Dia litúrgic: Dimecres XIX de durant l'any 12-08-09

Text de l'Evangeli
(Mt 18,15-20):



En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t'escolta, t'hauràs guanyat el germà. Si no t'escolta, crida'n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis. Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera'l un pagà i un publicà. Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel. Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells».

Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells

Avui, en aquest breu fragment evangèlic, el Senyor ens ensenya tres importants maneres de procedir, que freqüentment hom ignora.

Comprensió i advertència a l'amic o al col·lega. Advertir-lo, en discreta intimitat («tot sol amb ell»), amb claredat («fes-li veure»), de la seva equivocada actuació, per tal que esmeni el camí de la seva vida. En tot cas, també procurar la col·laboració d'un amic, si la primera gestió no ha donat resultat. Si ni tan solament amb aquest obrar s'assoleix la seva conversió i si el seu pecat causa escàndol, no s'ha de dubtar en exercir la denúncia profètica i pública, que avui pot ser una carta al director d'una publicació, una manifestació, una pancarta. Aquesta manera d'obrar esdevé exigència per al mateix que la practica, i freqüentment és ingrata i incòmoda. Per la qual cosa resulta més fàcil escollir allò que anomenem equivocadament “caritat cristiana”, que acostuma a ser pur escapisme, comoditat, covardia, falsa tolerància. De fet, «està reservada la mateixa pena per als qui fan el mal i per als qui el consenten» (Sant Bernat).

Tot cristià té el dret de sol·licitar de nosaltres els preveres el perdó de Déu i de la seva Església. El psicòleg, en un moment determinat, pot apaivagar el seu estat d'ànim; el psiquiatra en acte mèdic pot aconseguir vèncer un trastorn endògen. Ambdues coses són molt útils, però no suficients en determinades ocasions. Solament Déu és capaç de perdonar, esborrar, oblidar, polvoritzar tot destruint, el pecat personal. I la seva Església lligar o deslligar comportaments, tot transcendint la sentència del Cel. I amb tot això gaudir de la pau interior i començar a ser feliç.

En les mans i paraules del prevere està el privilegi del prendre el pa i que Jesús-Eucaristia realment esdevingui presència i aliment. Qualsevol deixeble del Regne pot unir-se a un altre, o millor a molts, i amb fervor, Fe, coratge i Esperança, submergir-se en el món i convertir-lo en el vertader cos del Jesús-Místic. I en la seva companyonia acudir a Déu Pare que escoltarà les súpliques, car el seu Fill es comprometé a això, «perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells» (Mt 18,20).

Dia litúrgic: Dimarts XIX de durant l'any 11-08-09

Text de l'Evangeli
(Mt 18,1-5.10.12-14):

En una ocasió, els deixebles preguntaren a Jesús: «Qui és el més important en el Regne del cel?» Jesús va cridar un infant, el posà enmig d'ells i digué: «Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, m'acull a mi. Mireu de no menysprear cap d'aquests petits, perquè us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial. Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n'esgarria una, ¿no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l'esgarriada? I si l'arriba a trobar, us asseguro que té més alegria per aquesta ovella que per les noranta-nou que no s'havien esgarriat. Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits».


El vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits

Avui, l'Evangeli ens torna a revelar el cor de Déu. Ens fa entendre amb quins sentiments actua el Pare del cel envers els seus fills. La sol·licitud més fervent és per als petits, aquells pels quals ningú no presta atenció, aquells que no arriben al lloc on tothom arriba. Sabíem que el Pare, com a Pare bo, té predilecció pels fills petits, però avui encara ens adonem d'un altre desig del Pare, que es converteix en obligació per a nosaltres: «Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 18,3).

Per tant, entenem que allò que valora el Pare no és tant “ser” petit, sinó “fer-se” petit. «El qui es faci petit (...) és el més important en el Regne del cel» (Mt 18,4). Per això, podem entendre la nostra responsabilitat en aquesta acció d'empetitir-se. No es tracta tant d'haver estat un creat petit o senzill, limitat o amb més capacitats o menys, sinó que es tracta de saber prescindir de la possible grandesa de cadascú per mantenir-nos al nivell dels més humils i senzills. La veritable importància de cadascú està en assemblar-nos a un d'aquests petits que Jesús mateix presenta amb cara i ulls.

Per acabar, l'Evangeli encara ens amplia la lliçó d'avui. Hi ha, i molt a prop nostre!, uns “petits” que a vegades els tenim més abandonats que els altres: aquells que són com ovelles que s'han esgarriat; el Pare els cerca i, quan els troba, s'alegra perquè els ha fet tornar a casa i no se li han perdut. Potser, si contempléssim els qui ens envolten com a ovelles buscades pel Pare i retornades, més que no pas ovelles esgarriades, seríem capaços de veure més sovint i més a prop el rostre de Déu. Com diu sant Asteri d'Amasia: «La paràbola de l'ovella perduda i el pastor ens ensenya que no hem de desconfiar precipitadament dels homes, ni defallir en ajudar els qui es troben en risc».

Dia litúrgic: 10 d'Agost: Sant Llorenç, diaca i màrtir

Text de l'Evangeli
(Jn 12,24-26):


En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus».

Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic

Avui, l'Església —mitjançant la litúrgia eucarística que celebra al màrtir romà sant Llorenç— ens recorda que «existeix un testimoni de coherència que tots els cristians han d'estar disposats a donar cada dia, àdhuc a costa de sofriments i de grans sacrificis» (Joan Pau II).

La llei moral és santa i inviolable. Aquesta afirmació, certament, contrasta amb l'ambient relativista que impera en els nostres dies, on amb facilitat hom adapta les exigències ètiques a la seva personal comoditat o a les seves pròpies debilitats. No trobarem pas ningú que ens digui: —Jo sóc immoral; —Jo sóc inconscient; —Jo sóc una persona sense veritat... Qualsevol que digués això es desqualificaria a si mateix immediatament.

La pregunta definitiva, però, seria: ¿de quina moral, de quina consciència i de quina veritat parlem? És evident que la pau i la sana convivència socials no poden basar-se en una “moral a la carta”, on cadascú tira per on li sembla, sense tenir en compte les inclinacions i les aspiracions que el Creador ha disposat per a la nostra naturalesa. Aquesta “moral”, lluny de conduir-nos per «camins segurs» vers els «prats deliciosos» que el Bon Pastor desitja per a nosaltres (cf. Sl 23,1-3), ens abocaria irremeiablement a les sorres bellugadisses del “relativisme moral”, on absolutament tot es pot pactar i justificar.

Els màrtirs són testimonis inapel·lables de la santedat de la llei moral: hi ha exigències d'amor bàsiques que no admeten mai excepcions ni adaptacions. De fet, «en la Nova Aliança es troben nombrosos testimonis seguidors de Crist que (...) acceptaren les persecucions i la mort abans que fer el gest idolàtric de cremar encens davant l'estàtua de l'Emperador» (Joan Pau II).

En l'ambient de la Roma de l'emperador Valerià, el diaca «sant Llorenç estimà Crist en la vida, imità Crist en la mort» (Sant Agustí). I, un cop més, s'ha complert que «els qui no estimen la vida en aquest món, la guarden per a la vida eterna» (Jn 12,25). La memòria de sant Llorenç, sortosament per a nosaltres, restarà perpètuament com un senyal de què el seguici del Crist mereix donar la vida, abans que admetre frívoles interpretacions del seu camí.

Dia litúrgic: Diumenge XIX (B) de durant l'any

Text de l'Evangeli
(Jn 6,41-51):

En aquell temps, el jueus es posaren a murmurar d'Ell perquè havia dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel», i es preguntaven: «Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?». Jesús els digué: «No murmureu entre vosaltres. Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. En els Profetes hi ha escrit: ‘Tots seran instruïts per Déu’. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. No és pas que algú hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare.

»Us ho asseguro: els qui creuen tenen vida eterna. Jo sóc el pa de vida. Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món».

Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu

Avui, l'Evangeli ens presenta el desconcert en el que els connacionals de Jesús vivien en la seva presencia: «Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?» (Jn 6,42). La vida de Jesús entre els seus havia estat tan normal que, en començar la proclamació del Regne, els qui el coneixien se'n feien creus del que ara els deia.

De quin Pare els parlava Jesús que ningú no havia vist? Quin era aquest pa baixat del cel que els qui en mengen viuran per sempre? Ell negava que fos el mannà del desert perquè, els qui el menjaren, moririen. «El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món» (Jn 6,51). La seva carn podia ser un aliment per a nosaltres? El desconcert que escampava Jesús entre els jueus podria estendre's entre nosaltres si no responem a una pregunta central per a la nostra vida cristiana: Qui és Jesús?

Molts homes i dones abans que nosaltres s'han fet aquesta pregunta, l'han resposta personalment, han anat a Jesús, l'han seguit i ara gaudeixen d'una vida sense fi i plena d'amor. «I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia» (Jn 6,44). Joan Cassià exhortava els seus monjos dient-los: «‘Acosteu-vos a Déu, i Déu s'acostarà a vosaltres’, perquè ‘ningú no pot venir a Jesús si el Pare que l'ha enviat no l'atreu’ (...). A l'Evangeli escoltem el Senyor que ens invita perquè anem vers Ell: ‘Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar’». Acollim la Paraula de l'Evangeli que ens apropa a Jesús cada dia; acollim la invitació del mateix Evangeli a entrar en comunió amb Ell menjant la seva carn perquè «aquest és el veritable aliment, la carn de Crist, el qual, essent la Paraula s'ha fet carn per nosaltres» (Orígenes).

Dia litúrgic: Dissabte XVIII de durant l'any 8-08-09

Text de l'Evangeli
(Mt 17,14-20):


En aquell temps, un home es va acostar a Jesús, s'agenollà davant d'ell i li digué: «Senyor, tingues pietat del meu fill, que és epilèptic i pateix molt: sovint cau al foc o a l'aigua. L'he portat als teus deixebles, però no l'han pogut curar». Jesús digué: «Generació descreguda i esgarriada! Fins quan hauré d'estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me el noi aquí». Aleshores Jesús increpà el dimoni, que va sortir del noi, i el noi quedà curat des d'aquell mateix moment.

Quan van ser sols, els deixebles anaren a trobar Jesús i li preguntaren: «Per què nosaltres no l'hem pogut treure?». Ell els respongué: «Per la vostra poca fe. Us ho asseguro: només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya: ?Vés-te'n allà?, se n'hi aniria. Res no us seria impossible».

Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa (...), res no us seria impossible

Avui, un cop més, Jesús fa entendre que la mesura dels miracles és la mesura de la nostra fe: «Us ho asseguro: només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya: ‘Vés-te'n allà’, se n'hi aniria» (Mt 17,20). De fet, com fan notar sant Jeroni i sant Agustí, en l'obra de la nostra santedat (quelcom que clarament supera les nostres forces) es realitza aquest “moure muntanyes”. Per tant, els miracles hi són i, si no en veiem més és perquè no li permetem fer-los per la nostra poca fe.

Davant una situació desconcertant i a totes llums incomprensible, l'ésser humà reacciona de diverses maneres. L'epilèpsia era considerada una malaltia incurable i que patien les persones que es trobaven posseïdes per algun esperit maligne.

El pare d'aquella criatura expressa el seu amor al fill cercant la seva guarició integral, i acudeix a Jesús. La seva acció és mostrada com un veritable acte de fe. Ell s'agenolla davant Jesús i l'impreca directament amb la convicció interior que la seva petició serà escoltada favorablement. La manera d'expressar la seva demanda mostra ensems l'acceptació de la seva condició i el reconeixement de la misericòrdia d'Aquell que pot compadir-se dels altres.

Aquell pare porta a col·lació el fet que els deixebles no han pogut treure aquell dimoni. Aquest element introdueix la instrucció de Jesús tot fent notar la poca fe dels deixebles. Seguir-lo a Ell, fer-se deixeble, col·laborar en la seva missió demana una fe profunda i ben fonamentada, capaç de suportar adversitats, contratemps, dificultats i incomprensions. Una fe que és efectiva perquè està sòlidament arrelada. En altres fragments evangèlics el mateix Jesucrist retreu la falta de fe dels seus seguidors. L'expressió «res no us seria impossible» (Mt 17,20) expressa amb tota la força la importància de la fe en el seguiment del Mestre.

La Paraula de Déu posa davant nostre la reflexió sobre la qualitat de la nostra fe i la manera com l'aprofundim, i ens recorda aquella actitud del pare de família que s'acosta a Jesús i li prega amb la profunditat de l'amor del seu cor.