Dia litúrgic: DimecresIII de Quaresma 6-2-2013

Text de l'Evangeli (Mt 5,17-19): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud. Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud. Per tant, aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel». Comentari: No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes, sinó a dur-los a la plenitud Avui dia hi ha molt de respecte per les diferents religions. Totes expressen la recerca que l'home fa de la transcendència, del més enllà, de les realitats eternes. En canvi, en el cristianisme, que endinsa les seves arrels en el judaisme, aquest fenomen és a l'inrevés: és Déu qui busca l'home. Tal com recordà Joan Pau II, Déu desitja acostar-se a l'home. Déu vol adreçar-li les seves paraules, mostrar-li el seu rostre perquè cerca la intimitat amb ell. Això es fa realitat en el poble d'Israel, poble escollit per Déu per rebre les seves paraules. Aquesta és l'experiència que té Moisès quan diu: «Quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l'invoquem?» (Dt 4,7). I, encara, el salmista canta que Déu «anuncia les seves paraules als fills de Jacob, als fills d'Israel, els seus decrets i decisions. No ha obrat així amb cap altre poble» (Ps 147,19-20). Jesús, doncs, amb la seva presència porta a compliment el desig de Déu d'acostar-se a l'home. Per això, diu que «no us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). Ve a enriquir-los, a il·luminar-los perquè els homes coneguin el veritable rostre de Déu i puguin entrar en intimitat amb Ell. En aquest sentit, menysprear les indicacions de Déu, per insignificants que siguin, comporta una coneixença raquítica de Déu i per això, un serà tingut per petit en el Regne del Cel. I és que, com deia sant Teòfil d'Antioquia, «Déu és vist pels qui poden veure'l; els cal només tenir oberts els ulls de l'esperit (...), però alguns homes els tenen entelats». Aspirem, doncs, en la pregària a seguir amb gran fidelitat totes les indicacions del Senyor. Així, arribarem a una gran intimitat amb Ell i, per tant, serem tinguts per grans en el Regne del Cel.

Dia litúrgic: Dimarts III de Quaresma 5-2-2013

Text de l'Evangeli (Mt 18,21-35): En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. »Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute. »Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà». Comentari: Compadit d'ell, li va perdonar el deute Avui, l'Evangeli de Mateu ens convida a una reflexió sobre el misteri del perdó, proposant un paral·lelisme entre l'estil de Déu i el nostre a l'hora de perdonar. L'home s'atreveix a mesurar i a portar el compte de la seva magnanimitat perdonadora: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar el meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?» (Mt 18,21). A Pere li sembla que set vegades ja és molt o que és, potser, el màxim que podem suportar. Ben mirat, Pere resulta encara esplèndid, si el comparem amb l'home de la paràbola que, quan trobà un company seu que li devia cent denaris, «l'agafà i l'escanyava dient: ‘paga'm el que em deus’» (Mt 18,28), negant-se a escoltar la seva súplica i la promesa de pagament. Comptat i debatut, l'home, o es nega a perdonar, o mesura estrictament a la baixa el seu perdó. Veritablement, ningú no diria que venim de rebre de part de Déu un perdó infinitament reiterat i sense límits. La paràbola diu: «Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute» (Mt 18,27). I això que el deute era molt gran. Però la paràbola que comentem posa l'accent en l'estil de Déu a l'hora d'atorgar el perdó. Després de cridar a l'ordre el seu morós deutor i d'haver-li fet veure la gravetat de la situació, es deixà entendrir de sobte per la seva pregària compungida i humil: «Prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell...» (Mt 18,26-27). Aquest episodi posa en pantalla allò que cadascú de nosaltres coneix per pròpia experiència i amb profund agraïment: que Déu perdona sense límits el penedit i convertit. El final negatiu i trist de la paràbola, amb tot, fa honor a la justícia i posa de manifest la veracitat d'aquella altra sentència de Jesús, a Lc 6,38: «Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet».

Dia litúrgic: Dilluns III de Quaresma 4-3-2013

Text de l'Evangeli (Lc 4,24-30): En aquell temps, Jesús digué a la gent reunida a la sinagoga de Natzaret: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria». En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar. Comentari: Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble Avui, escoltem del Senyor que «cap profeta no és ben rebut al seu poble» (Lc 4,24). Aquesta frase —posada en boca de Jesús— ens ha estat per a moltes i molts —en més d'una ocasió— justificació i excusa per no complicar-nos la vida. Jesucrist, de fet, sols ens vol advertir als seus deixebles que les coses no ens seran fàcils i que sovint, entre aquells que se suposa que més ens coneixen, encara ho tindrem més complicat. L'afirmació de Jesús és el preàmbul de la lliçó que vol donar a la gent reunida a la sinagoga i així obrir els seus ulls a l'evidència que pel sol fet de ser membres del “Poble escollit” no tenen cap garantia de salvació, guariment, purificació (això ho corroborarà amb les dades de la història de la salvació). Deia, però, que l'afirmació de Jesús, per a moltes i molts ens és, massa sovint, motiu d'excusa per a no “mullar-nos evangèlicament” en el nostre quotidià. Sí, són d'aquelles frases que tots ens hem mig après de memòria i, renoi!, quin efecte! Sembla com gravada a la nostra consciència particular de manera que quan a l'oficina, en el treball, a la família, en el cercle d'amics, tot el nostre entorn social més proper, hauríem de prendre decisions només comprensibles a la llum de l'Evangeli, aquesta “frase màgica” ens fa tirar enrera com dient-nos: —No val la pena que t'hi escarrassis, cap profeta no és ben rebut a la seva terra! Tenim l'excusa perfecta, la millor de les justificacions, per no haver de donar testimoni, per no recolzar aquell company a qui li està fent una mala jugada l'empresa, o per mirar d'afavorir la reconciliació dins d'aquell matrimoni amic. Sant Pau s'adreçà, en primer lloc, als seus: va anar a la sinagoga per a «predicar-hi amb valentia, tot conversant sobre el Regne de Déu amb els qui hi anaven i mirava de convèncer-los» (Ac 19,8). Voleu dir que no era això el que Jesús pretenia dir-nos?

Dia litúrgic: Diumenge III (C) de Quaresma Text de l'Evangeli (Lc 13,1-9): En aquell temps, alguns dels presents explicaren a Jesús el cas d'uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d'ells amb la dels sacrificis que oferien. Jesús els respongué: «¿Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquelles divuit persones que van morir a Siloè quan la torre els va caure al damunt, ¿us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera». I els digué aquesta paràbola: «Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà. Llavors digué al qui li menava la vinya: ‘Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit en aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la. Per què ha d'ocupar la terra inútilment?’. Ell li respongué: ‘Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar’». Comentari: Si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera Avui, tercer diumenge de Quaresma, la lectura evangèlica conté una crida de Jesús a la penitència i a la conversió. O, més ben dit, una exigència de canvi en la vida. “Convertir-se” significa, en el llenguatge evangèlic, mudar l'actitud interior, i també d'estil extern. És una de les paraules més usades en l'Evangeli. Recordem que, abans de la vinguda del Senyor Jesús, sant Joan Baptista resumia la seva predicació amb la mateixa expressió: «Predicava un baptisme de conversió» (Mc 1,4). I, tot seguit, la predicació de Jesús es resumeix amb aquestes paraules: «Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli» (Mc 1,15). Aquesta lectura d'avui té, amb tot, característiques pròpies, que demanen atenció fidel i resposta adient. Hom pot dir que la primera part, amb les dues referències històriques (la sang vessada per Pilat i la torre derruïda), conté una amenaça. Impossible anomenar-la d'una altra manera!: lamentem les dues desgràcies —aleshores sentides i plorades— però Jesucrist, molt seriosament, ens diu a tots: —Si no canvieu de vida, «tots acabareu de la mateixa manera» (Lc 13,5). Això ens mostra dues coses. En primer lloc, l'absoluta serietat del compromís cristià. I, segon: si hom no el respecta tal com Déu mana, la possibilitat d'una mort, no en aquest món, sinó molt pitjor, en l'altre: l'eterna perdició. Les dues morts del nostre text no són més que figures d'una altra mort, sense comparança amb la primera. Cadascú sabrà com aquesta exigència de canvi se li presenta. Ningú resta exclòs. Si això ens inquieta, la segona part ens consola. El “vinyater”, que és Jesús, demana a l'amo de la vinya, el seu Pare, que esperi encara un any. I mentrestant, ell farà tot el possible (i l'impossible, tot morint per nosaltres) per tal que la vinya doni fruit. És a dir, canviem de vida! Aquest és el missatge de la Quaresma. Prenguem-lo, doncs, seriosament. Els sants —sant Ignasi, per exemple, malgrat que tard en la seva vida— per gràcia de Déu canvien i ens animen a canviar.

Dia litúrgic: Dissabte II de Quaresma 2-3-2013

Text de l'Evangeli (Lc 15,1-3.11-32): En aquell temps, veient que tots els cobradors d'impostos i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: ‘Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca’. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: ‘Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers’. I se n'anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu’. Però el pare digué als seus criats: ‘De pressa, porteu el vestit millor i poseu-li, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’. I es posaren a celebrar-ho. »Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: ‘El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras’. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: ‘Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras’. El pare li contestà: ‘Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’». Comentari: Aniré a trobar el meu Pare i li diré: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu’ Avui veiem la misericòrdia, la nota distintiva de Déu Pare, tot contemplant una Humanitat que és “òrfena”, perquè —desmemoriada— no sap que és filla de Déu. Cronin parla d'un fill que va marxar de casa, va malgastar diners, salut, l'honor de la família... va caure en la presó. Poc abans de sortir en llibertat, va escriure a casa seva: si el perdonaven, que posessin un mocador blanc al pomer, tocant la via de tren. Si el veia tornaria a casa; si no, ja no el veurien més... El dia que sortí, tot arribant, no gosava mirar... Hi hauria el mocador? «Obre els ulls!... mira!», li diu un company. I va restar bocabadat: al pomer no hi havia un sol mocador blanc, sinó centenars; estava ple de mocadors blancs. Ens recorda aquell quadre de Rembrandt on és veu com el fill que torna, desvalgut i famolenc, és abraçat per un vell, amb dues mans diferents: una de pare que l'estreny fort; l'altra de mare, afectuosa i dolça, l'acaricia. Déu és pare i mare... «Pare, he pecat» (cf. Lc 15,21), volem dir també nosaltres, i sentir l'abraçada de Déu en el sagrament de la confessió, i participar en la festa de l'Eucaristia: «Mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort, i ha tornat a la vida» (Lc 15,23-24). Així, ja que «Déu ens espera —cada dia!— com aquell pare de la paràbola esperava el seu fill pròdig» (Sant Josepmaria), anem tot fent camí amb Jesús a la trobada del Pare, on s'esclareix tot: «El misteri de l'home només s'esclareix en el misteri del Verb encarnat» (Concili Vaticà II). El protagonista és sempre el Pare. Que el desert de la Quaresma ens porti a interioritzar aquesta crida a participar de la misericòrdia divina, ja que la vida és un anar tornant al Pare.