Text de l'Evangeli
(Lc 6,36-38):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats».
Comentari:
«Doneu i Déu us donarà»
Avui, l'Evangeli de Lluc ens proclama un missatge més dens que breu, i pla que n'és de breu! El podem reduir a dos punts: un emmarcament de misericòrdia i un contingut de justícia.
En primer lloc, un emmarcament de misericòrdia. En efecte, la consigna de Jesús hi cimeja com a norma i hi resplendeix com a ambient. Norma absoluta: si el nostre Pare del cel és misericordiós, nosaltres, com a fills seus, també ho hem de ser. I el Pare, ho és tant! El verset anterior afirma: «(...) I sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i dolents» (Lc 6,35).
En segon lloc, un contingut de justícia. En efecte, ens trobem davant d'una mena de “llei del talió” a les antípodes de (inversa a) la bandejada per Jesús («Ull per ull, dent per dent»). Aquí, en quatre moments successius, el diví Mestre ens alliçona, primer, amb dues negacions; després, amb dues afirmacions. Negacions: «No judiqueu, i Déu no us judicarà»; «No condemneu, i Déu no us condemnarà». Afirmacions: «Absoleu, i Déu us absoldrà»; «Doneu, i Déu us donarà».
Apliquem-ho concisament a la nostra vida de cada dia, aturant-nos especialment en la quarta consigna, com fa Jesús. Fem un clar i valent examen de consciència: si en matèria familiar, cultural, econòmica i política el Senyor jutgés i condemnés el nostre món com el món jutja i condemna, qui s'aguantaria davant el seu tribunal? (En tornar a casa i llegir el diari o escoltar les notícies, pensem només en el món de la política). Si el Senyor ens perdonés com ho fem ordinàriament els homes, quantes persones i institucions assolirien la plena reconciliació?
La quarta consigna mereix, però, una reflexió particular, ja que, en ella, la bona llei del talió que estem considerant esdevé d'alguna manera superada. En efecte, si donem ens donaran en la mateixa proporció? No! Si donem, rebrem —notem-ho bé— una mesura «bona, atapeïda, sacsejada i curulla» (Lc 6,38). I és a la claror d'aquesta desproporció beneïda que som exhortats a donar prèviament. Preguntem-nos: quan dono, dono bé, dono molt, dono triant el millor, dono amb plenitud?
Dia litúrgic: Diumenge II (B) de Quaresma 4-2-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 9,2-10):
En aquell temps, Jesús prengué amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús.
Pere digué a Jesús: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què deia, d'esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts.
Comentari:
«Es transfigurà davant d'ells»
Avui contemplem l'escena «en la que els tres apòstols Pere, Jaume i Joan apareixen com extasiats per la bellesa del Redemptor» (Joan Pau II): «Es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents» (Mc 9,2-3). Pel que fa a nosaltres, en podem treure un missatge: «Jesucrist, amb l'Evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat» (2Tm 1,10), assegura sant Pau al seu deixeble Timoteu. És el que contemplem plens d'estupor, com aleshores els tres Apòstols predilectes, en aquest episodi propi del segon diumenge de Quaresma: la Transfiguració.
És bo que en el nostre exercici quaresmal acollim aquest esclat de sol i de llum en el rostre i els vestits de Jesús. Són una meravellosa icona de la humanitat redimida, que ja no es presenta en la lletjor del pecat, sinó en tota la bellesa que la divinitat comunica a la nostra carn. El benestar de Pere és expressió del que hom sent quan es deixa envair per la gràcia divina.
L'Esperit Sant transfigura també els sentits dels Apòstols, i gràcies a això poden veure la glòria divina de l'Home Jesús. Ulls transfigurats per a veure el que hi ha de més esplendent; oïdes transfigurades per a sentir la veu més sublim i veritable: la del Pare que es complau en el Fill. Tot plegat massa esglaiador per a nosaltres, avesats a la grisor de la mediocritat. Només si ens deixem tocar pel Senyor, els nostres sentits seran capaços de veure i d'escoltar el que hi ha de més bell i de més joiós, en Déu, i en els homes divinitzats per Aquell que ressuscità d'entre els morts.
«L'espiritualitat cristiana —ha escrit Joan Pau II— té com a característica el deure del deixeble de configurar-se cada cop més plenament amb el seu Mestre», de tal manera que —a través d'una assiduïtat que podríem anomenar “amistosa”— arribem fins al punt de «respirar els seus sentiments». Posem en mans de Santa Maria la fita de la nostra vera “trans-figuració” en el seu Fill Jesucrist.
(Mc 9,2-10):
En aquell temps, Jesús prengué amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús.
Pere digué a Jesús: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què deia, d'esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts.
Comentari:
«Es transfigurà davant d'ells»
Avui contemplem l'escena «en la que els tres apòstols Pere, Jaume i Joan apareixen com extasiats per la bellesa del Redemptor» (Joan Pau II): «Es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents» (Mc 9,2-3). Pel que fa a nosaltres, en podem treure un missatge: «Jesucrist, amb l'Evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat» (2Tm 1,10), assegura sant Pau al seu deixeble Timoteu. És el que contemplem plens d'estupor, com aleshores els tres Apòstols predilectes, en aquest episodi propi del segon diumenge de Quaresma: la Transfiguració.
És bo que en el nostre exercici quaresmal acollim aquest esclat de sol i de llum en el rostre i els vestits de Jesús. Són una meravellosa icona de la humanitat redimida, que ja no es presenta en la lletjor del pecat, sinó en tota la bellesa que la divinitat comunica a la nostra carn. El benestar de Pere és expressió del que hom sent quan es deixa envair per la gràcia divina.
L'Esperit Sant transfigura també els sentits dels Apòstols, i gràcies a això poden veure la glòria divina de l'Home Jesús. Ulls transfigurats per a veure el que hi ha de més esplendent; oïdes transfigurades per a sentir la veu més sublim i veritable: la del Pare que es complau en el Fill. Tot plegat massa esglaiador per a nosaltres, avesats a la grisor de la mediocritat. Només si ens deixem tocar pel Senyor, els nostres sentits seran capaços de veure i d'escoltar el que hi ha de més bell i de més joiós, en Déu, i en els homes divinitzats per Aquell que ressuscità d'entre els morts.
«L'espiritualitat cristiana —ha escrit Joan Pau II— té com a característica el deure del deixeble de configurar-se cada cop més plenament amb el seu Mestre», de tal manera que —a través d'una assiduïtat que podríem anomenar “amistosa”— arribem fins al punt de «respirar els seus sentiments». Posem en mans de Santa Maria la fita de la nostra vera “trans-figuració” en el seu Fill Jesucrist.
Dia litúrgic: Dissabte I de Quaresma 3-3-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 5,43-48):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Estima els altres, però no estimis els enemics’. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial».
Comentari:
«Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen»
Avui, l'Evangeli ens exhorta a l'amor més perfecte. L'amor és voler el bé d'altri i ací rau la nostra realització personal. No estimem per a nosaltres mateixos, sinó pel bé d'altri, i en fer-ho creixem com a persones. L'ésser humà, afirmà el Concili Vaticà II, «no pot trobar la seva plenitud si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres». D'això, en deia santa Teresa de l'Infant Jesús fer de la nostra vida un holocaust. L'amor és la vocació humana. Tot el nostre capteniment, per a ser veritablement humà, ha de manifestar la realitat del nostre ésser tot realitzant la vocació a l'amor. Com ha escrit Joan Pau II, «l'home, no pot viure sense amor. Hom roman incomprensible per a si mateix, la seva vida manca de sentit si no se li revela l'amor, si no es troba amb l'amor, si no l'experimenta i el fa propi, si no en participa vivament».
L'amor té el seu fonament i la seva plenitud en l'amor de Déu en Crist. La persona és convidada a un diàleg amb Déu. Hom existeix per l'amor de Déu que el creà, i per l'amor de Déu que el conserva, «i només pot dir-se que viu en la plenitud de la veritat quan reconeix lliurement aquest amor i es confia totalment al seu Creador» (Concili Vaticà II): aquesta és la raó més alta de la seva dignitat. Dit altrament, l'amor humà cal que sigui custodiat per l'Amor diví, que n'és la seva font, hi troba el seu model i el porta a plenitud. Per tot això, l'amor, quan és veritablement humà, estima amb el cor de Déu i abraça fins i tot els enemics. Si no és així, hom no estima de debò. Tant és així que l'exigència del do sincer d'un mateix esdevé un precepte diví: «Sigueu perfectes, com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,48).
(Mt 5,43-48):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘Estima els altres, però no estimis els enemics’. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial».
Comentari:
«Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen»
Avui, l'Evangeli ens exhorta a l'amor més perfecte. L'amor és voler el bé d'altri i ací rau la nostra realització personal. No estimem per a nosaltres mateixos, sinó pel bé d'altri, i en fer-ho creixem com a persones. L'ésser humà, afirmà el Concili Vaticà II, «no pot trobar la seva plenitud si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres». D'això, en deia santa Teresa de l'Infant Jesús fer de la nostra vida un holocaust. L'amor és la vocació humana. Tot el nostre capteniment, per a ser veritablement humà, ha de manifestar la realitat del nostre ésser tot realitzant la vocació a l'amor. Com ha escrit Joan Pau II, «l'home, no pot viure sense amor. Hom roman incomprensible per a si mateix, la seva vida manca de sentit si no se li revela l'amor, si no es troba amb l'amor, si no l'experimenta i el fa propi, si no en participa vivament».
L'amor té el seu fonament i la seva plenitud en l'amor de Déu en Crist. La persona és convidada a un diàleg amb Déu. Hom existeix per l'amor de Déu que el creà, i per l'amor de Déu que el conserva, «i només pot dir-se que viu en la plenitud de la veritat quan reconeix lliurement aquest amor i es confia totalment al seu Creador» (Concili Vaticà II): aquesta és la raó més alta de la seva dignitat. Dit altrament, l'amor humà cal que sigui custodiat per l'Amor diví, que n'és la seva font, hi troba el seu model i el porta a plenitud. Per tot això, l'amor, quan és veritablement humà, estima amb el cor de Déu i abraça fins i tot els enemics. Si no és així, hom no estima de debò. Tant és així que l'exigència del do sincer d'un mateix esdevé un precepte diví: «Sigueu perfectes, com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,48).
Dia litúrgic: Divendres I de Quaresma2-3-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 5,20-26):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. Ja sabeu que es va dir als antics: ‘No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal’. Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern.
»Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. Afanya't a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim».
Comentari:
«Deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà»
Avui, el Senyor, en parlar-nos del que s'escau en els nostres cors, ens convida a convertir-nos. El manament diu «No matis» (Mt 5,21), però Jesús ens recorda que existeixen altres formes de barrar la vida als altres. Podem privar-los de la vida, per exemple, conservant en el nostre cor una excessiva ira envers ells, o no tractant-los amb respecte i, àdhuc, insultant-los (cf. Mt 5,22).
El Senyor ens crida a esdevenir persones íntegres: «Deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà» (Mt 5,24), és a dir, la fe que professem en celebrar la Litúrgia hauria d'influir en la nostra vida quotidiana i afectar el nostre capteniment. És per això que Jesús ens demana de reconciliar-nos amb els nostres enemics. Una primera passa en aquest camí de reconciliació és pregar pels nostres enemics, tal com Jesús ho demana. Si ens resulta difícil, aleshores, seria adient recordar i reviure en la nostra imaginació Jesucrist morint per aquells que ens desagraden. Si hem estat greument danyats pels altres, mirem de pregar per tal que cicatritzi el dolorós record i per tal d'assolir la gràcia de poder perdonar. I, alhora que preguem, demanem al Senyor que retrocedeixi amb nosaltres en el temps i al lloc de la ferida —tot reemplaçant-la amb amor— amb vista a esdevenir lliures per a reeixir perdonar.
En paraules de Benet XVI, «si volem presentar-nos davant d'Ell, també hem de posar-nos en camí per anar a l'encontre els uns amb els altres. Per això, cal aprendre la gran lliçó del perdó: no hem de permetre que s'insinuï en el cor el corc del ressentiment, sinó que hem d'obrir el cor a la magnanimitat de l'escolta de l'altre, obrir el cor a la comprensió, a la possible acceptació de les seves disculpes i al generós oferiment de les pròpies».
(Mt 5,20-26):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. Ja sabeu que es va dir als antics: ‘No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal’. Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern.
»Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. Afanya't a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim».
Comentari:
«Deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà»
Avui, el Senyor, en parlar-nos del que s'escau en els nostres cors, ens convida a convertir-nos. El manament diu «No matis» (Mt 5,21), però Jesús ens recorda que existeixen altres formes de barrar la vida als altres. Podem privar-los de la vida, per exemple, conservant en el nostre cor una excessiva ira envers ells, o no tractant-los amb respecte i, àdhuc, insultant-los (cf. Mt 5,22).
El Senyor ens crida a esdevenir persones íntegres: «Deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà» (Mt 5,24), és a dir, la fe que professem en celebrar la Litúrgia hauria d'influir en la nostra vida quotidiana i afectar el nostre capteniment. És per això que Jesús ens demana de reconciliar-nos amb els nostres enemics. Una primera passa en aquest camí de reconciliació és pregar pels nostres enemics, tal com Jesús ho demana. Si ens resulta difícil, aleshores, seria adient recordar i reviure en la nostra imaginació Jesucrist morint per aquells que ens desagraden. Si hem estat greument danyats pels altres, mirem de pregar per tal que cicatritzi el dolorós record i per tal d'assolir la gràcia de poder perdonar. I, alhora que preguem, demanem al Senyor que retrocedeixi amb nosaltres en el temps i al lloc de la ferida —tot reemplaçant-la amb amor— amb vista a esdevenir lliures per a reeixir perdonar.
En paraules de Benet XVI, «si volem presentar-nos davant d'Ell, també hem de posar-nos en camí per anar a l'encontre els uns amb els altres. Per això, cal aprendre la gran lliçó del perdó: no hem de permetre que s'insinuï en el cor el corc del ressentiment, sinó que hem d'obrir el cor a la magnanimitat de l'escolta de l'altre, obrir el cor a la comprensió, a la possible acceptació de les seves disculpes i al generós oferiment de les pròpies».
Dia litúrgic: Dijous I de Quaresma 1-3-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 7,7-12):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren. ¿Qui de vosaltres, si el seu fill li demana pa, li donarà una pedra? O bé, si li demana peix, li donarà una serp? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen. Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes».
Comentari:
«El qui demana, rep; el qui cerca, troba»
Avui, Jesús ens parla de la necessitat i el poder de l'oració. No podem entendre la vida cristiana sense relació amb Déu, i en aquesta relació, la pregària ocupa un lloc central. Mentre vivim en aquest món, els cristians ens trobem en un camí de pelegrinatge, però la pregària ens atansa a Déu, ens obre les portes del seu amor immens i ens anticipa ja les delícies del cel. Per això, la vida cristiana és una contínua petició i recerca: «Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i Déu us obrirà» (Mt 7,7), ens diu Jesús.
Al mateix temps, l'oració va transformant el cor de pedra en un cor de carn: «Si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen» (Mt 7,11). El resum millor que podem demanar a Déu es troba en el Parenostre: «Vingui a nosaltres el vostre Regne, faci's la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel» (cf. Mt 6,10). Per tant, no podem demanar en la pregària qualsevol cosa, sinó allò que sigui realment un bé. Ningú no desitja un dany per a ell, per això, tampoc no ho podem voler per als altres.
Hi ha qui es queixa que Déu no l'escolta, perquè no veu els resultats de manera immediata o perquè pensa que Déu no l'estima. En casos així, no ens vindrà pas malament recordar aquest consell de sant Jeroni: «És cert que Déu dóna a qui li ho demana, que el qui cerca troba, i a qui truca li obren: es veu clarament que aquell que no ha rebut, que no ha trobat, ni li han obert, és perquè no ha demanat bé, no ha cercat bé, ni ha trucat bé a la porta». Demanem, doncs, en primer lloc a Déu que faci el nostre cor bondadós com el de Jesucrist.
(Mt 7,7-12):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren. ¿Qui de vosaltres, si el seu fill li demana pa, li donarà una pedra? O bé, si li demana peix, li donarà una serp? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen. Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes».
Comentari:
«El qui demana, rep; el qui cerca, troba»
Avui, Jesús ens parla de la necessitat i el poder de l'oració. No podem entendre la vida cristiana sense relació amb Déu, i en aquesta relació, la pregària ocupa un lloc central. Mentre vivim en aquest món, els cristians ens trobem en un camí de pelegrinatge, però la pregària ens atansa a Déu, ens obre les portes del seu amor immens i ens anticipa ja les delícies del cel. Per això, la vida cristiana és una contínua petició i recerca: «Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i Déu us obrirà» (Mt 7,7), ens diu Jesús.
Al mateix temps, l'oració va transformant el cor de pedra en un cor de carn: «Si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen» (Mt 7,11). El resum millor que podem demanar a Déu es troba en el Parenostre: «Vingui a nosaltres el vostre Regne, faci's la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel» (cf. Mt 6,10). Per tant, no podem demanar en la pregària qualsevol cosa, sinó allò que sigui realment un bé. Ningú no desitja un dany per a ell, per això, tampoc no ho podem voler per als altres.
Hi ha qui es queixa que Déu no l'escolta, perquè no veu els resultats de manera immediata o perquè pensa que Déu no l'estima. En casos així, no ens vindrà pas malament recordar aquest consell de sant Jeroni: «És cert que Déu dóna a qui li ho demana, que el qui cerca troba, i a qui truca li obren: es veu clarament que aquell que no ha rebut, que no ha trobat, ni li han obert, és perquè no ha demanat bé, no ha cercat bé, ni ha trucat bé a la porta». Demanem, doncs, en primer lloc a Déu que faci el nostre cor bondadós com el de Jesucrist.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)