Text de l'Evangeli
(Lc 15,1-3.11-32):
En aquell temps, veient que tots els cobradors d'impostos i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: ‘Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca’. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: ‘Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers’. I se n'anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu’. Però el pare digué als seus criats: ‘De pressa, porteu el vestit millor i poseu-li, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’. I es posaren a celebrar-ho.
»Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: ‘El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras’. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: ‘Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras’. El pare li contestà: ‘Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’».
Comentari:
«Aniré a trobar el meu Pare i li diré: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu’»
Avui veiem la misericòrdia, la nota distintiva de Déu Pare, tot contemplant una Humanitat que és “òrfena”, perquè —desmemoriada— no sap que és filla de Déu. Cronin parla d'un fill que va marxar de casa, va malgastar diners, salut, l'honor de la família... va caure en la presó. Poc abans de sortir en llibertat, va escriure a casa seva: si el perdonaven, que posessin un mocador blanc al pomer, tocant la via de tren. Si el veia tornaria a casa; si no, ja no el veurien més... El dia que sortí, tot arribant, no gosava mirar... Hi hauria el mocador? «Obre els ulls!... mira!», li diu un company. I va restar bocabadat: al pomer no hi havia un sol mocador blanc, sinó centenars; estava ple de mocadors blancs.
Ens recorda aquell quadre de Rembrandt on és veu com el fill que torna, desvalgut i famolenc, és abraçat per un vell, amb dues mans diferents: una de pare que l'estreny fort; l'altra de mare, afectuosa i dolça, l'acaricia. Déu és pare i mare...
«Pare, he pecat» (cf. Lc 15,21), volem dir també nosaltres, i sentir l'abraçada de Déu en el sagrament de la confessió, i participar en la festa de l'Eucaristia: «Mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort, i ha tornat a la vida» (Lc 15,23-24). Així, ja que «Déu ens espera —cada dia!— com aquell pare de la paràbola esperava el seu fill pròdig» (Sant Josepmaria), anem tot fent camí amb Jesús a la trobada del Pare, on s'esclareix tot: «El misteri de l'home només s'esclareix en el misteri del Verb encarnat» (Concili Vaticà II).
El protagonista és sempre el Pare. Que el desert de la Quaresma ens porti a interioritzar aquesta crida a participar de la misericòrdia divina, ja que la vida és un anar tornant al Pare.
Dia litúrgic: Divendres II de Quaresma 9-3-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 21,33-43.45-46):
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre'n els fruits que li corresponien; però els vinyaters van agafar els servents, i a l'un el van apallissar, a l'altre el van matar, i a l'altre van apedregar-lo. Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’. Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: matem-lo i quedem-nos la seva heretat!’. L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan vingui l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?».
Li responen: «Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps». Jesús els diu: «¿No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: ‘La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen?’. Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar».
Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta».
Comentari:
«La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal»
Avui, Jesús, per mitjà de la paràbola dels vinyaters homicides, ens parla de la infidelitat; compara la vinya amb Israel i els vinyaters amb els caps del poble escollit. A ells i a tota la descendència d'Abraham se'ls havia confiat el Regne de Déu, però han malversat l'heretat: «Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar» (Mt 21,43).
Al principi de l'Evangeli de Mateu, la Bona Nova sembla dirigida únicament a Israel. El poble escollit, ja en l'Antiga Aliança, té la missió d'anunciar i portar la salvació a totes les nacions. Però Israel no ha estat fidel a la seva missió. Jesús, el mitjancer de la Nova Aliança, congregarà entorn seu els dotze Apòstols, símbol del “nou” Israel, cridat a donar fruits de vida eterna i a anunciar a tots els pobles la salvació.
Aquest nou Israel és l'Església, tots els batejats. Nosaltres hem rebut en la persona de Jesús i en el seu missatge, un regal únic que hem de fer fructificar. No ens podem conformar amb una vivència individualista i tancada de la nostre fe; cal comunicar-la i regalar-la a cada persona que se'ns acosta. D'aquí se'n deriva que el primer fruit és que visquem la nostra fe en el caliu de família, el de la comunitat cristiana. Això serà senzill, perquè «on n'hi ha dos o més de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells» (Mt 18,20).
Però es tracta d'una comunitat cristiana oberta, és a dir, eminentment missionera (segon fruit). Per la força i la bellesa del Ressuscitat “enmig nostre”, la comunitat és atractiva en tots els seus gestos i actes, i cadascun dels seus membres gaudeix de la capacitat d'engendrar homes i dones a la nova vida del Ressuscitat. I un tercer fruit, és que visquem amb la convicció i certesa de que en l'Evangeli hi trobem la solució a tots el problemes.
Visquem en el sant temor de Déu, no fos que ens sigui pres el Regne i donat a d'altres.
(Mt 21,33-43.45-46):
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre'n els fruits que li corresponien; però els vinyaters van agafar els servents, i a l'un el van apallissar, a l'altre el van matar, i a l'altre van apedregar-lo. Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’. Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: matem-lo i quedem-nos la seva heretat!’. L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan vingui l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?».
Li responen: «Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps». Jesús els diu: «¿No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: ‘La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen?’. Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar».
Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta».
Comentari:
«La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal»
Avui, Jesús, per mitjà de la paràbola dels vinyaters homicides, ens parla de la infidelitat; compara la vinya amb Israel i els vinyaters amb els caps del poble escollit. A ells i a tota la descendència d'Abraham se'ls havia confiat el Regne de Déu, però han malversat l'heretat: «Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar» (Mt 21,43).
Al principi de l'Evangeli de Mateu, la Bona Nova sembla dirigida únicament a Israel. El poble escollit, ja en l'Antiga Aliança, té la missió d'anunciar i portar la salvació a totes les nacions. Però Israel no ha estat fidel a la seva missió. Jesús, el mitjancer de la Nova Aliança, congregarà entorn seu els dotze Apòstols, símbol del “nou” Israel, cridat a donar fruits de vida eterna i a anunciar a tots els pobles la salvació.
Aquest nou Israel és l'Església, tots els batejats. Nosaltres hem rebut en la persona de Jesús i en el seu missatge, un regal únic que hem de fer fructificar. No ens podem conformar amb una vivència individualista i tancada de la nostre fe; cal comunicar-la i regalar-la a cada persona que se'ns acosta. D'aquí se'n deriva que el primer fruit és que visquem la nostra fe en el caliu de família, el de la comunitat cristiana. Això serà senzill, perquè «on n'hi ha dos o més de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells» (Mt 18,20).
Però es tracta d'una comunitat cristiana oberta, és a dir, eminentment missionera (segon fruit). Per la força i la bellesa del Ressuscitat “enmig nostre”, la comunitat és atractiva en tots els seus gestos i actes, i cadascun dels seus membres gaudeix de la capacitat d'engendrar homes i dones a la nova vida del Ressuscitat. I un tercer fruit, és que visquem amb la convicció i certesa de que en l'Evangeli hi trobem la solució a tots el problemes.
Visquem en el sant temor de Déu, no fos que ens sigui pres el Regne i donat a d'altres.
Dia litúrgic: Dijous II de Quaresma 8-3-2012
Text de l'Evangeli
(Lc 16,19-31):
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.
»El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Llavors va exclamar: ‘Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames’. Abraham li respongué: ‘Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí’.
»El ric va insistir: ‘Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments’. Abraham li respongué: ‘Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin’. El ric insistí encara: ‘No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran’. Abraham li digué: ‘Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti’».
Comentari:
«Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti»
Avui, l'Evangeli és una paràbola que ens descobreix les realitats de l'home després de la mort. Jesús ens parla del premi o del càstig que tindrem segons com ens haguem comportat.
El contrast entre el ric i el pobre és molt fort. El luxe i la indiferència del ric; la situació patètica de Llàtzer, amb els gossos que li llepen les úlceres (cf. Lc 16,19-21). Tot té un gran realisme que fa entrar a l'escena.
Podem pensar: on estaria jo si fos un dels dos protagonistes de la paràbola? La nostra societat, constantment, ens recorda que hem de viure bé, amb confort i benestar, fruint i sense preocupacions. Viure per a un mateix, sense ocupar-se dels altres, o només el necessari per tal que la consciència quedi tranquil·la, però no per un sentit de justícia, amor o solidaritat.
Avui se'ns presenta la necessitat d'escoltar Déu en aquesta vida, de convertir-nos-hi i aprofitar el temps que Ell ens dóna. Déu passa comptes. En aquesta vida ens hi juguem la vida.
Jesús deixa clara l'existència de l'infern i descriu algunes de les seves característiques: la pena que pateixen els sentits —«que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames» (Lc 16,24)— i la seva eternitat —«entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa» (Lc 16,26).
Sant Gregori el Gran ens diu que «totes aquestes coses es diuen perquè ningú pugui excusar-se a causa de la seva ignorància». Cal alliberar-se de l'home vell i ser lliure per a poder estimar el proïsme. Cal respondre al patiment dels pobres, dels malalts, o dels abandonats. Seria bo que recordéssim aquesta paràbola amb freqüència perquè ens fes més responsables de la nostra vida. A tots ens arriba el moment de la mort. I cal estar sempre preparats, perquè un dia serem jutjats.
(Lc 16,19-31):
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.
»El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Llavors va exclamar: ‘Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames’. Abraham li respongué: ‘Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí’.
»El ric va insistir: ‘Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments’. Abraham li respongué: ‘Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin’. El ric insistí encara: ‘No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran’. Abraham li digué: ‘Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti’».
Comentari:
«Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti»
Avui, l'Evangeli és una paràbola que ens descobreix les realitats de l'home després de la mort. Jesús ens parla del premi o del càstig que tindrem segons com ens haguem comportat.
El contrast entre el ric i el pobre és molt fort. El luxe i la indiferència del ric; la situació patètica de Llàtzer, amb els gossos que li llepen les úlceres (cf. Lc 16,19-21). Tot té un gran realisme que fa entrar a l'escena.
Podem pensar: on estaria jo si fos un dels dos protagonistes de la paràbola? La nostra societat, constantment, ens recorda que hem de viure bé, amb confort i benestar, fruint i sense preocupacions. Viure per a un mateix, sense ocupar-se dels altres, o només el necessari per tal que la consciència quedi tranquil·la, però no per un sentit de justícia, amor o solidaritat.
Avui se'ns presenta la necessitat d'escoltar Déu en aquesta vida, de convertir-nos-hi i aprofitar el temps que Ell ens dóna. Déu passa comptes. En aquesta vida ens hi juguem la vida.
Jesús deixa clara l'existència de l'infern i descriu algunes de les seves característiques: la pena que pateixen els sentits —«que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames» (Lc 16,24)— i la seva eternitat —«entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa» (Lc 16,26).
Sant Gregori el Gran ens diu que «totes aquestes coses es diuen perquè ningú pugui excusar-se a causa de la seva ignorància». Cal alliberar-se de l'home vell i ser lliure per a poder estimar el proïsme. Cal respondre al patiment dels pobres, dels malalts, o dels abandonats. Seria bo que recordéssim aquesta paràbola amb freqüència perquè ens fes més responsables de la nostra vida. A tots ens arriba el moment de la mort. I cal estar sempre preparats, perquè un dia serem jutjats.
Dia litúrgic: Dimecres II de Quaresma 7-3-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 20,17-28):
En aquell temps, mentre Jesús pujava a Jerusalem va prendre a part els dotze deixebles i pel camí els digué: «Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l'home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans perquè l'escarneixin, l'assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà».
Llavors la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà: «Què demanes?». Ella li respongué: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?». Ells li responen: «Sí que podem». Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat».
Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom».
Comentari:
«Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor»
Avui, l'Església —inspirada per l'Esperit Sant— ens proposa en aquest temps de Quaresma un text en el que Jesús planteja als seus deixebles —i, per tant, també a nosaltres— un canvi de mentalitat. Jesús avui capgira les mentalitats humanes i terrenals dels seus deixebles i els obre un nou horitzó de comprensió sobre quin ha de ser l'estil de vida dels seus seguidors.
Les nostres inclinacions naturals ens mouen vers el desig de dominar les coses i les persones, manar i donar ordres, que es faci el que a nosaltres ens agrada, que la gent ens reconegui un status, una posició. Doncs bé, el camí que Jesús ens proposa és l'oposat: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau» (Mt 20,26-27). “Servidor”, “esclau”: no podem romandre solament en l'enunciat de les paraules!; les hem escoltades centenars de vegades, hem de ser capaços d'entrar en contacte amb la realitat que signifiquen, i confrontar dita realitat amb les nostres actituds i capteniments.
El Concili Vaticà II ha afirmat que «l'home assoleix la seva plenitud a través del servei i del lliurament als altres». En aquest cas, tenim la impressió que donem la vida, quan en realitat l'estem trobant. L'home que no viu per a servir no serveix per a viure. I en aquesta actitud, el nostre model és el mateix Crist —l'Home plenament home—, ja que «el Fill de l'home, no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mt 20,28).
Esdevenir servidor, esclau, tal com ens ho demana Jesús és quelcom impossible per a nosaltres. Resta fora de l'abast de la nostra pobra voluntat: hem d'implorar, esperar i desitjar intensament que se'ns concedeixin aquests dons. La Quaresma i les seves pràctiques quaresmals —dejuni, almoina i oració— ens recorden que per a rebre aquests dons ens hi hem de disposar adequadament.
(Mt 20,17-28):
En aquell temps, mentre Jesús pujava a Jerusalem va prendre a part els dotze deixebles i pel camí els digué: «Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l'home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans perquè l'escarneixin, l'assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà».
Llavors la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà: «Què demanes?». Ella li respongué: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?». Ells li responen: «Sí que podem». Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat».
Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom».
Comentari:
«Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor»
Avui, l'Església —inspirada per l'Esperit Sant— ens proposa en aquest temps de Quaresma un text en el que Jesús planteja als seus deixebles —i, per tant, també a nosaltres— un canvi de mentalitat. Jesús avui capgira les mentalitats humanes i terrenals dels seus deixebles i els obre un nou horitzó de comprensió sobre quin ha de ser l'estil de vida dels seus seguidors.
Les nostres inclinacions naturals ens mouen vers el desig de dominar les coses i les persones, manar i donar ordres, que es faci el que a nosaltres ens agrada, que la gent ens reconegui un status, una posició. Doncs bé, el camí que Jesús ens proposa és l'oposat: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau» (Mt 20,26-27). “Servidor”, “esclau”: no podem romandre solament en l'enunciat de les paraules!; les hem escoltades centenars de vegades, hem de ser capaços d'entrar en contacte amb la realitat que signifiquen, i confrontar dita realitat amb les nostres actituds i capteniments.
El Concili Vaticà II ha afirmat que «l'home assoleix la seva plenitud a través del servei i del lliurament als altres». En aquest cas, tenim la impressió que donem la vida, quan en realitat l'estem trobant. L'home que no viu per a servir no serveix per a viure. I en aquesta actitud, el nostre model és el mateix Crist —l'Home plenament home—, ja que «el Fill de l'home, no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mt 20,28).
Esdevenir servidor, esclau, tal com ens ho demana Jesús és quelcom impossible per a nosaltres. Resta fora de l'abast de la nostra pobra voluntat: hem d'implorar, esperar i desitjar intensament que se'ns concedeixin aquests dons. La Quaresma i les seves pràctiques quaresmals —dejuni, almoina i oració— ens recorden que per a rebre aquests dons ens hi hem de disposar adequadament.
Dia litúrgic: Dimarts II de Quaresma 6-3-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 23,1-12):
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre".
»Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».
Comentari:
«De mestre només en teniu un, de pare només en teniu un, de guia només en teniu un»
Avui, més que mai, hem de treballar per la nostra salvació personal i comunitària, com diu sant Pau, amb respecte i serietat, ja que «ara és el dia de salvació» (2Co 6,2). El temps quaresmal és una oportunitat sagrada donada pel nostre Pare per tal que, amb una actitud de profunda conversió, revitalitzem els nostres valors personals, reconeguem les nostres errades i ens penedim dels nostres pecats, de manera que la nostra vida esdevingui —per l'acció de l'Esperit Sant— una vida més plena i madura.
Amb vista a adequar el nostre capteniment al del Senyor Jesús és fonamental un gest d'humilitat, tal com diu el Papa Benet: «Que [jo] em reconegui com el que sóc, una creatura fràgil, feta de terra, destinada a la terra, però, a més, feta a imatge de Déu i destinada a Ell».
En l'època de Jesús hi havia molts "models" que pregaven i actuaven per a ser vistos, per a ser reverenciats: pura fantasia, personatges de cartró, que no podien estimular la creixença i la maduresa dels seus veïns. Llurs actituds i comportaments no mostraven el camí que mena envers Déu: «No actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23,3).
La societat actual també ens mostra una infinitat de models de capteniment que aboquen a una existència vertiginosa, esbojarrada, tot afeblint el sentit de transcendència. No deixem que aquests falsos referents ens facin perdre de vista el veritable mestre: «De mestre només en teniu un, de pare només en teniu un, de guia només en teniu un: que és el Crist» (Mt 23,8.9.10).
Aprofitem, doncs, la quaresma per tal d'envigorir les nostres conviccions com a deixebles de Jesucrist. Provem de tenir moments sagrats de "desert" on ens retrobem amb nosaltres mateixos i amb el vertader model i mestre. I enfront de les situacions concretes en què no sabem com reaccionar, ens podríem preguntar: què en diria Jesús?, com actuaria Jesús?
(Mt 23,1-12):
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre".
»Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».
Comentari:
«De mestre només en teniu un, de pare només en teniu un, de guia només en teniu un»
Avui, més que mai, hem de treballar per la nostra salvació personal i comunitària, com diu sant Pau, amb respecte i serietat, ja que «ara és el dia de salvació» (2Co 6,2). El temps quaresmal és una oportunitat sagrada donada pel nostre Pare per tal que, amb una actitud de profunda conversió, revitalitzem els nostres valors personals, reconeguem les nostres errades i ens penedim dels nostres pecats, de manera que la nostra vida esdevingui —per l'acció de l'Esperit Sant— una vida més plena i madura.
Amb vista a adequar el nostre capteniment al del Senyor Jesús és fonamental un gest d'humilitat, tal com diu el Papa Benet: «Que [jo] em reconegui com el que sóc, una creatura fràgil, feta de terra, destinada a la terra, però, a més, feta a imatge de Déu i destinada a Ell».
En l'època de Jesús hi havia molts "models" que pregaven i actuaven per a ser vistos, per a ser reverenciats: pura fantasia, personatges de cartró, que no podien estimular la creixença i la maduresa dels seus veïns. Llurs actituds i comportaments no mostraven el camí que mena envers Déu: «No actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23,3).
La societat actual també ens mostra una infinitat de models de capteniment que aboquen a una existència vertiginosa, esbojarrada, tot afeblint el sentit de transcendència. No deixem que aquests falsos referents ens facin perdre de vista el veritable mestre: «De mestre només en teniu un, de pare només en teniu un, de guia només en teniu un: que és el Crist» (Mt 23,8.9.10).
Aprofitem, doncs, la quaresma per tal d'envigorir les nostres conviccions com a deixebles de Jesucrist. Provem de tenir moments sagrats de "desert" on ens retrobem amb nosaltres mateixos i amb el vertader model i mestre. I enfront de les situacions concretes en què no sabem com reaccionar, ens podríem preguntar: què en diria Jesús?, com actuaria Jesús?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)