Dia litúrgic: Dissabte I d'Advent 5-12-09

Text de l'Evangeli
(Mt 9,35—10,1.6-8):


En aquell temps, Jesús recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena. En veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com les ovelles sense pastor, se n'apiadà, i digué als seus deixebles: «La collita és abundant, però hi ha pocs segadors. Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors.

Llavors Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena i els féu aquestes recomanacions: «Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel. Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis; de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc».

Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors

Avui, quan ja portem una setmana dins l'itinerari de preparació per a la celebració del Nadal, ja hem constatat que una de les virtuts que ens cal fomentar durant l'Advent és l'esperança. Però no d'una manera passiva, com la de qui espera que passi el tren, sinó una esperança activa, que ens mou a disposar-nos posant de la nostra part tot el que calgui per a que Jesús pugui néixer de nou en els nostres cors.

Podem mirar de no quedar-nos sols en el que nosaltres esperem, sinó —sobretot— en descobrir què és el que Déu espera de nosaltres. Com els dotze, també nosaltres som cridats a seguir els seus camins. Tant de bo que avui sentíssim la veu del Senyor que —per mitjà del profeta Isaïes— ens diu: «El camí és aquest, segueix-lo» (Is 30,21, de la primera lectura d'avui). Seguint cadascú el seu camí, Déu espera de tots que amb la nostra vida anunciem «que el Regne de Déu és a prop» (Mt 10,7).

L'Evangeli d'avui ens narra com, davant d'aquella multitud de gent, Jesús se n'apiadà i els digué: «La collita és abundant, però hi ha pocs segadors. Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors» (Mt 9,37-38). Ell ha volgut confiar en nosaltres i vol que en les molt diverses circumstàncies responguem a la vocació d'esdevenir apòstols del nostre món. La missió per a la que Déu Pare ha enviat el seu Fill al món necessita que nosaltres en siguem continuadors. En els nostres dies també trobem una multitud malmenada i desesperançada, que té set de la Bona Nova de la Salvació que Crist ens ha portat, de la que nosaltres en som missatgers. És una missió confiada a tots. Coneixedors de les nostres febleses i mancances, recolzem-nos en la pregària constant i estiguem contents d'esdevenir així col·laboradors del pla redemptor que Crist ens ha revelat.

Dia litúrgic: Divendres I d'Advent 4-12-09

Text de l'Evangeli
(Mt 9,27-31):


Mentre Jesús se n'anava d'allà, dos cecs el seguien tot cridant: «Fill de David, tingues pietat de nosaltres!». Quan va arribar a casa, els cecs l'anaren a trobar. Jesús els preguntà: «¿Creieu que ho puc fer, això?» Li responen: «Sí que ho creiem, Senyor». Llavors els va tocar els ulls dient: «Que es faci segons la vostra fe». I els ulls se'ls van obrir. Jesús els advertí severament: «Mireu que ningú no ho sàpiga». Però ells, així que van sortir, començaren a parlar d'ell per tota aquella regió.

Jesús els preguntà: ‘Creieu que tinc poder de fer això que demaneu?’. I ells li fan: ‘Senyor, sí que ho creiem’

Avui, en aquest primer divendres d'Advent, l'Evangeli ens presenta tres personatges: Jesús al bell mig, i dos cecs que se li atansen plens de fe i amb el cor esperançat. Havien sentit a parlar d'Ell, de la seva tendresa envers els malalts i del seu poder. Aquests trets l'identificaven com a Messies. Qui millor que Ell podria fer-se càrrec de la seva dissort?

Els dos cecs fan pinya i, fent comunitat, es dirigeixen tots dos vers Jesús. A l'uníson fan una pregària de petició a l'Enviat de Déu, al Messies, a qui anomenen amb el títol de “Fill de David”. Volen, amb la seva pregària, provocar la compassió de Jesús: «Fill de David, apiadeu-vos de nosaltres!» (Mt 9,27).

Jesús interpel?la la seva fe: «¿Creieu que ho puc fer, això?» (Mt 9,28). Si ells s'han apropat a l'Enviat de Déu és precisament perquè creuen en Ell. A una sola veu fan una bella professió de fe, bo i responent: «Senyor, sí que ho creiem!» I Jesús dóna la vista a aquells que ja hi veien per la fe. En efecte, creure és veure-hi amb uns ulls interiors.

Aquest temps d'Advent és l'adequat, també per a nosaltres, per a cercar Jesús amb un gran desig, com els dos cecs, fent comunitat, fent Església. Amb l'Església cridem en l'Esperit: «Veniu, Senyor Jesús» (cf. Ap 22,17-20). Jesús ve amb el seu poder d'obrir de bat a bat els ulls del nostre cor, i fer que hi veiem, que creguem. L'Advent és un temps fort de pregària: temps de fer pregària de petició, i sobretot pregària de professió de fe. Temps de veure i creure.

Recordem les paraules del Petit Príncep: «L'essencial només es veu amb el cor».

Dia litúrgic: Dijous I d'Advent 3-12-09

Text de l'Evangeli
(Mt 7,21.24-27):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa».

Entrarà al Regne del cel només el qui fa la voluntat del meu Pare del cel

Avui, la paraula evangèlica ens convida a meditar seriosament sobre la infinita distància que hi ha entre el mer “escoltar-invocar” i el “fer” quan es tracta del missatge i de la persona de Jesús. I diem “mer” perquè no podem oblidar que hi ha modes d'escoltar i d'invocar que comporten el fer. En efecte, tots els qui, havent escoltat l'anunci evangèlic, creuen, no restaran confosos; i tots els qui, havent cregut, invoquin el nom del Senyor, se salvaran: ho ensenya sant Pau en la carta als Romans (vegeu: 10,9-13). Es tracta, en aquest cas, dels qui creuen amb autèntica fe, aquella que «obra mitjançant la caritat», com escriu també l'Apòstol.

És un fet, però, que molts creuen i no fan. La carta de sant Jaume ho denuncia d'una manera impressionant: «Poseu en pràctica la paraula i no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos» (1,22); «Si no es demostra amb les obres, la fe és morta» (2,17); «Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta» (2,26). És el que refusa, també inoblidablement, sant Mateu quan rebla: «No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’; hi entraran només els qui compleixen la voluntat del meu Pare del cel» (7,21).

Ens cal, doncs, escoltar i complir; és així com construïm sobre roca i no damunt de sorra. Com complir? Preguntem-nos: ¿Déu i el proïsme m'arriben al cap —sóc creient amb convicció?; al sexe —porto una vida casta?; a la butxaca —comparteixo els meus béns amb criteri solidari?; a la cultura —contribueixo a envigorir els valors humans del meu país?; a l'augment del bé —fujo del pecat d'omissió?; al capteniment apostòlic —cerco la salvació eterna dels qui m'envolten? En una paraula: ¿sóc una persona de seny que, amb fets, edifico la casa de la meva vida sobre la roca de Crist?

Dia litúrgic: Dimecres I d'Advent2-12-09

Text de l'Evangeli
(Mt 15,29-37):

En aquell temps, Jesús se'n va anar d'allí i arribà vora el llac de Galilea, pujà a la muntanya i s'assegué. Llavors anà a trobar-lo molta gent que portava coixos, cecs, esguerrats, muts i molts altres malalts. Els van deixar als seus peus, i ell els va curar. La gent, en veure que els muts parlaven, que els esguerrats quedaven curats, els coixos caminaven i els cecs hi veien, se'n meravellava i glorificava el Déu d'Israel.

Llavors Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: «Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d'aquí amb mi i no tenen res per a menjar. I no vull que se'n vagin dejuns, no fos cas que defallissin pel camí». Els deixebles li diuen: «D'on traurem en despoblat el pa que cal per a alimentar tanta gent?» Jesús els pregunta: «Quants pans teniu?» Ells li responen: «Set, i uns quants peixos». Llavors Jesús va manar que la gent s'assegués a terra, prengué els set pans i els peixos, digué l'acció de gràcies, els partí, en donava als deixebles, i els deixebles en donaven a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n'ompliren set paneres.


‘Quants pans teniu?’ Li responen: ‘Set, i uns quants peixos’

Avui contemplem en l'Evangeli la multiplicació dels pans i peixos. Molta gent —comenta l'evangelista Mateu— «vingué a trobar-lo» (Mt 15,30). Homes i dones que necessiten de Crist, cecs, esguerrats i malalts de tota mena, així com altres que els acompanyen. Tots nosaltres també freturem de Crist, de la seva tendresa, del seu perdó, de la seva llum, de la seva misericòrdia... En Ell es troba la plenitud de tot el que és humà.

L'Evangeli d'avui ens fa adonar, alhora, de la necessitat d'homes que en portin d'altres vers Crist. Els qui duen els malalts a Jesús perquè els guareixi són imatge de tots els qui saben que el més gran acte de caritat vers el proïsme és apropar-lo a Crist, font de tota Vida. La vida de fe exigeix, doncs, la santedat i l'apostolat.

Sant Pau exhorta a tenir els mateixos sentiments de Crist Jesús (cf. Fl 2,5). El nostre relat mostra com és el cor de Jesús: «aquesta gent em fa compassió». No pot deixar-los, perquè estan afamats i cansats. Crist cerca l'home en tota necessitat i se'n fa el topadís. Que n'és de bo el Senyor amb nosaltres!; i que en som, d'importants, les persones als seus ulls! Només de pensar-ho s'eixampla el cor humà d'agraïment, admiració i desig sincer de conversió.

Aquest Déu fet home, que tot ho pot i que ens estima apassionadament, i a qui necessitem en tot i per tot —«sense mi res no podeu» (Jo 15,5)— requereix, paradoxalment, també de nosaltres: aquest és el significat dels set pans i els pocs peixos que emprarà per a alimentar una multitud de poble. Si ens adonéssim de com Jesús recolza en nosaltres, i del valor de tot el que fem per a Ell, per petit que sigui, ens esforçaríem més i més a correspondre-li amb tot el nostre ésser.

Dia litúrgic: Dimarts I d'Advent 1-12-09

Text de l'Evangeli
(Lc 10,21-24):


En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar». Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué: «Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren».

T'enalteixo, Pare

Avui llegim un extracte del capítol 10 de l'Evangeli segons sant Lluc. El Senyor ha enviat setanta i dos deixebles als llocs a on Ell mateix ha d'anar. I retornen exultants. Tot oint-los contar els seus fets i gestes, «Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: ‘T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra’» (Lc 10,21).

La gratitud és una de les facetes de la humilitat. La persona arrogant considera que no deu res a ningú. Però per tal d'esdevenir agraïts, abans de res, cal ésser capaços de descobrir la nostra petitesa. “Gràcies” és una d'aquelles paraules que ensenyem als nens. «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Lc 10,21).

Benet XVI, en parlar de l'actitud d'adoració, afirma que ella pressuposa una «reconeixença de la presència de Déu, Creador i Senyor de l'univers. És un reconeixement ple de gratitud, que brolla des del més pregon del cor i abasta tot l'ésser, perquè l'home solament pot realitzar-se plenament a si mateix adorant i estimant Déu per damunt de totes les coses».

Una ànima sensible experimenta la necessitat de palesar el seu reconeixement. És l'única cosa que els homes podem fer per tal de respondre als favors divins. «Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). Sens dubte, ens cal «donar gràcies a Déu Pare, a través del seu Fill, en l'Esperit Sant; amb la gran misericòrdia amb què ens ha estimat, ha sentit compassió de nosaltres, i quan érem morts pels nostres pecats, ens ha fet reviure amb el Crist per tal que siguem en Ell una nova creació» (Sant Lleó Magne).