Dia litúrgic: Dimarts XIV de durant l'any 10-7-2012

Text de l'Evangeli (Mt 9,32-38): En aquell temps, van portar a Jesús un mut endimoniat. Jesús va treure el dimoni, i el mut es posà a parlar. La gent, admirada, deia: «No s'havia vist mai res de semblant a Israel». Però els fariseus deien: «Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis». Jesús recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena. En veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor. Llavors digué als seus deixebles: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors». Comentari: Pregueu a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors Avui, l'Evangeli ens parla de la curació d'un endimoniat mut, que provoca reaccions ben diferents en els fariseus i en la multitud. Mentre els fariseus, davant l'evidència d'un prodigi que no poden negar, l'atribueixen a poders diabòlics —«Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis» (Mt 9,34)—, la multitud es meravella: «No s'havia vist mai res de semblant a Israel» (Mt 9,33). Sant Joan Crisòstom, en comentar aquest passatge, diu: «El que vertaderament molestava als fariseus era que tinguessin Jesús per superior a tots, no només als qui llavors existien, sinó a tots els qui havien mai existit». A Jesús no li preocupa l'animadversió dels fariseus, Ell continua fidel a la seva missió. És més, Jesús, davant l'evidència que els guies d'Israel, en lloc de tenir cura i pasturar el ramat, el que feien era esgarriar-lo, s'apiadà d'aquelles multituds cansades i abatudes, com ovelles sense pastor. Que les multituds agraeixen un bon guiatge i es deleixen per ell, ho vàrem comprovar en veure les visites pastorals del Papa Joan Pau II als diversos indrets del món. Com reunia al voltant seu les multituds! Com l'escoltaven, sobretot la joventut! I Això que el Papa no feia rebaixes, sinó que predicava l'Evangeli amb totes les seves exigències. Tots nosaltres «si fóssim conseqüents amb la nostra fe —diu sant Josepmaria Escrivà— en mirar al voltant nostre i contemplar l'espectacle de la història i del món, no podríem sinó sentir que s'eleven al nostre cor els mateixos sentiments que van animar el cor de Jesucrist», la qual cosa ens portaria a una generosa tasca apostòlica. Però és evident la desproporció que hi ha entre les multituds que esperen la predicació de la Bona Nova del Regne i l'escassetat de treballadors. La solució ens la dóna Jesús al final del text de l'Evangeli: pregar a l'amo dels sembrats que enviï segadors als seus camps (cf. Mt 9,38). BED AND BREAKFAST CAN VINYALS GIRONA

Dia litúrgic: Dilluns XIV de durant l'any 9-7-2012

Text de l'Evangeli (Mt 9,18-26): En aquell temps, mentre Jesús els parlava, es presentà un home important, es va prosternar davant d'Ell i li digué: «La meva filla s'acaba de morir. Vine a imposar-li la mà i viurà». Jesús s'aixecà i el seguí, acompanyat dels seus deixebles. Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. Se li va acostar per darrere i li tocà la borla del mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré». Jesús es girà i, en veure-la, digué: «Coratge, filla, la teva fe t'ha salvat». I la dona quedà curada des d'aquell moment. Quan Jesús va arribar a casa d'aquell home important i veié els flautistes i l'aldarull de la gent, va dir: «Aparteu-vos: la noia no és morta, sinó que dorm». Però ells se'n burlaven. Quan la gent va ser fora, Jesús entrà, agafà la noia per la mà, i ella va aixecar-se. I la notícia d'aquest fet s'escampà per tota aquella regió. Comentari: La teva fe t'ha salvat Avui, la litúrgia de la Paraula ens convida a admirar dos magnífiques manifestacions de fe. Tan magnífiques que meresqueren commoure el cor de Jesucrist i provocar —immediatament!— la seva resposta. El Senyor no es deixa guanyar en generositat! «La meva filla s'acaba de morir. Vine a imposar-li la mà i viurà» (Mt 9,18). Quasi que podríem dir que amb la fe ferma “obliguem” Déu. A Ell li agrada aquesta mena d'obligació. L'altre testimoni de fe l'Evangeli d'avui també és impressionant: «Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré» (Mt 9,21). La reacció de Jesús i el resultat d'aquest diàleg de fe és radical: «Coratge, filla, la teva fe t'ha salvat» (Mt 9,22). Hom podria afirmar que Déu, fins i tot, es deixa “manipular” de bon grat per la nostra bona fe. El que no admet és que el temptem per desconfiança. Aquest fou el cas de Zacaries, que demanà una prova a l'arcàngel Gabriel: «Zacaries preguntà a l'àngel: ‘Com puc saber que serà així?’» (Lc 1,18). L'Arcàngel no s'arronsà ni un pèl: «Jo sóc Gabriel i m'estic prop de Déu (...). Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran» (Lc 1,19-20). I així fou. És Ell mateix qui vol “obligar-se” i “lligar-se” amb la nostra fe: «Jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà» (Lc 11,9). Ell és el nostre Pare i no vol negar res del que convé als seus fills. Però cal manifestar-li confiadament les nostres peticions; la confiança i connaturalitat amb Déu requereixen tracte: per a confiar en algú l'hem de conèixer; i per a conèixer-lo cal tractar-lo. Així, «la fe fa brollar l'oració, i l'oració, en quant brolla, assoleix la fermesa de la fe» (Sant Agustí). No oblidem la lloança que meresqué Santa Maria: «Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!» (Lc 1,45). BED AND BREAKFAST GIRONA CAN VINYALS

Dia litúrgic: Diumenge XIV (B) de durant l'any 8-7-2012

Text de l'Evangeli (Mc 6,1-6): En aquell temps, Jesús se'n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n'estranyaven i deien: «D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? ¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?». I no eren capaços d'acceptar-lo. Jesús els digué: «Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva». I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. I el sorprenia que no tinguessin fe. Comentari: I el sorprenia que no tinguessin fe Avui la litúrgia ens ajuda a descobrir els sentiments del Cor de Jesús: «I el sorprenia que no tinguessin fe» (Mc 6,6). Sens dubte, als deixebles els degué impressionar la manca de fe dels conciutadans del Mestre i la reacció del mateix. Semblaria d'allò més normal que les coses haguessin succeït d'una altra manera: arribaven a la terra on havia viscut tants anys, havien sentit dir de les obres que realitzava, i la conseqüència lògica era que l'acollissin amb tendresa i confiança, més disposats que els altres a escoltar els seus ensenyaments. Tanmateix, no fou així, sinó tot el contrari: «I no eren capaços d'acceptar-lo» (Mc 6,3) La sorpresa de Jesús per l'actitud dels de la seva terra, ens mostra un cor que confia en els homes, que espera una resposta i al que no deixa indiferent la falta de la mateixa, perquè és un cor que es dóna tot cercant el nostre bé. Ho expressa molt bé sant Bernat, quan escriu: «Vingué el Fill de Déu i va fer aquestes meravelles en el món de manera que arrancà del nostre enteniment tota mena de vida mundana, per tal que meditem i mai parem de ponderar les seves meravelles. Ens deixà uns horitzons infinits per al repòs de la intel·ligència, i un riu tan cabalós d'idees que era impossible de passar. ¿Hi ha algú capaç de comprendre per què volgué morir la majestat suprema per tal de donar-nos la vida, servir Ell per a regnar nosaltres, viure desterrat per a portar-nos a la pàtria, i rebaixar-se fins al més vil i ordinari per tal d'exalçar-nos pel damunt de tot?». Hom podria pensar com hauria canviat la vida dels habitants de Natzaret si s'haguessin apropat a Jesús amb fe. Així, hem de demanar-li dia a dia com els seus deixebles: «Senyor, augmenta'ns la fe» (Lc 17,5), per tal que ens obrim més i més a la seva acció amorosa en nosaltres. BED AND BREAKFAST GIRONA CAN VINYALS

Dia litúrgic: Dissabte XIII de durant l'any 7-7-2012

Text de l'Evangeli (Mt 9,14-17): En aquell temps, els deixebles de Joan van anar a trobar Jesús i li preguntaren: «Per què nosaltres i els fariseus fem molts dejunis, i els teus deixebles no dejunen?». Jesús els respongué: «¿Poden estar tristos els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran. Ningú no posa en un vestit vell un pedaç de roba sense tractar: el pedaç estiraria la roba del vestit i es faria un esquinç més gros. Tampoc no posen vi nou en bots vells: els bots es rebentarien, es farien malbé i el vi es vessaria. El vi nou s'ha de posar en bots nous, i així es conserven bots i vi». Comentari: Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres Avui notem com amb Jesús començaren uns temps nous, una doctrina nova, ensenyada amb autoritat, i com totes les coses noves xocaven amb la praxi i l'ambient dominant. Així, a les pàgines que precedeixen l'Evangeli que estem contemplant, veiem Jesús perdonant els pecats al paralític i guarint la seva malaltia, mentre que els escribes s'escandalitzen; Jesús cridant Mateu, cobrador d'impostos i menjant amb ell i d'altres publicans i pecadors, i els fariseus “pujant per les parets”; i a l'Evangeli d'avui són els deixebles de Joan els qui s'apropen a Jesús perquè no comprenen que Ell i els seus deixebles no dejunin. Jesús, que no deixa mai ningú sense resposta, els dirà: «¿Poden estar tristos els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran» (Mt 9,15). El dejuni era, i és, una praxi penitencial «que contribueix a fer-nos adquirir el domini sobre els nostres instints i la llibertat del cor» (Catecisme de l'Església, n. 2043) i a impetrar la misericòrdia divina. Però en aquells moments, la misericòrdia i l'amor infinit de Déu era enmig d'ells amb la presència de Jesús, el Verb Encarnat. Com podien dejunar? Només hi havia una actitud possible: l'alegria, el gaudir de la presència del Déu fet home. Com havien de dejunar si Jesús els havia descobert una manera nova de relacionar-se amb Déu, un esperit nou que trencava amb totes aquelles maneres antigues de fer? Avui Jesús hi és: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20), i no hi és perquè ha tornat al Pare, i així clamem: Veniu, Senyor Jesús!. Estem en temps d'expectació. Per això, ens convé renovar-nos cada dia amb l'esperit nou de Jesús, desprendre'ns de rutines, dejunar de tot el que impedeixi avançar vers una identificació plena amb Crist, vers la santedat. «Just és el nostre plor —el nostre dejuni— si cremem en desigs de veure'l» (Sant Agustí). A Santa Maria li supliquem que ens atorgui les gràcies que necessitem per viure l'alegria de saber-nos fills estimats. BED AND BREAKFAST GIRONA ACN VINYALS

Dia litúrgic: DivendresXIII de durant l'any 6-7-2012

Text de l'Evangeli (Mt 9,9-13): En aquell temps, Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell s'aixecà i el va seguir. Després, mentre era a taula a casa seva, van acudir-hi molts publicans i altres pecadors i es posaren a taula amb Jesús i els seus deixebles. Quan els fariseus ho veieren, digueren als deixebles: «Per què el vostre mestre menja amb els publicans i els pecadors?». Jesús ho va sentir i digué: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. Aneu a aprendre què vol dir allò de: ‘El que jo vull és amor, i no sacrificis’. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors». Comentari: Segueix-me Avui, l'Evangeli ens parla d'una vocació, la del publicà Mateu. Jesús està preparant el petit grup de deixebles que han de continuar la seva obra de salvació. Ell escull a qui vol: seran pescadors, o d'una humil professió. Fins i tot, crida a què el segueixi un cobrador d'impostos, professió menyspreada pels jueus —que es consideraven perfectes observants de la Llei—, perquè la veien com molt propera a tenir una vida pecadora, ja que cobraven impostos en nom del governador romà, a qui no volien sotmetre's. N'hi ha prou amb la invitació de Jesús: «Segueix-me» (Mt 9,9). Amb una sola paraula del Mestre, Mateu deixa la seva professió i ben content l'invita a casa seva per a celebrar-hi un convit d'agraïment. Era natural que Mateu tingués un grup de bons amics, del mateix “ram professional”, perquè l'acompanyessin a participar d'aquell convit. Segons els fariseus, tota aquella gent eren pecadors reconeguts públicament d'aquesta manera. Els fariseus no poden callar i ho comenten amb alguns deixebles de Jesús: «Per què el vostre mestre menja amb els publicans i els pecadors?» (Mt 9,10). La resposta de Jesús és immediata: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts» (Mt 9,12). La comparança és perfecta: «No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt 9,13). Les paraules d'aquest Evangeli són d'actualitat. Jesús continua invitant-nos a què el seguim, cadascú segons el seu estat i professió. I seguir Jesús, amb freqüència, suposa deixar passions desordenades, mal comportament familiar, pèrdua de temps, per dedicar estones a la pregària, al convit eucarístic, a la pastoral missionera. En fi, que «un cristià no és amo de si mateix, sinó que està entregat al servei de Déu» (Sant Ignasi d'Antioquia). Certament, Jesús em demana un canvi de vida i, així, em pregunto: de quin grup formo part, de la persona perfecta o de la que es reconeix sincerament defectuosa? Veritat que puc millorar? BED AND BREAKFAST GIRONA CAN VINYALS