Dia litúrgic: Divendres XIX de durant l'any 13-8-2010

Text de l'Evangeli
(Mt 19,3-12):

En aquell temps, es van atansar a Jesús uns fariseus i, per posar-lo a prova, li preguntaren: «¿És permès a un home de divorciar-se de la seva dona per qualsevol motiu?». Jesús els va dir: «¿No heu llegit en l'Escriptura que el Creador, des del principi, els va fer home i dona?». I digué encara: «Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi».

Ells li pregunten: «Doncs, com és que Moisès va ordenar que, si el marit vol divorciar-se, doni a la seva muller un document de divorci?». Jesús els respon: «Moisès us va permetre de divorciar-vos de la muller per la vostra duresa de cor. Però al principi no era pas així. I jo us dic que el qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima, i es casa amb una altra, comet adulteri».

Els deixebles li diuen: «Si la situació entre marit i muller és aquesta, val més no casar-se». Ell els respongué: «No tothom comprèn aquest ensenyament, sinó tan sols aquells a qui Déu ho concedeix. Hi ha qui no pot casar-se perquè ha sortit així de les entranyes de la mare; a d'altres, els homes els n'han fet incapaços; però n'hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre, que ho comprengui».

Comentari:

Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi
Avui, Jesús contesta les preguntes dels seus contemporanis sobre el veritable significat del matrimoni, tot subratllant la indissolubilitat del mateix.

La seva resposta, però, també proporciona la base adequada per tal que els cristians puguem respondre a aquells que, amb cor tossut, han cercat l'ampliació de la definició de matrimoni per a les parelles d'homosexuals.

En fer retrocedir el matrimoni al pla original de Déu, Jesús subratlla quatre aspectes rellevants pels quals només poden ser units en matrimoni un home i una dona:

1) «El Creador, des del principi, els va fer home i dona» (Mt 19,4). Jesús ens ensenya que, en el pla diví, la masculinitat i la feminitat tenen un gran significat. Ignorar-ho, doncs, és ignorar allò que som.

2) «Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona» (Mt 19,5). El pla de Déu no és que l'home abandoni els seus pares i se'n vagi amb qui desitgi, sinó amb una esposa.

3) «Tots dos formen una sola carn» (Mt 19,5). Aquesta unió corporal va més enllà de la poc duradora unió física que ocorre en l'acte conjugal. Es refereix a la unió duradora que es presenta quan un home i una dona, a través de llur amor, conceben una nova vida que és el matrimoni perdurable o unió dels seus cossos. És clar que un home amb un altre home, o una dona amb una altra dona, no poden considerar-se un únic cos d'aquesta forma.

4) «Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi» (Mt 19,6). Déu mateix ha unit en matrimoni l'home a la dona, i sempre que intentem separar allò que Ell ha unit, ho estarem fent pel nostre compte i a expenses de la societat.

En la seva catequesi sobre el Gènesi, el Papa Joan Pau II ha dit: «En la seva resposta als fariseus, Jesucrist planteja als seus interlocutors la visió total de l'home, sense la qual no és possible oferir una resposta adequada a les preguntes relacionades amb el matrimoni».

Cadascú de nosaltres és cridat a ser “eco” d'aquesta Paraula de Déu en el nostre moment.

Dia litúrgic: Dijous XIX de durant l'any

Text de l'Evangeli
(Mt 18,21—19,1):

En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.

»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà».

Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, se'n va anar de Galilea i arribà a la regió de Judea, a l'altra banda del Jordà.

Comentari: Mn. Joan BLADÉ i Piñol (Barcelona, Espanya)

Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?
Avui, preguntar «quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?» (Mt 18,21), pot voler dir: —Aquests a qui tant estimo, els veig també amb manies i capricis que em molesten, m'importunen cada dos per tres, no em parlen... I això un dia i un altre dia. Senyor, fins quan els he d'aguantar?

Jesús contesta amb la lliçó de la paciència. En realitat, els dos col·legues coincideixen quan diuen: «Tingues paciència» (Mt 18,26.29). Mentre la intemperància del malvat, que escanya per poca cosa, li ocasiona la ruïna moral i econòmica, la paciència del rei, alhora que salva el deutor, la família i els seus béns, engrandeix la personalitat del monarca i li genera la confiança de la cort. La reacció del rei en llavis de Jesús ens recorda allò del llibre dels Salms: «Però ets tu qui dónes el perdó; per això mereixes que et venerin» (Sl 130,4).

És clar que ens hem d'oposar a la injustícia, i, si és necessari, enèrgicament (suportar el mal seria un indici d'apatia o de covardia). Però la indignació és sana quan en ella no hi ha egoisme, ni ira, ni niciesa, sinó desig recte de defensar la veritat. L'autèntica paciència és la que ens porta a suportar misericordiosament la contradicció, la feblesa, les molèsties, els importunis de les persones, dels esdeveniments o de les coses. Ésser pacient equival a dominar-se un mateix. Els éssers susceptibles o violents no poden ser pacients perquè ni reflexionen ni són amos de si mateixos.

La paciència és una virtut cristiana perquè forma part del missatge del Regne del cel, i es forja en l'experiència de què tothom tenim defectes. Si Pau ens exhorta a suportar-nos els uns als altres (cf. Col 3,12-13), Pere recorda que la paciència del Senyor ens dóna l'oportunitat de salvar-nos (cf. 2Pe 3,15).

Certament, quantes vegades la paciència del bon Déu ens ha perdonat en el confessionari! Set vegades? Setanta vegades set? Potser més!

Girona 12 agost 2010

Dia litúrgic: Diumenge XII (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 9,18-24):

Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb Ell. Llavors els preguntà: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes». Ell els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respongué: «El Messies de Déu». Però Ell els manà severament que no ho diguessin a ningú.

Jesús afegí: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia. I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà».


I vosaltres, qui dieu que sóc?

Avui, en l'Evangeli, Jesús ens posa davant d'una pregunta clau, fonamental. De la resposta en depèn la nostra vida: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» (Lc 9,20). Pere respon en nom de tots: «El Messies de Déu». Quina és la nostra resposta? Coneixem prou Jesús com per a poder respondre? La pregària, la lectura de l'Evangeli, la vida sagramental i l'Església són fonts inseparables que ens porten a conèixer-lo i “viure'l”. Fins que no siguem capaços de respondre amb Pere amb tot el cor i amb la mateixa senzillesa..., segurament encara no ens haurem deixat transformar per Ell. Hem d'aconseguir sentir com Pere, hem de reeixir sentir com l'Església per a poder respondre de manera satisfactòria a la pregunta de Jesús!

Però l'Evangeli d'avui acaba amb una exhortació a seguir el Senyor des de la humilitat, des la negació i la creu. Seguir Jesús d'aquesta manera només pot donar salvació, llibertat. «Allò que succeeix amb l'or pur, també succeeix amb l'Església; això és, que quan passa pel foc, no experimenta cap mal; ben al contrari, el seu esplendor augmenta» (Sant Ambròs). Ni la contrarietat, ni la persecució per causa del Regne, ens han de fer por, més aviat ens han de ser motiu d'esperança i, fins i tot, d'alegria. Donar la vida pel Crist no és perdre-la, és guanyar-la per tota l'eternitat. Jesús ens demana que ens anorreem totalment per fidelitat a l'Evangeli, vol que, lliurement, li donem tota la nostra existència. Val la pena donar la vida pel Regne!

Seguir, imitar, viure la vida de la gràcia, en definitiva, romandre en Déu és l'objectiu de la nostra vida cristiana: «Déu es va fer home per tal que imitant l'exemple d'un home, cosa possible, arribem a Déu, cosa que abans era impossible» (Sant Agustí). Què Déu, amb la força del seu Esperit Sant, ens hi ajudi!

Dia litúrgic: Dimecres XI de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mt 6,1-6.16-18):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.

»I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà».

Comentari

Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi
Avui, Jesús ens convida a obrar per a la glòria de Déu, per tal d'agradar al Pare, que per això hem estat creats. Així ho afirma el Catecisme de l'Església: «Déu ho ha creat tot per a l'home, però l'home ha estat creat per servir i estimar Déu i per oferir-li tota la creació». Aquest és el sentit de la nostra vida i el nostre honor: agradar al Pare, complaure Déu. Aquest és l'exemple que el Crist ens deixà. Tant de bo si el Pare celestial podia donar de cadascú de nosaltres el mateix testimoni que donà del seu Fill en el moment del seu baptisme: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut» (Mt 3,17).

La manca de rectitud d'intenció seria especialment greu i ridícula si es produïa en accions com ara són l'oració, el dejuni i l'almoina, ja que es tracta d'actes de pietat i caritat, és a dir, actes que —per se— són propis de la virtut de la religió o actes que es realitzen per amor a Déu.

Per tant, «mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel» (Mt 6,1). ¿Com podríem agradar Déu si el que procurem d'entrada és que ens vegin i quedar bé —primer de tot— davant els homes? No és que ens haguem d'amagar dels homes per tal que no ens vegin, sinó que es tracta d'adreçar les nostres bones obres directament i en primer lloc a Déu. No importa ni és dolent que ens vegin els altres: tot el contrari, car podem edificar-los amb el testimoni coherent de la nostra acció.

Però el que sí importa —i molt!— és que nosaltres vegem Déu rere de les nostres actuacions. I, doncs, hem «d'examinar amb molta cura la nostra intenció en tot allò que fem, i no cercar els nostres interessos, si volem servir al Senyor» (Sant Gregori el Gran).

VIURE AMB SENTIT.

El bus anava mig buit. I aquella noia del fons del cotxe es pensava que estava sola i parlava per telèfon mòbil amb una veu estrident i molt alta. Els que dormien potser no se’n assabentaven del que deia la noia, del molt que li havia costat estar a la taula de no sé quina consulta, i de que el final res valia la pena, la vida era absurda....etc. Els pocs que estaven desperts seguíem la història amb més o menys sentit de l’humor.
Quan vàrem parar 10 minuts i tothom va anar a la cafeteria tu en canvi et va quedar en els jardins de l’àrea contemplant aquells parteres carregats de roses blanques i vermelles. Era “l’hora baixa” i la llum tenia un color blanc difuminat que envaïa els ulls i el cor amb la saviesa del moments interiors.
Penses: una de les coses que més puc agrair al do de la fe és que la vida té sentit. Visc amb sentit. Aquesta sí que és bona nova, notícia excel·lent, la bona nova de Jesús.
Per uns moments aquelles roses amb el seu color amorosit per la llum del “cap vespre” et van semblar tot l’univers. Elles, essent, manifestaven el procés còsmic en el camí de milions de segles, i colpejaven amb suavitat la teva ment cridant de vida.
En tornar a pujar al bus i seure de nou al costat de la finestra es va estenent un silenci amable, i fins la noia de fons del cotxe sembla que dormia. En aquells minuts que en alguns pobles de València en diuen “la petita nit”, sents altre cop que vius amb sentit. Déu dona sentit a la teva vida, A tot: treballar i descansar, estudiar i anar de festa, llegir i examinar-te, començar cada dia i el pas de les hores, trobar-te amb tanta gent i reflexionar, la soledat i la companyia, les amistats i els amors, el voluntariat i les obligacions, la música i la lectura, les hores que semblen mortes i les saturades de vida..... que totes les meves accions, intencions, afectes, imaginacions, pensaments, cansaments, amors i silencis.... vagin conformant-se a la Bona Nova del teu Evangeli i a Tu, que omples de sentit tots els moments de la meva vida.