Dia litúrgic: Divendres XVII de durant l'any 31-07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 13,54-58):

En aquell temps, Jesús arribà a Natzaret, el seu poble, i instruïa la gent a la sinagoga. Ells se n'estranyaven i deien: «D'on li vénen, aquesta saviesa i aquests miracles que fa? ¿No és el fill del fuster? La seva mare, ¿no és aquella que es diu Maria? Els seus germans, ¿no es diuen Jaume, Josep, Simó i Judes? I les seves germanes, ¿no viuen totes entre nosaltres? D'on li ve, tot això?». I no eren capaços d'acceptar-lo. Jesús els digué: «Un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva». I no va fer allí gaires miracles, perquè ells no tenien fe.


Un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva

Avui, com ahir, parlar de Déu a aquells qui ens coneixen de sempre és difícil. En el cas de Jesús, Sant Joan Crisòstom comenta: «La gent de Natzaret s'admira d'Ell, però aquesta admiració no els porta a creure en Ell sinó a sentir enveja, com si diguessin: ‘¿Perquè Ell i no jo?’». Jesús coneixia bé aquells que en lloc d'escoltar-lo s'escandalitzaven d'Ell. Eren parents, amics, veïns als quals apreciava, però justament a aquests no els podrà fer arribar el seu missatge de salvació.

Nosaltres —que no podem fer miracles ni tenim la santedat de Crist— no provocarem enveges (tot i que en ocasions, si realment ens esforcem per viure cristianament, això pot passar). Sigui com sigui, igual que Jesús, ens trobarem sovint que aquells a qui més estimem o apreciem són els qui no ens escolten. En aquest sentit, cal tenir present, també, que es veuen més els defectes que les virtuts i que aquells que hem tingut a prop nostre durant anys poden dir interiorment: —Tu que feies (o fas) això o allò altre, ¿què m'has d'ensenyar a mi?

Predicar o parlar de Déu entre els del nostre poble o família és difícil però necessari. Cal dir que Jesús quan va a casa seva hi va precedit de la fama dels seus miracles i de la seva paraula. Potser a nosaltres també ens caldrà, una mica, establir una certa fama de santedat fora (i dins) de casa abans de “predicar” als de casa.

Sant Joan Crisòstom afegeix en el seu comentari: «Fixa't, t'ho prego, en l'amabilitat del Mestre: no els castiga per no escoltar-lo, sinó que amb dolcesa diu: ‘Un profeta només és mal rebut a la seva pàtria i entre els de casa seva’ (Mt 13,57)». És evident que Jesús marxaria amb una certa tristesa, però que continuaria pregant per tal que la seva paraula salvadora fos ben rebuda en el seu poble. I nosaltres (que res haurem de perdonar o passar per alt), igualment, haurem de pregar perquè la paraula de Jesús arribi a aquells que estimem, però que no volen escoltar-nos.

Dia litúrgic: Dijous XVII de durant l'any 30-07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 13,47-53):

En aquell temps, Jesús digué a la gent: «També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l'aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. Un cop plena, la treuen a la platja, s'asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. ¿Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí». Ell els diu: «Doncs bé, tot mestre de la Llei que s'ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles». Quan Jesús hagué acabat de dir aquestes paràboles se'n va anar d'aquell lloc.



Recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents

Avui, l'Evangeli és una crida vital a la conversió. Jesús no ens estalvia la duresa de la realitat: «Sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos i els llançaran a la fornal ardent» (Mt 13,49-50). ¡L'advertència és clara! No ens podem adormir.

Ara ens toca optar lliurement: o busquem amb totes les forces Déu i el bé, o posem la nostra vida al precipici de la mort. O estem amb Crist o estem contra Ell. Convertir-se vol dir, en aquest cas, optar totalment per ser dels justos i portar una vida digna de fills. Tenim, però, dins nostre l'experiència del pecat: veiem el bé que hauríem de fer i en canvi fem el mal; ¿què fem per intentar donar veritable unitat a les nostres vides? Nosaltres sols no hi podem fer gaire. Només si ens posem en mans de Déu podrem aconseguir fer el bé i ser dels justos.

«Pel fet de no estar segurs d'aquells temps en què ha de venir el nostre Jutge, hem de viure cada dia com si ens hagués de jutjar l'endemà» (Sant Jeroni). Aquesta frase és una crida a viure amb intensitat i responsabilitat el nostre ésser cristià. No es tracta de tenir por, sinó de viure en l'esperança aquest temps que és de gràcia, lloança i glòria.

Crist ens ensenya el camí de la nostra pròpia glorificació. Crist és el camí de l'home, per tant, la nostra salvació, la nostra felicitat i tot el que podem imaginar passa per Ell. I si el tot el tenim en Crist, no podem deixar d'estimar l'Església que ens el mostra i és el seu cos místic. Contra visions purament humanes d'aquesta realitat ens cal recuperar la visió divino-espiritual: ¡res més gran que el Crist i que l’acompliment de la seva voluntat!

Dia litúrgic: 29 de Juliol: Santa Marta

Text de l'Evangeli
(Lc 10,38-42):

En aquell temps, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué: «Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar». El Senyor li va respondre: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa».


Estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària

Avui, també nosaltres —atrafegats com anem a voltes per moltes coses— hem d'escoltar com el Senyor ens recorda que «només n'hi ha una de necessària» (Lc 10,42): l'estimació, la santedat. És el punt de mira, l'horitzó que no hem de perdre mai de vista enmig de les nostres ocupacions quotidianes.

Perquè “ocupats” ho estarem si obeïm la indicació del Creador: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la» (Gn 1,28). La terra!, el món!: heus ací el nostre lloc de trobada amb el Senyor. «No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne» (Jn 17,15). Sí, el món és “altar” per a nosaltres i per a la nostra donació a Déu i als altres.

Som del món, però no hem d'ésser mundans. Ben al contrari, som cridats a esdevenir —en bella expressió de Joan Pau II— “sacerdots de la creació”, “sacerdots” del nostre món, d'un món que estimem apassionadament.

Heus aquí la qüestió: el món i la santedat; el tràfec diari i l'única cosa necessària. No són dues realitats oposades: hem de procurar la confluència d'ambdues. I aquesta confluència s'ha de produir —en primer lloc i sobretot— en el nostre cor, que és on es poden unir cel i terra. Perquè en el cor humà és on pot néixer el diàleg entre el Creador i la criatura.

Cal, per tant, la pregària. «El nostre és un temps de continuat moviment, que amb freqüència desemboca en l'activisme, amb el risc fàcil del “fer per fer”. Hem de resistir aquesta temptació, tot cercant “ésser” abans de “fer”. Recordem al respecte el reprotxe de Jesús a Marta: ‘Estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària’ (Lc 10,41-42)» (Joan Pau II).

No hi ha oposició entre l'ésser i el fer, però sí que hi ha un ordre de prioritat, de precedència: «Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa» (Lc 10,42).

Dia litúrgic: Dimarts XVII de durant l'any 28-07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 13,36-43):

En aquell temps, Jesús deixà la gent i se'n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren: «Explica'ns la paràbola del jull sembrat en el camp». Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els qui pertanyen al Regne. El jull són els qui pertanyen al Maligne. L'enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels.

»Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti».


«Explica'ns la paràbola del jull sembrat en el camp»

Avui, mitjançant la paràbola del jull i el blat, l'Església ens convida a meditar en la convivència del bé i del mal. El bé i el mal a dins del nostre cor; el bé i el mal que veiem en els altres, el que veiem que hi ha al món.

«Explica'ns la paràbola» (Mt 13,36), li demanen a Jesús els seus deixebles. I nosaltres, avui, podem fer el propòsit de tenir més cura de la nostra oració personal, el nostre tracte quotidià amb Déu. —Senyor, li podem dir, explica'm perquè no avanço suficient en la meva vida interior. Explica'm com puc ser-te més fidel, com puc buscar-te a la meva feina, o través d'aquesta circumstància que no entenc, o no vull. Com puc ser un apòstol qualificat. L'oració és això, demanar-li “explicacions” a Déu. Com és la meva oració? És sincera?, és constant?, és confiada?

Jesucrist ens convida a tenir els ulls fixats al Cel, la nostra casa per a sempre. Sovint vivim embogits per la pressa, i gairebé mai ens aturem a pensar que un dia —llunyà o no, no ho sabem— haurem de donar comptes a Déu de la nostra vida, de com hem fet fructificar les qualitats que ens ha donat. I ens diu el Senyor que a la fi dels temps hi haurà una tria. El Cel ens l'hem de guanyar a la terra, en el dia a dia, sense esperar situacions que potser mai no arribaran. Hem de viure heroicament el que és ordinari, el que aparentment no té cap transcendència. Viure pensant en l'eternitat i ajudar els altres a pensar-hi!: paradoxalment, «s'esforça per a no morir l'home que ha de morir; i no s'esforça per a no pecar l'home que ha de viure eternament» (Sant Julià de Toledo).

Recollirem el que hàgim sembrat. Cal lluitar per donar avui el 100%. I que quan Déu ens cridi a la seva presència li puguem presentar les mans plenes: d'actes de fe, d'esperança, d'amor. Que es concreten en coses molt petites i en petits venciments que, viscuts diàriament, ens fan més cristians, més sants, més humans.

Dia litúrgic: Dilluns XVII de durant l'any 27-07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 13,31-35):

En aquell temps, Jesús proposà encara a la gent una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques».

Els digué una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar». Tot això, Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta: ‘Obriré els llavis per parlar en paràboles, proclamaré coses que estaven amagades des de la creació del món’.

«No els deia res sense paràboles»

Avui, l'Evangeli ens presenta Jesús predicant als seus deixebles. I ho fa, com en Ell és habitual, en paràboles, és a dir, emprant imatges senzilles i corrents per explicar els grans misteris amagats del Regne. Així podria entendre'l tothom, des de la gent més formada fins a la que tenia menys llums.

«Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa...» (Mt 13,31). Els granets de mostassa no es veuen gairebé, són ben petits, però si en tenim bona cura i es reguen... acaben fent un arbre gran. «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina...» (Mt 13,33). El llevat no es veu, però si no hi fos, la pasta no pujaria. Així també és la vida cristiana, la vida de la gràcia: no es veu exteriorment, no fa soroll, però... si hom deixa que s'introdueixi en el seu cor, la gràcia divina va fent fructificar la llavor i convertint les persones, de pecadores a santes.

Aquesta gràcia divina se'ns dóna per la fe, per la pregària, pels sagraments, per la caritat. Aquesta vida de gràcia, però, és sobretot un do que cal esperar i desitjar amb humilitat. Un do que els savis i entesos d'aquest món no saben apreciar, però que Déu Nostre Senyor vol fer arribar als humils i senzills.

Tant de bo que quan ens cerqui a nosaltres, ens trobi no en el grup dels orgullosos sinó en el dels humils, que es reconeixen febles i pecadors, però ben agraïts i confiats a la bondat del Senyor. Així, el gra de mostassa esdevindrà un arbre gran; així, el llevat de la Paraula de Déu obrarà en nosaltres fruits de vida eterna. Perquè, «com més s'abaixa el cor per la humilitat, més s'enlaira envers la perfecció» (Sant Agustí).

Dia litúrgic: Diumenge XVII (B) de durant l'any 26-07-09

Text de l'Evangeli
(Jn 6,1-15):

En aquell temps, Jesús se'n va anar a l'altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els seus deixebles. Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus. Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al lloc on era, digué a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?». De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer. Felip li va respondre: «Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú». Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu: «Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?».

Jesús digué: «Feu seure tothom». En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: «Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res». Ells els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat.

Quan la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a dir: «Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món». Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.

«El seguia molta gent»

Avui, podem contemplar com es forja en el nostre interior tant l'amor humà com l'amor sobrenatural, ja que tenim un mateix cor per a estimar Déu i els altres.

Generalment, l'amor va obrint-se pas en el cor humà quan es descobreix l'atractiu de l'altre: la seva simpatia, la seva bondat. És el cas del «noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos» (Jn 6,9). Dóna a Jesús tot el que porta, els pans i els peixos, perquè s'ha deixat encisar per l'atractiu de Jesús. —He descobert l'atractiu del Senyor?

A continuació, l'enamorament, fruit de sentir-se correspost. Diu que «el seguia molta gent perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts» (Jn 6,2). Jesús els escoltava, els feia cas, perquè sabia que el necessitaven.

Jesucrist sent un poderós atractiu per mi i vol la meva realització humana i sobrenatural. M'estima tal com sóc, amb les meves misèries, perquè demano perdó i, amb la seva ajuda, segueixo esforçant-me.

Jesús «s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya» (Jn 1,15). Els dirà l'endemà: «Vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats» (Jn 6,26). Escriu sant Agustí: «Quants n'hi ha que cerquen Jesús, guiats solament per interessos temporals! (...) A penes es busca Jesús per Jesús».

La plenitud de l'amor és l'amor de donació: quan es cerca el bé de l'estimat, sense esperar res a canvi, encara que sigui al preu del sacrifici personal.

Avui, jo li puc dir: «Senyor, que ens fas participar del miracle de l'Eucaristia: et demanem que no t'amaguis, que visquis amb nosaltres, que et vegem, que et toquem, que et sentim, que vulguem estar sempre al teu costat, que siguis el Rei de les nostres vides i dels nostres treballs» (Sant Josepmaria).

Dia litúrgic: 25 de Juliol: Sant Jaume, apòstol, patró d'Espanya

Text de l'Evangeli
(Mt 20,20-28):

En aquell temps, la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà: «Què demanes?». Ella li respongué: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?». Ells li responen: «Sí que podem». Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat.

Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom».

«No sabeu el que demaneu. Hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat»

Avui, en el fragment de l'Evangeli de Sant Mateu hi trobem molts ensenyaments. Em limitaré a subratllar-ne un, el que fa referència a l'absolut domini de Déu damunt la història: tant de tots els homes conjuntament (la humanitat), com de tots i cada un dels grups humans (en el nostre cas, per exemple, el grup familiar dels Zebedeus), com de cada persona individual. Per això, Jesús els diu clarament: «No sabeu què demaneu» (Mt 20,22).

Seuran a la dreta de Jesucrist aquells per a qui el seu Pare ho ha preparat: «Seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat» (Mt 20,23). Així, tal com sona: clar i català. Precisament en català diem: «No es mou fulla que Déu no vulla». I és així perquè Déu és Déu. Diguem-ho també a la inversa: si no fos així, Déu no seria Déu.

Davant aquest fet, que es sobreposa ineludiblement a tot condicionament humà, als homes només ens resta, al principi, l'acceptació i l'adoració (perquè Déu se'ns ha revelat com l'Absolut); fent camí, la confiança i l'amor (perquè Déu se'ns ha revelat, alhora, com a Pare); i al final... al final, això tan gran i definitiu: seure al costat de Jesús (sia a la dreta, sia a l'esquerra, coses en darrer terme, secundàries).

L'enigma de l'elecció i la predestinació divines només es resol, de part nostra, amb la confiança. Val més un mil·ligram de confiança dipositada en el cor de Déu que tot el pes de l'univers prement el nostre pobre platet de la balança. De fet, «sant Jaume va viure poc temps: és que ja al principi se l'enduia un gran ardor: va menysprear totes les coses humanes i ascendí a un cim tan inefable que fou mort immediatament» (Sant Joan Crisòstom).

Dia litúrgic: Divendres XVI de durant l'any 24 -07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 13,18-23):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, però no té cap arrel dintre d'ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d'aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u».

«Escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador»

Avui contemplem Déu com un agricultor bo i magnànim, que ha sembrat a mans plenes. No ha estalviat res per a la redempció de l'home; ho ha esmerçat tot en el seu propi Fill Jesucrist, que com gra colgat a terra (mort i sepultura) ha esdevingut amb la seva santa Resurrecció vida i resurrecció nostra.

Déu és un agricultor que sap esperar. Els temps pertanyen al Pare, perquè només Ell sap el dia i l'hora (cf. Mc 13,32) de segar i batre. I Déu espera. I també nosaltres hem d'esperar tot sincronitzant el rellotge de la nostra esperança amb el designi salvador de Déu. Diu Sant Jaume: «Mireu com el pagès espera el fruit preciós de la terra, i hi té paciència fins que ha rebut la pluja primerenca i la tardana» (Jm 5,7). Déu espera la collita tot fent-la créixer amb la seva gràcia. Nosaltres tampoc no ens hem d'adormir; hem de col·laborar amb la gràcia de Déu tot prestant-li la nostra cooperació i no posant obstacles a aquesta acció transformadora de Déu.

El conreu de Déu que neix i creix ací a la terra és un fet visible en els seus efectes; els podem copsar en els miracles autèntics i en els exemples clamorosos de santedat de vida. Hi ha molta gent que després d'haver sentit totes les paraules i el brogit d'aquest món, tenen fam i set de sentir la Paraula de Déu, autèntica, allà on es troba viva i encarnada. Hi ha milers de persones que viuen la seva pertinença a Jesucrist i a l'Església amb el mateix entusiasme que a la primeria de l'Evangeli, puix que la paraula divina «troba la terra on germinar i donar fruit» (Sant Agustí); ens cal, doncs, aixecar la nostra moral i mirar el futur amb els ulls de la fe.

L'èxit de la collita no rau en les nostres estratègies humanes ni en el marketing, sinó en la iniciativa salvadora de Déu “ric en misericòrdia” i en l'eficàcia de l'Esperit Sant, que pot transformar les nostres vides perquè donem fruits saborosos de caritat i d'alegria contagiosa.

Dia litúrgic: Dijous XVI de durant l'any 23-07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 13,10-17):

En aquell temps, els deixebles s'acostaren i li van preguntar: «Per què els parles en paràboles?». Ell els respongué: «A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però no a ells. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Així es compleix en ells aquella profecia d'Isaïes que diu: ‘Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu. S'ha fet insensible, el cor d'aquest poble! S'han tapat les orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués i es convertissin. I jo els guariria!’.

»Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! Us asseguro que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.


«Feliços els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten!»

Avui recordem la “lloança” adreçada per Jesucrist als qui l'envoltaven en aquells dies: «Feliços els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten!» (Mt 10,16). I ens preguntem: ¿s'adrecen també a nosaltres aquestes paraules de Jesús, o son només per aquells que el van veure i escoltar directament? Sembla que els feliços són ells, que tingueren la sort de conviure amb Jesús, de romandre físicament i sensiblement al seu costat. Mentre que nosaltres estaríem més aviat en el grup dels justos i profetes —sense ser justos ni ser profetes!— que voldríem haver vist i haver sentit.

Però no oblidem que el Senyor es refereix als justos i profetes d'abans de la seva vinguda, de la seva revelació: «Us asseguro que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren» (Mt 10,17). Amb Ell arriba la plenitud dels temps, i nosaltres ens trobem en aquesta plenitud, estem ja en el temps de Crist, en el temps de la salvació. Certament que no hem vist Jesús amb els nostres ulls, però sí que l'hem conegut i el coneixem. I no hem sentit amb les nostres oïdes la seva veu, però sí que hem escoltat i escoltem les seves paraules. El coneixement que ens dóna la fe, tot i que no és sensible, és un autèntic coneixement, ens posa en contacte amb la veritat, i, per això, ens fa feliços, ens fa estar contents.

Agraïm la nostra fe cristiana, estiguem-hi contents. Intentem que el nostre tracte amb Jesús sigui de prop, no de lluny, com el tractaven aquells deixebles que estaven al seu costat, que el veien i el sentien. No mirem Jesús com des del present al passat, sinó des del present al present, estiguem realment en el seu temps, un temps que no acaba. La pregària —parlar amb el Senyor— i l'Eucaristia —rebre'l— ens asseguren aquesta proximitat amb Ell, i fan que realment siguem feliços tot mirant-lo amb ulls i orelles de fe. «Rep, doncs, la imatge de Déu que vas perdre per les teves males obres» (Sant Agustí).

Dia litúrgic: 22 de Juliol: Santa Maria Magdalena

Text de l'Evangeli
(Jn 20,1-2.11-18):

El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat».

Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre. Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l'un al cap i l'altre als peus. Ells li diuen: «Dona, per què plores?». Ella els respon: «S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat». Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no s'adonava que fos Ell. Jesús li diu: «Dona, per què plores? Qui busques?». Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: «Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré». Li diu Jesús: «Maria!». Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: «Rabuni» —que vol dir “mestre”—. Jesús li diu: «Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: ‘Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu’. Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor». També els va contar el que Ell li havia dit.


«Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: “He vist el Senyor”»


Avui, celebrem la festa de Santa Maria Magdalena. Acostuma a ser propi del jovent sentir-se apassionat bojament per alguna pel·lícula fins al punt d'arribar a identificar-se personalment amb algun dels protagonistes. Els cristians hauríem de ser sempre joves en aquest sentit davant la vida de Jesús de Natzaret, i saber-nos identificar amb aquesta gran dona de la qual ens parla l'Evangeli, Maria Magdalena. Ella va seguir els camins de Jesús, va escoltar la seva Paraula, i el Crist li va correspondre concedint-li el privilegi històric de ser la primera a qui fou comunicat el fet de la resurrecció.

Diu l'evangelista que al principi ella no el va reconèixer, sinó que el va confondre amb un pagès del lloc. Però quan el Senyor la crida pel seu nom: «Maria», potser per la manera peculiar de dir-li, llavors aquesta santa dona no va dubtar-hi ni un instant: «Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: «Rabuni —que vol dir “mestre”—» (Jn 20,16). Després de la seva trobada amb Jesús, ella fou la primera que va córrer a anunciar-ho als altres deixebles: «Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: ‘He vist el Senyor’. També els va contar el que Ell li havia dit» (Jn 20,18).

El cristià que, en el seu programa diari de vida, té cura del tracte amb el Crist en l'Eucaristia fent una estona de pregària contemplativa i conrea la lectura assídua de l'Evangeli de Jesús, també tindrà el privilegi d'escoltar la crida personal del Senyor. És el mateix Crist qui ens crida personalment pel nostre nom i ens anima a seguir el camí ferm de la santedat.

«La pregària és conversa i diàleg amb Déu: contemplació per als qui es distreuen, seguretat d'allò que hom espera, igualtat de condició i d'honor amb els àngels, progrés i increment dels béns, esmena dels pecats, remei dels mals, fruit dels béns presents, garantia dels béns futurs» (Sant Gregori de Nissa).

Diguem-li al Senyor: —Jesús, que la meva amistat amb vós sigui tan forta i profunda que, com Maria Magdalena, sàpiga reconèixer-vos en la meva vida.

QUAN OBRIS AQUESTA CARTA

“Quan obris aquesta carta, estimat meu, ja no hi seré.
Hauré passat per aquella porta del comiat definitiu,
Ja prou que ho saps, i ho has patit.

Però estigues en pau, car has estat fidel al meu costat.
Sort n’he tingut de tu,
de la teva mà, del teu suport, de tanta cura.
Gràcies, amor.

No et deia res; ja no podia.
Semblava que la meva ment era ben morta,
I què va... tot ho seguia.

I es per això que et vaig deixar aquest escrit
en el calaix, quan aquell dia
em varen dir: estàs malalta, a poc a poc diràs adéu
a aquesta vida.
Adéu al cant, a la mirada, al moviment i a la veu amiga.

Aleshores és quan vaig pensar:
ara és moment de dir-te que tot
ho he viscut al costat teu i em sento plenament agraïda.”

Dia litúrgic: Dimarts XVI de durant l'any 21-07.09

Text de l'Evangeli
(Mt 12,46-50):

En aquell temps, mentre Jesús s'adreçava a la gent, la seva mare i els seus germans, que eren fora, volien parlar amb ell. Algú li digué: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu». Ell li respongué: «¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans?». Llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: «Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare».


«El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és (...) la meva mare»


Avui, l'Evangeli se'ns presenta, de bell antuvi, sorprenent: «¿Qui és la meva mare?» (Mt 12,48), es pregunta Jesús. Sembla que el Senyor tingui una actitud despectiva vers Maria. No és així. El que Jesús vol deixar clar aquí és que als seus ulls —ulls de Déu!— el valor decisiu de la persona no rau en fets de la carn i la sang, sinó en la disposició espiritual d'acolliment de la voluntat de Déu: «Assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: ‘Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare’» (Mt 12,49-50). En aquell moment, la voluntat de Déu era que Ell evangelitzés els qui l'escoltaven i que aquests l'escoltessin. Això passava pel davant de qualsevol altre valor, per entranyable que fos. Per tal de fer la voluntat del Pare, Jesucrist havia deixat Maria i ara estava predicant lluny de casa.

Però, ¿qui ha estat més disposat a fer la voluntat de Déu que Maria? «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). Per això, sant Agustí diu que Maria, primer va acollir la paraula de Déu en l'esperit per l'obediència, i només després la va concebre en el seu si per l'Encarnació.

Amb altres paraules: Déu ens estima a la mesura de la nostra santedat. Maria és santíssima i, per tant, és estimadíssima. Ara bé, ser sants no és la causa de què Déu ens estimi. Al revés: perquè Ell ens estima, ens fa sants. El primer en estimar sempre és el Senyor (cf. 1Jn 4,10). Maria ens ho ensenya en dir: «[Ell] ha mirat la petitesa de la seva serventa» (Lc 1,48). Als ulls de Déu som petits; però Ell vol engrandir-nos, santificar-nos.

Dia litúrgic: Dilluns XVI de durant l'any 20-07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 12,38-42):

En aquell temps, alguns mestres de la Llei i fariseus digueren a Jesús: «Mestre, volem veure un senyal». Ell els respongué: «La gent d'aquesta generació dolenta i adúltera demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el del profeta Jonàs. Perquè així com Jonàs va estar tres dies i tres nits en el ventre del gran peix, també el Fill de l'home estarà tres dies i tres nits en el cor de la terra. El dia del judici, els habitants de Nínive s'aixecaran per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs. El dia del judici, la reina del país del sud s'alçarà per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ella va venir de l'altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó».

«Mestre, volem veure un senyal»

Avui contemplem en l'Evangeli alguns mestres de la Llei i fariseus tot desitjant que Jesús demostri la seva procedència divina amb un senyal prodigiós (cf. Mt 12,38). N'havia fet molts, suficients per a mostrar no solament que venia de Déu, sinó que era Déu. Però, tot i els molts miracles realitzats, no en tenien prou: per més que n'hagués fet, no haurien cregut.

Jesús, amb to profètic, prenent ocasió d'un senyal prodigiós de l'Antic Testament, anuncia la seva mort, sepultura i resurrecció: «Així com Jonàs va estar tres dies i tres nits en el ventre del gran peix, també el Fill de l'home estarà tres dies i tres nits en el cor de la terra» (Mt 12,40), sortint-ne ple de vida.

Els de Nínive, per la conversió i la penitència, recobraren l'amistat amb Déu. També nosaltres, per la conversió, la penitència i el baptisme, hem estat sepultats amb Crist, i vivim per Ell i en Ell, ara i per sempre, havent donat un vertader pas “pasqual”: pas de mort a vida, del pecat a la gràcia. Deslliurats de l'esclavatge del dimoni, esdevenim fills de Déu. És “el gran prodigi”, que il·lustra la nostra fe i l'esperança de viure estimant com Déu mana, per a posseir Déu Amor en plenitud.

Gran prodigi, tant el de la Pasqua de Jesús com el de la nostra pel baptisme. Ningú els ha vist, ja que Jesús sortí del sepulcre, ple de Vida, i nosaltres del pecat, plens de vida divina. Ho creiem i vivim tot evitant caure en la incredulitat dels qui volen veure per a creure, o dels qui voldrien l'Església sense l'opacitat dels humans que la composem. Que ens basti el fet Pasqual de Crist, que tan fondament repercuteix en tots els humans i en tota la creació, i és causa de tants “miracles de la gràcia”.

La Mare de Déu es fià de la Paraula de Déu, i no hagué de córrer al sepulcre a embalsamar el cos del seu Fill i a comprovar el sepulcre buit: simplement cregué i “veié”.

Dia litúrgic: Diumenge XVI (B) de durant l'any 19-07-09

Text de l'Evangeli
(Mc 6,30-34):

En aquell temps, els Apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica». Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament.


«Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica»

Avui, l'Evangeli ens convida a descobrir la importància de descansar en el Senyor. Els Apòstols regressaven de la missió que Jesús els havia donat. Havien expulsat dimonis, guarit malalts i predicat l'Evangeli. Estaven cansats i Jesús els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica» (Mc 6,31).

Una de les temptacions en les quals pot sucumbir qualsevol cristià és la de voler fer moltes coses oblidant el tracte amb el Senyor. El Catecisme ens recorda que, a l'hora de fer pregària, un dels perills més grans és pensar que hi ha altres coses més urgents i, d'aquesta manera, acabem descurant el tracte amb Déu. Per això, Jesús, als seus Apòstols, que han treballat molt, que estan esgotats i eufòrics perquè tot els hi ha anat bé, els diu que han de descansar. I, assenyala l'Evangeli, «se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat» (Mc 6,33). Per a poder pregar bé cal, almenys, dues coses: la primera, estar amb Jesús, perquè és Ell amb qui hem de parlar. Hem d'assegurar-nos que estem amb Ell. Per això, tota estona d'oració comença, generalment, i és el més difícil, amb un acte de presència de Déu. Prendre consciència que estem amb Ell. I la segona és la necessària solitud. Quan volem parlar amb algú, tenir-hi una conversa íntima i profunda, escollim la solitud.

Sant Pere Julià Eymard recomanava descansar en Jesús després de combregar. I advertia del perill d'omplir l'acció de gràcies amb moltes paraules dites de memòria. Deia, que després de rebre el Cos de Crist, el millor era estar una estona en silenci, per reparar les forces i deixar que Jesús ens parli en el silenci del nostre cor. De vegades, millor que explicar-li a Ell els nostres projectes, és convenient que Jesús ens instrueixi i animi.

Comentari: Mn. David Amado i Fernández (Barcelona, Catalunya)

Dia litúrgic: Dissabte XV de durant l'any 18-07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 12,14-21):

En aquell temps, els fariseus prengueren l'acord de fer morir Jesús. Quan Ell ho va saber, se n'anà d'allí. El va seguir molta gent, i Ell els va curar tots, però els manà severament que no el descobrissin. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: «Aquí teniu el meu servent, que jo he escollit, el meu estimat, en qui m'he complagut. Posaré damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions. No disputarà ni alçarà la veu, no la farà sentir pels carrers. No trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la fins que faci triomfar la justícia. I les nacions posaran l'esperança en el seu nom».


«Ell els va curar tots»


Avui ens trobem un doble missatge. D'una banda, Jesús ens crida amb una bella invitació a seguir-lo: «El va seguir molta gent, i Ell els va curar tots» (Mt 12,15). Si el seguim trobarem remei a les dificultats del camí, com se'ns recordava fa poc: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). D'una altra banda, se'ns mostra la vàlua de l'amor mansuet: «No disputarà ni alçarà la veu» (Mt 12,19).

Ell sap que estem afeixugats i cansats pel pes de les nostres febleses físiques i de caràcter... i per aquesta creu inesperada que ens ha visitat amb tota la seva cruesa, per les desavinences, els desenganys, les tristeses. De fet, «prengueren l'acord de fer morir Jesús» (Mt 12,14) i... nosaltres que sabem que el deixeble no és més que el mestre (cf. Mt 10,24), hem de ser conscients que també haurem de patir incomprensió i persecució.

Tot plegat és un feix que pesa damunt nostre, un farcell que ens doblega. I sentim com si Jesús ens digués: «Deixa el teu farcell als meus peus, jo me n'ocuparé; dóna'm aquest pes que t'aclapara, jo te'l portaré; descarrega't de les teves preocupacions i dóna-me-les a mi...».

És curiós: Jesús ens invita a deixar el nostre pes, però ens n'ofereix un altre: el seu jou, amb la promesa, això sí, de què és suau i lleuger. Ens vol ensenyar que no podem anar pel món sense cap pes. Una càrrega o altra, l'hem de portar. Però que no sigui el nostre farcell ple de materialitat; que sigui el seu pes que no afeixuga.

A l'Àfrica, les mares i germanes més grans porten els menuts a l'esquena. Una vegada, un missioner veié una nena que portava el seu germanet... Li fa: «Vols dir que no és un pes massa gran per a tu?». Ella respon sense pensar-s'ho: «No és un pes, és el meu germanet i me l'estimo». L'amor, el jou de Jesús, no sols no és feixuc, sinó que ens allibera de tot allò que ens aclapara.

Comentari: Fra. Josep Mª Massana i Mola OFM (Barcelona, Catalunya)

VERGE DEL CARME SOU REGINA I ESTEL FULGENT DE L'AMPLA MAR, TOT EL SERRALLO S'IL·LUMINA DE L'ESPLENDOR DEL VOSTRE ESGUARD

Salve Maria Marinera,
Vós, concebuda sens pecat,
Vida i dolçor que el cor espera
no ensdeixeu caure en mar irat!

Arca sublim de l'Aliança
Blanca Coloma de la pau.
En fill torneu qui a Vós s'atansa,
bon port veurà la seva nau.

Vós enaltiu qui s'humilia,
cèlic Vaixell del Verb Diví,
i ens sadolleu d'Eucaristia
amb el Fruit Sant del vostre Si.

Vós ens doneu l'Escapulari,
de l'amor vostre ferm aval,
que foragita l'Adversari
i ens guarda sempre de tot mal.

Gent de la mar! El cant de joia
ompli triomfal tot l'Oceà.
Vostres afanys seran la toia
plena d'amor al seu Altar.

Dia litúrgic: Divendres XV de durant l'any 17-07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 12,1-8):

En aquell temps, Jesús anava per uns sembrats en dissabte. Els seus deixebles tenien gana i es posaren a arrencar espigues i a menjar-se-les. Quan els fariseus ho veieren, van dir a Jesús: «Mira, els teus deixebles fan allò que no és permès de fer en dissabte». Jesús els respongué: «¿No heu llegit què va fer David quan van tenir gana ell i els qui anaven amb ell: com va entrar al temple de Déu i va menjar els pans d'ofrena, que no podien menjar ni ell ni els qui l'acompanyaven, sinó únicament els sacerdots? ¿I no heu llegit en la Llei que els sacerdots en el temple violen el repòs del dissabte i no en són culpables? Doncs jo us dic que aquí hi ha alguna cosa més gran que el temple. Si haguéssiu entès què vol dir allò de: ‘El que jo vull és amor, i no sacrificis’, no hauríeu condemnat uns homes que no tenen culpa. Perquè el Fill de l'home és senyor del dissabte».

«El que jo vull és amor, i no sacrificis»

Avui, el Senyor s'atansa al sembrat de la teva vida, per recollir fruits de santedat. ¿Trobarà caritat, amor a Déu i al proïsme? Jesús, que corregeix la casuística meticulosa dels rabins, la qual feia insuportable la llei del repòs sabàtic, ¿haurà de recordar-te que només li interessa el teu cor, la teva capacitat d'estimar?

«Mira, els teus deixebles fan allò que no és permès de fer en dissabte» (Mt 12,2). El que resulta més increïble és que ho van dir convençuts. ¿Com prohibir fer el bé, sempre? Alguna cosa et recorda que no hi ha cap motiu que t'excusi d'ajudar els altres. La caritat veritable respecta les exigències de la justícia, evitant de caure en l'arbitrarietat o el capritx, però impedeix el rigorisme que mata l'esperit de la llei de Déu, puix la caritat és una invitació contínua a estimar, a donar-se als altres.

«El que jo vull és amor, i no sacrificis» (Mt 12,7). Repeteix això moltes vegades, per gravar-ho en el teu cor: Déu, que és ric en misericòrdia, ens vol misericordiosos. «Què proper que és Déu del qui confessa la seva misericòrdia! Sí; Déu no és lluny dels contrits de cor» (Sant Agustí). I què lluny que ets de Déu quan permets que el teu cor s'endureixi com una pedra!

Jesucrist va acusar els fariseus de condemnar els innocents. És una acusació greu. ¿I tu? ¿t'interesses de debò per les coses d’altri? ¿els jutges amb afecte, amb simpatia, com qui jutja un amic o un germà? Procura no perdre el nord de la teva vida.

Demana-li a la Mare de Déu que et faci misericordiós, que sàpigues perdonar. Sigues benèvol. I si descobreixes en la teva vida algun detall que desentoni d'aquesta disposició de fons, ara és un bon moment per a rectificar, formulant algun propòsit eficaç.

Mn. Josep Ribot i Margarit (Tarragona, Catalunya)

Dia litúrgic: Dijous XV de durant l'any 16-07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 11,28-30):

En aquell temps, Jesús digué: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera».

«Veniu a mi tots els que esteu cansats»


Avui, les paraules de Jesús ressonen íntimes i properes. Som conscients que l'home i la dona contemporanis pateixen una enorme pressió psicològica. El món gira i capgira de tal manera que no tenim temps ni pau interior suficients per assimilar aquests canvis. Ens hem allunyat sovint de la simplicitat evangèlica i estem carregats de normes, de compromisos, de planificacions i d'objectius. Ens sentim afeixugats i cansats de lluitar sense veure resultats convincents. Les investigacions recents afirmen que la depressió augmenta. Què ens fa falta per trobar-nos bé?

Avui, a la llum de l'Evangeli, podem revisar quina és la nostra concepció de Déu. Com visc i sento Déu en el meu interior? Quins sentiments em desvetllen la seva presència en la meva vida? Jesús ens ofereix la seva comprensió quan sentim el cansament i tenim ganes de reposar: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). Potser hem lluitat per ser perfectes i en el fons l'únic que volem és sentir-nos estimats. En les seves paraules trobem resposta a la nostra crisi de sentit. El nostre ego ens juga males passades i no ens permet ser tan bons com voldríem. No veiem potser la llum en determinades èpoques. Santa Juliana de Norwich, mística anglesa del segle XIV, va entendre el missatge de Jesús i va escriure: «Tot anirà bé, totes les coses aniran bé».

La proposta de Jesús —«feu-vos deixebles meus» (Mt 11,29)— implica seguir el seu estil de benevolència (voler el bé per a tothom) i d'humilitat de cor (virtut que fa referència a tocar de peus a terra i a què només la gràcia divina ens pot fer enlairar el vol). Ser deixeble exigeix acceptar el jou de Jesús, tot recordant que el seu jou és «suau» i la seva càrrega «lleugera». No sé, però, si n'estem convençuts que és així. Viure com a persona cristiana en el nostre context no resulta gaire fàcil, ja que optem per valors a contracorrent. No deixar-se endur pels diners, pel prestigi o per poder exigeix un esforç. Si ho volem fer tot sols esdevindrà una empresa impossible. Amb Jesús tot és possible i suau.Comentari: Lluís Serra i Llansana, germà marista (Roma, Itàlia)

Dia litúrgic: Dimecres XV de durant l'any 15-07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 11,25-27):

En aquell temps, Jesús digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i aquells a qui el Fill el vol revelar».


«Has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos»

Avui, l'Evangeli ens ofereix l'oportunitat de penetrar, per dir-ho així, en l'estructura de la mateixa saviesa divina. ¿A qui de nosaltres no li vindria de gust conèixer palesats els misteris d'aquesta vida? Hi ha enigmes, però, que ni el millor equip d'investigadors del món mai no podrà arribar ni tan sols a detectar. Amb tot, n'hi ha Un davant el qual «no hi ha res d'amagat (...), ni res de secret» (Mc 4,22). Aquest és el qui es dóna a si mateix el nom de "Fill de l'home", ja que afirma de si mateix: «El Pare ho ha posat tot a les meves mans» (Mt 11,27). La seva naturalesa humana -per mitjà de la unió hipostàtica- ha estat assumida per la Persona del Verb de Déu: és, en una paraula, la Segona Persona de la Santíssima Trinitat, davant la qual no hi ha tenebres i per la qual la nit és més lluminosa que el ple dia.

Un proverbi àrab diu així: «Si en una nit negra una formiga negra puja per una negra paret, Déu la veu». Per a Déu no hi ha secrets ni misteris. Hi ha misteris per a nosaltres, però no per a Déu, davant qui el passat, el present i el futur són oberts i escorcollats fins a la darrera coma.

Diu avui, tot complagut, el Senyor: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Mt 11,25). Sí, perquè ningú no pot pretendre de conèixer aquests o semblants secrets amagats ni traient-los de la foscor amb l'estudi més intens, ni com degut per part de la saviesa. Dels secrets profunds de la vida en sabrà sempre més la velleta sense experiència escolar que el pretensiós científic que ha gastat anys en prestigioses universitats. Hi ha ciència que s'assoleix amb la fe, humilitat i pobresa interiors. Ha dit molt bé Climent d'Alexandria: «La nit és propícia per als misteris; és aleshores quan l'ànima -atenta i humil- es torna envers si mateixa tot reflexionant sobre la seva condició; és aleshores quan troba Déu».

Comentari: P. Raimondo Sorgia i Mannai, OP (San Domenico di Fiesole,-Florència, Itàlia)

Dia litúrgic: Dimarts XV de durant l'any 14-07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 11,20-24):

En aquell temps, Jesús començà a blasmar les poblacions on havia fet molts dels seus miracles, perquè no s'havien convertit: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien posat cendra i vestits de sac i s'haurien convertit. Per això us dic que el dia del judici serà més suportable per a Tir i Sidó que per a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, ¿et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs! Si a Sodoma s'haguessin fet els miracles que tu has vist, encara avui existiria. Per això et dic que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a tu».


«Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida!»

Avui, l'Evangeli ens parla del judici històric de Déu sobre Corazín, Cafarnaüm i altres ciutats: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien (...) convertit» (Mt 11,21). He meditat aquest passatge entre les seves negres ruïnes, que és tot el que resta d'elles. La meva reflexió no m'ha portat a alegrar-me del fracàs que patiren. Pensava: en les nostres poblacions, en els nostres barris, en les nostres cases, per elles també passà el Senyor i... ¿quin cas hom li ha fet?, ¿quin cas li he fet jo?

Amb una pedra a la mà, m'he dit vers el meu interior: quelcom així restarà de la meva existència històrica, si no visc responsablement la visita del Senyor. He recordat el poeta: «Ànima, aboca't ara a la finestra: veuràs amb quin amor en cridar porfidieja», i avergonyit reconec que jo també he dit: «Demà li obrirem... tant li fa respondre demà» (Lope de Vega).

Quan creuo els inhumans carrers de les nostres “ciutats dormitori”, penso: ¿què es pot fer entre aquests habitants amb qui em sento incapaç d'establir un diàleg, amb qui no puc compartir les meves il·lusions, a qui em resulta impossible transmetre l'amor de Déu? Recordo, aleshores, el lema que escollí sant Francesc de Sales en ser nomenat bisbe de Ginebra —el màxim exponent de la Reforma protestant— en aquell temps: «On Déu ens plantà, cal saber florir». I si amb una pedra en la mà meditava el judici sever de Déu que pot recaure sobre de mi, en altres moments —amb una floreta silvestre, nascuda entre les males herbes i els fems de l'alta muntanya— penso que no haig de perdre l'Esperança. Haig de correspondre a la bondat que Déu ha mostrat amb mi, i així la meva petita generositat dipositada en el cor de qui saludo, la mirada interessada i atenta envers el qui em demana una informació, el meu somriure adreçat al qui em cedeix el pas, florirà en un futur. I el nostre entorn no perdrà la Fe.

Comentari: Mn. P-J Ynaraja i Díaz (El Muntanyà-Barcelona, Catalunya)

Dia litúrgic: Dilluns XV de durant l'any 13-07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 10,34—11,1):

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa. He vingut a desunir el fill i el pare, la filla i la mare, la nora i la sogra. Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva.

»Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà. Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos. I tothom qui doni un got d'aigua fresca a un d'aquests petits només perquè és deixeble meu, us asseguro que no quedarà sense recompensa.

Quan Jesús hagué acabat de donar aquestes instruccions als seus dotze deixebles, se'n va anar a ensenyar i a predicar per aquelles poblacions.

«Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi»


Avui, Jesús ens ofereix una barreja explosiva de recomanacions; és com un d'aquells banquets, tan de moda, on els plats són petites “tapes” per assaborir. Es tracta de consells profunds i molt durs de pair, adreçats als seus deixebles en el centre del seu procés de formació i preparació missionera (cf. Mt 11,1). Hem de contemplar el text per blocs separats per poder-los tastar.

Jesús comença a fer saber l'efecte del seu ensenyament. Més enllà dels efectes positius que són evidents en l'actuar del Senyor, l'Evangeli evoca els contratemps i els efectes secundaris de la predicació: «Els enemics de cadascú seran els mateixos de casa seva» (Mt 10,36). Aquesta és la paradoxa de viure la fe: la possibilitat d'enfrontar-nos, fins i tot amb els més pròxims, quan no entenem qui és Jesús, el Senyor, i no el percebem com el Mestre de la comunió.

En un segon moment, Jesús demana d'ocupar el lloc principal en la nostra escala d'estimació: «Qui estima el pare o la mare més que a mi…» (Mt 10,37), «qui estima els fills més que a mi…» (Mt 10,37). D'aquesta manera, ens proposa deixar-nos acompanyar per Ell com a presència de Déu, ja que «qui m'acull a mi acull el qui m'ha enviat» (Mt 10,40). L'efecte de viure acompanyats del Senyor, acollit a casa nostra, és gaudir de la recompensa dels profetes i dels justos, perquè hem rebut un profeta i un just.

La recomanació del Mestre acaba valorant els petits gestos d'ajuda i suport a aquells que viuen acompanyats del Senyor, als seus deixebles, que som tots els cristians. «I tothom que doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, només perquè és el meu deixeble...» (Mt 10,42). D'aquest consell en neix una responsabilitat: quan tractem amb el pròxim, cal ésser molt conscients que aquell que viu amb el Senyor, sigui qui sigui, ha de ser tractat com el tractaríem a Ell. Diu sant Joan Crisòstom: «Si l'amor estigués escampat per tot arreu, naixerien d'ell una infinitat de béns».
Comentari: Mn. Valentí Alonso i Roig (El Prat de Llobregat-Barcelona, Catalunya)

Dia litúrgic: Diumenge XV (B) de durant l'any 12-10-09

Text de l'Evangeli
(Mc 6,7-13):

En aquell temps, Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els instruïa dient: «No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits». I els deia encara: «Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells». Ells se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.

«Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos»


Avui, Diumenge XV (B) de durant l'any, llegim a l'Evangeli que Jesús envia els Dotze, de dos en dos, a predicar. Fins ara han acompanyat el Mestre pels camins de Galilea, però ha arribat l'hora de començar la difusió de l'Evangeli, la Bona Nova: la notícia que el nostre Pare Déu ens estima amb un amor infinit i que ens ha portat a la vida per a fer-nos feliços per tota l'eternitat. Aquesta notícia és per a tothom. Ningú no ha de quedar al marge de l'ensenyament alliberador de Jesús. Ningú no queda exclòs de l'Amor de Déu. Cal arribar a l'últim racó del món. Cal anunciar el goig de la salvació plena i universal, per mitjà de Jesucrist, el Fill de Déu fet home per nosaltres, mort i ressuscitat i present activament en l'Església.

Equipats amb «poder sobre els esperits malignes» (Mc 6,7) i amb un bagatge quasi inexistent —«No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits» (Mc 6,8)— inicien la missió de l'Església. L'eficàcia de la seva predicació evangelitzadora no vindrà d'influències humanes o materials, sinó del poder de Déu i de la sinceritat, de la fe i del testimoni de vida del predicador. «Tot l'impuls, l'energia i l'entrega dels evangelitzadors provenen de la font que és l'amor de Déu infós en els nostres cors amb el do de l'Esperit Sant» (Joan Pau II).

Havent encetat el segle XXI, la Bona Notícia no ha arribat encara a tot arreu, ni amb la intensitat que calia. S'ha de predicar la conversió, s'ha de vèncer molts esperits malignes.

Els qui hem rebut la Bona Notícia, ho sabem valorar? En som conscients? En som agraïts? Sentim-nos enviats, missioners, urgits a predicar amb l'exemple i, si cal, amb la paraula perquè la Bona Nova no manqui als qui Déu ha posat en el nostre camí.

Comentari: Mn. Jordi Sotorra i Garriga (Sabadell-Barcelona, Catalunya)

Dia litúrgic: Dissabte XIV de durant l'any 11-07-09

Santoral: 11 de Juliol: Sant Benet, abat, patró d'Europa


Text de l'Evangeli
(Mt 10,24-33):

En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «El deixeble no és més que el seu mestre, ni el criat més que el seu amo. El deixeble en té prou de ser com el seu mestre, i el criat, com el seu amo. Si al cap de casa l'han tractat de Beelzebul, molt més hi tractaran els altres de la casa.

»Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern. ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel».


«El deixeble no és més que el seu mestre»

Avui, l'Evangeli ens convida a reflexionar sobre la relació mestre-deixeble: «El deixeble no és més que el seu mestre, ni el criat més que el seu amo» (Mt 10,24). En el camp humà no és impossible que l'alumne arribi a sobrepassar a aquell qui li va ensenyar l'abc d'una disciplina. Hi ha en la història exemples com Giotto, que s'avança al seu mestre Cimabue, o com Manzoni a l'abat Pieri. Però la clau de la saviesa suprema està només a mans de l'Home-Déu, i tots els altres poden participar d'ella, arribant a entendre-la segons diversos nivells: des del gran teòleg sant Tomás d'Aquino fins el nen que es prepara per a la Primera Comunió. Podrem afegir adorns de diversos estils, però no seran mai cap cosa essencial que enriqueixi el valor intrínsec de la doctrina. Per contra, és possible que arribem a l'heretgia.

Ens cal tenir precaució en intentar fer barreges que poden distorsionar i no enriquir gens la substància de la Bona Nova. «Ens hem d'abstenir dels menjars, però molt més hem de dejunar dels errors», diu sant Agustí. En una ocasió em van passar un llibre sobre els Àngels Custodis en el qual hi apareixen elements de doctrines esotèriques, com la metempsicosi, i una incomprensible necessitat de redempció que afectaria aquests esperits bons i confirmats en el bé.

L'Evangeli d'avui ens obre els ulls sobre el fet ineludible que el deixeble sigui de vegades incomprès, trobi obstacles o fins i tot sigui perseguit per haver-se declarat seguidor del Crist. La vida de Jesús va ser un servei ininterromput en defensa de la veritat. Si a Ell el van anomenar “Beelzebul”, no és estrany que, en disputes, en confrontacions culturals o en els acaraments que veiem en la televisió, ens titllin de retrògrads. La fidelitat al Crist Mestre és el màxim reconeixement del qual ens en podem gloriar: «A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel» (Mt 10,32).

Comentari: P. Raimondo Sorgia i Mannai, OP (San Domenico di Fiesole-Florència, Itàlia)

Dia litúrgic: Divendres XIV de durant l'any 10-07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 10,16-23):


En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms. Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre. Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare, el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà. Quan us persegueixin en una població, fugiu cap a una altra. Us asseguro que no acabareu de recórrer totes les poblacions d'Israel abans que vingui el Fill de l'home».


«Tothom us odiarà per causa del meu nom»

Avui, l'Evangeli remarca les dificultats i les contradiccions que el cristià haurà de patir per causa de Crist i del seu Evangeli, i com haurà de resistir i perseverar fins al final. Jesús ens va prometre: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20); però no ha promès als seus un camí fàcil, tot al contrari, els digué: «Tothom us odiarà per causa del meu nom» (Mt 10,22).

L'Església i el món són dues realitats de “difícil” convivència. El món, que l'Església ha de convertir a Jesucrist, no és una realitat neutra, com si fos cera verge que solament espera el segell que li doni forma. Això hauria estat així només si no hi hagués hagut una història de pecat entre la creació de l'home i la seva redempció. El món, com a estructura apartada de Déu, obeeix un altre senyor, que l'Evangeli de sant Joan anomena “el senyor d'aquest món”, l'enemic de l'ànima, al qual el cristià ha fet jurament —el dia del seu baptisme— de desobeir, de plantar-li cara, per pertànyer solament al Senyor i a la Mare Església que l'ha engendrat en Jesucrist.

Però el batejat continua vivint en aquest món i no en un altre, no renuncia a la ciutadania d'aquest món ni li nega la seva honesta aportació per sostenir-lo i per millorar-lo; els deures de ciutadania cívica són també deures cristians; pagar els impostos és un deure de justícia per al cristià. Jesús va dir que els seus seguidors som en el món, però no som del món (cf. Jn 17,14-15). No pertanyem al món incondicionalment, només pertanyem del tot a Jesucrist i a l'Església, veritable pàtria espiritual, que és aquí a la terra i que traspassa la barrera de l'espai i del temps per desembarcar-nos a la pàtria definitiva del cel.

Aquesta doble ciutadania topa indefectiblement amb les forces de pecat i de domini que mouen els mecanismes mundans. Repassant la història de l'Església, Newman deia que «la persecució és la marca de l'Església i potser la més duradora de totes».
Comentari: P. Josep de Calasanç Laplana OSB (Monjo de Montserrat)

Dia litúrgic: Dijous XIV de durant l'any 9-07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 10,7-15):

En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis; de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc. No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó. El qui treballa, bé es mereix que el mantinguin. Quan entreu en una vila o en un poble, busqueu si hi ha algú digne de rebre-us i quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. Quan entreu a la casa, saludeu els qui hi habiten; si la casa n'és digna, que rebi la pau que li desitgeu, i si no n'és digna, que la pau torni a vosaltres. Si no us acullen ni escolten les vostres paraules, sortiu d'aquella casa i d'aquella població i espolseu-vos la pols dels peus. Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma i Gomorra que per a aquella població».


«No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata... per al camí»

Avui, fins l'imprevist volem tenir-lo previst. Avui triomfen els serveis a domicili. I si avui parlem tant de pau, potser és perquè n'estem força necessitats. L'Avui de l'Evangeli toca de ple aquests tres "avuis". Anem per parts.

Volem preveure fins l'imprevisible: aviat farem una assegurança per si l'assegurança ens falla. O quan hom compra uns pantalons, el botiguer ens ofereix el model amb taques o descolorits inclosos! L'Evangeli d'avui, amb la invitació a anar desproveïts d'equipatge («No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata»), ens convida a la confiança, a la disponibilitat. Però alerta, això no és pas deixadesa! Tampoc improvisació. Viure aquesta realitat només és possible quan la nostra vida està arrelada en allò fonamental: en la persona de Crist. Com digué el papa Joan Pau II, «cal respectar un principi essencial de la visió cristiana de la vida: la primacia de la gràcia. Hom no ha d'oblidar que, sense el Crist, no podem fer res».

També és cert que proliferen els serveis a domicili: res de katering; ara et fan la truita de patates a casa. Serveixi d'icona d'una societat on les persones tendim fàcilment a anar a la nostra, a organitzar-nos la vida prescindint dels altres. Avui Jesús ens diu «aneu»; sortiu. Això és, tingueu en compte aquells que teniu al costat. Tinguem-los, doncs, realment en compte, oberts a les seves necessitats.

Vacances, un paisatge tranquil... són sinònim de pau? Sembla que tenim motius seriosos per a dubtar-ne. Potser moltes vacances són una letargia dels neguits interiors; aquests, més endavant, tornaran a despertar. Els cristians sabem que som portadors de pau, és més, que aquesta pau amara tot el nostre ésser -també quan al nostre voltant trobem un ambient hostil- en la mesura que seguim de prop Jesús.

Deixem-nos tocar, doncs, per la força de l'Avui de Crist! I... «qui ha trobat veritablement Crist no pot tenir-lo solament per a si mateix, l'ha d'anunciar» (Joan Pau II).

Comentari: Mn. David Compte i Verdaguer (Manlleu-Barcelona, Catalunya)

Dia litúrgic: Dimecres XIV de durant l'any 8-07-09

Text de l'Evangeli
(Mt 10,1-7):

En aquell temps, Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena. Els noms dels dotze apòstols són aquests: primer, Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà; Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el publicà; Jaume, fill d'Alfeu, i Tadeu; Simó el Zelós i Judes l'Iscariot, el qui el va trair. Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions: «No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel. Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’».


«Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’»

Avui, l'Evangeli ens mostra Jesús enviant els seus deixebles en missió: «Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions» (Mt 10,5). Els dotze deixebles formen el “Col·legi Apostòlic”, és a dir “missioner”; l'Església, en la seva peregrinació terrenal, és una comunitat missionera, puix té el seu origen en el compliment de la missió del Fill i de l'Esperit Sant segons els designis de Déu Pare. El mateix que Pere i els altres Apòstols constitueixen un sol Col·legi Apostòlic per institució del Senyor, així el Romà Pontífex, successor de Pere, i els Bisbes, successors dels Apòstols, formen un tot damunt el qual recau el deure d'anunciar l'Evangeli per tot arreu.

Entre els deixebles enviats en missió trobem aquells que tenen un lloc destacat, conferit pel Crist, i una major responsabilitat, com Pere; i uns altres com Tadeu, del qual gairebé no en tenim notícies; ara bé, els evangelis ens comuniquen la Bona Nova, no han estan fets per a satisfer la curiositat. Nosaltres, per la nostra banda, hem de pregar per tots els bisbes, pels cèlebres i pels no tan famosos, i viure en comunió amb ells: «Seguiu tots el bisbe, com Jesucrist el Pare, i el col·legi dels ancians com els Apòstols» (Sant Ignasi d’Antioquía). Jesús no cercava persones instruïdes, sinó simplement disponibles, capaces de seguir-lo fins al final. Això m'ensenya que jo, com cristià, també he de sentir-me responsable d'una part de l'obra de la salvació de Jesús. ¿Allunyo el mal?, ¿ajudo els meus germans?

Com l'obra està als seus inicis, Jesús s'apressa a donar una consigna de limitació: «No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel. Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’» (Mt 10,5-6). Avui cal fer el que es pugui, amb la certesa que Déu cridarà tots els pagans i samaritans en una altra fase del treball missioner.

Comentari: Mn. Fernando Perales i Madueño (Barcelona, Catalunya)

Dia litúrgic: Dimarts XIV de durant l'any 7-07-09

Text de l'Evangeli (Mt 9,32-38):

En aquell temps, van portar a Jesús un mut endimoniat. Jesús va treure el dimoni, i el mut es posà a parlar. La gent, admirada, deia: «No s'havia vist mai res de semblant a Israel». Però els fariseus deien: «Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis».

Jesús recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena. En veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor. Llavors digué als seus deixebles: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors».


«Pregueu a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors»

Avui, l'Evangeli ens parla de la curació d'un endimoniat mut, que provoca reaccions ben diferents en els fariseus i en la multitud. Mentre els fariseus, davant l'evidència d'un prodigi que no poden negar, l'atribueixen a poders diabòlics -«Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis» (Mt 9,34)-, la multitud es meravella: «No s'havia vist mai res de semblant a Israel» (Mt 9,33). Sant Joan Crisòstom, en comentar aquest passatge, diu: «El que vertaderament molestava als fariseus era que tinguessin Jesús per superior a tots, no només als qui llavors existien, sinó a tots els qui havien mai existit».

A Jesús no li preocupa l'animadversió dels fariseus, Ell continua fidel a la seva missió. És més, Jesús, davant l'evidència que els guies d'Israel, en lloc de tenir cura i pasturar el ramat, el que feien era esgarriar-lo, s'apiadà d'aquelles multituds cansades i abatudes, com ovelles sense pastor. Que les multituds agraeixen un bon guiatge i es deleixen per ell, ho vàrem comprovar en veure les visites pastorals del Papa Joan Pau II als diversos indrets del món. Com reunia al voltant seu les multituds! Com l'escoltaven, sobretot la joventut! I Això que el Papa no feia rebaixes, sinó que predicava l'Evangeli amb totes les seves exigències.

Tots nosaltres «si fóssim conseqüents amb la nostra fe -diu sant Josepmaria Escrivà- en mirar al voltant nostre i contemplar l'espectacle de la història i del món, no podríem sinó sentir que s'eleven al nostre cor els mateixos sentiments que van animar el cor de Jesucrist», la qual cosa ens portaria a una generosa tasca apostòlica. Però és evident la desproporció que hi ha entre les multituds que esperen la predicació de la Bona Nova del Regne i l'escassetat de treballadors. La solució ens la dóna Jesús al final del text de l'Evangeli: pregar a l'amo dels sembrats que enviï segadors als seus camps (cf. Mt 9,38).

Comentari: Mn. Joan Solà i Triadú (Girona, Catalunya)

Dia litúrgic: Dilluns XIV de durant l'any 6-7-09

Text de l'Evangeli
(Mt 9,18-26):
En aquell temps, mentre Jesús els parlava, es presentà un home important, es va prosternar davant d'Ell i li digué: «La meva filla s'acaba de morir. Vine a imposar-li la mà i viurà». Jesús s'aixecà i el seguí, acompanyat dels seus deixebles. Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. Se li va acostar per darrere i li tocà la borla del mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré». Jesús es girà i, en veure-la, digué: «Coratge, filla, la teva fe t'ha salvat». I la dona quedà curada des d'aquell moment.

Quan Jesús va arribar a casa d'aquell home important i veié els flautistes i l'aldarull de la gent, va dir: «Aparteu-vos: la noia no és morta, sinó que dorm». Però ells se'n burlaven. Quan la gent va ser fora, Jesús entrà, agafà la noia per la mà, i ella va aixecar-se. I la notícia d'aquest fet s'escampà per tota aquella regió.

«La teva fe t'ha salvat»

Avui, la litúrgia de la Paraula ens convida a admirar dos magnífiques manifestacions de fe. Tan magnífiques que meresqueren commoure el cor de Jesucrist i provocar —immediatament!— la seva resposta. El Senyor no es deixa guanyar en generositat!

«La meva filla s'acaba de morir. Vine a imposar-li la mà i viurà» (Mt 9,18). Quasi que podríem dir que amb la fe ferma “obliguem” Déu. A Ell li agrada aquesta mena d'obligació. L'altre testimoni de fe l'Evangeli d'avui també és impressionant: «Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré» (Mt 9,21). La reacció de Jesús i el resultat d'aquest diàleg de fe és radical: «Coratge, filla, la teva fe t'ha salvat» (Mt 9,22).

Hom podria afirmar que Déu, fins i tot, es deixa “manipular” de bon grat per la nostra bona fe. El que no admet és que el temptem per desconfiança. Aquest fou el cas de Zacaries, que demanà una prova a l'arcàngel Gabriel: «Zacaries preguntà a l'àngel: ‘Com puc saber que serà així?’» (Lc 1,18). L'Arcàngel no s'arronsà ni un pèl: «Jo sóc Gabriel i m'estic prop de Déu (...). Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran» (Lc 1,19-20). I així fou.

És Ell mateix qui vol “obligar-se” i “lligar-se” amb la nostra fe: «Jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà» (Lc 11,9). Ell és el nostre Pare i no vol negar res del que convé als seus fills.

Però cal manifestar-li confiadament les nostres peticions; la confiança i connaturalitat amb Déu requereixen tracte: per a confiar en algú l'hem de conèixer; i per a conèixer-lo cal tractar-lo. Així, «la fe fa brollar l'oració, i l'oració, en quant brolla, assoleix la fermesa de la fe» (Sant Agustí). No oblidem la lloança que meresqué Santa Maria: «Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!» (Lc 1,45).

Comentari: Mn. Antoni Carol i Hostench

Dia litúrgic: Diumenge XIV (B) de durant l'any 5-7-09

Text de l'Evangeli
(Mc 6,1-6):

En aquell temps, Jesús se'n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n'estranyaven i deien: «D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? ¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?». I no eren capaços d'acceptar-lo. Jesús els digué: «Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva». I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. I el sorprenia que no tinguessin fe.

«I el sorprenia que no tinguessin fe»

Avui la litúrgia ens ajuda a descobrir els sentiments del Cor de Jesús: «I el sorprenia que no tinguessin fe» (Mc 6,6). Sens dubte, als deixebles els degué impressionar la manca de fe dels conciutadans del Mestre i la reacció del mateix. Semblaria d'allò més normal que les coses haguessin succeït d'una altra manera: arribaven a la terra on havia viscut tants anys, havien sentit dir de les obres que realitzava, i la conseqüència lògica era que l'acollissin amb tendresa i confiança, més disposats que els altres a escoltar els seus ensenyaments. Tanmateix, no fou així, sinó tot el contrari: «I no eren capaços d'acceptar-lo» (Mc 6,3)

La sorpresa de Jesús per l'actitud dels de la seva terra, ens mostra un cor que confia en els homes, que espera una resposta i al que no deixa indiferent la falta de la mateixa, perquè és un cor que es dóna tot cercant el nostre bé. Ho expressa molt bé sant Bernat, quan escriu: «Vingué el Fill de Déu i va fer aquestes meravelles en el món de manera que arrancà del nostre enteniment tota mena de vida mundana, per tal que meditem i mai parem de ponderar les seves meravelles. Ens deixà uns horitzons infinits per al repòs de la intel·ligència, i un riu tan cabalós d'idees que era impossible de passar. ¿Hi ha algú capaç de comprendre per què volgué morir la majestat suprema per tal de donar-nos la vida, servir Ell per a regnar nosaltres, viure desterrat per a portar-nos a la pàtria, i rebaixar-se fins al més vil i ordinari per tal d'exalçar-nos pel damunt de tot?».

Hom podria pensar com hauria canviat la vida dels habitants de Natzaret si s'haguessin apropat a Jesús amb fe. Així, hem de demanar-li dia a dia com els seus deixebles: «Senyor, augmenta'ns la fe» (Lc 17,5), per tal que ens obrim més i més a la seva acció amorosa en nosaltres.

Comentari: P. Joaquim Petit i Llimona, LC (Barcelona, Catalunya)