Text de l'Evangeli
(Mt 4,12-17.23-25):
En aquell temps, quan Jesús va saber que Joan havia estat empresonat, es retirà a Galilea; però va deixar Natzaret i se n'anà a viure a Cafarnaüm, vora el llac, en els territoris de Zabuló i de Neftalí. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: «Terra de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra».
Des d'aleshores Jesús començà a predicar. Deia: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop». I recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena. La seva anomenada es va escampar per tot Síria. Li portaven tots els qui estaven malalts, els afectats per diverses malalties i sofriments: endimoniats, epilèptics i paralítics; i ell els curava. I el va seguir molta gent de Galilea, de la Decàpolis, de Jerusalem, de Judea i de l'altra banda del Jordà.
Comentari:
«El Regne del cel és a prop»
Avui, per dir-ho així, recomencem. «El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum» (Mt 4,16), ens diu el profeta Isaïes citat en aquest Evangeli d'avui, i que ens remet al que sentíem la nit de Nadal. Tornem a començar, tenim una nova oportunitat. El temps és nou, l'ocasió s'ho val, deixem —humilment— que el Pare actuï en la nostra vida.
Avui comença el temps en què Déu ens dóna una altra vegada el seu temps perquè el santifiquem, perquè ens fem propers a Ell i fem de la nostra vida un servei de cara als altres. El Nadal s'acaba, ho farà el proper diumenge, si a Déu plau, amb la festa del Baptisme del Senyor, i amb ella es dóna el tret de sortida al nou any, al temps de l'ordinari —tal i com diem en la litúrgia cristiana— per a viure in extenso el misteri de Nadal. L'Encarnació del Verb ens ha visitat en aquests dies i ha sembrat en els nostres cors, de manera infal·lible, la seva Gràcia salvadora que ens encamina, novament, cap al Regne del Cel, el Regne de Déu que Crist va venir a inaugurar entre nosaltres gràcies a la seva acció i compromís en el si de la nostra humanitat.
Per això, ens diu sant Lleó el Gran que «la providència i la misericòrdia de Déu, que ja tenia pensat d'ajudar, en els temps recents, el món que s'ensorrava, va determinar la salvació de tots els pobles per mitjà del Crist».
És ara el temps favorable. No pensem que Déu actuava més abans que ara, que era més fàcil creure prop de Jesús —físicament, vull dir— que no pas ara que no el veiem tal com és. Els sagraments de l'Església i la pregària comunitària ens atorguen el perdó i la pau i l'oportunitat de participar, novament, amb l’obra de Déu en el món, a través del nostre treball, estudi, família, amics, diversió o convivència amb els germans. Que el Senyor, font de tot do i de tot bé, ens ho faci possible!
Dia litúrgic: L'Epifania del Senyor
Text de l'Evangeli
(Mt 2,1-12):
Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo». Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren: «A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: ‘I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble’».
Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella i els encaminà a Betlem dient-los: «Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo».
Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'Infant. L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.
Comentari:
«Van entrar a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar»
Avui, el profeta Isaïes ens anima: «Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum; i sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor» (Is 60,1). Aquesta llum que havia vist el profeta és l'estel que veuen els Mags a l'Orient, amb molts altres homes. Els Mags descobreixen el seu significat. Els altres el contemplen com quelcom que els resulta admirable, però que no els afecta. I, així, no reaccionen. Els Mags se n'adonen que, amb l'estrella, Déu els envia un missatge important pel qual val la pena carregar amb les molèsties de deixar la comoditat de la seguretat, i arriscar-se a un viatge incert: l'esperança de trobar el Rei els mena a seguir l'estel, que havien anunciat els profetes i esperat el poble d'Israel durant segles.
Arriben a Jerusalem, la capital dels jueus. Pensen que allí sabran indicar-los el lloc precís on ha nascut llur Rei. Efectivament, els diran: «A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta» (Mt 2,5). La notícia de l'arribada dels Mags i llur pregunta es propagà per tota Jerusalem en poc temps: Jerusalem era, aleshores, una ciutat petita, i la presència dels Mags amb llur seguici degué ser notada per tots els seus habitants, ja que el rei «es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem» (Mt 2,3), ens diu l'Evangeli.
Jesucrist es creua en la vida de moltes persones, a qui no els interessa. Un petit esforç hauria canviat llurs vides, haurien trobat el Rei del Goig i de la Pau. Això demana la bona voluntat de cercar-lo, de moure'ns, de preguntar sense desanimar-nos; com els Mags, de sortir de la nostra comoditat, de la nostra rutina, l'esforç d'apreciar la immensa vàlua de trobar Crist. Si no el trobem, no hem trobat res en la vida, perquè solament Ell és el Salvador: trobar Jesús és trobar el Camí que ens condueix a conèixer la Veritat que ens dóna la Vida. I, sense Ell, res de res paga la pena.
(Mt 2,1-12):
Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo». Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren: «A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: ‘I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble’».
Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella i els encaminà a Betlem dient-los: «Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo».
Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'Infant. L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.
Comentari:
«Van entrar a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar»
Avui, el profeta Isaïes ens anima: «Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum; i sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor» (Is 60,1). Aquesta llum que havia vist el profeta és l'estel que veuen els Mags a l'Orient, amb molts altres homes. Els Mags descobreixen el seu significat. Els altres el contemplen com quelcom que els resulta admirable, però que no els afecta. I, així, no reaccionen. Els Mags se n'adonen que, amb l'estrella, Déu els envia un missatge important pel qual val la pena carregar amb les molèsties de deixar la comoditat de la seguretat, i arriscar-se a un viatge incert: l'esperança de trobar el Rei els mena a seguir l'estel, que havien anunciat els profetes i esperat el poble d'Israel durant segles.
Arriben a Jerusalem, la capital dels jueus. Pensen que allí sabran indicar-los el lloc precís on ha nascut llur Rei. Efectivament, els diran: «A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta» (Mt 2,5). La notícia de l'arribada dels Mags i llur pregunta es propagà per tota Jerusalem en poc temps: Jerusalem era, aleshores, una ciutat petita, i la presència dels Mags amb llur seguici degué ser notada per tots els seus habitants, ja que el rei «es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem» (Mt 2,3), ens diu l'Evangeli.
Jesucrist es creua en la vida de moltes persones, a qui no els interessa. Un petit esforç hauria canviat llurs vides, haurien trobat el Rei del Goig i de la Pau. Això demana la bona voluntat de cercar-lo, de moure'ns, de preguntar sense desanimar-nos; com els Mags, de sortir de la nostra comoditat, de la nostra rutina, l'esforç d'apreciar la immensa vàlua de trobar Crist. Si no el trobem, no hem trobat res en la vida, perquè solament Ell és el Salvador: trobar Jesús és trobar el Camí que ens condueix a conèixer la Veritat que ens dóna la Vida. I, sense Ell, res de res paga la pena.
Dia litúrgic: 4 de Gener Santoral 4 de Gener: Santa Elisabeth Ann Seton
Text de l'Evangeli
(Jn 1,35-42):
En aquell temps, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: «Mireu l'anyell de Déu!». Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què busqueu?». Ells li digueren: «Rabí —que vol dir “mestre”—, on us allotgeu?». Els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda. Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué: «Hem trobat el Messies —que vol dir “ungit”—. I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes —que vol dir “pedra”».
Comentari:
«‘Mestre, on us allotgeu?’. Els respon: ‘Veniu i ho veureu’»
Avui, l'Evangeli ens recorda les circumstàncies de la vocació dels primers deixebles de Jesús. Per a preparar-se a la vinguda del Messies, Joan i el seu company Andreu havien escoltat i seguit durant un temps el Baptista. Un bon dia, aquest els assenyala Jesús amb el dit, anomenant-lo Anyell de Déu. Tot seguit, Joan i Andreu ho entenen: el Messies esperat és Ell! I, deixant el Baptista, es posen a seguir Jesús.
Jesús sent els passos darrere d'Ell. Es gira i fixa la mirada en els qui el seguien. Les mirades es creuen entre Jesús i aquells homes senzills. Aquests queden corpresos. Aquesta mirada fa capgirar el seu cor i senten el desig d'estar amb Ell: «On us allotgeu?» (Jn 1,38), li pregunten. «Veniu i ho veureu» (Jn 1,39), els fa Jesús. Els invita a anar vers ell i a mirar, contemplar.
Hi van, i el contemplen bo i escoltant-lo. I conviuen amb Ell aquell capvespre, aquella nit. És l'hora de la intimitat i de les confidències. L'hora de l'amor compartit. Es queden amb Ell fins l'endemà, quan el sol es lleva sobre el món.
Ben encesos en la flama d'aquell «Sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca...» (cf. Lc 1,78-79), se'n van a irradiar-lo. Enardits, senten la necessitat de comunicar el que han contemplat i viscut als primers que troben al seu pas: «Hem trobat el Messies!» (Jn 1,41). Els sants també ho han fet així. Sant Francesc, un cop ferit d'amor, anava pels carrers i places, pels llogarrets i boscos cridant: «L'Amor no és estimat!».
L'essencial en la vida cristiana és deixar-se mirar per Jesús, anar i veure on s'allotja, estar amb Ell i compartir. I després anunciar-lo. És el camí i el procés que han seguit els deixebles i els sants. És el nostre camí.
(Jn 1,35-42):
En aquell temps, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: «Mireu l'anyell de Déu!». Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què busqueu?». Ells li digueren: «Rabí —que vol dir “mestre”—, on us allotgeu?». Els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda. Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué: «Hem trobat el Messies —que vol dir “ungit”—. I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes —que vol dir “pedra”».
Comentari:
«‘Mestre, on us allotgeu?’. Els respon: ‘Veniu i ho veureu’»
Avui, l'Evangeli ens recorda les circumstàncies de la vocació dels primers deixebles de Jesús. Per a preparar-se a la vinguda del Messies, Joan i el seu company Andreu havien escoltat i seguit durant un temps el Baptista. Un bon dia, aquest els assenyala Jesús amb el dit, anomenant-lo Anyell de Déu. Tot seguit, Joan i Andreu ho entenen: el Messies esperat és Ell! I, deixant el Baptista, es posen a seguir Jesús.
Jesús sent els passos darrere d'Ell. Es gira i fixa la mirada en els qui el seguien. Les mirades es creuen entre Jesús i aquells homes senzills. Aquests queden corpresos. Aquesta mirada fa capgirar el seu cor i senten el desig d'estar amb Ell: «On us allotgeu?» (Jn 1,38), li pregunten. «Veniu i ho veureu» (Jn 1,39), els fa Jesús. Els invita a anar vers ell i a mirar, contemplar.
Hi van, i el contemplen bo i escoltant-lo. I conviuen amb Ell aquell capvespre, aquella nit. És l'hora de la intimitat i de les confidències. L'hora de l'amor compartit. Es queden amb Ell fins l'endemà, quan el sol es lleva sobre el món.
Ben encesos en la flama d'aquell «Sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca...» (cf. Lc 1,78-79), se'n van a irradiar-lo. Enardits, senten la necessitat de comunicar el que han contemplat i viscut als primers que troben al seu pas: «Hem trobat el Messies!» (Jn 1,41). Els sants també ho han fet així. Sant Francesc, un cop ferit d'amor, anava pels carrers i places, pels llogarrets i boscos cridant: «L'Amor no és estimat!».
L'essencial en la vida cristiana és deixar-se mirar per Jesús, anar i veure on s'allotja, estar amb Ell i compartir. I després anunciar-lo. És el camí i el procés que han seguit els deixebles i els sants. És el nostre camí.
Santoral 2 de Gener: Sant Basili el Gran i sant Gregori Nazianzè, bisbes i doctors de l'Església
Text de l'Evangeli
(Jn 1,19-28):
Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren: «Qui ets, tu?». Ell no es va negar a respondre i confessà clarament: «Jo no sóc el Messies». Ells li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?». Els respon: «No el sóc». «Ets el Profeta?». Respongué: «No». Llavors li digueren: «Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?». Ell va declarar: «Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes».
Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, li van fer aquesta altra pregunta: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?». Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, el qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies». Això va passar a Betània, a l'altra banda del Jordà, on Joan batejava.
Comentari:
«Enmig vostre hi ha el qui (...) ve després de mi»
Avui, en l'Evangeli de la litúrgia de l'Eucaristia, llegim el testimoni de Joan el Baptista. El text que precedeix aquestes paraules de l'Evangeli segons sant Joan és el pròleg en què s'afirma amb claredat: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14). Allò que en el pròleg —com a gran obertura— s'anuncia, ara en l'Evangeli, pas a pas, es manifesta. El misteri del Verb encarnat és misteri de salvació per a la humanitat: «La gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist» (Jn 1,17). La salvació ens ve per Jesucrist, i la fe és la resposta a la manifestació del Crist. Tot el qui creu en Ell se salva.
El misteri de la salvació en el Crist està sempre acompanyat pel testimoni. Jesucrist mateix és «l'Amén, el testimoni fidel i veraç» (Ap 3,14). Joan Baptista és el qui dóna testimoni, amb la seva visió i mirada de profeta: «Enmig vostre hi ha el qui (...) ve després de mi» (Jn 1,26-27). I els Apòstols així entenen la seva missió: «A aquest Jesús, doncs, Déu l'ha ressuscitat; tots nosaltres en som testimonis» (Ac 2,32).
L'Església tota ella, i per tant tots els seus membres, tenim la missió de ser testimonis. El testimoni que nosaltres portem al món té un nom. L'Evangeli és el mateix Jesucrist. Ell és la “Bona Nova”. I la proclamació de l'Evangeli arreu del món cal entendre-la també en la clau de volta del testimoni que uneix inseparablement l'anunci i la vida. És bo de recordar aquelles paraules del papa Pau VI: «L'home contemporani escolta més bé als qui donen testimoni que als qui ensenyen (...), o, si escolten als qui ensenyen, és perquè donen testimoni».
(Jn 1,19-28):
Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren: «Qui ets, tu?». Ell no es va negar a respondre i confessà clarament: «Jo no sóc el Messies». Ells li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?». Els respon: «No el sóc». «Ets el Profeta?». Respongué: «No». Llavors li digueren: «Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?». Ell va declarar: «Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes».
Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, li van fer aquesta altra pregunta: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?». Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, el qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies». Això va passar a Betània, a l'altra banda del Jordà, on Joan batejava.
Comentari:
«Enmig vostre hi ha el qui (...) ve després de mi»
Avui, en l'Evangeli de la litúrgia de l'Eucaristia, llegim el testimoni de Joan el Baptista. El text que precedeix aquestes paraules de l'Evangeli segons sant Joan és el pròleg en què s'afirma amb claredat: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14). Allò que en el pròleg —com a gran obertura— s'anuncia, ara en l'Evangeli, pas a pas, es manifesta. El misteri del Verb encarnat és misteri de salvació per a la humanitat: «La gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist» (Jn 1,17). La salvació ens ve per Jesucrist, i la fe és la resposta a la manifestació del Crist. Tot el qui creu en Ell se salva.
El misteri de la salvació en el Crist està sempre acompanyat pel testimoni. Jesucrist mateix és «l'Amén, el testimoni fidel i veraç» (Ap 3,14). Joan Baptista és el qui dóna testimoni, amb la seva visió i mirada de profeta: «Enmig vostre hi ha el qui (...) ve després de mi» (Jn 1,26-27). I els Apòstols així entenen la seva missió: «A aquest Jesús, doncs, Déu l'ha ressuscitat; tots nosaltres en som testimonis» (Ac 2,32).
L'Església tota ella, i per tant tots els seus membres, tenim la missió de ser testimonis. El testimoni que nosaltres portem al món té un nom. L'Evangeli és el mateix Jesucrist. Ell és la “Bona Nova”. I la proclamació de l'Evangeli arreu del món cal entendre-la també en la clau de volta del testimoni que uneix inseparablement l'anunci i la vida. És bo de recordar aquelles paraules del papa Pau VI: «L'home contemporani escolta més bé als qui donen testimoni que als qui ensenyen (...), o, si escolten als qui ensenyen, és perquè donen testimoni».
Dia litúrgic: 1 de Gener: Santa Maria, Mare de Déu (Diavuitè dins l'octava de Nadal)
Text de l'Evangeli
(Lc 2,16-21):
En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el Nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell Infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'Infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare.
Comentari:
«Els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el Nen posat a la menjadora»
Avui, l'Església contempla agraïda la maternitat de la Mare de Déu, model de la seva pròpia maternitat envers tots nosaltres. Lluc ens presenta "l'encontre” dels pastors “amb el Nen”, el qual és acompanyat de Maria, la seva Mare, i de Josep. La discreta presència de Josep suggereix la important missió de ser custodi del misteri gran del Fill de Déu. Tots junts, pastors, Maria i Josep, «amb el Nen posat a la menjadora» (Lc 2,16) són com una imatge preciosa de l'Església en adoració.
“La menjadora”: Jesús ja hi és col·locat en una velada al·lusió a l'Eucaristia. És Maria qui l'hi ha posat! Lluc parla d'un “encontre”, d'una trobada dels pastors amb Jesús. En efecte, sense l'experiència d'un “encontre” personal amb el Senyor no es dóna la fe. Només aquest “encontre”, que ha comportat un “veure amb els propis ulls”, i en certa manera un “tocar”, fa capaços els pastors d'esdevenir testimonis de la Bona Nova, veritables evangelitzadors que poden «contar el que els havien anunciat d'aquell Infant» (Lc 2,17).
Se'ns assenyala aquí un primer fruit de la “trobada” amb Crist: «Tothom qui ho sentia es meravellava» (Lc 2,18). Hem de demanar la gràcia de saber suscitar aquest “meravellament”, aquesta admiració en aquells a qui anunciem l'Evangeli.
Hi ha encara un segon fruit d'aquest encontre: «Els pastors se'n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» (Lc 2,20). L'adoració de l'Infant els omple el cor de l'entusiasme per comunicar el que han vist i sentit, i la comunicació del que han vist i sentit els porta fins a la pregària de lloança i d'acció de gràcies, a la glorificació del Senyor.
Maria, mestra de contemplació —«conservava aquests records en el seu cor i els meditava» (Lc 2,19)— ens dóna Jesús, el nom del qual significa “Déu salva”. El seu nom és també la nostra Pau. Acollim en el cor aquest sagrat i dolcíssim Nom i tinguem-lo sovint als nostres llavis!
(Lc 2,16-21):
En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el Nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell Infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'Infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare.
Comentari:
«Els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el Nen posat a la menjadora»
Avui, l'Església contempla agraïda la maternitat de la Mare de Déu, model de la seva pròpia maternitat envers tots nosaltres. Lluc ens presenta "l'encontre” dels pastors “amb el Nen”, el qual és acompanyat de Maria, la seva Mare, i de Josep. La discreta presència de Josep suggereix la important missió de ser custodi del misteri gran del Fill de Déu. Tots junts, pastors, Maria i Josep, «amb el Nen posat a la menjadora» (Lc 2,16) són com una imatge preciosa de l'Església en adoració.
“La menjadora”: Jesús ja hi és col·locat en una velada al·lusió a l'Eucaristia. És Maria qui l'hi ha posat! Lluc parla d'un “encontre”, d'una trobada dels pastors amb Jesús. En efecte, sense l'experiència d'un “encontre” personal amb el Senyor no es dóna la fe. Només aquest “encontre”, que ha comportat un “veure amb els propis ulls”, i en certa manera un “tocar”, fa capaços els pastors d'esdevenir testimonis de la Bona Nova, veritables evangelitzadors que poden «contar el que els havien anunciat d'aquell Infant» (Lc 2,17).
Se'ns assenyala aquí un primer fruit de la “trobada” amb Crist: «Tothom qui ho sentia es meravellava» (Lc 2,18). Hem de demanar la gràcia de saber suscitar aquest “meravellament”, aquesta admiració en aquells a qui anunciem l'Evangeli.
Hi ha encara un segon fruit d'aquest encontre: «Els pastors se'n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» (Lc 2,20). L'adoració de l'Infant els omple el cor de l'entusiasme per comunicar el que han vist i sentit, i la comunicació del que han vist i sentit els porta fins a la pregària de lloança i d'acció de gràcies, a la glorificació del Senyor.
Maria, mestra de contemplació —«conservava aquests records en el seu cor i els meditava» (Lc 2,19)— ens dóna Jesús, el nom del qual significa “Déu salva”. El seu nom és també la nostra Pau. Acollim en el cor aquest sagrat i dolcíssim Nom i tinguem-lo sovint als nostres llavis!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)