EL REGAL D’AVUI.

EL REGAL D’AVUI.

El regal d’avui és precisament avui. O és que potser esperaves una cosa més suggestiva i estrident? Doncs, ves per on, avui és el millor regal per a tu.
On ets ara ? Te’n adones si ets a algun lloc ... vol dir que ets. Vius, potser amb bona salut, potser amb mala salut, ves a saber, amb el cor expansiu o encongit, carregat de problemes o amb algunes solucions, aïllat o ben comunicat... però ets.

Resulta que un bon dia, segurament semblant a avui, per primer cop vas inspirar el primer alè, i durant, quants anys? A unes 100.000 pulsacions per dia el teu cor no ha parat. Menys mal que no ha parat...i avui està de nou treballant per enviar la sang, la vida, l’oxigen... fins el més amagat racó del teu cos. No hi pensem, oi, en el que significa la nostra meravella.

Resulta que un dia, possiblement semblant avui, serà en un moment determinat la darrera expiració. No és tràgic, de debò t’ho dic, és absolutament normal. Quan? Com ? Al costat de qui? De quina manera? La gent anirà pel carrer una mica accelerada, el metro ple a l’hora punta, es parlarà de la nova artista, de qui pot guanyar les eleccions o de la situació del Barça... i serà el primer dia de la teva absència.

Però entra la primera inspiració i la darrera expiració.... hi ha avui. Dia normal, segurament, o bo o dolent, capficat o tranquil... però la única possibilitat d’ara. No creus que val la pena de viure intensament?

Deixo a les teves mans aquets camí, curt o llarg que em queda. El que si sé de cert és que la millor possibilitat és la d’avui. El moviment del cor, que inspira i expira ara mateix, em parla d’acollir el que entra en mi i amb aquesta entrada Tu també. El moviment del cor que expira em parla de l’urgent necessitat de donar, de comunicar, de compartir, també amb Tu, com saps fer-ho, amb ela altres que també viuen la seva possibilitat, ara.

Reconfortat, doncs per un moment interior, per uns pensaments tan senzills, ara surt de tu mateix i gaudeix del millor regal.... avui.

Dia litúrgic: Dimecres XXXI durant l'any 3-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 14,25-33):

En aquell temps, molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué: «Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.

»¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d'ell dient: ‘Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar’. O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s'asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l'altre encara és lluny. Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu».

Comentari:
Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu
Avui contemplem Jesús que fa camí cap a Jerusalem. Allí lliurarà la seva vida per la salvació del món. «En aquell temps, molta gent feia camí amb Jesús» (Lc 14,25): els deixebles, caminant amb Jesús que els precedeix, han d'aprendre a ser homes nous. Aquesta és la finalitat de les instruccions que, en aquesta pujada a la “Ciutat de la pau”, el Senyor exposa i proposa als qui el segueixen.

Deixeble vol dir “seguidor”. Seguir les petjades del Mestre, ésser com Ell, pensar com Ell, viure com Ell... El deixeble conviu amb el Mestre i l'acompanya. El Senyor ensenya amb fets i paraules. Prou han vist l'actitud de Crist entre l'Absolut i el relatiu. Li han sentit a dir moltes vegades que Déu és el primer valor de l'existència. Han admirat la relació entre Jesús i el Pare celestial. Han vist la dignitat i la confiança amb què li pregava. Han admirat la seva pobresa radical.

Avui, el Senyor els parla en termes clars. L'autèntic deixeble, per damunt de tota mena de lligams, àdhuc dels més íntims, ha d'estimar, amb tot el seu cor i la seva ànima, nostre Senyor Jesucrist: «Si algú ve a mi i no m'estima més (…) que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu» (Lc 14,26-27). Ell ocupa el primer lloc en la vida del seguidor. Diu sant Agustí: «Responguem al pare i a la mare: ‘Us estimo en el Crist, no en comptes del Crist». El seguiment precedeix, fins i tot, l'estimació per la pròpia vida. Seguir Jesús, a fi de comptes, comporta abraçar la creu. Sense creu no hi ha deixeble.

La crida evangèlica exhorta a la prudència, és a dir, a la virtut que dirigeix l'actuació adequada. Qui es vol fer una torre ha de comptar si pot afrontar-ne el pressupost. El rei que ha de combatre decideix si fa la guerra o demana la pau després de considerar els soldats que té. Qui vol ser deixeble del Senyor ha de renunciar a tots els seus béns. La renúncia serà la millor aposta!

Dia litúrgic: 2 de Novembre: Commemoració de tots els fidels difunts

Text de l'Evangeli
(Lc 23,33.39-43):

Quan els soldats arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient: «¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!». Però l'altre, renyant-lo, li respongué: «¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne». Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís».

Comentari:

Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne
Avui, l'Evangeli evoca el fet més fonamental del cristià: la mort i resurrecció de Jesús. Avui fem nostra la petició del Bon Lladre: «Jesús, recorda't de mi» (Lc 23,42). «L'Església no prega pels sants com prega pels difunts, que dormen en el Senyor: més aviat s'encomana a les oracions d'aquells i fa oracions per aquests», deia sant Agustí en un Sermó. Un cop l'any, com a mínim, els cristians ens preguntem quin és el sentit de la nostra vida i quin és el de la nostra mort i resurrecció. És el dia de la celebració dels fidels difunts, que sant Agustí ens ha distingit respecte de Tots Sants.

Els patiments de la Humanitat són els mateixos que els de l'Església i, sens dubte, tenen en comú que tot sofriment humà és d'alguna manera privació de vida. Per això, la mort d'algun ésser estimat ens produeix un dolor tan indescriptible que ni tan sols la fe pot alleugerir-lo. Així, els homes sempre han volgut honorar els difunts. La memòria, en efecte, és una manera de fer presents els absents, de perpetuar la seva vida. Però els seus mecanismes psicològics i socials esmorteeixen els records amb el temps. Si humanament això ens pot dur a l'angoixa, cristianament, gràcies a la resurrecció, tenim pau. L'avantatge de creure-hi és que ens permet confiar què, malgrat l'oblit, els tornarem a trobar en l'altra vida.

Un segon avantatge de creure és que en recordar els difunts, preguem per ells. Ho fem des del fons del nostre cor, en la intimitat amb Déu, i cada vegada que preguem junts, en l'Eucaristia: no estem sols davant el misteri de la mort i de la vida, sinó que el compartim com a membres del Cos de Crist. Més encara: veient la creu, suspesa entre el cel i la terra, sabem que s'estableix una comunió entre nosaltres i els nostres difunts. Per això, sant Francesc proclamà agraït: «Lloat sigueu, oh Senyor nostre, per la mort corporal, la nostra germana».

ARA EN DÉU - TOT RECORDAN AL XICU

Recordant un jove 33 anys que coneixia. He sabut que del seu sofriment. dolor l’oferiria ha Deu perquè i haguessin mes vocacions.

Quin gran exemple ens as donat Xicu,




La seva mà era encara calenta. La tenies agafada entre les teves. L’apressaves amb tendresa, força i sentiment de comiat decisiu. Feia pocs segons que havia deixat de respirar, i el seu rostre dibuixava l’harmonia de la pau definitiva. Tot ha acabat. Tot és ja història. Ha marxat l’infant, aquell jove inconformista, l’amic de les arts i dels negocis, una persona sempre marcada pels anys de la guerra, la mare, el pare, l’amic, el poeta, el solitari.... o potser la persona que ha viscut poc temps, massa poc, ens sembla

Ara : en Déu.



Aquest Déu insondable i misteriós, que vas entendre una mica quan et va sortir a l’encontre, superant els mils logaritmes de la cultura racionalista occidental. Perquè sempre passa el mateix, és Ell que ens va a trobar. Molts cops quan menys l’esperem. Potser ens troba en el desert, no pas el de les dunes arenoses sense fi, sinó aquell interior que mai acaba d’arribar a l’oasi definitiu. Voltes i voltes sobre el terreny ja trepitjat quan et sembla que definitivament has trobat una plenitud duradora; però no, encara no, seguim caminant.

Ara: en Déu.



A la nit de l’hospital, quan no pots dormir, i de lluny escoltes la xerrada dels que estan de guàrdia, com sempre. Estàs absolutament sol, una llum esmortida et va mostrant el sostre blanc, i ja no penses ni amb els de casa. Aleshores Déu et ve a visitar.

Resulta que et preguntes: i com és que em conegui i s’ocupi de mi ? No ho entens. Recordes, però, el nombre de les galàxies que poblen l’univers, milions, les infinites llavors de primavera, les arenes de la mar, i els àtoms d’una sola gota d’aigua.... , penses que és ben possible que Déu s’ocupi de tu.

Ara: en Déu.



La seva mà s’ha anat refredant. Hi ha qui plora calladament a l’altra banda del llit. Deixo el contacte, i plego les meves mans sobre el pit, com guardant el tresor de la nostra relació, i penso que la mort és el pas necessari per “Ara en Déu”.

Et confiem a Ell. El temps per a tu ja ha passat.



Dia litúrgic: 1 de Novembre: Tots Sants 1-11-2010

Text de l'Evangeli
(Mt 5,1-12a):

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

Comentari:

Alegreu-vos-en i celebreu-ho
Avui celebrem la realitat d'un misteri salvador, que expressem en el “credo” i que és molt consolador: «Crec en la comunió dels sants». Tots els sants, des de la Verge Maria, que han passat ja a la vida eterna, formen una unitat: són l'Església dels benaurats, als quals Jesús felicita: «Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!» (Mt 5,8). Alhora, estan també en comunió amb nosaltres. La fe i l'esperança no poden unir-nos perquè ells gaudeixen de l'eterna visió de Déu; però ens uneix, en canvi, la caritat «que no passa mai» (1Co 13,13). La caritat entesa com l'amor que ens uneix amb ells al mateix Pare, al mateix Crist Redemptor i al mateix Esperit Sant. Un amor que els fa solidaris i sol·lícits amb nosaltres. Per tant, no és solament per raó d'exemplaritat que venerem els sants. Hi ha una raó més forta: la unitat en l'Esperit de tota l'Església que s'enforteix amb la pràctica de la caritat fraterna.

Per aquesta profunda unitat hem de sentir-nos propers a tots els sants que, abans de nosaltres, han cregut el que nosaltres creiem, han esperat el que nosaltres esperem i, sobretot, han estimat el Pare Déu i els germans els homes, buscant d'imitar l'amor del Crist.

Els sants apòstols, els sants màrtirs, els sants confessors que han existit al llarg de la història són, per tant, germans i intercessors nostres; en ells s'han complert aquestes paraules profètiques de Jesús: «Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Mt 5,11-12). Els tresors de la seva santedat són béns de família, amb els que podem comptar. Aquests són els tresors del cel que Jesús invita a reunir (cf. Mt 6,20). Com afirma el Concili Vaticà II, «la seva sol·licitud de germans ajuda molt la nostra feblesa» (Lumen gentium, 49). Aquesta solemnitat ens aporta una notícia reconfortant que ens invita a l'alegria i a la festa.