Dia litúrgic: Divendres XVIII de durant l'any 7-08-09

Text de l'Evangeli (Mt 16,24-28):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l'home a canvi de la seva vida? Perquè el Fill de l'home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres. Us asseguro que alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Fill de l'home venint en el seu Regne».


Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi

Avui, l'Evangeli ens situa clarament enfront del món. És radical el seu plantejament, no admet mitges tintes: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi» (Mt 16,24). En moltes ocasions, davant del patiment generat per nosaltres mateixos o per altres, escoltem: «Hem de suportar la creu que Déu ens envia... Déu ho vol així...», i anem acumulant sacrificis a manera de cupons enganxats en una cartilla, que presentarem en l'auditoria celestial el dia que ens toqui rendir comptes.

El sofriment no té valor en si mateix. Crist no era un estoic: tenia set, fam, cansament, no li agradava que l'abandonessin, es deixava ajudar... On pogué alleugí el dolor, físic i moral. Què passa, aleshores?

Abans de carregar la nostra “creu”, la primera cosa, és seguir Crist. No es pateix i, després, se segueix Crist... A Crist se'l segueix des de l'Amor, i des d'aquí hom pot comprendre el sacrifici, la negació personal: «Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà» (Mt 16,25). És l'amor i la misericòrdia el que condueix al sacrifici. Tot amor vertader engendra sacrifici d'una o altra manera, però no tot sacrifici engendra amor. Déu no és sacrifici; Déu és Amor, i només des d'aquesta perspectiva té sentit el dolor, el cansament i les creus de la nostra existència, després del model d'home que el Pare ens revela en Crist. Sant Agustí sentencià: «En allò que hom estima, o no se sofreix, o el mateix sofriment és estimat».

En l'esdeveniment de la nostra vida, no hem de cercar un origen diví per als sacrificis i les penúries: «Per què Déu m'envia això?», sinó que hem de provar de trobar-los-hi un “ús diví”: «¿Com podré fer d'això un acte de fe i d'amor?». És des d'aquesta posició com seguim Crist i com —certament— ens fem mereixedors de la mirada misericordiosa del Pare. La mateixa mirada amb la que contemplava el seu Fill a la Creu.

Dia litúrgic: 6 d'Agost: La Transfiguració del Senyor

Text de l'Evangeli
(Mc 9,2-10):

En aquell temps, Jesús va prendre amb Ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què deia, d'esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules, però discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d'entre els morts».

Aquest és el meu Fill, el meu estimat

Avui, l'Evangeli ens parla de la transfiguració de Jesucrist al mont Tabor. Jesús, després de la confessió de Pere, va començar a dir que calia que el Fill de l'home fos condemnat a mort i que el tercer dia ressuscitaria. En aquest context hem de posar l'episodi de la Transfiguració de Jesús. Atanasi el Sinaïta escriu que «Ell s'havia revestit de les nostres miserables túniques de pell, avui s'ha posat el vestit diví, i la llum l'ha envoltat com un mantell». El missatge que ens porta Jesús transfigurat són les paraules del Pare: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo» (Mc 9,7). Escoltar vol dir fer la seva voluntat, contemplar la seva persona, imitar-lo, posar en la pràctica els seus consells, prendre la nostra creu i seguir-lo.

Per tal d'evitar equívocs i males interpretacions, «Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts» (Mc 9,9). Els tres apòstols contemplen Jesús transfigurat, signe de la seva divinitat, però el Salvador no vol que ho escampin fins després de la seva resurrecció, aleshores hom podrà comprendre l'abast d'aquest episodi. El Crist ens parla a l'Evangeli i quan fem oració; podem repetir llavors les paraules de Pere: «Rabí, que n'estem de bé aquí dalt» (Mc 9,5), sobretot després d'anar a combregar.

El prefaci de la missa d'avui ens dóna un resum molt bonic, de la transfiguració de Jesús. Diu així: «Perquè Crist, Senyor, havent anunciat la seva mort als deixebles, revelà, a la muntanya sagrada la seva glòria i, tenint també la Llei i els profetes com a testimoni, els féu comprendre que la passió és necessària per arribar a la glòria de la resurrecció». Una lliçó que els cristians no podem oblidar mai.

Dia litúrgic: Dimecres XVIII de durant l'any 5-08-09

Text de l'Evangeli
(Mt 15,21-28):


Jesús es retirà a la regió de Tir i Sidó. Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: «Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt». Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: «Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre». Jesús els digué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel». Però la dona vingué a prosternar-se davant d'ell i li deia: «Senyor, ajuda'm!». Jesús contestà: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». Ella digué: «És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos». Llavors Jesús li respongué: «Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols». I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla.

Dona, és gran la teva fe!

Avui sentim sovint l'expressió “s'ha perdut la fe”, i ho diuen persones que demanen a les nostres comunitats el bateig dels fills o la catequesi dels infants o el sagrament del matrimoni. Aquesta paraula mira el món en negatiu, té el convenciment que els temps passats foren millors i que ara som al final d'una etapa on no hi ha res de nou per dir, ni tampoc no queda res de nou per fer. Evidentment, es tracta de persones joves que, en la majoria dels casos, veuen amb un cert to de tristesa com el món ha canviat tant, des dels seus pares, que potser vivien una fe més popular, que ells no s'hi han sabut adaptar. Aquesta experiència els deixa insatisfets i sense capacitat de reacció quan, de fet, potser es troben a l'entrada d'una nova etapa que cal aprofitar.

Aquest passatge de l'Evangeli copsa l'atenció d'aquella mare cananea que demana una gràcia per a la seva filla, reconeixent en Jesús el Fill de David: «Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt» (Mt 15,22). El Mestre en queda sorprès: «Dona, és gran la teva fe!», i no pot fer res més que actuar a favor d'aquelles persones: «Que es faci tal com tu vols» (Mt 15,28), tot i que no semblen entrar dins dels seus esquemes. No obstant, en la realitat humana es manifesta la gràcia de Déu.

La fe no és patrimoni d'uns pocs, ni és propietat dels qui pensen que són bons o dels qui ho han estat, que tenen aquesta etiqueta social o eclesial. L'acció de Déu precedeix l'acció de l'Església i ja l'Esperit Sant està actuant en persones de les que mai no hauríem sospitat que ens duguessin un missatge de part de Déu, una sol·licitud a favor dels més necessitats. Diu sant Lleó: «Estimats meus, la virtut i la saviesa de la fe cristiana són l'amor de Déu i del proïsme: no falta a cap obligació de pietat qui procura retre culte a Déu i ajudar el seu germà».

Dia litúrgic: Dimarts XVIII de durant l'any 4-08-09

Text de l'Evangeli
(Mt 14,22-36):

En aquells dies, quan la gent hagué menjat, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol.

La barca ja s'havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, es van esglaiar i es digueren: «És un fantasma!». I es posaren a cridar de por. Però de seguida Jesús els digué: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!». Pere li contestà: «Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua». Jesús li digué: «Vine». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d'enfonsar-se i cridà: «Senyor, salva'm!». A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: «Home de poca fe! Per què has dubtat?». Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'ell i exclamaren: «Realment ets Fill de Déu».

Quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles van tocar terra a Genesaret. La gent d'aquell indret el van reconèixer i escamparen la notícia per tota la regió. Li van portar tots els malalts i li demanaven que els deixés tocar ni que fos tan sols la borla del seu mantell. I tots els qui el van tocar quedaren curats.

Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua

Avui no veurem Jesús dormint a la barca mentre aquesta s'enfonsa, ni calmant la tempesta amb una sola paraula increpatòria, suscitant així l'admiració dels deixebles (cf. Mt 8,23-27). L'acció d'avui no deixa de ser, però, menys desconcertant: tant per als primers deixebles com per a nosaltres.

Jesús havia obligat els deixebles a pujar a la barca i anar cap a l'altra riba; havia acomiadat tothom després d'haver assaciat la multitud afamada i havia romàs tot sol a la muntanya immers profundament en la pregària (cf. Mt 14,22-23). Els deixebles, sense el Mestre, avançaven amb dificultats. Fou llavors quan Jesús s'apropà a la barca caminant sobre l'aigua.

Com correspon a persones normals i sensates, els deixebles s'esveraren en veure'l: els homes no solen caminar sobre l'aigua i, per tant, havien d'estar veient un fantasma. Però s'equivocaven: no es tractava d'una il·lusió, sinó que tenien davant el mateix Senyor, que els invitava —com tantes altres vegades— a no tenir por i a confiar en Ell per desvetllar en ells la fe. Aquesta fe s'exigí, en primer lloc, a Pere, el qual digué: «Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua» (Mt 14,28). Amb aquesta resposta, Pere mostrà que la fe consisteix en l'obediència a la paraula de Crist: no digué pas «fes que camini sobre les aigües» sinó que volia seguir allò que el mateix i únic Senyor li manés per poder creure en la veracitat de les paraules del Mestre. Els seus dubtes li feren trontollar la incipient fe, però conduïren a la confessió dels altres deixebles, ara amb el Mestre present: «Realment ets Fill de Déu» (Mt 14,33). «El grup d'aquells que ja eren apòstols, però que encara no creien, perquè veieren que les aigües jugaven sota els peus del Senyor i que en el moviment agitat de les onades els passos del Senyor eren segurs, (...) van creure que Jesús era el vertader Fill de Déu, confessant-lo com a tal» (Sant Ambròs).

Dia litúrgic: Dilluns XVIII de durant l'any 3-08-09

Text de l'Evangeli
(Mt 14,13-21):

En aquell temps, quan Jesús va rebre la notícia de la mort de Joan Baptista, se n'anà d'allí en una barca tot sol cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions. Quan desembarcà, veié una gran gentada, se'n compadí i va curar els seus malalts.

Arribat el capvespre, els deixebles s'acostaren a dir-li: «Aquest lloc és despoblat i ja s'ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar». Però Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos». Ell els digué: «Porteu-me'ls aquí».

Llavors va manar que la gent s'assegués a l'herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n'ompliren dotze cistelles. Els qui n'havien menjat eren uns cinc mil homes, a més de les dones i les criatures.


Alçà els ulls al cel...

Avui, l'Evangeli toca les nostres “butxaques mentals”... Per això, com en temps de Jesús, poden sortir les veus dels prudents per a sospesar si val la pena tal afer. Els deixebles, en veure que es feia tard i que no sabien com atendre aquella gentada aplegada entorn de Jesús, troben una sortida airosa: «Que vagin als pobles a comprar-se menjar (Mt 14,15). Poc s'esperaven que el seu Mestre i Senyor els trenqués aquest raonament tan prudent dient-los: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos» (Mt 14,16).

Una dita popular diu: «Qui deixa Déu fora dels seus comptes, no sap comptar». I és cert, els deixebles —nosaltres tampoc— no sabem comptar, perquè oblidem sovint el sumand de major importància: Déu mateix entre nosaltres.

Els deixebles van fer bé els comptes; van comptar amb exactitud el nombre de pans i de peixos, però en dividir-los mentalment entre tanta gent, els sortia quasi bé un zero periòdic; per això optaran pel realisme prudent: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos» (Mt 14,17). No se n'adonen que tenen a Jesús —vertader Déu i vertader home— entre ells!

Tot parafrasejant sant Josepmaria Escrivà, no ens aniria malament recordar aquí que: «En les empreses d'apostolat és cosa bona —és una obligació— que facis cabal dels teus mitjans terrenals (2+2=4), però no oblidis, mai!, que et cal comptar, per sort, amb un altre sumand: Déu +2 +2...». L'optimisme cristià no es fonamenta en l'absència de dificultats, de resistències i d'errors personals, sinó en Déu que ens diu: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20)

Seria bo que tu i jo, davant les dificultats, abans de donar una sentència de mort a l'audàcia i optimisme de l'esperit cristià, comptem amb Déu. Tan de bo poguéssim dir com sant Francesc aquella genial pregària: «Allí on hi hagi odi que jo hi posi amor»; és a dir, allí on no em surtin els comptes, que compti amb Déu.