Text de l'Evangeli
(Jn 2,13-22):
Quan era a prop la Pasqua dels jueus, Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!». Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del teu temple em consumeix».
Llavors els jueus el van interrogar: «Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré». Els jueus replicaren: «Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?». Però Ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.
Comentari:
Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré
Avui, en aquesta festa universal de l'Església, recordem que tot i que no hi ha cap edifici al món que pugui contenir entre els seus murs la immensitat de Déu, des de molt antic l'ésser humà ha sentit la necessitat de reservar espais que afavoreixin el trobament personal i comunitari amb Déu. Als inicis del cristianisme, els llocs de trobada amb Déu eren les cases particulars, en les quals es reunien les comunitats per a la pregària i la fracció del pa. La comunitat reunida era —com ara també és— el temple sant de Déu. Amb el pas del temps, les comunitats van anar bastint edificis dedicats a les reunions litúrgiques, la predicació de la Paraula i l'oració. I així és com al cristianisme, amb el pas de la persecució a la llibertat religiosa en l'Imperi Romà, van aparèixer les grans basíliques. Una d'elles és Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma.
Sant Joan del Laterà és el símbol de la unitat de totes les Esglésies del món amb l'Església de Roma, i per això aquesta basílica té el títol d'Església cap i mare de totes les Esglésies. La seva importància és superior a la de la mateixa Basílica de Sant Pere del Vaticà, ja que en realitat aquesta no és una catedral, sinó un santuari construït sobre el sepulcre de Sant Pere i el lloc on resideix actualment el Papa, el qual, com a Bisbe de Roma, té en la Basílica Lateranense la seva catedral.
Amb tot, no podem perdre mai de vista que el veritable lloc de trobada de l'home amb Déu, l'autèntic temple, és Jesucrist. Per això, Ell té plena autoritat per a purificar la casa del seu Pare i per pronunciar aquestes paraules: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré» (Jn 2,19). Gràcies al lliurament de la seva vida per nosaltres, Jesucrist ha fet dels creients un temple vivent de Déu. Per aquesta raó, el missatge cristià ens recorda que tota persona humana és una realitat sagrada, habitada per Déu, i no podem pas profanar-la fent-la servir com un mitjà.
Dia litúrgic: Dilluns XXXII durant l'any 7-11-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 17,1-6):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Sempre hi haurà algú que en faci caure d'altres en pecat, però ai del qui els fa caure! Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d'aquests petits. Estigueu alerta!
»Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: ‘Me'n penedeixo’, tu l'has de perdonar».
Llavors els apòstols digueren al Senyor: «Augmenta'ns la fe». Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria».
Comentari:
Si t'ofèn set vegades al dia (....), tu l'has de perdonar
Avui, l'Evangeli ens parla de tres temes importants. En primer lloc, de la nostra actitud amb els infants. Si en altres ocasions se'ns va fer l'elogi de la infantesa, en aquesta se'ns adverteix del mal que hom els pot ocasionar.
Escandalitzar no és esvalotar o estranyar, com de vegades ho entenem; el mot grec que l'evangelista empra és “skandalon”, que significa objecte que fa ensopegar o relliscar, una pedra o una pell de plàtan, per entendre'ns. Cal tenir molt de respecte a l'infant, i ai d'aquell que l'iniciï en el pecat de qualsevol manera! (cf. Lc 17,1). Jesús li anuncia un gran càstig i ho fa amb una imatge molt eloqüent. Encara podem veure a Terra Santa antigues rodes de molí; són grans cercles de pedra amb un forat al mig (recorden també, amb una mida més gran, els collarets que es posen al coll dels traumatitzats). Lligar la roda al coll de l'escandalitzador i llançar-lo a l'aigua expressa un càstig terrible. Jesús fa servir un llenguatge gairebé d'humor negre. Pobres de nosaltres si fem mal als infants! Pobres de nosaltres si els iniciem en el pecat! Hi ha moltes maneres de perjudicar-los: mentir, ambicionar, triomfar injustament, dedicar-se a tasques que satisfaran llur vanitat...
En segon lloc, el perdó. Jesús ens demana que perdonem tantes vegades com calgui, fins i tot el mateix dia, si l'altre està penedit, encara que ens cremi l'ànima: «Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l» (Lc 17,3). La capacitat de perdonar és el termòmetre de la caritat.
En tercer lloc, la fe: més que una riquesa de l'enteniment (en sentit merament humà), és un “estat d'ànim”, fruit de l'experiència de Déu, de poder obrar recolzant-nos en la seva confiança. «La fe és el principi de la vida veritable», diu sant Ignasi d'Antioquia. El qui obra amb fe aconsegueix meravelles; així ho expressa el Senyor quan diu: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria» (Lc 17,6).
(Lc 17,1-6):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Sempre hi haurà algú que en faci caure d'altres en pecat, però ai del qui els fa caure! Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d'aquests petits. Estigueu alerta!
»Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: ‘Me'n penedeixo’, tu l'has de perdonar».
Llavors els apòstols digueren al Senyor: «Augmenta'ns la fe». Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria».
Comentari:
Si t'ofèn set vegades al dia (....), tu l'has de perdonar
Avui, l'Evangeli ens parla de tres temes importants. En primer lloc, de la nostra actitud amb els infants. Si en altres ocasions se'ns va fer l'elogi de la infantesa, en aquesta se'ns adverteix del mal que hom els pot ocasionar.
Escandalitzar no és esvalotar o estranyar, com de vegades ho entenem; el mot grec que l'evangelista empra és “skandalon”, que significa objecte que fa ensopegar o relliscar, una pedra o una pell de plàtan, per entendre'ns. Cal tenir molt de respecte a l'infant, i ai d'aquell que l'iniciï en el pecat de qualsevol manera! (cf. Lc 17,1). Jesús li anuncia un gran càstig i ho fa amb una imatge molt eloqüent. Encara podem veure a Terra Santa antigues rodes de molí; són grans cercles de pedra amb un forat al mig (recorden també, amb una mida més gran, els collarets que es posen al coll dels traumatitzats). Lligar la roda al coll de l'escandalitzador i llançar-lo a l'aigua expressa un càstig terrible. Jesús fa servir un llenguatge gairebé d'humor negre. Pobres de nosaltres si fem mal als infants! Pobres de nosaltres si els iniciem en el pecat! Hi ha moltes maneres de perjudicar-los: mentir, ambicionar, triomfar injustament, dedicar-se a tasques que satisfaran llur vanitat...
En segon lloc, el perdó. Jesús ens demana que perdonem tantes vegades com calgui, fins i tot el mateix dia, si l'altre està penedit, encara que ens cremi l'ànima: «Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l» (Lc 17,3). La capacitat de perdonar és el termòmetre de la caritat.
En tercer lloc, la fe: més que una riquesa de l'enteniment (en sentit merament humà), és un “estat d'ànim”, fruit de l'experiència de Déu, de poder obrar recolzant-nos en la seva confiança. «La fe és el principi de la vida veritable», diu sant Ignasi d'Antioquia. El qui obra amb fe aconsegueix meravelles; així ho expressa el Senyor quan diu: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria» (Lc 17,6).
Dia litúrgic: Dissabte XXXI durant l'any 6-11-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 16,9-15):
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «Jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes. Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans. Per tant, si no heu merescut la confiança en l'administració del diner, que és enganyós, ¿qui us confiarà els béns veritables? I si no heu merescut la confiança en les coses que són d'un altre, ¿qui us donarà allò que us pertany? Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner».
Els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús. Ell els digué: «Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls
de Déu».
Comentari:
Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran
Avui, Jesús torna a parlar amb autoritat: empra el «Jo us dic», que té una força peculiar, de doctrina nova. «Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (cf. 1Tm 2,4). Déu ens vol sants i ens assenyala avui uns trets necessaris per assolir la santedat i posseir els “béns veritables”: la fidelitat en les coses petites, l'autenticitat i el fet de no perdre de vista que Déu coneix els nostres cors.
La fidelitat en les coses petites és al nostre abast. Les nostres jornades solen estar configurades pel que diem “coses molt normals”: el mateix treball, les mateixes persones, unes pràctiques de pietat, la mateixa família... I és en aquestes realitats ordinàries on hem de realitzar-nos com a persones i créixer en santedat. «Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran» (Lc 16,10). Cal fer ben fetes totes les coses, amb rectitud d'intenció, amb el desig de plaure Déu, el nostre Pare; quan ho fem per amor, això té un gran valor i ens prepara per als “béns veritables”. ¡Què bé ho expressava sant Josepmaria!: «¿Has vist com bastien aquell edifici de magnitud imponent? —Un maó, i un altre. Milers. Però, d'un a un. —I sacs de ciment, d'un a un. I carreus, que signifiquen poc, davant la mola del conjunt. —I trossos de ferro. —I obrers que treballen, dia a dia, les mateixes hores... ¿Has vist com alçaven aquell edifici de magnitud imponent?... —A força de coses petites!».
Ens pot ajudar a viure la rectitud d'intenció fer ben fet l'examen de consciència cada vespre i no perdre mai de vista que Déu ho veu tot, fins i tot els pensaments més amagats, com vam aprendre al catecisme, i que l'important és plaure en tot el nostre Pare Déu, a qui hem de servir per amor, tenint en compte que «cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre» (Lc 16,13). No ho oblidem mai: «Només Déu és Déu» (Benet XVI).
Dia litúrgic: Divendres XXXI durant l'any 5-11-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 16,1-8):
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. Ell el cridà i li digué: ‘Què és això que sento a dir de tu? Dóna'm comptes de la teva administració, perquè d'ara endavant ja no podràs administrar els meus béns’. L'administrador va pensar: ‘Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m'hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l'administració’.
»Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: ‘Quant deus al meu amo?’. Li respongué: ‘Cent gerres d'oli’. Ell li digué: ‘Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta’. A un altre li digué: ‘I tu, quant deus?’. Li respongué: ‘Cent sacs de blat’. Ell li diu: ‘Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta’.
»I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia: Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum».
Comentari:
Els homes d'aquest món són més astuts que els fills de la llum
Avui, l'Evangeli ens presenta una qüestió a primera vista sorprenent. En efecte, diu el text de sant Lluc: «I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia» (Lc 16,8).
És evident que aquí no se'ns proposa de ser enganyosos en les relacions entre nosaltres, menys encara amb el Senyor. No es tracta, per tant, d'una lloança al que seria la malifeta d'un administrador. El que Jesús manifesta amb el seu exemple és una queixa per l'habilitat en la solució de les qüestions d'aquest món i la manca d'enginy veritable dels fills de la llum en la construcció del Regne de Déu: «Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum» (Lc 16,8).
Tot això ens mostra —una vegada més!— que el cor de l'home segueix amb els mateixos límits i pobreses de sempre. Actualment parlem de tràfic d'influències, de corrupció, d'enriquiments indeguts, de falsedat de documents... Més o menys, com en temps de Jesús.
Però la qüestió que això ens planteja és doble: És que pensem que podem enganyar Déu amb les nostres aparences, amb el nostre anar fent com a cristians? I, en parlar d'astúcia, hauríem de parlar també d'interès. Estem realment interessats en el Regne de Déu i la seva justícia? És freqüent la mediocritat en la nostra resposta com a fills de la llum? Jesús va dir també que allà on hi tenim el tresor allí hi ha el nostre cor (cf. Mt 6,21). Quin és per a nosaltres el tresor de la nostra vida? Cal que examinem els nostres anhels per tal de conèixer on hi tenim el nostre tresor... Ens diu sant Agustí: «El teu anhel continu és la teva veu contínua. Si deixes d'estimar callarà la teva veu, callarà el teu desig».
Potser avui, davant del Senyor, ens hem de plantejar quina ha de ser la nostra astúcia com a fills de la llum, és a dir la sinceritat en les nostres relacions amb Déu i amb els germans. «En veritat, la vida és sempre una opció: entre honradesa i injustícia, entre fidelitat i infidelitat, entre bé i mal (...). En definitiva —diu Jesús— cal decidir-se».
(Lc 16,1-8):
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. Ell el cridà i li digué: ‘Què és això que sento a dir de tu? Dóna'm comptes de la teva administració, perquè d'ara endavant ja no podràs administrar els meus béns’. L'administrador va pensar: ‘Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m'hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l'administració’.
»Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: ‘Quant deus al meu amo?’. Li respongué: ‘Cent gerres d'oli’. Ell li digué: ‘Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta’. A un altre li digué: ‘I tu, quant deus?’. Li respongué: ‘Cent sacs de blat’. Ell li diu: ‘Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta’.
»I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia: Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum».
Comentari:
Els homes d'aquest món són més astuts que els fills de la llum
Avui, l'Evangeli ens presenta una qüestió a primera vista sorprenent. En efecte, diu el text de sant Lluc: «I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia» (Lc 16,8).
És evident que aquí no se'ns proposa de ser enganyosos en les relacions entre nosaltres, menys encara amb el Senyor. No es tracta, per tant, d'una lloança al que seria la malifeta d'un administrador. El que Jesús manifesta amb el seu exemple és una queixa per l'habilitat en la solució de les qüestions d'aquest món i la manca d'enginy veritable dels fills de la llum en la construcció del Regne de Déu: «Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum» (Lc 16,8).
Tot això ens mostra —una vegada més!— que el cor de l'home segueix amb els mateixos límits i pobreses de sempre. Actualment parlem de tràfic d'influències, de corrupció, d'enriquiments indeguts, de falsedat de documents... Més o menys, com en temps de Jesús.
Però la qüestió que això ens planteja és doble: És que pensem que podem enganyar Déu amb les nostres aparences, amb el nostre anar fent com a cristians? I, en parlar d'astúcia, hauríem de parlar també d'interès. Estem realment interessats en el Regne de Déu i la seva justícia? És freqüent la mediocritat en la nostra resposta com a fills de la llum? Jesús va dir també que allà on hi tenim el tresor allí hi ha el nostre cor (cf. Mt 6,21). Quin és per a nosaltres el tresor de la nostra vida? Cal que examinem els nostres anhels per tal de conèixer on hi tenim el nostre tresor... Ens diu sant Agustí: «El teu anhel continu és la teva veu contínua. Si deixes d'estimar callarà la teva veu, callarà el teu desig».
Potser avui, davant del Senyor, ens hem de plantejar quina ha de ser la nostra astúcia com a fills de la llum, és a dir la sinceritat en les nostres relacions amb Déu i amb els germans. «En veritat, la vida és sempre una opció: entre honradesa i injustícia, entre fidelitat i infidelitat, entre bé i mal (...). En definitiva —diu Jesús— cal decidir-se».
Dia litúrgic: Dijous XXXI durant l'any 4-11-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 15,1-10):
En aquell temps, veient que tots els publicans i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells».
Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut?’. Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
»O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut?’. Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix».
Comentari:
En el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix
Avui, l'evangelista de la misericòrdia de Déu ens exposa dues paràboles de Jesús que il·luminen la conducta divina envers els pecadors que tornen al bon camí. Amb la imatge tan humana de l'alegria, ens revela la bondat de Déu que es complau en el retorn del qui s'havia allunyat del pecat. És com un tornar a la casa del Pare (com dirà més explícitament a Lc 15,11-32). El Senyor no va venir a condemnar el món, sinó a salvar-lo (cf. Jn 3,17), i ho va fer acollint els pecadors que amb plena confiança «s'acostaven (...) a Jesús per escoltar-lo» (Lc 15,1), ja que Ell els guaria l'ànima com un metge guareix el cos dels malalts (cf. Mt 9,12). Els fariseus es tenien per bons i no sentien necessitat del metge, i és per a ells —diu l'evangelista— que Jesús proposà les paràboles que llegim avui.
Si nosaltres ens sentim espiritualment malalts, Jesús ens atendrà i se n'alegrarà que hi acudim. Si, en canvi, com els orgullosos fariseus penséssim que no ens cal demanar perdó, el Metge diví no podria obrar en nosaltres. Sentir-nos pecadors ho hem de fer cada vegada que recitem el Parenostre, ja que hi diem «perdoneu les nostres culpes...». I com li hem d'agrair que ho faci! Com també hem de sentir agraïment pel sagrament de la reconciliació que ha posat al nostre abast tan compassivament. Que la supèrbia no ens el faci menystenir. Sant Agustí ens diu que Jesucrist, Déu Home, ens donà exemple d'humilitat per a guarir-nos del “tumor” de la supèrbia, «ja que gran misèria és l'home superb, però més gran misericòrdia és el Déu humil».
Diguem encara que la lliçó que Jesús dóna als fariseus és exemplar també per a nosaltres; no podem fer fora de la nostra vora els pecadors. El Senyor vol que ens estimem com Ell ens ha estimat (cf. Jn 13,34) i hem de sentir gran goig quan puguem portar a la pleta una ovella esgarriada o recobrar una moneda perduda.
(Lc 15,1-10):
En aquell temps, veient que tots els publicans i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells».
Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut?’. Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
»O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut?’. Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix».
Comentari:
En el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix
Avui, l'evangelista de la misericòrdia de Déu ens exposa dues paràboles de Jesús que il·luminen la conducta divina envers els pecadors que tornen al bon camí. Amb la imatge tan humana de l'alegria, ens revela la bondat de Déu que es complau en el retorn del qui s'havia allunyat del pecat. És com un tornar a la casa del Pare (com dirà més explícitament a Lc 15,11-32). El Senyor no va venir a condemnar el món, sinó a salvar-lo (cf. Jn 3,17), i ho va fer acollint els pecadors que amb plena confiança «s'acostaven (...) a Jesús per escoltar-lo» (Lc 15,1), ja que Ell els guaria l'ànima com un metge guareix el cos dels malalts (cf. Mt 9,12). Els fariseus es tenien per bons i no sentien necessitat del metge, i és per a ells —diu l'evangelista— que Jesús proposà les paràboles que llegim avui.
Si nosaltres ens sentim espiritualment malalts, Jesús ens atendrà i se n'alegrarà que hi acudim. Si, en canvi, com els orgullosos fariseus penséssim que no ens cal demanar perdó, el Metge diví no podria obrar en nosaltres. Sentir-nos pecadors ho hem de fer cada vegada que recitem el Parenostre, ja que hi diem «perdoneu les nostres culpes...». I com li hem d'agrair que ho faci! Com també hem de sentir agraïment pel sagrament de la reconciliació que ha posat al nostre abast tan compassivament. Que la supèrbia no ens el faci menystenir. Sant Agustí ens diu que Jesucrist, Déu Home, ens donà exemple d'humilitat per a guarir-nos del “tumor” de la supèrbia, «ja que gran misèria és l'home superb, però més gran misericòrdia és el Déu humil».
Diguem encara que la lliçó que Jesús dóna als fariseus és exemplar també per a nosaltres; no podem fer fora de la nostra vora els pecadors. El Senyor vol que ens estimem com Ell ens ha estimat (cf. Jn 13,34) i hem de sentir gran goig quan puguem portar a la pleta una ovella esgarriada o recobrar una moneda perduda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)