Dia litúrgic: Dilluns IV de durant l'any 331.1.2011



Santoral 31 de gener: Sant Joan Bosco, prevere

Text de l'Evangeli
(Mc 5,1-20):


En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles va arribar a l'altra banda del llac, al territori dels gerasencs. Així que Jesús saltà de la barca, l'anà a trobar un home posseït d'un esperit maligne, que venia de les coves sepulcrals, el lloc on vivia. Ningú no era capaç de lligar-lo ni tan sols amb una cadena, perquè moltes vegades havia trencat les cadenes i havia trossejat els grillons amb què l'havien volgut lligar. Ningú no tenia prou força per a dominar-lo. Sempre, de nit i de dia, anava pels sepulcres i per les muntanyes, cridant i donant-se cops amb pedres. Quan l'home veié Jesús de lluny estant, corregué, es prosternà davant d'Ell i li digué cridant amb veu forta: «Per què et fiques amb mi, Jesús, Fill del Déu altíssim? Et conjuro per Déu que no em turmentis!». És que Jesús li havia dit: «Esperit maligne, surt d'aquest home!». Jesús li pregunta: «Com et dius?». Ell li respon: «Em dic "Legió", perquè som molts». I demanava a Jesús amb insistència que no el tragués fora d'aquell territori.

Hi havia allà pasturant vora la muntanya un gran ramat de porcs. Llavors els esperits malignes van fer a Jesús aquesta súplica: «Envia'ns als porcs, que hi entrarem». Jesús els ho permeté. I tan bon punt els esperits malignes van sortir de l'home i entraren als porcs, el ramat es va tirar al llac des de dalt del precipici; els porcs, que eren uns dos mil, es van ofegar dintre l'aigua. Els porquers van fugir i escamparen la notícia per la ciutat i per la rodalia, i la gent sortí a veure què havia passat. Anaren a trobar Jesús i, quan veieren aquell home que havia estat posseït per la legió, assegut, vestit i amb el seny recobrat, es van espantar molt. Els qui ho havien vist els explicaren què havia passat a l'endimoniat i l'episodi dels porcs. Llavors es posaren a suplicar a Jesús que se n'anés del seu territori.

Quan Jesús pujava a la barca, el qui havia estat endimoniat li demanava que el volgués amb ell. Però Jesús no li ho va permetre, i li digué: «Vés a casa teva, amb els teus, i anuncia'ls tot el que el Senyor t'ha fet i com s'ha compadit de tu». Aquell home se n'anà i pregonava per la Decàpolis tot el que Jesús li havia fet, i tothom en quedava sorprès.

Comentari:
Avui trobem un fragment de l'Evangeli que pot provocar el somriure a més d'un. Imaginar-se uns dos mil porcs precipitant-se muntanya avall, no deixa de ser una imatge una mica còmica. Però la veritat és que a aquells porquers no els va fer cap gràcia, es van enfadar d'allò més i li van demanar a Jesús que se n'anés del seu territori.

L'actitud dels porquers, tot i que humanament semblaria lògica, no deixa de ser ben recriminable: preferirien haver salvat els seus porcs abans que la curació de l'endimoniat. És a dir, primer els béns materials, que ens proporcionen diners i benestar que no pas la vida en dignitat d'un home que no és dels “nostres”. Perquè el qui estava posseït per un esperit maligne només era una persona que «de nit i de dia anava pels sepulcres i per les muntanyes, cridant i fent-se mal a cops de pedra» (Mc 5,5).

Nosaltres tenim moltes vegades aquest perill d'aferrar-nos a allò que és nostre, i desesperar-nos quan perdem allò que és només material. Així, per exemple, el pagès es desespera quan perd una collita fins i tot quan la té assegurada, o el jugador de borsa fa el mateix quan les seves accions perden part del seu valor. En canvi, molt pocs es desesperen veient la fam o el malviure de tants éssers humans, alguns dels quals viuen al costat nostre.

Jesús sempre va posar per davant les persones, fins i tot davant de les lleis i dels poderosos del seu temps. Però nosaltres massa vegades pensem només en nosaltres mateixos i en allò que creiem que ens procura felicitat, tot i que l'egoisme mai porta felicitat. Com diria el bisbe brasiler Helder Cámara: «L'egoisme és la font més infal·lible de la infelicitat per a un mateix i pels qui l'envolten».

Dia litúrgic: Diumenge IV (A) de durant l'any 30-1-2011

Text de l'Evangeli
(Mt 5,1-12):


En aquell temps, en veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

Comentari:

Feliços els pobres en l'esperit...
Avui llegim aquest Evangeli tan conegut per a tots nosaltres, però sempre tan sorprenent. Amb aquest fragment de les benaurances, Jesús ens ofereix un model de vida, uns valors, que segons Ell són els que poden fer-nos feliços de veritat.

La felicitat, segurament, és la fita principal que tots cerquem en la vida. I si preguntéssim a la gent com procuren esdevenir feliços, o on busquen la pròpia felicitat, ens trobaríem amb respostes molt distintes. Alguns ens dirien que en una vida de família ben fonamentada; d'altres, en tenir salut i treball; altres, en gaudir de l'amistat i de l'oci..., i els més influïts potser per la societat consumista, ens dirien que en tenir diners, en poder comprar el major nombre possible de coses i, sobretot, en assolir ascendir a nivells socials més alts.

Aquestes benaurances que ens proposa Jesús no són, precisament, les que ens ofereix el nostre món d'avui. El Senyor ens diu que seran «benaurats» els pobres en l'esperit, els mansuets, els qui ploren, els qui tenen fam i set de justícia, els misericordiosos, els nets de cor, els qui cerquen la pau, els perseguits per causa de la justícia... (cf. Mt 5,3-11).

Aquest missatge del Senyor és per als qui volen viure unes actituds de despreniment, d'humilitat, de desig de justícia, de preocupació i interès pels problemes del proïsme, i totes les altres coses les deixa en un segon pla.

Quant de bé podem fer pregant, o practicant alguna correcció fraterna, quan ens critiquen pel fet de creure en Déu i pertànyer a l'Església! Ens ho diu clarament Jesús en la darrera benaurança: «Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies!» (Mt 5,11).

Sant Basili ens diu que «no s'ha de tenir al ric per feliç solament per les seves riqueses; ni al poderós per la seva autoritat i dignitat; ni al fort per la salut del seu cos... Totes aquestes coses són instruments de la virtut per als qui les usen rectament; però elles, en si mateixes, no contenen felicitat».

Dia litúrgic: Dissabte III de durant l'any 29-1-2010

Text de l'Evangeli
(Mc 4,35-41):


Un dia, cap el tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l'altra riba». Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?».

Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua: «Silenci! Calla!». Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. Jesús els digué: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?». Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre: «Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?».

Comentari:

Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?
Avui, el Senyor renya els seus deixebles per la seva manca de fe: «Encara no teniu fe?» (Mc 4,40). Jesucrist ja havia donat prou mostres de ser l'Enviat i encara no creuen. No se n'adonen que, tenint amb ells el mateix Senyor, no cal témer res. Jesús fa un paral·lelisme clar entre “fe” i “valentia”.

En un altre lloc de l'Evangeli, davant d'una situació en la qual els Apòstols dubten, es diu que encara no podien creure perquè no havien rebut l'Esperit Sant. Molta paciència li caldrà al Senyor per a seguir ensenyant als primers allò que ells mateixos ens mostraran després, i del que en seran ferms i valents testimonis.

Estaria molt bé que nosaltres també ens sentíssim “renyats”. Amb més motiu encara!: hem rebut l'Esperit Sant que ens fa capaços d'entendre com realment el Senyor és amb nosaltres en el camí de la vida, si de debò busquem fer sempre la voluntat del Pare. Objectivament, no tenim cap motiu de covardia. Ell és l'únic Senyor de l'Univers, perquè «el vent i l'aigua l'obeeixen» (Mc 4,41), com afirmen admirats els deixebles.

Aleshores, què m'acovardeix? ¿Són motius tan greus com per a posar en entredit el poder infinitament gran com és l'Amor que el Senyor ens té? Aquesta és la pregunta que els nostres germans màrtirs van saber respondre, no ja amb paraules, sinó amb la seva pròpia vida. Com tants germans nostres que, amb la gràcia de Déu, diàriament fan de cada contradicció un pas més en el creixement de la fe i de l'esperança. Nosaltres, per què no? És que no sentim dins nostre el desig d'estimar el Senyor amb tot el pensament, amb totes les forces, amb tota l'ànima?

Un dels grans exemples de valentia i de fe, el tenim en Maria, Auxili dels cristians, Reina dels confessors. Al peu de la Creu va saber mantenir dempeus la llum de la fe... que es va fer esclatant el dia de la Resurrecció!

Dia litúrgic: Divendres III de durant l'any 28-1-2011




Santoral 28 de Gener: Sant Tomàs d'Aquino, prevere i doctor de l'Església

Text de l'Evangeli
(Mc 4,26-34):


En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega».

Deia també: «A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra». Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la Paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.

Comentari:


Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor i la terra tota sola dóna fruit
Avui Jesús parla a la gent d'una experiència ben propera a la seva vida: «Un home sembra el gra a la terra (...), la llavor germina i creix (...). La terra, tota sola, dóna fruit: primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat» (Mc 4,26-28). Amb aquestes paraules es refereix al Regne de Déu, que consisteix en «la santedat i la gràcia, la Veritat i la Vida, la justícia, l'amor i la pau» (Prefaci de la Solemnitat de Crist Rei), que Jesucrist ens ha vingut a portar. Aquest Regne ha de ser una realitat, en primer lloc, dins de cada u de nosaltres; després al nostre món.

En l'ànima de cada cristià, Jesús hi ha sembrat —pel Baptisme— la gràcia, la santedat, la Veritat... Cal que fem créixer aquesta llavor perquè fructifiqui en multitud de bones obres: obres de servei i caritat, d'amabilitat i generositat, de sacrifici per complir bé el nostre deure de cada instant i per fer feliços els qui ens envolten, de pregària constant, de perdó i comprensió, d'esforç per aconseguir créixer en virtuts, d'alegria...

Així, aquest Regne de Déu —que comença dins de cadascú— s'estendrà a la nostra família, al nostre poble, a la nostra societat, al nostre món. Perquè el qui viu així, «¿què fa sinó preparar el camí del Senyor (...), a fi que penetri en ell la força de la gràcia, que l'il·lumini la llum de la veritat, que faci rectes els viaranys que menen a Déu?» (Sant Gregori el Gran).

La llavor comença petita, com «un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses» (Mc 4,31-32). Per la força de Déu s'escampa i creix amb un vigor sorprenent. Com en els primers temps del cristianisme, Jesús ens demana avui que escampem el seu Regne per tot arreu.

Dia litúrgic: Dijous III de durant l'any 27-1-2010

Text de l'Evangeli
(Mc 4,21-25):


En aquell temps, Jesús deia la gent: «És que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? No és per col·locar-la en el portallànties? No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de conèixer. Si algú té orelles per a escoltar, que escolti».

I els deia també: «Mireu de quina manera escolteu. Tal com mesureu sereu mesurats, i encara hi afegiran. Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda».

Comentari:

És que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit?
Avui, Jesús ens explica el secret del Regne. Fins i tot utilitza una certa ironia per mostrar-nos que “l'energia” interna que té la Paraula de Déu —la pròpia d'Ell—, la força expansiva que ha d'estendre's arreu del món, és com una llum, i que aquesta llum no pot posar-se «sota una mesura o sota el llit» (Mc 4,21).

Us imagineu l'estupidesa humana col·locant l'espelma encesa sota el llit? Cristians amb el llum apagat o bé amb el llum encés amb la prohibició d'il·luminar! Això succeeix quan no posem al servei de la fe la plenitud dels nostres coneixements i del nostre amor. Què n'és d'antinatural el replegament egoista sobre nosaltres mateixos, tot reduint la nostra vida al marc dels nostres interessos personals! Viure sota el llit! Ridículament i tràgicament immòbils: “autistes” de l'esperit.

L'Evangeli —al contrari— és una rauxa santa d'Amor apassionat que vol comunicar-se, que necessita “dir-se”, que porta en si una exigència de creixement personal, de maduresa interior, i de servei als altres. «Si dius: Prou!, estàs mort», diu sant Agustí. I sant Josepmaria: «Senyor: que tingui jo pes i mesura en tot..., menys en l'Amor».

«Si algú té orelles per escoltar, que escolti. I els deia: mireu de quina manera escolteu» (Mc 4,23-24). Però, què vol dir “escoltar”?; què hem d'escoltar? És la gran pregunta que ens hem de fer. És l'acte de sinceritat envers Déu que ens exigeix saber realment què volem fer. I per a saber-ho cal escoltar: cal estar atent a les insinuacions de Déu. Cal introduir-se en el diàleg amb Ell. I la conversa posa fi a les “matemàtiques de la mesura”: «En la mesura en què mesureu se us mesurarà, i encara se us hi afegirà. Perquè a aquell qui té li serà donat, i al qui no té, fins allò que té li serà pres» (Mc 4,24-25). Els interessos acumulats de Déu nostre Senyor són imprevisibles i extraordinaris. És una manera d'excitar la nostra generositat.

En Santa Maria hi trobem el millor model de correspondència a la crida de Déu.