Dia litúrgic: Diumenge de Pasqua 31-3-2012

Text de l'Evangeli (Jn 20,1-9): El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat». Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. Comentari: «Va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué» Avui «és el dia en què ha obrat el Senyor», anirem cantant al llarg de tota la Pasqua. I és que aquesta expressió del Salm 117 inunda la celebració de la fe cristiana. El Pare ha ressuscitat el seu Fill Jesucrist, l'Estimat, Aquell en qui es complau perquè ha estimat fins a donar la seva vida per tots. Visquem la Pasqua amb molta alegria. Crist ha ressuscitat: celebrem-ho plens de joia i d'amor. Avui, Jesucrist ha vençut la mort, el pecat, la tristesa... i ens ha obert les portes de la nova vida, l'autèntica vida, la que l'Esperit Sant va donant-nos per pura gràcia. Que ningú no estigui trist! Crist és la nostra Pau i el nostre Camí per sempre. Ell avui «manifesta plenament l'home al mateix home i li descobreix la seva vocació altíssima» (Concili Vaticà II, Gaudium et Spes 22). El gran signe que avui ens dóna l'Evangeli és que el sepulcre de Jesús està buit. Ja no hem de buscar entre els morts Aquell que viu, perquè ha ressuscitat. I els deixebles, que després el veuran Ressuscitat, és a dir, l'experimentaran viu en un encontre de fe meravellós, capten que hi ha una buidor en el lloc de la seva sepultura. Sepulcre buit i aparicions seran els grans senyals per a la fe del creient. L'Evangeli diu que «va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué» (Jn 20,8). Va saber captar per la fe que aquella buidor i alhora aquell llençol d'amortallar i aquell mocador ben plegats eren petits senyals del pas de Déu, de la vida nova. L'amor sap captar allò que d'altres no capten, i en té prou amb petits signes. «El deixeble que Jesús estimava» (Jn 20,2) es guiava per l'amor que havia rebut de Crist. “Veure i creure” dels deixebles que han de ser també els nostres. Renovem la nostra fe pasqual. Que Crist sigui en tot el nostre Senyor. Deixem que la seva Vida vivifiqui la nostra i renovem la gràcia del baptisme que hem rebut. Fem-nos apòstols i deixebles seus. Guiem-nos per l'amor i anunciem a tothom la felicitat de creure en Jesucrist. Siguem testimonis esperançats de la seva Resurrecció.

Avui no meditem un evangeli en particular Ja que és un dia alitúrgic. 30-3-2013

Però, amb Maria, l'única que ha romàs ferma en la fe i en l'esperança després de la tràgica mort del seu Fill, ens preparem, en el silenci i en la pregària, per a celebrar la festa del nostre alliberament en el Crist, que és l'acompliment de l'Evangeli. La coincidència temporal dels esdeveniments entre la mort i la resurrecció del Senyor i la festa jueva anual de la Pasqua, memorial de l'alliberament de l'esclavatge d'Egipte, permet de comprendre el sentit alliberador de la creu de Jesús, el nou Anyell pasqual, la sang del qual ens preserva de la mort. Una altra coincidència en el temps, menys assenyalada, però alhora molt rica en significat, és la que hi ha amb la festa jueva setmanal del "Sabbat". Aquesta comença el divendres a la tarda, quan la mare de família encén els llums a cada casa jueva, acabant el dissabte a la tarda. Això recorda que després del treball de la creació, després d'haver fet el món a partir del no-res, Déu reposà al setè dia. Ell ha volgut que també l'home descansi al setè dia, en acció de gràcies per la bellesa de l'obra del Creador, i com a senyal l'aliança entre Déu i Israel, essent Déu invocat en la litúrgia jueva del Sabbat com l'espòs d'Israel. El Sabbat és el dia en què es convida a cadascú a acollir la pau de Déu, el seu "shalom". D'aquesta manera, després del dolorós treball de la creu, «retoc en què l'home és forjat novament», segons l'expressió de Caterina de Siena, Jesús entra al seu repòs en el moment en què s'encenen les primeres llums del Sabbat: «Tot s'ha complert» (Jn 19,3). Ara s'ha terminat l'obra de la nova creació: l'home presoner antany del no-res del pecat esdevé una nova criatura en el Crist. Una nova aliança entre Déu i la humanitat —que res podrà mai trencar— acaba de ser segellada, ja que en endavant tota infidelitat pot ser rentada en la sang i en l'aigua que brollen de la creu. La carta als Hebreus diu: «Queda un repòs sabàtic reservat al poble de Déu» (4,9). La fe en el Crist ens dóna accés a això. Que el nostre veritable descans, la nostra pau profunda —no la d'un sol dia, sinó per a tota la vida— sigui una total esperança en la infinita misericòrdia de Déu, segons la invitació del Salm 16: «La meva carn reposarà en l'esperança, ja que tu no lliuraràs la meva ànima a l'abisme». Preparem-nos amb un cor nou per a celebrar amb joia les noces de l'Anyell i deixem-nos esposar plenament per l'amor de Déu manifestat en el Crist.

Dia litúrgic: Divendres Sant 29-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 18,1—19,42): En aquell temps, Jesús va sortir amb els seus deixebles cap a l'altra banda del torrent de Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia també aquell indret, perquè Jesús s'hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. Judes, doncs, s'endugué la cohort de soldats romans i alguns guardes del temple que els grans sacerdots i els fariseus li havien posat a disposició, i va arribar a l'hort. Venien amb llanternes i torxes, tots armats. Jesús, que sabia tot el que li havia de passar, surt fora i els pregunta: «Qui busqueu?». Li respongueren: «Jesús de Natzaret». Els diu: «Sóc jo». També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. Així que Jesús digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra. Jesús tornà a preguntar-los: «Qui busqueu?». Li digueren: «Jesús de Natzaret». Ell respongué: «Ja us he dit que sóc jo. Però si em busqueu a mi, deixeu que aquests se'n vagin». S'havien de complir les paraules que Jesús havia dit: «Dels qui m'has donat, no n'he perdut ni un de sol». Llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot. Aquell criat es deia Malcus. Jesús digué a Pere: «Guarda't l'espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m'ha donat?». Llavors la cohort romana, amb el tribú que la comandava i els guardes dels jueus, van agafar Jesús i el van lligar, i el dugueren primer a casa d'Annàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d'aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Val més que un sol home mori pel poble». Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, va entrar amb Jesús al pati de la casa del gran sacerdot. Pere s'havia quedat fora, a la porta. Però l'altre deixeble, conegut del gran sacerdot, va sortir fora, parlà amb la portera i féu entrar Pere. La criada que feia de portera digué llavors a Pere: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'aquest home?». Ell respongué: «No, no ho sóc pas». Com que feia fred, els criats i els guardes del temple havien preparat brases i s'estaven allà, escalfant-se. Pere també s'escalfava amb ells. Mentrestant, el gran sacerdot va interrogar Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. Jesús li contestà: «Jo he parlat al món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d'amagat. Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m'escoltaven quines coses els deia; ells saben el que he dit». Així que Jesús hagué parlat, un dels guardes que eren allà li va pegar una bufetada dient: «¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?». Jesús li respongué: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?». Llavors Annàs l'envià lligat a casa de Caifàs, el gran sacerdot. Mentrestant Simó Pere s'estava allà dret, escalfant-se. Li digueren: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'Ell?». Ell ho negà: «No, no ho sóc pas». Un dels criats del gran sacerdot, parent d'aquell a qui Pere havia tallat l'orella, li digué: «Però si jo t'he vist a l'hort amb Ell!». Pere tornà a negar-ho, i a l'instant el gall cantà. Després dugueren Jesús de casa de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no van entrar dins el pretori, per no quedar impurs i poder menjar el sopar pasqual. Per això Pilat sortí a trobar-los fora del pretori i digué: «Quina acusació porteu contra aquest home?». Ells li contestaren: «Si aquest no fos un criminal, no te l'hauríem entregat». Pilat els replicà: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i judiqueu-lo d'acord amb la vostra Llei». Els jueus li respongueren: «A nosaltres no ens és permès d'executar ningú». Calia que es complissin les paraules que Jesús havia dit, indicant com havia de morir. Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Jesús contestà: «¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?». Pilat replicà: «Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?». Jesús contestà: «La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí». Pilat li digué: «Per tant, tu ets rei?». Jesús contestà: «Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu». Li diu Pilat: «I què és la veritat?». Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus, i els digué: «Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. Però ja que teniu per costum que us deixi lliure algú en ocasió de la Pasqua, ¿voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?». Ells van contestar cridant: «Aquest, no! Volem Barrabàs». Barrabàs era un bandoler. Llavors Pilat féu assotar Jesús. Els soldats li van posar al cap una corona d'espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de porpra. Se li acostaven i li deien: «Salve, rei dels jueus!». I li pegaven bufetades. Pilat tornà a sortir i els digué: «Ara us el trauré aquí fora, perquè sapigueu que no li trobo res per a poder-lo inculpar». Llavors sortí Jesús portant la corona d'espines i el mantell de porpra. Pilat els diu: «Aquí teniu l'home!». Quan els grans sacerdots i els guardes del temple el van veure, cridaren: «Crucifica'l, crucifica'l!». Pilat els diu: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i crucifiqueu-lo, que jo no li trobo res per a poder-lo inculpar». Els jueus li contestaren: «Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei ha de morir, perquè s'ha volgut fer Fill de Déu». Quan Pilat sentí aquestes paraules, va agafar molta por. Va entrar altra vegada dins el pretori i preguntà a Jesús: «D'on ets, tu?». Però Jesús no li tornà contesta. Llavors Pilat li diu: «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?». Jesús li respongué: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran». Des d'aleshores, Pilat intentava de deixar-lo lliure. Però els jueus es posaren a cridar: «Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar». Quan Pilat sentí aquestes paraules, dugué Jesús a fora i es va asseure al tribunal en el lloc anomenat l'Empedrat, en hebreu Gàbata. Era el dia de la preparació de la Pasqua, cap al migdia. Pilat diu als jueus: «Aquí teniu el vostre rei». Ells cridaren: «Fora, fora, crucifica'l!». Pilat els diu: «¿Al vostre rei, haig de crucificar?». Els grans sacerdots respongueren: «No tenim cap altre rei fora del Cèsar». Llavors Pilat els el va entregar perquè fos crucificat. Prengueren, doncs, Jesús, i, portant-se Ell mateix la creu, va sortir cap a l'indret anomenat “Lloc de la Calavera”, que en hebreu es diu Gòlgota. Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. Pilat va fer escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus». Molts dels jueus el van llegir, perquè l'indret on havia estat crucificat Jesús queia prop de la ciutat. El rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. Però els grans sacerdots digueren a Pilat: «No hi escriguis: ‘El rei dels jueus’. Posa-hi: ‘Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus’. Pilat contestà: «El que he escrit, ja està escrit». Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d'una sola peça de dalt a baix, i es digueren entre ells: «No l'esquincem; sortegem-la a veure a qui toca». S'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «S'han repartit entre ells els meus vestits; s'han jugat als daus la meva roba». Això és el que van fer els soldats. Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: «Dona, aquí tens el teu fill». Després digué al deixeble: «Aquí tens la teva mare». I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva. Després d'això, Jesús, sabent que tot s'havia realitzat, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir: «Tinc set». Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d'un manat d'hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: «Tot s'ha complert». Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit. Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús. Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua. El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. En efecte, tot això va succeir perquè s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «No li han de trencar cap os». I en un altre lloc l'Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat». Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús però d'amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l'autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus. Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús. Comentari: Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: ‘Tot s'ha complert’. Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit Avui celebrem el primer dia del Tridu Pasqual. Per tant, és el dia de la Creu victoriosa, des d'on Jesús ens deixà el millor d'Ell mateix: Maria com a mare, el perdó —també als botxins— i la confiança total en Déu Pare. Ho hem sentit en la lectura de la Passió que ens transmet el testimoni de sant Joan, present al Calvari amb Maria, la Mare del Senyor i les dones. És un relat ric en simbologia, on cada petit detall té sentit. Però també el silenci i l'austeritat de l'Església, avui, ens ajuden a viure en un clima de pregària ben atents al do que celebrem. Davant d'aquest gran misteri, som cridats —primer de tot— a veure. La fe cristiana no és la relació reverencial envers un Déu llunyà i abstracte que desconeixem, sinó l'adhesió a una Persona, veritable home com nosaltres i, alhora, veritable Déu. L'Invisible s'ha fet carn de la nostra carn, i ha assumit el ser home fins a la mort i una mort de creu. Però va ser una mort acceptada com a rescat de tots, mort redemptora, mort que ens dóna vida. Aquells que hi eren i ho van veure, ens transmeten els fets i, alhora, ens descobreixen el sentit d'aquella mort. Davant d'això, ens sentim agraïts i admirats. Sabem el preu de l'amor: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15,13). La pregària cristiana no és sols demanar, sinó —primer de tot— admirar agraïts. Jesús, per a nosaltres, és model que cal imitar, és a dir, reproduir en nosaltres les seves actituds. Hem de ser persones que estimem fins a donar-nos i que confiem en el Pare en tota adversitat. Això contrasta amb l'atmosfera indiferent de la nostra societat; per això, el nostre testimoni ha de ser més valent que mai, ja que el do és per a tots. Com diu Melitó de Sardis «Ell ens ha fet passar de l'esclavitud a la llibertat, de les tenebres a la llum, de la mort a la vida. Ell és la Pasqua de la nostra salvació».

Dia litúrgic: Dijous Sant (Missa vespertina de la Cena del Senyor) 28-3-2013

Text de l'Evangeli (Jn 13,1-15): Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem. Mentre sopaven, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida. Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu: «Senyor, ¿tu em vols rentar els peus?». Jesús li respon: «Ara no entens això que faig; ho entendràs després». Pere li diu: «No em rentaràs els peus mai de la vida!». Jesús li contesta: «Si no et rento, no tindràs part amb mi». Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta'm també les mans i el cap». Jesús li diu: «Qui s'ha banyat, només cal que es renti els peus: ja és net tot ell. I vosaltres ja sou nets, encara que no tots». Jesús sabia qui el traïa, i per això va dir: ‘No tots sou nets’». Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i s'assegué a taula altra vegada. Llavors els digué: «¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres». Comentari: Si jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres Avui recordem aquell primer Dijous Sant de la història, en el qual Jesucrist es reuneix amb els seus deixebles per a celebrar la Pasqua. Aleshores inaugurà la nova Pasqua de la nova Aliança en què s'ofereix en sacrifici per la salvació de tots. En el Sant Sopar, alhora que l'Eucaristia, Crist institueix el sacerdoci ministerial. Mitjançant aquest, es podrà perpetuar el sagrament de l'Eucaristia. El prefaci de la missa crismal ens en revela el sentit: «Ell escull uns homes que participin del seu sagrat ministeri, renovin el sacrifici de la redempció, alimentin el poble amb la paraula i el refacin amb els sagraments». I aquell mateix Dijous, Jesús ens dóna el manament de l'amor: «Estimeu-vos els uns els altres com jo us he estimat» (Jn 13,34). Abans, l'amor es fonamentava en la recompensa esperada a canvi, o en el compliment d'una norma imposada. Ara, l'amor cristià es fonamenta en Crist. Ell ens estima fins a donar la vida: aquesta ha de ser la mesura de l'amor del deixeble i aquest ha d'ésser el senyal, la característica de reconeixença del cristià. L'home, però, no té capacitat per estimar així. No és simplement el fruit d'un esforç, sinó do de Déu. Sortosament, Ell és Amor i —alhora— font d'amor, que se'ns dóna en el Pa Eucarístic. Finalment, avui contemplem el lavatori dels peus. En actitud de servent, Jesús renta els peus dels Apòstols, i els recomana que ho facin els uns als altres (cf. Jn 13,14). Hi ha quelcom més que una lliçó d'humilitat en aquest gest del Mestre. És com una anticipació, com un símbol de la Passió, de la humiliació total que patirà per salvar tots els homes. El teòleg Romà Guardini diu que «l'actitud del petit que s'inclina davant del gran, encara no és humilitat. És, simplement, veritat. El gran que s'humilia davant del petit, és el veritablement humil». Per això, Jesucrist és autènticament humil. Davant d'aquest Crist humil els nostres motlles es trenquen. Jesucrist capgira els valors merament humans i ens invita a seguir-lo per a construir un món nou i diferent des del servei.

Dia litúrgic: Dimecres Sant 27-3-2013

Text de l'Evangeli (Mt 26,14-25): En aquell temps, un dels Dotze, l'anomenat Judes Iscariot, se n'anà a trobar els grans sacerdots i els digué: «Què esteu disposats a donar-me si us entrego Jesús?». Ells li van oferir trenta monedes de plata. I des d'aleshores Judes buscava una ocasió per entregar-lo. El primer dia dels Àzims, els deixebles anaren a dir a Jesús: «On vols que et fem els preparatius per a menjar el sopar pasqual?». Ell respongué: «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: ‘El Mestre diu: La meva hora és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva’». Els deixebles van complir el que Jesús els havia ordenat i prepararen el sopar pasqual. Arribat el capvespre, Jesús es posà a taula amb els Dotze. Mentre sopaven, digué: «Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà». Molt entristits, li anaven preguntant, l'un rere l'altre: «¿No sóc pas jo, Senyor?». Jesús respongué: «Un que suca amb mi al mateix plat és el qui em trairà. El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'Ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut». Judes, el qui el traïa, li preguntà: «¿No sóc pas jo, rabí?». Ell li respongué: «Tu ho has dit». Comentari: Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà Avui, l'Evangeli ens proposa —si més no— tres consideracions. La primera és que, quan l'amor envers Déu s'entebeeix, aleshores la voluntat cedeix a altres reclams, on la voluptuositat sembla oferir-nos plats més saborosos però, en realitat, condimentats amb degradants i inquietants verins. Donada la nostra fragilitat congènita, no s'ha de permetre que minvi el foc del fervor que, si no sensible, almenys mental, ens uneix amb Aquell que ens ha estimat fins a oferir la seva vida per nosaltres. La segona consideració es refereix a la misteriosa elecció del lloc on Jesús vol consumir el seu sopar pasqual. «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: ‘El Mestre diu: La meva hora és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva’» (Mt 26,18). L'amo de la casa, potser, no era un dels amics declarats del Senyor, però deuria tenir l'oïda prou desperta com per a escoltar les crides “interiors”. El Senyor li hauria parlat en l'íntim —com sovint ens parla—, a través de mil incentius per tal que li obrís la porta. La seva imaginació i la seva omnipotència, suports de l'amor infinit amb el qual ens estima, no tenen fronteres i s'expressen de maneres sempre aptes a cada situació personal. Quan escoltem la crida hem de “rendir-nos”, tot deixant apart els sofismes i acceptant amb alegria aquest “missatger alliberador”. És com si algú s'hagués presentat a la porta de la presó i ens convidava com ho feu l'Àngel amb Pere, dient-li: «Aixeca't de pressa!» (Ac 12,7). El tercer motiu de meditació ens l'ofereix el traïdor que prova d'amagar el seu crim davant la mirada atenta de l'Omniscient. Ho havia intentat ja el propi Adam i, després, el seu fill fratricida Caín, però inútilment. Abans d'esdevenir el nostre exactíssim Jutge, Déu se'ns presenta com pare i mare, que no es rendeix davant la idea de perdre un fill. A Jesús li dol el cor no tant per haver estat traït com pel fet de veure un fill allunyar-se irremeiablement d'Ell.