plantejar la pregunta: «¿Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida?» (Mt 16,26).
Després d'haver posat les coses en clar, Jesús ens ensenya què vol dir pensar com Déu: estimar, amb tot el que això comporta de renúncia en bé del proïsme. Per això, el seguiment del Crist passa per la creu. És un seguiment entranyable, perquè «amb la presència d'un amic i capità tan bo com Crist Jesús, que s'ha posat a l'avançada en els patiments, es pot sofrir tot: és ajut i encoratja; no falla mai, és un veritable amic» (Santa Teresa d'Àvila). I..., quan la creu és signe de l'amor sincer, aleshores es converteix en lluminosa i en signe de salvació.
Dia litúrgic: Dissabte XXI de durant l'any 27-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 25,14-30):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat—, i després se'n va anar. Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.
»Al cap de molt de temps arriba l'amo d'aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient: ‘Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n'he guanyat cinc més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’. Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué: ‘Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n'he guanyat dos més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’.
»Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué: ‘Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu’. Però l'amo li va respondre: ‘Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’».
Comentari:
«Un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar el seus béns»
Avui, contemplem la paràbola dels talents. En Jesús apreciem com un moment de canvi d'estil en el seu missatge: l'anunci del Regne ja no es limita tant a senyalar la seva proximitat com a la descripció del seu contingut mitjançant narracions: és l'hora de les paràboles!
Un gran home decideix emprendre un llarg viatge, i confia tot el patrimoni als seus servents. Podia haver-lo distribuït en parts iguals, però no ho feu així. Donà a cada un segons llur capacitat (cinc, dos i un talents). Amb aquells diners podia cada servent capitalitzar l'inici d'un bon negoci. Els dos primers es llençaren a l'administració dels dipòsits, però el tercer —per por o per peresa— preferí guardar-lo bo i eludint tota inversió: es tancà en la comoditat de la seva pobresa.
El senyor tornà i... exigí la rendició de comptes. Premià la valentia dels dos primers, que duplicaren el dipòsit confiat. El tracte amb el criat “prudent” fou molt distint.
Dos mil anys després, el missatge de la paràbola segueix tenint una gran actualitat. Les modernes democràcies caminen envers una progressiva separació entre Església i els Estats. Això no és dolent, tot el contrari. Amb tot, aquesta mentalitat global i progressiva amaga un efecte secundari, perillós per als cristians: esdevenir la imatge viva d'aquell tercer criat a qui l'amo (figura bíblica de Déu Pare) reprotxà amb gran severitat. Sense malícia, per pura comoditat o per por, tenim el perill d'amagar i reduir la fe cristiana a l'entorn privat de família i amics íntims. L'Evangeli no pot restar en una lectura i estèril contemplació. Hem d'administrar amb valentia i risc la nostra vocació cristiana en el propi ambient social i professional, tot proclamant la figura del Crist amb les paraules i el testimoni.
Comenta sant Agustí: «Aquells qui prediquem la paraula de Déu als pobles no estem tan allunyats de la condició humana i de la reflexió recolzada en la fe que no advertim els nostres perills. Però ens consola el que, on és el nostre perill per causa del ministeri, allí tenim l'ajut de les vostres oracions».
Dia litúrgic: Divendres XXI dedurant l'any 26-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 25,1-13):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs. N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes. Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. A mitjanit es va sentir un clam: ‘L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!’. Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. Les noies sense seny van dir a les assenyades: ‘Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen’. Les assenyades respongueren: ‘Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu’. Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres noies i deien: ‘Senyor, Senyor, obre'ns!’. Però ell va respondre: ‘Us asseguro que no us conec’. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora».
Comentari:
«Us asseguro que no us conec»
Avui, Divendres XXI del temps de durant l'any, el Senyor ens recorda a l'Evangeli que cal estar sempre vigilants i preparats per trobar-nos amb Ell. A mitjanit, a qualsevol moment, poden trucar a la porta i convidar-nos a sortir a rebre el Senyor. La mort no demana cita prèvia. De fet, «no sabeu ni el dia ni l'hora» (Mt 25,13).
Vigilar no significa viure amb por i angoixa. Vol dir viure de manera responsable la nostra vida de fills de Déu, la nostra vida de fe, esperança i caritat. El Senyor espera contínuament de nosaltres la nostra resposta de fe i amor, constants i pacients, enmig de les ocupacions i preocupacions que van teixint el nostre viure.
I aquesta resposta només la podem donar nosaltres, tu i jo. Ningú ho pot fer en lloc nostre. Això és el que significa la negativa de les verges prudents a cedir el seu oli per la llàntia apagada de les verges nècies: «Val més que aneu als qui en venen i us en compreu» (Mt 25,9). Així, la nostra resposta a Déu és personal i intransferible.
No esperem per un “demà” —que potser no vindrà— per a encendre la llàntia del nostre amor per l'Espòs. Carpe diem! Cal viure en cada segon de la nostra vida tota la passió que un cristià ha de sentir pel seu Senyor. És una dita coneguda, però que no està malament que la recordem: «Viu cada dia de la teva vida com si fos el primer dia de la teva existència, com si fos l'únic dia de què disposem, com si fos el darrer dia de la nostra vida». Una crida realista a la conversió necessària i raonable que hem de portar a terme.
Què Déu ens faci la gràcia en la seva gran misericòrdia que no hàgim de sentir en l'hora suprema: «Us asseguro que no us conec» (Mt 25,12), és a dir, «no heu tingut cap relació ni tracte amb mi». Tractem el Senyor en aquesta vida de manera que esdevinguem coneguts i amics seus en el temps i en la eternitat.
Dia litúrgic: Dijous XXIde durant l'any 25-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 24,42-51):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada. ¿Qui és el servent fidel i assenyat a qui l'amo ha confiat la gent de casa seva perquè els doni l'aliment al temps degut? Feliç aquell servent que l'amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent era dolent i es deia: ‘El meu amo tarda’, i començava a pegar als seus companys, i se n'anava a menjar i beure amb els embriacs, vindrà l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels malvats. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents».
Comentari:
«Estigueu a punt»
Avui, el text evangèlic ens parla de la incertesa del moment en què vindrà el Senyor: «No sabeu quin dia vindrà» (Mt 24,42). Si volem que ens trobi vetllant en el moment de la seva arribada, no ens podem distreure ni adormir: cal estar sempre a punt. Jesús posa molts exemples d'aquesta atenció: el que vigila per si ve un lladre, el servent que vol complaure el seu amo... Potser avui ens parlaria d'un porter de futbol que no sap quan ni de quina direcció li vindrà la pilota...
Però, potser, abans hauríem d'aclarir de quina vinguda se'ns parla. ¿Es tracta de l'hora de la mort?; ¿es tracta de la fi del món? Certament, són vingudes del Senyor que Ell ha deixat expressament en la incertesa per a provocar en nosaltres una atenció constant. Però, fent un càlcul de probabilitats, potser ningú de la nostra generació serà testimoni d'un cataclisme universal que posi fi a l'existència de la vida humana en aquest planeta. I, pel que fa a la mort, això només serà una vegada i prou. Mentre això no arribi, ¿no hi ha cap altra vinguda més propera davant la qual ens cal estar sempre a punt?
«Com passen els anys! Els mesos es redueixen a setmanes, les setmanes a dies, els dies a hores, les hores a segons...» (Sant Francesc de Sales). Cada dia, cada hora, a cada instant, el Senyor és prop de la nostra vida. A través d'inspiracions internes, a través de les persones que ens envolten, dels fets que es van succeint, el Senyor truca a la nostra porta i, com diu l'Apocalipsi: «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20). Avui, si combreguem, això tornarà a passar. Avui, si escoltem pacientment els problemes que un altre ens confia o donem generosament els nostres diners per socórrer una necessitat, això tornarà a passar. Avui, si en la nostra pregària personal rebem —de sobte— una inspiració inesperada, això tornarà a passar.
Dia litúrgic: 24 d'Agost: Sant Bartomeu, apòstol
Text de l'Evangeli
(Jn 1,45-51):
En aquell temps, Felip va trobar Natanael i li digué: «Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret». Natanael li replicà: «De Natzaret en pot sortir res de bo?». Felip li diu: «Vine i ho veuràs». Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya». Li diu Natanael: «D'on em coneixes?». Jesús li respon: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera». Li diu Natanael: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel». Jesús li digué: «¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!». I afegí: «Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home».
Comentari:
«Vine i ho veuràs»
Avui celebrem la festa de l'apòstol sant Bartomeu. L'evangelista sant Joan relata la seva primera trobada amb el Senyor amb tanta vivacitat que se'ns fa fàcil d'endinsar-nos en l'escena. Són diàlegs de cors joves, directes, francs... divins!
Jesús troba Felip casualment i li diu «segueix-me» (Jn 1,43). Poc després, Felip, entusiasmat per l'encontre amb Jesucrist, cerca el seu amic Natanael per tal de comunicar-li que —finalment— ha trobat aquell que Moisès i els profetes esperaven: «Jesús, fill de Josep, de Natzaret» (Jn 1,45). La resposta que rep no és entusiasta, sinó escèptica: «De Natzaret en pot sortir res de bo?» (Jn 1,46). A gairebé tot el món passa quelcom semblant. És freqüent que a cada ciutat, a cada poble hom pensi que de la ciutat, del poble veí no pot eixir res que pagui la pena... allí tots serien ineptes... I a l'inrevés.
Felip, però, no es desanima. I, ja que són amics, no dóna més explicacions, sinó que diu: «Vine i ho veuràs» (Jn 1,46). Va, i la seva primera trobada amb Jesús és el moment de la seva vocació. Allò que aparentment és una casualitat, en els plans de Déu, estava llargament preparat. Per a Jesús, Natanael no és un desconegut: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera» (Jn 1,48). De quina figuera? Potser era un lloc preferit de Natanael on solia dirigir-se quan volia reposar, pensar, romandre sol... Malgrat que sempre sota l'amorosa mirada de Déu. Com tots els homes, en tot moment. Però per tal d'adonar-se d'aquest amor infinit de Déu a cadascú, per tal d'ésser conscient que és a la meva porta i crida necessito una veu externa, un amic, un “Felip” que em digui: «Vine i ho veuràs». Algú que em porti al camí que sant Josepmaria descrivia així: Cercar Crist; trobar Crist; estimar Crist.
Dia litúrgic: Dimarts XXI de durant l'any 23-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 23,23-26):
En aquell temps, Jesús digué: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, l'amor i la fidelitat! Calia complir això sense deixar allò altre. Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell! Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que purifiqueu per fora copes i plats mentre per dins els teniu plens de rapacitat i cobdícia! Fariseu cec, purifica primer la copa per dintre, i així també el defora serà pur».
Comentari:
«Purifica primer la copa per dintre, i així també el defora serà pur»
Avui, Jesús pren una clara actitud de denúncia: «Ai de vosaltres (...)! Ai de vosaltres (...)!» (Mt 23,23.25). El seu objectiu són els mestres de la Llei i els fariseus, que representen classes poderoses perquè exerceixen sobre el poble un domini espiritual i moral. Com poden orientar la gent si són “guies cecs”? La seva ceguesa rau en la incoherència d'observar escrupolosament els petits detalls, que tenen la seva importància, i deixar de banda les coses fonamentals com la justícia, l'amor i la fidelitat. Tenen cura de la seva imatge, que no correspon amb el seu interior, ple de «rapacitat i cobdícia» (Mt 23,25). Curiosament, Jesús empra termes referents a aspectes econòmics.
L'Evangeli d'avui constitueix una invitació a què les persones i els grups més rellevants de les comunitats cristianes, és a dir, els seus guies, facin un examen de consciència. Respectem els valors fonamentals? Valorem més les normes que les persones? Imposem als altres allò que no som capaços de complir nosaltres mateixos? Parlem des de la suficiència de les nostres idees o des de la humilitat del nostre cor? Com deia Helder Càmara: «Voldria ser un toll d'aigua per reflectir el cel». Veu la gent en el seus pastors homes de Déu, que distingeixen l'accessori del fonamental? La feblesa mereix comprensió, la hipocresia provoca rebuig.
En escoltar l'Evangeli d'avui podem caure en un parany. Jesús parla als mestres de la Llei i als fariseus que són hipòcrites. També n'hi havia de sincers. Nosaltres podem pensar que aquest text es pot interpretar actualment per a bisbes i capellans. Certament que com a guies de les comunitats cristianes han d'estar atents a no caure en les actituds que Jesús denuncia, però cal recordar que tot creient —home i dona— pot allotjar en el seu interior un “fariseu cec”. Jesús ens invita: «Purifica primer la copa per dintre, i així també el defora serà pur» (Mt 23,26). L'espiritualitat té les arrels a l'interior del cor.
Dia litúrgic: Dilluns XXI de durant l'any 22-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 23,13-22):
En aquell temps, Jesús digué: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi. Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que recorreu mar i terra per guanyar un sol prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l'infern el doble que vosaltres! Ai de vosaltres, guies cecs, que dieu: ‘Si algú fa una prometença jurant pel santuari, no està obligat a res; però si la fa jurant per l'or que hi ha al santuari, queda obligat’! Estúpids i cecs! Què és més important: l'or que hi ha al santuari o el santuari que fa sagrat l'or? I dieu encara: ‘Si algú fa una prometença jurant per l'altar, no està obligat a res, però si la fa jurant per l'ofrena que hi ha damunt l'altar, queda obligat’. Cecs! Què és més important: l'ofrena de damunt l'altar o l'altar que fa sagrada l'ofrena? Per tant, qui fa una prometença per l'altar, jura per l'altar i per tot el que hi és ofert, i qui fa una prometença pel santuari, jura pel santuari i per aquell qui hi resideix, i qui fa una prometença pel cel, jura pel tron de Déu i per aquell qui hi seu».
Comentari:
«Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel»
Avui, el Senyor ens vol il·luminar sobre un concepte que en si mateix és elemental, però que pocs arriben a aprofundir: guiar un altre vers un desastre no és guiar cap a la vida, sinó cap a la mort. Qui ensenya a morir o a matar els altres no és un mestre de vida, sinó un “assassí”.
El Senyor està avui —diríem— malhumorat, està justament enfadat amb els guies que extravien el proïsme i li treuen el gust per viure i, finalment, la vida mateixa: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que recorreu mar i terra per guanyar un sol prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l'infern el doble que vosaltres!» (Mt 23,15).
Hi ha gent que intenta veritablement entrar en el Regne del cel, i treure-li aquesta il·lusió és una culpa certament greu. S'han apoderat de les claus d'entrada, però per a ells representen una “joguina”, quelcom cridaner per a tenir-ho penjat del cinturó i res més. Els fariseus persegueixen els individus, i els “cacen” per a portar-los a la pròpia convicció religiosa; no a la de Déu, sinó a la pròpia; per tal de convertir-los no en fills de Déu, sinó de l'infern. Llur orgull no eleva vers el cel, no condueix a la vida, sinó a la perdició. Quina errada tan greu!
«Guies cecs —els diu Jesús—, que coleu un mosquit i us empasseu un camell!» (Mt 23,24). Tot resta capgirat, revolt; el Senyor repetidament ha intentat destapar les orelles i desvetllar els ulls als fariseus, però diu el profeta Zacaries: «Ells no volgueren escoltar, es van girar d'esquena i es van tapar les orelles per no sentir-hi» (Za 7,11). Aleshores, en el moment del judici, el jutge emetrà una sentència severa: «No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!» (Mt 7,23). No és suficient saber més: cal saber la veritat i ensenyar-la amb humil fidelitat. Recordem la dita d'un autèntic mestre de la saviesa, sant Tomàs d'Aquino: «Mentre exalcen la pròpia bravesa, els superbs envileixen l'excel·lència de la veritat!».
Dia litúrgic: Diumenge XXI (A) de durant l'any 21-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 16,13-20):
En aquell temps, Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles: «Qui diu la gent que és el Fill de l'home?». Ells respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes». Ell els pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Simó Pere li respongué: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu». Llavors Jesús li va dir: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel». Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que Ell era el Messies.
Comentari:
«Qui diu la gent que és el Fill de l'home? I vosaltres, qui dieu que sóc?»
Avui, la professió de fe de Pere a Cesarea de Felip obre la darrera etapa del ministeri públic de Jesús i ens prepara a l'esdeveniment suprem de la seva mort i resurrecció. Després de la multiplicació dels pans i els peixos, Jesús decideix retirar-se durant un temps amb els apòstols per a intensificar llur formació; en ells, l'Església, llavor del Regne de Déu en el món, comença a fer-se visible.
Fa dos diumenges, quan contemplàvem Pere caminant sobre les aigües i enfonsar-se en elles, escoltàvem com Jesús el reprenia: «Home de poca fe! Per què has dubtat?» (Mt 14,31). Avui, la reconvenció es canvia en elogi: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs» (Mt 16,17). Sortós de Pere perquè ha obert el seu cor a la revelació divina i ha reconegut en Jesucrist el Fill de Déu Salvador. Al llarg de la història, han estat plantejades les mateixes preguntes: «Qui diu la gent que és el Fill de l'home? (...). I vosaltres, qui dieu que sóc?» (Mt 16,13.15). Nosaltres també, en algun moment o altre, hem hagut de respondre qui és Jesús per a mi i què reconec en Ell; d'una fe rebuda i transmesa per uns testimonis (pares, catequistes, sacerdots, mestres, amics…) hem passat a una fe personalitzada en Jesucrist, de la qual també ens hem convertit en testimonis, ja que en això consisteix el nucli essencial de la vocació cristiana.
Només des de la fe i la comunió amb Jesucrist vencerem el poder del mal. El Reialme de la Mort es manifesta entre nosaltres, ens fa sofrir i ens planteja molts interrogants; tanmateix, també el Regne de Déu es fa present enmig nostre i desvetlla l'esperança; i l'Església, sagrament del Regne de Déu en el món, fonamentada en la roca de la fe que va confessar Pere, ens fa néixer a l'esperança i al goig de la vida eterna. Mentre en el món visqui la humanitat, caldrà donar esperança, i mentre calgui donar esperança, la missió de l'Església serà necessària; per això, les portes del Reialme de la mort no prevaldran pas contra ella, ja que el Crist, present enmig del seu poble, així ens ho garanteix (cf. Mt 16,18).
Dia litúrgic: Dissabte XX de durant l'any 20-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 23,1-12):
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”.
»Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».
Comentari:
«El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit»
Avui, Jesucrist ens adreça novament una crida a la humilitat, una invitació a situar-nos en el veritable lloc que ens pertoca: «No us feu dir “rabí” (...); ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra (...); ni us feu dir “guies”» (Mt 23,8-10). Abans d'apropiar-nos de tots aquests títols, procurem donar gràcies a Déu per tot el que tenim i que d'Ell hem rebut.
Com diu sant Pau, «què us fa pensar que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). De manera que, quan tinguem consciència d'haver actuat correctament, farem ben fet de repetir: «Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer» (Lc 17,10).
L'home modern pateix una lamentable amnèsia: vivim i actuem com si nosaltres mateixos haguéssim estat els autors de la vida i els creadors del món. Per contrast, causa admiració Aristòtil, el qual —en la seva teologia natural— desconeixia el concepte de la “creació” (noció coneguda en aquells temps només per Revelació divina), però, si més no, tenia clar que aquest món depenia de la Divinitat (la “Causa incausada”). Joan Pau II ens fa una crida a conservar la memòria del deute que tenim contret amb el nostre Déu: «Cal que l'home doni honor al Creador tot oferint-li, en una acció de gràcies i de lloança, tot el que d'Ell ha rebut. L'home no pot perdre el sentit d'aquest deute, que només ell, entre totes les altres realitats terrestres pot reconèixer».
A més, pensant en la vida sobrenatural, la nostra col·laboració —Ell no farà res sense el nostre permís, ni sense el nostre esforç!— consisteix a no destorbar la labor de l'Esperit Sant: deixar fer a Déu!; que la santedat no la “fabriquem” nosaltres, sinó que l'atorga Ell, que és Mestre, Pare i Guia. En tot cas, si creiem que som i tenim alguna cosa, afanyem-nos a posar-ho al servei dels altres: «El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor» (Mt 23,11).
Dia litúrgic: Divendres XX de durant l'any 19-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 22,34-40):
En aquell temps, quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li digué: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos».
Comentari:
«Estima el Senyor... Estima els altres»
Avui, el mestre de la Llei li pregunta a Jesús «¿Quin és el manament més gran de la Llei?» (Mt 22,36), el més important, el primer. La resposta, en canvi, parla d'un primer manament i d'un segon, que «li és semblant» (Mt 22,39). Dues anelles inseparables que són una sola cosa. Inseparables, però una primera i una segona, una d'or i l'altra d'argent. El Senyor ens porta fins a la profunditat de la catequesi cristiana, perquè «tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos» (Mt 22,40).
Heus aquí la raó de ser del comentari clàssic dels dos pals de la Creu del Senyor: el que està clavat a terra és la verticalitat, que mira cap el cel envers Déu. El travesser representa l'horitzontalitat, el tracte amb els nostres iguals. També en aquesta imatge hi ha un primer i un segon. L'horitzontalitat estaria a nivell de terra si abans no poséssim un pal dret, i com més vulguem aixecar el nivell del nostre servei als altres —l'horitzontalitat— més alt haurà de ser el nostre amor a Déu. Si no, fàcilment ve el desànim, la inconstància, l'exigència de compensacions de l'ordre que sigui. Diu sant Joan de la Creu: «Com més estima una ànima, tant més perfecta és en allò que estima; d'aquí s'esdevé que aquesta ànima que ja és perfecta, tota ella és amor i totes les seves accions són amor».
Efectivament, en els sants que coneixem veiem com l'amor a Déu, que saben manifestar-li de moltes maneres, els dóna una gran iniciativa a l'hora d'ajudar el proïsme. Demanem-li avui a la Mare de Déu que ens ompli del desig de sorprendre Nostre Senyor amb obres i paraules d'afecte. Així, el nostre cor serà capaç de descobrir com sorprendre amb algun detall simpàtic als qui viuen i treballen al costat nostre, i no solament en els dies assenyalats, que això ho sap fer qualsevol. Sorprendre!: forma pràctica de pensar menys en nosaltres mateixos.
Dia litúrgic: Dijous XX de durant l'any 18-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 22,1-14):
En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: ‘Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!’. Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat.
Llavors va dir als seus servents: ‘El banquet de noces és a punt, però els convidats no n'eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu’. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats. Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s'adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: ‘Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?’. Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: ‘Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits».
Comentari:
«Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces»
Avui, la paràbola evangèlica ens parla del banquet del Regne. És una figura recurrent en la predicació de Jesús. Es tracta d'aquesta festa de noces que succeirà a la fi dels temps i que serà la unió de Jesús amb la seva Església. Ella és l'esposa del Crist que camina en el món, però que s'unirà finalment al seu Estimat per a sempre. Déu Pare ha preparat aquesta festa i vol que tots els homes hi assisteixin. Per això diu a tots els homes: «Veniu a les noces!» (Mt 22,4).
La paràbola, nogensmenys, té un desenrotllament tràgic, ja que molts «no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci...» (Mt 22,5). Per això, la misericòrdia de Déu s'adreça cada cop més a persones més llunyanes. És com un nuvi que s'ha de casar i invita els seus familiars i amics, però cap d'ells no vol anar-hi; crida després a coneguts i companys de feina i els veïns, però posen excuses; finalment es dirigeix a qualsevol persona que troba, perquè té preparat un banquet i vol que hi hagi convidats a taula. Quelcom semblant passa amb Déu.
Però, també, els distints personatges que apareixen en la paràbola poden ser imatge dels estats de la nostra ànima. Per la gràcia baptismal som amics de Déu i cohereus amb el Crist: tenim un lloc reservat en el banquet. Si oblidem la nostra condició de fills, Déu passa a tractar-nos com a coneguts i segueix convidant-nos. Si deixem morir en nosaltres la gràcia, ens convertim en gent del camí, transeünts sense ofici ni benefici en les coses del Regne. Déu, però, continua cridant.
La crida arriba en qualsevol moment. És per invitació. Ningú no hi té dret. És Déu qui es fixa en nosaltres i ens diu: «Veniu a les noces!». I la invitació cal acollir-la amb paraules i fets. Per això, aquell convidat mal vestit és expulsat: «Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?» (Mt 22,12).
Dia litúrgic: Dimecres XX de durant l'any 17-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 20,1-16):
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina i els digué: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just’. Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué: ‘Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?’. Ells li responen: ‘És que ningú no ens ha llogat’. Els diu: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya’.
»Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat: ‘Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers’. Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. Mentre cobraven, protestaven contra el propietari i deien: ‘Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor’. L'amo va respondre a un d'aquests: ‘Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?’. Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».
Comentari:
«Els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers»
Avui, la Paraula de Déu ens convida a veure que la “lògica” divina va molt més enllà de la lògica merament humana. Mentre que els homes calculem («Es pensaven que cobrarien més»: Mt 20,10), Déu —que és Pare entranyable—, simplement, estima («¿És que tens enveja perquè sóc generós?»: Mt 20,15). I la mesura de l'Amor és no tenir mesura: «Estimo perquè estimo, estimo per estimar» (Sant Bernat).
Això, però, no fa inútil la justícia: «Us donaré el que sigui just» (Mt 20,4). Déu no és arbitrari i ens vol tractar com a fills intel·ligents: per això és lògic que faci “tractes” amb nosaltres. De fet, en altres moments, els ensenyaments del Senyor deixen clar que a qui ha rebut més també se li exigirà més (recordem la paràbola dels talents). En fi, Déu és just, però la caritat no es desdiu de la justícia; més aviat la supera (cf. 1Co 13,5).
Una dita popular afirma que «la justícia per la justícia és la pitjor de les injustícies». Sortosament per a nosaltres, la justícia de Déu —repetim-ho, desbordada pel seu Amor— supera els nostres esquemes. Si de mera i estricta justícia es tractés, nosaltres encara estaríem pendents de redempció. És més, no tindríem cap esperança de redempció. En justícia estricta no mereixíem cap redempció: simplement, restaríem desposseïts d'allò que se'ns havia regalat en el moment de la creació i que vàrem rebutjar en el moment del pecat original. Examinem-nos, per tant, com anem de judicis, comparances i càlculs en tractar amb els altres.
A més, si de santedat parlem, hem de partir de la base que tot és gràcia. La mostra més clara és el cas de Dimas, el bon lladre. Àdhuc, la possibilitat de merèixer davant de Déu és també una gràcia (quelcom que se'ns concedeix gratuïtament). Déu és l'amo, el nostre «propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya» (Mt 20,1). La vinya (és a dir, la vida, el cel...) és d'Ell; a nosaltres se'ns hi convida i no de qualsevol manera: és un honor poder-hi treballar i poder-nos “guanyar” el cel.
Dia litúrgic: Dimarts XXde durant l'any 16-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 19,23-30):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us asseguro que un ric difícilment entrarà al Regne del cel. Més encara: és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu». Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt desconcertats, i deien: «Si és així, qui pot salvar-se?». Jesús se'ls mirà i els digué: «Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot».
Llavors Pere li va dir: «Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit. Què rebrem, doncs?». Jesús els digué: «Us ho asseguro: quan neixi el món nou i el Fill de l'home s'assegui en el seu tron gloriós, també vosaltres, els qui m'heu seguit, us asseureu en dotze trons i jutjareu les dotze tribus d'Israel. I tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna. Molts passaran de primers a darrers, i molts, de darrers a primers».
Comentari:
«Un ric difícilment entrarà al Regne del cel... Si és així, qui pot salvar-se?»
Avui contemplem la reacció que suscità entre els oients el diàleg del jove ric amb Jesús: «Qui pot salvar-se?» (Mt 19,25). Les paraules del Senyor adreçades al jove ric són manifestament dures, pretenen de sorprendre, desvetllar les nostres somnolències. No es tracta de paraules aïllades, accidentals en l'Evangeli: vint vegades repeteix aquest tipus de missatge. Ho hem de recordar: Jesús adverteix dels obstacles que suposen les riqueses per a entrar en la vida...
I, malgrat tot, Jesús estimà i cridà homes rics, sense exigir-los que abandonessin llurs responsabilitats. La riquesa en si mateixa no és dolenta, sinó el seu origen si fou injustament adquirida, o el seu destí, si és usada egoistament sense tenir en compte els desafavorits, si tanca el cor als veritables valors espirituals (on no hi ha necessitat de Déu).
«Qui pot salvar-se?». Jesús respon: «Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot» (Mt 19,26). —Senyor, Tu coneixes bé les habilitats dels homes per tal d'atenuar la teva Paraula. Haig de dir-t'ho, Senyor, ajuda'm! Converteix el meu cor.
Després de marxar el jove ric, entristit pel seu aferrament a les riqueses, Pere prengué la paraula i digué: —Concedeix, Senyor, a la teva Església, als teus Apòstols de ser capaços de deixar-ho tot per Tu.
«Quan neixi el món nou i el Fill de l'home s'assegui en el seu tron gloriós...» (Mt 19,28). El teu pensament es dirigeix a aquest “dia”, vers el futur. Tu ets un home amb tendència cap a la fi del món, cap a la plenitud de l'home. En aquest temps, Senyor, tot serà nou, renovellat, formós.
Jesucrist ens diu: —Vosaltres, que ho heu deixat tot pel Regne, us asseureu amb el Fill de l'Home... Rebreu cent vegades més del que heu deixat... I heretareu la vida eterna... (cf. Mt 19,28-29).
El futur que Tu promets als teus, als qui t'han seguit tot renunciant tots els obstacles... és un futur feliç, és l'abundor de la vida, és la plenitud de la vida.
—Gràcies, Senyor. Condueix-me envers aquest dia!
Dia litúrgic: 15 d'Agost: L'Assumpció de la Mare de Déu
Text de l'Evangeli
(Lc 1,39-56):
En aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».
Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l'amor que té als qui creuen en Ell s'estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre». Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.
Comentari:
«La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva»
Avui celebrem la solemnitat de l'Assumpció de Santa Maria en cos i ànima al cel. «Avui —diu sant Bernat— puja al cel la Verge plena de glòria, curulla de goig els ciutadans celestes». I afegirà aquestes precioses paraules: «Quin regal més formós envia avui la nostra terra al cel! Amb aquest gest meravellós d'amistat —que és donar i rebre— es fonen allò humà i allò diví, allò terrenal i allò celest, el que és humil i el sublim. El fruit més granat de la terra és allí, d'on procedeixen els millors regals i els dons de més vàlua. Encimada en les altures, la Verge Santa prodigarà els seus dons als homes».
El primer do que et prodiga és la Paraula, que Ella sabé conservar amb tanta fidelitat en el seu cor, i fer-la fructificar des del profund silenci acollidor. Amb aquesta Paraula en el seu espai interior, tot engendrant la Vida per als homes en el seu ventre, «Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet» (Lc 1,39-40). La presència de Maria expandeix l'alegria: «Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes» (Lc 1,44), exclama Isabel.
Sobretot, ens fa el do de la seva lloança, la seva mateixa alegria feta cant, el seu Magnificat: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva...» (Lc 1,46-47). Quin regal més formós ens retorna avui el cel amb el cant de Maria, fet Paraula de Déu. En aquest cant hi trobem els indicis per aprendre com es fonen l'humà i el diví, el terrenal i el celest, i arribar a respondre com Ella al regal que ens fa Déu en el seu Fill, a través de la seva Santa Mare: per tal d'esdevenir un regal de Déu per al món, i demà un regal de la nostra humanitat a Déu, tot seguint l'exemple de Maria, que ens precedeix en aquesta glorificació a la que ens trobem destinats.
Dia litúrgic: Diumenge XX (A) de durant l'any 14-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 15,21-28):
En aquell temps, Jesús se'n va anar d'allí i es retirà a la regió de Tir i Sidó. Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: «Senyor, Fill de David, tingueu pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt». Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: «Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre». Jesús els digué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel». Però la dona vingué a prosternar-se davant d'Ell i li deia: «Senyor, ajudeu-me!». Jesús contestà: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». Ella digué: «És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos». Llavors Jesús li respongué: «Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols». I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla.
Comentari:
«Senyor, també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos»
Avui, contemplem l'escena de la cananea: una dona pagana, no israelita, que tenia la filla molt malalta, endimoniada, i va sentir parlar de Jesús. Surt al seu encontre i amb crits li diu: «Senyor, Fill de David, tingueu pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt» (Mt 15,22). No li demana res, solament li exposa el mal que pateix la seva filla, confiant que Jesús ja actuarà.
Jesús “hi fa el sord”. Per què? Potser perquè havia descobert la fe d'aquella dona i la volia fer créixer. Ella continua pregant, de tal manera que els deixebles demanen a Jesús que la despatxi. La fe d'aquesta dona es manifesta, sobretot, en la seva humil insistència, remarcada per les paraules dels deixebles: «Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre» (Mt 15,23).
La dona segueix pregant; no es cansa. El silenci de Jesús s'explica perquè solament ha vingut per a la casa d'Israel. Amb tot, després de la resurrecció, dirà als seus deixebles: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova a tota la humanitat» (Mc 16,15).
Aquest silenci de Déu, de vegades, ens turmenta. Quantes voltes no ens hem queixat d'aquest silenci? Però la cananea es prostra, es posa de genolls. És la postura d'adoració. Ell li respon que no està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als gossos. Ella li contesta: «És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos» (Mt 15,26-27).
Aquesta dona és molt espavilada. No s'enfada, no li contesta malament, sinó que li dóna la raó. «Es veritat, Senyor». Però el posa de la seva part. Sembla com si li digués: —Sóc com un gos, però el gos està sota la protecció del seu amo.
La cananea ens ofereix una gran lliçó: dóna la raó al Senyor, que sempre la té. —No vulguis tenir mai la raó quan et presentes davant del Senyor. No et queixis mai i, si et queixes, acaba dient: «Senyor, que es faci la vostra voluntat».
Dia litúrgic: Divendres XIX de durant l'any 12-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 19,3-12):
En aquell temps, es van atansar a Jesús uns fariseus i, per posar-lo a prova, li preguntaren: «¿És permès a un home de divorciar-se de la seva dona per qualsevol motiu?». Jesús els va dir: «¿No heu llegit en l'Escriptura que el Creador, des del principi, els va fer home i dona?». I digué encara: «Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi».
Ells li pregunten: «Doncs, com és que Moisès va ordenar que, si el marit vol divorciar-se, doni a la seva muller un document de divorci?». Jesús els respon: «Moisès us va permetre de divorciar-vos de la muller per la vostra duresa de cor. Però al principi no era pas així. I jo us dic que el qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima, i es casa amb una altra, comet adulteri».
Els deixebles li diuen: «Si la situació entre marit i muller és aquesta, val més no casar-se». Ell els respongué: «No tothom comprèn aquest ensenyament, sinó tan sols aquells a qui Déu ho concedeix. Hi ha qui no pot casar-se perquè ha sortit així de les entranyes de la mare; a d'altres, els homes els n'han fet incapaços; però n'hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre, que ho comprengui».
Comentari:
«Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi»
Avui, Jesús contesta les preguntes dels seus contemporanis sobre el veritable significat del matrimoni, tot subratllant la indissolubilitat del mateix.
La seva resposta, però, també proporciona la base adequada per tal que els cristians puguem respondre a aquells que, amb cor tossut, han cercat l'ampliació de la definició de matrimoni per a les parelles d'homosexuals.
En fer retrocedir el matrimoni al pla original de Déu, Jesús subratlla quatre aspectes rellevants pels quals només poden ser units en matrimoni un home i una dona:
1) «El Creador, des del principi, els va fer home i dona» (Mt 19,4). Jesús ens ensenya que, en el pla diví, la masculinitat i la feminitat tenen un gran significat. Ignorar-ho, doncs, és ignorar allò que som.
2) «Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona» (Mt 19,5). El pla de Déu no és que l'home abandoni els seus pares i se'n vagi amb qui desitgi, sinó amb una esposa.
3) «Tots dos formen una sola carn» (Mt 19,5). Aquesta unió corporal va més enllà de la poc duradora unió física que ocorre en l'acte conjugal. Es refereix a la unió duradora que es presenta quan un home i una dona, a través de llur amor, conceben una nova vida que és el matrimoni perdurable o unió dels seus cossos. És clar que un home amb un altre home, o una dona amb una altra dona, no poden considerar-se un únic cos d'aquesta forma.
4) «Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi» (Mt 19,6). Déu mateix ha unit en matrimoni l'home a la dona, i sempre que intentem separar allò que Ell ha unit, ho estarem fent pel nostre compte i a expenses de la societat.
En la seva catequesi sobre el Gènesi, el Papa Joan Pau II ha dit: «En la seva resposta als fariseus, Jesucrist planteja als seus interlocutors la visió total de l'home, sense la qual no és possible oferir una resposta adequada a les preguntes relacionades amb el matrimoni».
Cadascú de nosaltres és cridat a ser “eco” d'aquesta Paraula de Déu en el nostre moment.
Dia litúrgic: Dijous XIX de durant l'any 11-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 18,21—19,1):
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà».
Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, se'n va anar de Galilea i arribà a la regió de Judea, a l'altra banda del Jordà.
Comentari:
«Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?»
Avui, preguntar «quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?» (Mt 18,21), pot voler dir: —Aquests a qui tant estimo, els veig també amb manies i capricis que em molesten, m'importunen cada dos per tres, no em parlen... I això un dia i un altre dia. Senyor, fins quan els he d'aguantar?
Jesús contesta amb la lliçó de la paciència. En realitat, els dos col·legues coincideixen quan diuen: «Tingues paciència» (Mt 18,26.29). Mentre la intemperància del malvat, que escanya per poca cosa, li ocasiona la ruïna moral i econòmica, la paciència del rei, alhora que salva el deutor, la família i els seus béns, engrandeix la personalitat del monarca i li genera la confiança de la cort. La reacció del rei en llavis de Jesús ens recorda allò del llibre dels Salms: «Però ets tu qui dónes el perdó; per això mereixes que et venerin» (Sl 130,4).
És clar que ens hem d'oposar a la injustícia, i, si és necessari, enèrgicament (suportar el mal seria un indici d'apatia o de covardia). Però la indignació és sana quan en ella no hi ha egoisme, ni ira, ni niciesa, sinó desig recte de defensar la veritat. L'autèntica paciència és la que ens porta a suportar misericordiosament la contradicció, la feblesa, les molèsties, els importunis de les persones, dels esdeveniments o de les coses. Ésser pacient equival a dominar-se un mateix. Els éssers susceptibles o violents no poden ser pacients perquè ni reflexionen ni són amos de si mateixos.
La paciència és una virtut cristiana perquè forma part del missatge del Regne del cel, i es forja en l'experiència de què tothom tenim defectes. Si Pau ens exhorta a suportar-nos els uns als altres (cf. Col 3,12-13), Pere recorda que la paciència del Senyor ens dóna l'oportunitat de salvar-nos (cf. 2Pe 3,15).
Certament, quantes vegades la paciència del bon Déu ens ha perdonat en el confessionari! Set vegades? Setanta vegades set? Potser més!
Dia litúrgic: 10 d'Agost: Sant Llorenç, diaca i màrtir
Text de l'Evangeli
(Jn 12,24-26):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus».
Comentari:
«Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic»
Avui, l'Església —mitjançant la litúrgia eucarística que celebra al màrtir romà sant Llorenç— ens recorda que «existeix un testimoni de coherència que tots els cristians han d'estar disposats a donar cada dia, àdhuc a costa de sofriments i de grans sacrificis» (Joan Pau II).
La llei moral és santa i inviolable. Aquesta afirmació, certament, contrasta amb l'ambient relativista que impera en els nostres dies, on amb facilitat hom adapta les exigències ètiques a la seva personal comoditat o a les seves pròpies debilitats. No trobarem pas ningú que ens digui: —Jo sóc immoral; —Jo sóc inconscient; —Jo sóc una persona sense veritat... Qualsevol que digués això es desqualificaria a si mateix immediatament.
La pregunta definitiva, però, seria: ¿de quina moral, de quina consciència i de quina veritat parlem? És evident que la pau i la sana convivència socials no poden basar-se en una “moral a la carta”, on cadascú tira per on li sembla, sense tenir en compte les inclinacions i les aspiracions que el Creador ha disposat per a la nostra naturalesa. Aquesta “moral”, lluny de conduir-nos per «camins segurs» vers els «prats deliciosos» que el Bon Pastor desitja per a nosaltres (cf. Sl 23,1-3), ens abocaria irremeiablement a les sorres bellugadisses del “relativisme moral”, on absolutament tot es pot pactar i justificar.
Els màrtirs són testimonis inapel·lables de la santedat de la llei moral: hi ha exigències d'amor bàsiques que no admeten mai excepcions ni adaptacions. De fet, «en la Nova Aliança es troben nombrosos testimonis seguidors de Crist que (...) acceptaren les persecucions i la mort abans que fer el gest idolàtric de cremar encens davant l'estàtua de l'Emperador» (Joan Pau II).
En l'ambient de la Roma de l'emperador Valerià, el diaca «sant Llorenç estimà Crist en la vida, imità Crist en la mort» (Sant Agustí). I, un cop més, s'ha complert que «els qui no estimen la vida en aquest món, la guarden per a la vida eterna» (Jn 12,25). La memòria de sant Llorenç, sortosament per a nosaltres, restarà perpètuament com un senyal de què el seguici del Crist mereix donar la vida, abans que admetre frívoles interpretacions del seu camí.
Dia litúrgic: Dimarts XIX de durant l'any 9-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 18,1-5.10.12-14):
En una ocasió, els deixebles preguntaren a Jesús: «Qui és el més important en el Regne del cel?» Jesús va cridar un infant, el posà enmig d'ells i digué: «Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, m'acull a mi. Mireu de no menysprear cap d'aquests petits, perquè us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial. Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n'esgarria una, ¿no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l'esgarriada? I si l'arriba a trobar, us asseguro que té més alegria per aquesta ovella que per les noranta-nou que no s'havien esgarriat. Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits».
Comentari:
«El vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits»
Avui, l'Evangeli ens torna a revelar el cor de Déu. Ens fa entendre amb quins sentiments actua el Pare del cel envers els seus fills. La sol·licitud més fervent és per als petits, aquells pels quals ningú no presta atenció, aquells que no arriben al lloc on tothom arriba. Sabíem que el Pare, com a Pare bo, té predilecció pels fills petits, però avui encara ens adonem d'un altre desig del Pare, que es converteix en obligació per a nosaltres: «Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 18,3).
Per tant, entenem que allò que valora el Pare no és tant “ser” petit, sinó “fer-se” petit. «El qui es faci petit (...) és el més important en el Regne del cel» (Mt 18,4). Per això, podem entendre la nostra responsabilitat en aquesta acció d'empetitir-se. No es tracta tant d'haver estat un creat petit o senzill, limitat o amb més capacitats o menys, sinó que es tracta de saber prescindir de la possible grandesa de cadascú per mantenir-nos al nivell dels més humils i senzills. La veritable importància de cadascú està en assemblar-nos a un d'aquests petits que Jesús mateix presenta amb cara i ulls.
Per acabar, l'Evangeli encara ens amplia la lliçó d'avui. Hi ha, i molt a prop nostre!, uns “petits” que a vegades els tenim més abandonats que els altres: aquells que són com ovelles que s'han esgarriat; el Pare els cerca i, quan els troba, s'alegra perquè els ha fet tornar a casa i no se li han perdut. Potser, si contempléssim els qui ens envolten com a ovelles buscades pel Pare i retornades, més que no pas ovelles esgarriades, seríem capaços de veure més sovint i més a prop el rostre de Déu. Com diu sant Asteri d'Amasia: «La paràbola de l'ovella perduda i el pastor ens ensenya que no hem de desconfiar precipitadament dels homes, ni defallir en ajudar els qui es troben en risc».
Dia litúrgic: Dilluns XIX de durant l'any 8-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 17,22-27):
En aquell temps, mentre anaven per Galilea, Jesús digué als seus deixebles: «El Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes, i el mataran; però el tercer dia ressuscitarà. I els deixebles es van entristir molt».
Després que ells van arribar a Cafarnaüm, els qui cobraven el tribut del temple anaren a trobar Pere i li preguntaren: «¿Que no té el costum de pagar el tribut, el vostre mestre?». Pere respongué: «És clar que sí». Un cop Pere va entrar a casa, Jesús s'avançà a preguntar-li: «Què et sembla, Simó? Els reis de la terra, ¿de qui cobren impostos i tributs: dels seus fills o dels estranys?». Pere li respon: «Dels estranys». Jesús li diu: «Per tant, els fills no hi estan obligats. Però, per no escandalitzar ningú, vés al llac, tira l'ham, obre la boca del primer peix que agafis i hi trobaràs la moneda que ens cal per a pagar: dóna'ls-la per mi i per tu».
Comentari:
«Mentre anaven per Galilea»
Avui, la litúrgia ens ofereix diferents possibilitats per a la nostra consideració. Entre aquestes podríem detenir-nos en quelcom que és molt present al llarg d'aquest text: el tracte familiar de Jesús amb els seus.
Diu sant Mateu que Jesús i els seus deixebles «anaven per Galilea» (Mt 17,22). Podria semblar quelcom evident, però el fet d'esmentar que anaven junts ens mostra com l'evangelista vol remarcar la proximitat del Crist. Després els obre el seu Cor per tal de confiar-los el camí de la seva Passió, Mort i Resurrecció, és a dir, quelcom que Ell porta molt endins i que no vol que, aquells als quals estima tant, ignorin. Posteriorment, el text recull l'episodi del pagament dels impostos, i també aquí l'evangelista ens deixa entreveure el tracte de Jesús, tot posant-se al mateix nivell que Pere, contraposant els fills (Jesús i Pere) exempts de pagament i els estranys obligats al mateix. Crist, finalment, li mostra com aconseguir els diners necessaris per a pagar no solament per Ell, sinó per tots dos i no ser, així, motiu d'escàndol.
En tots aquests trets descobrim una visió fonamental de la vida cristiana: és l'afany de Jesús amb vista a romandre amb nosaltres. Diu el Senyor en el llibre dels Proverbis: «M'era deliciosa la companyia dels homes» (Pr 8,31). Com canvia, aquesta realitat, el nostre enfocament de la vida espiritual en la que a voltes posem solament l'atenció i l'accent en allò que nosaltres fem, com si això fos el més important! La vida interior ha de centrar-se en el Crist, en el seu amor per nosaltres, en el seu lliurament fins a la mort per mi, en la seva constant recerca del nostre cor. Ho expressava molt bé Joan Pau II en un dels seus encontres amb joves. El Papa hi exclamà amb veu forta: «Mireu-lo a Ell!».
(Mt 17,22-27):
En aquell temps, mentre anaven per Galilea, Jesús digué als seus deixebles: «El Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes, i el mataran; però el tercer dia ressuscitarà. I els deixebles es van entristir molt».
Després que ells van arribar a Cafarnaüm, els qui cobraven el tribut del temple anaren a trobar Pere i li preguntaren: «¿Que no té el costum de pagar el tribut, el vostre mestre?». Pere respongué: «És clar que sí». Un cop Pere va entrar a casa, Jesús s'avançà a preguntar-li: «Què et sembla, Simó? Els reis de la terra, ¿de qui cobren impostos i tributs: dels seus fills o dels estranys?». Pere li respon: «Dels estranys». Jesús li diu: «Per tant, els fills no hi estan obligats. Però, per no escandalitzar ningú, vés al llac, tira l'ham, obre la boca del primer peix que agafis i hi trobaràs la moneda que ens cal per a pagar: dóna'ls-la per mi i per tu».
Comentari:
«Mentre anaven per Galilea»
Avui, la litúrgia ens ofereix diferents possibilitats per a la nostra consideració. Entre aquestes podríem detenir-nos en quelcom que és molt present al llarg d'aquest text: el tracte familiar de Jesús amb els seus.
Diu sant Mateu que Jesús i els seus deixebles «anaven per Galilea» (Mt 17,22). Podria semblar quelcom evident, però el fet d'esmentar que anaven junts ens mostra com l'evangelista vol remarcar la proximitat del Crist. Després els obre el seu Cor per tal de confiar-los el camí de la seva Passió, Mort i Resurrecció, és a dir, quelcom que Ell porta molt endins i que no vol que, aquells als quals estima tant, ignorin. Posteriorment, el text recull l'episodi del pagament dels impostos, i també aquí l'evangelista ens deixa entreveure el tracte de Jesús, tot posant-se al mateix nivell que Pere, contraposant els fills (Jesús i Pere) exempts de pagament i els estranys obligats al mateix. Crist, finalment, li mostra com aconseguir els diners necessaris per a pagar no solament per Ell, sinó per tots dos i no ser, així, motiu d'escàndol.
En tots aquests trets descobrim una visió fonamental de la vida cristiana: és l'afany de Jesús amb vista a romandre amb nosaltres. Diu el Senyor en el llibre dels Proverbis: «M'era deliciosa la companyia dels homes» (Pr 8,31). Com canvia, aquesta realitat, el nostre enfocament de la vida espiritual en la que a voltes posem solament l'atenció i l'accent en allò que nosaltres fem, com si això fos el més important! La vida interior ha de centrar-se en el Crist, en el seu amor per nosaltres, en el seu lliurament fins a la mort per mi, en la seva constant recerca del nostre cor. Ho expressava molt bé Joan Pau II en un dels seus encontres amb joves. El Papa hi exclamà amb veu forta: «Mireu-lo a Ell!».
Dia litúrgic: Diumenge XIX (A) de durant l'any 7-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 14,22-33):
Quan la gent hagué menjat, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'Ell cap a l'altra riba, mentre Ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s'havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari.
A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, es van esglaiar i es digueren: «És un fantasma!». I es posaren a cridar de por. Però de seguida Jesús els digué: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!». Pere li contestà: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua». Jesús li digué: «Vine». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà a enfonsar-se i cridà: «Senyor, salveu-me!». A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: «Home de poca fe! Per què has dubtat?». Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'Ell i exclamaren: «Realment sou Fill de Déu».
Comentari:
«Començà a enfonsar-se i cridà: ‘Senyor, salveu-me!’»
Avui, l'experiència de Pere reflecteix situacions per les quals passem també nosaltres més d'una vegada. ¿Qui no ha sentit alguna vegada que tot se li feia aigües i no ha experimentat la temptació de caure en el desànim o la desesperació? En aquestes circumstàncies, cal revifar la fe i dir amb el salmista: «Senyor, feu-nos veure el vostre amor, i doneu-nos la vostra salvació» (Sl 84,8).
Per a la mentalitat antiga, el mar era el lloc on habitaven les forces del mal, el regne de la mort, amenaçador per a l'home. En “caminar sobre l'aigua” (cf. Mt 14,25), Jesús ens indica que amb la seva mort i resurrecció triomfa sobre el poder del mal i de la mort, que ens amenaça i que vol destrossar-nos. La nostra existència, ¿no és també com una fràgil embarcació, sacsejada per les ones, que travessa el mar de la vida i que espera arribar a una meta que tingui sentit?
Pere creia que tenia una fe clara i una força prou consistent, però «començà a enfonsar-se» (Mt 14,30); Pere havia assegurat a Jesús que estava disposat a seguir-lo fins a morir, però la seva feblesa el va acovardir i va negar el Mestre en els fets de la Passió. ¿Per què Pere s'enfonsa tot just quan es posa a caminar sobre l'aigua? Perquè, en lloc de mirar el rostre de Jesucrist, va mirar el mar i a partir d'aquest moment va perdre la força i la confiança en el Senyor i les cames li van fer figa. Però, «Jesús estengué la mà i va agafar-lo» (Mt 14,31) i el salvà.
Després de la resurrecció, el Senyor no deixa que el seu apòstol s'enfonsi en el remordiment i la desesperació, i li retorna la confiança amb el seu perdó generós. En el combat de la vida, ¿a qui miro jo? Quan noto que el pes dels meus pecats i errors m'arrossega i m'enfonsa, ¿deixo que el bon Jesús m'allargui la mà i em salvi?
(Mt 14,22-33):
Quan la gent hagué menjat, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'Ell cap a l'altra riba, mentre Ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s'havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari.
A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, es van esglaiar i es digueren: «És un fantasma!». I es posaren a cridar de por. Però de seguida Jesús els digué: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!». Pere li contestà: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua». Jesús li digué: «Vine». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà a enfonsar-se i cridà: «Senyor, salveu-me!». A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: «Home de poca fe! Per què has dubtat?». Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'Ell i exclamaren: «Realment sou Fill de Déu».
Comentari:
«Començà a enfonsar-se i cridà: ‘Senyor, salveu-me!’»
Avui, l'experiència de Pere reflecteix situacions per les quals passem també nosaltres més d'una vegada. ¿Qui no ha sentit alguna vegada que tot se li feia aigües i no ha experimentat la temptació de caure en el desànim o la desesperació? En aquestes circumstàncies, cal revifar la fe i dir amb el salmista: «Senyor, feu-nos veure el vostre amor, i doneu-nos la vostra salvació» (Sl 84,8).
Per a la mentalitat antiga, el mar era el lloc on habitaven les forces del mal, el regne de la mort, amenaçador per a l'home. En “caminar sobre l'aigua” (cf. Mt 14,25), Jesús ens indica que amb la seva mort i resurrecció triomfa sobre el poder del mal i de la mort, que ens amenaça i que vol destrossar-nos. La nostra existència, ¿no és també com una fràgil embarcació, sacsejada per les ones, que travessa el mar de la vida i que espera arribar a una meta que tingui sentit?
Pere creia que tenia una fe clara i una força prou consistent, però «començà a enfonsar-se» (Mt 14,30); Pere havia assegurat a Jesús que estava disposat a seguir-lo fins a morir, però la seva feblesa el va acovardir i va negar el Mestre en els fets de la Passió. ¿Per què Pere s'enfonsa tot just quan es posa a caminar sobre l'aigua? Perquè, en lloc de mirar el rostre de Jesucrist, va mirar el mar i a partir d'aquest moment va perdre la força i la confiança en el Senyor i les cames li van fer figa. Però, «Jesús estengué la mà i va agafar-lo» (Mt 14,31) i el salvà.
Després de la resurrecció, el Senyor no deixa que el seu apòstol s'enfonsi en el remordiment i la desesperació, i li retorna la confiança amb el seu perdó generós. En el combat de la vida, ¿a qui miro jo? Quan noto que el pes dels meus pecats i errors m'arrossega i m'enfonsa, ¿deixo que el bon Jesús m'allargui la mà i em salvi?
Dia litúrgic: 6 d'Agost: La Transfiguració del Senyor
Text de l'Evangeli
(Mt 17,1-9): En aquell
temps, Jesús va prendre amb Ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se'ls endugué a part dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. Llavors se'ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús: «Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies».
Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front fins a terra, plens de gran temor. Jesús s'acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre: «No digueu res a ningú d'aquesta visió fins que el Fill de l'home hagi ressuscitat d'entre els morts».
Comentari:
«Aquest és el meu Fill, el meu estimat»
Avui, l'Evangeli ens parla de la transfiguració de Jesucrist al mont Tabor. Jesús, després de la confessió de Pere, va començar a dir que calia que el Fill de l'home fos condemnat a mort i que el tercer dia ressuscitaria. En aquest context hem de posar l'episodi de la Transfiguració de Jesús. Atanasi el Sinaïta escriu que «Ell s'havia revestit de les nostres miserables túniques de pell, avui s'ha posat el vestit diví, i la llum l'ha envoltat com un mantell». El missatge que ens porta Jesús transfigurat són les paraules del Pare: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo» (Mc 9,7). Escoltar vol dir fer la seva voluntat, contemplar la seva persona, imitar-lo, posar en la pràctica els seus consells, prendre la nostra creu i seguir-lo.
Per tal d'evitar equívocs i males interpretacions, «Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts» (Mc 9,9). Els tres apòstols contemplen Jesús transfigurat, signe de la seva divinitat, però el Salvador no vol que ho escampin fins després de la seva resurrecció, aleshores hom podrà comprendre l'abast d'aquest episodi. El Crist ens parla a l'Evangeli i quan fem oració; podem repetir llavors les paraules de Pere: «Rabí, que n'estem de bé aquí dalt» (Mc 9,5), sobretot després d'anar a combregar.
El prefaci de la missa d'avui ens dóna un resum molt bonic, de la transfiguració de Jesús. Diu així: «Perquè Crist, Senyor, havent anunciat la seva mort als deixebles, revelà, a la muntanya sagrada la seva glòria i, tenint també la Llei i els profetes com a testimoni, els féu comprendre que la passió és necessària per arribar a la glòria de la resurrecció». Una lliçó que els cristians no podem oblidar mai.
Dia litúrgic: Divendres XVIII de durant l'any 5-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 16,24-28):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que e m segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l'home a canvi de la seva vida? Perquè el Fill de l'home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres. Us asseguro que alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Fill de l'home venint en el seu Regne».
Comentari:
«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi»
Avui, l'Evangeli ens situa clarament enfront del món. És radical el seu plantejament, no admet mitges tintes: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi» (Mt 16,24). En moltes ocasions, davant del patiment generat per nosaltres mateixos o per altres, escoltem: «Hem de suportar la creu que Déu ens envia... Déu ho vol així...», i anem acumulant sacrificis a manera de cupons enganxats en una cartilla, que presentarem en l'auditoria celestial el dia que ens toqui rendir comptes.
El sofriment no té valor en si mateix. Crist no era un estoic: tenia set, fam, cansament, no li agradava que l'abandonessin, es deixava ajudar... On pogué alleugí el dolor, físic i moral. Què passa, aleshores?
Abans de carregar la nostra ?creu?, la primera cosa, és seguir Crist. No es pateix i, després, se segueix Crist... A Crist se'l segueix des de l'Amor, i des d'aquí hom pot comprendre el sacrifici, la negació personal: «Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà» (Mt 16,25). És l'amor i la misericòrdia el que condueix al sacrifici. Tot amor vertader engendra sacrifici d'una o altra manera, però no tot sacrifici engendra amor. Déu no és sacrifici; Déu és Amor, i només des d'aquesta perspectiva té sentit el dolor, el cansament i les creus de la nostra existència, després del model d'home que el Pare ens revela en Crist. Sant Agustí sentencià: «En allò que hom estima, o no se sofreix, o el mateix sofriment és estimat».
En l'esdeveniment de la nostra vida, no hem de cercar un origen diví per als sacrificis i les penúries: «Per què Déu m'envia això?», sinó que hem de provar de trobar-los-hi un ?ús diví?: «¿Com podré fer d'això un acte de fe i d'amor?». És des d'aquesta posició com seguim Crist i com ?certament? ens fem mereixedors de la mirada misericordiosa del Pare. La mateixa mirada amb la que contemplava el seu Fill a la Creu.
(Mt 16,24-28):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que e m segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l'home a canvi de la seva vida? Perquè el Fill de l'home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres. Us asseguro que alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Fill de l'home venint en el seu Regne».
Comentari:
«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi»
Avui, l'Evangeli ens situa clarament enfront del món. És radical el seu plantejament, no admet mitges tintes: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi» (Mt 16,24). En moltes ocasions, davant del patiment generat per nosaltres mateixos o per altres, escoltem: «Hem de suportar la creu que Déu ens envia... Déu ho vol així...», i anem acumulant sacrificis a manera de cupons enganxats en una cartilla, que presentarem en l'auditoria celestial el dia que ens toqui rendir comptes.
El sofriment no té valor en si mateix. Crist no era un estoic: tenia set, fam, cansament, no li agradava que l'abandonessin, es deixava ajudar... On pogué alleugí el dolor, físic i moral. Què passa, aleshores?
Abans de carregar la nostra ?creu?, la primera cosa, és seguir Crist. No es pateix i, després, se segueix Crist... A Crist se'l segueix des de l'Amor, i des d'aquí hom pot comprendre el sacrifici, la negació personal: «Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà» (Mt 16,25). És l'amor i la misericòrdia el que condueix al sacrifici. Tot amor vertader engendra sacrifici d'una o altra manera, però no tot sacrifici engendra amor. Déu no és sacrifici; Déu és Amor, i només des d'aquesta perspectiva té sentit el dolor, el cansament i les creus de la nostra existència, després del model d'home que el Pare ens revela en Crist. Sant Agustí sentencià: «En allò que hom estima, o no se sofreix, o el mateix sofriment és estimat».
En l'esdeveniment de la nostra vida, no hem de cercar un origen diví per als sacrificis i les penúries: «Per què Déu m'envia això?», sinó que hem de provar de trobar-los-hi un ?ús diví?: «¿Com podré fer d'això un acte de fe i d'amor?». És des d'aquesta posició com seguim Crist i com ?certament? ens fem mereixedors de la mirada misericordiosa del Pare. La mateixa mirada amb la que contemplava el seu Fill a la Creu.
Dia litúrgic: Dijous XVIII de durant l'any 4-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 16,13-23):
En aquells dies, Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Felip, i preguntava als seus deixebles: «Qui diu la gent que és el Fill de l'home?». Ells respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes». Ell els pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Simó Pere li respongué: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu». Llavors Jesús li va dir: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel». Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.
Des d'aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient: «Déu te'n guard, Senyor! A tu això no et passarà». Però Jesús es girà i digué a Pere: «Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes».
Comentari:
«No veus les coses com Déu, sinó com els homes»
Avui, Jesús proclama afortunat Pere per la seva encertada declaració de fe: «Simó Pere li respongué: ‘Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu’. Llavors Jesús li va dir: ‘¡Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!’» (Mt 16,16-17). En aquesta felicitació Jesús promet a Pere el primat en la seva Església; però poc després li fa una reconvenció per manifestar una idea massa humana i equivocada del Messies: «Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient: ‘¡Déu te'n guard, Senyor! A tu això no et passarà!’. Però Jesús es girà i digué a Pere: ‘¡Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes’» (Mt 16,22-23).
Hem d'agrair als evangelistes que ens presentin els primers deixebles de Jesús tal com eren: no uns personatges idealitzats, sinó gent de carn i ossos, com nosaltres, amb llurs virtuts i defectes; això ens els fa propers i ens ajuda a veure que el perfeccionament en la vida cristiana és un camí que tots hem de fer i que ningú no neix ensenyat.
Com que ja sabem de quina manera va anar la història, acceptem que Jesucrist hagi estat el Messies sofrent profetitzat per Isaïes i hagi donat la seva vida a la creu. El que ens costa més d'acceptar és que nosaltres haguem de continuar fent present la seva obra a través del mateix camí d'entrega, renúncia i sacrifici. Imbuïts com estem en una societat que propugna l'èxit ràpid, aprendre sense esforç i de manera divertida, i aconseguir el màxim guany amb el mínim treball, és fàcil que acabem veient les coses més com els homes que com Déu. Un cop rebut l'Esperit Sant, Pere va aprendre per on passava el camí que havia de seguir i va viure en l’esperança. «Les tribulacions del món són plenes de tristor i buides de premi; però les que sofrim per Déu es veuen suavitzades per l'esperança d'un premi etern» (Sant Efrem).
(Mt 16,13-23):
En aquells dies, Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Felip, i preguntava als seus deixebles: «Qui diu la gent que és el Fill de l'home?». Ells respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes». Ell els pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Simó Pere li respongué: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu». Llavors Jesús li va dir: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel». Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.
Des d'aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient: «Déu te'n guard, Senyor! A tu això no et passarà». Però Jesús es girà i digué a Pere: «Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes».
Comentari:
«No veus les coses com Déu, sinó com els homes»
Avui, Jesús proclama afortunat Pere per la seva encertada declaració de fe: «Simó Pere li respongué: ‘Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu’. Llavors Jesús li va dir: ‘¡Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!’» (Mt 16,16-17). En aquesta felicitació Jesús promet a Pere el primat en la seva Església; però poc després li fa una reconvenció per manifestar una idea massa humana i equivocada del Messies: «Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient: ‘¡Déu te'n guard, Senyor! A tu això no et passarà!’. Però Jesús es girà i digué a Pere: ‘¡Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes’» (Mt 16,22-23).
Hem d'agrair als evangelistes que ens presentin els primers deixebles de Jesús tal com eren: no uns personatges idealitzats, sinó gent de carn i ossos, com nosaltres, amb llurs virtuts i defectes; això ens els fa propers i ens ajuda a veure que el perfeccionament en la vida cristiana és un camí que tots hem de fer i que ningú no neix ensenyat.
Com que ja sabem de quina manera va anar la història, acceptem que Jesucrist hagi estat el Messies sofrent profetitzat per Isaïes i hagi donat la seva vida a la creu. El que ens costa més d'acceptar és que nosaltres haguem de continuar fent present la seva obra a través del mateix camí d'entrega, renúncia i sacrifici. Imbuïts com estem en una societat que propugna l'èxit ràpid, aprendre sense esforç i de manera divertida, i aconseguir el màxim guany amb el mínim treball, és fàcil que acabem veient les coses més com els homes que com Déu. Un cop rebut l'Esperit Sant, Pere va aprendre per on passava el camí que havia de seguir i va viure en l’esperança. «Les tribulacions del món són plenes de tristor i buides de premi; però les que sofrim per Déu es veuen suavitzades per l'esperança d'un premi etern» (Sant Efrem).
Dia litúrgic: Dimecres XVIII de durant l'any 3-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 15,21-28):
Jesús es retirà a la regió de Tir i Sidó. Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: «Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt». Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: «Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre». Jesús els digué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel». Però la dona vingué a prosternar-se davant d'ell i li deia: «Senyor, ajuda'm!». Jesús contestà: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». Ella digué: «És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos». Llavors Jesús li respongué: «Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols». I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla.
Comentari:
«Dona, és gran la teva fe!»
Avui sentim sovint l'expressió “s'ha perdut la fe”, i ho diuen persones que demanen a les nostres comunitats el bateig dels fills o la catequesi dels infants o el sagrament del matrimoni. Aquesta paraula mira el món en negatiu, té el convenciment que els temps passats foren millors i que ara som al final d'una etapa on no hi ha res de nou per dir, ni tampoc no queda res de nou per fer. Evidentment, es tracta de persones joves que, en la majoria dels casos, veuen amb un cert to de tristesa com el món ha canviat tant, des dels seus pares, que potser vivien una fe més popular, que ells no s'hi han sabut adaptar. Aquesta experiència els deixa insatisfets i sense capacitat de reacció quan, de fet, potser es troben a l'entrada d'una nova etapa que cal aprofitar.
Aquest passatge de l'Evangeli copsa l'atenció d'aquella mare cananea que demana una gràcia per a la seva filla, reconeixent en Jesús el Fill de David: «Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt» (Mt 15,22). El Mestre en queda sorprès: «Dona, és gran la teva fe!», i no pot fer res més que actuar a favor d'aquelles persones: «Que es faci tal com tu vols» (Mt 15,28), tot i que no semblen entrar dins dels seus esquemes. No obstant, en la realitat humana es manifesta la gràcia de Déu.
La fe no és patrimoni d'uns pocs, ni és propietat dels qui pensen que són bons o dels qui ho han estat, que tenen aquesta etiqueta social o eclesial. L'acció de Déu precedeix l'acció de l'Església i ja l'Esperit Sant està actuant en persones de les que mai no hauríem sospitat que ens duguessin un missatge de part de Déu, una sol·licitud a favor dels més necessitats. Diu sant Lleó: «Estimats meus, la virtut i la saviesa de la fe cristiana són l'amor de Déu i del proïsme: no falta a cap obligació de pietat qui procura retre culte a Déu i ajudar el seu germà».
(Mt 15,21-28):
Jesús es retirà a la regió de Tir i Sidó. Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: «Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt». Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: «Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre». Jesús els digué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel». Però la dona vingué a prosternar-se davant d'ell i li deia: «Senyor, ajuda'm!». Jesús contestà: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». Ella digué: «És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos». Llavors Jesús li respongué: «Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols». I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla.
Comentari:
«Dona, és gran la teva fe!»
Avui sentim sovint l'expressió “s'ha perdut la fe”, i ho diuen persones que demanen a les nostres comunitats el bateig dels fills o la catequesi dels infants o el sagrament del matrimoni. Aquesta paraula mira el món en negatiu, té el convenciment que els temps passats foren millors i que ara som al final d'una etapa on no hi ha res de nou per dir, ni tampoc no queda res de nou per fer. Evidentment, es tracta de persones joves que, en la majoria dels casos, veuen amb un cert to de tristesa com el món ha canviat tant, des dels seus pares, que potser vivien una fe més popular, que ells no s'hi han sabut adaptar. Aquesta experiència els deixa insatisfets i sense capacitat de reacció quan, de fet, potser es troben a l'entrada d'una nova etapa que cal aprofitar.
Aquest passatge de l'Evangeli copsa l'atenció d'aquella mare cananea que demana una gràcia per a la seva filla, reconeixent en Jesús el Fill de David: «Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt» (Mt 15,22). El Mestre en queda sorprès: «Dona, és gran la teva fe!», i no pot fer res més que actuar a favor d'aquelles persones: «Que es faci tal com tu vols» (Mt 15,28), tot i que no semblen entrar dins dels seus esquemes. No obstant, en la realitat humana es manifesta la gràcia de Déu.
La fe no és patrimoni d'uns pocs, ni és propietat dels qui pensen que són bons o dels qui ho han estat, que tenen aquesta etiqueta social o eclesial. L'acció de Déu precedeix l'acció de l'Església i ja l'Esperit Sant està actuant en persones de les que mai no hauríem sospitat que ens duguessin un missatge de part de Déu, una sol·licitud a favor dels més necessitats. Diu sant Lleó: «Estimats meus, la virtut i la saviesa de la fe cristiana són l'amor de Déu i del proïsme: no falta a cap obligació de pietat qui procura retre culte a Déu i ajudar el seu germà».
Dia litúrgic: Dimarts XVIII de durant l'any 2-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 14,22-36):
En aquells dies, quan la gent hagué menjat, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol.
La barca ja s'havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, es van esglaiar i es digueren: «És un fantasma!». I es posaren a cridar de por. Però de seguida Jesús els digué: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!». Pere li contestà: «Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua». Jesús li digué: «Vine». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d'enfonsar-se i cridà: «Senyor, salva'm!». A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: «Home de poca fe! Per què has dubtat?». Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'ell i exclamaren: «Realment ets Fill de Déu».
Quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles van tocar terra a Genesaret. La gent d'aquell indret el van reconèixer i escamparen la notícia per tota la regió. Li van portar tots els malalts i li demanaven que els deixés tocar ni que fos tan sols la borla del seu mantell. I tots els qui el van tocar quedaren curats.
Comentari:
«Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua»
Avui no veurem Jesús dormint a la barca mentre aquesta s'enfonsa, ni calmant la tempesta amb una sola paraula increpatòria, suscitant així l'admiració dels deixebles (cf. Mt 8,23-27). L'acció d'avui no deixa de ser, però, menys desconcertant: tant per als primers deixebles com per a nosaltres.
Jesús havia obligat els deixebles a pujar a la barca i anar cap a l'altra riba; havia acomiadat tothom després d'haver assaciat la multitud afamada i havia romàs tot sol a la muntanya immers profundament en la pregària (cf. Mt 14,22-23). Els deixebles, sense el Mestre, avançaven amb dificultats. Fou llavors quan Jesús s'apropà a la barca caminant sobre l'aigua.
Com correspon a persones normals i sensates, els deixebles s'esveraren en veure'l: els homes no solen caminar sobre l'aigua i, per tant, havien d'estar veient un fantasma. Però s'equivocaven: no es tractava d'una il·lusió, sinó que tenien davant el mateix Senyor, que els invitava —com tantes altres vegades— a no tenir por i a confiar en Ell per desvetllar en ells la fe. Aquesta fe s'exigí, en primer lloc, a Pere, el qual digué: «Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua» (Mt 14,28). Amb aquesta resposta, Pere mostrà que la fe consisteix en l'obediència a la paraula de Crist: no digué pas «fes que camini sobre les aigües» sinó que volia seguir allò que el mateix i únic Senyor li manés per poder creure en la veracitat de les paraules del Mestre.
Els seus dubtes li feren trontollar la incipient fe, però conduïren a la confessió dels altres deixebles, ara amb el Mestre present: «Realment ets Fill de Déu» (Mt 14,33). «El grup d'aquells que ja eren apòstols, però que encara no creien, perquè veieren que les aigües jugaven sota els peus del Senyor i que en el moviment agitat de les onades els passos del Senyor eren segurs, (...) van creure que Jesús era el vertader Fill de Déu, confessant-lo com a tal» (Sant Ambròs).
(Mt 14,22-36):
En aquells dies, quan la gent hagué menjat, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol.
La barca ja s'havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, es van esglaiar i es digueren: «És un fantasma!». I es posaren a cridar de por. Però de seguida Jesús els digué: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!». Pere li contestà: «Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua». Jesús li digué: «Vine». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d'enfonsar-se i cridà: «Senyor, salva'm!». A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: «Home de poca fe! Per què has dubtat?». Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'ell i exclamaren: «Realment ets Fill de Déu».
Quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles van tocar terra a Genesaret. La gent d'aquell indret el van reconèixer i escamparen la notícia per tota la regió. Li van portar tots els malalts i li demanaven que els deixés tocar ni que fos tan sols la borla del seu mantell. I tots els qui el van tocar quedaren curats.
Comentari:
«Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua»
Avui no veurem Jesús dormint a la barca mentre aquesta s'enfonsa, ni calmant la tempesta amb una sola paraula increpatòria, suscitant així l'admiració dels deixebles (cf. Mt 8,23-27). L'acció d'avui no deixa de ser, però, menys desconcertant: tant per als primers deixebles com per a nosaltres.
Jesús havia obligat els deixebles a pujar a la barca i anar cap a l'altra riba; havia acomiadat tothom després d'haver assaciat la multitud afamada i havia romàs tot sol a la muntanya immers profundament en la pregària (cf. Mt 14,22-23). Els deixebles, sense el Mestre, avançaven amb dificultats. Fou llavors quan Jesús s'apropà a la barca caminant sobre l'aigua.
Com correspon a persones normals i sensates, els deixebles s'esveraren en veure'l: els homes no solen caminar sobre l'aigua i, per tant, havien d'estar veient un fantasma. Però s'equivocaven: no es tractava d'una il·lusió, sinó que tenien davant el mateix Senyor, que els invitava —com tantes altres vegades— a no tenir por i a confiar en Ell per desvetllar en ells la fe. Aquesta fe s'exigí, en primer lloc, a Pere, el qual digué: «Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua» (Mt 14,28). Amb aquesta resposta, Pere mostrà que la fe consisteix en l'obediència a la paraula de Crist: no digué pas «fes que camini sobre les aigües» sinó que volia seguir allò que el mateix i únic Senyor li manés per poder creure en la veracitat de les paraules del Mestre.
Els seus dubtes li feren trontollar la incipient fe, però conduïren a la confessió dels altres deixebles, ara amb el Mestre present: «Realment ets Fill de Déu» (Mt 14,33). «El grup d'aquells que ja eren apòstols, però que encara no creien, perquè veieren que les aigües jugaven sota els peus del Senyor i que en el moviment agitat de les onades els passos del Senyor eren segurs, (...) van creure que Jesús era el vertader Fill de Déu, confessant-lo com a tal» (Sant Ambròs).
Dia litúrgic: Dilluns XVIII de durant l'any 1-8-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 14,13-21):
En aquell temps, quan Jesús va rebre la notícia de la mort de Joan Baptista, se n'anà d'allí en una barca tot sol cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions. Quan desembarcà, veié una gran gentada, se'n compadí i va curar els seus malalts.
Arribat el capvespre, els deixebles s'acostaren a dir-li: «Aquest lloc és despoblat i ja s'ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar». Però Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos». Ell els digué: «Porteu-me'ls aquí».
Llavors va manar que la gent s'assegués a l'herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n'ompliren dotze cistelles. Els qui n'havien menjat eren uns cinc mil homes, a més de les dones i les criatures.
Comentari:
«Alçà els ulls al cel...»
Avui, l'Evangeli toca les nostres “butxaques mentals”... Per això, com en temps de Jesús, poden sortir les veus dels prudents per a sospesar si val la pena tal afer. Els deixebles, en veure que es feia tard i que no sabien com atendre aquella gentada aplegada entorn de Jesús, troben una sortida airosa: «Que vagin als pobles a comprar-se menjar (Mt 14,15). Poc s'esperaven que el seu Mestre i Senyor els trenqués aquest raonament tan prudent dient-los: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos» (Mt 14,16).
Una dita popular diu: «Qui deixa Déu fora dels seus comptes, no sap comptar». I és cert, els deixebles —nosaltres tampoc— no sabem comptar, perquè oblidem sovint el sumand de major importància: Déu mateix entre nosaltres.
Els deixebles van fer bé els comptes; van comptar amb exactitud el nombre de pans i de peixos, però en dividir-los mentalment entre tanta gent, els sortia quasi bé un zero periòdic; per això optaran pel realisme prudent: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos» (Mt 14,17). No se n'adonen que tenen a Jesús —vertader Déu i vertader home— entre ells!
Tot parafrasejant sant Josepmaria Escrivà, no ens aniria malament recordar aquí que: «En les empreses d'apostolat és cosa bona —és una obligació— que facis cabal dels teus mitjans terrenals (2+2=4), però no oblidis, mai!, que et cal comptar, per sort, amb un altre sumand: Déu +2 +2...». L'optimisme cristià no es fonamenta en l'absència de dificultats, de resistències i d'errors personals, sinó en Déu que ens diu: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20)
Seria bo que tu i jo, davant les dificultats, abans de donar una sentència de mort a l'audàcia i optimisme de l'esperit cristià, comptem amb Déu. Tan de bo poguéssim dir com sant Francesc aquella genial pregària: «Allí on hi hagi odi que jo hi posi amor»; és a dir, allí on no em surtin els comptes, que compti amb Déu.
(Mt 14,13-21):
En aquell temps, quan Jesús va rebre la notícia de la mort de Joan Baptista, se n'anà d'allí en una barca tot sol cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions. Quan desembarcà, veié una gran gentada, se'n compadí i va curar els seus malalts.
Arribat el capvespre, els deixebles s'acostaren a dir-li: «Aquest lloc és despoblat i ja s'ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar». Però Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos». Ell els digué: «Porteu-me'ls aquí».
Llavors va manar que la gent s'assegués a l'herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n'ompliren dotze cistelles. Els qui n'havien menjat eren uns cinc mil homes, a més de les dones i les criatures.
Comentari:
«Alçà els ulls al cel...»
Avui, l'Evangeli toca les nostres “butxaques mentals”... Per això, com en temps de Jesús, poden sortir les veus dels prudents per a sospesar si val la pena tal afer. Els deixebles, en veure que es feia tard i que no sabien com atendre aquella gentada aplegada entorn de Jesús, troben una sortida airosa: «Que vagin als pobles a comprar-se menjar (Mt 14,15). Poc s'esperaven que el seu Mestre i Senyor els trenqués aquest raonament tan prudent dient-los: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos» (Mt 14,16).
Una dita popular diu: «Qui deixa Déu fora dels seus comptes, no sap comptar». I és cert, els deixebles —nosaltres tampoc— no sabem comptar, perquè oblidem sovint el sumand de major importància: Déu mateix entre nosaltres.
Els deixebles van fer bé els comptes; van comptar amb exactitud el nombre de pans i de peixos, però en dividir-los mentalment entre tanta gent, els sortia quasi bé un zero periòdic; per això optaran pel realisme prudent: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos» (Mt 14,17). No se n'adonen que tenen a Jesús —vertader Déu i vertader home— entre ells!
Tot parafrasejant sant Josepmaria Escrivà, no ens aniria malament recordar aquí que: «En les empreses d'apostolat és cosa bona —és una obligació— que facis cabal dels teus mitjans terrenals (2+2=4), però no oblidis, mai!, que et cal comptar, per sort, amb un altre sumand: Déu +2 +2...». L'optimisme cristià no es fonamenta en l'absència de dificultats, de resistències i d'errors personals, sinó en Déu que ens diu: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20)
Seria bo que tu i jo, davant les dificultats, abans de donar una sentència de mort a l'audàcia i optimisme de l'esperit cristià, comptem amb Déu. Tan de bo poguéssim dir com sant Francesc aquella genial pregària: «Allí on hi hagi odi que jo hi posi amor»; és a dir, allí on no em surtin els comptes, que compti amb Déu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)