Text de l'Evangeli
(Mt 20,20-28):
En aquell temps, la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà: «Què demanes?». Ella li respongué: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?». Ells li responen: «Sí que podem». Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat.
Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom».
«No sabeu el que demaneu. Hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat»
Avui, en el fragment de l'Evangeli de Sant Mateu hi trobem molts ensenyaments. Em limitaré a subratllar-ne un, el que fa referència a l'absolut domini de Déu damunt la història: tant de tots els homes conjuntament (la humanitat), com de tots i cada un dels grups humans (en el nostre cas, per exemple, el grup familiar dels Zebedeus), com de cada persona individual. Per això, Jesús els diu clarament: «No sabeu què demaneu» (Mt 20,22).
Seuran a la dreta de Jesucrist aquells per a qui el seu Pare ho ha preparat: «Seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat» (Mt 20,23). Així, tal com sona: clar i català. Precisament en català diem: «No es mou fulla que Déu no vulla». I és així perquè Déu és Déu. Diguem-ho també a la inversa: si no fos així, Déu no seria Déu.
Davant aquest fet, que es sobreposa ineludiblement a tot condicionament humà, als homes només ens resta, al principi, l'acceptació i l'adoració (perquè Déu se'ns ha revelat com l'Absolut); fent camí, la confiança i l'amor (perquè Déu se'ns ha revelat, alhora, com a Pare); i al final... al final, això tan gran i definitiu: seure al costat de Jesús (sia a la dreta, sia a l'esquerra, coses en darrer terme, secundàries).
L'enigma de l'elecció i la predestinació divines només es resol, de part nostra, amb la confiança. Val més un mil·ligram de confiança dipositada en el cor de Déu que tot el pes de l'univers prement el nostre pobre platet de la balança. De fet, «sant Jaume va viure poc temps: és que ja al principi se l'enduia un gran ardor: va menysprear totes les coses humanes i ascendí a un cim tan inefable que fou mort immediatament» (Sant Joan Crisòstom).
