Dijous després de Pentecosta: Jesucrist, gran sacerdot per sempre 4-06-09

Text de l'Evangeli
(Mc 12,28-34):

En aquell temps, un dels mestres de la Llei s'acostà a Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?». Jesús va respondre: «El primer és: ‘Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força’. El segon és aquest: ‘Estima els altres com a tu mateix’. No hi ha cap manament més gran que aquests».

Llavors el mestre de la Llei li digué: «És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que Ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'Ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis».

Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: «No ets pas lluny del Regne de Déu». I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.


«No hi ha cap altre manament més gran que aquests»

Avui, un mestre de la Llei li pregunta a Jesús: «¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?» (Mc 12,28). La pregunta és capciosa. En primer lloc, perquè intenta establir un rànquing entre els diversos manaments; i, en segon lloc, perquè la seva pregunta se centra en la Llei. És clar, es tracta de la pregunta d'un mestre de la Llei.

La resposta del Senyor desmunta l'espiritualitat d'aquell «mestre de la Llei». Tota l'actitud del deixeble de Jesús respecte a Déu queda resumida en un punt doble: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor» (Mc 12,30) i «estima els altres com a tu mateix» (Mc 12,31). El comportament religiós queda definit en la seva relació amb Déu i amb el proïsme; i el comportament humà, en la seva relació amb els altres i amb Déu. Ho diu amb altres paraules sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis». Estima Déu i estima els altres, i tota la resta serà conseqüència d'aquest amor en plenitud.

El mestre de la Llei ho entén perfectament. I indica que estimar Déu amb tot el cor i els altres com a un mateix «val més que tots els holocaustos i sacrificis» (Mc 12,33). Déu està esperant la resposta de cada persona, l'entrega plena «amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força» (Mc 12,30) a Ell, que és la Veritat i la Bondat, i l'entrega generosa als altres. Els «sacrificis i les ofrenes» tan sols tenen sentit en la mesura que siguin expressió veritable d'aquest doble amor. I pensar que de vegades utilitzem els “petits manaments” i «els sacrificis i les ofrenes» com a pedra per a criticar o ferir l'altre!

Jesús comenta la resposta del mestre de la Llei amb un «no ets lluny del Regne de Déu» (Mc 12,34). Per a Jesús ningú que estimi l'altre per damunt de tot és lluny del regnat de Déu.

Comentari: P. Rodolf Puigdollers i Noblom SchP

Dia litúrgic: Dimecres IX de durant l'any 3-06-09

Text de l'Evangeli
(Mc 12,18-27):

En aquell temps, uns saduceus l'anaren a trobar. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: «Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home mor i deixa muller, però no ha tingut fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense tenir descendència. El segon es va casar amb la dona del difunt, i morí sense tenir-ne descendència. Igualment el tercer. Cap dels set no va tenir descendència. Després de tots va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció i tots ells ressuscitin, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?».

Jesús els respongué: «Aneu equivocats precisament perquè desconeixeu les Escriptures i el poder de Déu. Quan tots ells ressuscitin d'entre els morts, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel. I sobre el fet que els morts ressusciten, ¿no heu llegit en el llibre de Moisès, en el passatge de la Bardissa, com Déu li va dir: Jo sóc el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob? Ell no és Déu de morts, sinó de vius. Aneu molt equivocats!

«Ell no és Déu de morts, sinó de vius»

Avui, la Santa Església brinda a la nostra consideració —per la paraula de Crist— la realitat de la resurrecció i les propietats dels cossos ressuscitats. En efecte, l'Evangeli ens narra l'encontre de Jesús amb els saduceus, els quals —mitjançant un cas hipotètic rebuscat— li presenten una dificultat en relació a la resurrecció dels morts, veritat en la que ells no hi creien.

Li diuen que, si una dona envidua set vegades, «de quin dels set serà muller?» (Mc 12,23). Cerquen, així, posar en ridícul la doctrina de Jesús. El Senyor, però, desfà aquesta dificultat en exposar que, «quan tots ells ressuscitin d'entre els morts, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel» (Mc 12,25).

I, donada l'ocasió, Nostre Senyor aprofita la circumstància per tal d'afirmar l'existència de la resurrecció, tot citant allò que Déu digué a Moisès en l'episodi de la bardissa: «Jo sóc el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob», i afegeix: «Ell no és Déu de morts, sinó de vius» (Mc 12,26-27). Aquí Jesús els reprotxa com n'estan d'errats, perquè no entenen ni l'Escriptura ni el poder de Déu; és més, aquesta veritat ja estava revelada en l'Antic Testament: així ho ensenyaren Isaïes, la mare dels Macabeus, Job i d'altres.

Sant Agustí descrivia així la vida d'eterna i amorosa comunió: «No patiràs allí límits ni estretors en posseir-ho tot; ho tindràs tot, i el teu germà també ho tindrà tot; perquè vosaltres dos, tu i ell, esdevindreu un, i aquest únic tot també tindrà Aquell que us posseeixi a ambdós».

Nosaltres, lluny de dubtar de les Escriptures i del poder misericordiós de Déu, adherits amb tot l'enteniment i el cor a aquesta veritat esperonadora, ens gaudim de no restar frustrats en la nostra set de vida, plena i eterna, la qual cosa ens és garantida en el mateix Déu, en la seva glòria i felicitat. Davant d'aquesta invitació divina, no ens queda sinó fomentar les nostres ànsies de veure Déu, el desig de romandre per sempre regnant juntament amb Ell.

Comentari: Pbro. D. Federico Elías Alcamán Riffo

Dia litúrgic: Dimarts IX de durant l'any 2-6-09

Text de l'Evangeli
(Mc 12,13-17):

En aquell temps, els principals de Jerusalem van enviar a Jesús alguns fariseus i alguns partidaris d'Herodes per sorprendre'l en alguna paraula comprometedora. Hi van, doncs, i li diuen: «Mestre, sabem que dius la veritat, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes de debò el camí de Déu. Digues: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? ¿L'hem de pagar o no l'hem de pagar?».

Jesús es va adonar de la seva hipocresia i els respongué: «Per què em poseu a prova? Porteu-me un denari i deixeu-me'l veure». Ells l'hi portaren. Jesús els preguntà: «De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?». Ells li respongueren: «Del Cèsar». Jesús els digué: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». I quedaren sorpresos de la seva resposta.

«Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu»

Avui, novament ens meravellem de l'enginy i saviesa del Crist. Ell, amb la seva magistral resposta, assenyala directament la justa autonomia de les realitats terrenals: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar» (Mc 12,17).

La Paraula d'avui, però, és quelcom més que saber-se'n sortir d'un conflicte; és una qüestió que té actualitat en tots els moments de la nostra vida: què li estic donant a Déu?; ¿és realment allò que m'importa més en la meva vida? ¿On he posat el meu cor? Perquè... «on teniu el tresor, hi tindreu el cor» (Lc 12,34).

En efecte, segons sant Jeroni, «heu de donar necessàriament al Cèsar la moneda que porta impresa la seva imatge; però vosaltres doneu amb gust tot el vostre ésser a Déu, perquè està impresa en nosaltres la seva imatge i no la del Cèsar». Al llarg de la seva vida, Jesucrist planteja constantment la qüestió de l'elecció. Som nosaltres els qui estem cridats a elegir, i les opcions són clares: viure des dels valors d'aquest món, o viure des dels valors de l'Evangeli.

Sempre és temps d'elecció, temps de conversió, temps per a tornar a "resituar" la nostra vida en la dinàmica de Déu. Serà l'oració, i especialment la realitzada amb la Paraula de Déu, la que ens vagi descobrint què vol Déu de nosaltres. Aquell que sap escollir Déu esdevé habitacle de Déu, ja que «qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14,23). És la pregària la que es converteix en l'autèntica escola on, com afirma Tertul·lià, «Crist ens va ensenyant quin era el designi del Pare que Ell realitzava en el món, i quin el capteniment de l'home per tal que sigui conforme a aquest mateix designi». Tant de bo si reeixim en elegir el camí que ens convé!

Comentari: Rev. D. Manuel Sánchez Sánchez

Oració al Sagrat Cor de Jesús:Juny 2009

“Senyor Jesucrist, Redemptor del món,
Amic dels senzills i dels pecadors,
que us heu deixat traspassar el vostre Cor Sagrat a la Creu,
per salvar-nos del pecat i donar-nos l’abundància de la vida divina.
Mireu compassiu la nostra feblesa, i tingueu-ne pietat.
Allibereu-nos del pecat i del mal,
i conduïu-nos a l’autèntica pau
que es troba per la conversió i l’acolliment de la vostra Paraula.
Vós que ens inviteu a seguir-vos i a estimar-vos com a deixebles,
perquè així trobarem el repòs i la felicitat que tant desitgem,
no ens deixeu mai de la vostra mà poderosa,
i sosteniu-nos bondadós en tots els nostres camins.
Avui us consagrem humilment les nostres vides i les nostres llars,
perquè volem viure sempre amb la confiança posada només en Vós,
que sou l’Amor infinit,
i perquè us volem servir de tot cor a Vós
i als nostres germans per amor a Vós.
Feu, Senyor, que tots puguem trobar en Vós
l’Amic veritable i el Mestre bondadós i humil,
i que en el vostre Cor Sagrat
hi aprenguem l’amor generós i sacrificat envers tothom.
Amén.”

† Joan Enric Vives, Bisbe d’Urgell

Dia litúrgic: Dilluns IX de durant l'any 1-06-09

Text de l'Evangeli (Mc 12,1-12):

En aquell temps, Jesús es posà a parlar-los en paràboles: «Un home va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny.

»Quan va ser el temps, envià un servent als vinyaters per rebre'n la part que li corresponia dels fruits de la vinya; però ells el van agafar, el van apallissar i el van despatxar amb les mans buides. Novament els envià un altre servent; a aquest li van obrir el cap i el van ultratjar. Els en va enviar encara un altre, i el van matar; i així feren amb molts altres: a uns els apallissaven, a d'altres els mataven. Tenia encara el seu fill estimat, i els l'envià en darrer lloc, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’. Però aquells vinyaters es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i l'heretat serà nostra!’. L'agafaren, doncs, el van matar i el van llençar fora de la vinya.

»Què farà l'amo de la vinya? Vindrà, farà morir aquells vinyaters i donarà la vinya a uns altres. ¿No heu llegit allò que diu l'Escriptura: ‘La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen’?».

Ells van comprendre que Jesús amb aquella paràbola es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent. Llavors el van deixar estar i se n'anaren.


«Envià un servent als vinyaters per rebre'n la part que li corresponia dels fruits de la vinya»

Avui, el Senyor ens convida a passejar per la seva vinya: «Un home va plantar una vinya (...) la va arrendar a uns vinyaters» (Mc 12,1). Tots som arrendataris d'aquesta vinya. La vinya és el nostre propi esperit, l'Església i el món sencer. Déu vol fruits de nosaltres. Primer, la nostra santedat personal; després, un constant apostolat entre els nostres amics, als qui el nostre exemple i la nostra paraula els animi a apropar-se cada dia més al Crist; finalment, el món, que es convertirà en un millor lloc per a viure, si santifiquem el nostre treball professional, les nostres relacions socials i el nostre deure envers el bé comú.

Quina classe d'arrendataris som? ¿Dels qui treballen dur, o dels qui s'irriten quan l'amo envia els seus servents a cobrar-nos el lloguer? Podem oposar-nos als qui tenen la responsabilitat d'ajudar-nos a proporcionar els fruits que Déu espera de nosaltres. Podem posar objeccions als ensenyaments de la Santa Mare Església i del Papa, dels bisbes, o potser, més modestament, dels nostres pares, del nostre director espiritual, o d'aquell bon amic que està intentant ajudar-nos. Podem, fins i tot, esdevenir agressius, i provar de ferir-los o, fins “matar-los” mitjançant la nostra crítica i comentaris negatius. Hauríem d'examinar-nos a nosaltres mateixos sobre els motius reals d'aquesta positura. Potser necessitem una coneixença més profunda de la nostra fe; potser hem d'aprendre a conèixer-nos millor, a efectuar un millor examen de consciència, per tal de poder descobrir les raons per les que no volem produir fruits.

Demanem a la Nostra Mare Maria el seu ajut per a poder treballar amb amor, sota el guiatge del Papa. Tots podem ser “bons pastors” i “pescadors” d'homes. «Aleshores, anem i demanem al Senyor que ens ajudi a portar fruit, un fruit que romangui. Només així aquesta vall de llàgrimes es transformarà en un jardí de Déu» (Benet XVI). Nosaltres podríem apropar a Jesucrist el nostre esperit, el dels nostres amics, o el del món sencer, només que llegíssim i meditéssim els ensenyaments del Sant Pare i provéssim de posar-los en pràctica.

Comentari: Fr. Alphonse Díaz (Nairobi, Kènia)