Dia litúrgic: 31 de Desembre (Dia setè dins l'octava de Nadal) 2012

Text de l'Evangeli (Jn 1,1-18): Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per Ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense Ell. En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per Ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dóna testimoni d'Ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat. Comentari: El qui és la Paraula s'ha fet home Avui és l'últim dia de l'any. Sovint un aiguabarreig de sentiments —fins i tot contradictoris— xiuxiuegen en els nostres cors durant aquesta data. Talment com si una mostra dels diferents moments viscuts i d'aquells que hauríem volgut viure es fessin presents en la nostra memòria. L'Evangeli d'avui ens pot ajudar a decantar-los, per tal de començar el nou any amb empenta. «La Paraula era amb Déu (...). Per Ell tot ha vingut a l’existència» (Jn 1,1.3). A l'hora de fer el balanç de l'any, cal tenir present que cada dia viscut és un do rebut. Per això, sigui quin sigui l'aprofitament que n'hàgim fet, avui cal que agraïm cada minut de l'any. El do de la vida, però, no és complert. Estem necessitats. Per això, l'Evangeli d'avui ens dóna una paraula clau: “acollir”. «El qui és la Paraula es va fer home» (Jn 1,14). Acollir Déu mateix! Déu, en fer-se home, es posa al nostre abast. “Acollir” vol dir obrir-li les nostres portes, deixar que entri en les nostres vides, en els nostres projectes, en aquells actes que omplen els nostres dies. Fins a quin punt hem acollit Déu i l'hem deixa't entrar en nosaltres? «En venir al món, il·lumina tots els homes» (Jn 1,9). Acollir Jesús vol dir deixar-se qüestionar per Ell. Deixar que els seus criteris donin llum tant als nostres pensaments més íntims com a la nostra actuació social i laboral. Que els nostres fets s'adiguin amb els seus! «I la Vida era la Llum» (Jn 1,4). La fe, però, és més que uns criteris. És la nostra vida empeltada a la Vida. No és només esforç —que també—. És, sobretot, do i gràcia. Vida rebuda en el si de l'Església, sobretot mitjançant els sagraments. Quin lloc tenen en la meva vida cristiana? «Als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu» (Jn 1,12). Tot un projecte apassionant per l'any que estem a punt d'encetar!

Dia litúrgic: La Sagrada Família (C) 30-12-2012

Text de l'Evangeli (Lc 2,41-52): Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan Ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Ell els respongué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?». Però ells no comprengueren aquesta resposta. Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes. Comentari: El van trobar al temple, assegut entre els mestres. Es meravellaven de la seva intel?ligència Avui contemplem, com a continuació del Misteri de l'Encarnació, la inserció del Fill de Déu en la comunitat humana per excel?lència, la família, i la progressiva educació de Jesús per part de Josep i Maria. Com diu l'Evangeli, «Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes» (Lc 2,52). El llibre de Jesús, fill de Sira, ens recordava que «el Senyor dóna honor al pare en els fills i confirma l'autoritat de la mare damunt d'ells» (Sir 3,2). Jesús té dotze anys i manifesta la bona educació rebuda a la llar de Natzaret. La saviesa que manifesta evidencia, sens dubte, l'acció de l'Esperit Sant, però també l'innegable bon saber educador de Josep i Maria. El neguit de Maria i Josep posa de manifest la seva sol?licitud educadora i llur companyia amorosa envers Jesús. No cal fer grans raonaments per a veure que avui, més que mai, cal que la família assumeixi amb força la missió educadora que Déu li ha confiat. Educar és introduir a la realitat, i només pot fer-ho aquell que la viu amb sentit. Els pares i mares cristians han d'educar des del Crist, font de sentit i saviesa. Difícilment es pot posar remei a les mancances educadores de la llar. Allò que no s'aprèn a casa tampoc no s'aprèn fora, si no és amb gran dificultat. Jesús vivia i aprenia amb naturalitat a la llar de Natzaret les virtuts que Josep i Maria exercien constantment: esperit de servei a Déu i als homes, pietat, amor al treball ben fet, sol?licitud dels uns pels altres, delicadesa, respecte, horror al pecat... Els infants, per a créixer com a cristians, necessiten testimonis i, si aquests són els pares, aquests infants seran afortunats. Cal que tots anem avui a cercar la saviesa del Crist per portar-la a les nostres famílies. Un antic escriptor, Orígens, tot comentant l'Evangeli d'avui, deia que cal que aquell que cerca el Crist, el cerqui no de manera negligent i deixada, com ho fan alguns que no arriben a trobar-lo. Cal cercar-lo amb “neguit”, amb un gran afany, com el cercaven Josep i Maria.

Dia litúrgic: 29 de Desembre (Dia cinquè dins l'octava de Nadal) 2012

Text de l'Evangeli (Lc 2,22-35): Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts». Comentari: Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador Avui, 29 de desembre, festegem el sant Rei David. Però és tota la família de David que l'Església vol honorar, i sobretot el més il·lustre de tots ells: Jesús, el Fill de Déu, Fill de David! Avui, en aquest etern “avui” del Fill de Déu, l'Antiga Aliança del temps del Rei David es realitza i es compleix en tota la seva plenitud. Ja que, com relata l'Evangeli d'avui, el Nen Jesús és presentat al Temple pels seus pares per tal de complir amb l'antiga Llei: «Portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: ‘Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor’» (Lc 2,22-23). Avui s'eclipsa l'antiga profecia amb vista a donar pas a la nova: Aquell, que el Rei David havia anunciat entonant els salms messiànics, ha entrat per fi al Temple de Déu! Avui és el gran dia en què aquell a qui sant Lluc anomena Simeó aviat abandonarà aquest món de foscor per tal d'entrar en la visió de la Llum eterna: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles» (Lc 2,29-32). També nosaltres, que som el Santuari de Déu en el que habita el seu Esperit (cf. 1Co 3,16), hem de romandre atents a rebre Jesús en el nostre interior. Si avui tenim el goig de combregar, demanem a Maria, la Mare de Déu, que intercedeixi per nosaltres davant el seu Fill: que mori l'home vell i que l'home nou (cf. Col 3,10) neixi en tot el nostre ésser, a fi de convertir-nos en els nous profetes, els qui anuncien al món sencer la presència del Déu tres vegades sant, Pare, Fill i Esperit Sant! Igual que Simeó, siguem profetes per la mort de l'home vell! Tal com digué el Papa Joan Pau II, «la plenitud de l'Esperit de Déu ve acompanyada (...), abans de res, per la disponibilitat interior que prové de la fe. De tot això, l'ancià Simeó, home ‘just i pietós’, en tingué la intuïció en el moment de la presentació de Jesús al Temple».

Dia litúrgic: 28 de Desembre: Els Sants Innocents, màrtirs 2012

Text de l'Evangeli (Mt 2,13-18): Quan els savis se n'hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: «Lleva't, pren el Nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'Infant per matar-lo». Josep es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar cap a Egipte i s'hi quedà fins a la mort d'Herodes. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «D'Egipte he cridat el meu fill». Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: «A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són». Comentari: Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare i se'n va anar cap a Egipte Avui celebrem la festa dels Sants Innocents, màrtirs. Inserits en les celebracions de Nadal, no podem ignorar el missatge que la litúrgia ens vol transmetre per a definir, encara més, la Bona Nova del naixement de Jesús, amb dos accents ben clars. En primer lloc, la predisposició de sant Josep en el designi salvador de Déu, acceptant la seva voluntat. I, alhora, el mal, la injustícia que sovint trobem en la nostra vida, concretat en aquest cas en la mort martirial dels infants Innocents. Tot això ens demana una actitud i una resposta personal i social. Sant Josep ens ofereix un testimoniatge ben clar de resposta amatent a la crida de Déu. En ell ens sentim identificats quan hem de prendre decisions en els moments difícils de la nostra vida i des de la nostra fe: «Es llevà, prengué de nit el Nen i la seva mare, se'n va anar a Egipte» (Mt 2,14). La nostra fe en Déu implica la nostra vida. Ens fa llevar-nos, és a dir, estar ben atents a les coses que passen al nostre voltant, perquè —sovint— és el lloc on Déu parla. Ens fa prendre el Nen amb la seva mare, és a dir, Déu se'ns fa proper, company de camí, reforçant la nostra fe, esperança i caritat. I ens fa sortir de nit cap a Egipte, és a dir, ens convida a no tenir por davant la nostra vida, que sovint s'omple de nits difícils d'il·luminar. Aquests infants màrtirs, avui, també tenen noms concrets en infants, joves, parelles, persones grans, immigrants, malalts... que demanen la resposta de la nostra caritat. Així, ens ho diu Joan Pau II: «En efecte, són moltes en el nostre temps les necessitats que interpel·len la sensibilitat cristiana. És l'hora d'una nova imaginació de la caritat, que es desplegui no sols en l'eficàcia dels ajuts prestats, sinó en la capacitat de fer-se propers i solidaris amb el qui sofreix». Que la llum nova, clara i forta de Déu fet Infant ompli les nostres vides i refermi la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat.

Dia litúrgic: 27 de Desembre: Sant Joan, apòstol i evangelista 2012

Text de l'Evangeli (Jn 20,2-8): El diumenge, Maria Magdalena se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat». Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Comentari: Ho veié i cregué Avui, la litúrgia celebra la festa de sant Joan, apòstol i evangelista. L'endemà de Nadal, l'Església celebra la festa del primer màrtir de la fe cristiana, sant Esteve. I el dia després, la festa de sant Joan, aquell qui millor i més profundament penetra en el misteri del Verb encarnat, el primer “teòleg” i model de tot veritable teòleg. El passatge del seu Evangeli que avui es proposa ens ajuda a esguardar el Nadal des de la perspectiva de la Resurrecció del Senyor. En efecte, Joan, arribat al sepulcre buit, «ho veié i cregué» (Jn 20,8). Fiats del testimoni dels Apòstols, nosaltres som empesos cada Nadal a “veure” i a “creure”. Hom pot retrobar aquests mateixos “veure” i “creure” a propòsit del naixement de Jesús, el Verb encarnat. Joan, mogut per la intuïció del seu cor —i per la “gràcia” hauríem d'afegir— “veu” més enllà del que els seus ulls en aquell moment poden arribar a contemplar. En realitat, si ell creu, ho fa sense “haver vist” el Crist encara, amb la qual cosa ja hi ha implícita aquí la lloança d'aquells que «creuran sense haver vist» (Jn 20,29), amb la que culmina el capítol vintè del seu Evangeli. Pere i Joan “corren” junts cap al sepulcre, però el text ens diu que Joan «s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre» (Jn 20,4). Sembla que a Joan el mou més el delit d'estar de nou al costat d'Aquell que ell estimava —Crist— que no simplement estar físicament al costat de Pere, amb el qual però —amb el gest d'esperar-lo i de què sigui ell qui entri primer al sepulcre— mostra que és Pere qui té la primacia en el Col·legi Apostòlic. Tot amb tot, el cor ardent, ple de zel, curull d'amor de Joan, és el que el porta a “córrer” i a “avançar-se”, en una clara invitació a què nosaltres visquem igualment la nostra fe amb aquest desig tan ardent de trobar el Ressuscitat.