Text de l'Evangeli
(Jn 8,1-11):
En aquell temps, Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a Ell. S'assegué i començà a instruir-los.
Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?». Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra.
Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué: «Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat?». Ella va respondre: «Ningú, Senyor». Jesús digué: «Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més».
Comentari:
Ves-te'n, i d'ara endavant no pequis més
Avui contemplem en l'Evangeli el rostre misericordiós de Jesús. Déu és Amor, i Amor que perdona, Amor que es compadeix de les nostres flaqueses, Amor que salva. Els mestres de la Llei i els fariseus «li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri» (Jn 8,4) i demanen al Senyor: «I tu, què hi dius?» (Jn 8,5). No els interessa tant seguir una ensenyança de Jesús com poder-lo acusar que va contra la Llei de Moisès. Però el Mestre aprofita aquesta ocasió per a manifestar que Ell ha vingut a buscar els pecadors, a redreçar els caiguts, a cridar-los a la conversió i a la penitència. I aquest és el missatge de la Quaresma per a nosaltres, ja que tots som pecadors i tots necessitem de la gràcia salvadora de Déu.
Es diu que avui dia s'ha perdut el sentit del pecat. Molts no saben el que està bé o malament, ni el perquè. És el mateix que dir —en forma positiva— que s'ha perdut el sentit de l'Amor a Déu: de l'Amor que Déu ens té, i de la correspondència de la nostra part que aquest Amor demana. El qui estima no ofèn. El qui se sap estimat i perdonat, torna amor per Amor: «Van preguntar a l'Amic quina era la font de l'amor. Va respondre que aquella on l'Amat ens ha rentat de les nostres culpes» (Ramon Llull).
Per això, el sentit de la conversió i de la penitència pròpies de la Quaresma és posar-nos cara a cara amb Déu, mirar als ulls al Senyor a la Creu, acudir a manifestar-li personalment els nostres pecats en el sagrament de la Penitència. I com a la dona de l'Evangeli, Jesús ens dirà: «Jo tampoc no et condemno... D'ara endavant no pequis més» (Jn 8,11). Déu perdona, i això porta una exigència, un compromís, per part nostra: No pequis més!
Maria, refugi dels pecadors, pregueu per nosaltres!
Dia litúrgic: Diumenge V (A) de Quaresma 10-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 11,1-45):
En aquell temps, un home que es deia Llàtzer estava malalt. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui va ungir el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.
Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimes està malalt». Jesús, en sentir-ho, digué: «Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Però quan va sentir que Llàtzer estava malalt, es va quedar encara dos dies al lloc on era.
Després digué als deixebles: «Tornem a Judea». Ells li diuen: «Rabí, fa poc que els jueus et volien apedregar, i ara tornes a anar-hi?». Jesús contestà: «¿No són dotze les hores del dia? Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la llum d'aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la llum». Dit això, va afegir: «Llàtzer, el nostre amic, s'ha adormit, però vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s'ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la mort de Llàtzer, però ells es pensaven que parlava del son natural. Llavors Jesús els digué obertament: «Llàtzer és mort, i m'alegro de no haver estat allí: serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara, anem a trobar-lo!». Tomàs, l'anomenat Bessó, va dir als altres deixebles: «Anem-hi també nosaltres i morim amb Ell!».
Quan Jesús arribà, va trobar que Llàtzer ja era al sepulcre des de feia quatre dies. Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i Maria per la mort del seu germà. Quan Marta va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això?». Ella li respon: «Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món».
Havent dit això, Marta se'n va anar a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El Mestre és aquí i et crida». Ella, en sentir-ho, s'aixecà corrents i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l'indret on Marta l'havia trobat. Els jueus que eren amb Maria a casa per donar-li el condol, quan veieren que s'aixecava corrents i sortia, la seguiren, pensant-se que anava al sepulcre a plorar. Maria va arribar on era Jesús i, en veure'l, se li llançà als peus i li digué: «Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà». Quan Jesús veié que ella plorava i que ploraven també els jueus que l'acompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà. Llavors preguntà: «On l'heu posat?». Li diuen: «Senyor, vine i ho veuràs». Jesús començà a plorar. Els jueus deien: «Mireu com l'estimava». Però alguns replicaren: «Ell, que va obrir els ulls al cec, ¿no hauria pogut fer que aquest home no morís?».
Jesús, commogut altra vegada, va arribar al sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, li diu: «Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor». Li respon Jesús: «¿No t'he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat. Ja sé que sempre m'escolteu, però ho dic per la gent que m'envolta, perquè creguin que vós m'heu enviat. Havent dit això, cridà amb tota la força: «Llàtzer, surt a fora!». I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d'amortallar, i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».
Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, van creure en Ell.
Comentari:
Jo sóc la resurrecció i la vida
Avui, l'Església ens presenta un gran miracle: Jesús ressuscita un difunt, mort des de feia alguns dies.
La resurrecció de Llàtzer és “tipus” de la del Crist, que commemorarem aviat, Jesús diu a Marta que Ell és la «resurrecció» i la «vida» (cf. Jn 11,25). A tots ens pregunta: «¿Ho creus, això?» (Jn 11,26). ¿Creiem que en el baptisme Déu ens ha regalat una nova vida? Diu sant Pau que nosaltres som una nova creatura (cf. 2Co 5,17). Aquesta resurrecció és el fonament de la nostra esperança, que es basa no en una utopia futura, incerta i falsa, sinó en un fet: «Realment el Senyor ha ressuscitat» (Lc 24,34).
Jesús mana: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar» (Jn 11,34). La redempció ens ha alliberat de les cadenes del pecat, que tots patíem. Deia el Papa Lleó el Gran: «Els errors foren vençuts, les potestats dominades i el món guanyà un nou començament. Perquè si patim amb Ell, també regnarem amb Ell (cf. Rm 8,17). Aquest guany no solament és preparat per als qui en el nom del Senyor són triturats pels sense-déu. Tots els qui serveixen Déu i viuen en Ell estan crucificats en el Crist, i en Crist assoliran la corona».
Els cristians estem cridats, ja en aquesta terra, a viure aquesta nova vida sobrenatural que ens fa capaços de donar crèdit a la nostra sort: sempre disposats a donar resposta a tot el qui ens demani raó de la nostra esperança! (cf. 1Pe 3,15). És lògic que en aquests dies procurem seguir des de prop Jesús Mestre. Tradicions com ara el Via Crucis, la meditació dels Misteris del Rosari, els textos dels evangelis, tot... pot i ha de ser-nos un ajut.
La nostra esperança és posada també en Maria, Mare de Jesucrist i Mare nostra, que és alhora una icona de l'esperança: al peu de la Creu esperà contra tota esperança i fou associada a l'obra del seu Fill.
(Jn 11,1-45):
En aquell temps, un home que es deia Llàtzer estava malalt. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui va ungir el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.
Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimes està malalt». Jesús, en sentir-ho, digué: «Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Però quan va sentir que Llàtzer estava malalt, es va quedar encara dos dies al lloc on era.
Després digué als deixebles: «Tornem a Judea». Ells li diuen: «Rabí, fa poc que els jueus et volien apedregar, i ara tornes a anar-hi?». Jesús contestà: «¿No són dotze les hores del dia? Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la llum d'aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la llum». Dit això, va afegir: «Llàtzer, el nostre amic, s'ha adormit, però vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s'ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la mort de Llàtzer, però ells es pensaven que parlava del son natural. Llavors Jesús els digué obertament: «Llàtzer és mort, i m'alegro de no haver estat allí: serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara, anem a trobar-lo!». Tomàs, l'anomenat Bessó, va dir als altres deixebles: «Anem-hi també nosaltres i morim amb Ell!».
Quan Jesús arribà, va trobar que Llàtzer ja era al sepulcre des de feia quatre dies. Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i Maria per la mort del seu germà. Quan Marta va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això?». Ella li respon: «Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món».
Havent dit això, Marta se'n va anar a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El Mestre és aquí i et crida». Ella, en sentir-ho, s'aixecà corrents i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l'indret on Marta l'havia trobat. Els jueus que eren amb Maria a casa per donar-li el condol, quan veieren que s'aixecava corrents i sortia, la seguiren, pensant-se que anava al sepulcre a plorar. Maria va arribar on era Jesús i, en veure'l, se li llançà als peus i li digué: «Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà». Quan Jesús veié que ella plorava i que ploraven també els jueus que l'acompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà. Llavors preguntà: «On l'heu posat?». Li diuen: «Senyor, vine i ho veuràs». Jesús començà a plorar. Els jueus deien: «Mireu com l'estimava». Però alguns replicaren: «Ell, que va obrir els ulls al cec, ¿no hauria pogut fer que aquest home no morís?».
Jesús, commogut altra vegada, va arribar al sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, li diu: «Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor». Li respon Jesús: «¿No t'he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat. Ja sé que sempre m'escolteu, però ho dic per la gent que m'envolta, perquè creguin que vós m'heu enviat. Havent dit això, cridà amb tota la força: «Llàtzer, surt a fora!». I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d'amortallar, i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».
Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, van creure en Ell.
Comentari:
Jo sóc la resurrecció i la vida
Avui, l'Església ens presenta un gran miracle: Jesús ressuscita un difunt, mort des de feia alguns dies.
La resurrecció de Llàtzer és “tipus” de la del Crist, que commemorarem aviat, Jesús diu a Marta que Ell és la «resurrecció» i la «vida» (cf. Jn 11,25). A tots ens pregunta: «¿Ho creus, això?» (Jn 11,26). ¿Creiem que en el baptisme Déu ens ha regalat una nova vida? Diu sant Pau que nosaltres som una nova creatura (cf. 2Co 5,17). Aquesta resurrecció és el fonament de la nostra esperança, que es basa no en una utopia futura, incerta i falsa, sinó en un fet: «Realment el Senyor ha ressuscitat» (Lc 24,34).
Jesús mana: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar» (Jn 11,34). La redempció ens ha alliberat de les cadenes del pecat, que tots patíem. Deia el Papa Lleó el Gran: «Els errors foren vençuts, les potestats dominades i el món guanyà un nou començament. Perquè si patim amb Ell, també regnarem amb Ell (cf. Rm 8,17). Aquest guany no solament és preparat per als qui en el nom del Senyor són triturats pels sense-déu. Tots els qui serveixen Déu i viuen en Ell estan crucificats en el Crist, i en Crist assoliran la corona».
Els cristians estem cridats, ja en aquesta terra, a viure aquesta nova vida sobrenatural que ens fa capaços de donar crèdit a la nostra sort: sempre disposats a donar resposta a tot el qui ens demani raó de la nostra esperança! (cf. 1Pe 3,15). És lògic que en aquests dies procurem seguir des de prop Jesús Mestre. Tradicions com ara el Via Crucis, la meditació dels Misteris del Rosari, els textos dels evangelis, tot... pot i ha de ser-nos un ajut.
La nostra esperança és posada també en Maria, Mare de Jesucrist i Mare nostra, que és alhora una icona de l'esperança: al peu de la Creu esperà contra tota esperança i fou associada a l'obra del seu Fill.
Dia litúrgic: Dissabte IV de Quaresma 9-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 7,40-53):
En aquell temps, alguns del poble que havien sentit parlar a Jesús començaren a dir: «Aquest és realment el Profeta». D'altres deien: «És el Messies». Però uns altres replicaven: «¿És que el Messies ha de venir de Galilea? ¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d'on era David?».
La gent es va dividir per causa d'Ell. Alguns volien agafar-lo, però ningú no el va detenir. Els guardes del temple se'n tornaren a trobar els grans sacerdots i els fariseus. Aquests els van dir: «Per què no l'heu portat?». Els guardes respongueren: «Ningú no ha parlat mai com aquest home». Els fariseus els van replicar: «Vosaltres també us heu deixat enganyar? Qui de les autoritats o dels fariseus ha cregut en Ell? Només hi creu aquesta gentussa que ignora la Llei i es mereix la condemna!
Un d'ells, Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús, els diu: «¿És que la nostra Llei permet de condemnar ningú sense haver-lo escoltat primer i sense saber què ha fet?». Ells li respongueren: «¿Tu també ets de Galilea? Investiga l'Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta». I cadascú se'n va anar a casa seva.
Comentari:
Ningú no ha parlat mai com aquest home
Avui, l'Evangeli ens presenta les diverses reaccions que produïen les paraules de nostre Senyor. Aquest text de sant Joan no ens refereix cap paraula del Mestre, però sí les conseqüències del que Ell deia. Uns pensaven que era un profeta; d'altres deien «aquest és el Messies» (Jn 7,41).
Veritablement, Jesucrist és aquest “signe de contradicció” que Simeó havia anunciat a Maria (cf. Lc 2,34). Jesús no deixava indiferents als qui l'escoltaven, fins al punt que en aquesta ocasió i en moltes altres «la gent es va dividir per causa d'Ell» (Jn 7,43). La resposta dels guàrdies que pretenien detenir el Senyor centra la qüestió i ens mostra la força de les paraules del Crist: «Ningú no ha parlat mai com aquest home» (Jn 7,46). És com dir: les seves paraules són diferents; no són paraules buides, plenes de supèrbia i falsedat. Ell és “la Veritat” i la seva manera de dir reflecteix aquest fet.
I si això succeïa en relació als seus oients, amb més raó les seves obres provocaven moltes vegades astorament, admiració; i, també, la crítica, la murmuració, l'odi... Jesucrist parlava el “llenguatge de la caritat”: les seves obres i les seves paraules palesaven el profund amor que tenia envers tots els homes, especialment, aquells més necessitats.
Avui, com aleshores, els cristians som —hem de ser— “signe de contradicció” perquè parlem i actuem no com els altres. Nosaltres, tot imitant i seguint Jesucrist, hem d'emprar igualment “el llenguatge de la caritat i de la tendresa”, llenguatge necessari que, en definitiva, tots som capaços de comprendre. Com escrigué el Sant Pare Benet XVIè en la seva encíclica Deus caritas est, «l'amor —caritas— sempre serà necessari, fins i tot en la societat més justa (...). Qui intenti desentendre's de l'amor es disposa a desentendre's de l'home com a tal».
(Jn 7,40-53):
En aquell temps, alguns del poble que havien sentit parlar a Jesús començaren a dir: «Aquest és realment el Profeta». D'altres deien: «És el Messies». Però uns altres replicaven: «¿És que el Messies ha de venir de Galilea? ¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d'on era David?».
La gent es va dividir per causa d'Ell. Alguns volien agafar-lo, però ningú no el va detenir. Els guardes del temple se'n tornaren a trobar els grans sacerdots i els fariseus. Aquests els van dir: «Per què no l'heu portat?». Els guardes respongueren: «Ningú no ha parlat mai com aquest home». Els fariseus els van replicar: «Vosaltres també us heu deixat enganyar? Qui de les autoritats o dels fariseus ha cregut en Ell? Només hi creu aquesta gentussa que ignora la Llei i es mereix la condemna!
Un d'ells, Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús, els diu: «¿És que la nostra Llei permet de condemnar ningú sense haver-lo escoltat primer i sense saber què ha fet?». Ells li respongueren: «¿Tu també ets de Galilea? Investiga l'Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta». I cadascú se'n va anar a casa seva.
Comentari:
Ningú no ha parlat mai com aquest home
Avui, l'Evangeli ens presenta les diverses reaccions que produïen les paraules de nostre Senyor. Aquest text de sant Joan no ens refereix cap paraula del Mestre, però sí les conseqüències del que Ell deia. Uns pensaven que era un profeta; d'altres deien «aquest és el Messies» (Jn 7,41).
Veritablement, Jesucrist és aquest “signe de contradicció” que Simeó havia anunciat a Maria (cf. Lc 2,34). Jesús no deixava indiferents als qui l'escoltaven, fins al punt que en aquesta ocasió i en moltes altres «la gent es va dividir per causa d'Ell» (Jn 7,43). La resposta dels guàrdies que pretenien detenir el Senyor centra la qüestió i ens mostra la força de les paraules del Crist: «Ningú no ha parlat mai com aquest home» (Jn 7,46). És com dir: les seves paraules són diferents; no són paraules buides, plenes de supèrbia i falsedat. Ell és “la Veritat” i la seva manera de dir reflecteix aquest fet.
I si això succeïa en relació als seus oients, amb més raó les seves obres provocaven moltes vegades astorament, admiració; i, també, la crítica, la murmuració, l'odi... Jesucrist parlava el “llenguatge de la caritat”: les seves obres i les seves paraules palesaven el profund amor que tenia envers tots els homes, especialment, aquells més necessitats.
Avui, com aleshores, els cristians som —hem de ser— “signe de contradicció” perquè parlem i actuem no com els altres. Nosaltres, tot imitant i seguint Jesucrist, hem d'emprar igualment “el llenguatge de la caritat i de la tendresa”, llenguatge necessari que, en definitiva, tots som capaços de comprendre. Com escrigué el Sant Pare Benet XVIè en la seva encíclica Deus caritas est, «l'amor —caritas— sempre serà necessari, fins i tot en la societat més justa (...). Qui intenti desentendre's de l'amor es disposa a desentendre's de l'home com a tal».
Dia litúrgic: Divendres IV de Quaresma 8-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 7,1-2.10.14.25-30):
En aquell temps, Jesús continuava recorrent Galilea. No volia anar a Judea, perquè els jueus buscaven de matar-lo. Però era a prop la festa jueva dels Tabernacles. Quan els germans de Jesús hagueren anat a la festa, Ell també hi va pujar, no públicament, sinó d'amagat.
A mitja setmana de la festa, Jesús pujà al temple i hi ensenyava. Alguns de Jerusalem deien: «¿No és el qui volien matar, aquest? Ara parla obertament, i no li diuen res. ¿És que les nostres autoritats l'han reconegut realment com el Messies? Quan arribarà el Messies, ningú no sabrà d'on és. D'aquest, en canvi, sí que ho sabem». Llavors Jesús, que estava ensenyant en el temple, va exclamar: «És cert que em coneixeu i sabeu d'on sóc, però jo no he vingut per mi mateix. El qui m'ha enviat és digne de crèdit, però vosaltres no el coneixeu. Jo sí que el conec, perquè vinc d'Ell, i és Ell qui m'ha enviat». Després de sentir això, intentaven d'agafar Jesús, però ningú no el va detenir, perquè encara no havia arribat la seva hora.
Comentari:
Encara no havia arribat la seva hora
Avui, l'evangelista Joan ens diu que a Jesús no li «havia arribat encara la seva hora» (Jn 7,30). Es refereix a l'hora de la Creu, al precís i preciós temps de donar-se pels pecats de l'entera Humanitat. Encara no ha arribat l'hora, però ja es troba molt a prop. Serà el Divendres Sant quan el Senyor portarà fins a la fi la voluntat del Pare Celestial i sentirà —com escrivia el Cardenal Wojtyla— tot «el pes d'aquella hora, en què el Servent de Yahvé ha de complir la profecia d'Isaïes, pronunciant el seu “sí”».
Crist —en el seu constant anhel sacerdotal— parlà moltíssimes vegades d'aquesta hora definitiva i determinant (Mt 26,45; Mc 14,35; Lc 22,53; Jn 7,30; 12,27; 17,1). Tota la vida del Senyor es veurà dominada per l'hora suprema i la desitjarà de tot cor: «Haig de rebre un baptisme, i com em sento el cor oprimit fins que s'acompleixi» (Lc 12,50). I «abans de la festa de Pasqua, sabent Jesús que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare, Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem» (Jn 13,1). Aquell divendres, el nostre Redemptor lliurarà a les mans del Pare el seu esperit, i des d'aquell moment la seva missió ja acomplerta esdevindrà la missió de l'Església i de tots els seus membres, empesos per l'Esperit Sant.
A partir de l'hora de Getsemaní, de la mort en Creu i la Resurrecció, la vida encetada per Jesús «sosté tota la Història» (Catecisme de l'Església n. 1165). La vida, el treball, la pregària, l'entrega de Crist es fa present ara en la seva Església: és també l'hora del Cos del Senyor; la seva hora esdevé la nostra hora, la d'acompanyar-lo en l'oració de Getsemaní, «sempre desperts —com afirmava Pascal— fent-li costat en la seva agonia, fins al final dels temps». És l'hora d'actuar com a membres vius de Crist. Per això «la pregària de l'hora de Jesús continua sempre essent la seva, de la mateixa manera que la Pasqua que va succeir “una vegada per sempre”, continua present en la litúrgia de la seva Església» (Catecisme de l'Església n. 2746).
(Jn 7,1-2.10.14.25-30):
En aquell temps, Jesús continuava recorrent Galilea. No volia anar a Judea, perquè els jueus buscaven de matar-lo. Però era a prop la festa jueva dels Tabernacles. Quan els germans de Jesús hagueren anat a la festa, Ell també hi va pujar, no públicament, sinó d'amagat.
A mitja setmana de la festa, Jesús pujà al temple i hi ensenyava. Alguns de Jerusalem deien: «¿No és el qui volien matar, aquest? Ara parla obertament, i no li diuen res. ¿És que les nostres autoritats l'han reconegut realment com el Messies? Quan arribarà el Messies, ningú no sabrà d'on és. D'aquest, en canvi, sí que ho sabem». Llavors Jesús, que estava ensenyant en el temple, va exclamar: «És cert que em coneixeu i sabeu d'on sóc, però jo no he vingut per mi mateix. El qui m'ha enviat és digne de crèdit, però vosaltres no el coneixeu. Jo sí que el conec, perquè vinc d'Ell, i és Ell qui m'ha enviat». Després de sentir això, intentaven d'agafar Jesús, però ningú no el va detenir, perquè encara no havia arribat la seva hora.
Comentari:
Encara no havia arribat la seva hora
Avui, l'evangelista Joan ens diu que a Jesús no li «havia arribat encara la seva hora» (Jn 7,30). Es refereix a l'hora de la Creu, al precís i preciós temps de donar-se pels pecats de l'entera Humanitat. Encara no ha arribat l'hora, però ja es troba molt a prop. Serà el Divendres Sant quan el Senyor portarà fins a la fi la voluntat del Pare Celestial i sentirà —com escrivia el Cardenal Wojtyla— tot «el pes d'aquella hora, en què el Servent de Yahvé ha de complir la profecia d'Isaïes, pronunciant el seu “sí”».
Crist —en el seu constant anhel sacerdotal— parlà moltíssimes vegades d'aquesta hora definitiva i determinant (Mt 26,45; Mc 14,35; Lc 22,53; Jn 7,30; 12,27; 17,1). Tota la vida del Senyor es veurà dominada per l'hora suprema i la desitjarà de tot cor: «Haig de rebre un baptisme, i com em sento el cor oprimit fins que s'acompleixi» (Lc 12,50). I «abans de la festa de Pasqua, sabent Jesús que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare, Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem» (Jn 13,1). Aquell divendres, el nostre Redemptor lliurarà a les mans del Pare el seu esperit, i des d'aquell moment la seva missió ja acomplerta esdevindrà la missió de l'Església i de tots els seus membres, empesos per l'Esperit Sant.
A partir de l'hora de Getsemaní, de la mort en Creu i la Resurrecció, la vida encetada per Jesús «sosté tota la Història» (Catecisme de l'Església n. 1165). La vida, el treball, la pregària, l'entrega de Crist es fa present ara en la seva Església: és també l'hora del Cos del Senyor; la seva hora esdevé la nostra hora, la d'acompanyar-lo en l'oració de Getsemaní, «sempre desperts —com afirmava Pascal— fent-li costat en la seva agonia, fins al final dels temps». És l'hora d'actuar com a membres vius de Crist. Per això «la pregària de l'hora de Jesús continua sempre essent la seva, de la mateixa manera que la Pasqua que va succeir “una vegada per sempre”, continua present en la litúrgia de la seva Església» (Catecisme de l'Església n. 2746).
Dia litúrgic: Dijous IV de Quaresma 7-4-11
Text de l'Evangeli
(Jn 5,31-47):
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Si jo donés testimoni de mi mateix, el meu testimoni no seria vàlid. Però n'hi ha un altre que dóna testimoni de mi, i jo sé que el seu testimoni té valor. Vosaltres heu enviat missatgers per interrogar Joan, i ell ha donat testimoni a favor de la veritat. No és que jo necessiti cap testimoni humà; només ho dic perquè us pugueu salvar. Joan era la llàntia encesa i resplendent, i vosaltres us vau deixar entusiasmar un cert temps per la seva claror. Però jo encara tinc a favor meu un testimoni més gran que Joan: són les obres que el Pare m'ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat. I el Pare mateix que m'ha enviat, continua donant testimoni a favor meu. Però vosaltres no heu escoltat mai la seva veu ni heu contemplat el seu aspecte; i no deixeu que la seva paraula resti dins vostre, perquè no creieu en aquell que ell ha enviat.
»Vosaltres investigueu les Escriptures, perquè us penseu que gràcies a elles obtindreu vida eterna. Doncs les Escriptures també donen testimoni de mi. Però vosaltres no voleu venir a mi per tenir vida. La glòria, no la rebo dels homes. A vosaltres us conec i sé que no teniu dins vostre l'amor de Déu.
»Jo he vingut en nom del meu Pare, i no em voleu acollir; en canvi, si un altre ve en nom propi, a aquest sí que l'acollireu. ¿Com podeu creure, vosaltres que accepteu honors els uns dels altres però no cerqueu la glòria que ve del Déu únic? No us penseu que seré jo qui us acusarà davant el Pare: el qui us acusa és Moisès, en qui teniu posada l'esperança. Perquè, si creguéssiu Moisès, em creuríeu a mi, ja que ell va escriure de mi. Però si no creieu els seus escrits, com creureu les meves paraules?».
Comentari:
Si jo donés testimoni de mi mateix, el meu testimoni no seria vàlid
Avui, l'Evangeli ens ensenya com Jesús fa front a la següent objecció: segons es llegeix a Dt 19,15, per tal que un testimoniatge tingui valor cal que procedeixi de dos o tres testimonis. Jesús al·lega a favor seu el testimoniatge de Joan Baptista, el testimoni del Pare —que es manifesta en els miracles obrats per Ell— i, finalment, el testimoni de les Escriptures.
Jesucrist tira en cara als qui l'escolten tres impediments que tenen per a reconèixer-lo com el Messies Fill de Déu: la falta d'amor a Déu; la manca de rectitud d'intenció —busquen només la glòria humana— i que interpreten les Escriptures interessadament.
El Sant Pare Joan Pau II ens escrivia: «A la contemplació del rostre de Crist tan sols s'hi arriba escoltant, en l'Esperit, la veu del Pare, ja que ningú no coneix el Fill, fora del Pare (cf. Mt 11,27). Així, doncs, cal la revelació de l'Altíssim. Però, per acollir-la, és indispensable posar-se en l'actitud d'escoltar».
Per això, cal tenir en compte que, per a confessar Jesucrist com a veritable Fill de Déu, no n'hi ha prou amb les proves externes que se'ns proposen; és molt important la rectitud en la voluntat, és a dir, les bones disposicions morals.
En aquest temps de Quaresma, intensificant les obres de penitència que faciliten la renovació interior, millorarem les nostres disposicions per a contemplar el veritable rostre de Crist. Per això, sant Josepmaria ens diu: «Aquest Crist que tu veus, no és Jesús. —Serà, en tot cas, la trista imatge que en poden formar els teus ulls enterbolits... —Purifica't. Aclareix la mirada amb la humilitat i la penitència. Després... no han de mancar-te les clares llums de l'Amor. I tindràs una visió perfecta. La teva imatge serà realment: Ell!».
(Jn 5,31-47):
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Si jo donés testimoni de mi mateix, el meu testimoni no seria vàlid. Però n'hi ha un altre que dóna testimoni de mi, i jo sé que el seu testimoni té valor. Vosaltres heu enviat missatgers per interrogar Joan, i ell ha donat testimoni a favor de la veritat. No és que jo necessiti cap testimoni humà; només ho dic perquè us pugueu salvar. Joan era la llàntia encesa i resplendent, i vosaltres us vau deixar entusiasmar un cert temps per la seva claror. Però jo encara tinc a favor meu un testimoni més gran que Joan: són les obres que el Pare m'ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat. I el Pare mateix que m'ha enviat, continua donant testimoni a favor meu. Però vosaltres no heu escoltat mai la seva veu ni heu contemplat el seu aspecte; i no deixeu que la seva paraula resti dins vostre, perquè no creieu en aquell que ell ha enviat.
»Vosaltres investigueu les Escriptures, perquè us penseu que gràcies a elles obtindreu vida eterna. Doncs les Escriptures també donen testimoni de mi. Però vosaltres no voleu venir a mi per tenir vida. La glòria, no la rebo dels homes. A vosaltres us conec i sé que no teniu dins vostre l'amor de Déu.
»Jo he vingut en nom del meu Pare, i no em voleu acollir; en canvi, si un altre ve en nom propi, a aquest sí que l'acollireu. ¿Com podeu creure, vosaltres que accepteu honors els uns dels altres però no cerqueu la glòria que ve del Déu únic? No us penseu que seré jo qui us acusarà davant el Pare: el qui us acusa és Moisès, en qui teniu posada l'esperança. Perquè, si creguéssiu Moisès, em creuríeu a mi, ja que ell va escriure de mi. Però si no creieu els seus escrits, com creureu les meves paraules?».
Comentari:
Si jo donés testimoni de mi mateix, el meu testimoni no seria vàlid
Avui, l'Evangeli ens ensenya com Jesús fa front a la següent objecció: segons es llegeix a Dt 19,15, per tal que un testimoniatge tingui valor cal que procedeixi de dos o tres testimonis. Jesús al·lega a favor seu el testimoniatge de Joan Baptista, el testimoni del Pare —que es manifesta en els miracles obrats per Ell— i, finalment, el testimoni de les Escriptures.
Jesucrist tira en cara als qui l'escolten tres impediments que tenen per a reconèixer-lo com el Messies Fill de Déu: la falta d'amor a Déu; la manca de rectitud d'intenció —busquen només la glòria humana— i que interpreten les Escriptures interessadament.
El Sant Pare Joan Pau II ens escrivia: «A la contemplació del rostre de Crist tan sols s'hi arriba escoltant, en l'Esperit, la veu del Pare, ja que ningú no coneix el Fill, fora del Pare (cf. Mt 11,27). Així, doncs, cal la revelació de l'Altíssim. Però, per acollir-la, és indispensable posar-se en l'actitud d'escoltar».
Per això, cal tenir en compte que, per a confessar Jesucrist com a veritable Fill de Déu, no n'hi ha prou amb les proves externes que se'ns proposen; és molt important la rectitud en la voluntat, és a dir, les bones disposicions morals.
En aquest temps de Quaresma, intensificant les obres de penitència que faciliten la renovació interior, millorarem les nostres disposicions per a contemplar el veritable rostre de Crist. Per això, sant Josepmaria ens diu: «Aquest Crist que tu veus, no és Jesús. —Serà, en tot cas, la trista imatge que en poden formar els teus ulls enterbolits... —Purifica't. Aclareix la mirada amb la humilitat i la penitència. Després... no han de mancar-te les clares llums de l'Amor. I tindràs una visió perfecta. La teva imatge serà realment: Ell!».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)