Text de l'Evangeli (Lc 9,18-24):
Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb Ell. Llavors els preguntà: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes». Ell els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respongué: «El Messies de Déu». Però Ell els manà severament que no ho diguessin a ningú.
Jesús afegí: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia. I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà».
I vosaltres, qui dieu que sóc?
Avui, en l'Evangeli, Jesús ens posa davant d'una pregunta clau, fonamental. De la resposta en depèn la nostra vida: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» (Lc 9,20). Pere respon en nom de tots: «El Messies de Déu». Quina és la nostra resposta? Coneixem prou Jesús com per a poder respondre? La pregària, la lectura de l'Evangeli, la vida sagramental i l'Església són fonts inseparables que ens porten a conèixer-lo i “viure'l”. Fins que no siguem capaços de respondre amb Pere amb tot el cor i amb la mateixa senzillesa..., segurament encara no ens haurem deixat transformar per Ell. Hem d'aconseguir sentir com Pere, hem de reeixir sentir com l'Església per a poder respondre de manera satisfactòria a la pregunta de Jesús!
Però l'Evangeli d'avui acaba amb una exhortació a seguir el Senyor des de la humilitat, des la negació i la creu. Seguir Jesús d'aquesta manera només pot donar salvació, llibertat. «Allò que succeeix amb l'or pur, també succeeix amb l'Església; això és, que quan passa pel foc, no experimenta cap mal; ben al contrari, el seu esplendor augmenta» (Sant Ambròs). Ni la contrarietat, ni la persecució per causa del Regne, ens han de fer por, més aviat ens han de ser motiu d'esperança i, fins i tot, d'alegria. Donar la vida pel Crist no és perdre-la, és guanyar-la per tota l'eternitat. Jesús ens demana que ens anorreem totalment per fidelitat a l'Evangeli, vol que, lliurement, li donem tota la nostra existència. Val la pena donar la vida pel Regne!
Seguir, imitar, viure la vida de la gràcia, en definitiva, romandre en Déu és l'objectiu de la nostra vida cristiana: «Déu es va fer home per tal que imitant l'exemple d'un home, cosa possible, arribem a Déu, cosa que abans era impossible» (Sant Agustí). Què Déu, amb la força del seu Esperit Sant, ens hi ajudi!
Dia litúrgic: Dimecres XI de durant l'any
Text de l'Evangeli (Mt 6,1-6.16-18):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.
»I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà».
Comentari
Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi
Avui, Jesús ens convida a obrar per a la glòria de Déu, per tal d'agradar al Pare, que per això hem estat creats. Així ho afirma el Catecisme de l'Església: «Déu ho ha creat tot per a l'home, però l'home ha estat creat per servir i estimar Déu i per oferir-li tota la creació». Aquest és el sentit de la nostra vida i el nostre honor: agradar al Pare, complaure Déu. Aquest és l'exemple que el Crist ens deixà. Tant de bo si el Pare celestial podia donar de cadascú de nosaltres el mateix testimoni que donà del seu Fill en el moment del seu baptisme: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut» (Mt 3,17).
La manca de rectitud d'intenció seria especialment greu i ridícula si es produïa en accions com ara són l'oració, el dejuni i l'almoina, ja que es tracta d'actes de pietat i caritat, és a dir, actes que —per se— són propis de la virtut de la religió o actes que es realitzen per amor a Déu.
Per tant, «mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel» (Mt 6,1). ¿Com podríem agradar Déu si el que procurem d'entrada és que ens vegin i quedar bé —primer de tot— davant els homes? No és que ens haguem d'amagar dels homes per tal que no ens vegin, sinó que es tracta d'adreçar les nostres bones obres directament i en primer lloc a Déu. No importa ni és dolent que ens vegin els altres: tot el contrari, car podem edificar-los amb el testimoni coherent de la nostra acció.
Però el que sí importa —i molt!— és que nosaltres vegem Déu rere de les nostres actuacions. I, doncs, hem «d'examinar amb molta cura la nostra intenció en tot allò que fem, i no cercar els nostres interessos, si volem servir al Senyor» (Sant Gregori el Gran).
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.
»I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà».
Comentari
Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi
Avui, Jesús ens convida a obrar per a la glòria de Déu, per tal d'agradar al Pare, que per això hem estat creats. Així ho afirma el Catecisme de l'Església: «Déu ho ha creat tot per a l'home, però l'home ha estat creat per servir i estimar Déu i per oferir-li tota la creació». Aquest és el sentit de la nostra vida i el nostre honor: agradar al Pare, complaure Déu. Aquest és l'exemple que el Crist ens deixà. Tant de bo si el Pare celestial podia donar de cadascú de nosaltres el mateix testimoni que donà del seu Fill en el moment del seu baptisme: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut» (Mt 3,17).
La manca de rectitud d'intenció seria especialment greu i ridícula si es produïa en accions com ara són l'oració, el dejuni i l'almoina, ja que es tracta d'actes de pietat i caritat, és a dir, actes que —per se— són propis de la virtut de la religió o actes que es realitzen per amor a Déu.
Per tant, «mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel» (Mt 6,1). ¿Com podríem agradar Déu si el que procurem d'entrada és que ens vegin i quedar bé —primer de tot— davant els homes? No és que ens haguem d'amagar dels homes per tal que no ens vegin, sinó que es tracta d'adreçar les nostres bones obres directament i en primer lloc a Déu. No importa ni és dolent que ens vegin els altres: tot el contrari, car podem edificar-los amb el testimoni coherent de la nostra acció.
Però el que sí importa —i molt!— és que nosaltres vegem Déu rere de les nostres actuacions. I, doncs, hem «d'examinar amb molta cura la nostra intenció en tot allò que fem, i no cercar els nostres interessos, si volem servir al Senyor» (Sant Gregori el Gran).
VIURE AMB SENTIT.
El bus anava mig buit. I aquella noia del fons del cotxe es pensava que estava sola i parlava per telèfon mòbil amb una veu estrident i molt alta. Els que dormien potser no se’n assabentaven del que deia la noia, del molt que li havia costat estar a la taula de no sé quina consulta, i de que el final res valia la pena, la vida era absurda....etc. Els pocs que estaven desperts seguíem la història amb més o menys sentit de l’humor.
Quan vàrem parar 10 minuts i tothom va anar a la cafeteria tu en canvi et va quedar en els jardins de l’àrea contemplant aquells parteres carregats de roses blanques i vermelles. Era “l’hora baixa” i la llum tenia un color blanc difuminat que envaïa els ulls i el cor amb la saviesa del moments interiors.
Penses: una de les coses que més puc agrair al do de la fe és que la vida té sentit. Visc amb sentit. Aquesta sí que és bona nova, notícia excel·lent, la bona nova de Jesús.
Per uns moments aquelles roses amb el seu color amorosit per la llum del “cap vespre” et van semblar tot l’univers. Elles, essent, manifestaven el procés còsmic en el camí de milions de segles, i colpejaven amb suavitat la teva ment cridant de vida.
En tornar a pujar al bus i seure de nou al costat de la finestra es va estenent un silenci amable, i fins la noia de fons del cotxe sembla que dormia. En aquells minuts que en alguns pobles de València en diuen “la petita nit”, sents altre cop que vius amb sentit. Déu dona sentit a la teva vida, A tot: treballar i descansar, estudiar i anar de festa, llegir i examinar-te, començar cada dia i el pas de les hores, trobar-te amb tanta gent i reflexionar, la soledat i la companyia, les amistats i els amors, el voluntariat i les obligacions, la música i la lectura, les hores que semblen mortes i les saturades de vida..... que totes les meves accions, intencions, afectes, imaginacions, pensaments, cansaments, amors i silencis.... vagin conformant-se a la Bona Nova del teu Evangeli i a Tu, que omples de sentit tots els moments de la meva vida.
Quan vàrem parar 10 minuts i tothom va anar a la cafeteria tu en canvi et va quedar en els jardins de l’àrea contemplant aquells parteres carregats de roses blanques i vermelles. Era “l’hora baixa” i la llum tenia un color blanc difuminat que envaïa els ulls i el cor amb la saviesa del moments interiors.
Penses: una de les coses que més puc agrair al do de la fe és que la vida té sentit. Visc amb sentit. Aquesta sí que és bona nova, notícia excel·lent, la bona nova de Jesús.
Per uns moments aquelles roses amb el seu color amorosit per la llum del “cap vespre” et van semblar tot l’univers. Elles, essent, manifestaven el procés còsmic en el camí de milions de segles, i colpejaven amb suavitat la teva ment cridant de vida.
En tornar a pujar al bus i seure de nou al costat de la finestra es va estenent un silenci amable, i fins la noia de fons del cotxe sembla que dormia. En aquells minuts que en alguns pobles de València en diuen “la petita nit”, sents altre cop que vius amb sentit. Déu dona sentit a la teva vida, A tot: treballar i descansar, estudiar i anar de festa, llegir i examinar-te, començar cada dia i el pas de les hores, trobar-te amb tanta gent i reflexionar, la soledat i la companyia, les amistats i els amors, el voluntariat i les obligacions, la música i la lectura, les hores que semblen mortes i les saturades de vida..... que totes les meves accions, intencions, afectes, imaginacions, pensaments, cansaments, amors i silencis.... vagin conformant-se a la Bona Nova del teu Evangeli i a Tu, que omples de sentit tots els moments de la meva vida.
Dia litúrgic: Divendres VII de Pasqua
Text de l'Evangeli (Jn 21,15-19):
Quan Jesús s'aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades i hagué esmorzat amb ells, va preguntar a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?». Ell li respongué: «Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». Jesús li diu: «Pastura els meus anyells». Per segona vegada li pregunta: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Ell li respon: «Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles». Li pregunta Jesús per tercera vegada: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: «Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo». Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols». Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu. Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir: «Segueix-me».
‘Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo’. Li diu Jesús: ‘Pastura les meves ovelles’
Avui hem d'agrair a sant Joan que ens deixi constància de l'íntima conversa entre Jesús i Pere: «‘Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?’. Ell li respongué: ‘Sí, Senyor, tu saps que t'estimo’. Jesús li diu: ‘Pastura els meus anyells’» (Jn 21,15). —Des dels més petits, recent nascuts a la Vida de la Gràcia... has de tenir-ne cura, com si fossin Jo mateix... Quan per segona vegada... «Jesús li diu: ‘Pastura les meves ovelles’», Ell li està dient a Simó Pere: —A tots els qui em segueixen, tu els has de presidir en el meu Amor, has de procurar que tinguin la caritat ordenada. Així, tots coneixeran per tu que em segueixen a Mi; que es la meva voluntat que passis per davant sempre, tot administrant els mèrits que —per a cadascun— Jo he guanyat.
«Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: ‘ Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo’» (Jn 21,17). El fa rectificar la seva triple negació, i sols recordar-la l'entristeix. —Us estimo del tot, encara que us vaig negar..., ja sabeu com he plorat la meva traïció, ja sabeu com vaig trobar consol solament en estar amb la vostra Mare i amb els germans.
Trobem consol en recordar que el Senyor establí el poder d'esborrar el pecat que separa, molt o poc, del seu Amor i de l'amor al germans. —Trobo consol en admetre la veritat del meu allunyament de Vós i en sentir dels vostres llavis sacerdotals el «Jo t'absolc» “a mode de judici”.
Trobem consol en aquest poder de les claus que Jesucrist atorga a tots els seus sacerdots-ministres, per a tornar a obrir les portes de la seva amistat. —Senyor, veig que un desamor s'arregla amb un acte d'amor més intens. Tot plegat, ens porta a valorar la joia immensa del sacrament del perdó per a confessar els nostres pecats, que realment són “des-amor”.
Dia litúrgic: Dilluns VII de Pasqua
Text de l'Evangeli (Jn 16,29-33):
En aquell temps, els deixebles digueren a Jesús: «Ara sí que parles clar i no amb imatges. Ara veiem que ho saps tot i que no necessites que ningú et faci preguntes. Per això creiem que has sortit de Déu». Jesús els respongué: «Ara creieu? Ve l'hora, més ben dit, ja ha arribat, que us dispersareu cadascú pel seu costat, i em deixareu sol. Però jo no estic sol, perquè el Pare és amb mi. Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món».
Tingueu confiança: jo he vençut el món
Avui podem tenir la sensació que el món de la fe en el Crist es debilita. Hi ha moltes notícies que van en contra de la fortalesa que voldríem rebre de la vida fonamentada íntegrament en l'Evangeli. Els valors del consumisme, del capitalisme, de la sensualitat i del materialisme estan en voga i en contra de tot el que suposi posar-se en sintonia amb les exigències evangèliques. No obstant, aquest conjunt de valors i de maneres d'entendre la vida no donen ni la plenitud personal ni la pau, sinó que només porten més malestar i inquietud interior. ¿No serà per això que, avui, les persones van pel carrer emmurriades, tancades i preocupades per un futur que no veuen gens clar, precisament perquè se l'han empenyorat al preu d'un cotxe, d'un pis o d'unes vacances que, de fet, no es poden permetre?
Les paraules de Jesús ens inviten a la confiança: «Tingueu confiança: jo he vençut el món» (Jn 16,33), és a dir, per la seva Passió, Mort i Resurrecció, ha assolit la vida eterna, aquella que no té aturador, aquella que no té límit perquè ha vençut tots els límits i ha superat totes les dificultats.
Els del Crist vencem les dificultats tal i com Ell les ha vençudes, malgrat que en la nostra vida també haguem de passar per successives morts i resurreccions, mai desitjades però sí assumides pel mateix Misteri Pasqual del Crist. ¿No són, per ventura, “morts” la pèrdua d'un amic, la separació de la persona estimada, el fracàs d'un projecte o les limitacions que experimentem a causa de la nostra fragilitat humana?
Però «de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima» (Rm 8,37). Siguem testimonis de l'amor de Déu, perquè Ell en nosaltres «ha obrat meravelles» (Lc 1,49) i ens ha donat el seu ajut per a superar tota dificultat, fins i tot la mort, perquè Crist ens comunica el seu Esperit Sant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)