Text de l'Evangeli
(Mt 20,1-16):
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina i els digué: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just’. Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué: ‘Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?’. Ells li responen: ‘És que ningú no ens ha llogat’. Els diu: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya’.
»Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat: ‘Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers’. Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. Mentre cobraven, protestaven contra el propietari i deien: ‘Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor’. L'amo va respondre a un d'aquests: ‘Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?’. Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».
Comentari:
Els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers
Avui, la Paraula de Déu ens convida a veure que la “lògica” divina va molt més enllà de la lògica merament humana. Mentre que els homes calculem («Es pensaven que cobrarien més»: Mt 20,10), Déu —que és Pare entranyable—, simplement, estima («¿És que tens enveja perquè sóc generós?»: Mt 20,15). I la mesura de l'Amor és no tenir mesura: «Estimo perquè estimo, estimo per estimar» (Sant Bernat).
Això, però, no fa inútil la justícia: «Us donaré el que sigui just» (Mt 20,4). Déu no és arbitrari i ens vol tractar com a fills intel·ligents: per això és lògic que faci “tractes” amb nosaltres. De fet, en altres moments, els ensenyaments del Senyor deixen clar que a qui ha rebut més també se li exigirà més (recordem la paràbola dels talents). En fi, Déu és just, però la caritat no es desdiu de la justícia; més aviat la supera (cf. 1Co 13,5).
Una dita popular afirma que «la justícia per la justícia és la pitjor de les injustícies». Sortosament per a nosaltres, la justícia de Déu —repetim-ho, desbordada pel seu Amor— supera els nostres esquemes. Si de mera i estricta justícia es tractés, nosaltres encara estaríem pendents de redempció. És més, no tindríem cap esperança de redempció. En justícia estricta no mereixíem cap redempció: simplement, restaríem desposseïts d'allò que se'ns havia regalat en el moment de la creació i que vàrem rebutjar en el moment del pecat original. Examinem-nos, per tant, com anem de judicis, comparances i càlculs en tractar amb els altres.
A més, si de santedat parlem, hem de partir de la base que tot és gràcia. La mostra més clara és el cas de Dimas, el bon lladre. Àdhuc, la possibilitat de merèixer davant de Déu és també una gràcia (quelcom que se'ns concedeix gratuïtament). Déu és l'amo, el nostre «propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya» (Mt 20,1). La vinya (és a dir, la vida, el cel...) és d'Ell; a nosaltres se'ns hi convida i no de qualsevol manera: és un honor poder-hi treballar i poder-nos “guanyar” el cel.
Dia litúrgic: Dimarts XX de durant l'any 17-8-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 19,23-30):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us asseguro que un ric difícilment entrarà al Regne del cel. Més encara: és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu». Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt desconcertats, i deien: «Si és així, qui pot salvar-se?». Jesús se'ls mirà i els digué: «Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot».
Llavors Pere li va dir: «Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit. Què rebrem, doncs?». Jesús els digué: «Us ho asseguro: quan neixi el món nou i el Fill de l'home s'assegui en el seu tron gloriós, també vosaltres, els qui m'heu seguit, us asseureu en dotze trons i jutjareu les dotze tribus d'Israel. I tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna. Molts passaran de primers a darrers, i molts, de darrers a primers».
Comentari:
Un ric difícilment entrarà al Regne del cel... Si és així, qui pot salvar-se?
Avui contemplem la reacció que suscità entre els oients el diàleg del jove ric amb Jesús: «Qui pot salvar-se?» (Mt 19,25). Les paraules del Senyor adreçades al jove ric són manifestament dures, pretenen de sorprendre, desvetllar les nostres somnolències. No es tracta de paraules aïllades, accidentals en l'Evangeli: vint vegades repeteix aquest tipus de missatge. Ho hem de recordar: Jesús adverteix dels obstacles que suposen les riqueses per a entrar en la vida...
I, malgrat tot, Jesús estimà i cridà homes rics, sense exigir-los que abandonessin llurs responsabilitats. La riquesa en si mateixa no és dolenta, sinó el seu origen si fou injustament adquirida, o el seu destí, si és usada egoistament sense tenir en compte els desafavorits, si tanca el cor als veritables valors espirituals (on no hi ha necessitat de Déu).
«Qui pot salvar-se?». Jesús respon: «Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot» (Mt 19,26). —Senyor, Tu coneixes bé les habilitats dels homes per tal d'atenuar la teva Paraula. Haig de dir-t'ho, Senyor, ajuda'm! Converteix el meu cor.
Després de marxar el jove ric, entristit pel seu aferrament a les riqueses, Pere prengué la paraula i digué: —Concedeix, Senyor, a la teva Església, als teus Apòstols de ser capaços de deixar-ho tot per Tu.
«Quan neixi el món nou i el Fill de l'home s'assegui en el seu tron gloriós...» (Mt 19,28). El teu pensament es dirigeix a aquest “dia”, vers el futur. Tu ets un home amb tendència cap a la fi del món, cap a la plenitud de l'home. En aquest temps, Senyor, tot serà nou, renovellat, formós.
Jesucrist ens diu: —Vosaltres, que ho heu deixat tot pel Regne, us asseureu amb el Fill de l'Home... Rebreu cent vegades més del que heu deixat... I heretareu la vida eterna... (cf. Mt 19,28-29).
El futur que Tu promets als teus, als qui t'han seguit tot renunciant tots els obstacles... és un futur feliç, és l'abundor de la vida, és la plenitud de la vida.
—Gràcies, Senyor. Condueix-me envers aquest dia!
Dia litúrgic: Dilluns XX de durant l'any 16-8-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 19,16-22):
En aquell temps, un jove anà a trobar Jesús i va preguntar-li: «Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?». Jesús li digué: «Per què em preguntes sobre el que és bo? Un de sol és bo. Si vols entrar a la vida, guarda els manaments». Ell li preguntà: «Quins?». Jesús li respongué: «No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, honra el pare i la mare, i estima els altres com a tu mateix». El jove li va dir: «Tot això ja ho he complert. Què em falta encara?». Jesús li respongué: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me». Quan aquell jove va sentir aquestes paraules, se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.
Comentari:
Quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?
Avui la litúrgia de la paraula posa a la nostra consideració el famós passatge del jove ric, aquell jove no reeixí a respondre davant la mirada d'amor amb què Crist es fixà en ell (cf. Mc 10,21). Joan Pau II ens recorda que en aquell jove hi podem reconèixer tot home que s'apropa a Crist i li pregunta sobre el sentit de la seva pròpia vida: «Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?» (Mt 19,16). El Papa comenta que «l'interlocutor de Jesús intueix que hi ha una connexió entre el bé moral i el ple acompliment del propi destí».
També avui, quantes persones es fan aquesta pregunta! Si mirem al nostre voltant, potser podem pensar que són poques les persones que veuen més enllà, o bé que l'home del segle XXI no necessita aquest tipus de qüestions, ja que les respostes no li serveixen.
Jesús li respon: «Per què em preguntes sobre el que és bo? Un de sol és bo. Si vols entrar a la vida, guarda els manaments» (Mt 19,17). No és solament legítim preguntar-se pel més enllà, sobre el sentit de la vida, sinó que... és necessari fer-ho! El jove li ha preguntat què ha de fer per tal d'assolir la vida eterna, i el Crist li respon que ha de ser bo.
Avui dia, per alguns o per a molts —tant se val— pot semblar impossible “ésser bo”... O bé, els pot semblar quelcom sense sentit: una ximpleria! Avui, com ara fa vint segles, Crist ens segueix recordant que per tal d'entrar en la vida eterna cal complir els manaments de la llei de Déu: no es tracta d'un “òptim”, sinó que és el camí necessari perquè l'home s'assembli a Déu i així pugui entrar en la vida eterna de la mà del seu Pare-Déu. En efecte, «Jesús mostra que els manaments no han de ser entesos com un límit mínim que no s'ha de sobrepassar, sinó com una sendera oberta per a un camí moral i espiritual de perfecció, l'impuls interior del qual és l'amor» (Joan Pau II).
T'ha agradat especialment aquest comentari?
(Mt 19,16-22):
En aquell temps, un jove anà a trobar Jesús i va preguntar-li: «Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?». Jesús li digué: «Per què em preguntes sobre el que és bo? Un de sol és bo. Si vols entrar a la vida, guarda els manaments». Ell li preguntà: «Quins?». Jesús li respongué: «No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, honra el pare i la mare, i estima els altres com a tu mateix». El jove li va dir: «Tot això ja ho he complert. Què em falta encara?». Jesús li respongué: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me». Quan aquell jove va sentir aquestes paraules, se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.
Comentari:
Quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?
Avui la litúrgia de la paraula posa a la nostra consideració el famós passatge del jove ric, aquell jove no reeixí a respondre davant la mirada d'amor amb què Crist es fixà en ell (cf. Mc 10,21). Joan Pau II ens recorda que en aquell jove hi podem reconèixer tot home que s'apropa a Crist i li pregunta sobre el sentit de la seva pròpia vida: «Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?» (Mt 19,16). El Papa comenta que «l'interlocutor de Jesús intueix que hi ha una connexió entre el bé moral i el ple acompliment del propi destí».
També avui, quantes persones es fan aquesta pregunta! Si mirem al nostre voltant, potser podem pensar que són poques les persones que veuen més enllà, o bé que l'home del segle XXI no necessita aquest tipus de qüestions, ja que les respostes no li serveixen.
Jesús li respon: «Per què em preguntes sobre el que és bo? Un de sol és bo. Si vols entrar a la vida, guarda els manaments» (Mt 19,17). No és solament legítim preguntar-se pel més enllà, sobre el sentit de la vida, sinó que... és necessari fer-ho! El jove li ha preguntat què ha de fer per tal d'assolir la vida eterna, i el Crist li respon que ha de ser bo.
Avui dia, per alguns o per a molts —tant se val— pot semblar impossible “ésser bo”... O bé, els pot semblar quelcom sense sentit: una ximpleria! Avui, com ara fa vint segles, Crist ens segueix recordant que per tal d'entrar en la vida eterna cal complir els manaments de la llei de Déu: no es tracta d'un “òptim”, sinó que és el camí necessari perquè l'home s'assembli a Déu i així pugui entrar en la vida eterna de la mà del seu Pare-Déu. En efecte, «Jesús mostra que els manaments no han de ser entesos com un límit mínim que no s'ha de sobrepassar, sinó com una sendera oberta per a un camí moral i espiritual de perfecció, l'impuls interior del qual és l'amor» (Joan Pau II).
T'ha agradat especialment aquest comentari?
Dia litúrgic: 15 d'Agost: L'Assumpció de la Mare de Déu
Text de l'Evangeli
(Lc 1,39-56):
En aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».
Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l'amor que té als qui creuen en Ell s'estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre». Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.
Comentari:
La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva
Avui celebrem la solemnitat de l'Assumpció de Santa Maria en cos i ànima al cel. «Avui —diu sant Bernat— puja al cel la Verge plena de glòria, curulla de goig els ciutadans celestes». I afegirà aquestes precioses paraules: «Quin regal més formós envia avui la nostra terra al cel! Amb aquest gest meravellós d'amistat —que és donar i rebre— es fonen allò humà i allò diví, allò terrenal i allò celest, el que és humil i el sublim. El fruit més granat de la terra és allí, d'on procedeixen els millors regals i els dons de més vàlua. Encimada en les altures, la Verge Santa prodigarà els seus dons als homes».
El primer do que et prodiga és la Paraula, que Ella sabé conservar amb tanta fidelitat en el seu cor, i fer-la fructificar des del profund silenci acollidor. Amb aquesta Paraula en el seu espai interior, tot engendrant la Vida per als homes en el seu ventre, «Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet» (Lc 1,39-40). La presència de Maria expandeix l'alegria: «Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes» (Lc 1,44), exclama Isabel.
Sobretot, ens fa el do de la seva lloança, la seva mateixa alegria feta cant, el seu Magnificat: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva...» (Lc 1,46-47). Quin regal més formós ens retorna avui el cel amb el cant de Maria, fet Paraula de Déu. En aquest cant hi trobem els indicis per aprendre com es fonen l'humà i el diví, el terrenal i el celest, i arribar a respondre com Ella al regal que ens fa Déu en el seu Fill, a través de la seva Santa Mare: per tal d'esdevenir un regal de Déu per al món, i demà un regal de la nostra humanitat a Déu, tot seguint l'exemple de Maria, que ens precedeix en aquesta glorificació a la que ens trobem destinats.
Dia litúrgic: Dissabte XIX de durant l'any 14-8-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 19,13-15):
En aquell temps, alguns presentaren a Jesús uns infants perquè els imposés les mans i pregués per ells, però els deixebles els renyaven. Jesús digué: «Deixeu estar els infants: no els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del cel és dels qui són com ells». I, després d'imposar-los les mans, se'n va anar d'allí.
Comentari:
Alguns presentaren a Jesús uns infants perquè els imposés les mans i pregués per ells
Avui ens és donat contemplar una escena que, malauradament, és massa actual: «Alguns presentaren a Jesús uns infants perquè els imposés les mans i pregués per ells, però els deixebles els renyaven» (Mt 19,13). Jesús estima especialment els infants; nosaltres, amb els pobres raonaments típics de “gent gran”, els impedim d'apropar-se a Jesús i al Pare: —Quan siguin grans, si ho volen, ja escolliran...! Aquesta és una gran errada.
Els pobres, és a dir, els més mancats, els més necessitats, són objecte de particular predilecció per part del Senyor. I els nens, els infants són molt “pobres”. Són pobres d'edat, són pobres de formació... Són indefensos. Per això, l'Església —“Mare” nostra— disposa que els pares portin ben aviat els fills a batejar, per tal que l'Esperit Sant posi sojorn en llurs ànimes i entrin en el caliu de la comunitat dels creients. Així ho indiquen tant el Catecisme de l'Església com el Codi de Dret Canònic, ordenaments del màxim rang en l'Església (que, com a tota comunitat, ha de tenir els seus ordenaments).
Però no!: quan siguin grans!!! És absurda aquesta manera de procedir. I, si no, preguntem-nos: —Què menjarà aquest nen? El que li posi la seva mare, sense esperar a que el nen especifiqui quin menjar prefereix. —Quin idioma parlarà aquest nen? El que parlin els seus pares (altrament, el nen mai podrà escollir cap llengua). —A quina escola anirà aquest infant? On el portin els seus pares, sense esperar que el noi defineixi quins estudis prefereix...
—Què menjà Jesús? Allò que li posà la seva Mare, Maria. —Quina llengua parlà Jesús? La dels seus pares. —Quina religió aprengué i practicà Jesús Infant? La dels seus pares, la jueva. Després, quan ja fou gran, però gràcies a la instrucció que havia rebut dels seus pares, fundà una nova religió... Però, primer, la dels seus pares, com és natural.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)