Text de l'Evangeli
(Mt 21,28-32):
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: ‘Fill, vés avui a treballar a la vinya’. Ell li va respondre: ‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: ‘De seguida, senyor’. Però no hi va anar. Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?». Li responen: «El primer». Jesús els diu: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut».
Comentari:
‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi
Avui contemplem el pare que té dos fills i diu al primer: «Fill, vés avui a treballar a la vinya» (Mt 21,28). Ell li respongué: «‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi» (Mt 21,29). Al segon li digué el mateix. Ell li respongué: «De seguida, senyor»; però no hi anà... (cf. Mt 21,30). El que és important no és dir “sí”, sinó “obrar”. Hi ha una dita que afirma que «obres són amors i no bones raons».
En un altre moment, Jesús donarà la doctrina que ensenya aquesta paràbola: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21). Tal com escriví sant Agustí, «existeixen dues voluntats. La teva voluntat ha de ser corregida per tal d'identificar-se amb la voluntat de Déu; i no la de Déu doblegada per tal d'emmotllar-se a la teva». En català diem que un nen “creu” quan obeeix: creu!, és a dir, identifiquem l'obediència amb la fe, amb la confiança en allò que ens diuen.
Obediència ve de la composició “ob-audire”: escoltar amb gran atenció. Es manifesta en l'oració, en no fer-nos “sords” a la veu de l'Amor. «Els homes tendim a “defensar-nos”, a adherir-nos al nostre egoisme. Déu exigeix que, en obeir, posem en exercici la fe. A vegades el Senyor suggereix el seu voler en veu baixa, allí en el fons de la consciència: cal romandre atents per tal de distingir aquesta veu i ésser-li fidels» (Sant Josepmaria Escrivà). Complir la voluntat de Déu suposa esdevenir sant; obeir no és ser simplement una titella en mans d'un altre, sinó interioritzar el que cal complir: i així fer-ho perquè “em dóna la gana”.
La nostra Mare la Verge, mestra en l'obediència de la fe, ens ensenyarà el mode d'aprendre a obeir la voluntat del Pare.
Dia litúrgic: Dilluns III d'Advent 13 desembre 2010
Text de l'Evangeli
(Mt 21,23-27):
En aquell temps, Jesús entrà al recinte del temple. Mentre ensenyava, se li van acostar els grans sacerdots i els notables del poble i li preguntaren: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?». Jesús els replicà: «Jo també us faré una pregunta. Si me la contesteu, també jo us diré amb quina autoritat faig tot això. El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?». Ells van pensar: «Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: ‘Doncs per què no el vau creure?’. Però si diem que venia dels homes, ja podem tenir por de la gent, perquè tothom està convençut que Joan era un profeta». Per això respongueren a Jesús: «No ho sabem». Llavors els digué: «Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això».
Comentari:
Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?
Avui, l'Evangeli ens convida a contemplar dos aspectes de la personalitat de Jesús: l'astúcia i l'autoritat. Fixem-nos primer en la seva astúcia: Ell coneix profundament el cor de l'home, coneix l'interior de cada persona que se li apropa. I quan els grans sacerdots i els notables del poble es dirigeixen a Jesús per preguntar-li, amb malícia: «Amb quina autoritat fas tot això?» (Mt 21,23), Jesús, que coneix la seva falsedat, els respon amb una altra pregunta: «El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?» (Mt 21,25). Ells no saben què contestar-li, ja que si diuen que venia de Déu, entrarien en contradicció amb ells mateixos per no haver-lo cregut, i si diuen que venia dels homes es posarien en contra del poble, que el tenia per profeta. Es troben en un carreró sense sortida. Astutament, Jesús amb una simple pregunta ha denunciat la seva hipocresia; els ha donat la veritat. I la veritat sempre és incòmoda, et fa trontollar.
També nosaltres estem cridats a tenir l'astúcia de Jesús, per a fer trontollar la mentida. Tantes vegades els fills de les tenebres empren tota la seva astúcia per aconseguir més diner, més poder i més prestigi; mentre els fills de la llum sembla que tinguem l'astúcia i la imaginació un xic adormides. Igual que un home del món empra la imaginació al servei dels seus interessos, els cristians hem d'emprar els nostres talents al servei de Déu i de l'Evangeli. Per exemple: quan hom es troba davant una persona que malparla de l'Església (això passa sovint), ¿amb quina astúcia sabem respondre la seva crítica negativa? O bé, en un ambient de treball, amb un company que sols viu per a ell mateix i “passa de tothom”, ¿amb quina astúcia sabrem tornar bé per mal? Si l'estimem, com Jesús, la nostra presència li serà molt “incòmoda”.
Jesús exercia la seva autoritat gràcies al profund coneixement que tenia de les persones i de les situacions. També nosaltres estem cridats a tenir aquesta autoritat. És un do que ens ve de dalt. Com més ens exercitem a posar les coses al seu lloc, les petites coses de cada dia, més sabrem posar-hi les persones i les situacions, gràcies a les inspiracions de l'Esperit Sant.
(Mt 21,23-27):
En aquell temps, Jesús entrà al recinte del temple. Mentre ensenyava, se li van acostar els grans sacerdots i els notables del poble i li preguntaren: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?». Jesús els replicà: «Jo també us faré una pregunta. Si me la contesteu, també jo us diré amb quina autoritat faig tot això. El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?». Ells van pensar: «Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: ‘Doncs per què no el vau creure?’. Però si diem que venia dels homes, ja podem tenir por de la gent, perquè tothom està convençut que Joan era un profeta». Per això respongueren a Jesús: «No ho sabem». Llavors els digué: «Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això».
Comentari:
Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?
Avui, l'Evangeli ens convida a contemplar dos aspectes de la personalitat de Jesús: l'astúcia i l'autoritat. Fixem-nos primer en la seva astúcia: Ell coneix profundament el cor de l'home, coneix l'interior de cada persona que se li apropa. I quan els grans sacerdots i els notables del poble es dirigeixen a Jesús per preguntar-li, amb malícia: «Amb quina autoritat fas tot això?» (Mt 21,23), Jesús, que coneix la seva falsedat, els respon amb una altra pregunta: «El baptisme de Joan, d'on venia: de Déu o dels homes?» (Mt 21,25). Ells no saben què contestar-li, ja que si diuen que venia de Déu, entrarien en contradicció amb ells mateixos per no haver-lo cregut, i si diuen que venia dels homes es posarien en contra del poble, que el tenia per profeta. Es troben en un carreró sense sortida. Astutament, Jesús amb una simple pregunta ha denunciat la seva hipocresia; els ha donat la veritat. I la veritat sempre és incòmoda, et fa trontollar.
També nosaltres estem cridats a tenir l'astúcia de Jesús, per a fer trontollar la mentida. Tantes vegades els fills de les tenebres empren tota la seva astúcia per aconseguir més diner, més poder i més prestigi; mentre els fills de la llum sembla que tinguem l'astúcia i la imaginació un xic adormides. Igual que un home del món empra la imaginació al servei dels seus interessos, els cristians hem d'emprar els nostres talents al servei de Déu i de l'Evangeli. Per exemple: quan hom es troba davant una persona que malparla de l'Església (això passa sovint), ¿amb quina astúcia sabem respondre la seva crítica negativa? O bé, en un ambient de treball, amb un company que sols viu per a ell mateix i “passa de tothom”, ¿amb quina astúcia sabrem tornar bé per mal? Si l'estimem, com Jesús, la nostra presència li serà molt “incòmoda”.
Jesús exercia la seva autoritat gràcies al profund coneixement que tenia de les persones i de les situacions. També nosaltres estem cridats a tenir aquesta autoritat. És un do que ens ve de dalt. Com més ens exercitem a posar les coses al seu lloc, les petites coses de cada dia, més sabrem posar-hi les persones i les situacions, gràcies a les inspiracions de l'Esperit Sant.
Dia litúrgic: Diumenge III (A) d'Advent 12-12-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 11,2-11):
En aquell temps, Joan, que era a la presó, va saber les obres que feia el Messies i envià els seus deixebles a preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?». Jesús els respongué: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!
Mentre ells se n'anaven, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: «Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats viuen als palaus dels reis! Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. És aquell de qui diu l'Escriptura: ‘Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí’. Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell».
Comentari:
Entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista
Avui, com en l'anterior diumenge, l'Església ens presenta la figura de Joan el Baptista. Ell tenia molts deixebles i una doctrina clara i diferenciada: per als publicans, per als soldats, per als fariseus i saduceus... El seu desig és el de preparar la vida pública del Messies. Primer envià Joan i Andreu, avui n'envia d'altres per tal que el coneguin. Van amb una pregunta: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?» (Mt 11,3). Prou sabia Joan qui era Jesús. Ell mateix testimonia: «Jo no el coneixia, però el qui m'envià a batejar amb aigua em va dir: ‘Aquell damunt el qual veuràs que l'Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l'Esperit Sant’» (Jn 1,33). Jesús respongué amb fets: els cecs hi veuen i els coixos caminen...
Joan era de tarannà ferm en el seu mode de viure i en mantenir-se ferm en la Veritat, la qual cosa li suposà l'empresonament i el martiri. Encara en la presó parla eficaçment amb Herodes. Joan ens ensenya a conjuminar la fermesa de caràcter amb la humilitat: «Jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies» (Jn 1,27); «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» (Jn 3,30); l'alegra que Jesucrist bategi més que ell, ja que es considera solament “amic de l'espòs” (cf. Jn 3,26).
En una paraula: Joan ens alliçona a prendre seriosament la nostra missió a la terra: ésser cristians coherents, que se saben i actuen com a fills de Déu. Hem de preguntar-nos: —¿Com es prepararien Maria i Josep per al naixement de Jesucrist? ¿Com preparà Joan els ensenyaments de Jesús? ¿Com ens preparem nosaltres per a commemorar-lo i per a la segona vinguda del Senyor al final dels temps? Doncs tal com deia sant Ciril de Jerusalem: «Nosaltres anunciem la vinguda del Crist, no solament la primera, sinó també la segona, molt més gloriosa que aquella. Ja que aquella estigué impregnada pel sofriment, però la segona portarà la diadema de la divina glòria».
Dia litúrgic: Dissabte II d'Advent 11-12-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 17,10-13):
Mentre baixaven de la muntanya, els deixebles preguntaren a Jesús: «Com és que els mestres de la Llei diuen que primer ha de venir Elies?». Jesús els respongué: «És cert que Elies havia de venir a renovar-ho tot; i jo us asseguro que ja va venir i no el reconegueren, sinó que el van tractar com van voler. Igualment el Fill de l'home ha de patir a les seves mans». Llavors els deixebles comprengueren que els havia parlat de Joan Baptista.
Comentari:
Ja va venir i no el reconegueren, sinó que el van tractar com van voler
Avui, Jesús conversa amb els deixebles quan baixa de la muntanya on han viscut la Transfiguració. El Senyor no ha acollit la proposta de Pere de quedar-se, i baixa tot responent les preguntes dels deixebles. Aquests, que acaben de participar breument de la glòria de Déu, estan sorpresos i no entenen que ja hagi arribat el Messies sense que abans hagi vingut el profeta Elies a preparar-ho tot.
Resulta que la preparació ja ha estat realitzada. «Us asseguro que ja va venir» (Mt 17,12): Joan Baptista ha preparat el camí. Però els homes del món no reconeixen els homes de Déu, ni els profetes del món no reconeixen els profetes de Déu, ni els prepotents de la Terra tampoc reconeixen la divinitat de Jesucrist.
Cal una mirada nova i un cor nou per a reconèixer els camins de Déu i per a respondre amb generositat i alegria a la crida exigent dels seus enviats. No tothom està disposat a entendre-ho i, menys, a viure-ho. És més, les nostres vides i els nostres projectes poden estar oposant-se a la voluntat del Senyor. Una oposició que pot esdevenir, fins i tot, lluita i rebuig del nostre Pare del Cel.
Ens cal descobrir l'intens amor que guia els designis de Déu envers nosaltres i, si som conseqüents amb la fe i la moral que Jesús ens revela, no han d'estranyar-nos els maltractaments, les difamacions i les persecucions. Ja que estar en el bon camí no ens evita les dificultats en la vida i Ell, malgrat el patiment, ens ensenya a seguir.
A la Mare de Jesús, Reina dels Apòstols, li demanem que intercedeixi per tal que a ningú li faltin amics que, com els profetes, li anunciïn la Bona Notícia de la salvació que ens porta el naixement de Jesucrist. Tenim la missió, tu i jo, de què aquest Nadal sigui viscut més cristianament per les persones que trobarem en el nostre camí.
(Mt 17,10-13):
Mentre baixaven de la muntanya, els deixebles preguntaren a Jesús: «Com és que els mestres de la Llei diuen que primer ha de venir Elies?». Jesús els respongué: «És cert que Elies havia de venir a renovar-ho tot; i jo us asseguro que ja va venir i no el reconegueren, sinó que el van tractar com van voler. Igualment el Fill de l'home ha de patir a les seves mans». Llavors els deixebles comprengueren que els havia parlat de Joan Baptista.
Comentari:
Ja va venir i no el reconegueren, sinó que el van tractar com van voler
Avui, Jesús conversa amb els deixebles quan baixa de la muntanya on han viscut la Transfiguració. El Senyor no ha acollit la proposta de Pere de quedar-se, i baixa tot responent les preguntes dels deixebles. Aquests, que acaben de participar breument de la glòria de Déu, estan sorpresos i no entenen que ja hagi arribat el Messies sense que abans hagi vingut el profeta Elies a preparar-ho tot.
Resulta que la preparació ja ha estat realitzada. «Us asseguro que ja va venir» (Mt 17,12): Joan Baptista ha preparat el camí. Però els homes del món no reconeixen els homes de Déu, ni els profetes del món no reconeixen els profetes de Déu, ni els prepotents de la Terra tampoc reconeixen la divinitat de Jesucrist.
Cal una mirada nova i un cor nou per a reconèixer els camins de Déu i per a respondre amb generositat i alegria a la crida exigent dels seus enviats. No tothom està disposat a entendre-ho i, menys, a viure-ho. És més, les nostres vides i els nostres projectes poden estar oposant-se a la voluntat del Senyor. Una oposició que pot esdevenir, fins i tot, lluita i rebuig del nostre Pare del Cel.
Ens cal descobrir l'intens amor que guia els designis de Déu envers nosaltres i, si som conseqüents amb la fe i la moral que Jesús ens revela, no han d'estranyar-nos els maltractaments, les difamacions i les persecucions. Ja que estar en el bon camí no ens evita les dificultats en la vida i Ell, malgrat el patiment, ens ensenya a seguir.
A la Mare de Jesús, Reina dels Apòstols, li demanem que intercedeixi per tal que a ningú li faltin amics que, com els profetes, li anunciïn la Bona Notícia de la salvació que ens porta el naixement de Jesucrist. Tenim la missió, tu i jo, de què aquest Nadal sigui viscut més cristianament per les persones que trobarem en el nostre camí.
Dia litúrgic: Divendres II d'Advent 10-12-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 11,13-19):
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «A qui compararé la gent d'aquesta generació? Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: ‘Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!’. Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, i diuen: ‘Té el dimoni’; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: ‘Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors’. Però les obres acrediten l'autèntica saviesa».
Comentari:
A qui compararé la gent d'aquesta generació?
Avui hauríem de remoure'ns davant del sospir del Senyor: «A qui compararé la gent d'aquesta generació?» (Mt 11,16). A Jesús l'aclapara el nostre cor, massa vegades inconformista i desagraït. Mai estem contents; sempre ens queixem. Fins i tot ens atrevim a acusar-lo i llançar-li la culpa de tot allò que ens incomoda.
Però «les obres acrediten l'autèntica saviesa» (Mt 11,19): basta amb contemplar el misteri del Nadal. I nosaltres?; com és la nostra fe? No podria ser que amb aquestes queixes estiguem encobrint l'absència de la nostra resposta? Una pregunta molt adient per al temps de l'Advent!
Déu ve al nostre encontre, però l'home —particularment l'home contemporani— s'amaga d'Ell. Alguns li tenen por, com Herodes. A altres, àdhuc, els molesta la seva simple presència: «Fora, fora, crucifica'l» (Jn 19,15). Jesús «és el Déu-que-ve» (Benet XVI) i nosaltres semblem "l'home-que-marxa": «Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit» (Jn 1,11).
Per què fugim? Per la nostra manca d'humilitat. Sant Joan Baptista ens recomanava "minvar-nos". I l'Església ens ho recorda cada cop que arriba l'Advent. Per tant, fem-nos petits per tal de poder entendre i acollir el "Petit Déu". Ell se'ns presenta en la humilitat dels bolquers: mai abans hom havia predicat un "Déu-amb-bolquers"! Ridícula imatge donem a la vista de Déu quan els homes pretenem encobrir-nos amb excuses i falses justificacions. Ja en els albors de la humanitat, Adam llançà les culpes a Eva; Eva a la serp i..., havent transcorregut els segles, seguim igual.
Arriba, però, Jesús-Déu: en el fred i la pobresa de Betlem no escridassà ni ens reprotxà res. Tot al contrari!: ja comença a carregar sobre les seves petites espatlles totes les nostres culpes. Aleshores, li hem de tenir por?; veritablement, valdran les nostres excuses davant d'aquest "Petit-Déu") «El senyal de Déu és el Nen: aprenguem a viure amb Ell i a practicar també amb Ell la humilitat» (Benet XVI).
(Mt 11,13-19):
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «A qui compararé la gent d'aquesta generació? Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: ‘Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!’. Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, i diuen: ‘Té el dimoni’; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: ‘Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors’. Però les obres acrediten l'autèntica saviesa».
Comentari:
A qui compararé la gent d'aquesta generació?
Avui hauríem de remoure'ns davant del sospir del Senyor: «A qui compararé la gent d'aquesta generació?» (Mt 11,16). A Jesús l'aclapara el nostre cor, massa vegades inconformista i desagraït. Mai estem contents; sempre ens queixem. Fins i tot ens atrevim a acusar-lo i llançar-li la culpa de tot allò que ens incomoda.
Però «les obres acrediten l'autèntica saviesa» (Mt 11,19): basta amb contemplar el misteri del Nadal. I nosaltres?; com és la nostra fe? No podria ser que amb aquestes queixes estiguem encobrint l'absència de la nostra resposta? Una pregunta molt adient per al temps de l'Advent!
Déu ve al nostre encontre, però l'home —particularment l'home contemporani— s'amaga d'Ell. Alguns li tenen por, com Herodes. A altres, àdhuc, els molesta la seva simple presència: «Fora, fora, crucifica'l» (Jn 19,15). Jesús «és el Déu-que-ve» (Benet XVI) i nosaltres semblem "l'home-que-marxa": «Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit» (Jn 1,11).
Per què fugim? Per la nostra manca d'humilitat. Sant Joan Baptista ens recomanava "minvar-nos". I l'Església ens ho recorda cada cop que arriba l'Advent. Per tant, fem-nos petits per tal de poder entendre i acollir el "Petit Déu". Ell se'ns presenta en la humilitat dels bolquers: mai abans hom havia predicat un "Déu-amb-bolquers"! Ridícula imatge donem a la vista de Déu quan els homes pretenem encobrir-nos amb excuses i falses justificacions. Ja en els albors de la humanitat, Adam llançà les culpes a Eva; Eva a la serp i..., havent transcorregut els segles, seguim igual.
Arriba, però, Jesús-Déu: en el fred i la pobresa de Betlem no escridassà ni ens reprotxà res. Tot al contrari!: ja comença a carregar sobre les seves petites espatlles totes les nostres culpes. Aleshores, li hem de tenir por?; veritablement, valdran les nostres excuses davant d'aquest "Petit-Déu") «El senyal de Déu és el Nen: aprenguem a viure amb Ell i a practicar també amb Ell la humilitat» (Benet XVI).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)