Text de l'Evangeli
(Mc 12,28b-34):
En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?». Jesús va respondre: «El primer és: ‘Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força’. El segon és aquest: ‘Estima els altres com a tu mateix’. No hi ha cap manament més gran que aquests».
Llavors el mestre de la Llei li digué: «És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis». Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: «No ets pas lluny del Regne de Déu». I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.
Comentari:
«No hi ha cap manament més gran que aquests»
Avui, la litúrgia quaresmal ens presenta l'amor com l'arrel més profunda de l'autocomunicació de Déu: «L'ànima no pot viure sense amor, sempre vol estimar alguna cosa, perquè és feta d'amor, que jo per amor la vaig crear» (Santa Caterina de Siena). Déu és amor totpoderós, amor fins a l'extrem, amor crucificat: «És en la creu on es pot contemplar aquesta veritat» (Benet XVI). Aquest Evangeli no és només una confirmació d'aquella pregària que cada matí és elevada pel jueu piadós, sinó que vol ser autorevelació de com Déu mateix —en el seu Fill— vol ser estimat. Amb un manament del Deuteronomi: «Estima el Senyor, el teu Déu» (Dt 6,5) i un altre del Levític: «Estima els altres» (Lv 19,18), Jesús porta a terme la plenitud de la Llei. Ell estima el Pare com a Déu veritable nascut del Déu veritable i, com a Verb fet home, crea la nova Humanitat dels fills de Déu, germans que s'estimen amb l'amor del Fill.
La crida de Jesús a la comunió i a la missió demana una participació en la seva naturalesa mateix, és una intimitat a la qual introduir-se. Jesús no reivindica mai ser la fita de la nostra pregària i amor. Dóna gràcies al Pare i viu contínuament en la seva presència. El misteri de Crist atrau vers l'amor a Déu, invisible i inaccessible, mentre que —alhora— és camí per reconèixer, veritat en l'amor i vida per al germà visible i present. El més valuós no són les ofrenes cremades a l'altar, sinó Crist que crema com únic sacrifici i ofrena per a què siguem en Ell un sol altar, un sol amor.
Aquesta unificació de coneixement i d'amor teixida per l'Esperit Sant permet que Déu estimi en nosaltres i faci servir totes les nostres capacitats, i a nosaltres ens concedeix poder estimar com Crist, amb el seu mateix amor filial i fratern. El que Déu ha unit en l'amor, l'home no ho pot separar. Aquesta és la grandesa del qui se sotmet al Regne de Déu: l'amor a un mateix ja no és obstacle sinó èxtasi per estimar l'únic Déu i una multitud de germans.
