Dia litúrgic: Diumenge XX (B) de durant l'any 16-08-09


Text de l'Evangeli
(Jn 6,51-58):


En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món». Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: «Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar?». Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».

Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre

Avui continuem amb la lectura del Discurs del Pa de vida que ens ocupa aquests diumenges: «Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel (...)» (Jn 6,51). Té una estructura, fins i tot literària, molt ben pensada i plena de rics ensenyaments. Què bonic seria que els cristians coneguéssim millor la Sagrada Escriptura! Ens trobaríem amb el mateix Misteri de Déu que se'ns dóna com a veritable aliment de les nostres ànimes, sovint ensopides i famolenques d'eternitat. És fantàstica aquesta Paraula Viva, l'única Escriptura capaç de canviar els cors!

Jesucrist, que és Camí, Veritat i Vida, parla de si mateix dient-nos que és Pa. I el pa, com bé sabem, es fa per menjar-lo. I per a menjar —cal recordar-ho— s'ha de tenir gana. Com podrem entendre què significa en el fons ser cristià, si hem perdut la fam de Déu? Fam de conèixer-lo, fam de tractar-lo com a un bon Amic, fam de donar-lo a conèixer, fam de compartir-lo, com es comparteix el pa a la taula. Què formosa estampa veure el cap de casa tallant un bon pa, que abans ha guanyat amb l'esforç del seu treball, i el dóna a mans plenes als seus fills! Ara, doncs, és Jesús qui es dóna com a Pa de Vida, i és Ell mateix qui en fa la mesura, i qui es dóna amb una generositat que fa tremolar d'emoció.

Pa de Vida..., de quina Vida? És clar que no ens allargarà ni un dia més la nostra estada en aquesta terra; en tot cas, ens canviarà la qualitat i la fondària de cada instant dels nostres dies. Preguntem-nos amb honestedat: —I jo, quina vida vull per a mi? I comparem-la amb l'orientació real amb què vivim. És això el que volies? No creus que l'horitzó pot ser encara molt més ample? Doncs mira: molt més encara que tot el que puguem imaginar tu i jo plegats... molt més plena... molt més formosa... molt més... és la Vida de Crist bategant en l'Eucaristia. I allà està, esperant-nos a ser menjat, esperant en la porta del teu cor, pacient, ardent com qui sap estimar. I després d'això, la Vida eterna: «Els qui mengen aquest pa, viuran per sempre» (Jn 6,58). —Què més vols?

Dia litúrgic: 15 d'Agost: L'Assumpció de la Mare de Déu


Text de l'Evangeli
(Lc 1,39-56):




En aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».

Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l'amor que té als qui creuen en Ell s'estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre». Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.

La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva

Avui celebrem la solemnitat de l'Assumpció de Santa Maria en cos i ànima al cel. «Avui —diu sant Bernat— puja al cel la Verge plena de glòria, curulla de goig els ciutadans celestes». I afegirà aquestes precioses paraules: «Quin regal més formós envia avui la nostra terra al cel! Amb aquest gest meravellós d'amistat —que és donar i rebre— es fonen allò humà i allò diví, allò terrenal i allò celest, el que és humil i el sublim. El fruit més granat de la terra és allí, d'on procedeixen els millors regals i els dons de més vàlua. Encimada en les altures, la Verge Santa prodigarà els seus dons als homes».

El primer do que et prodiga és la Paraula, que Ella sabé conservar amb tanta fidelitat en el seu cor, i fer-la fructificar des del profund silenci acollidor. Amb aquesta Paraula en el seu espai interior, tot engendrant la Vida per als homes en el seu ventre, «Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet» (Lc 1,39-40). La presència de Maria expandeix l'alegria: «Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes» (Lc 1,44), exclama Isabel.

Sobretot, ens fa el do de la seva lloança, la seva mateixa alegria feta cant, el seu Magnificat: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva...» (Lc 1,46-47). Quin regal més formós ens retorna avui el cel amb el cant de Maria, fet Paraula de Déu. En aquest cant hi trobem els indicis per aprendre com es fonen l'humà i el diví, el terrenal i el celest, i arribar a respondre com Ella al regal que ens fa Déu en el seu Fill, a través de la seva Santa Mare: per tal d'esdevenir un regal de Déu per al món, i demà un regal de la nostra humanitat a Déu, tot seguint l'exemple de Maria, que ens precedeix en aquesta glorificació a la que ens trobem destinats.

Gràcies per Maria!


Gràcies per Maria!



Gràcies per Maria!
Una dona, com les altres,
una dona casada que ha viscut
i compartit l'amor de l'espòs a la llar!

Gràcies per Maria!
Una dona que ha conegut, com nosaltres, la dificultat de creure,
però que, quan ha calgut,
ha gosat dir sí a Déu sense pensar-hi gaire.

Gràcies per Maria!
Una mare, que com totes les mares
ha patit quan el nen ha agafat fred
o el noi no ha tornat a casa a l'hora que havien quedat.

Gràcies per Maria!
Una mare que ha acceptat de no ser l'única
ni la primera en el cor del seu fill.

Gràcies per Maria!
Una dona valenta que ha fet costat al fill ultratjat i executat,
dreta al peu de la creu.

Gràcies per Maria!
En mans de l'Esperit des de la concepció
i que esperà, amb els apòstols, tot pregant,
la seva manifestació prodigiosa el dia de la Pentecosta.

Gràcies per Maria!
Constantment invocada en la pregària dels cristians,
perquè ella coneix el camí d'arribar al cor de Déu.

Gràcies per Maria!
Durant segles advocada dels senzills i dels petits.

Gràcies per Maria!
Que viu plenament en el món de Déu
la glòria promesa a tots els qui creuen.

Maria, beneïda entre totes les dones!
I beneït el fruit del seu ventre, Jesús

Dia litúrgic: Divendres XIX de durant l'any 14-08-09


Text de l'Evangeli
(Mt 19,3-12):


En aquell temps, es van atansar a Jesús uns fariseus i, per posar-lo a prova, li preguntaren: «¿És permès a un home de divorciar-se de la seva dona per qualsevol motiu?». Jesús els va dir: «¿No heu llegit en l'Escriptura que el Creador, des del principi, els va fer home i dona?». I digué encara: «Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi».

Ells li pregunten: «Doncs, com és que Moisès va ordenar que, si el marit vol divorciar-se, doni a la seva muller un document de divorci?». Jesús els respon: «Moisès us va permetre de divorciar-vos de la muller per la vostra duresa de cor. Però al principi no era pas així. I jo us dic que el qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima, i es casa amb una altra, comet adulteri».

Els deixebles li diuen: «Si la situació entre marit i muller és aquesta, val més no casar-se». Ell els respongué: «No tothom comprèn aquest ensenyament, sinó tan sols aquells a qui Déu ho concedeix. Hi ha qui no pot casar-se perquè ha sortit així de les entranyes de la mare; a d'altres, els homes els n'han fet incapaços; però n'hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre, que ho comprengui».


Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi


Avui, Jesús contesta les preguntes dels seus contemporanis sobre el veritable significat del matrimoni, tot subratllant la indissolubilitat del mateix.

La seva resposta, però, també proporciona la base adequada per tal que els cristians puguem respondre a aquells que, amb cor tossut, han cercat l'ampliació de la definició de matrimoni per a les parelles d'homosexuals.

En fer retrocedir el matrimoni al pla original de Déu, Jesús subratlla quatre aspectes rellevants pels quals només poden ser units en matrimoni un home i una dona:

1) «El Creador, des del principi, els va fer home i dona» (Mt 19,4). Jesús ens ensenya que, en el pla diví, la masculinitat i la feminitat tenen un gran significat. Ignorar-ho, doncs, és ignorar allò que som.

2) «Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona» (Mt 19,5). El pla de Déu no és que l'home abandoni els seus pares i se'n vagi amb qui desitgi, sinó amb una esposa.

3) «Tots dos formen una sola carn» (Mt 19,5). Aquesta unió corporal va més enllà de la poc duradora unió física que ocorre en l'acte conjugal. Es refereix a la unió duradora que es presenta quan un home i una dona, a través de llur amor, conceben una nova vida que és el matrimoni perdurable o unió dels seus cossos. És clar que un home amb un altre home, o una dona amb una altra dona, no poden considerar-se un únic cos d'aquesta forma.

4) «Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi» (Mt 19,6). Déu mateix ha unit en matrimoni l'home a la dona, i sempre que intentem separar allò que Ell ha unit, ho estarem fent pel nostre compte i a expenses de la societat.

En la seva catequesi sobre el Gènesi, el Papa Joan Pau II ha dit: «En la seva resposta als fariseus, Jesucrist planteja als seus interlocutors la visió total de l'home, sense la qual no és possible oferir una resposta adequada a les preguntes relacionades amb el matrimoni».

Cadascú de nosaltres és cridat a ser “eco” d'aquesta Paraula de Déu en el nostre moment.

Dia litúrgic: Dijous XIX de durant l'any 13-08-09


Text de l'Evangeli
(Mt 18,21—19,1):



En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.

»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà».

Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, se'n va anar de Galilea i arribà a la regió de Judea, a l'altra banda del Jordà.

Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?

Avui, preguntar «quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?» (Mt 18,21), pot voler dir: —Aquests a qui tant estimo, els veig també amb manies i capricis que em molesten, m'importunen cada dos per tres, no em parlen... I això un dia i un altre dia. Senyor, fins quan els he d'aguantar?

Jesús contesta amb la lliçó de la paciència. En realitat, els dos col·legues coincideixen quan diuen: «Tingues paciència» (Mt 18,26.29). Mentre la intemperància del malvat, que escanya per poca cosa, li ocasiona la ruïna moral i econòmica, la paciència del rei, alhora que salva el deutor, la família i els seus béns, engrandeix la personalitat del monarca i li genera la confiança de la cort. La reacció del rei en llavis de Jesús ens recorda allò del llibre dels Salms: «Però ets tu qui dónes el perdó; per això mereixes que et venerin» (Sl 130,4).

És clar que ens hem d'oposar a la injustícia, i, si és necessari, enèrgicament (suportar el mal seria un indici d'apatia o de covardia). Però la indignació és sana quan en ella no hi ha egoisme, ni ira, ni niciesa, sinó desig recte de defensar la veritat. L'autèntica paciència és la que ens porta a suportar misericordiosament la contradicció, la feblesa, les molèsties, els importunis de les persones, dels esdeveniments o de les coses. Ésser pacient equival a dominar-se un mateix. Els éssers susceptibles o violents no poden ser pacients perquè ni reflexionen ni són amos de si mateixos.

La paciència és una virtut cristiana perquè forma part del missatge del Regne del cel, i es forja en l'experiència de què tothom tenim defectes. Si Pau ens exhorta a suportar-nos els uns als altres (cf. Col 3,12-13), Pere recorda que la paciència del Senyor ens dóna l'oportunitat de salvar-nos (cf. 2Pe 3,15).

Certament, quantes vegades la paciència del bon Déu ens ha perdonat en el confessionari! Set vegades? Setanta vegades set? Potser més!