Dia litúrgic: Dilluns I d'Advent 29-11-2010

Text de l'Evangeli
(Mt 8,5-11):

En aquell temps, Jesús va entrar a Cafar-Naüm. Un centurió l'anà a trobar i li suplicava:«Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement». Jesús li diu: «Vinc a curar-lo». El centurió li respon: «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: ‘Vés-te'n’, i se'n va, i a un altre: ‘Vine’, i ve, i al meu criat li mano: ‘Fes això’, i ho fa».

Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien: «Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel».

Comentari:

Us ho dic amb tota veritat: No he trobat dintre d'Israel ningú que tingués tanta fe
Avui, Cafar-Naüm és la nostra ciutat i el nostre poble, on hi ha persones malaltes, conegudes unes, anònimes altres, sovint oblidades a causa del ritme frenètic que caracteritza la vida actual: carregats de feina, anem corrent sense parar i sense pensar en aquells que, per raó de la seva malaltia o d'una altra circumstància, queden al marge i no poden seguir aquest ritme. Tanmateix, Jesús ens dirà un dia: «Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi» (Mt 25,40). El gran pensador Blaise Pascal recull aquesta idea quan afirma que «Jesucrist, en els seus fidels, es troba a l'agonia de Getsemaní fins a la fi dels temps».

El centurió de Cafar-Naüm no s'oblida del seu criat prostrat al llit, perquè l'aprecia. Malgrat ser més poderós i tenir més autoritat que el seu servent, el centurió agraeix tots els seus anys de servei i li té una gran estima. Per això, mogut per l'estima, s'adreça a Jesús, i en presència del Salvador arriba a fer una extraordinària confessió de fe, recollida per la litúrgia Eucarística: «Senyor; jo no sóc digne que entreu a casa meva: Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo» (Mt 8,8). Aquesta confessió es fonamenta en l'esperança; brolla de la confiança posada en Jesucrist, i alhora també del seu sentiment d'indignitat personal, que l'ajuda a veure la seva pobresa.

Només ens podem atansar a Jesucrist amb una actitud humil, com la del centurió. Així podrem viure l'esperança de l'Advent: esperança de salvació i de vida, de reconciliació i de pau. Solament pot esperar aquell que reconeix la seva pobresa i és capaç d'adonar-se que el sentit de la seva vida no està en ell mateix, sinó en Déu, tot posant-se a les mans del Senyor. Atansem-nos confiadament al Crist i, alhora fem nostra la pregària del centurió.

Dia litúrgic: Diumenge I (A) d'Advent 28-11-2010

Text de l'Evangeli
(Mt 24,37-44):

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Tal com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de l'home. Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca; no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se'ls endugué tots. Així serà igualment la vinguda del Fill de l'home. Llavors hi haurà dos homes al camp: l'un serà pres i l'altre deixat; i dues dones que moldran a la mola: l'una serà presa i l'altra deixada.

»Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada».

Comentari:

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor
Avui, «tal com van ser els dies de Noè», la gent menja, beu, pren marit o muller amb l'agreujament que l'home pren home, i la dona, dona (cf. Mt 24,37-38). Però hi ha també, com aleshores, el patriarca Noè, sants en la mateixa oficina i en el mateix escriptori que els altres. Un d'ells serà pres i l'altre serà deixat, perquè vindrà el Jutge Just.

S'imposa vigilar perquè «solament qui està despert no serà pres per sorpresa» (Benet XVI). Hem de romandre preparats amb l'amor encès en el cor, com la torxa de les verges prudents. Es tracta precisament d'això: arribarà el moment en el que escoltem «Ja és aquí l'espòs!» (Mt 25,6), Jesucrist!

La seva arribada és sempre motiu de goig per a qui porta la torxa ben encesa al cor. La seva vinguda és quelcom així com la del para de família que viu a un país llunyà i escriu als seus: —Quan menys ho espereu, us arribo. Des d'aquell dia tot és alegria en aquella llar: el pare ve!. El nostre model, els sants, visqueren així, "en l'espera del Senyor".

L'Advent és per a aprendre a esperar, amb pau i amor, el Senyor que ve. Res de desesperació o impaciència, que caracteritzen l'home d'aquest temps. Sant Agustí dóna una bona recepta per a esperar: «Tal como sigui la teva vida, així serà la teva mort». Si esperem amb amor, Déu emplenarà el nostre cor i la nostra esperança.

Vigileu perquè no sabeu quin dia vindrà el Senyor (cf. Mt 24,42). La casa neta, el cor pur, pensaments i afectes a l'estil de Jesús! Benet XVI explica: «Vigilar significa seguir el Senyor, elegir allò que el Crist elegí, estimar allò que Ell va estimar, conformar la pròpia vida a la seva». Aleshores, vindrà el Fill de l'home... i el Pare ens acollirà entre els seus braços per tal que ens assemblem al seu Fill.

Dia litúrgic: Dissabte XXXIV durant l'any 27-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 21,34-36):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, que caurà sobre tots els habitants de la terra. Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l'home».

Comentari:

Vetlleu i pregueu en tot moment
Avui, el darrer dia del temps ordinari, Jesús ens adverteix amb tota claredat sobre la sort del nostre pas per aquesta vida. Si ens entossudim, obstinadament, en viure absorbits per la immediatesa dels afanys de la vida, arribarà el darrer dia de la nostra existència terrenal tan sobtadament que la mateixa ceguesa de la nostra golafreria ens impedirà de reconèixer el mateix Déu, que vindrà (perquè aquí estem de passada, ho sabies?) per tal d'emportar-nos envers la intimitat del seu Amor infinit. Serà quelcom així com el que li passa a un nen malcriat: tan entretingut es troba amb les “seves” joguines, que a la fi oblida la tendresa dels seus pares i la companyonia dels seus amics. Quan se n'adona, plora desconsolat per la seva inesperada solitud.

L'antídot que ens ofereix Jesús és igualment clar: «Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment» (Lc 21,36). Vetllar i pregar... El mateix advertiment que donà als seus Apòstols la nit en què fou traït. L'oració té un component admirable de profecia, molts cops oblidat en la predicació, és a dir, de passar del mer “veure” al “mirar” la quotidianitat en la seva més profunda realitat. Tal com escriví Evagri Póntic, «la vista és el millor de tots els sentits; la pregària és la més divina de totes les virtuts». Els clàssics de l'espiritualitat l'anomenen “visió sobrenatural”, mirar amb els ulls de Déu. O el que és el mateix, conèixer la Veritat: de Déu, del món, d'un mateix. Els profetes foren, no solament els qui “predeien allò que estava per arribar”, sinó també els qui sabien interpretar el present en la seva justa mesura, abast i densitat. Resultat: saberen reconduir la història, amb l'ajut de Déu.

Tantes vegades ens lamentem de la situació del món. —Fins a on anirem a parar?, diem. Avui, és el darrer jorn del temps ordinari, és dia també de resolucions definitives. Potser que ja és l'hora de què algú més estigui prompte a aixecar-se de la seva embriaguesa del present i es posi mans a l'obra d'un millor futur. —¿Vols ser tu? Doncs, ànim!, i que Déu et beneeixi.

Dia litúrgic: Divendres XXXIV durant l'any 26-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 21,29-33):

En aquell temps, Jesús posà als seus deixebles aquesta comparació: «Mireu la figuera i els altres arbres: quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop. Igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran».

Comentari:

Quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu
Avui, som convidats per Jesús a veure els senyals que es mostren en el nostre temps i època, i a reconèixer en ells la proximitat del Regne de Déu. La invitació és per a què fitem la nostra mirada en la figuera i en els altres arbres —«Mireu la figuera i els altres arbres» (Lc 21,29)— i per tal de fixar la nostra atenció en allò que percebem que succeeix en ells: «Quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop» (Lc 21,30). Les figueres començaven a fer la brotada; els brots començaven a sorgir. No es tractava solament de l'expectativa per les flors o els fruits que sorgien, era també el pronòstic de l'estiu, durant el qual tots els arbres "comencen a brotar".

Segons Benet XVI, «la Paraula de Déu ens impulsa a modificar el nostre concepte de realisme». En efecte, «realista és qui reconeix en el Verb de Déu el fonament de tot». Aquesta Paraula viva que ens mostra l'estiu com a senyal de proximitat i d'exuberància de la lluminositat és la pròpia Llum: «Quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu» (Lc 29,31). En aquest sentit, «ara, la Paraula no solament pot ser escoltada, no solament té una veu, sinó que té un rostre (...) que podem veure: Jesús de Natzaret» (Benet XVI).

La comunicació de Jesús amb el Pare fou perfecta; i el que Ell rebé del Pare, Ell ens ho donà, tot comunicant-se amb la mateixa perfecció amb nosaltres. D'aquesta manera, la proximitat del Regne de Déu —que fa palesa la lliure iniciativa de Déu que ve al nostre encontre— ha de moure'ns en la reconeixença d'aquest apropament, per tal que també nosaltres ens comuniquem amb el Pare per mitjà de la Paraula del Senyor —Verbum Domini— tot veient tots aquests senyals com a realització de les promeses del Pare en Crist Jesús.

ADVENT VOS M’HO DONÀREU......

Advent primera setmana:

Preneu, Senyor i rebeu tota la meva llibertat, la meva memòria, el meu enteniment i tota la meva voluntat, tot el que tinc i posseeixo....

Feia un parell d’hores que anàveu amb bicicleta pels camins de sant Daniel. No éreu els únics ciclistes aquell dissabte al matí de finals de Novembre. Algunes vegades hi havia tanta gent que semblava la Rambla.
Més endins del teu amable somriure i de les bones formes, tu vius la tensió dels darrers dies.
Mentre us refrescàveu a la Font del Ferro, per fi, explotes i li dius Jordi : no puc més!!

Va ser aleshores quan li vas explicar la teva total insatisfacció amb la teva vida, una sensació de que anava passant el temps i hi havia una força interior que volia sortir i trastocar-ho tot. Com una mena de crisi existencial a la que s’hi afegia un gran desig de canvi. Et semblava que el teu futur estava ja predeterminat per la societat consumista i que aniries omplint cada una de les fases responent a la forma de pensar de la majoria de la gent del teu món. De cap manera podies acceptar un destí de mitges tintes. Déu et cridava.
En Jordi t’escoltava intensament. T’entenia. Des de que havia tornat del viatge de Terra Santa a ell també li trontollava tota l’estructura professional. Quan vas acabar de buidar-te va tancar el ulls i vàreu estar una llarga estona de silenci. I per fi, mirant-te de forma transparent i sense cap núvol et va dir aquella frase que t’ha marcat per tota la vida: Senyor, tot és vostre.

El segon pas cap al Nadal es fugir i detestar les mitges tintes. Ara, si... però no.
Del tot... menys allò.
De moment va bé... demà, oh demà, ves a saber !!
No tinc consciència de radical...., faré el possible.
“Si us plau, deixem dir adéu al meu pare”.
Tens raó,... però no exagerem.
El segon pas cap al Nadal es donar-se absolutament, oferir-ho tot a Déu.