Dia litúrgic: 18 d'Octubre: 2013

Sant Lluc, evangelista 18-10-2013 Text de l'Evangeli (Lc 10,1-9): En aquell temps, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. Els deia: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. »Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: ‘El Regne de Déu és a prop vostre’». Comentari: El Regne de Déu és a prop vostre Avui, en la festa de sant Lluc —l'Evangelista de la mansuetud de Crist—, l'Església proclama aquest Evangeli on es presenten els trets centrals de l'apòstol de Crist. L'apòstol és, en primer lloc, el qui ha estat cridat pel Senyor, designat per Ell mateix, per tal de ser enviat en el seu nom: és Jesús qui crida qui vol per a confiar-li una missió concreta! «El Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar» (Lc 10,1). L'apòstol, doncs, per haver estat cridat pel Senyor, és, a més a més, aquell qui depèn totalment d'Ell. «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí» (Lc 10,4). Aquesta prohibició de Jesús als seus deixebles indica, sobretot, que han de posar tota la seva confiança en el seu Senyor, abandonant-se a Ell, fins al punt de deixar a les seves mans allò que és més essencial per a viure: el Senyor, que vesteix els lliris dels prats i dóna l'aliment als ocells, vol que el seu deixeble busqui, en primer lloc, el Regne del cel i no, en canvi, «què menjareu o què beureu, ni en passeu ànsia. [Perquè], això, tots els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare ja sap prou que en teniu necessitat» (Lc 12,29-30). L'apòstol és, encara, el qui prepara el camí del Senyor, anunciant la seva pau, guarint els malalts i manifestant, així, la vinguda del Regne. La tasca de l'apòstol és, doncs, central en i per a la vida de l'Església, perquè d'ella en depèn la futura acollida del Mestre entre els homes. El millor testimoni que ens pot oferir la festa d'un Evangelista, d'un que ha narrat l'anunci de la Bona Nova, és el de fer-nos repensar en la dimensió apostòlico-evangelitzadora de la nostra vida cristiana.

Dia litúrgic: 18 d'Octubre: Sant Lluc, evangelista 18-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 10,1-9): En aquell temps, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. Els deia: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. »Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: ‘El Regne de Déu és a prop vostre’». Comentari: El Regne de Déu és a prop vostre Avui, en la festa de sant Lluc —l'Evangelista de la mansuetud de Crist—, l'Església proclama aquest Evangeli on es presenten els trets centrals de l'apòstol de Crist. L'apòstol és, en primer lloc, el qui ha estat cridat pel Senyor, designat per Ell mateix, per tal de ser enviat en el seu nom: és Jesús qui crida qui vol per a confiar-li una missió concreta! «El Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar» (Lc 10,1). L'apòstol, doncs, per haver estat cridat pel Senyor, és, a més a més, aquell qui depèn totalment d'Ell. «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí» (Lc 10,4). Aquesta prohibició de Jesús als seus deixebles indica, sobretot, que han de posar tota la seva confiança en el seu Senyor, abandonant-se a Ell, fins al punt de deixar a les seves mans allò que és més essencial per a viure: el Senyor, que vesteix els lliris dels prats i dóna l'aliment als ocells, vol que el seu deixeble busqui, en primer lloc, el Regne del cel i no, en canvi, «què menjareu o què beureu, ni en passeu ànsia. [Perquè], això, tots els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare ja sap prou que en teniu necessitat» (Lc 12,29-30). L'apòstol és, encara, el qui prepara el camí del Senyor, anunciant la seva pau, guarint els malalts i manifestant, així, la vinguda del Regne. La tasca de l'apòstol és, doncs, central en i per a la vida de l'Església, perquè d'ella en depèn la futura acollida del Mestre entre els homes. El millor testimoni que ens pot oferir la festa d'un Evangelista, d'un que ha narrat l'anunci de la Bona Nova, és el de fer-nos repensar en la dimensió apostòlico-evangelitzadora de la nostra vida cristiana.

Dia litúrgic: Dijous XXVIII dedurant l'any 17-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 11,47-54): En aquell temps, el Senyor digué: «Ai de vosaltres, que construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar! Així demostreu que esteu d'acord amb el que ells van fer: els vostres pares van matar els profetes, i vosaltres construïu monuments que els recordin! Per això la mateixa saviesa de Déu ha dit: ‘Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran’. Però Déu demanarà comptes a aquesta generació de la sang de tots els profetes, vessada des de la creació del món, des de la sang d'Abel fins a la de Zacaries, mort entre l'altar i el santuari. Us ho asseguro: Déu en demanarà comptes a aquesta generació. Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!». Quan Jesús va sortir d'allà, els mestres de la Llei i els fariseus començaren a tenir-li una rancúnia terrible i miraven de fer-lo parlar sobre moltes qüestions, parant-li trampes per agafar-lo en alguna resposta comprometedora. Comentari: Construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar! Avui, se'ns planteja el sentit, acceptació i tracte dispensat als profetes: «Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran» (Lc 11,49). Són persones de qualsevol condició social o religiosa, que han rebut el missatge diví i se n'han impregnat; impulsats per l'Esperit, l'expressen amb signes i paraules comprensibles per al seu temps. És un missatge que es transmet mitjançant discursos, generalment poc afalagadors, o accions quasi sempre difícils d'acceptar. Una característica de la profecia és la seva incomoditat. El do resulta molest per a qui el rep, ja que li cou per dins, i és incòmode per al seu entorn, que avui, gràcies a Internet o els satèl·lits, es pot estendre a tot arreu. Els contemporanis del profeta pretenen condemnar-lo al silenci, el calumnien, el desacrediten, així fins que mor. Arriba llavors el moment d'aixecar-li el sepulcre i d'organitzar-li homenatges, quan ja no molesta. Actualment no manquen profetes que gaudeixen de fama universal. La Mare Teresa, Joan XXIII, Monsenyor Romero... Recordem allò que reclamaven i ens exigien?, duem a la pràctica el que ens van fer veure? A la nostra generació hom li demanarà comptes de la capa d'ozó que ha destruït, de la desertització causada pel nostre malversament de l'aigua, però també de l'ostracisme al qual hem reduït els nostres profetes. Encara hi ha persones que es reserven el “dret de saber en exclusiva”, que —en el millor dels casos— el comparteixen amb els seus, amb aquells que els permeten de continuar enfilats en llurs èxits i fama. Persones que barren el pas als qui miren d'entrar en els àmbits del coneixement, no fos cas que arribin a saber tant com ells i els avancin: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!» (Lc 11,52). Ara, com en temps de Jesús, molts analitzen frases i estudien textos per desacreditar els qui incomoden amb llurs paraules: fem també nosaltres igual? «No hi ha res més perillós que jutjar les coses de Déu amb els discursos humans» (Sant Joan Crisòstom).

Dia litúrgic: Dimecres XXVIII de durant l'any 16-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 11,42-46): En aquell temps, el Senyor digué: «Ai de vosaltres, fariseus, que pagueu el delme de la menta, de la ruda i de qualsevol llegum, però deixeu de banda la justícia i l'amor de Déu! Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre. Ai de vosaltres, fariseus, que us agrada d'ocupar els primers seients a les sinagogues i que la gent us saludi a les places! Ai de vosaltres, que sou com sepulcres que no es veuen, i la gent, sense saber-ho, hi passa pel damunt! Un mestre de la Llei li digué: «Mestre, amb això que dius ens ofens també a nosaltres». Jesús respongué: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit!». Comentari: Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre Avui veiem com el Diví Mestre ens dóna algunes lliçons: entre elles, ens parla dels delmes i també de la coherència que han de tenir els educadors (pares, mestres i tot cristià apòstol). En l'Evangeli segons sant Lluc de la Missa d'avui, l'ensenyança apareix de manera més sintètica, però en els passatges paral·lels de Mateu (23,1ss.) és ben extensa i concreta. Tot el pensament del Senyor conclou en què l'ànima de la nostra activitat han d'ésser la justícia, la caritat, la misericòrdia i la fidelitat (cf. Lc 11,42). Els delmes en l'Antic Testament i la nostra actual col·laboració amb l'Església, segons les lleis i els costums, van en la mateixa línia. Emperò, donar valor de llei obligatòria a coses petites —com ho feien els Mestres de la Llei— és exagerat i fatigós: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit!» (Lc 11,46). És veritat que les persones que afinen tenen delicadeses de generositat. Hem tingut vivències recents de persones que de la collita porten per a l'Església —per al culte i per als pobres— el 10% (delme); d'altres que reserven la primera flor (les primícies), el fruit millor del seu hort; o bé venen a oferir el mateix import que han gastat en el viatge d'esbarjo o vacances; altres porten el producte preferit del seu treball, tot plegat per aquest mateix fi. S'hi endevina assimilat l'esperit del Sant Evangeli. L'amor és enginyós; de coses petites en treu alegries i mèrits davant de Déu. El bon pastor passa al davant del ramat. El pares bons són model: l'exemple arrossega. Els bons educadors s'esforcen a viure les virtuts que ensenyen. Això és la coherència. No solament amb un dit, sinó de ple: Vida de Sagrari, devoció a la Mare de Déu, petits serveis a la llar, escampar bon humor cristià... «Les ànimes grans fan bon cabal de les coses petites» (Sant Josepmaria).

Dia litúrgic: Dimarts XXVIII de durant l'any 15-10-2013

Santoral 15 d'Octubre: Santa Teresa de Jesús, verge i doctora de l'Església Text de l'Evangeli (Lc 11,37-41): En aquell temps, quan Jesús hagué acabat de parlar, un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva. Jesús hi anà i es posà a taula. El fariseu es va estranyar quan veié que no s'havia rentat ritualment abans de dinar. El Senyor li digué: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins? Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat». Comentari: Doneu com almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat Avui l'evangelista situa Jesús en un banquet: «Un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva» (Lc 11,37). ¡En bona hora se li va ocórrer! ¡Quina cara deuria fer l'amfitrió quan el convidat va passar de llarg de la norma ritual de rentar-se (que no era un precepte de la Llei, sinó de la tradició dels antics rabins) a més de censurar-los-hi contundentment a ell i al seu grup social. El fariseu no va encertar el dia, i el comportament de Jesús, com avui diríem, no fou “políticament correcte”. Els evangelis ens mostren que al Senyor no li importava gaire el “què diran” ni la “correcció política”; per això, encara que a algú li sàpiga greu, aquestes coses no han de ser norma d'actuació per a qui es consideri cristià. Jesús condemna clarament l'actuació pròpia de la doble moral, la hipocresia que cerca la conveniència o l'engany: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria» (Lc 11,39). Com sempre, la Paraula de Déu ens interpel·la sobre usos i costums de la nostra vida quotidiana, en la qual acabem convertint en “valors” falòrnies que miren de dissimular els pecats de supèrbia, egoisme i orgull, tot intentant “globalitzar” la moral en la correcció política per tal de no desentonar ni quedar marginats, sense importar el preu ni l'embrutiment de la nostra ànima, puix, al cap i a la fi, tothom ho fa. Sant Basili deia que «del que més ha de fugir l'home prudent és de viure pendent de l'opinió dels altres». Si som testimonis del Crist, ens cal saber que la veritat sempre ho serà, encara que caigui foc del cel. Aquesta és la nostra missió enmig dels homes amb els quals compartim la vida, procurant de mantenir-nos nets segons el model d'home que Déu ens ha revelat en el Crist. La netedat d'esperit va més enllà de les formes socials i, si alguna vegada en dubtem, recordem llavors que els nets de cor veuran Déu. Que cadascú esculli l'objectiu de la seva mirada per tota l'eternitat.