Què vull dir quan dic que CREC EN DÉU?
Segons el diccionari, "creure" pot significar
· Admetre com a cert: Crec que la terra és rodona
· Admetre com a cert allò que diu algú: Crec el que ha dit…
· Tenir fe (fer confiança): Crec en ell, en ella…
· Obeir: Crec els meus pares…
· Pensar-se: Em creia que estaves malalt…
El fet de CREURE
· Creure és propi de tota persona humana. Ningú no pot viure i actuar sense "donar crèdit" à una sèrie de persones, idees i coses que li han estat "revelades". És lliure i responsable, per això ha de poder decidir.
· Creure suposa sempre un raonament personal seriós que justifica i motiva l'actitud de fe envers una persona, una cosa, una idea .
· Perquè sigui "humà" i seriós, l'acte de creure comporta conèixer el millor possible allò en què crec i acceptar-ho com a vertader.
· En front d'una persona, d'una idea o d'una cosa, he de poder dir: per què crec?, per què no crec?, per què dubto? Saber donar raó de la meva "fe", de la meva "no-fe" o del meu dubte.
· L'acte de creure no pot ser mai "irracional", però puc basar el creure en la confiança que em mereix la persona que m'ha proposat o revelat el que crec. No en tinc l'evidència, però tinc una raó per creure-ho.
Creure en una persona porta a valorar-la i estimar-la.
- La fe en una persona engendra la confiança i fa créixer l'amor.
- S'anirà produint una comunió de vida i de pensament entre els dos; cada dia se sentiran més units i identificats; s'enriquiran mútuament.
- Aquesta comunió farà que s'acceptin i augmentarà el desig de conèixer-se més i millor i de ser més fidels
- Desitjaran que aquesta vivència i la felicitat que els proporciona durin per sempre.
Uns textos del NOU TESTAMENT
· Carta als Hebreus (11,1): "Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem".
· Sant Joan (primera carta 1,1-4): Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de vida, ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat. A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui complerta".
La "fe cristiana"
· Té com a punt de partença la PERSONA i la REVELACIÓ de JESÚS, conegudes pel testimoniatge que ens han transmès en els Evangelis els qui van conviure amb ell.
· A l'origen de la fe cristiana sempre hi ha l'ADHESIÓ PERSONAL a
· Per això, es comprèn fàcilment que la "fe cristiana" mai no es podrà reduir a un sentiment o a unes pràctiques religioses i, menys encara, a un certificat de baptisme o a la celebració de la primera comunió o del casament a l'església.
· La fe cristiana és molt més que el coneixement i la recitació d'unes veritats apreses de memòria.
· La fe cristiana es manifesta i es viu a través d'unes relacions interpersonals basades en l'amor.
· La fe, com l'amor, és una OPCIÓ PERSONAL LLIURE que brolla d'uns coneixements, d'unes vivències i d'unes conviccions personals. Ens és fàcil de comprendre que el context familiar, religiós i social tindrà sempre una gran influència en la manera de veure, valorar i viure la fe.
· Aquesta opció personal s'ha d'anar refent i alimentant constantment.
__________________________________________
I
__________________________________________
Josep Codina-Farrés - Centre Catequesi Pare Claret - Girona
