Dia litúrgic: Diumenge XXVI (B) de durant l'any 30-9-2012

Text de l'Evangeli (Mc 9,38-43.45.47-48): En aquell temps, Joan digué a Jesús: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Jesús respongué: «No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa. »Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar. Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, que no pas que vagis amb totes dues mans a l'infern, al foc que no s'apaga. Si el peu et fa caure en pecat, talla-te'l. Val més que entris a la vida sense peu, que no pas que siguis llançat amb tots dos peus a l'infern. I si l'ull et fa caure en pecat, arrenca-te'l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l'infern, on el cuc no mor i el foc no s'apaga». Comentari: Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi Avui, segons el model del més actual realitzador de televisió, contemplem Jesús posant foc i corcs a l'indret on cal evitar anar: l'infern, «on el cuc no mor i el foc no s'apaga» (Mc 9,48). És una descripció de l'estat en el que una persona pot quedar quan la seva vida no l'ha portada on volia anar. Podríem comparar-lo al moment en què, conduint el nostre vehicle, prenem una carretera per una altra, pensant-nos que anem bé i anem a parar a un lloc desconegut, on no sabem on som i on no hi volíem anar. Cal evitar anar-hi, sigui com sigui, encara que ens haguem de desprendre de coses aparentment irrenunciables: sense mans (cf. Mc 9,43), sense peus (cf. Mc 9,45), sense ulls (cf. Mc 9,47). Cal voler entrar a la vida o al Regne de Déu encara que sigui sense alguna cosa de nosaltres mateixos. Possiblement, aquest Evangeli ens porta a la reflexió per a descobrir què tenim, que sigui molt nostre, i que no ens permet anar cap a Déu, —i encara més— què ens fa allunyar-nos de Déu. Jesús mateix ens orienta per a saber quin és el pecat on ens fan caure les nostres coses (mans, peus i ulls). Jesús parla dels qui fan caure en pecat a un dels petits que creuen en Ell (cf. Mc 9,42). “Fer caure en pecat” és allunyar algú del Senyor. Per tant, valorem en cada persona la seva proximitat amb Jesús, la fe que té. Jesús ens ensenya que no cal ser dels Dotze o dels deixebles més íntims per a estar amb Ell: «Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres» (Mc 9,40). Podem entendre que Jesús ho salva tot i “fa passar bou per bèstia grossa”. És una lliçó de l'Evangeli d'avui: n'hi ha molts que estan més a prop del Regne de Déu del que ens pensem, perquè fan miracles en el nom de Jesús. Com va confessar santa Teresina de l'Infant Jesús: «El Senyor no em podrà premiar segons les meves obres (...). Doncs bé, jo confio que em premiarà segons les seves».

Dia litúrgic: 29 de Setembre: Els sants Arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael

Text de l'Evangeli (Jn 1,47-51): En aquell temps, quan Jesús veié Natanael que venia digué d'ell: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya». Li diu Natanael: «D'on em coneixes?». Jesús li respon: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera». Li diu Natanael: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel». Jesús li digué: «¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!». I afegí: «Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home». Comentari: Veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home Avui, en la festa dels Sants Arcàngels, Jesús manifesta als seus Apòstols i a tothom la presència dels seus àngels i la relació que amb Ell tenen. Els àngels estan en la glòria celestial, on lloen perennement el Fill de l'home, que és el Fill de Déu. L'envolten i són al seu servei. «Pujar i baixar» ens recorda l'episodi del somni del Patriarca Jacob, qui dormit sobre una pedra durant el seu viatge a la terra d'origen de la seva família (Mesopotàmia), veu els àngels que “baixen i pugen” per una misteriosa escala que uneix el cel i la terra, mentre que Déu mateix està dempeus amb ell i li comunica el seu missatge. Notem la relació entre la comunicació divina i la presencia activa dels àngels. Així, Gabriel, Miquel i Rafael apareixen en la Bíblia com presents en les vicissituds terrenals i portant als homes —com ens diu sant Gregori el Gran— les comunicacions, mitjançant llur presència i llurs pròpies accions, que canvien decisivament les nostres vides. S'anomenen, precisament, “arcàngels”, és a dir, prínceps dels àngels, perquè són enviats per a les missions més grans. Gabriel fou enviat per tal d'anunciar a Maria Santíssima la concepció virginal del Fill de Déu, que és el principi de la nostra redempció (cf. Lc 1). Miquel lluita contra els àngels rebels i els expulsa del cel (cf. Ap 12). Ens anuncia, així, el misteri de la justícia divina, que també s'exercí en els seus àngels que es rebel·laren, i ens dóna la certesa de llur victòria i de la nostra sobre el mal. Rafael acompanya Tobias “junior”, el defensa i l'aconsella, i, finalment, guareix el pare Tobit (cf. Tob). Per aquesta via, ens anuncia la presència dels àngels al costat de cadascú de nosaltres: l'àngel que anomenem de la Guarda. Aprenguem d'aquesta celebració dels arcàngels que “pugen i baixen” sobre el Fill de l'home, que serveixen Déu, però que el serveixen en benefici de nosaltres. Donen glòria a la Santíssima Trinitat, i ho fan tot servint-nos a nosaltres. I, en conseqüència, hauríem de veure quina devoció els devem i quin agraïment devem també al Pare que ens els envia per al nostre bé.

Dia litúrgic: Divendres XXV de durant l'any 28-9-2012

Text de l'Evangeli (Lc 9,18-22): Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb Ell. Llavors els preguntà: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes». Ell els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respongué: «El Messies de Déu». Però Ell els manà severament que no ho diguessin a ningú. Jesús afegí: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia». Comentari: Qui diu la gent que sóc jo? I vosaltres, qui dieu que sóc? Avui, en l'Evangeli, hi ha dos interrogants que el mateix Mestre fa per a tots. El primer interrogant demana una resposta estadística, aproximada: «Qui diu la gent que sóc jo?» (Lc 9,18). Fa que ens girem al voltant i contemplem com resolen la qüestió els altres: els veïns, els companys de feina, els amics, els familiars més propers... Mirem l'entorn i ens sentim més o menys responsables o propers —depèn dels casos— d'algunes d'aquestes respostes que formulen els qui tenen a veure amb nosaltres i amb el nostre àmbit, “la gent”... I la resposta ens diu molt, ens informa, ens situa i fa que ens adonem d'allò que desitgen, necessiten, busquen els qui viuen al nostre costat. Ens ajuda a sintonitzar, a descobrir un punt de trobada amb l'altre per anar més enllà... Hi ha una segona interrogació que demana per nosaltres: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» (Lc 9,20). Esdevé una qüestió fonamental que truca a la porta, que pidola de cadascú: una adhesió o un rebuig; una veneració o una indiferència; caminar amb Ell i en Ell o finalitzar un atansament de simple simpatia... Aquesta qüestió és delicada, és determinant perquè ens afecta. Què diuen el nostres llavis i les nostres actituds? Volem ser fidels a Aquell que és i dóna sentit al nostre ésser? Hi ha en nosaltres una sincera disposició a seguir-lo en els camins de la vida? Estem disposats a acompanyar-lo a la Jerusalem de la creu i de la glòria? «És un camí de creu i resurrecció (...). La creu és exaltació de Crist. Ho digué Ell mateix: ‘Quan seré enlairat, atrauré tothom cap a mi’. (...) La creu, doncs, és glòria i exaltació de Crist» (Sant Andreu de Creta). Disponibles per avançar cap a Jerusalem? Només amb Ell i en Ell, veritat?

Dia litúrgic: Dimarts XXV de durant l'any 25-8-2012

Text de l'Evangeli (Lc 8,19-21): En aquell temps, la mare i els germans de Jesús van arribar on Ell era, però hi havia tanta gent que no se li podien acostar. Algú li va dir: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et volen veure». Ell els respongué: «La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen». Comentari: La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen Avui llegim un passatge preciós de l'Evangeli. Jesús no fa cap ofensa a la seva mare, ja que Ella és la primera en escoltar la Paraula de Déu i d'Ella neix el qui és la Paraula. Al mateix temps és la que amb més perfecció va complir el voler de Déu: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38), li respon a l'àngel en l'Anunciació. Jesús ens diu el que ens cal per a esdevenir, també nosaltres, familiars seus: «Els qui escolten...» (Lc 8,21) i per a escoltar cal que ens apropem com els seus familiars, els quals arribaren on Ell era; però no se li podien acostar per la gentada que hi havia. Fan l'esforç d'apropar se; serà bo que ens preguntem si lluitem i procurem vèncer els obstacles que anem trobant a l'hora d'atansar-nos a la Paraula de Déu. ¿Dedico, cada dia, uns minuts a llegir, escoltar i meditar la Sagrada Escriptura? Sant Tomàs d'Aquino ens recorda que «cal que meditem contínuament la Paraula de Déu (...); aquesta meditació ajuda poderosament en la lluita contra el pecat». I, finalment, complir la Paraula. No és suficient escoltar la Paraula; cal que la complim si volem ser de la família de Déu. Cal posar en pràctica allò que ens diu! Per això serà bo que ens preguntem si només obeeixo quan allò que se'm demana em ve de gust o és relativament fàcil, i, al contrari, si quan és l'hora de renunciar al benestar, a la pròpia fama, als béns materials o al temps que disposo per l'esbarjo..., poso en un parèntesi la Paraula fins que vinguin més ben donades. Demanem a la Verge Maria que com Ella escoltem i complim la Paraula de Déu i anar així pel camí que duu a la felicitat per sempre.

Dia litúrgic: Dilluns XXV de durant l'any 24-9-2012

Santoral 24 de Setembre: La Mare de Déu de la Mercè Text de l'Evangeli (Lc 8,16-18): En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Quan algú encén una llàntia, no la tapa amb un gerro o la posa sota el llit, sinó que la col·loca en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror. No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de saber i no s'hagi de conèixer. Mireu, doncs, com escolteu. Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que es pensa que li queda». Comentari: Col·loca la llum en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror Avui, aquest Evangeli tan breu és ric en temes que atreuen la nostra atenció. En primer lloc, “donar llum”: tot és patent als ulls de Déu! Segon gran tema: les Gràcies van en enfilall, la fidelitat a una n'atreu d'altres: «Gratia pro Gratia» (Jn 1,16). En fi, llenguatge humà per a coses divines i perdurables. Llum pels qui entren a l'Església! Les mares cristianes han ensenyat des de segles, a cau d'orella als seus fills amb paraules expressives, però sobretot ho han fet amb la “llum” del seu bon exemple. També han sembrat amb el típic seny popular i evangèlic, comprimit en molts adagis, plens tant de saviesa com de fe. Un d'ells és aquest: «Cal donar llum i no fum». Sant Mateu ens diu: «(...) perquè faci llum a tots els qui són a casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres obres bones i glorificaran el vostre Pare del Cel» (Mt 5,15-16). El nostre examen de consciència en el cap tard de la jornada és comparat al botiguer que repassa el calaix per a veure el fruit del seu treball. No comença preguntant: —Quant he perdut avui? Mes aviat demana: —Què he guanyat avui? I acte seguit: —Com puc guanyar més demà, què puc fer per millorar? El recompte del nostre dia acaba amb acció de gràcies i, per contrast, amb un acte de dolor d'amor. —Em dol no haver estimat més i espero amb il·lusió, demà estrenar el nou dia per a plaure més a Nostre Senyor, que sempre em veu, m'acompanya i que tant m'estima. —Vull donar més llum i disminuir el fum del foc del meu amor. En les vetlles familiars, els pares i avis han forjat —i forgen— la personalitat i la pietat dels infants d'avui i homes del demà. Val la pena! És urgent! Maria, Estel del matí, Verge de l'alba que precedeix la Llum del Sol-Jesús, ens guia i dóna la mà. «Oh Verge feliç! És impossible que es perdi aquell en qui vós heu posat la vostra mirada» (Sant Anselm).