Dia litúrgic: 30 de Novembre: Sant Andreu, apòstol

Text de l'Evangeli
(Mt 4,18-22):

En aquell temps, Jesús, tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els diu: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes». Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir.

Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van seguir.

Comentari:

Us faré pescadors d'homes
Avui és la festa de sant Andreu apòstol, una festa celebrada de manera solemne entre els cristians d'Orient. Va ser un dels dos primers joves que van conèixer Jesús a la vora del riu Jordà i que varen tenir una llarga conversa amb Ell. De seguida va cercar el seu germà Pere, tot dient-li «Hem trobat el Messies» i el dugué a Jesús (Jn 2,41). Poc temps després, Jesús cridà aquests dos germans pescadors amics seus, com llegim en l'Evangeli d'avui: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes» (Mt 4,19). Al mateix poble hi havia un altre parell de germans, Jaume i Joan, companys i amics del primers, i pescadors com ells. Jesús els crida també a seguir-lo. És ben bonic llegir que ells ho deixen tot i el segueixen “immediatament”, paraula que es repeteix per ambdós casos. A Jesús no se li ha de dir: “després”, “més endavant”, “ara tinc massa feina”...

També a cadascú de nosaltres —a tots els cristians— Jesús ens demana cada dia que posem al seu servei tot el que som i tenim —això vol dir deixar-ho tot, no tenir res com a propi— per tal que, tot vivint amb Ell les tasques de la nostra feina professional i de la nostra família, siguem “pescadors d'homes”. Què vol dir ser “pescadors d'homes”? Una bonica resposta pot ser un comentari de sant Joan Crisòstom. Aquest Pare i Doctor de l'Església diu que Andreu no sabia explicar-li bé al seu germà Pere qui era Jesús i, per això, el «va portar a la mateixa font de la llum», que és Jesucrist. “Pescar homes” vol dir ajudar tots els qui ens envolten en la família i en el treball que trobin el Crist que és l'única llum pel nostre camí.

Dia litúrgic: Dilluns I d'Advent 29-11-2010

Text de l'Evangeli
(Mt 8,5-11):

En aquell temps, Jesús va entrar a Cafar-Naüm. Un centurió l'anà a trobar i li suplicava:«Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement». Jesús li diu: «Vinc a curar-lo». El centurió li respon: «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: ‘Vés-te'n’, i se'n va, i a un altre: ‘Vine’, i ve, i al meu criat li mano: ‘Fes això’, i ho fa».

Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien: «Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel».

Comentari:

Us ho dic amb tota veritat: No he trobat dintre d'Israel ningú que tingués tanta fe
Avui, Cafar-Naüm és la nostra ciutat i el nostre poble, on hi ha persones malaltes, conegudes unes, anònimes altres, sovint oblidades a causa del ritme frenètic que caracteritza la vida actual: carregats de feina, anem corrent sense parar i sense pensar en aquells que, per raó de la seva malaltia o d'una altra circumstància, queden al marge i no poden seguir aquest ritme. Tanmateix, Jesús ens dirà un dia: «Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi» (Mt 25,40). El gran pensador Blaise Pascal recull aquesta idea quan afirma que «Jesucrist, en els seus fidels, es troba a l'agonia de Getsemaní fins a la fi dels temps».

El centurió de Cafar-Naüm no s'oblida del seu criat prostrat al llit, perquè l'aprecia. Malgrat ser més poderós i tenir més autoritat que el seu servent, el centurió agraeix tots els seus anys de servei i li té una gran estima. Per això, mogut per l'estima, s'adreça a Jesús, i en presència del Salvador arriba a fer una extraordinària confessió de fe, recollida per la litúrgia Eucarística: «Senyor; jo no sóc digne que entreu a casa meva: Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo» (Mt 8,8). Aquesta confessió es fonamenta en l'esperança; brolla de la confiança posada en Jesucrist, i alhora també del seu sentiment d'indignitat personal, que l'ajuda a veure la seva pobresa.

Només ens podem atansar a Jesucrist amb una actitud humil, com la del centurió. Així podrem viure l'esperança de l'Advent: esperança de salvació i de vida, de reconciliació i de pau. Solament pot esperar aquell que reconeix la seva pobresa i és capaç d'adonar-se que el sentit de la seva vida no està en ell mateix, sinó en Déu, tot posant-se a les mans del Senyor. Atansem-nos confiadament al Crist i, alhora fem nostra la pregària del centurió.

Dia litúrgic: Diumenge I (A) d'Advent 28-11-2010

Text de l'Evangeli
(Mt 24,37-44):

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Tal com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de l'home. Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca; no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se'ls endugué tots. Així serà igualment la vinguda del Fill de l'home. Llavors hi haurà dos homes al camp: l'un serà pres i l'altre deixat; i dues dones que moldran a la mola: l'una serà presa i l'altra deixada.

»Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada».

Comentari:

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor
Avui, «tal com van ser els dies de Noè», la gent menja, beu, pren marit o muller amb l'agreujament que l'home pren home, i la dona, dona (cf. Mt 24,37-38). Però hi ha també, com aleshores, el patriarca Noè, sants en la mateixa oficina i en el mateix escriptori que els altres. Un d'ells serà pres i l'altre serà deixat, perquè vindrà el Jutge Just.

S'imposa vigilar perquè «solament qui està despert no serà pres per sorpresa» (Benet XVI). Hem de romandre preparats amb l'amor encès en el cor, com la torxa de les verges prudents. Es tracta precisament d'això: arribarà el moment en el que escoltem «Ja és aquí l'espòs!» (Mt 25,6), Jesucrist!

La seva arribada és sempre motiu de goig per a qui porta la torxa ben encesa al cor. La seva vinguda és quelcom així com la del para de família que viu a un país llunyà i escriu als seus: —Quan menys ho espereu, us arribo. Des d'aquell dia tot és alegria en aquella llar: el pare ve!. El nostre model, els sants, visqueren així, "en l'espera del Senyor".

L'Advent és per a aprendre a esperar, amb pau i amor, el Senyor que ve. Res de desesperació o impaciència, que caracteritzen l'home d'aquest temps. Sant Agustí dóna una bona recepta per a esperar: «Tal como sigui la teva vida, així serà la teva mort». Si esperem amb amor, Déu emplenarà el nostre cor i la nostra esperança.

Vigileu perquè no sabeu quin dia vindrà el Senyor (cf. Mt 24,42). La casa neta, el cor pur, pensaments i afectes a l'estil de Jesús! Benet XVI explica: «Vigilar significa seguir el Senyor, elegir allò que el Crist elegí, estimar allò que Ell va estimar, conformar la pròpia vida a la seva». Aleshores, vindrà el Fill de l'home... i el Pare ens acollirà entre els seus braços per tal que ens assemblem al seu Fill.

Dia litúrgic: Dissabte XXXIV durant l'any 27-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 21,34-36):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, que caurà sobre tots els habitants de la terra. Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l'home».

Comentari:

Vetlleu i pregueu en tot moment
Avui, el darrer dia del temps ordinari, Jesús ens adverteix amb tota claredat sobre la sort del nostre pas per aquesta vida. Si ens entossudim, obstinadament, en viure absorbits per la immediatesa dels afanys de la vida, arribarà el darrer dia de la nostra existència terrenal tan sobtadament que la mateixa ceguesa de la nostra golafreria ens impedirà de reconèixer el mateix Déu, que vindrà (perquè aquí estem de passada, ho sabies?) per tal d'emportar-nos envers la intimitat del seu Amor infinit. Serà quelcom així com el que li passa a un nen malcriat: tan entretingut es troba amb les “seves” joguines, que a la fi oblida la tendresa dels seus pares i la companyonia dels seus amics. Quan se n'adona, plora desconsolat per la seva inesperada solitud.

L'antídot que ens ofereix Jesús és igualment clar: «Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment» (Lc 21,36). Vetllar i pregar... El mateix advertiment que donà als seus Apòstols la nit en què fou traït. L'oració té un component admirable de profecia, molts cops oblidat en la predicació, és a dir, de passar del mer “veure” al “mirar” la quotidianitat en la seva més profunda realitat. Tal com escriví Evagri Póntic, «la vista és el millor de tots els sentits; la pregària és la més divina de totes les virtuts». Els clàssics de l'espiritualitat l'anomenen “visió sobrenatural”, mirar amb els ulls de Déu. O el que és el mateix, conèixer la Veritat: de Déu, del món, d'un mateix. Els profetes foren, no solament els qui “predeien allò que estava per arribar”, sinó també els qui sabien interpretar el present en la seva justa mesura, abast i densitat. Resultat: saberen reconduir la història, amb l'ajut de Déu.

Tantes vegades ens lamentem de la situació del món. —Fins a on anirem a parar?, diem. Avui, és el darrer jorn del temps ordinari, és dia també de resolucions definitives. Potser que ja és l'hora de què algú més estigui prompte a aixecar-se de la seva embriaguesa del present i es posi mans a l'obra d'un millor futur. —¿Vols ser tu? Doncs, ànim!, i que Déu et beneeixi.

Dia litúrgic: Divendres XXXIV durant l'any 26-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 21,29-33):

En aquell temps, Jesús posà als seus deixebles aquesta comparació: «Mireu la figuera i els altres arbres: quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop. Igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran».

Comentari:

Quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu
Avui, som convidats per Jesús a veure els senyals que es mostren en el nostre temps i època, i a reconèixer en ells la proximitat del Regne de Déu. La invitació és per a què fitem la nostra mirada en la figuera i en els altres arbres —«Mireu la figuera i els altres arbres» (Lc 21,29)— i per tal de fixar la nostra atenció en allò que percebem que succeeix en ells: «Quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop» (Lc 21,30). Les figueres començaven a fer la brotada; els brots començaven a sorgir. No es tractava solament de l'expectativa per les flors o els fruits que sorgien, era també el pronòstic de l'estiu, durant el qual tots els arbres "comencen a brotar".

Segons Benet XVI, «la Paraula de Déu ens impulsa a modificar el nostre concepte de realisme». En efecte, «realista és qui reconeix en el Verb de Déu el fonament de tot». Aquesta Paraula viva que ens mostra l'estiu com a senyal de proximitat i d'exuberància de la lluminositat és la pròpia Llum: «Quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu» (Lc 29,31). En aquest sentit, «ara, la Paraula no solament pot ser escoltada, no solament té una veu, sinó que té un rostre (...) que podem veure: Jesús de Natzaret» (Benet XVI).

La comunicació de Jesús amb el Pare fou perfecta; i el que Ell rebé del Pare, Ell ens ho donà, tot comunicant-se amb la mateixa perfecció amb nosaltres. D'aquesta manera, la proximitat del Regne de Déu —que fa palesa la lliure iniciativa de Déu que ve al nostre encontre— ha de moure'ns en la reconeixença d'aquest apropament, per tal que també nosaltres ens comuniquem amb el Pare per mitjà de la Paraula del Senyor —Verbum Domini— tot veient tots aquests senyals com a realització de les promeses del Pare en Crist Jesús.

ADVENT VOS M’HO DONÀREU......

Advent primera setmana:

Preneu, Senyor i rebeu tota la meva llibertat, la meva memòria, el meu enteniment i tota la meva voluntat, tot el que tinc i posseeixo....

Feia un parell d’hores que anàveu amb bicicleta pels camins de sant Daniel. No éreu els únics ciclistes aquell dissabte al matí de finals de Novembre. Algunes vegades hi havia tanta gent que semblava la Rambla.
Més endins del teu amable somriure i de les bones formes, tu vius la tensió dels darrers dies.
Mentre us refrescàveu a la Font del Ferro, per fi, explotes i li dius Jordi : no puc més!!

Va ser aleshores quan li vas explicar la teva total insatisfacció amb la teva vida, una sensació de que anava passant el temps i hi havia una força interior que volia sortir i trastocar-ho tot. Com una mena de crisi existencial a la que s’hi afegia un gran desig de canvi. Et semblava que el teu futur estava ja predeterminat per la societat consumista i que aniries omplint cada una de les fases responent a la forma de pensar de la majoria de la gent del teu món. De cap manera podies acceptar un destí de mitges tintes. Déu et cridava.
En Jordi t’escoltava intensament. T’entenia. Des de que havia tornat del viatge de Terra Santa a ell també li trontollava tota l’estructura professional. Quan vas acabar de buidar-te va tancar el ulls i vàreu estar una llarga estona de silenci. I per fi, mirant-te de forma transparent i sense cap núvol et va dir aquella frase que t’ha marcat per tota la vida: Senyor, tot és vostre.

El segon pas cap al Nadal es fugir i detestar les mitges tintes. Ara, si... però no.
Del tot... menys allò.
De moment va bé... demà, oh demà, ves a saber !!
No tinc consciència de radical...., faré el possible.
“Si us plau, deixem dir adéu al meu pare”.
Tens raó,... però no exagerem.
El segon pas cap al Nadal es donar-se absolutament, oferir-ho tot a Déu.

Dia litúrgic: Dijous XXXIV durant l'any 25-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 21,20-28):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan veureu que les legions encerclen Jerusalem, sapigueu que arriba la seva devastació. Llavors, els qui es trobin a Judea, que fugin a les muntanyes; els qui siguin dintre la ciutat, que l'abandonin, i els qui es trobin al camp, que no entrin a la ciutat, perquè haurà vingut el temps que Déu li demanarà comptes, i tot allò que diuen les Escriptures es complirà.

»Ai de les qui esperin un fill o el criïn aquells dies! Perquè caurà una gran calamitat sobre el país i s'estendrà l'odi contra aquest poble: moriran víctimes de l'espasa o seran enduts captius per totes les nacions, i Jerusalem serà trepitjada pels pagans, fins que es compleixi el temps que Déu els ha concedit. Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta».

Comentari:

Redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta
Avui, llegint aquest sant Evangeli, ¿com no ens poden ser presents els moments actuals, cada vegada més plens d'amenaces i més tenyits de sang? «A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra» (Lc 21,25b-26a). Moltes vegades, la segona vinguda del Senyor ha estat representada amb les imatges més terrorífiques possibles, com sembla ésser en aquest Evangeli, sempre sota el signe de la por.

Però, és aquest el missatge que l'Evangeli ens adreça avui? Fixem-nos en les últimes paraules: «Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta» (Lc 21,28). El centre del missatge d'aquests darrers dies de l'any litúrgic no és la por sinó l'esperança de la futura alliberació, és a dir, l'esperança del tot cristiana de l'assoliment de la plena vida amb el Senyor, en la qual participaran també el nostre cos i el món que ens envolta. Els esdeveniments narrats en forma tan dramàtica volen indicar simbòlicament la participació de tota la creació en la segona vinguda del Senyor, com ja va participar en la primera vinguda, especialment en el moment de la seva passió, quan el cel s'enfosquí i la terra tremolà. La dimensió còsmica no quedarà abandonada a la fi dels temps, perquè és una dimensió que acompanya l'home des que entrà al Paradís.

L'esperança del cristià no és enganyosa, perquè quan tot això succeeixi —ens diu el mateix Senyor— «llavors, veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat» (Lc 21,27). No visquem angoixats per la segona vinguda del Senyor, per la seva Parusia: meditem, més aviat, les profundes paraules de sant Agustí que, ja al seu temps, es preguntava, veient els cristians atemorits pel retorn del Senyor: «Com pot l'Esposa tenir por del seu Espòs?».

Dia litúrgic: Dimecres XXXIV durant l'any 24-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 21,12-19):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. Amb la vostra perseverança salvareu la vida!».

Comentari:

Amb la vostra perseverança salvareu la vida!
Avui parem esment en aquesta breu i incisiva sentència de nostre Senyor, la qual se'ns clava a l'ànima, i en ferir-la ens fa pensar: ¿per què és tan important la perseverança?; ¿per què Jesús fa dependre la salvació de l'exercici d'aquesta virtut?

Perquè el deixeble no és més que el Mestre —«Tothom us odiarà per causa del meu nom» (Lc 21,17)—, i si el Senyor va ser signe de contradicció, els seus deixebles també ho serem necessàriament. Se n'apoderaran del Regne de Déu els qui fan violència, els qui lluiten contra els enemics de l'ànima, els qui lluiten amb energia aquesta “bellíssima guerra de pau i d'amor”, com li agradava dir a sant Josepmaria Escrivà, en la qual consisteix la vida cristiana. No hi ha roses sense espines, i no és el camí cap al cel un viarany sense dificultats. Per això, sense la virtut cardinal de la fortalesa, les nostres bones intencions acabarien essent estèrils. I la perseverança forma part de la fortalesa. Concretament, ens empeny a tenir la força que cal per portar amb joia les contradiccions.

La perseverança en grau màxim es verifica a la creu. Per això, la perseverança confereix llibertat en atorgar la possessió d'un mateix mitjançant l'amor. La promesa del Crist és indefectible: «Amb la vostra perseverança salvareu la vida!» (Lc 21,19), i és així perquè el que ens salva és la Creu. És la força de l'amor el que ens dóna a cadascú l'acceptació pacient i joiosa de la voluntat de Déu, quan aquesta —com succeeix a la Creu— contraria en un primer moment la nostra pobra voluntat humana.

Tan sols en un primer moment, perquè després s'allibera l'energia desbordant de la perseverança que ens mena a comprendre la difícil ciència de la creu. Per això, la perseverança engendra paciència, la qual va més enllà de la simple resignació. Més encara, no té res a veure amb actituds estoiques. La paciència contribueix decisivament a entendre que la Creu, molt abans que dolor, és essencialment amor.

Qui va entendre millor que ningú aquesta veritat salvadora, la nostra Mare del Cel, ens ajudarà a nosaltres a comprendre-la.

Dia litúrgic: Dimarts XXXIV durant l'any 23-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 21,5-11):

En aquell temps, alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes votives. Jesús digué: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat».

Llavors li preguntaren: «Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?». Ell digué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: ‘Sóc jo’, i també: ‘El temps arriba’. No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida». Després els va dir: «Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel».

Comentari:

No en quedarà pedra sobre pedra
Avui escoltem astorats la severa advertència del Senyor: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat» (Lc 21,6). Aquestes paraules de Jesús es troben als antípodes d'una així anomenada “cultura del progrés indefinit de la humanitat” o, si voleu, d'uns quants capdavanters tecnocientífics i políticomilitars de l'espècie humana, en imparable evolució.

Des d'on? Fins on? Això ningú no ho sap ni ho pot saber, llevat, en darrer terme, d'una suposada matèria eterna que nega Déu usurpant-ne, tanmateix, els atributs. Com intenten de fer-nos combregar amb rodes de molí els qui refusen de combregar amb la finitud i precarietat que són pròpies de la condició humana!

Nosaltres, deixebles del Fill de Déu fet home, de Jesús, escoltem les seves paraules i, fent-les ben nostres, les meditem. Heus ací que ens diu: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar!» (Lc 21,8). Ens ho afirma Aquell que ha vingut a donar testimoni de la veritat, tot afirmant que els qui són de la veritat escolten la seva veu.

I heus aquí també que ens assevera: «La fi no vindrà de seguida» (Lc 21,9). La qual cosa vol dir, d'una banda, que disposem d'un temps de salvació i que ens cal aprofitar-lo; i, de l'altra, que, de totes passades, la fi vindrà. Sí, Jesús, vindrà «a judicar els vius i els morts», com professem en el Credo.

Lectors de Contemplar l'Evangeli d'avui, benvolguts germans i amics: uns versets més endavant del fragment que ara comento, Jesús ens estimula i consola amb aquestes altres paraules que, en nom seu, us repeteixo: «Amb la vostra perseverança salvareu la vostra vida!» (Lc 21,19).

Nosaltres, fent-li cordial ressò, amb l'energia d'un himne cristià i català, ens exhortem els uns als altres: «Perseverem, que ja amb la mà toquem el cim!».

Dia litúrgic: Dilluns XXXIV durant l'any 22-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 21,1-4):

En aquell temps, Jesús alçà la vista i veié gent rica que tirava les seves ofrenes a la sala del tresor. Va veure també una viuda molt pobra que hi tirava dues petites monedes de coure, i digué: «Us asseguro amb tota veritat que aquesta viuda pobra ha tirat més que tots els altres. Tots aquests han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure».

Comentari:

Ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure
Avui, com moltes vegades, les coses petites passen desapercebudes: petites almoines, petits sacrificis, petites pregàries (jaculatòries); però el que sembla petit i poc important representa sovint l'ordit i també el coronament de les obres mestres: tant de les grans obres d'art com de l'obra màxima de la santedat personal.

Pel fet de passar desapercebudes aquestes coses petites, llur rectitud d'intenció està garantida: no busquem pas amb elles el reconeixement d'altri ni la glòria humana. Només Déu les descobrirà en el nostre cor, de la mateixa manera que només Jesús veié la generositat de la viuda. És més que segur que la pobra dona no va anunciar el seu gest tocant la trompeta, i fins i tot és possible que experimentés una sensació de ridícul i passés gran vergonya davant la mirada dels rics, que feien donatius esplèndids a la sala del tresor del temple, tot fent notar llur acció. Tanmateix, la seva generositat, que la va dur a treure forces enmig de la seva indigència, meresqué la lloança del Senyor: «Us asseguro amb tota veritat que aquesta viuda pobra ha tirat més que tots els altres. Tots aquests han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure» (Lc 21,3-4).

La generositat de la viuda pobra és una bona lliçó per a nosaltres, els deixebles del Crist. Podem donar moltes coses, com la gent rica que «tirava les seves ofrenes a la sala del tresor» (Lc 21,1). Però res de tot això no tindrà valor si tan sols donem “d'allò que ens sobra”, sense amor ni esperit generós, sense oferir-nos nosaltres mateixos. Diu sant Agustí: «Ells posaven llur vista en les grans ofrenes dels rics i els lloaven per això. Encara que després veieren la viuda, ¿quants van veure aquelles dues monedes?... Ella va donar tot el que tenia. En tenia molt, puix tenia Déu al seu cor. Val més tenir Déu a l'ànima que or dins de l'arca». Ben cert: Siguem generosos amb Déu i Ell ho serà més amb nosaltres.

Dia litúrgic: Diumenge XXXIV de durant l'any: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món (C)

Text de l'Evangeli
(Lc 23,35-43):

En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell que va salvar-ne d'altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit!». També els soldats l'escarnien: se li acostaven a oferir-li vinagre i deien: «Si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix!». Sobre d'Ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus».

Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient: «¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!». Però l'altre, renyant-lo, li respongué: «¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne». Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís».


Comentari:

Aquest és el rei dels jueus
Avui, l'Evangeli ens fa aixecar els ulls cap a la creu on Crist agonitza en el Calvari. Hi veiem el Bon Pastor que dóna la vida per les ovelles. I, al cap damunt hi ha un rètol on es llegeix: «Aquest és el rei dels jueus» (Lc 23,38). Aquest que sofreix horrorosament i que està tan desfigurat en el seu rostre, és el Rei? És possible? Ho comprèn perfectament el bon lladre, un dels dos ajusticiats a banda i banda de Jesús. Li diu amb fe suplicant: «Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne» (Lc 23,42). La resposta de Jesús és consoladora i certa: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís» (Lc 23,43).

Sí, cal que confessem que Jesús és Rei. “Rei” amb majúscules. Ningú no estarà mai a l'alçada de la seva reialesa. El Regne de Jesús no és d'aquest món. És un Regne on s'entra per la conversió cristiana. Un Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d'amor i de pau. Un Regne que surt de la Sang i l'aigua que brollaren del costat de Jesucrist.

El Regne de Déu era un tema primordial en la predicació del Senyor. No cessava de convidar tothom a entrar-hi. Un dia, en el Sermó de la muntanya, va proclamar benaurats els pobres en l'esperit, perquè ells són els qui posseiran aquest Regne.

Orígenes, comentant la dita de Jesús «El Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,21), explica que qui suplica que el Regne de Déu vingui, ho demana rectament d'aquell Regne de Déu que té dins d'ell, perquè neixi, fructifiqui i maduri. Afegeix que «el Regne de Déu que hi ha dins nostre, si avancem contínuament, arribarà a la seva plenitud quan s'hagi acomplert allò que diu l'Apòstol: que Crist, un cop sotmesos els que li són enemics, posarà el Regne en mans de Déu el Pare, i així Déu serà tot en tots». L'escriptor exhorta que diguem sempre: «Sigui santificat el vostre nom, vingui a nosaltres el vostre Regne».

Visquem ja ara el Regne amb la santedat, i en donem testimoni amb la caritat que autentifica la fe i l'esperança.

NO SÉ QUI SOC. (Recordant el Vaitge a Terra Santa Novembre 2010)

Feia ja una bona estona que estàvem xerrant. La gent entrava i sortia de la cafeteria, i nosaltres a la taula del racó havíem ja repassat la major part de la nostra vida. Quan semblava que no quedava res important per comentar, em mires fixament, com qui vol expressar quelcom de molt gran i em dius: porto 25 anys de vida i realment encara no sé qui soc.

Passa sovint que la nostra persona ens sorprèn amb reaccions imprevistes, i al final et preguntes: qui soc ? Això he dit? Quin misteri per a mi és la meva identitat.

Vas sostenir la mirada fixa en els meus ulls esperant una resposta. Potser et conformaves amb una opinió sobre la teva persona. Et mancava reconeixen d’un amic. Però ara el problema el tenia jo. Qui ets tu? Sé qui hi ets, sé que conec moltes coses de tu, però qui ets? Evidentment podria dir algunes coses sobre el teu caràcter, la teva història, algunes trifulgues del teu cor i les capacitats actives d’una persona aprenedora.... però qui ets?

Coneixem a molta gent, tenim molts amics i amigues en el Facebook, el mòbil no para de deixar missatges... però què poc sabem de la identitat dels altres? Especialment el més important, el que els defineix com a persones, la ruta de la seva nau, com suporta les ventades d’alta mar, i què sent de si mateix en els moments d’èxit, de fracàs o de monotonia.

Quan vas baixar els ulls, davant del meu silenci, notava que una certa decepció podia envair-te. Si un amic no sap o no vol dir qui ets.... podria ser, pensaràs, que no li interessa, que a fons mai ha pensat en mi... i coses de semblants. A la poca estona sortíem del bar i ens acomiadàvem, cadascú a casa seva.
Va ser aquell vespre, ja ben a prop de les 12, que vaig obrir el llibre de comentaris bíblics intentant fer una mica de pregària, quan em vaig trobar una sentència d’un autor desconegut. Deia: Els cristians sabem qui som mirant-lo a Ell..
Ell aquí significa Jesús. La llarga estona que va seguir a aquest moment intens, autènticament flipant, vaig anar-me trobant en les pàgines de l’Evangeli de Lluc.

Si vols saber qui ets mira a Jesús i et desvetllarà el teu fons del fons.

Dia litúrgic: Dissabte XXXIII durant l'any 20-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 20,27-40):

En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: «Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. També el segon i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. Finalment va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?».

Jesús els respongué: «Els qui viuen en aquest món es casen, però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu. I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.

Llavors alguns mestres de la Llei li digueren: «Mestre, has respost bé». I ja no s'atrevien a preguntar-li res més.

Comentari:

Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen
Avui, la Paraula de Déu tracta el tema cabdal de la resurrecció dels morts. Es curiós que, com els saduceus, no ens cansem de fer preguntes inútils i sobreres. Intentem solucionar les coses del més enllà amb criteris d'ací baix, quan en el món que vindrà tot és diferent: «Els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit» (Lc 20,35). Partint de criteris equivocats, arribem a conclusions errònies.

Si ens estiméssim més i millor, no ens estranyaria que al cel no hi hagués l'exclusivisme de l'amor que hi ha ací baix, del tot comprensible a causa de la nostra limitació, la qual ens fa difícil poder sortir dels nostres cercles més propers. Però al cel ens estimarem tots i amb un cor pur, sense enveges ni recels, i no solament l'espòs o l'esposa, els fills o els de la nostra sang, sinó tothom, sense excepcions ni discriminacions de llengua, nació, raça o cultura, puix «el veritable amor assoleix una gran força» (Sant Paulí de Nola).

Ens va molt bé sentir aquestes paraules de l'Escriptura que surten dels llavis de Jesús. Ens va bé, perquè a nosaltres ens podria passar que, agitats per tantes coses que no ens deixen ni temps per pensar i influïts per una cultura ambiental que sembla negar la vida eterna, estiguéssim com tocats pel dubte respecte a la resurrecció dels morts. Sí, ens va molt bé que sigui el Senyor mateix qui ens digui que hi haurà un futur més enllà de la destrucció del nostre cos i d'aquest món que passa: «I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen» (Lc 20,37-38).

Dia litúrgic: Dijous XXXII durant l'any 11-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 17,20-25):

En aquell temps, els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu. Ell els respongué: «El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: ‘És aquí’ o ‘És allà’. El Regne de Déu és enmig vostre».

Després digué als deixebles: «Vindran temps que desitjareu veure un de sol dels dies del Fill de l'home, però no el veureu. Us diran: ‘És aquí’ o ‘És allà’. No correu pas a buscar-lo. Perquè igual com el llampec esclata i resplendeix d'un cap a l'altre del cel, així serà el Fill de l'home quan vingui el seu dia. Però primer cal que pateixi molt, i la gent d'aquesta generació l'ha de rebutjar».

Comentari:

El Regne de Déu és enmig vostre
Avui, els fariseus pregunten a Jesús una cosa que ha interessat sempre amb una barreja d'interès, curiositat, por...: Quan vindrà el Regne de Déu? Quan serà el dia definitiu, la fi del món, el retorn de Crist per a judicar els vius i els morts en el judici final?

Jesús diu que això és imprevisible. L'únic que sabem és que vindrà de cop, sense avisar: serà «com el llampec» (Lc 17,24), un esdeveniment sobtat i a l'ensems ple de llum i de glòria. Pel que fa a altres circumstàncies, el segon adveniment de Jesús resta un misteri. Però Jesús ens dóna una pista veritable i segura: ja des d'ara, «el Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,21). O bé: «dins vostre».

El gran succés de l'últim dia serà un fet universal, però passa també en el petit microcosmos de cada cor. És aquí on s'ha d'anar a buscar el Regne. És en el nostre interior on hi ha el Cel, on hi hem de trobar Jesús.

Aquest Regne, que començarà imprevisiblement “a fora”, pot començar ja ara “a dins” nostre. L'últim dia es configura ja ara a l'interior de cadascú. Si volem entrar en el Regne en el dia final, fem entrar el Regne dins nostre, ara. Si volem que Jesús en aquell moment definitiu sigui el nostre jutge misericordiós, fem que Ell ara sigui el nostre amic i hoste interior.

Sant Bernat, en un sermó d'Advent, parla de tres vingudes de Jesús. La primera vinguda, quan es féu home; l'última, quan vindrà com a jutge. Hi ha una vinguda intermèdia, que és la que té lloc ja ara en el cor de cadascú. És allí on es fan presents, a nivell personal i d'experiència, la primera i la darrera vinguda. La sentència que pronunciarà Jesús el dia del Judici, serà la que ara ressoni en el nostre cor. Allò que encara no ha arribat, és ja ara una realitat.

Dia litúrgic: Dimecres XXXII durant l'any 10-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 17,11-19):

Un dia, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. A l'entrada d'un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny i es posaren a cridar: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!». En veure'ls, Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots». Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra.

Un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. Jesús digué: «¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¿No n'hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d'aquest estranger?». I li digué: «Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat».

Comentari:

Es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies
Avui, Jesús passa vora nostre per a fer-nos viure l'escena esmentada més amunt, amb un caire real, en la persona de tants marginats com hi ha a la nostra societat, els quals esguarden els cristians per trobar-hi la bondat i l'amor de Jesús. En temps del Senyor, els leprosos formaven part de l'estament dels marginats. De fet, aquells deu leprosos anaren a trobar Jesús «a l'entrada d'un poble» (Lc 17,12), car ells no podien entrar a les poblacions, ni els era permès apropar-se a la gent («s'aturaren un tros lluny i es posaren a cridar»).

Amb una mica d'imaginació, cadascú de nosaltres pot reproduir la imatge de marginats de la societat, que tenen nom com nosaltres: immigrants, drogoaddictes, delinqüents, malalts de sida, gent en atur, pobres... Jesús vol guarir-los, remeiar llurs sofrences, resoldre els seus problemes; i ens demana col·laboració de forma desinteressada, gratuïta, eficaç... per amor.

A més, apropem a cadascú de nosaltres la lliçó que dóna Jesús. Som pecadors i necessitats de perdó, som pobres que tot ho esperem d'Ell. Seríem capaços de dir com el leprós «Jesús, mestre, tingues pietat de mi» (cf. Lc 17,13)? Sabem recórrer a Jesús amb pregària profunda i confiada?

Imitem el leprós guarit, que torna a Jesús a donar-li gràcies? De fet, només «un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu» (Lc 17,15). Jesús troba a faltar els altres nou: «No eren deu, els qui han quedat purs? On són els altres nou?» (Lc 17,17). Sant Agustí donà la següent sentència: «‘Gràcies a Déu!’: no hi ha res que hom pugui dir amb major brevetat (...) ni fer amb major utilitat que aquestes paraules». Per tant, nosaltres, com agraïm a Jesús el gran do de la vida, pròpia i de la família; la gràcia de la fe, la santa Eucaristia, el perdó dels pecats...? No ens passa que alguna vegada no li donem gràcies per l'Eucaristia, tot i participar-hi amb freqüència? L'Eucaristia és —no en dubtem— la nostra millor vivència de cada dia.

Dia litúrgic: 9 de Novembre: Dedicació de la Basílica del Laterà a Roma 9-11-2010

Text de l'Evangeli
(Jn 2,13-22):

Quan era a prop la Pasqua dels jueus, Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!». Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del teu temple em consumeix».

Llavors els jueus el van interrogar: «Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré». Els jueus replicaren: «Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?». Però Ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.

Comentari:
Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré
Avui, en aquesta festa universal de l'Església, recordem que tot i que no hi ha cap edifici al món que pugui contenir entre els seus murs la immensitat de Déu, des de molt antic l'ésser humà ha sentit la necessitat de reservar espais que afavoreixin el trobament personal i comunitari amb Déu. Als inicis del cristianisme, els llocs de trobada amb Déu eren les cases particulars, en les quals es reunien les comunitats per a la pregària i la fracció del pa. La comunitat reunida era —com ara també és— el temple sant de Déu. Amb el pas del temps, les comunitats van anar bastint edificis dedicats a les reunions litúrgiques, la predicació de la Paraula i l'oració. I així és com al cristianisme, amb el pas de la persecució a la llibertat religiosa en l'Imperi Romà, van aparèixer les grans basíliques. Una d'elles és Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma.

Sant Joan del Laterà és el símbol de la unitat de totes les Esglésies del món amb l'Església de Roma, i per això aquesta basílica té el títol d'Església cap i mare de totes les Esglésies. La seva importància és superior a la de la mateixa Basílica de Sant Pere del Vaticà, ja que en realitat aquesta no és una catedral, sinó un santuari construït sobre el sepulcre de Sant Pere i el lloc on resideix actualment el Papa, el qual, com a Bisbe de Roma, té en la Basílica Lateranense la seva catedral.

Amb tot, no podem perdre mai de vista que el veritable lloc de trobada de l'home amb Déu, l'autèntic temple, és Jesucrist. Per això, Ell té plena autoritat per a purificar la casa del seu Pare i per pronunciar aquestes paraules: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré» (Jn 2,19). Gràcies al lliurament de la seva vida per nosaltres, Jesucrist ha fet dels creients un temple vivent de Déu. Per aquesta raó, el missatge cristià ens recorda que tota persona humana és una realitat sagrada, habitada per Déu, i no podem pas profanar-la fent-la servir com un mitjà.

Dia litúrgic: Dilluns XXXII durant l'any 7-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 17,1-6):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Sempre hi haurà algú que en faci caure d'altres en pecat, però ai del qui els fa caure! Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d'aquests petits. Estigueu alerta!

»Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: ‘Me'n penedeixo’, tu l'has de perdonar».

Llavors els apòstols digueren al Senyor: «Augmenta'ns la fe». Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria».

Comentari:

Si t'ofèn set vegades al dia (....), tu l'has de perdonar
Avui, l'Evangeli ens parla de tres temes importants. En primer lloc, de la nostra actitud amb els infants. Si en altres ocasions se'ns va fer l'elogi de la infantesa, en aquesta se'ns adverteix del mal que hom els pot ocasionar.

Escandalitzar no és esvalotar o estranyar, com de vegades ho entenem; el mot grec que l'evangelista empra és “skandalon”, que significa objecte que fa ensopegar o relliscar, una pedra o una pell de plàtan, per entendre'ns. Cal tenir molt de respecte a l'infant, i ai d'aquell que l'iniciï en el pecat de qualsevol manera! (cf. Lc 17,1). Jesús li anuncia un gran càstig i ho fa amb una imatge molt eloqüent. Encara podem veure a Terra Santa antigues rodes de molí; són grans cercles de pedra amb un forat al mig (recorden també, amb una mida més gran, els collarets que es posen al coll dels traumatitzats). Lligar la roda al coll de l'escandalitzador i llançar-lo a l'aigua expressa un càstig terrible. Jesús fa servir un llenguatge gairebé d'humor negre. Pobres de nosaltres si fem mal als infants! Pobres de nosaltres si els iniciem en el pecat! Hi ha moltes maneres de perjudicar-los: mentir, ambicionar, triomfar injustament, dedicar-se a tasques que satisfaran llur vanitat...

En segon lloc, el perdó. Jesús ens demana que perdonem tantes vegades com calgui, fins i tot el mateix dia, si l'altre està penedit, encara que ens cremi l'ànima: «Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l» (Lc 17,3). La capacitat de perdonar és el termòmetre de la caritat.

En tercer lloc, la fe: més que una riquesa de l'enteniment (en sentit merament humà), és un “estat d'ànim”, fruit de l'experiència de Déu, de poder obrar recolzant-nos en la seva confiança. «La fe és el principi de la vida veritable», diu sant Ignasi d'Antioquia. El qui obra amb fe aconsegueix meravelles; així ho expressa el Senyor quan diu: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria» (Lc 17,6).

Dia litúrgic: Dissabte XXXI durant l'any 6-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 16,9-15):

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «Jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes. Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans. Per tant, si no heu merescut la confiança en l'administració del diner, que és enganyós, ¿qui us confiarà els béns veritables? I si no heu merescut la confiança en les coses que són d'un altre, ¿qui us donarà allò que us pertany? Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner».

Els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús. Ell els digué: «Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls
de Déu».

Comentari:

Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran
Avui, Jesús torna a parlar amb autoritat: empra el «Jo us dic», que té una força peculiar, de doctrina nova. «Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (cf. 1Tm 2,4). Déu ens vol sants i ens assenyala avui uns trets necessaris per assolir la santedat i posseir els “béns veritables”: la fidelitat en les coses petites, l'autenticitat i el fet de no perdre de vista que Déu coneix els nostres cors.

La fidelitat en les coses petites és al nostre abast. Les nostres jornades solen estar configurades pel que diem “coses molt normals”: el mateix treball, les mateixes persones, unes pràctiques de pietat, la mateixa família... I és en aquestes realitats ordinàries on hem de realitzar-nos com a persones i créixer en santedat. «Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran» (Lc 16,10). Cal fer ben fetes totes les coses, amb rectitud d'intenció, amb el desig de plaure Déu, el nostre Pare; quan ho fem per amor, això té un gran valor i ens prepara per als “béns veritables”. ¡Què bé ho expressava sant Josepmaria!: «¿Has vist com bastien aquell edifici de magnitud imponent? —Un maó, i un altre. Milers. Però, d'un a un. —I sacs de ciment, d'un a un. I carreus, que signifiquen poc, davant la mola del conjunt. —I trossos de ferro. —I obrers que treballen, dia a dia, les mateixes hores... ¿Has vist com alçaven aquell edifici de magnitud imponent?... —A força de coses petites!».

Ens pot ajudar a viure la rectitud d'intenció fer ben fet l'examen de consciència cada vespre i no perdre mai de vista que Déu ho veu tot, fins i tot els pensaments més amagats, com vam aprendre al catecisme, i que l'important és plaure en tot el nostre Pare Déu, a qui hem de servir per amor, tenint en compte que «cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre» (Lc 16,13). No ho oblidem mai: «Només Déu és Déu» (Benet XVI).

Dia litúrgic: Divendres XXXI durant l'any 5-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 16,1-8):

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. Ell el cridà i li digué: ‘Què és això que sento a dir de tu? Dóna'm comptes de la teva administració, perquè d'ara endavant ja no podràs administrar els meus béns’. L'administrador va pensar: ‘Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m'hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l'administració’.

»Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: ‘Quant deus al meu amo?’. Li respongué: ‘Cent gerres d'oli’. Ell li digué: ‘Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta’. A un altre li digué: ‘I tu, quant deus?’. Li respongué: ‘Cent sacs de blat’. Ell li diu: ‘Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta’.

»I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia: Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum».

Comentari:

Els homes d'aquest món són més astuts que els fills de la llum
Avui, l'Evangeli ens presenta una qüestió a primera vista sorprenent. En efecte, diu el text de sant Lluc: «I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia» (Lc 16,8).

És evident que aquí no se'ns proposa de ser enganyosos en les relacions entre nosaltres, menys encara amb el Senyor. No es tracta, per tant, d'una lloança al que seria la malifeta d'un administrador. El que Jesús manifesta amb el seu exemple és una queixa per l'habilitat en la solució de les qüestions d'aquest món i la manca d'enginy veritable dels fills de la llum en la construcció del Regne de Déu: «Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum» (Lc 16,8).

Tot això ens mostra —una vegada més!— que el cor de l'home segueix amb els mateixos límits i pobreses de sempre. Actualment parlem de tràfic d'influències, de corrupció, d'enriquiments indeguts, de falsedat de documents... Més o menys, com en temps de Jesús.

Però la qüestió que això ens planteja és doble: És que pensem que podem enganyar Déu amb les nostres aparences, amb el nostre anar fent com a cristians? I, en parlar d'astúcia, hauríem de parlar també d'interès. Estem realment interessats en el Regne de Déu i la seva justícia? És freqüent la mediocritat en la nostra resposta com a fills de la llum? Jesús va dir també que allà on hi tenim el tresor allí hi ha el nostre cor (cf. Mt 6,21). Quin és per a nosaltres el tresor de la nostra vida? Cal que examinem els nostres anhels per tal de conèixer on hi tenim el nostre tresor... Ens diu sant Agustí: «El teu anhel continu és la teva veu contínua. Si deixes d'estimar callarà la teva veu, callarà el teu desig».

Potser avui, davant del Senyor, ens hem de plantejar quina ha de ser la nostra astúcia com a fills de la llum, és a dir la sinceritat en les nostres relacions amb Déu i amb els germans. «En veritat, la vida és sempre una opció: entre honradesa i injustícia, entre fidelitat i infidelitat, entre bé i mal (...). En definitiva —diu Jesús— cal decidir-se».

Dia litúrgic: Dijous XXXI durant l'any 4-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 15,1-10):

En aquell temps, veient que tots els publicans i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells».

Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut?’. Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.

»O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut?’. Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix».

Comentari:

En el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix
Avui, l'evangelista de la misericòrdia de Déu ens exposa dues paràboles de Jesús que il·luminen la conducta divina envers els pecadors que tornen al bon camí. Amb la imatge tan humana de l'alegria, ens revela la bondat de Déu que es complau en el retorn del qui s'havia allunyat del pecat. És com un tornar a la casa del Pare (com dirà més explícitament a Lc 15,11-32). El Senyor no va venir a condemnar el món, sinó a salvar-lo (cf. Jn 3,17), i ho va fer acollint els pecadors que amb plena confiança «s'acostaven (...) a Jesús per escoltar-lo» (Lc 15,1), ja que Ell els guaria l'ànima com un metge guareix el cos dels malalts (cf. Mt 9,12). Els fariseus es tenien per bons i no sentien necessitat del metge, i és per a ells —diu l'evangelista— que Jesús proposà les paràboles que llegim avui.

Si nosaltres ens sentim espiritualment malalts, Jesús ens atendrà i se n'alegrarà que hi acudim. Si, en canvi, com els orgullosos fariseus penséssim que no ens cal demanar perdó, el Metge diví no podria obrar en nosaltres. Sentir-nos pecadors ho hem de fer cada vegada que recitem el Parenostre, ja que hi diem «perdoneu les nostres culpes...». I com li hem d'agrair que ho faci! Com també hem de sentir agraïment pel sagrament de la reconciliació que ha posat al nostre abast tan compassivament. Que la supèrbia no ens el faci menystenir. Sant Agustí ens diu que Jesucrist, Déu Home, ens donà exemple d'humilitat per a guarir-nos del “tumor” de la supèrbia, «ja que gran misèria és l'home superb, però més gran misericòrdia és el Déu humil».

Diguem encara que la lliçó que Jesús dóna als fariseus és exemplar també per a nosaltres; no podem fer fora de la nostra vora els pecadors. El Senyor vol que ens estimem com Ell ens ha estimat (cf. Jn 13,34) i hem de sentir gran goig quan puguem portar a la pleta una ovella esgarriada o recobrar una moneda perduda.

EL REGAL D’AVUI.

EL REGAL D’AVUI.

El regal d’avui és precisament avui. O és que potser esperaves una cosa més suggestiva i estrident? Doncs, ves per on, avui és el millor regal per a tu.
On ets ara ? Te’n adones si ets a algun lloc ... vol dir que ets. Vius, potser amb bona salut, potser amb mala salut, ves a saber, amb el cor expansiu o encongit, carregat de problemes o amb algunes solucions, aïllat o ben comunicat... però ets.

Resulta que un bon dia, segurament semblant a avui, per primer cop vas inspirar el primer alè, i durant, quants anys? A unes 100.000 pulsacions per dia el teu cor no ha parat. Menys mal que no ha parat...i avui està de nou treballant per enviar la sang, la vida, l’oxigen... fins el més amagat racó del teu cos. No hi pensem, oi, en el que significa la nostra meravella.

Resulta que un dia, possiblement semblant avui, serà en un moment determinat la darrera expiració. No és tràgic, de debò t’ho dic, és absolutament normal. Quan? Com ? Al costat de qui? De quina manera? La gent anirà pel carrer una mica accelerada, el metro ple a l’hora punta, es parlarà de la nova artista, de qui pot guanyar les eleccions o de la situació del Barça... i serà el primer dia de la teva absència.

Però entra la primera inspiració i la darrera expiració.... hi ha avui. Dia normal, segurament, o bo o dolent, capficat o tranquil... però la única possibilitat d’ara. No creus que val la pena de viure intensament?

Deixo a les teves mans aquets camí, curt o llarg que em queda. El que si sé de cert és que la millor possibilitat és la d’avui. El moviment del cor, que inspira i expira ara mateix, em parla d’acollir el que entra en mi i amb aquesta entrada Tu també. El moviment del cor que expira em parla de l’urgent necessitat de donar, de comunicar, de compartir, també amb Tu, com saps fer-ho, amb ela altres que també viuen la seva possibilitat, ara.

Reconfortat, doncs per un moment interior, per uns pensaments tan senzills, ara surt de tu mateix i gaudeix del millor regal.... avui.

Dia litúrgic: Dimecres XXXI durant l'any 3-11-2010

Text de l'Evangeli
(Lc 14,25-33):

En aquell temps, molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué: «Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.

»¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d'ell dient: ‘Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar’. O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s'asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l'altre encara és lluny. Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu».

Comentari:
Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu
Avui contemplem Jesús que fa camí cap a Jerusalem. Allí lliurarà la seva vida per la salvació del món. «En aquell temps, molta gent feia camí amb Jesús» (Lc 14,25): els deixebles, caminant amb Jesús que els precedeix, han d'aprendre a ser homes nous. Aquesta és la finalitat de les instruccions que, en aquesta pujada a la “Ciutat de la pau”, el Senyor exposa i proposa als qui el segueixen.

Deixeble vol dir “seguidor”. Seguir les petjades del Mestre, ésser com Ell, pensar com Ell, viure com Ell... El deixeble conviu amb el Mestre i l'acompanya. El Senyor ensenya amb fets i paraules. Prou han vist l'actitud de Crist entre l'Absolut i el relatiu. Li han sentit a dir moltes vegades que Déu és el primer valor de l'existència. Han admirat la relació entre Jesús i el Pare celestial. Han vist la dignitat i la confiança amb què li pregava. Han admirat la seva pobresa radical.

Avui, el Senyor els parla en termes clars. L'autèntic deixeble, per damunt de tota mena de lligams, àdhuc dels més íntims, ha d'estimar, amb tot el seu cor i la seva ànima, nostre Senyor Jesucrist: «Si algú ve a mi i no m'estima més (…) que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu» (Lc 14,26-27). Ell ocupa el primer lloc en la vida del seguidor. Diu sant Agustí: «Responguem al pare i a la mare: ‘Us estimo en el Crist, no en comptes del Crist». El seguiment precedeix, fins i tot, l'estimació per la pròpia vida. Seguir Jesús, a fi de comptes, comporta abraçar la creu. Sense creu no hi ha deixeble.

La crida evangèlica exhorta a la prudència, és a dir, a la virtut que dirigeix l'actuació adequada. Qui es vol fer una torre ha de comptar si pot afrontar-ne el pressupost. El rei que ha de combatre decideix si fa la guerra o demana la pau després de considerar els soldats que té. Qui vol ser deixeble del Senyor ha de renunciar a tots els seus béns. La renúncia serà la millor aposta!

Dia litúrgic: 2 de Novembre: Commemoració de tots els fidels difunts

Text de l'Evangeli
(Lc 23,33.39-43):

Quan els soldats arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient: «¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!». Però l'altre, renyant-lo, li respongué: «¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne». Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís».

Comentari:

Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne
Avui, l'Evangeli evoca el fet més fonamental del cristià: la mort i resurrecció de Jesús. Avui fem nostra la petició del Bon Lladre: «Jesús, recorda't de mi» (Lc 23,42). «L'Església no prega pels sants com prega pels difunts, que dormen en el Senyor: més aviat s'encomana a les oracions d'aquells i fa oracions per aquests», deia sant Agustí en un Sermó. Un cop l'any, com a mínim, els cristians ens preguntem quin és el sentit de la nostra vida i quin és el de la nostra mort i resurrecció. És el dia de la celebració dels fidels difunts, que sant Agustí ens ha distingit respecte de Tots Sants.

Els patiments de la Humanitat són els mateixos que els de l'Església i, sens dubte, tenen en comú que tot sofriment humà és d'alguna manera privació de vida. Per això, la mort d'algun ésser estimat ens produeix un dolor tan indescriptible que ni tan sols la fe pot alleugerir-lo. Així, els homes sempre han volgut honorar els difunts. La memòria, en efecte, és una manera de fer presents els absents, de perpetuar la seva vida. Però els seus mecanismes psicològics i socials esmorteeixen els records amb el temps. Si humanament això ens pot dur a l'angoixa, cristianament, gràcies a la resurrecció, tenim pau. L'avantatge de creure-hi és que ens permet confiar què, malgrat l'oblit, els tornarem a trobar en l'altra vida.

Un segon avantatge de creure és que en recordar els difunts, preguem per ells. Ho fem des del fons del nostre cor, en la intimitat amb Déu, i cada vegada que preguem junts, en l'Eucaristia: no estem sols davant el misteri de la mort i de la vida, sinó que el compartim com a membres del Cos de Crist. Més encara: veient la creu, suspesa entre el cel i la terra, sabem que s'estableix una comunió entre nosaltres i els nostres difunts. Per això, sant Francesc proclamà agraït: «Lloat sigueu, oh Senyor nostre, per la mort corporal, la nostra germana».

ARA EN DÉU - TOT RECORDAN AL XICU

Recordant un jove 33 anys que coneixia. He sabut que del seu sofriment. dolor l’oferiria ha Deu perquè i haguessin mes vocacions.

Quin gran exemple ens as donat Xicu,




La seva mà era encara calenta. La tenies agafada entre les teves. L’apressaves amb tendresa, força i sentiment de comiat decisiu. Feia pocs segons que havia deixat de respirar, i el seu rostre dibuixava l’harmonia de la pau definitiva. Tot ha acabat. Tot és ja història. Ha marxat l’infant, aquell jove inconformista, l’amic de les arts i dels negocis, una persona sempre marcada pels anys de la guerra, la mare, el pare, l’amic, el poeta, el solitari.... o potser la persona que ha viscut poc temps, massa poc, ens sembla

Ara : en Déu.



Aquest Déu insondable i misteriós, que vas entendre una mica quan et va sortir a l’encontre, superant els mils logaritmes de la cultura racionalista occidental. Perquè sempre passa el mateix, és Ell que ens va a trobar. Molts cops quan menys l’esperem. Potser ens troba en el desert, no pas el de les dunes arenoses sense fi, sinó aquell interior que mai acaba d’arribar a l’oasi definitiu. Voltes i voltes sobre el terreny ja trepitjat quan et sembla que definitivament has trobat una plenitud duradora; però no, encara no, seguim caminant.

Ara: en Déu.



A la nit de l’hospital, quan no pots dormir, i de lluny escoltes la xerrada dels que estan de guàrdia, com sempre. Estàs absolutament sol, una llum esmortida et va mostrant el sostre blanc, i ja no penses ni amb els de casa. Aleshores Déu et ve a visitar.

Resulta que et preguntes: i com és que em conegui i s’ocupi de mi ? No ho entens. Recordes, però, el nombre de les galàxies que poblen l’univers, milions, les infinites llavors de primavera, les arenes de la mar, i els àtoms d’una sola gota d’aigua.... , penses que és ben possible que Déu s’ocupi de tu.

Ara: en Déu.



La seva mà s’ha anat refredant. Hi ha qui plora calladament a l’altra banda del llit. Deixo el contacte, i plego les meves mans sobre el pit, com guardant el tresor de la nostra relació, i penso que la mort és el pas necessari per “Ara en Déu”.

Et confiem a Ell. El temps per a tu ja ha passat.



Dia litúrgic: 1 de Novembre: Tots Sants 1-11-2010

Text de l'Evangeli
(Mt 5,1-12a):

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

Comentari:

Alegreu-vos-en i celebreu-ho
Avui celebrem la realitat d'un misteri salvador, que expressem en el “credo” i que és molt consolador: «Crec en la comunió dels sants». Tots els sants, des de la Verge Maria, que han passat ja a la vida eterna, formen una unitat: són l'Església dels benaurats, als quals Jesús felicita: «Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!» (Mt 5,8). Alhora, estan també en comunió amb nosaltres. La fe i l'esperança no poden unir-nos perquè ells gaudeixen de l'eterna visió de Déu; però ens uneix, en canvi, la caritat «que no passa mai» (1Co 13,13). La caritat entesa com l'amor que ens uneix amb ells al mateix Pare, al mateix Crist Redemptor i al mateix Esperit Sant. Un amor que els fa solidaris i sol·lícits amb nosaltres. Per tant, no és solament per raó d'exemplaritat que venerem els sants. Hi ha una raó més forta: la unitat en l'Esperit de tota l'Església que s'enforteix amb la pràctica de la caritat fraterna.

Per aquesta profunda unitat hem de sentir-nos propers a tots els sants que, abans de nosaltres, han cregut el que nosaltres creiem, han esperat el que nosaltres esperem i, sobretot, han estimat el Pare Déu i els germans els homes, buscant d'imitar l'amor del Crist.

Els sants apòstols, els sants màrtirs, els sants confessors que han existit al llarg de la història són, per tant, germans i intercessors nostres; en ells s'han complert aquestes paraules profètiques de Jesús: «Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Mt 5,11-12). Els tresors de la seva santedat són béns de família, amb els que podem comptar. Aquests són els tresors del cel que Jesús invita a reunir (cf. Mt 6,20). Com afirma el Concili Vaticà II, «la seva sol·licitud de germans ajuda molt la nostra feblesa» (Lumen gentium, 49). Aquesta solemnitat ens aporta una notícia reconfortant que ens invita a l'alegria i a la festa.