Dia litúrgic: Dilluns XXII de durant l'any 31-08-09

Text de l'Evangeli (Lc 4,16-30):

En aquell temps, Jesús se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor».

Després plegà el volum, el retornà a l'ajudant de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Ell. Aleshores començà dient-los: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». Tothom l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. I deien: «¿No és el fill de Josep, aquest?». Ell els digué: «Ben segur que m'aplicareu aquella dita: ‘Metge, cura't a tu mateix!’. Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també aquí al teu poble». I afegí: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria.

En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar».

Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar


Avui «es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar» (Lc 4,21). Amb aquestes paraules, Jesús comenta a la sinagoga de Natzaret un text del profeta Isaïes: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit» (Lc 4,18). Aquestes paraules tenen un sentit que sobrepassa el concret moment històric en què foren pronunciades. L'Esperit Sant habita plenament en Jesucrist, i és Ell qui l'envia als creients.

Però, a més, totes les paraules de l'Evangeli tenen una actualitat eterna. Són eternes perquè han estat pronunciades per l'Etern, i són actuals perquè Déu fa que es compleixin en tots els temps. Quan escoltem la Paraula de Déu, hem de rebre-la no com un discurs humà, sinó com una Paraula que té un poder transformador en nosaltres. Déu no parla a la nostra oïda, sinó al nostre cor. Tot el que diu està profundament ple de sentit i d'amor. La Paraula de Déu és una font inexhaurible de vida: «És més el que deixem que el que capim, tal com els assedegats que beuen en una font» (Sant Efrem). Les seves paraules surten del cor de Déu. I, d'aquest cor, del si de la Trinitat, vingué Jesús —la Paraula del Pare— als homes.

Per això, cada dia, quan escoltem l'Evangeli, hem de poder dir com Maria: «Que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38); a la qual cosa respondrà Déu: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». Ara bé, per tal que la Paraula sigui eficaç en nosaltres, cal desprendre's de tot prejudici. Els contemporanis de Jesús no ho entengueren, perquè el fitaven només amb ulls humans: «¿No és el fill de Josep, aquest?» (Lc 4,22). Veien la humanitat del Crist, però no advertiren la seva divinitat. Sempre que escoltem la Paraula de Déu, més enllà de l'estil literari, de la bellesa de les expressions o de la singularitat de la situació, hem de saber que és Déu qui ens parla.

Dia litúrgic: Diumenge XXII (B) de durant l'any 30-08-09

Text de l'Evangeli
(Mc 7,1-8.14-15.21-23):


En aquell temps, els fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, i s'adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s'han rentat les mans ritualment; i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen. Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: «Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures?». Ell els respongué: «Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: ‘Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans’. Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.

Després cridà a la gent i els deia: «Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: no hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur. Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home».

Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes

Avui, la Paraula del Senyor ens ajuda a discernir que per damunt dels costums humans estan els Manaments de Déu. De fet, amb el pas del temps, és fàcil que distorsionem els consells evangèlics i, adonant-nos-en o no, substituïm els Manaments o bé els ofeguem amb una exagerada meticulositat: «Quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen...» (Mc 7,4). És per això que la gent senzilla, amb seny popular, no van fer cas als doctors de la Llei i als fariseus, que sobreposaven especulacions humanes a la Paraula de Déu. Jesús aplica la denuncia profètica d'Isaïes contra els religiosament hipòcrites («Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: ‘Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi’»: Mc 7,6).

En aquests darrers anys, Joan Pau II, en demanar perdó en nom de l'Església per tot allò negatiu que els seus fills havien fet al llarg de la història, ho ha manifestat en el sentit que «ens havíem separat de l'Evangeli».

«No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur» (Mc 7,15), ens diu Jesús. Només el que surt del cor de l'home, des de la interioritat conscient de la persona humana, ens pot fer dolents. Aquesta malícia és la que fa mal a tota la Humanitat i a un mateix. La religiositat no consisteix precisament a rentar-se les mans (recordem Pilat que lliura Jesucrist a la mort!), sinó mantenir pur el cor.

Dit d'una manera positiva, és el que santa Teresa de l'Infant Jesús ens diu en els seus Manuscrits autobiogràfics: «Quan contemplava el cos místic de Crist (...) vaig comprendre que l'Església té un cor (...) encès d'amor». D'un cor que estima sorgeixen les obres ben fetes que ajuden en concret a qui ho necessita («Perquè tenia fam, i em donàreu menjar...»: Mt 25,35).

Dia litúrgic: 29 d'Agost: El martiri de sant Joan Baptista

Text de l'Evangeli
(Mc 6,17-29):

En aquell temps, Herodes havia fet agafar Joan i l'havia fet encadenar a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s'havia casat. Joan deia a Herodes: «No t'és permès de conviure amb la dona del teu germà». Herodies odiava Joan i el volia fer matar, però no podia, perquè Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia; quan el sentia, quedava molt perplex, però l'escoltava de bon grat.

L'ocasió es va presentar quan Herodes, amb motiu del seu natalici, va oferir un banquet als seus alts funcionaris, als tribuns de l'exèrcit i als personatges importants de Galilea. Durant el convit entrà la filla d'Herodies a ballar, i va agradar tant a Herodes i als convidats que el rei digué a la noia: «Demana'm el que vulguis i t'ho donaré». I li féu aquest jurament: «Et donaré el que em demanis, ni que sigui la meitat del meu regne». La noia va sortir i preguntà a la seva mare: «Què haig de demanar?». Ella li respongué: «El cap de Joan Baptista». La noia tornà a entrar, se'n va anar decidida cap al rei i li demanà: «Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista». El rei es va posar molt trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats no volgué contrariar-la. Immediatament, doncs, envià un guarda amb l'ordre de portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó i el va decapitar. Després dugué el cap en una safata, el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare. Quan els deixebles de Joan ho van saber, anaren a endur-se el seu cos i li donaren sepultura.

Joan deia a Herodes: ‘No t'és permès de conviure amb la dona del teu germà’

Avui recordem el martiri de sant Joan Baptista, el Precursor del Messies. Tota la vida del Baptista gira entorn a la Persona de Jesús, de manera que sense Ell, l'existència i la tasca del Precursor del Messies no tindria sentit.

Ja des de les entranyes de la seva mare, sent la proximitat del Salvador. L'abraçada de Maria i Elisabet, dues futures mares, va obrir el diàleg dels dos infants: el Salvador santificava Joan, i aquest saltava d'entusiasme dins del ventre de la seva mare.

En la seva missió de Precursor mantingué aquest entusiasme —que etimològicament significa “estar ple de Déu”—, li preparà els camins, li aplanà les rutes, li rebaixà els turons, l'anuncià ja present, i l'assenyalà amb el dit com a Messies: «Mireu l'Anyell de Déu» (Jn 1,36).

Al capvespre de la seva existència, Joan en predicar la llibertat messiànica als qui eren captius dels seus vicis, és empresonat: «Joan deia a Herodes: ‘No t'és permès de conviure amb la dona del teu germà’» (Mc 6,18). La mort del Baptista és el testimoniatge martirial centrat en la Persona de Jesús. Va ser el seu Precursor en la vida, i també el precedeix ara en la mort sagnant.

Sant Beda ens diu que «és tancat, en la tenebra d'una masmorra, el qui havia vingut a donar testimoni de la Llum, i havia merescut de la boca del mateix Crist (...) ser anomenat “torxa ardent i lluminosa”. Fou batejat amb la seva pròpia sang aquell a qui abans fou concedit de batejar el Redemptor del món».

Tant de bo que la festa del Martiri de sant Joan Baptista ens entusiasmi, en el sentit etimològic del mot, i així, plens de Déu, també donem testimoni de la nostra fe en Jesús amb valentia. Que la nostra vida cristiana també giri entorn de la Persona de Jesús, que li donarà el seu ple significat.

Dia litúrgic: Divendres XXI de durant l'any 28-08-09

Text de l'Evangeli
(Mt 25,1-13):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs. N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes. Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. A mitjanit es va sentir un clam: ‘L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!’. Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. Les noies sense seny van dir a les assenyades: ‘Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen’. Les assenyades respongueren: ‘Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu’. Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres noies i deien: ‘Senyor, Senyor, obre'ns!’. Però ell va respondre: ‘Us asseguro que no us conec’. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora».

Us asseguro que no us conec


Avui, Divendres XXI del temps de durant l'any, el Senyor ens recorda a l'Evangeli que cal estar sempre vigilants i preparats per trobar-nos amb Ell. A mitjanit, a qualsevol moment, poden trucar a la porta i convidar-nos a sortir a rebre el Senyor. La mort no demana cita prèvia. De fet, «no sabeu ni el dia ni l'hora» (Mt 25,13).

Vigilar no significa viure amb por i angoixa. Vol dir viure de manera responsable la nostra vida de fills de Déu, la nostra vida de fe, esperança i caritat. El Senyor espera contínuament de nosaltres la nostra resposta de fe i amor, constants i pacients, enmig de les ocupacions i preocupacions que van teixint el nostre viure.

I aquesta resposta només la podem donar nosaltres, tu i jo. Ningú ho pot fer en lloc nostre. Això és el que significa la negativa de les verges prudents a cedir el seu oli per la llàntia apagada de les verges nècies: «Val més que aneu als qui en venen i us en compreu» (Mt 25,9). Així, la nostra resposta a Déu és personal i intransferible.

No esperem per un "demà" -que potser no vindrà- per a encendre la llàntia del nostre amor per l'Espòs. Carpe diem! Cal viure en cada segon de la nostra vida tota la passió que un cristià ha de sentir pel seu Senyor. És una dita coneguda, però que no està malament que la recordem: «Viu cada dia de la teva vida com si fos el primer dia de la teva existència, com si fos l'únic dia de què disposem, com si fos el darrer dia de la nostra vida». Una crida realista a la conversió necessària i raonable que hem de portar a terme.

Què Déu ens faci la gràcia en la seva gran misericòrdia que no hàgim de sentir en l'hora suprema: «Us asseguro que no us conec» (Mt 25,12), és a dir, «no heu tingut cap relació ni tracte amb mi». Tractem el Senyor en aquesta vida de manera que esdevinguem coneguts i amics seus en el temps i en la eternitat.

Dia litúrgic: Dijous XXI de durant l'any 27-08-09

Text de l'Evangeli
(Mt 24,42-51):


En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada. ¿Qui és el servent fidel i assenyat a qui l'amo ha confiat la gent de casa seva perquè els doni l'aliment al temps degut? Feliç aquell servent que l'amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent era dolent i es deia: ‘El meu amo tarda’, i començava a pegar als seus companys, i se n'anava a menjar i beure amb els embriacs, vindrà l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels malvats. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents».


Estigueu a punt

Avui, el text evangèlic ens parla de la incertesa del moment en què vindrà el Senyor: «No sabeu quin dia vindrà» (Mt 24,42). Si volem que ens trobi vetllant en el moment de la seva arribada, no ens podem distreure ni adormir: cal estar sempre a punt. Jesús posa molts exemples d'aquesta atenció: el que vigila per si ve un lladre, el servent que vol complaure el seu amo... Potser avui ens parlaria d'un porter de futbol que no sap quan ni de quina direcció li vindrà la pilota...

Però, potser, abans hauríem d'aclarir de quina vinguda se'ns parla. ¿Es tracta de l'hora de la mort?; ¿es tracta de la fi del món? Certament, són vingudes del Senyor que Ell ha deixat expressament en la incertesa per a provocar en nosaltres una atenció constant. Però, fent un càlcul de probabilitats, potser ningú de la nostra generació serà testimoni d'un cataclisme universal que posi fi a l'existència de la vida humana en aquest planeta. I, pel que fa a la mort, això només serà una vegada i prou. Mentre això no arribi, ¿no hi ha cap altre vinguda més propera davant la qual ens cal estar sempre a punt?

«Com passen els anys! Els mesos es redueixen a setmanes, les setmanes a dies, els dies a hores, les hores a segons...» (Sant Francesc de Sales). Cada dia, cada hora, a cada instant, el Senyor és prop de la nostra vida. A través d'inspiracions internes, a través de les persones que ens envolten, dels fets que es van succeint, el Senyor truca a la nostra porta i, com diu l'Apocalipsi: «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20). Avui, si combreguem, això tornarà a passar. Avui, si escoltem pacientment els problemes que un altre ens confia o donem generosament el nostre diner per socórrer una necessitat, això tornarà a passar. Avui, si en la nostra pregària personal rebem -de sobte- una inspiració inesperada, això tornarà a passar.