Text de l'Evangeli (Mt 16,24-28):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l'home a canvi de la seva vida? Perquè el Fill de l'home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres. Us asseguro que alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Fill de l'home venint en el seu Regne».
Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi
Avui, l'Evangeli ens situa clarament enfront del món. És radical el seu plantejament, no admet mitges tintes: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi» (Mt 16,24). En moltes ocasions, davant del patiment generat per nosaltres mateixos o per altres, escoltem: «Hem de suportar la creu que Déu ens envia... Déu ho vol així...», i anem acumulant sacrificis a manera de cupons enganxats en una cartilla, que presentarem en l'auditoria celestial el dia que ens toqui rendir comptes.
El sofriment no té valor en si mateix. Crist no era un estoic: tenia set, fam, cansament, no li agradava que l'abandonessin, es deixava ajudar... On pogué alleugí el dolor, físic i moral. Què passa, aleshores?
Abans de carregar la nostra “creu”, la primera cosa, és seguir Crist. No es pateix i, després, se segueix Crist... A Crist se'l segueix des de l'Amor, i des d'aquí hom pot comprendre el sacrifici, la negació personal: «Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà» (Mt 16,25). És l'amor i la misericòrdia el que condueix al sacrifici. Tot amor vertader engendra sacrifici d'una o altra manera, però no tot sacrifici engendra amor. Déu no és sacrifici; Déu és Amor, i només des d'aquesta perspectiva té sentit el dolor, el cansament i les creus de la nostra existència, després del model d'home que el Pare ens revela en Crist. Sant Agustí sentencià: «En allò que hom estima, o no se sofreix, o el mateix sofriment és estimat».
En l'esdeveniment de la nostra vida, no hem de cercar un origen diví per als sacrificis i les penúries: «Per què Déu m'envia això?», sinó que hem de provar de trobar-los-hi un “ús diví”: «¿Com podré fer d'això un acte de fe i d'amor?». És des d'aquesta posició com seguim Crist i com —certament— ens fem mereixedors de la mirada misericordiosa del Pare. La mateixa mirada amb la que contemplava el seu Fill a la Creu.
