Text de l'Evangeli
(Lc 15,1-32):
En aquell temps, els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut?’. Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
»O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut?’. Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix».
I digué encara: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: ‘Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca’. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: ‘Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers’. I se n'anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu’. Però el pare digué als seus criats: ‘De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat. I es posaren a celebrar-ho.
Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: ‘El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras’. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: ‘Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras’. El pare li contestà: ‘Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’».
Comentari:
En el cel hi haurà (...) alegria per un sol pecador que es converteix
Avui considerem una de les paràboles més conegudes de l'Evangeli: la del fill pròdig, que, tot advertint la gravetat de l'ofensa feta al seu pare, retorna a ell i és acollit amb enorme alegria.
Podem remuntar-nos fins al començament del passatge, per tal de trobar l'ocasió que permet a Jesucrist exposar aquesta paràbola. Succeïa, segons ens diu l'Escriptura, que «els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo» (Lc 15,1), i això sorprenia als fariseus i als escribes, que murmuraven: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells» (Lc 15,2). Els semblava que el Senyor no deuria compartir el seu temps i la seva amistat amb persones de vida poc recta. Es tanquen davant de qui, lluny de Déu, necessita conversió.
Però, si la paràbola ensenya que ningú no està perdut per a Déu, i anima a tot pecador omplint-lo de confiança i fent-lo conèixer la seva bondat, enclou també una important ensenyança per a qui, aparentment, no necessita convertir-se: no jutgi que algú és “dolent” ni exclogui ningú, procuri actuar en tot moment amb la generositat del pare que accepta el seu fill. El recel del fill gran, relatat al final de la paràbola, coincideix amb l'escàndol inicial dels fariseus.
En aquesta paràbola no solament és convidat a la conversió qui palesament la necessita, sinó també aquell que no creu necessitar-la. Els seus destinataris no són solament els publicans i pecadors, sinó igualment els fariseus i escribes; no són solament els qui viuen d'esquena a Déu, sinó potser nosaltres, que hem rebut tant d'Ell i que, malgrat tot, ens conformem amb allò que li donem a canvi i no som generosos en el tracte amb els altres. Introduïts en el misteri de l'amor de Déu —ens diu el Concili Vaticà II— hem rebut una crida a establir una relació personal amb Ell mateix, a emprendre un camí espiritual per a passar de l'home vell al nou home perfecte segons el Crist.
La conversió que necessitem podria ser menys cridanera, però potser ha de ser més radical i profunda, i més constant i mantinguda: Déu ens demana que ens convertim a l'amor.
Dia litúrgic: Dissabte XXIII de durant l'any 11-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 6,43-49):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es veremen raïms de les bardisses. L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca.
»Per què em dieu ‘Senyor, Senyor’, i no feu el que jo dic? Jo us diré a qui s'assembla tothom qui ve a escoltar les meves paraules i les compleix. S'assembla a un home que construïa una casa; va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca. Quan vingué la inundació, el riu va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè estava ben edificada. Però el qui escolta les meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home que va construir una casa al pla de terra, sense fonaments. El riu la va envestir, i de seguida es va ensorrar: la destrucció d'aquella casa fou completa».
Comentari:
Cada arbre es coneix pel seu fruit
Avui, el Senyor ens sorprèn fent “publicitat” de si mateix. No és la meva intenció “escandalitzar” ningú amb aquesta afirmació. És la nostra publicitat terrenal el que empetiteix les coses grans i sobrenaturals. És el prometre, per exemple, que dins d'unes setmanes una persona grassa podrà perdre almenys cinc o sis quilos usant un determinat “producte-trampa” (o altres promeses miraculoses per l'estil) el que ens fa mirar la publicitat amb ulls de sospita. Però, quan un té un “producte” garantit al cent per cent, y —com el cas del Senyor— no ven res a canvi de diners, sinó que solament ens demana que el creguem tot prenent-lo com a guia i model d'un precís estil de vida, aleshores aquesta “publicitat” no ens ha de sorprendre i ens semblarà la més lícita del món. ¿No ha estat Jesús el més gran “publicista” en dir-nos de si mateix «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida?» (Jn 14,6)?
Avui afirma que «qui ve a escoltar les meves paraules i les compleix» és prudent, i «s'assembla a un home que construïa una casa; va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca» (Lc 6,47-48), de manera que obté una construcció sòlida i ferma, capaç d'afrontar els cops del mal temps. Si, pel contrari, qui edifica no té aquesta prudència, finirà per trobar-se davant d'un munt de pedres derruïdes, i, si ell mateix era a l'interior de la casa en el moment del xoc de la pluja, podrà perdre no solament la casa, sinó a més la seva pròpia vida.
No n'hi ha prou, però, amb apropar-se a Jesús, sinó que cal escoltar amb la màxima atenció els seus ensenyaments i, sobretot, posar-los en pràctica, perquè fins i tot el curiós s'apropa a Ell, i també l'heretge, l'estudiós d'història o de filologia... Però serà solament apropant-nos i, per damunt de tot, practicant la doctrina de Jesús com aixecarem l'edifici de la santedat cristiana, per a l'exemple dels fidels pelegrins i per a la glòria de l'Església celestial.
Dia litúrgic: Divendres XXIII de durant l'any 10-9-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 6,39-42):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquest proverbi: «¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: ‘Germà, deixa'm que et tregui la brossa de l'ull’, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà».
Comentari:
Tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre
Avui, les paraules de l'Evangeli ens fan reflexionar sobre la importància de l'exemple i de procurar per als altres una vida exemplar. En efecte, la dita popular diu que «“Fra exemple” és el millor predicador», o una altra que afirma que «més val una imatge que mil paraules». No oblidem que, en el cristianisme, tots —sense excepció!— som guies, ja que el Baptisme ens confereix una participació en el sacerdoci (mediació salvadora) del Crist: en efecte, tots els batejats hem rebut el sacerdoci baptismal. I tot sacerdoci, a més de les missions de santificar i d'ensenyar als altres, incorpora també el munus —la funció— de regir o dirigir.
Sí, tots —vulguem o no— amb el nostre capteniment tenim l'oportunitat d'esdevenir un model estimulant per aquells que ens envolten. Pensem, per exemple, en l'ascendència que uns pares tenen sobre els seus fills, els professors sobre els alumnes, les autoritats sobre els ciutadans, etc. El cristià, nogensmenys, n'ha de tenir una consciència particularment viva d'això. Però..., «¿un cec pot guiar un altre cec?» (Lc 6,39).
Per a nosaltres, cristians, és com una crida d'atenció allò que els jueus i les primeres generacions de cristians deien de Jesucrist: «Tot ho ha fet bé» (Mc 7,37); «El Senyor començà a fer i ensenyar» (Ac 1,1).
Hem de procurar traduir en obres allò que creiem i professem de paraula. En una ocasió, el Papa Benet XVIè, quan encara era el Cardenal Ratzinger, afirmava que «el perill més amenaçador són els cristianismes adaptats», és a dir, el cas d'aquelles persones que de paraula es professen catòliques però que, en la pràctica, amb el seu capteniment, no manifesten el “radicalisme” propi de l'Evangeli.
Ésser radicals no equival a fanàtics (ja que la caritat és pacient i tolerant) ni a exagerats (puix en qüestions d'amor no és possible exagerar). Com ha afirmat Joan Pau II, «el Senyor crucificat és un testimoni insuperable d'amor pacient i d'humil mansuetud»: no és un fanàtic ni un exagerat. Però sí que és radical, tant que ens fa dir amb el centurió que assistí a la seva mort: «Veritablement aquest home era just» (Lc 23,47).
(Lc 6,39-42):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquest proverbi: «¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: ‘Germà, deixa'm que et tregui la brossa de l'ull’, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà».
Comentari:
Tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre
Avui, les paraules de l'Evangeli ens fan reflexionar sobre la importància de l'exemple i de procurar per als altres una vida exemplar. En efecte, la dita popular diu que «“Fra exemple” és el millor predicador», o una altra que afirma que «més val una imatge que mil paraules». No oblidem que, en el cristianisme, tots —sense excepció!— som guies, ja que el Baptisme ens confereix una participació en el sacerdoci (mediació salvadora) del Crist: en efecte, tots els batejats hem rebut el sacerdoci baptismal. I tot sacerdoci, a més de les missions de santificar i d'ensenyar als altres, incorpora també el munus —la funció— de regir o dirigir.
Sí, tots —vulguem o no— amb el nostre capteniment tenim l'oportunitat d'esdevenir un model estimulant per aquells que ens envolten. Pensem, per exemple, en l'ascendència que uns pares tenen sobre els seus fills, els professors sobre els alumnes, les autoritats sobre els ciutadans, etc. El cristià, nogensmenys, n'ha de tenir una consciència particularment viva d'això. Però..., «¿un cec pot guiar un altre cec?» (Lc 6,39).
Per a nosaltres, cristians, és com una crida d'atenció allò que els jueus i les primeres generacions de cristians deien de Jesucrist: «Tot ho ha fet bé» (Mc 7,37); «El Senyor començà a fer i ensenyar» (Ac 1,1).
Hem de procurar traduir en obres allò que creiem i professem de paraula. En una ocasió, el Papa Benet XVIè, quan encara era el Cardenal Ratzinger, afirmava que «el perill més amenaçador són els cristianismes adaptats», és a dir, el cas d'aquelles persones que de paraula es professen catòliques però que, en la pràctica, amb el seu capteniment, no manifesten el “radicalisme” propi de l'Evangeli.
Ésser radicals no equival a fanàtics (ja que la caritat és pacient i tolerant) ni a exagerats (puix en qüestions d'amor no és possible exagerar). Com ha afirmat Joan Pau II, «el Senyor crucificat és un testimoni insuperable d'amor pacient i d'humil mansuetud»: no és un fanàtic ni un exagerat. Però sí que és radical, tant que ens fa dir amb el centurió que assistí a la seva mort: «Veritablement aquest home era just» (Lc 23,47).
Dia litúrgic: Dijous XXIII de durant l'any 9-8-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 6,27-38):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors! I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany. Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.
»Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats».
Comentari:
Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare
Avui, a l'Evangeli el Senyor ens demana dues vegades que estimem els enemics. I tot seguit dóna tres concrecions d'aquest manament, totes elles positives: feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. És un manament que sembla difícil de complir: ¿com podem estimar els qui no ens estimen? És més, ¿com podem estimar els qui sabem del cert que ens volen mal? Arribar a estimar així és un do de Déu, però cal que hi estiguem oberts. Ben mirat, estimar els enemics és humanament el més savi: l'enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. En la mateixa línia, Jesús continua dient: «Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra» (Lc 6,29). Podria semblar una mansuetud excessiva. Ara, ¿què va fer Jesús quan va ser bufetejat en la seva passió? Certament no s'hi va tornar, però va respondre amb una fermesa, plena de caritat, tan gran que deuria fer rumiar molt a aquell criat aïrat: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?» (Jn 18,22-23).
En totes les religions hi ha una màxima d'or: «No facis als altres allò que no vulguis que els altres et facin a tu». Jesús és l'únic que la formula en positiu: «Tracteu els altres tal com voleu que us tractin» (Lc 6,31). Aquesta regla d'or és el fonament de tota la moral. Comentant aquest verset, sant Joan Crisòstom ens alliçona: «Encara hi ha més, perquè Jesús no va dir únicament: ‘Desitgeu als altres tot bé’, sinó ‘feu als altres el bé’»; per això, la màxima d'or proposada per Jesús no es pot quedar en un mer desig, sinó que s'ha de traduir en obres.
(Lc 6,27-38):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors! I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany. Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.
»Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats».
Comentari:
Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare
Avui, a l'Evangeli el Senyor ens demana dues vegades que estimem els enemics. I tot seguit dóna tres concrecions d'aquest manament, totes elles positives: feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. És un manament que sembla difícil de complir: ¿com podem estimar els qui no ens estimen? És més, ¿com podem estimar els qui sabem del cert que ens volen mal? Arribar a estimar així és un do de Déu, però cal que hi estiguem oberts. Ben mirat, estimar els enemics és humanament el més savi: l'enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. En la mateixa línia, Jesús continua dient: «Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra» (Lc 6,29). Podria semblar una mansuetud excessiva. Ara, ¿què va fer Jesús quan va ser bufetejat en la seva passió? Certament no s'hi va tornar, però va respondre amb una fermesa, plena de caritat, tan gran que deuria fer rumiar molt a aquell criat aïrat: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?» (Jn 18,22-23).
En totes les religions hi ha una màxima d'or: «No facis als altres allò que no vulguis que els altres et facin a tu». Jesús és l'únic que la formula en positiu: «Tracteu els altres tal com voleu que us tractin» (Lc 6,31). Aquesta regla d'or és el fonament de tota la moral. Comentant aquest verset, sant Joan Crisòstom ens alliçona: «Encara hi ha més, perquè Jesús no va dir únicament: ‘Desitgeu als altres tot bé’, sinó ‘feu als altres el bé’»; per això, la màxima d'or proposada per Jesús no es pot quedar en un mer desig, sinó que s'ha de traduir en obres.
Dia litúrgic: 8 de Setembre: El Naixement de la Verge Maria
Text de l'Evangeli
(Mt 1,1-16.18-23):
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans; Judà va ser el pare de Fares i Zara, nascuts de Tamar; Fares va ser el pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Amminadab; Amminadab, de Naasson; Naasson, de Salmon; Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab; Booz va ser el pare d'Obed, nascut de Rut; Obed va ser el pare de Jessè; Jessè va ser el pare de David, el rei.
David va ser el pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser el pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Jotam; Jotam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manassès; Manassès, d'Amon; Amon, de Josies; Josies va ser el pare de Jeconies i els seus germans. En aquell temps hi hagué la deportació a Babilònia.
Després de la deportació de Babilònia, Jeconies va ser el pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eliaquim; Eliaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Eliüd; Eliüd, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies.
El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, Ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que Ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble». Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel», que vol dir “Déu amb nosaltres”.
Comentari:
La Verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel
Avui, la genealogia de Jesús, el Salvador que havia de venir i néixer de Maria, ens mostra com l'obra de Déu està entreteixida en la història humana, i com Déu actua en el secret i el silenci de cada dia. Alhora, veiem la seva serietat en acomplir les seves promeses. Fins i tot Rut i Rahab (cf. Mt 1,5), estrangeres convertides a la fe en l'únic Déu (i Rahab era una prostituta!), són avantpassades del Salvador.
L'Esperit Sant, que havia de fer en Maria l'encarnació del Fill, penetrà, doncs, en la nostra història des de molt lluny, des de molt aviat, i hi fressà una ruta fins a arribar a Maria de Natzaret i, a través d'Ella, al seu fill Jesús. «La Verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel» (Mt 1,23). ¡Com havien de ser de delicades espiritualment les entranyes de Maria, el seu cor i la seva voluntat, per a atreure l'atenció del Pare i fer-la esdevenir mare del “Déu-amb-els-homes”, Ell que havia de portar la llum i la gràcia sobrenaturals per a la salvació de tots. Tot, en aquesta obra ens porta a contemplar, admirar i adorar, en la pregària, la grandesa, la generositat i la senzillesa de l'acció divina, que enalteix i rescatarà la nostra estirp humana implicant-s'hi d'una manera personal.
Més enllà, en l'Evangeli d'avui, veiem com fou notificat a Maria que portaria Déu, el Salvador del Poble. I pensem que aquesta noia, verge i mare de Jesús, havia de ser alhora la nostra mare. Aquesta especial elecció de Maria, «beneïda entre totes les dones» (Lc 1,42), fa que ens admirem de la tendresa de Déu en la seva manera de procedir; perquè no ens redimí —per a dir-ho així— “a distància”, sinó vinculant-se personalment amb la nostra família i la nostra història. ¿Qui podria imaginar que Déu fos alhora tan gran i tan planer d'acostar-se tan íntimament a nosaltres?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)