Text de l'Evangeli
(Mt 1,18-24):
El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial.
Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».
Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir ‘Déu amb nosaltres’». Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa.
Comentari:
Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat
Avui la litúrgia de la Paraula ens convida a considerar i admirar la figura de sant Josep, un home veritablement bo. De Maria, la Mare de Déu, s'ha dit que era la beneïda entre totes les dones (cf. Lc 1,42). De Josep s'ha escrit que era un home just (cf. Mt 1,19).
Tots devem al Déu Pare Creador la nostra identitat individual com a persones fetes a la seva imatge i semblança, amb llibertat real i radical. I amb la resposta a aquesta llibertat podem donar glòria a Déu, com es mereix o, també, fer de nosaltres quelcom no grat als ulls de Déu.
No dubtem que Josep, amb la seva feina, amb el seu compromís en els seus entorns familiar i social es va guanyar el “Cor” del Creador, tot considerant-lo com a home de confiança en la col·laboració a la Redempció humana per mitjà del seu Fill fet home com nosaltres.
Aprenguem, doncs, de sant Josep la seva fidelitat —provada ja des de l'inici— i el seu bon acompliment en la resta de la seva vida, unida —estretament— a Jesús i a Maria.
El fem patró i intercessor per a tots els pares, biològics o no, que en aquest món han d'ajudar els seus fills a donar una resposta semblant a la d'ell. El fem patró de l'Església, com entitat lligada, estretament, al seu Fill, i continuem sentint les paraules de Maria quan troba el Nen Jesús que s'havia “perdut” al Temple: «El teu pare i jo...» (Lc 2,48).
Amb Maria, per tant, Mare nostra, hi trobem Josep com a pare. Santa Teresa de Jesús deixà escrit: «Vaig prendre per advocat i senyor el gloriós sant Josep, i em vaig encomanar molt a ell (...). No recordo fins ara haver-li suplicat res que ho hagi deixat de fer».
Especialment pare per aquells que hem sentit la crida del Senyor a ocupar, pel ministeri sacerdotal, el lloc que ens cedeix Jesucrist per a tirar endavant la seva Església. —Sant Josep gloriós!: protegiu les nostres famílies, protegiu les nostres comunitats, protegiu tots aquells que senten la crida a la vocació sacerdotal... i que n'hi hagi força.
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 18 de Desembre
Text de l'Evangeli
(Mt 1,18-24):
El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, Ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial.
Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que Ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble». Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”». Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa.
Comentari:
Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva
Avui, la litúrgia de la paraula ens convida a considerar el meravellós exemple de sant Josep. Ell fou extraordinàriament sacrificat i delicat amb la seva promesa Maria.
No hi ha dubte que ambdós eren persones excel?lents, enamorats entre ells com cap altra parella. Però, alhora, cal reconèixer que l'Altíssim volgué que llur amor esponsalici travessés circumstàncies molt exigents.
Ha escrit el Papa Joan Pau II que «el cristianisme és la sorpresa d'un Déu que s'ha posat a favor de la seva criatura». De fet, ha estat Ell qui ha pres la “iniciativa”: per a venir a aquest món no ha esperat a que féssim mèrits. Amb tot, Ell proposa la seva iniciativa, no la imposa: gairebé —diríem— Déu ens demana “permís”. A Santa Maria se li proposà —no se li imposà!— la vocació de Mare de Déu: «Ell, que havia tingut el poder de crear-ho tot a partir del no-res, va negar-se a refer el que havia estat profanat si no hi concorria Maria» (Sant Anselm).
Però Déu, no solament ens demana permís, sinó també contribució amb els seus plans, i contribució heroica. I així fou en el cas de Maria i Josep. En concret, el Nen Jesús necessità uns pares. Més encara: necessità l'heroisme dels seus pares, que varen haver d'esforçar-se molt per a defensar la vida del “petit Redemptor”.
El que és ben bonic és que Maria revelà molt pocs detalls del seu infantament: un fet tan emblemàtic és relatat amb només dos versets (cf. Lc 2,6-7). En canvi, fou més explícita en parlar de la delicadesa que el seu espòs Josep tingué amb Ella. El fet fou que «abans de viure junts, quedà embarassada per obra de l'Esperit Sant» (Mt 1,19), i per tal de no córrer el risc d'infamar-la, Josep hauria preferit desaparèixer discretament i renunciar al seu amor (circumstància que el desafavoria socialment). Així, abans que hagués estat promulgada la llei de la caritat, sant Josep ja la practicà: Maria (i el tracte just amb ella) fou la seva llei.
(Mt 1,18-24):
El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, Ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial.
Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que Ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble». Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”». Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa.
Comentari:
Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva
Avui, la litúrgia de la paraula ens convida a considerar el meravellós exemple de sant Josep. Ell fou extraordinàriament sacrificat i delicat amb la seva promesa Maria.
No hi ha dubte que ambdós eren persones excel?lents, enamorats entre ells com cap altra parella. Però, alhora, cal reconèixer que l'Altíssim volgué que llur amor esponsalici travessés circumstàncies molt exigents.
Ha escrit el Papa Joan Pau II que «el cristianisme és la sorpresa d'un Déu que s'ha posat a favor de la seva criatura». De fet, ha estat Ell qui ha pres la “iniciativa”: per a venir a aquest món no ha esperat a que féssim mèrits. Amb tot, Ell proposa la seva iniciativa, no la imposa: gairebé —diríem— Déu ens demana “permís”. A Santa Maria se li proposà —no se li imposà!— la vocació de Mare de Déu: «Ell, que havia tingut el poder de crear-ho tot a partir del no-res, va negar-se a refer el que havia estat profanat si no hi concorria Maria» (Sant Anselm).
Però Déu, no solament ens demana permís, sinó també contribució amb els seus plans, i contribució heroica. I així fou en el cas de Maria i Josep. En concret, el Nen Jesús necessità uns pares. Més encara: necessità l'heroisme dels seus pares, que varen haver d'esforçar-se molt per a defensar la vida del “petit Redemptor”.
El que és ben bonic és que Maria revelà molt pocs detalls del seu infantament: un fet tan emblemàtic és relatat amb només dos versets (cf. Lc 2,6-7). En canvi, fou més explícita en parlar de la delicadesa que el seu espòs Josep tingué amb Ella. El fet fou que «abans de viure junts, quedà embarassada per obra de l'Esperit Sant» (Mt 1,19), i per tal de no córrer el risc d'infamar-la, Josep hauria preferit desaparèixer discretament i renunciar al seu amor (circumstància que el desafavoria socialment). Així, abans que hagués estat promulgada la llei de la caritat, sant Josep ja la practicà: Maria (i el tracte just amb ella) fou la seva llei.
Dia litúrgic: Fèria privilegiada d'Advent: 17 de Desembre
Text de l'Evangeli
(Mt 1,1-17):
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans; Judà va ser el pare de Fares i Zara, nascuts de Tamar; Fares va ser el pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Amminadab; Amminadab, de Naasson; Naasson, de Salmon; Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab; Booz va ser el pare d'Obed, nascut de Rut; Obed va ser el pare de Jessè; Jessè va ser el pare de David, el rei.
David va ser el pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser el pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Jotam; Jotam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manassès; Manassès, d'Amon; Amon, de Josies; Josies va ser el pare de Jeconies i els seus germans. En aquell temps hi hagué la deportació a Babilònia.
Després de la deportació de Babilònia, Jeconies va ser el pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eliaquim; Eliaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Eliüd; Eliüd, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies.
Comentari:
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham
Avui, quan en la litúrgia de la missa llegim la genealogia de Jesús, ens ve al pensament una frase que diuen a pagès: «De Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases». Per això, per tal de distingir-los, hom usa el motiu de les cases. Així, diuen, per exemple, en Josep de Ca la Filomena, en Josep de Ca la Soledat... D'aquesta manera, una persona queda fàcilment identificada. El problema és que un resta marcat per la bona o mala fama dels seus avantpassats. És el que succeeix amb la «genealogia de Jesús, el Crist, fill de David, fill d'Abraham» (Mt 1,1).
Sant Mateu ens està dient que Jesús és Home vertader. Altrament dit, que Jesús —com tot home i tota dona que ve a aquest món— no parteix de zero, sinó que porta ja al darrere una història. Això vol dir que l'Encarnació va de debò, que quan Déu es fa home, ho fa amb totes les conseqüències. El Fill de Déu, en venir a aquest món, assumeix també un passat familiar.
Resseguint els personatges de la llista, podem apreciar que Jesús —pel que fa a la genealogia familiar— no presenta un “expedient immaculat”. Com escriví el Cardenal Nguyen van Thuan, «en aquest món, si un poble escriu la seva història oficial, parlarà de la seva grandesa... És un cas únic, admirable i esplèndid trobar un poble que en la seva història oficial no amaga els pecats dels seus avantpassats». Apareixen pecats com l'homicidi (David), la idolatria (Salomó) o la prostitució (Rahab). I al costat d'això, hi ha moments de gràcia i de fidelitat a Déu, i sobretot les figures de Josep i Maria, «de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Crist» (Mt 1,16).
En definitiva, la genealogia de Jesús ens ajuda a contemplar el misteri que estem propers a celebrar: que Déu es va fer home, vertader Home, i «ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14).
(Mt 1,1-17):
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans; Judà va ser el pare de Fares i Zara, nascuts de Tamar; Fares va ser el pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Amminadab; Amminadab, de Naasson; Naasson, de Salmon; Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab; Booz va ser el pare d'Obed, nascut de Rut; Obed va ser el pare de Jessè; Jessè va ser el pare de David, el rei.
David va ser el pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser el pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Jotam; Jotam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manassès; Manassès, d'Amon; Amon, de Josies; Josies va ser el pare de Jeconies i els seus germans. En aquell temps hi hagué la deportació a Babilònia.
Després de la deportació de Babilònia, Jeconies va ser el pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eliaquim; Eliaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Eliüd; Eliüd, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies. En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies.
Comentari:
Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham
Avui, quan en la litúrgia de la missa llegim la genealogia de Jesús, ens ve al pensament una frase que diuen a pagès: «De Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases». Per això, per tal de distingir-los, hom usa el motiu de les cases. Així, diuen, per exemple, en Josep de Ca la Filomena, en Josep de Ca la Soledat... D'aquesta manera, una persona queda fàcilment identificada. El problema és que un resta marcat per la bona o mala fama dels seus avantpassats. És el que succeeix amb la «genealogia de Jesús, el Crist, fill de David, fill d'Abraham» (Mt 1,1).
Sant Mateu ens està dient que Jesús és Home vertader. Altrament dit, que Jesús —com tot home i tota dona que ve a aquest món— no parteix de zero, sinó que porta ja al darrere una història. Això vol dir que l'Encarnació va de debò, que quan Déu es fa home, ho fa amb totes les conseqüències. El Fill de Déu, en venir a aquest món, assumeix també un passat familiar.
Resseguint els personatges de la llista, podem apreciar que Jesús —pel que fa a la genealogia familiar— no presenta un “expedient immaculat”. Com escriví el Cardenal Nguyen van Thuan, «en aquest món, si un poble escriu la seva història oficial, parlarà de la seva grandesa... És un cas únic, admirable i esplèndid trobar un poble que en la seva història oficial no amaga els pecats dels seus avantpassats». Apareixen pecats com l'homicidi (David), la idolatria (Salomó) o la prostitució (Rahab). I al costat d'això, hi ha moments de gràcia i de fidelitat a Déu, i sobretot les figures de Josep i Maria, «de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Crist» (Mt 1,16).
En definitiva, la genealogia de Jesús ens ajuda a contemplar el misteri que estem propers a celebrar: que Déu es va fer home, vertader Home, i «ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14).
Dia litúrgic: Dijous III d'Advent 16.12.2010
Text de l'Evangeli
(Lc 7,24-30):
Quan els enviats de Joan van ser fora, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: «Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits sumptuosos i viuen amb luxe s'estan als palaus dels reis! Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. És aquell de qui diu l'Escriptura: ‘Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí’. Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan; però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell».
Tot el poble, i fins i tot els publicans, van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just, però els fariseus i els mestres de la Llei no es feren batejar i van rebutjar el designi de Déu sobre ells.
Comentari:
Què heu sortit a contemplar al desert?
Avui, per tres vegades ens pregunta Jesucrist: «¿Què heu sortit a contemplar al desert?»; «¿Què hi heu sortit a veure?» (Lc 7,24.25; cf. Lc 7,26).
Avui sembla com si Jesús volgués desfer de nosaltres aquell afany per la curiositat estèril, la suficiència dels fariseus i mestres de la Llei que menyspreaven el pla de Déu sobre ells, rebutjant la crida de Joan (cf. Lc 7,30). “Saber de Déu” només, no salva, ho sabem; cal conèixer-lo, estimar-lo i seguir-lo; cal una resposta des de dins, sincera, humil, agraïda.
«Van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just» (Lc 7,29): ve ara la salvació. Com predicava sant Joan Crisòstom, ara ve no el temps de ser examinats, sinó el temps del perdó. Ara i avui és el moment, Déu és a prop, cada cop més a prop nostre, perquè és bo, perquè és just i ens coneix a fons, i per això ple d'amor que perdona; perquè espera cada tarda el nostre retorn de fills cap a casa, per abraçar-nos.
I ens regala aquest seu perdó i aquesta seva presència; trenca tota distància amb nosaltres; truca a la nostra porta. Humil, pacient, ara truca al teu cor: en el teu desert, en la teva soledat, en el teu fracàs, en la teva incapacitat, vol que hi vegis el seu amor.
Hem de sortir de les nostres comoditats i luxes per a enfrontar-nos amb la realitat tal com és: distrets pel consum i l'egoisme, hem oblidat què espera Déu de nosaltres. Desitja el nostre amor, ens vol per a Ell. Ens vol veritablement pobres i senzills, per a poder-nos donar notícia del que, malgrat tot, encara esperem: —Sóc amb tu, no tinguis por, confia en mi.
Entrant dins nostre, diguem ara amb veu quieta: —Senyor, tu que coneixes com sóc i m'acceptes, obre'm el cor a la teva presència; vull acceptar el teu amor, vull acollir-te ara que vens, en el silenci i la pau.
(Lc 7,24-30):
Quan els enviats de Joan van ser fora, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: «Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits sumptuosos i viuen amb luxe s'estan als palaus dels reis! Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. És aquell de qui diu l'Escriptura: ‘Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí’. Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan; però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell».
Tot el poble, i fins i tot els publicans, van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just, però els fariseus i els mestres de la Llei no es feren batejar i van rebutjar el designi de Déu sobre ells.
Comentari:
Què heu sortit a contemplar al desert?
Avui, per tres vegades ens pregunta Jesucrist: «¿Què heu sortit a contemplar al desert?»; «¿Què hi heu sortit a veure?» (Lc 7,24.25; cf. Lc 7,26).
Avui sembla com si Jesús volgués desfer de nosaltres aquell afany per la curiositat estèril, la suficiència dels fariseus i mestres de la Llei que menyspreaven el pla de Déu sobre ells, rebutjant la crida de Joan (cf. Lc 7,30). “Saber de Déu” només, no salva, ho sabem; cal conèixer-lo, estimar-lo i seguir-lo; cal una resposta des de dins, sincera, humil, agraïda.
«Van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just» (Lc 7,29): ve ara la salvació. Com predicava sant Joan Crisòstom, ara ve no el temps de ser examinats, sinó el temps del perdó. Ara i avui és el moment, Déu és a prop, cada cop més a prop nostre, perquè és bo, perquè és just i ens coneix a fons, i per això ple d'amor que perdona; perquè espera cada tarda el nostre retorn de fills cap a casa, per abraçar-nos.
I ens regala aquest seu perdó i aquesta seva presència; trenca tota distància amb nosaltres; truca a la nostra porta. Humil, pacient, ara truca al teu cor: en el teu desert, en la teva soledat, en el teu fracàs, en la teva incapacitat, vol que hi vegis el seu amor.
Hem de sortir de les nostres comoditats i luxes per a enfrontar-nos amb la realitat tal com és: distrets pel consum i l'egoisme, hem oblidat què espera Déu de nosaltres. Desitja el nostre amor, ens vol per a Ell. Ens vol veritablement pobres i senzills, per a poder-nos donar notícia del que, malgrat tot, encara esperem: —Sóc amb tu, no tinguis por, confia en mi.
Entrant dins nostre, diguem ara amb veu quieta: —Senyor, tu que coneixes com sóc i m'acceptes, obre'm el cor a la teva presència; vull acceptar el teu amor, vull acollir-te ara que vens, en el silenci i la pau.
Dia litúrgic: Dimecres III d'Advent 15-12-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 7,19-23):
En aquell temps, Joan va cridar dos dels seus deixebles i els envià al Senyor per preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?». Aquells homes arribaren on era Jesús i li digueren: «Joan Baptista ens envia a preguntar-te: ‘¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?’».
Llavors mateix en va curar molts de malalties i sofriments o els alliberà d'esperits malignes, i donà la vista a molts cecs. Jesús, doncs, els respongué: «Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!».
Comentari:
Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs...
Avui, quan veiem que a la nostra vida no sabem què hem d'esperar, quan de vegades perdem la il·lusió perquè no ens atrevim a mirar més enllà de les nostres mancances, quan estem alegres de ser fidels a Jesucrist i, alhora, inquiets o pansits per no tastar els fruits de la nostra missió apostòlica, el Senyor vol que ens preguntem com Joan Baptista: «N'hem d'esperar un altre?» (Lc 7,20).
És clar, el Senyor és “llest”, i vol aprofitar aquesta incertesa —per cert, ben normal— perquè fem examen de tota la nostra vida, veiem les nostres mancances, les nostres foscors, les nostres malalties... i, així, ens reafirmem en la nostra fe i multipliquem “infinitament” la nostra esperança.
El Senyor no té límits a l'hora de complir la seva missió: «Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs...» (Lc 7,22). On tinc posada la meva esperança? On tinc posada la meva alegria? Perquè l'esperança està íntimament relacionada amb l'alegria interior. El cristià, com és natural, ha de viure com una persona normal del carrer, però sempre amb els ulls posats en Crist, que no falla mai. Un cristià no pot viure la seva vida al marge de la de Crist i del seu Evangeli. Centrem la nostra mirada en Ell, que tot ho pot, absolutament tot, i no posem límits a la nostra esperança. «En Ell hi trobaràs molt més del que pots desitjar o demanar» (Sant Joan de la Creu).
La litúrgia no és un “joc sagrat”, i l'Església ens dóna aquest temps d'Advent perquè vol que cada creient revifi en Crist la virtut de l'esperança en la seva vida. Sovint, la perdem perquè confiem massa en les nostres forces i no ens volem veure “malalts”, necessitats de la mà guaridora del Senyor. Però així ha de ser, i com que Ell ens coneix i sap que tots estem fets de la mateixa “pasta”, ens ofereix la seva mà salvadora. —Gràcies, Senyor, per treure'm del fang i omplir-me el cor d'esperança.
(Lc 7,19-23):
En aquell temps, Joan va cridar dos dels seus deixebles i els envià al Senyor per preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?». Aquells homes arribaren on era Jesús i li digueren: «Joan Baptista ens envia a preguntar-te: ‘¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?’».
Llavors mateix en va curar molts de malalties i sofriments o els alliberà d'esperits malignes, i donà la vista a molts cecs. Jesús, doncs, els respongué: «Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!».
Comentari:
Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs...
Avui, quan veiem que a la nostra vida no sabem què hem d'esperar, quan de vegades perdem la il·lusió perquè no ens atrevim a mirar més enllà de les nostres mancances, quan estem alegres de ser fidels a Jesucrist i, alhora, inquiets o pansits per no tastar els fruits de la nostra missió apostòlica, el Senyor vol que ens preguntem com Joan Baptista: «N'hem d'esperar un altre?» (Lc 7,20).
És clar, el Senyor és “llest”, i vol aprofitar aquesta incertesa —per cert, ben normal— perquè fem examen de tota la nostra vida, veiem les nostres mancances, les nostres foscors, les nostres malalties... i, així, ens reafirmem en la nostra fe i multipliquem “infinitament” la nostra esperança.
El Senyor no té límits a l'hora de complir la seva missió: «Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs...» (Lc 7,22). On tinc posada la meva esperança? On tinc posada la meva alegria? Perquè l'esperança està íntimament relacionada amb l'alegria interior. El cristià, com és natural, ha de viure com una persona normal del carrer, però sempre amb els ulls posats en Crist, que no falla mai. Un cristià no pot viure la seva vida al marge de la de Crist i del seu Evangeli. Centrem la nostra mirada en Ell, que tot ho pot, absolutament tot, i no posem límits a la nostra esperança. «En Ell hi trobaràs molt més del que pots desitjar o demanar» (Sant Joan de la Creu).
La litúrgia no és un “joc sagrat”, i l'Església ens dóna aquest temps d'Advent perquè vol que cada creient revifi en Crist la virtut de l'esperança en la seva vida. Sovint, la perdem perquè confiem massa en les nostres forces i no ens volem veure “malalts”, necessitats de la mà guaridora del Senyor. Però així ha de ser, i com que Ell ens coneix i sap que tots estem fets de la mateixa “pasta”, ens ofereix la seva mà salvadora. —Gràcies, Senyor, per treure'm del fang i omplir-me el cor d'esperança.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)