Text de l'Evangeli
(Lc 11,14-23):
En aquell temps, Jesús estava traient un dimoni d'un home que era mut. Així que el dimoni sortí, el mut començà a parlar, i la gent n'estava meravellada. Però alguns digueren: «Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis». D'altres, per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel.
Però Ell, que coneixia els seus pensaments, els digué: «Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i tota família dividida s'ensorrarà. Si Satanàs està dividit i lluita contra si mateix, com podrà durar el seu reialme? Vosaltres dieu que trec els dimonis pel poder de Beelzebul. Però, si jo trec els dimonis pel poder de Beelzebul, amb quin poder els treuen els vostres seguidors? Per això ells mateixos seran els vostres jutges. Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu. Quan un que és fort i va ben armat guarda casa seva, els seus béns estan segurs. Però si l'ataca i el venç un altre de més fort, li pren les armes que li donaven confiança i reparteix el seu botí. Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa».
Comentari:
«Si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu»
Avui, en la proclamació de la Paraula de Déu, torna a aparèixer la figura del diable: «Jesús estava traient un dimoni d'un home que era mut» (Lc 11,14). Cada vegada que els textos ens parlen del dimoni, pot ser que ens sentim una mica incòmodes. En qualsevol cas, és cert que el mal existeix, i que té arrels tan profundes que nosaltres no podem aconseguir d'eliminar-les del tot. També és veritat que el mal té una dimensió molt ampla: va “treballant” i no podem de cap manera dominar-lo. Jesús, però, ha vingut a combatre aquestes forces del mal, el dimoni. Ell és l'únic que el pot fer fora.
S'ha calumniat i acusat Jesús: el dimoni és capaç d'aconseguir-ho tot. Mentre que la gent se'n meravella del que ha obrat Jesucrist, «alguns digueren: ‘Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis’» (Lc 11,15).
La resposta de Jesús mostra l'absurditat de l'argument dels qui el contradiuen. De passada, aquesta resposta és per a nosaltres una crida a la unitat, a la força que suposa la unió. La desunió, en canvi, és un ferment malèfic i destructor. Precisament, un dels signes del mal és la divisió i el no entendre's dels uns amb els altres. Desgraciadament, el món actual és marcat per aquest tipus d'esperit del mal que impedeix la comprensió i el reconeixement dels uns envers els altres.
És bo que meditem quina és la nostra col·laboració en aquest “expulsar dimonis” o foragitar el mal. Preguntem-nos: poso el que cal perquè el Senyor expulsi el mal de dintre meu? Col·laboro prou en aquest “expulsar”? Perquè «del cor de l'home surten les intencions dolentes» (Mt 15,19). És molt important la resposta de cadascú, és a dir, la col·laboració necessària a nivell personal.
Que Maria intercedeixi davant Jesús, el seu Fill estimat, perquè expulsi qualsevol tipus de mal del món (guerres, terrorisme, maltractaments, qualsevol tipus de violència) i també del nostre cor. Maria, Mare de l'Església i Reina de la Pau, pregueu per nosaltres!
Dia litúrgic: DimecresIII de Quaresma 14-3-2012
Text de l'Evangeli (
Mt 5,17-19):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud. Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud. Per tant, aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel».
Comentari:
«No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes, sinó a dur-los a la plenitud»
Avui dia hi ha molt de respecte per les diferents religions. Totes expressen la recerca que l'home fa de la transcendència, del més enllà, de les realitats eternes. En canvi, en el cristianisme, que endinsa les seves arrels en el judaisme, aquest fenomen és a l'inrevés: és Déu qui busca l'home.
Tal com recordà Joan Pau II, Déu desitja acostar-se a l'home. Déu vol adreçar-li les seves paraules, mostrar-li el seu rostre perquè cerca la intimitat amb ell. Això es fa realitat en el poble d'Israel, poble escollit per Déu per rebre les seves paraules. Aquesta és l'experiència que té Moisès quan diu: «Quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l'invoquem?» (Dt 4,7). I, encara, el salmista canta que Déu «anuncia les seves paraules als fills de Jacob, als fills d'Israel, els seus decrets i decisions. No ha obrat així amb cap altre poble» (Ps 147,19-20).
Jesús, doncs, amb la seva presència porta a compliment el desig de Déu d'acostar-se a l'home. Per això, diu que «no us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). Ve a enriquir-los, a il·luminar-los perquè els homes coneguin el veritable rostre de Déu i puguin entrar en intimitat amb Ell.
En aquest sentit, menysprear les indicacions de Déu, per insignificants que siguin, comporta una coneixença raquítica de Déu i per això, un serà tingut per petit en el Regne del Cel. I és que, com deia sant Teòfil d'Antioquia, «Déu és vist pels qui poden veure'l; els cal només tenir oberts els ulls de l'esperit (...), però alguns homes els tenen entelats».
Aspirem, doncs, en la pregària a seguir amb gran fidelitat totes les indicacions del Senyor. Així, arribarem a una gran intimitat amb Ell i, per tant, serem tinguts per grans en el Regne del Cel.
Mt 5,17-19):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud. Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud. Per tant, aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel».
Comentari:
«No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes, sinó a dur-los a la plenitud»
Avui dia hi ha molt de respecte per les diferents religions. Totes expressen la recerca que l'home fa de la transcendència, del més enllà, de les realitats eternes. En canvi, en el cristianisme, que endinsa les seves arrels en el judaisme, aquest fenomen és a l'inrevés: és Déu qui busca l'home.
Tal com recordà Joan Pau II, Déu desitja acostar-se a l'home. Déu vol adreçar-li les seves paraules, mostrar-li el seu rostre perquè cerca la intimitat amb ell. Això es fa realitat en el poble d'Israel, poble escollit per Déu per rebre les seves paraules. Aquesta és l'experiència que té Moisès quan diu: «Quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l'invoquem?» (Dt 4,7). I, encara, el salmista canta que Déu «anuncia les seves paraules als fills de Jacob, als fills d'Israel, els seus decrets i decisions. No ha obrat així amb cap altre poble» (Ps 147,19-20).
Jesús, doncs, amb la seva presència porta a compliment el desig de Déu d'acostar-se a l'home. Per això, diu que «no us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). Ve a enriquir-los, a il·luminar-los perquè els homes coneguin el veritable rostre de Déu i puguin entrar en intimitat amb Ell.
En aquest sentit, menysprear les indicacions de Déu, per insignificants que siguin, comporta una coneixença raquítica de Déu i per això, un serà tingut per petit en el Regne del Cel. I és que, com deia sant Teòfil d'Antioquia, «Déu és vist pels qui poden veure'l; els cal només tenir oberts els ulls de l'esperit (...), però alguns homes els tenen entelats».
Aspirem, doncs, en la pregària a seguir amb gran fidelitat totes les indicacions del Senyor. Així, arribarem a una gran intimitat amb Ell i, per tant, serem tinguts per grans en el Regne del Cel.
Dia litúrgic: Dimarts III de Quaresma 13-3-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 18,21-35):
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.
»Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà».
Comentari:
«Compadit d'ell, li va perdonar el deute»
Avui, l'Evangeli de Mateu ens convida a una reflexió sobre el misteri del perdó, proposant un paral·lelisme entre l'estil de Déu i el nostre a l'hora de perdonar.
L'home s'atreveix a mesurar i a portar el compte de la seva magnanimitat perdonadora: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar el meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?» (Mt 18,21). A Pere li sembla que set vegades ja és molt o que és, potser, el màxim que podem suportar. Ben mirat, Pere resulta encara esplèndid, si el comparem amb l'home de la paràbola que, quan trobà un company seu que li devia cent denaris, «l'agafà i l'escanyava dient: ‘paga'm el que em deus’» (Mt 18,28), negant-se a escoltar la seva súplica i la promesa de pagament.
Comptat i debatut, l'home, o es nega a perdonar, o mesura estrictament a la baixa el seu perdó. Veritablement, ningú no diria que venim de rebre de part de Déu un perdó infinitament reiterat i sense límits. La paràbola diu: «Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute» (Mt 18,27). I això que el deute era molt gran.
Però la paràbola que comentem posa l'accent en l'estil de Déu a l'hora d'atorgar el perdó. Després de cridar a l'ordre el seu morós deutor i d'haver-li fet veure la gravetat de la situació, es deixà entendrir de sobte per la seva pregària compungida i humil: «Prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell...» (Mt 18,26-27). Aquest episodi posa en pantalla allò que cadascú de nosaltres coneix per pròpia experiència i amb profund agraïment: que Déu perdona sense límits el penedit i convertit. El final negatiu i trist de la paràbola, amb tot, fa honor a la justícia i posa de manifest la veracitat d'aquella altra sentència de Jesús, a Lc 6,38: «Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet».
(Mt 18,21-35):
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.
»Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà».
Comentari:
«Compadit d'ell, li va perdonar el deute»
Avui, l'Evangeli de Mateu ens convida a una reflexió sobre el misteri del perdó, proposant un paral·lelisme entre l'estil de Déu i el nostre a l'hora de perdonar.
L'home s'atreveix a mesurar i a portar el compte de la seva magnanimitat perdonadora: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar el meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?» (Mt 18,21). A Pere li sembla que set vegades ja és molt o que és, potser, el màxim que podem suportar. Ben mirat, Pere resulta encara esplèndid, si el comparem amb l'home de la paràbola que, quan trobà un company seu que li devia cent denaris, «l'agafà i l'escanyava dient: ‘paga'm el que em deus’» (Mt 18,28), negant-se a escoltar la seva súplica i la promesa de pagament.
Comptat i debatut, l'home, o es nega a perdonar, o mesura estrictament a la baixa el seu perdó. Veritablement, ningú no diria que venim de rebre de part de Déu un perdó infinitament reiterat i sense límits. La paràbola diu: «Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute» (Mt 18,27). I això que el deute era molt gran.
Però la paràbola que comentem posa l'accent en l'estil de Déu a l'hora d'atorgar el perdó. Després de cridar a l'ordre el seu morós deutor i d'haver-li fet veure la gravetat de la situació, es deixà entendrir de sobte per la seva pregària compungida i humil: «Prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell...» (Mt 18,26-27). Aquest episodi posa en pantalla allò que cadascú de nosaltres coneix per pròpia experiència i amb profund agraïment: que Déu perdona sense límits el penedit i convertit. El final negatiu i trist de la paràbola, amb tot, fa honor a la justícia i posa de manifest la veracitat d'aquella altra sentència de Jesús, a Lc 6,38: «Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet».
Dia litúrgic: Dilluns III de Quaresma 12-3-2012
Text de l'Evangeli
(Lc 4,24-30):
En aquell temps, Jesús digué a la gent reunida a la sinagoga de Natzaret: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria».
En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar.
Comentari:
«Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble»
Avui, escoltem del Senyor que «cap profeta no és ben rebut al seu poble» (Lc 4,24). Aquesta frase —posada en boca de Jesús— ens ha estat per a moltes i molts —en més d'una ocasió— justificació i excusa per no complicar-nos la vida. Jesucrist, de fet, sols ens vol advertir als seus deixebles que les coses no ens seran fàcils i que sovint, entre aquells que se suposa que més ens coneixen, encara ho tindrem més complicat.
L'afirmació de Jesús és el preàmbul de la lliçó que vol donar a la gent reunida a la sinagoga i així obrir els seus ulls a l'evidència que pel sol fet de ser membres del “Poble escollit” no tenen cap garantia de salvació, guariment, purificació (això ho corroborarà amb les dades de la història de la salvació).
Deia, però, que l'afirmació de Jesús, per a moltes i molts ens és, massa sovint, motiu d'excusa per a no “mullar-nos evangèlicament” en el nostre quotidià. Sí, són d'aquelles frases que tots ens hem mig après de memòria i, renoi!, quin efecte!
Sembla com gravada a la nostra consciència particular de manera que quan a l'oficina, en el treball, a la família, en el cercle d'amics, tot el nostre entorn social més proper, hauríem de prendre decisions només comprensibles a la llum de l'Evangeli, aquesta “frase màgica” ens fa tirar enrera com dient-nos: —No val la pena que t'hi escarrassis, cap profeta no és ben rebut a la seva terra! Tenim l'excusa perfecta, la millor de les justificacions, per no haver de donar testimoni, per no recolzar aquell company a qui li està fent una mala jugada l'empresa, o per mirar d'afavorir la reconciliació dins d'aquell matrimoni amic.
Sant Pau s'adreçà, en primer lloc, als seus: va anar a la sinagoga per a «predicar-hi amb valentia, tot conversant sobre el Regne de Déu amb els qui hi anaven i mirava de convèncer-los» (Ac 19,8). Voleu dir que no era això el que Jesús pretenia dir-nos?
(Lc 4,24-30):
En aquell temps, Jesús digué a la gent reunida a la sinagoga de Natzaret: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria».
En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar.
Comentari:
«Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble»
Avui, escoltem del Senyor que «cap profeta no és ben rebut al seu poble» (Lc 4,24). Aquesta frase —posada en boca de Jesús— ens ha estat per a moltes i molts —en més d'una ocasió— justificació i excusa per no complicar-nos la vida. Jesucrist, de fet, sols ens vol advertir als seus deixebles que les coses no ens seran fàcils i que sovint, entre aquells que se suposa que més ens coneixen, encara ho tindrem més complicat.
L'afirmació de Jesús és el preàmbul de la lliçó que vol donar a la gent reunida a la sinagoga i així obrir els seus ulls a l'evidència que pel sol fet de ser membres del “Poble escollit” no tenen cap garantia de salvació, guariment, purificació (això ho corroborarà amb les dades de la història de la salvació).
Deia, però, que l'afirmació de Jesús, per a moltes i molts ens és, massa sovint, motiu d'excusa per a no “mullar-nos evangèlicament” en el nostre quotidià. Sí, són d'aquelles frases que tots ens hem mig après de memòria i, renoi!, quin efecte!
Sembla com gravada a la nostra consciència particular de manera que quan a l'oficina, en el treball, a la família, en el cercle d'amics, tot el nostre entorn social més proper, hauríem de prendre decisions només comprensibles a la llum de l'Evangeli, aquesta “frase màgica” ens fa tirar enrera com dient-nos: —No val la pena que t'hi escarrassis, cap profeta no és ben rebut a la seva terra! Tenim l'excusa perfecta, la millor de les justificacions, per no haver de donar testimoni, per no recolzar aquell company a qui li està fent una mala jugada l'empresa, o per mirar d'afavorir la reconciliació dins d'aquell matrimoni amic.
Sant Pau s'adreçà, en primer lloc, als seus: va anar a la sinagoga per a «predicar-hi amb valentia, tot conversant sobre el Regne de Déu amb els qui hi anaven i mirava de convèncer-los» (Ac 19,8). Voleu dir que no era això el que Jesús pretenia dir-nos?
Dia litúrgic: Diumenge III (B) de Quaresma 11-3-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 2,13-25):
Era a prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!». Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del teu temple em consumeix».
Llavors els jueus el van interrogar: «Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré». Els jueus replicaren: «Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?». Però Ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.
Mentre era a Jerusalem durant els dies de la festa de Pasqua, molts, veient els senyals prodigiosos que feia, van creure en el seu nom. Però Jesús no es fiava d'ells, perquè els coneixia tots i no necessitava que ningú li digués què són els homes: ell sabia prou què hi ha en el cor de cadascú.
Comentari:
«No convertiu en mercat la casa del meu Pare!»
Avui, propera ja la Pasqua, ha esdevingut un fet insòlit en el temple. Jesús ha foragitat el bestiar dels mercaders del temple, ha bolcat les taules dels canvistes i ha dit als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí!; no convertiu en mercat la casa del meu Pare» (Jn 2,16). I mentre els vedells i moltons corrien per l'esplanada, els deixebles han descobert un nou caire de l'ànima de Jesús: el zel per la casa del seu Pare, el zel pel temple de Déu.
El temple de Déu convertit en mercat!, quina bestiesa! Degueren començar per poca cosa. Algun rabadà que pujava a vendre un xai, una velleta que volia fer uns durets venent colomins, i la bola anà creixent. Prou se n'exclamava l'autor del Càntic dels càntics: «Caceu-nos les guineus, les guineus menudes que fan malbé les vinyes» (Ct 2,15). Però, ¿qui en feia cas? L'esplanada del temple era com un mercat en dia de fira.
—També jo sóc temple de Déu. Si no vetllo, les guineus menudes, l'orgull, la mandra, la gola, l'enveja, la gasiveria, tantes disfresses de l'egoisme, s'hi esmunyen dins i ho desgracien tot. Per això, el Senyor ens alerta: «El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!» (Mc 13,37).
Vetllem!, per tal que la desídia no envaeixi la consciència: «La incapacitat de reconèixer la culpa és la forma més perillosa imaginable d'embotiment espiritual, perquè fa les persones incapaces per a millorar» (Benet XVI).
Vetllar? —Intento fer-ho cada nit. ¿He ofès algú?, ¿són rectes les meves intencions?, ¿estic disposat a complir sempre i en tot la voluntat de Déu?, ¿he admès algun hàbit que desagradi al Senyor? Però a aquestes hores estic cansat i em venç la son.
—Jesús, tu que em coneixes a fons, tu que saps prou bé què hi ha a l'interior de cada home, fes-me conèixer les meves faltes, dóna'm fortalesa i una mica d'aquest zel teu perquè foragiti del temple tot allò que m'aparti de tu.
(Jn 2,13-25):
Era a prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!». Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del teu temple em consumeix».
Llavors els jueus el van interrogar: «Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré». Els jueus replicaren: «Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?». Però Ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.
Mentre era a Jerusalem durant els dies de la festa de Pasqua, molts, veient els senyals prodigiosos que feia, van creure en el seu nom. Però Jesús no es fiava d'ells, perquè els coneixia tots i no necessitava que ningú li digués què són els homes: ell sabia prou què hi ha en el cor de cadascú.
Comentari:
«No convertiu en mercat la casa del meu Pare!»
Avui, propera ja la Pasqua, ha esdevingut un fet insòlit en el temple. Jesús ha foragitat el bestiar dels mercaders del temple, ha bolcat les taules dels canvistes i ha dit als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí!; no convertiu en mercat la casa del meu Pare» (Jn 2,16). I mentre els vedells i moltons corrien per l'esplanada, els deixebles han descobert un nou caire de l'ànima de Jesús: el zel per la casa del seu Pare, el zel pel temple de Déu.
El temple de Déu convertit en mercat!, quina bestiesa! Degueren començar per poca cosa. Algun rabadà que pujava a vendre un xai, una velleta que volia fer uns durets venent colomins, i la bola anà creixent. Prou se n'exclamava l'autor del Càntic dels càntics: «Caceu-nos les guineus, les guineus menudes que fan malbé les vinyes» (Ct 2,15). Però, ¿qui en feia cas? L'esplanada del temple era com un mercat en dia de fira.
—També jo sóc temple de Déu. Si no vetllo, les guineus menudes, l'orgull, la mandra, la gola, l'enveja, la gasiveria, tantes disfresses de l'egoisme, s'hi esmunyen dins i ho desgracien tot. Per això, el Senyor ens alerta: «El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!» (Mc 13,37).
Vetllem!, per tal que la desídia no envaeixi la consciència: «La incapacitat de reconèixer la culpa és la forma més perillosa imaginable d'embotiment espiritual, perquè fa les persones incapaces per a millorar» (Benet XVI).
Vetllar? —Intento fer-ho cada nit. ¿He ofès algú?, ¿són rectes les meves intencions?, ¿estic disposat a complir sempre i en tot la voluntat de Déu?, ¿he admès algun hàbit que desagradi al Senyor? Però a aquestes hores estic cansat i em venç la son.
—Jesús, tu que em coneixes a fons, tu que saps prou bé què hi ha a l'interior de cada home, fes-me conèixer les meves faltes, dóna'm fortalesa i una mica d'aquest zel teu perquè foragiti del temple tot allò que m'aparti de tu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)