Text de l'Evangeli
(Mc 16,9-15):
El diumenge, de bon matí, Jesús ressuscitat es va aparèixer primer a Maria Magdalena, de qui havia tret set dimonis. Ella anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús i que ara estaven afligits i ploraven. Però aquests, quan van sentir que Jesús vivia i que ella l'havia vist, no la van creure. Després d'això, es va manifestar amb un aspecte diferent a dos d'ells que feien camí fora ciutat. Aquests, llavors, se'n tornaren a anunciar-ho als altres, però tampoc no els van creure. Finalment, mentre eren a taula, Jesús es va aparèixer als Onze i els reprotxà la seva falta de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l'havien vist ressuscitat. Els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat».
Comentari:
«Maria Magdalena anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús, però no la van creure»
Avui, l'Evangeli ens ofereix l'oportunitat de meditar alguns aspectes dels que cadascú de nosaltres en té experiència: estem segurs d'estimar Jesús, el considerem el millor dels nostres amics; no obstant, ¿qui de nosaltres podria afirmar no haver-lo traït mai? Pensem si no l'hem malvenut, si més no, alguna vegada per un bé il·lusori, del pitjor oripell. En segon lloc, tot i que freqüentment estem temptats a sobrevalorar-nos quant a cristians, nogensmenys el testimoni de la nostra pròpia consciència ens imposa callar i humiliar-nos, a imitació del publicà que no gosava ni tan sols aixecar el cap, tot colpint-se el pit, mentre repetia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador» (Lc 18,13).
Dit això, no pot sorprendre'ns el capteniment dels deixebles. Han conegut personalment Jesús, li han apreciat els dots de ment, de cor, les qualitats incomparables de la seva predicació. Amb tot, quan Jesucrist ja havia ressuscitat, una de les dones del grup —Maria Magdalena— «anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús i que ara estaven afligits i ploraven» (Mc 16,10) i, en lloc d'interrompre les llàgrimes i començar a ballar d'alegria, no la creuen. És el senyal que el nostre centre de gravetat és la terra.
Els deixebles tenien davant seu l'anunci inèdit de la Resurrecció i, en canvi, prefereixen continuar planyent-se a si mateixos. Hem pecat, sí! L'hem traït, sí! Li hem celebrat una mena d'exèquies paganes, sí! D'ara endavant, que no sigui més així: després d'haver-nos colpit el pit, llancem-nos als seus peus, amb el cap ben alt, i... endavant!, en marxa rere Seul!, tot seguint el seu ritme. Ha dit sàviament l'escriptor francès Gustave Flaubert: «Crec que si guaitéssim sense parar el cel, acabaríem per tenir ales». L'home, que era immers en el pecat, en la ignorància o en la tebiesa, des d'avui i per sempre ha de saber que, gràcies a la Resurrecció del Crist, «es troba com immers en la llum del migdia».
Dia litúrgic: Divendres dins l'octava de Pasqua 29-4-2011
Text de l'Evangeli
(Jn 21,1-14):
En aquell temps, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera: es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els diu: «Me'n vaig a pescar». Els altres li diuen: « Nosaltres també venim amb tu». Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res.
Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos Ell. Llavors Jesús els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?». Li respongueren: «No». Ell els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix». Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor». Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua. Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos.
Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar». Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. Jesús els digué: «Veniu a menjar». Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix. Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.
Comentari:
«Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts»
Avui, Jesús per tercera vegada s'apareix als deixebles des que ressuscità. Pere ha tornat a la seva feina de pescador i els altres s'animen a acompanyar-lo. És lògic que, si era pescador abans de seguir Jesús, continuï essent-ho després; i encara hi ha qui s'estranya que no s'hagi de deixar de banda el propi treball, honrat, per a seguir el Crist.
Aquella nit no varen pescar res! Quan a la matinada apareix Jesús, no el reconeixen fins que els demana quelcom per a menjar. En dir-li que no tenen res, Ell els indica on han de tirar la xarxa. Encara que els pescadors se les saben totes, i en aquest cas han estat bregant sense fruit, obeeixen. «Oh poder de l'obediència! El llac de Genesaret refusava els seus peixos a les xarxes de Pere. Tota una nit en va.—Ara, obedient, retornà la xarxa a l'aigua i van pescar (...) un gran munt de peixos. —Creu-me: el miracle es repeteix cada dia» (Sant Josepmaria).
L'evangelista fa notar que «eren cent cinquanta-tres peixos grossos» (Jn 21,11) i, essent tants, no es varen esquinçar les xarxes. Són detalls a tenir en compte, ja que la Redempció s'ha fet amb l'obediència responsable, enmig de les feines corrents.
Tots «sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava» (Jn 21,12-13). Igual va fer amb el peix. Tant l'aliment espiritual, com també l'aliment material, no faltaran si obeïm. Ho ensenya als seus seguidors mes pròxims i ens ho torna a dir a través de Joan Pau II: «En començar el nou mil·leni, ressonen en el nostre cor les paraules amb què un dia Jesús (...) convidà l'Apòstol a ‘tirar llac endins’ per a pescar: ‘Duc in altum’ (Lc 5,4). Pere i els primers companys confiaren en la paraula de Crist (...) i ‘recolliren una quantitat enorme de peixos’ (Lc 5,6). Aquesta paraula ressona també avui per a nosaltres».
Per l'obediència, com la de Maria, demanem al Senyor que segueixi atorgant fruits apostòlics a tota l'Església.
Dia litúrgic: Dijous dins l'octava de Pasqua 28-4-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 24,35-48):
En aquell temps, els deixebles contaven el que els havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús es presentà enmig d'ells i els va dir: «Pau a vosaltres». Ells, esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc». I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus. Però com que de tanta alegria no s'ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos, els digué: «¿Teniu aquí res per a menjar?». Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se'l va menjar davant d'ells.
Després els digué: «Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres: ‘Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms’». Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures. Els digué: «Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'Ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis».
Comentari:
«Pau a vosaltres»
Avui, el Crist ressuscitat saluda els deixebles, novament, amb el desig de la pau: «Pau a vosaltres» (Lc 24,36). Així esvaeix els temors i pressentiments que els Apòstols han acumulat durant els dies de passió i soledat.
Ell no és un fantasma, és totalment real, però, de vegades, la por en la nostra vida va prenent cos com si fos l'única realitat. En ocasions és la falta de fe i de vida interior el que va canviant les coses: la por esdevé la realitat i Crist es desdibuixa de la nostra vida. En canvi, la presència del Crist en la vida del cristià treu els dubtes, il·lumina la nostra existència, especialment els racons que cap explicació humana pot aclarir. Sant Gregori Nacianzè ens exhorta: «Ens hauríem d'avergonyir en prescindir de la salutació de la pau, que el Senyor ens deixà quan anava a sortir del món. La pau és un nom i una cosa saborosa, que sabem que procedeix de Déu, segons digué l'Apòstol als filipencs: ‘La pau de Déu; i que és de Déu també ho mostra quan diu als d'Efes: ‘Ell és la nostra pau’».
La resurrecció de Crist és el que dóna sentit a totes les vicissituds i patiments, el que ens ajuda a recobrar la calma i a asserenar-nos en les tenebres de la nostra vida. Les altres petites llums que trobem a la vida només tenen sentit en aquesta Llum.
«Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms...»: novament «els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures» (Lc 24,44-45), com ja ho havia fet amb els deixebles d'Emaús. També vol el Senyor obrir-nos a nosaltres el sentit de les Escriptures per a la nostra vida; desitja transformar el nostre pobre cor en un cor que sigui també ardent, com el seu: amb l'explicació de l'Escriptura i la fracció del pa, l'Eucaristia. En altres paraules: la tasca del cristià és anar veient com la seva història Ell vol convertir-la en història de salvació.
Dia litúrgic: 27 d'Abril: La Mare de Déu de Montserrat, patrona principal de Catalunya
Text de l'Evangeli
(Lc 1,39-47):
Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!». Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva».
Comentari:
«Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet»
Avui, en la solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat, la litúrgia proclama l'Evangeli de la Visitació. Maria no es tanca en ella mateixa ni en el Misteri de què Déu l'ha feta dipositària. El viu a fons, com ningú, però precisament per això se'n va a ajudar, a servir, i no pas únicament a contemplar el do que Déu ha fet a la seva parenta. En la Visitació, Maria és portadora de la salvació messiànica. N'és portadora com a serventa. I la seva presència porta el Crist que dóna l'Esperit i per tant la joia i la lloança.
«Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya» (Lc 1,39). Els pelegrins que pugen a la nostra muntanya de Montserrat vénen a visitar Santa Maria. Porten amb ells les joies i les esperances, les penes i les angoixes, els anhels i les alegries de la seva vida, de la seva família, de la parròquia o de la comunitat on viuen la pròpia fe. El pelegrinatge és com una metàfora de la vida. Sortim de casa, fem camí —sovint amb esforç i abnegació—, però caminem amb joia i amb decisió perquè sabem que al final ens espera Algú.
I, amb tot, arribat a Montserrat, davant la imatge venerable de Santa Maria, el pelegrí s'adona que en realitat és la Mare de Déu qui el visita a ell. Maria ens surt a l'encontre en el més profund del nostre cor. Ve “decididament” a visitar-nos per portar-nos el seu Fill Jesucrist, per anunciar-nos la Bona Nova que Déu ens ha estimat tant que ens ha donat el seu Fill per a rescatar-nos del pecat i de la mort. Maria ens porta el Crist i ens diu «Feu el que Ell us digui» (Jn 2,5). Nosaltres hem de ser, també, “visitació” per als qui trobem pel camí de la vida.
Dia litúrgic: Dimartsdins l'octava de Pasqua 26-4-2011
Santoral 26 d'Abril: Sant Isidor, bisbe i doctor de l'Església
Text de l'Evangeli
(Jn 20,11-18):
En aquell temps, Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre. Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l'un al cap i l'altre als peus. Ells li diuen: «Dona, per què plores?». Ella els respon: «S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat». Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no s'adonava que fos ell. Jesús li diu: «Dona, per què plores? Qui busques?». Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: «Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré». Li diu Jesús: «Maria!». Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: «Rabuni, que vol dir "mestre"». Jesús li diu: «Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: ‘Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu’. Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor». També els va contar el que ell li havia dit.
Comentari:
«Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: ‘He vist el Senyor’»
Avui, en la figura de Maria Magdalena, podem contemplar dos nivells d'acceptació del nostre Salvador: imperfecte, el primer; acomplert, el segon. Des del primer, Maria se'ns mostra com una sinceríssima deixebla de Jesús. Ella el segueix, mestre incomparable; li és heroicament adherent, crucificat per amor; el cerca, més enllà de la mort, sepultat i desaparegut. Què xopes d'admirable lliurament al seu “Senyor” són les dues exclamacions que ens conservà, com a perles incomparables, l'evangelista Joan: «S'han endut el meu Senyor, i no sé on l'han posat» (Jn 20,13); «Senyor, si te l'has emportat tu, digues-me on l'has deixat, i me l'enduré»! (Jn 20,15). Pocs deixebles ha contemplat la història, tan afectes i lleials com la Magdalena.
Nogensmenys, la bona nova d'avui, d'aquest dimarts dins l'octava de Pasqua, supera infinitament tota bonhomia ètica i tota fe religiosa en un Jesús admirable, però, en darrer terme, mort; i ens trasllada a l'àmbit de la fe en el Ressuscitat. Aquell Jesús que, en un primer moment, deixant-la en el nivell de la fe imperfecta, s'adreça a la Magdalena preguntant-li: «Dona, ¿per què plores?» (Jn 20,15) i al qual ella, amb ulls miops, respon com pertoca a un hortolà que s'interessa pel seu desfici; aquell Jesús, ara, en un segon moment, definitiu, la interpel·la amb el seu nom: «Maria»! i la trasbalsa fins al punt d'estremir-la de resurrecció i de vida, és a dir, d'Ell mateix, el Ressuscitat, el Vivent per sempre. Resultat? Magdalena creient i Magdalena apòstol: «Anà a trobar els deixebles i els anunciava: ‘He vist el Senyor’» (Jn 20,18).
Avui no és infreqüent el cas de cristians que no veuen clar el més enllà d'aquesta vida i, doncs, que dubten de la resurrecció de Jesús. M'hi compto? Com semblantment són nombrosos els cristians que tenen prou fe per a seguir-lo privadament, però que temen proclamar-lo apostòlicament. En formo part? Si fos així, com Maria Magdalena, diguem-li: «Mestre!», abracem-nos als seus peus i anem a trobar els nostres germans per a dir-los: —El Senyor ha ressuscitat i l'he vist!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)