Dia litúrgic: Diumenge XXXI (C) de durant l'any 31-10-2010



SANTA MARIA DEL COLLELL


Text de l'Evangeli
(Lc 19,1-10):


En aquell temps, Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva».

Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: «Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!». Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: «Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut».

Comentari:

Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva
Avui sembla com si la narració evangèlica fos l'acompliment de la paràbola del fariseu i el cobrador d'impostos (cf. Lc 18,9-14). Amb humilitat i sinceritat de cor, el cobrador d'impostos pregava dins seu «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador» (Lc 18,13); i avui contemplem com Jesucrist perdona i rehabilita Zaqueu, el cap de cobradors d'impostos de Jericó, un home ric i influent, encara que odiat i menyspreat pels seus veïns, els quals se sentien extorsionats per ell: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva» (Lc 19,5). El perdó diví provoca la conversió en Zaqueu; heus ací una de les originalitats de l'Evangeli: El perdó de Déu és gratuït; no és tant a causa de la nostra conversió que Déu ens perdona, sinó que és a l'inrevés: la misericòrdia de Déu és la que ens mou a l'agraïment i a donar una resposta.

Com en aquella ocasió Jesús, en el seu camí cap a Jerusalem, passava per Jericó. Avui i cada dia, Jesús passa per la nostra vida i ens crida pel nom. Zaqueu no havia vist mai Jesús, havia sentit parlar d'Ell i sentia curiositat per saber qui era aquell mestre tan cèlebre. Jesús en canvi, sí que coneixia Zaqueu i les misèries de la seva vida. Jesús sabia com s'havia enriquit Zaqueu i com era odiat i marginat pels seus convilatans; per això, va passar per Jericó, per treure'l d'aquell pou: «El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut» (Lc 19,10).

L'encontret del Mestre amb el cobrador d'impostos va canviar radicalment la seva vida. En haver escoltat aquest Evangeli, pensa en l'oportunitat que et brinda Déu i que tu no pots desaprofitar: Jesucrist passa per la teva vida i et crida pel teu nom, perquè t'estima i et vol salvar; en quin pou et veus atrapat? Com Zaqueu va pujar a un arbre per veure Jesús, puja tu ara amb Jesús a l'arbre de la creu i sabràs qui és Ell, coneixeràs la immensitat del seu amor, ja que «elegeix un cap de publicans: qui desesperarà de si mateix quan ell assoleix la gràcia?» (Sant Ambròs).

Dia litúrgic: Dissabte XXX durant l'any 30-10-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 14,1.7-11):


Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d'un dels principals fariseus. Ells l'estaven observant. Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: ‘Cedeix-li el lloc’, i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: ‘Amic, puja més amunt’. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

Comentari:

Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs
Avui, ¿us heu fixat en el començament d'aquest Evangeli? «Ells els fariseus l'estaven observant». I Jesús també observà i «notà que els convidats havien escollit els primers llocs» (Lc 14,1). Però..., ¡quina manera tant diferent d'observar!

L'observació, com totes les accions internes i externes, és molt diferent segons les motivacions que la provoquen, segons els mòbils interns, segons el que hi ha en el cor del qui observa. Els fariseus —com ens diu en diferents llocs l'Evangeli— observen Jesús per tal d'acusar-lo. I Jesús observa per ajudar, per servir, per fer el bé. I, com una mare que estima, aconsella: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc» (Lc 13,8).

Jesús diu amb paraules allò que Ell és, allò que té al cor: no busca ser honorat sinó honorar; no pensa en el seu honor, sinó en l'honor del Pare. No pensa en Ell sinó en l'altre. Tota la vida de Jesús és una revelació de qui és Déu: “Déu és amor”.

Per això, en Jesús es fa realitat —més que en ningú— el seu ensenyament: «Es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes (...). Per això, Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom» (Fl 2,7.9).

Jesús és el Mestre en obres i en paraules. Els cristians volem ser els seus deixebles. Només podem tenir la conducta del Mestre si tenim dins del cor el que Ell hi tenia, si tenim el seu Esperit, l'Esperit d'amor. Treballem per a obrir-nos del tot al seu Esperit i per a deixar-nos agafar i posseir del tot per Ell.

I això sense pensar en ser “enaltits”, sense pensar en nosaltres, sinó només en Ell. «Encara que no hi hagués cel, t'estimaria; encara que no hi hagués infern, et temeria; igual que t'estimo, t'estimaria» (Autor anònim). Solament enduts per l'amor.

Dia litúrgic: Divendres XXX durant l'any 29-10-2010



Text de l'Evangeli
(Lc 14,1-6):


Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant. Davant d'ell hi havia un home que era hidròpic. Llavors Jesús va preguntar als mestres de la Llei i als fariseus: «¿És permès o no de curar en dissabte?». Però ells callaven. Jesús agafà aquell home, el va guarir i el va fer marxar. Després els digué: «Si a un de vosaltres li caigués al pou en dissabte el fill, o tan sols el bou, ¿no l'en trauria tot seguit?». I no van ser capaços de donar-li cap resposta.

Comentari:

¿És permès o no de curar en dissabte?
Avui centrem la nostra atenció en la pregunta punyent que Jesús adreça als fariseus: «¿És permès o no de curar en dissabte?» (Lc 14,4), i en la significativa anotació que fa sant Lluc: «Però ells callaven» (Lc 14,4).

Són molts els episodis evangèlics en els quals Nostre Senyor retreu als fariseus llur hipocresia. És notable l'interès de Déu per deixar-nos clar fins a quin punt li desagrada aquest pecat —la falsa aparença, l'engany vanitós—, que se situa a les antípodes d'aquell elogi del Crist envers Natanael: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya» (Jn 1,47). Déu estima la senzillesa del cor, la ingenuïtat de l'esperit i, ben al contrari, rebutja amb energia l'enrevessament, la mirada tèrbola, l'ànim doble, la hipocresia.

Allò que resulta significatiu en la pregunta del Senyor i en la resposta silenciosa dels fariseus és la mala consciència que aquests tenien en el fons. Allí jeia un malalt que cercava de ser guarit per Jesús. El compliment de la Llei judaica —mera atenció a la lletra amb el menyspreu de l'esperit— i la presumpció buida de llur conducta irreprotxable, els mena a escandalitzar-se davant l'actitud del Crist que, endut pel seu cor misericordiós, no es deixa lligar pel formalisme d'una llei, i vol retornar la salut al qui n'estava mancat.

Els fariseus se n'adonen que llur conducta hipòcrita no és pas justificable i, per això, callen. En aquest passatge resplendeix una lliçó molt clara: la necessitat d'entendre que la santedat és seguiment del Crist —fins al ple enamorament— i no un fred compliment legal d'uns preceptes. Els manaments són sants perquè procedeixen directament de la Saviesa infinita de Déu, però és possible de viure'ls d'una manera legalista i buida, i és aleshores quan té lloc la incongruència —veritable sarcasme— de pretendre seguir Déu per acabar anant darrere nosaltres mateixos.

Deixem que la senzillesa encisadora de la Mare de Déu s'imposi a les nostres vides.

Dia litúrgic: 28 d'Octubre: Sant Simó i sant Judes, apòstols

Text de l'Evangeli
(Lc 6,12-19)
:

En aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols: Simó, que anomenà també Pere, Andreu (el seu germà), Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor.

Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. Els turmentats per esperits malignes també eren curats. Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom.

Comentari:

Jesús se n'anà a la muntanya a pregar
Avui contemplem un dia sencer de la vida de Jesús. Una vida que té dos vessants clars: la pregària i l'acció. Si la vida del cristià ha d'imitar la vida de Jesús, no podem prescindir d'aqueixes dues dimensions. Tots els cristians, fins i tot els qui s'han consagrat a la vida contemplativa, tenim i hem de tenir uns moments de pregària i altres d'acció. Pot variar el temps dedicat a cada una. Veiem que fins els monjos i les monges de clausura dediquen bona part de la seva jornada a un treball. Com a contrapartida, els qui som més “seculars”, si volem imitar Jesús, no hauríem de portar una acció desenfrenada sense ungir-la amb la pregària. Ens diu sant Jeroni: «Encara que l'Apòstol ens va ordenar de pregar sempre, (…) cal que destinem a aquest exercici unes hores determinades».

¿Necessitava Jesús aquestes llargues estones de pregària en la solitud, quan tothom dormia? Els teòlegs estudien quina era la psicologia de Jesús home: fins a quin punt tenia accés directe a la divinitat i fins a quin punt era «home en tot semblant a nosaltres, llevat del pecat» (He 4,15). En la mesura que el considerem més a prop nostre, la seva “pràctica” de l'oració, és evidentment un exemple per a nosaltres.

Un cop assegurada l'oració, ja només ens queda imitar-lo en l'acció. En el fragment d'avui, el veiem “organitzant l'Església”, és a dir, triant els qui seran els futurs evangelitzadors, els continuadors de la seva missió en el món: «Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols» (Lc 6,13). El trobem després curant tota mena de malaltia. «Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'Ell una força que guaria tothom» (Lc 6,19), ens diu l'evangelista. A fi que la nostra identificació amb Ell sigui total, només ens cal que també surti de nosaltres una força que guareixi tothom. Això únicament serà possible si estem empeltats en Ell, a fi de donar molt de fruit (cf. Jn 15,4).

Dia litúrgic: Dimecres XXX durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 13,22-30): En aquell temps, Jesús tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?». Jesús els contestà: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: ‘Senyor, obre'ns’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou’. Llavors us posareu a dir: ‘Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat per les nostres places!’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!’. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers».
Comentari:Esforceu-vos a entrar per la porta estreta
Avui, camí de Jerusalem, Jesús s'atura un moment i algú ho aprofita per a preguntar-li: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?» (Lc 13,23). Es veu que tot escoltant Jesús, l'home s'ha capficat. La doctrina, no cal dir-ho, és meravellosa i atraient; però comporta exigències que no li plauen. Però, ¿i si visqués l'Evangeli a gust seu, amb una “moral a la carta”?, ¿quines probabilitats tindria de salvar-se?

Pregunta, doncs: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?» Jesús no accepta aquest plantejament. La salvació és un tema massa seriós per resoldre'l amb un càlcul de probabilitats. «Ell no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a convertir-se» (2Pe 3,9).

Jesús contesta: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: ‘Senyor, obre'ns’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou’» (Lc 13,24-25). ¿Com poden ser ovelles del seu ramat si ni segueixen el Bon Pastor, ni accepten el Magisteri de l'Església? «Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal! Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents» (Lc 13,27-28).

Ni Jesús ni l'Església temen que s'enteli la imatge de Déu Pare quan revelen el misteri de l'infern. Com afirma el Catecisme de l'Església, «les afirmacions de la sagrada Escriptura i el que ensenya l'Església sobre l'infern són una crida a la responsabilitat amb què l'home ha d'utilitzar la seva llibertat amb vista al seu destí etern. Són, al mateix temps, una crida urgent a la conversió» (n. 1036).

Deixem-nos “de fer el viu” i de fer càlculs. Afanyem-nos a entrar per la porta estreta, recomençant les vegades que calguin, confiats a la seva misericòrdia. «Tot això que et preocupa de moment —diu sant Josepmaria—, té més o menys importància. —Allò que importa absolutament és que siguis feliç, que et salvis».