Text de l'Evangeli
(Lc 10,38-42):
En aquell temps, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué: «Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar». El Senyor li va respondre: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa».
Comentari:
Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària
Avui, com cada dia, pots aprendre de l'Evangeli. Jesús, convidat a la llar de Betània, ens dóna una lliçó d'humanitat: Ell, que estimava la gent, es deixa estimar, perquè totes dues coses són importants. Seria un greu error amb conseqüències nefastes per a la santedat refusar les mostres d'afecte de Déu i dels altres.
¿Marta o Maria? Ara bé…, ¿per què oposar a aquelles que tant s'estimaven i estimaven tant Déu? Jesús estimava Marta i Maria, i el seu germà Llàtzer, i ens estima a cadascú de nosaltres.
En el camí de la santedat no hi ha dues ànimes que siguin iguals. Tots procurem estimar Déu, però amb estil i personalitat propis, sense imitar ningú. El nostres models són el Crist i la Mare de Déu. ¿Et molesta la manera com altres tracten Déu? Mira d'aprendre de la seva pietat personal.
«Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar» (Lc 10,40). Servir els altres, per amor a Déu, és un honor, no una càrrega. ¿Servim amb alegria, com la Mare de Déu a la seva cosina santa Elisabet o en les noces de Canà, o com Jesús, en el lavatori dels peus en la Santa Cena?
«Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària» (Lc 10,41-42). Mirem de no perdre la pau, ni el bon humor. I perquè així sigui, tinguem cura de la presència de Déu. «Sapigueu-ho bé: hi ha quelcom de sant, de diví, d'amagat en les situacions més comunes, que cal que cadascú de vosaltres descobreixi (…); o sabem trobar el Senyor a la nostra vida ordinària, o no el trobarem mai» (Sant Josepmaria).
«Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa» (Lc 10,42). Déu ens vol feliços. Que la nostra Mare del Cel ens ajudi a experimentar la joia de la donació.
Dia litúrgic: Dilluns XXVII de durant l'any 4-X-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 10,25-37):
En aquell temps, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?». Ell va respondre: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tota la força i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix». Jesús li digué: «Has respost bé: fes això i viuràs».
Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?». Jesús va contestar dient: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: ‘Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més’. Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?». Ell respongué: «El qui el va tractar amb amor». Llavors Jesús li digué: «Vés, i tu fes igual».
Comentari:
El qui el va tractar amb amor
Avui, un mestre de la Llei fa a Jesús una pregunta que potser ens hem fet més d'una vegada a la nostra vida: «Què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Lc 10,25). Era una pregunta amb segona intenció, volia posar Jesús a prova. El mestre respon sàviament el que està escrit en la Llei, és a dir, estimar Déu i els altres com a un mateix (cf. Lc 10,27). La clau és estimar. Si busquem la vida eterna, sabem que «la fe i l'esperança passaran però que l'amor no passarà mai» (cf. 1Co 13,13). Tot projecte de vida i tota espiritualitat que no tingui l'amor com a centre ens allunya del sentit de l'existència. Un punt important de referència és l'amor a un mateix, que sovint s'oblida. Només des de la identitat personal es pot estimar Déu i els altres.
El Mestre de la Llei va encara més enllà i pregunta a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?» (Lc 10,29). La resposta arriba a través d'un conte, d'una paràbola, d'una petita història, lluny de formulacions teòriques complicades, però de fort contingut. El model de la persona que estima és un samarità, és a dir, un marginat, un exclòs del poble de Déu. Un sacerdot i un levita, quan veuen l'home apallissat i mig mort, passen de llarg. Els qui semblen estar més a prop de Déu (el sacerdot i el levita), més lluny estan del proïsme. El mestre de la Llei evita pronunciar la paraula “samarità” per indicar el qui es va comportar com a proïsme de l'home ferit i diu: «El qui el va tractar amb amor» (Lc 10,37).
La proposta de Jesús és clara: «Vés, i tu fes igual». No es tracta d'una conclusió teòrica del debat sinó d'una invitació a viure la realitat de l'amor, que no és sols un sentiment vaporós sinó un comportament que venç les discriminacions socials i que brolla del cor de la persona. Sant Joan de la Creu ens recorda que «a la tarda de la vida només t'examinaran d'amor».
(Lc 10,25-37):
En aquell temps, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?». Ell va respondre: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tota la força i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix». Jesús li digué: «Has respost bé: fes això i viuràs».
Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?». Jesús va contestar dient: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: ‘Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més’. Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?». Ell respongué: «El qui el va tractar amb amor». Llavors Jesús li digué: «Vés, i tu fes igual».
Comentari:
El qui el va tractar amb amor
Avui, un mestre de la Llei fa a Jesús una pregunta que potser ens hem fet més d'una vegada a la nostra vida: «Què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Lc 10,25). Era una pregunta amb segona intenció, volia posar Jesús a prova. El mestre respon sàviament el que està escrit en la Llei, és a dir, estimar Déu i els altres com a un mateix (cf. Lc 10,27). La clau és estimar. Si busquem la vida eterna, sabem que «la fe i l'esperança passaran però que l'amor no passarà mai» (cf. 1Co 13,13). Tot projecte de vida i tota espiritualitat que no tingui l'amor com a centre ens allunya del sentit de l'existència. Un punt important de referència és l'amor a un mateix, que sovint s'oblida. Només des de la identitat personal es pot estimar Déu i els altres.
El Mestre de la Llei va encara més enllà i pregunta a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?» (Lc 10,29). La resposta arriba a través d'un conte, d'una paràbola, d'una petita història, lluny de formulacions teòriques complicades, però de fort contingut. El model de la persona que estima és un samarità, és a dir, un marginat, un exclòs del poble de Déu. Un sacerdot i un levita, quan veuen l'home apallissat i mig mort, passen de llarg. Els qui semblen estar més a prop de Déu (el sacerdot i el levita), més lluny estan del proïsme. El mestre de la Llei evita pronunciar la paraula “samarità” per indicar el qui es va comportar com a proïsme de l'home ferit i diu: «El qui el va tractar amb amor» (Lc 10,37).
La proposta de Jesús és clara: «Vés, i tu fes igual». No es tracta d'una conclusió teòrica del debat sinó d'una invitació a viure la realitat de l'amor, que no és sols un sentiment vaporós sinó un comportament que venç les discriminacions socials i que brolla del cor de la persona. Sant Joan de la Creu ens recorda que «a la tarda de la vida només t'examinaran d'amor».
Dia litúrgic: Diumenge XXVII (C) de durant l'any 3-10-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 17,5-10):
En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Augmenta'ns la fe». Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria.
»¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: ‘Vine de seguida a seure a taula?’. ¿No li dirà més aviat: ‘Prepara'm alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu?’. ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: ‘Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer’».
Comentari:
Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer
Avui, el Crist ens torna a parlar de servei. L'Evangeli sempre insisteix en l'esperit de servei. I ens hi ajuda el fet de contemplar el Verb de Déu encarnat —el servent de Yavhè, d'Isaïes— que «s'anorreà prenent la condició de servent, d'esclau» (Fl 2,2-7). Crist també afirma: «Jo sóc enmig de vosaltres com el qui serveix» (Lc 22,27), ja que «el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mt 20,28). L'exemple de Jesús es concretà, en una ocasió, fent la feina d'esclau en rentar els peus dels seus deixebles. Volia amb aquell gest deixar ben palès que els seus seguidors havien de servir, ajudar i estimar, els uns als altres, com a germans i servidors de tots, tal com proposa la paràbola del bon samarità.
Tota la vida cristiana l'hem de viure amb aquest sentit de servei sense pensar que estem fent quelcom d'extraordinari. Tota la vida de família, la professional i la social —en el món polític, econòmic, etc.— s'ha de veure amarada per aquest esperit. «Per a servir, servir», afirmava sant Josepmaria Escrivà; ell volia donar a entendre que per a “ser útil” s'ha de viure una vida de servei generós sense buscar honors, glòries humanes o aplaudiments.
Els antics afirmaven allò de “nolentes quaerimus” —«busquem per als càrrecs de govern aquells que no els ambicionen; els que no volen figurar»— a l'hora de fer nomenaments per a la Jerarquia. És aquesta intencionalitat la pròpia dels bons pastors quan es disposen a servir l'Església com ella vol ser servida: assumir la condició de servents com el Crist. Recordem les conegudes paraules de sant Agustí indicant com s'ha d'exercir una funció eclesial: «Non tam praeesse quam prodesse»; no tant manant o presidint com més aviat servint, essent útil.
(Lc 17,5-10):
En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Augmenta'ns la fe». Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria.
»¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: ‘Vine de seguida a seure a taula?’. ¿No li dirà més aviat: ‘Prepara'm alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu?’. ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: ‘Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer’».
Comentari:
Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer
Avui, el Crist ens torna a parlar de servei. L'Evangeli sempre insisteix en l'esperit de servei. I ens hi ajuda el fet de contemplar el Verb de Déu encarnat —el servent de Yavhè, d'Isaïes— que «s'anorreà prenent la condició de servent, d'esclau» (Fl 2,2-7). Crist també afirma: «Jo sóc enmig de vosaltres com el qui serveix» (Lc 22,27), ja que «el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mt 20,28). L'exemple de Jesús es concretà, en una ocasió, fent la feina d'esclau en rentar els peus dels seus deixebles. Volia amb aquell gest deixar ben palès que els seus seguidors havien de servir, ajudar i estimar, els uns als altres, com a germans i servidors de tots, tal com proposa la paràbola del bon samarità.
Tota la vida cristiana l'hem de viure amb aquest sentit de servei sense pensar que estem fent quelcom d'extraordinari. Tota la vida de família, la professional i la social —en el món polític, econòmic, etc.— s'ha de veure amarada per aquest esperit. «Per a servir, servir», afirmava sant Josepmaria Escrivà; ell volia donar a entendre que per a “ser útil” s'ha de viure una vida de servei generós sense buscar honors, glòries humanes o aplaudiments.
Els antics afirmaven allò de “nolentes quaerimus” —«busquem per als càrrecs de govern aquells que no els ambicionen; els que no volen figurar»— a l'hora de fer nomenaments per a la Jerarquia. És aquesta intencionalitat la pròpia dels bons pastors quan es disposen a servir l'Església com ella vol ser servida: assumir la condició de servents com el Crist. Recordem les conegudes paraules de sant Agustí indicant com s'ha d'exercir una funció eclesial: «Non tam praeesse quam prodesse»; no tant manant o presidint com més aviat servint, essent útil.
Santoral 2 d'Octubre: Els sants Àngels de la Guarda
Text de l'Evangeli
(Lc 10,17-24):
En aquell temps, els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del teu nom». Jesús els digué: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal. Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel».
En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar».
Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué: «Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren».
Comentari:
Ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: ‘T'enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra’
Avui, l'evangelista Lluc ens narra el fet que porta Jesús a agrair al seu Pare els beneficis atorgats a la Humanitat. Regracia la revelació feta als senzills de cor, als petits en el Regne. Jesús mostra la seva alegria en veure que aquests admeten, entenen i practiquen el que Déu fa saber a través d'Ell. En altres ocasions, en el seu íntim diàleg amb el Pare, també li donarà gràcies perquè sempre l'escolta. Lloa aquell samarità leprós que, guarit de la seva malaltia —juntament amb altres nou—, retorna només ell cap on es troba Jesús per agrair-li el benefici rebut.
Sant Agustí escriu: «Quina cosa millor podem portar al cor, pronunciar amb la boca, escriure amb la ploma, que aquestes paraules ‘Gràcies a Déu’? No hi ha cosa que es pugui dir amb major brevetat, ni escoltar amb major alegria, ni sentir-se amb major enlairament, ni fer amb major utilitat». Això ho hem de fer sempre amb Déu i el proïsme, fins i tot pels dons no coneguts, com escrivia sant Josepmaria Escrivà. Gratitud amb els pares, els amics, els mestres, els companys. Amb tothom que ens ajudi, ens esperoni, ens serveixi. Gratitud també, com és lògic, amb la nostra Mare l'Església.
La gratitud no és una virtut gaire “gastada” o corrent, i, en canvi, és una de les més agradables d'experimentar. Hem de reconèixer que, de vegades, tampoc no és fàcil de viure-la. Santa Teresa afirmava: «Tinc una condició tan agraïda que em subornarien amb una sardina». Així ho han fet sempre els sants. I ho han fet de tres formes diverses, com assenyalava sant Tomàs d'Aquino: primera, amb el reconeixement interior dels beneficis rebuts; segona, lloant externament Déu amb la paraula; i, tercera, intentant recompensar el benefactor amb obres, segons les pròpies possibilitats.
Dia litúrgic: Divendres XXVI de durant l'any 1-10-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 10,13-16):
En aquell temps, Jesús digué: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien assegut a la cendra, s'haurien posat vestits de sac i s'haurien convertit. Per això, el judici serà més suportable per a Tir i Sidó que per a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, ¿et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs! Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi. Qui no fa cas de vosaltres, no fa cas de mi, i qui no fa cas de mi, no fa cas del qui m'ha enviat».
Comentari:
Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi
Avui veiem Jesús dirigint la seva mirada vers les ciutats de Galilea que havien estat objecte de la seva preocupació i on havia predicat i realitzat les obres del Pare. Enlloc com a Corazín, Bet-Saida i Cafarnaüm no hi havia predicat i ni hi havia fet miracles. La sembra havia estat abundant, però no hi va haver bona collita. Ni Jesús no els va poder convèncer...! Quin misteri el de la llibertat humana! Podem dir “no” a Déu... El missatge evangèlic no s'imposa per la força: tan sols s'ofereix i jo m'hi puc tancar; el puc acceptar o el puc rebutjar. El respecte del Senyor per la meva llibertat és total. Quina responsabilitat, la meva!
Les expressions de Jesús: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida!» (Lc 10,13) en acabar la seva missió apostòlica expressen més un sofriment que una condemna. La proximitat del Regne de Déu no fou per aquelles ciutats una crida a la penitència i al canvi. Jesús reconeix que a Sidó i a Tir haurien aprofitat millor tota la gràcia dispensada als galileus.
La decepció de Jesús és més gran quan es tracta de Cafarnaüm. «¿Et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs!» (Lc 10,15). Aquí hi tenia Pere la seva casa i Jesús n'havia fet el centre de la seva predicació. Una vegada més hi veiem en aquestes paraules més un sentiment de tristesa que no pas una amenaça. Això mateix podríem dir de moltes ciutats i persones de la nostra època. Es creuen que van amunt i en realitat es van enfonsant.
«Qui us escolta a vosaltres m'escolta a mi» (Lc 10,16). Aquestes paraules amb què acaba l'Evangeli són una crida a la conversió i són portadores d'esperança. Si escoltem la veu de Jesús encara hi som a temps. La conversió consisteix en que l'amor vagi superant l'egoisme en la nostra vida, i això és una feina sempre inacabada. Sant Màxim ens dirà: «No hi ha res tan agradable i estimat per Déu, com el fet que els homes es converteixin a Ell amb sincer penediment».
(Lc 10,13-16):
En aquell temps, Jesús digué: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien assegut a la cendra, s'haurien posat vestits de sac i s'haurien convertit. Per això, el judici serà més suportable per a Tir i Sidó que per a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, ¿et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs! Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi. Qui no fa cas de vosaltres, no fa cas de mi, i qui no fa cas de mi, no fa cas del qui m'ha enviat».
Comentari:
Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi
Avui veiem Jesús dirigint la seva mirada vers les ciutats de Galilea que havien estat objecte de la seva preocupació i on havia predicat i realitzat les obres del Pare. Enlloc com a Corazín, Bet-Saida i Cafarnaüm no hi havia predicat i ni hi havia fet miracles. La sembra havia estat abundant, però no hi va haver bona collita. Ni Jesús no els va poder convèncer...! Quin misteri el de la llibertat humana! Podem dir “no” a Déu... El missatge evangèlic no s'imposa per la força: tan sols s'ofereix i jo m'hi puc tancar; el puc acceptar o el puc rebutjar. El respecte del Senyor per la meva llibertat és total. Quina responsabilitat, la meva!
Les expressions de Jesús: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida!» (Lc 10,13) en acabar la seva missió apostòlica expressen més un sofriment que una condemna. La proximitat del Regne de Déu no fou per aquelles ciutats una crida a la penitència i al canvi. Jesús reconeix que a Sidó i a Tir haurien aprofitat millor tota la gràcia dispensada als galileus.
La decepció de Jesús és més gran quan es tracta de Cafarnaüm. «¿Et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs!» (Lc 10,15). Aquí hi tenia Pere la seva casa i Jesús n'havia fet el centre de la seva predicació. Una vegada més hi veiem en aquestes paraules més un sentiment de tristesa que no pas una amenaça. Això mateix podríem dir de moltes ciutats i persones de la nostra època. Es creuen que van amunt i en realitat es van enfonsant.
«Qui us escolta a vosaltres m'escolta a mi» (Lc 10,16). Aquestes paraules amb què acaba l'Evangeli són una crida a la conversió i són portadores d'esperança. Si escoltem la veu de Jesús encara hi som a temps. La conversió consisteix en que l'amor vagi superant l'egoisme en la nostra vida, i això és una feina sempre inacabada. Sant Màxim ens dirà: «No hi ha res tan agradable i estimat per Déu, com el fet que els homes es converteixin a Ell amb sincer penediment».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)