Dia litúrgic: Divendres IV de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 14,1-6):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta». Tomàs li pregunta: «Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li respon: «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi».

Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi

Avui, en aquest Divendres IV de Pasqua, Jesús ens convida a la calma. La serenor i l'alegria flueixen com un riu de pau des del seu Cor ressuscitat fins al nostre, atabalat i inquiet, sacsejat tants cops per un activisme tan enfebrat com estèril.

Són els nostres els temps de l'agitació, el nerviosisme i l'estrès. Temps en què el Pare de la mentida ha infectat les intel·ligències dels homes fent-los anomenar el bé mal i el mal bé, donant llum per foscor i foscor per llum, sembrant en llurs ànimes el dubte i l'escepticisme que abrusen en elles qualsevol brotada d'esperança en un horitzó de plenitud que el món amb els seus afalacs no sap ni pot donar.

Els fruits d'aquesta diabòlica empresa o activitat són evidents: senyorejat el “sense-sentit” i la pèrdua de la transcendència de tants homes i dones, no solament han oblidat, sinó que han perdut el camí, perquè abans oblidaren el Camí. Guerres, violències de tot gènere, tancament i egoisme davant la vida (anticoncepció, avortament, eutanàsia...), famílies trencades, joventut “des-nortada”, i un llarg etcètera, constitueixen la gran mentida sobre la que s'ajeu bona part de la trista bastida de la societat de l'anomenat “progrés”.

Enmig de tot, Jesús, el Príncep de la Pau, repeteix als homes de bona voluntat amb la seva infinita mansuetud: «Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi» (Jn 14,1). A la dreta del Pare, Ell acarona com un somni il·lusionat de la seva misericòrdia el moment de tenir-nos amb Ell, «perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic» (Jn 14,3). No podem excusar-nos com Tomàs. Nosaltres sí sabem el camí. Nosaltres, per pura gràcia, sí coneixem el viarany que mena vers al Pare, en la casa del qual hi ha moltes estances. En el cel ens espera un lloc, que restarà per sempre buit si nosaltres no l'ocupem. Apropem-nos, doncs, sense temor, amb il·limitada confiança a Aquell que és l'únic Camí, la irrenunciable Veritat i la Vida en plenitud.

Santoral 26 d'Abril: Sant Isidor, bisbe i doctor de l'Església

Text de l'Evangeli
(Jn 10,1-10):


En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho ben asseguro: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre i un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: a ell, el guarda li obre la porta, i les ovelles escolten la seva veu; crida les que són seves, cada una pel seu nom, i les fa sortir. Quan les té totes a fora, camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en comptes de seguir-lo en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys. Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava.

Per això Jesús continuà: «Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers, però les ovelles no se'ls escoltaven. Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir».

El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: les ovelles escolten la seva veu i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu

Avui continuem considerant una de les imatges més belles i més conegudes de la predicació de Jesús: el bon Pastor, les seves ovelles i la pleta. Tots tenim en el record les figures del bon Pastor que des de petits hem contemplat. Una imatge que era molt estimada pels primers fidels i que forma part ja de l'art sacre cristià del temps de les catacumbes. Quantes coses ens fa evocar aquell pastor jove amb l'ovella ferida sobre les seves espatlles! Moltes vegades ens hem vist nosaltres mateixos representats en aquell pobre animal.

No fa gaires dies hem celebrat la festa de la Pasqua i, una vegada més, hem recordat que Jesús no parlava en un llenguatge figurat quan ens deia que el bon pastor dóna la seva vida per les seves ovelles. Realment ho va fer: la seva vida va ser la penyora del nostre rescat, amb la seva vida va comprar la nostra, gràcies a aquest lliurament nosaltres hem estat rescatats: «Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran» (Jn 10,9). Trobem aquí la manifestació del gran misteri de l'amor inefable de Déu que arriba fins a aquests extrems inimaginables per salvar a cada criatura humana. Jesús porta fins a l'extrem el seu amor, fins al punt de donar la seva vida. Ressonen encara aquelles paraules de l'Evangeli de sant Joan introduint-nos en els moments de la Passió: «Abans de la festa de la Pasqua, sabent Jesús que havia arribat la seva hora de passar d'aquest món al Pare, Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem» (Jn 13,1).

D'entre les paraules de Jesús voldria suggerir un aprofundiment en aquestes: «Jo sóc el bon pastor, i conec les meves ovelles, i les meves em coneixen a mi» (Jn 10,14); més encara, «les ovelles escolten la seva veu (...) i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu» (Jn 10,3-4). És veritat que Jesús ens coneix, però, ¿podem dir nosaltres que el coneixem prou bé a Ell, que l'estimem i que corresponem com cal?

Dia litúrgic: Diumenge IV (C) de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 10,27-30):

En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. Jo i el Pare som u».

Comentari: P. Josep LAPLANA OSB Monjo de Montserrat (Montserrat, Barcelona, Espanya)

Les meves ovelles escolten la meva veu

Avui, la mirada de Jesús sobre els homes és la mirada del Bon Pastor, que pren sota la seva responsabilitat les ovelles que li són confiades i s'ocupa de cadascuna d'elles. Entre Ell i elles crea un lligam, un instint de coneixement i de fidelitat: «Escolten la meva veu; jo les conec, i elles em segueixen» (Jn 10,27). La veu del Bon Pastor és sempre una crida a seguir-lo, a entrar en el seu cercle magnètic d'influència.

Crist se'ns ha guanyat no solament amb el seu exemple i amb la seva doctrina, sinó amb el preu de la seva Sang. Li hem costat molt, i per això no vol que ningú dels seus es perdi. I, amb tot, l'evidència s'imposa: uns segueixen la crida del Bon Pastor i altres no. L'anunci de l'Evangeli a uns els produeix ràbia i a uns altres alegria. Què tenen els uns que no tinguin els altres? Sant Agustí, davant del misteri abismal de l'elecció divina, responia: «Déu no et deixa, si tu no el deixes»; no t'abandonarà, si tu no l'abandones. No donis, doncs, la culpa a Déu, ni a l'Església, ni als altres, perquè el problema de la teva fidelitat és teu. Déu no nega a ningú la seva gràcia, i aquesta és la nostra força: agafar-nos fort a la gràcia de Déu. No és cap mèrit nostre; simplement, hem estat “agraciats”.

La fe entra per l'oïda, per l'audició de la Paraula del Senyor, i el perill més gran que tenim és la nostra sordesa, no oir la veu del Bon Pastor, perquè tenim el cap ple de sorolls i d'altres veus discordants, o encara més greu, allò que els Exercicis de sant Ignasi diuen «fer-se el sord», saber que Déu et crida i no voler sentir-te al·ludit. Aquell que es tanca a la crida de Déu conscientment, reiteradament, perd la sintonia amb Jesús, perdrà l'alegria de ser cristià per anar a péixer a unes altres pastures que no sacien ni donen vida eterna. Nogensmenys, Ell és l'únic que ha pogut dir: «Jo els dono vida eterna» (Jn 10,28).

Dia litúrgic: Dissabte III de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 6,60-69):

En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?». Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué: «Això us escandalitza? Doncs què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen». Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. I afegí: «Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare».

Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb Ell. Llavors Jesús digué als Dotze: «¿També vosaltres em voleu deixar?». Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu».

Tu tens paraules de vida eterna

Avui acabem de llegir a l'Evangeli el discurs de Jesús sobre el Pa de Vida, que és Ell mateix que es donarà a nosaltres com a aliment per a les nostres ànimes i per a la nostra vida cristiana. I, com sol passar, hem contemplat dues reaccions ben diferents, si no oposades, de part dels qui l'escolten.

Per alguns, el seu llenguatge és massa dur, incomprensible per a la seva mentalitat tancada a la Paraula salvadora del Senyor, i sant Joan diu —amb certa tristesa— que «des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb Ell» (Jn 6,66). I el mateix evangelista ens dóna una pista per a entendre l'actitud d'aquestes persones: no creien, no estaven disposades a acceptar les ensenyances de Jesús, sovint incomprensibles per a elles.

Per altra banda, veiem la reacció dels Apòstols, representada per sant Pere: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem» (Jn 6,68-69). No és que els dotze siguin més llestos que els altres, ni tan sols més bons, ni potser més entesos en la Bíblia; el que sí són és més senzills, més confiats, més oberts a l'Esperit, més dòcils. Els sorprenem de tant en tant en les pàgines dels evangelis equivocant-se, no entenent Jesús, discutint-se sobre quin d'ells és el més important, fins i tot corregint el Mestre quan els anuncia la seva passió; però sempre els trobem al seu costat, fidels. El seu secret: l'estimaven de debò.

Sant Agustí ho expressa així: «No deixen empremta en l'ànima els bons costums, sinó els bons amors (...). Això és en veritat l'amor: obeir i creure a qui s'estima». A la llum d'aquest Evangeli ens podem preguntar: on tinc posat el meu amor?, quina fe i quina obediència tinc en el Senyor i en el que l'Església ensenya? quina docilitat, senzillesa i confiança visc amb les coses de Déu?

Dia litúrgic: Dimecres III de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 6,35-40):

En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. Però ja us ho he dit: vosaltres m'heu vist i encara no creieu. Tots els qui el meu Pare em dóna vindran a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi, perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat. I la voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que Ell m'ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia. Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els qui veuen el Fill i creuen en Ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrer dia».


Aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els qui veuen el Fill i creuen en Ell tinguin vida eterna

Avui, Jesús es presenta com el pa que dóna la vida. A primera vista, la definició que fa d'Ell mateix és curiosa i paradoxal; però, quan anem més a fons, ens adonem que en aquestes paraules es manifesta el sentit de la seva missió: salvar l'home i donar-li vida. «La voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que Ell m'ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia» (Jn 6,39). Per aquest motiu i per a perpetuar la seva acció salvadora i la seva presència entre nosaltres, Jesucrist s'ha fet aliment de vida a favor nostre.

Déu fa possible que creguem en Jesucrist i ens atansem a Ell: «Tots els qui el meu Pare em dóna vindran a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi, perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat» (Jn 6,37-38). Atansem-nos, per tant, amb fe a Aquell que ha volgut ser el nostre aliment, la nostra llum i la nostra vida, ja que «la fe és el principi de la vida veritable», com afirma sant Ignasi d'Antioquia.

Jesucrist ens convida a seguir-lo, a alimentar-nos d'Ell, puix això és el que significa veure'l i creure en Ell, i alhora ens ensenya a fer la voluntat del Pare, tal com Ell la duu a terme. En ensenyar als deixebles la pregària dels fills de Déu, el Parenostre, va posar seguides aquestes dues peticions: «Faci's la vostra voluntat així a la terra com es fa en cel. El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d'avui». Aquest pa es refereix no solament a l'aliment material, sinó a Ell mateix, aliment de vida eterna, amb qui hem de restar units dia rere dia amb la cohesió profunda que ens dóna l'Esperit Sant.