Dia litúrgic: Divendres IV de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 14,1-6):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta». Tomàs li pregunta: «Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li respon: «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi».

Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi

Avui, en aquest Divendres IV de Pasqua, Jesús ens convida a la calma. La serenor i l'alegria flueixen com un riu de pau des del seu Cor ressuscitat fins al nostre, atabalat i inquiet, sacsejat tants cops per un activisme tan enfebrat com estèril.

Són els nostres els temps de l'agitació, el nerviosisme i l'estrès. Temps en què el Pare de la mentida ha infectat les intel·ligències dels homes fent-los anomenar el bé mal i el mal bé, donant llum per foscor i foscor per llum, sembrant en llurs ànimes el dubte i l'escepticisme que abrusen en elles qualsevol brotada d'esperança en un horitzó de plenitud que el món amb els seus afalacs no sap ni pot donar.

Els fruits d'aquesta diabòlica empresa o activitat són evidents: senyorejat el “sense-sentit” i la pèrdua de la transcendència de tants homes i dones, no solament han oblidat, sinó que han perdut el camí, perquè abans oblidaren el Camí. Guerres, violències de tot gènere, tancament i egoisme davant la vida (anticoncepció, avortament, eutanàsia...), famílies trencades, joventut “des-nortada”, i un llarg etcètera, constitueixen la gran mentida sobre la que s'ajeu bona part de la trista bastida de la societat de l'anomenat “progrés”.

Enmig de tot, Jesús, el Príncep de la Pau, repeteix als homes de bona voluntat amb la seva infinita mansuetud: «Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi» (Jn 14,1). A la dreta del Pare, Ell acarona com un somni il·lusionat de la seva misericòrdia el moment de tenir-nos amb Ell, «perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic» (Jn 14,3). No podem excusar-nos com Tomàs. Nosaltres sí sabem el camí. Nosaltres, per pura gràcia, sí coneixem el viarany que mena vers al Pare, en la casa del qual hi ha moltes estances. En el cel ens espera un lloc, que restarà per sempre buit si nosaltres no l'ocupem. Apropem-nos, doncs, sense temor, amb il·limitada confiança a Aquell que és l'únic Camí, la irrenunciable Veritat i la Vida en plenitud.

Santoral 26 d'Abril: Sant Isidor, bisbe i doctor de l'Església

Text de l'Evangeli
(Jn 10,1-10):


En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho ben asseguro: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre i un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: a ell, el guarda li obre la porta, i les ovelles escolten la seva veu; crida les que són seves, cada una pel seu nom, i les fa sortir. Quan les té totes a fora, camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en comptes de seguir-lo en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys. Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava.

Per això Jesús continuà: «Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers, però les ovelles no se'ls escoltaven. Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir».

El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: les ovelles escolten la seva veu i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu

Avui continuem considerant una de les imatges més belles i més conegudes de la predicació de Jesús: el bon Pastor, les seves ovelles i la pleta. Tots tenim en el record les figures del bon Pastor que des de petits hem contemplat. Una imatge que era molt estimada pels primers fidels i que forma part ja de l'art sacre cristià del temps de les catacumbes. Quantes coses ens fa evocar aquell pastor jove amb l'ovella ferida sobre les seves espatlles! Moltes vegades ens hem vist nosaltres mateixos representats en aquell pobre animal.

No fa gaires dies hem celebrat la festa de la Pasqua i, una vegada més, hem recordat que Jesús no parlava en un llenguatge figurat quan ens deia que el bon pastor dóna la seva vida per les seves ovelles. Realment ho va fer: la seva vida va ser la penyora del nostre rescat, amb la seva vida va comprar la nostra, gràcies a aquest lliurament nosaltres hem estat rescatats: «Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran» (Jn 10,9). Trobem aquí la manifestació del gran misteri de l'amor inefable de Déu que arriba fins a aquests extrems inimaginables per salvar a cada criatura humana. Jesús porta fins a l'extrem el seu amor, fins al punt de donar la seva vida. Ressonen encara aquelles paraules de l'Evangeli de sant Joan introduint-nos en els moments de la Passió: «Abans de la festa de la Pasqua, sabent Jesús que havia arribat la seva hora de passar d'aquest món al Pare, Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem» (Jn 13,1).

D'entre les paraules de Jesús voldria suggerir un aprofundiment en aquestes: «Jo sóc el bon pastor, i conec les meves ovelles, i les meves em coneixen a mi» (Jn 10,14); més encara, «les ovelles escolten la seva veu (...) i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu» (Jn 10,3-4). És veritat que Jesús ens coneix, però, ¿podem dir nosaltres que el coneixem prou bé a Ell, que l'estimem i que corresponem com cal?

Dia litúrgic: Diumenge IV (C) de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 10,27-30):

En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. Jo i el Pare som u».

Comentari: P. Josep LAPLANA OSB Monjo de Montserrat (Montserrat, Barcelona, Espanya)

Les meves ovelles escolten la meva veu

Avui, la mirada de Jesús sobre els homes és la mirada del Bon Pastor, que pren sota la seva responsabilitat les ovelles que li són confiades i s'ocupa de cadascuna d'elles. Entre Ell i elles crea un lligam, un instint de coneixement i de fidelitat: «Escolten la meva veu; jo les conec, i elles em segueixen» (Jn 10,27). La veu del Bon Pastor és sempre una crida a seguir-lo, a entrar en el seu cercle magnètic d'influència.

Crist se'ns ha guanyat no solament amb el seu exemple i amb la seva doctrina, sinó amb el preu de la seva Sang. Li hem costat molt, i per això no vol que ningú dels seus es perdi. I, amb tot, l'evidència s'imposa: uns segueixen la crida del Bon Pastor i altres no. L'anunci de l'Evangeli a uns els produeix ràbia i a uns altres alegria. Què tenen els uns que no tinguin els altres? Sant Agustí, davant del misteri abismal de l'elecció divina, responia: «Déu no et deixa, si tu no el deixes»; no t'abandonarà, si tu no l'abandones. No donis, doncs, la culpa a Déu, ni a l'Església, ni als altres, perquè el problema de la teva fidelitat és teu. Déu no nega a ningú la seva gràcia, i aquesta és la nostra força: agafar-nos fort a la gràcia de Déu. No és cap mèrit nostre; simplement, hem estat “agraciats”.

La fe entra per l'oïda, per l'audició de la Paraula del Senyor, i el perill més gran que tenim és la nostra sordesa, no oir la veu del Bon Pastor, perquè tenim el cap ple de sorolls i d'altres veus discordants, o encara més greu, allò que els Exercicis de sant Ignasi diuen «fer-se el sord», saber que Déu et crida i no voler sentir-te al·ludit. Aquell que es tanca a la crida de Déu conscientment, reiteradament, perd la sintonia amb Jesús, perdrà l'alegria de ser cristià per anar a péixer a unes altres pastures que no sacien ni donen vida eterna. Nogensmenys, Ell és l'únic que ha pogut dir: «Jo els dono vida eterna» (Jn 10,28).

Dia litúrgic: Dissabte III de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 6,60-69):

En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?». Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué: «Això us escandalitza? Doncs què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen». Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. I afegí: «Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare».

Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb Ell. Llavors Jesús digué als Dotze: «¿També vosaltres em voleu deixar?». Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu».

Tu tens paraules de vida eterna

Avui acabem de llegir a l'Evangeli el discurs de Jesús sobre el Pa de Vida, que és Ell mateix que es donarà a nosaltres com a aliment per a les nostres ànimes i per a la nostra vida cristiana. I, com sol passar, hem contemplat dues reaccions ben diferents, si no oposades, de part dels qui l'escolten.

Per alguns, el seu llenguatge és massa dur, incomprensible per a la seva mentalitat tancada a la Paraula salvadora del Senyor, i sant Joan diu —amb certa tristesa— que «des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb Ell» (Jn 6,66). I el mateix evangelista ens dóna una pista per a entendre l'actitud d'aquestes persones: no creien, no estaven disposades a acceptar les ensenyances de Jesús, sovint incomprensibles per a elles.

Per altra banda, veiem la reacció dels Apòstols, representada per sant Pere: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem» (Jn 6,68-69). No és que els dotze siguin més llestos que els altres, ni tan sols més bons, ni potser més entesos en la Bíblia; el que sí són és més senzills, més confiats, més oberts a l'Esperit, més dòcils. Els sorprenem de tant en tant en les pàgines dels evangelis equivocant-se, no entenent Jesús, discutint-se sobre quin d'ells és el més important, fins i tot corregint el Mestre quan els anuncia la seva passió; però sempre els trobem al seu costat, fidels. El seu secret: l'estimaven de debò.

Sant Agustí ho expressa així: «No deixen empremta en l'ànima els bons costums, sinó els bons amors (...). Això és en veritat l'amor: obeir i creure a qui s'estima». A la llum d'aquest Evangeli ens podem preguntar: on tinc posat el meu amor?, quina fe i quina obediència tinc en el Senyor i en el que l'Església ensenya? quina docilitat, senzillesa i confiança visc amb les coses de Déu?

Dia litúrgic: Dimecres III de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 6,35-40):

En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. Però ja us ho he dit: vosaltres m'heu vist i encara no creieu. Tots els qui el meu Pare em dóna vindran a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi, perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat. I la voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que Ell m'ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia. Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els qui veuen el Fill i creuen en Ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrer dia».


Aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els qui veuen el Fill i creuen en Ell tinguin vida eterna

Avui, Jesús es presenta com el pa que dóna la vida. A primera vista, la definició que fa d'Ell mateix és curiosa i paradoxal; però, quan anem més a fons, ens adonem que en aquestes paraules es manifesta el sentit de la seva missió: salvar l'home i donar-li vida. «La voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que Ell m'ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia» (Jn 6,39). Per aquest motiu i per a perpetuar la seva acció salvadora i la seva presència entre nosaltres, Jesucrist s'ha fet aliment de vida a favor nostre.

Déu fa possible que creguem en Jesucrist i ens atansem a Ell: «Tots els qui el meu Pare em dóna vindran a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi, perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat» (Jn 6,37-38). Atansem-nos, per tant, amb fe a Aquell que ha volgut ser el nostre aliment, la nostra llum i la nostra vida, ja que «la fe és el principi de la vida veritable», com afirma sant Ignasi d'Antioquia.

Jesucrist ens convida a seguir-lo, a alimentar-nos d'Ell, puix això és el que significa veure'l i creure en Ell, i alhora ens ensenya a fer la voluntat del Pare, tal com Ell la duu a terme. En ensenyar als deixebles la pregària dels fills de Déu, el Parenostre, va posar seguides aquestes dues peticions: «Faci's la vostra voluntat així a la terra com es fa en cel. El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d'avui». Aquest pa es refereix no solament a l'aliment material, sinó a Ell mateix, aliment de vida eterna, amb qui hem de restar units dia rere dia amb la cohesió profunda que ens dóna l'Esperit Sant.

Dia litúrgic: Dimarts III de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 6,30-35):

En aquell temps, la gent digué a Jesús: «I tu, quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: Els donà pa del cel per aliment». Llavors Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món». Ells li demanen: «Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest». Jesús els diu: «Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set».

És el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel

Avui, en les paraules de Jesús podem veure la contraposició i la complementarietat que hi ha entre l'Antic i el Nou Testament: l'Antic Testament era figura del Nou i en el Nou arriben a plenitud les promeses fetes per Déu als pares en l'Antic. Així, el mannà que menjaren els israelites al desert no era l'autèntic pa del cel, sinó figura del pa veritable que Déu, el nostre Pare, ens ha donat en la persona de Jesucrist, a qui ha enviat com a Salvador del món. Moisès demanà a Déu, a favor dels israelites, un aliment material; Jesucrist, en canvi, s'ha donat Ell mateix com aliment diví que atorga la vida.

«Quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer?» (Jn 6,30), demanen incrèduls i impertinents els jueus. ¿Els ha semblat poc el senyal de la multiplicació dels pans i els peixos obrada per Jesús el dia anterior? ¿Per què ahir volien proclamar rei Jesús i avui ja no el volen creure? ¡Què n'és d'inconstant, tan sovint, el cor humà! Diu sant Bernat de Claravall: «Els impius van voltant, perquè naturalment volen satisfer llur apetit, però menyspreen amb niciesa la manera d'aconseguir la finalitat». I així passava amb els jueus: immergits en una visió materialista, volien algú que els alimentés i els solucionés tots els problemes, però no volien creure; heus ací tot el que els interessava de Jesús. ¿No és aquesta la perspectiva del qui desitja una religió còmoda, feta a la seva mida i sense compromís?

«Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest» (Jn 6,34): que aquestes paraules, pronunciades pels jueus des de la seva manera materialista de veure les coses, siguin dites per mi amb la sinceritat que em dóna la fe; que expressin veritablement un desig d'alimentar-me amb Jesucrist i de viure unit a Ell per sempre.

Dia litúrgic: Dilluns III de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 6,22-29):

Després que Jesús havia saciat cinc mil homes, els seus deixebles el veieren caminant sobre l'aigua. L'endemà, la gent encara era a l'altra banda del llac. Llavors s'adonaren que allí només hi havia hagut una barca i que Jesús no hi havia pujat amb els seus deixebles, sinó que ells se n'havien anat tots sols. Altres barques havien arribat des de Tiberíades fins a prop de l'indret on havien menjat després que el Senyor digués l'acció de gràcies. Així, doncs, quan la gent s'adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n'anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús.

Així que el trobaren a l'altra banda del llac, li van preguntar: «Rabí, quan has arribat?». Jesús prengué la paraula i els digué: «Us ho ben asseguro: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha acreditat amb el seu segell». Ells li preguntaren: «Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?». Jesús els respongué: «L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que Déu ha enviat».


L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que Déu ha enviat


Avui contemplem els resultats de la multiplicació del pans, resultats que sorprengueren a tota aquella gentada. Ells baixen de la muntanya, el dia següent, fins la riba del llac, i es queden allí tot mirant cap a Cafarnaüm. Resten allí perquè no hi ha cap barca. De fet, només n'hi havia hagut una: aquella que la tarda anterior havia marxat sense Jesús.

La pregunta és: On és Jesús? Els deixebles han marxat sense Jesús, i, sens dubte, Jesús allà no hi és. On està, doncs? Sortosament, la gentada pot pujar a unes altres barques que han arribat, i van a cercar Jesús a Cafarnaüm.

I, efectivament, en arribar a l'altra riba del llac, el troben. Se sorprenen de la seva presència allà, i li pregunten: «Rabí, quan has arribat?» (Jn 6,25). La realitat és que la gent no sabia que Jesús havia caminat per damunt de les aigües de manera miraculosa, i Jesús tampoc dóna resposta directa a les preguntes que li fan.

Quina direcció i quin esforç porten a trobar Jesús veritablement? Ens ho diu el mateix Senyor: «No us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha acreditat» (Jn 6,27).

Rera de tot això continua essent-hi present la multiplicació dels pans, signe de la generositat divina. La gent insisteix i continua preguntant: «Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?» (Jn 6,28). Jesús respon clarament: «L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que Déu ha enviat» (Jn 6,29).

Jesús no demana una multiplicació de obres bones, sinó que hom tingui fe en aquell que Déu Pare ha enviat. Perquè amb fe, l'home realitza l'obra de Déu. Per això va designar la fe mateixa com a obra. En Maria tenim el millor model d'amor manifestat en obres de fe.

Dia litúrgic: Dimecres II de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 3,16-21):

Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell. Els qui creuen en Ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu. La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu.


Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell

Avui, l'Evangeli ens torna a convidar a recórrer el camí de l'apòstol Tomàs, que va del dubte a la fe. Nosaltres, com Tomàs, ens atansem al Senyor amb els nostres dubtes, però Ell ve igualment a cercar-nos: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna» (Jn 3,16).

El matí del dia de Pasqua, en la primera aparició, Tomàs no hi era. «Al cap de vuit dies» (Jn 20,26), no obstant el seu rebuig de creure, Tomàs s'uneix als altres deixebles. La indicació és prou clara: lluny de la comunitat no es conserva la fe. Lluny dels germans, la fe no creix, no madura. En l'Eucaristia de cada diumenge reconeixem la seva Presència. Si Tomàs mostra la honestedat del seu dubte és perquè el Senyor no li concedí inicialment el que sí tingué Maria Magdalena: no només escoltar i veure el Senyor, sinó tocar-lo amb les seves pròpies mans. Crist ve al nostre encontre, sobretot, quan ens retrobem amb els germans i quan amb ells celebrem la fracció del Pa, és a dir, l'Eucaristia. Aleshores ens convida a “ficar la mà”, és a dir, a penetrar el misteri insondable de la seva vida.

El pas de la incredulitat a la fe té les seves etapes. La nostra conversió a Jesucrist —el pas de la foscor a la llum— és un procés personal, però necessitem de la comunitat. Els passats dies de la Setmana Santa, tots ens vam sentir urgits a seguir Jesús en el seu camí envers la Creu. Ara, en ple temps pasqual, l'Església ens convida a entrar amb Ell a la vida nova, amb obres fetes segons la llum de Déu (cf. Jn 3,21).

També nosaltres hem de sentir avui personalment la invitació de Jesús a Tomàs: «No siguis tan incrèdul, sigues creient» (Jn 20,27). Ens hi va la vida, ja que «els qui creuen en Ell no són condemnats» (Jn 3,18), sinó que van a la llum.

Dia litúrgic: Dimarts II de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 3,7-15):

En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «No t'estranyis que t'hagi dit: ‘Cal que nasqueu de dalt’. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit». Nicodem li replicà: «Com pot ser tot això?». Jesús li respongué: «I tu, que ets mestre d'Israel, no ho comprens? Et ben asseguro que parlem d'allò que sabem i donem testimoni d'allò que hem vist, però vosaltres no admeteu el nostre testimoni. Si no em creieu quan us parlo de les coses terrenals, com podreu creure'm quan us parli de les celestials? Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home. I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida eterna».

Cal que nasqueu de dalt

Avui, Jesús ens exposa la dificultat de preveure i conèixer l'acció de l'Esperit Sant: de fet, «bufa allà on vol» (Jn 3,8). Això ho lliga amb el testimoniatge que Ell mateix està donant i amb la necessitat de néixer de dalt. «Cal que nasqueu de dalt» (Jn 3,7), diu el Senyor amb claredat; és necessària una nova vida per a poder entrar en la vida eterna. No és suficient amb un anar tirant per arribar al Regne del Cel, cal una vida nova regenerada per l'acció de l'Esperit de Déu. La nostra vida professional, familiar, esportiva, cultural, lúdica i, sobretot, de pietat ha de ser transformada pel sentit cristià i per l'acció de Déu. Tot, transversalment, ha de ser impregnat pel seu Esperit. Res de res ens hauria de quedar fora de la renovació que fa en nosaltres Déu amb el seu Esperit.

Una transformació que té a Jesucrist com a catalitzador. Ell, que abans havia de ser enlairat a la Creu i que també havia de ressuscitar, és qui pot fer que l'Esperit de Déu ens sigui enviat. Ell que ha vingut de dalt. Ell que ha mostrat amb molts miracles el seu poder i la seva bondat. Ell que en tot fa la voluntat del Pare. Ell que ha patit fins a vessar l'última gota de sang per nosaltres. Gràcies a l'Esperit que ens enviarà, nosaltres «podem pujar al Regne dels Cels, per Ell obtenim l'adopció filial, per Ell se'ns dóna la confiança d'anomenar Déu amb el nom de “Pare”, la participació de la gràcia de Crist i el dret a participar de la glòria eterna» (Sant Basili el Gran).

Fem que l'acció de l'Esperit tingui acollida en nosaltres, escoltem-lo, i apliquem les seves inspiracions per tal que cadascú sigui —en el seu lloc habitual— un bon exemple enlairat que posi la llum de Crist.

Dia litúrgic: Dilluns II de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 3,1-8):

Hi havia un dels fariseus que es deia Nicodem. Era un dirigent dels jueus. Aquest home va anar de nit a trobar Jesús i li digué: «Rabí, sabem que ets un mestre enviat per Déu, perquè ningú no podria fer aquests senyals prodigiosos que tu fas si Déu no estigués amb ell». Jesús li respongué: «T'ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt». Li diu Nicodem: «Com pot néixer un home que ja és vell? És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare i tornar a néixer?». Jesús respongué: «T'ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit. De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit. No t'estranyis que t'hagi dit: ‘Cal que nasqueu de dalt’. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit».


Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt

Avui, «un dirigent dels jueus» (Jn 3,1) va a trobar Jesús. L'Evangeli diu que ho fa de nit: què dirien els companys si se n'assabentaven? En la instrucció de Jesús, hi trobem una catequesi baptismal, que segurament circulava en la comunitat de l'Evangelista.

Fa ben pocs dies celebràvem la vetlla pasqual. Una part integrant n'era la celebració del Baptisme, que és la Pasqua, el pas de la mort a la vida. La benedicció solemne de l'aigua i la renovació de les promeses foren punts clau en aquella nit santa.

En el ritual del baptisme hi ha una immersió en l'aigua (símbol de la mort), i una sortida de l'aigua (imatge de la vida nova). S'hi és submergit amb el pecat, i se'n surt renovellat. Això és el que Jesús anomena «néixer de dalt» o «néixer de nou» (cf. Jn 3,3). Això és “néixer de l'aigua”, “néixer de l'Esperit” o “del Buf del vent...”.

Aigua i Esperit són els dos símbols emprats per Jesús. Ambdós expressen l'acció de l'Esperit Sant que purifica i dóna vida, neteja i alena, aplaca la set i respira, amoroseix i parla. Aigua i Esperit fan una sola cosa.

En canvi, Jesús parla també de l'oposició de carn i Esperit: «D'homes de carn, no en neixen més que homes. L'esperit ha de néixer de l'Esperit» (Jn 3,6). L'home carnal neix humanament quan apareix aquí baix. Però l'home espiritual mor al que és purament carnal i neix espiritualment en el Baptisme, que és néixer de nou i de dalt. Una bella fórmula de sant Pau podria ser el nostre lema de reflexió i acció, sobretot en aquest temps pasqual: «Tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús hem estat submergits en la seva mort. Pel Baptisme hem estat sepultats amb Ell en la mort, perquè tal com Crist va ser ressuscitat d'entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida» (Rm 6,3-4).

Dia litúrgic: Diumenge II (A) (B) (C) de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 20,19-31):

Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir: «Hem vist el Senyor». Però ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!».

Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després diu a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient». Tomàs li va respondre: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!».

Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdoneu els pecats, li quedaran perdonats

Avui, Diumenge II de Pasqua, completem l'octava d'aquest temps litúrgic, una de les dues octaves —ensems amb la de Nadal— que en la litúrgia renovada pel Concili Vaticà II han quedat. Durant vuit dies contemplem el mateix misteri i mirem d'aprofundir-lo sota la llum de l'Esperit Sant.

Per designi del Papa Joan Pau II, aquest diumenge s'anomena Diumenge de la Divina Misericòrdia. Es tracta de quelcom que va molt més enllà que una devoció particular. Com ha explicat el Sant Pare en la seva encíclica Dives in misericòrdia, la Divina Misericòrdia és la manifestació amorosa de Déu en una història ferida pel pecat. “Misericòrdia” prové de dues paraules: “Misèria” i “cor”. Déu posa la nostra situació mísera deguda al pecat en el seu cor de Pare, que és fidel als seus designis. Jesucrist, mort i ressuscitat, és la suprema manifestació i actuació de la Divina Misericòrdia. «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic» (Jn 3,16) i l'ha enviat a la mort perquè fóssim salvats. «Per a redimir l'esclau ha sacrificat el Fill», hem proclamat en el Pregó pasqual de la Vigília. I, un cop ressuscitat, l'ha constituït en font de salvació per a tots els qui creuen en Ell. Per la fe i la conversió acollim el tresor de la Divina Misericòrdia.

La Santa Mare Església, que vol que els seus fills visquin de la vida del ressuscitat, mana que —almenys per Pasqua— es combregui i que es faci en gràcia de Déu. La cinquantena pasqual és el temps oportú per l'acompliment pasqual. Es un bon moment per a confessar-se i acollir el poder de perdonar els pecats que el Senyor ressuscitat ha conferit a la seva Església, ja que Ell digué només als Apòstols: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats» (Jn 20,22-23). Així acudirem a les fonts de la Divina Misericòrdia. I no dubtem en portar els nostres amics a aquestes fonts de vida: a l'Eucaristia i a la Penitència. Jesús ressuscitat compta amb nosaltres.

Dia litúrgic: Dissabte dins l'octava de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Mc 16,9-15):

El diumenge, de bon matí, Jesús ressuscitat es va aparèixer primer a Maria Magdalena, de qui havia tret set dimonis. Ella anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús i que ara estaven afligits i ploraven. Però aquests, quan van sentir que Jesús vivia i que ella l'havia vist, no la van creure. Després d'això, es va manifestar amb un aspecte diferent a dos d'ells que feien camí fora ciutat. Aquests, llavors, se'n tornaren a anunciar-ho als altres, però tampoc no els van creure. Finalment, mentre eren a taula, Jesús es va aparèixer als Onze i els reprotxà la seva falta de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l'havien vist ressuscitat. Els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat».

Maria Magdalena anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús, però no la van creure

Avui, l'Evangeli ens ofereix l'oportunitat de meditar alguns aspectes dels que cadascú de nosaltres en té experiència: estem segurs d'estimar Jesús, el considerem el millor dels nostres amics; no obstant, ¿qui de nosaltres podria afirmar no haver-lo traït mai? Pensem si no l'hem mal venut, si més no, alguna vegada per un bé il·lusori, del pitjor oripell. En segon lloc, tot i que freqüentment estem temptats a sobrevalorar-nos en quant a cristians, nogensmenys el testimoni de la nostra pròpia consciència ens imposa callar i humiliar-nos, a imitació del publicà que no gosava ni tan sols aixecar el cap, tot colpint-se el pit, mentre repetia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador» (Lc 18,13).

Això dit, no pot sorprendre'ns el capteniment dels deixebles. Han conegut personalment Jesús, li han apreciat els dots de ment, de cor, les qualitats incomparables de la seva predicació. Amb tot, quan Jesucrist ja havia ressuscitat, una de les dones del grup —Maria Magdalena— «anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús i que ara estaven afligits i ploraven» (Mc 16,10) i, en lloc d'interrompre les llàgrimes i començar a ballar d'alegria, no la creuen. És el senyal de què el nostre centre de gravetat és la terra.

Els deixebles tenien davant seu l'anunci inèdit de la Resurrecció i, en canvi, prefereixen continuar planyent-se a si mateixos. Hem pecat, sí! L'hem traït, sí! Li hem celebrat una mena d'exèquies paganes, sí! D'ara endavant, que no sigui més així: després d'haver-nos colpit el pit, llencem-nos als peus, ben enlairat el cap envers al capdamunt, i... endavant!, en marxa rere d'Ell!, tot seguint el seu ritme. Ha dit sàviament l'escriptor francès Gustave Flaubert: «Crec que si guaitéssim sense parar el cel, acabaríem per tenir ales». L'home, que era immers en el pecat, en la ignorància o en la tebiesa, des d'avui i per sempre ha de saber que, gràcies a la Resurrecció del Crist, «es troba com immers en la llum del migdia».

Dia litúrgic: Divendres dins l'octava de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 21,1-14):

En aquell temps, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera: es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els diu: «Me'n vaig a pescar». Els altres li diuen: « Nosaltres també venim amb tu». Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res.

Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos Ell. Llavors Jesús els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?». Li respongueren: «No». Ell els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix». Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor». Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua. Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos.

Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar». Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. Jesús els digué: «Veniu a menjar». Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix. Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.


Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts

Avui, Jesús per tercera vegada s'apareix als deixebles des que ressuscità. Pere ha tornat a la seva feina de pescador i els altres s'animen a acompanyar-lo. És lògic que, si era pescador abans de seguir Jesús, continuï essent-ho després; i encara hi ha qui s'estranya que no s'hagi de deixar de banda el propi treball, honrat, per a seguir el Crist.

Aquella nit no varen pescar res! Quan a la matinada apareix Jesús, no el reconeixen fins que els demana quelcom per a menjar. En dir-li que no tenen res, Ell els indica on han de tirar la xarxa. Encara que els pescadors se les saben totes, i en aquest cas han estat bregant sense fruit, obeeixen. «Oh poder de l'obediència! El llac de Genesaret refusava els seus peixos a les xarxes de Pere. Tota una nit en va.—Ara, obedient, retornà la xarxa a l'aigua i van pescar (...) un gran munt de peixos. —Creu-me: el miracle es repeteix cada dia» (Sant Josepmaria).

L'evangelista fa notar que «eren cent cinquanta-tres peixos grossos» (Jn 21,11) i, essent tants, no es varen esquinçar les xarxes. Són detalls a tenir en compte, ja que la Redempció s'ha fet amb l'obediència responsable, enmig de les feines corrents.

Tots «sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava» (Jn 21,12-13). Igual va fer amb el peix. Tant l'aliment espiritual, com també l'aliment material, no faltaran si obeïm. Ho ensenya als seus seguidors mes pròxims i ens ho torna a dir a través de Joan Pau II: «En començar el nou mil·leni, ressonen en el nostre cor les paraules amb què un dia Jesús (...) convidà l'Apòstol a ‘tirar llac endins’ per a pescar: ‘Duc in altum’ (Lc 5,4). Pere i els primers companys confiaren en la paraula de Crist (...) i ‘recolliren una quantitat enorme de peixos’ (Lc 5,6). Aquesta paraula ressona també avui per a nosaltres».

Per l'obediència, com la de Maria, demanem al Senyor que segueixi atorgant fruits apostòlics a tota l'Església.

Dia litúrgic: Dijous dins l'octava de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Lc 24,35-48):

En aquell temps, els deixebles contaven el que els havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús es presentà enmig d'ells i els va dir: «Pau a vosaltres». Ells, esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc». I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus. Però com que de tanta alegria no s'ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos, els digué: «¿Teniu aquí res per a menjar?». Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se'l va menjar davant d'ells.

Després els digué: «Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres: ‘Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms’». Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures. Els digué: «Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'Ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis».


Pau a vosaltres

Avui, el Crist ressuscitat saluda els deixebles, novament, amb el desig de la pau: «Pau a vosaltres» (Lc 24,36). Així esvaeix els temors i pressentiments que els Apòstols han acumulat durant els dies de passió i soledat.

Ell no és un fantasma, és totalment real, però, de vegades, la por en la nostra vida va prenent cos com si fos l'única realitat. En ocasions és la falta de fe i de vida interior el que va canviant les coses: la por esdevé la realitat i Crist es desdibuixa de la nostra vida. En canvi, la presència del Crist en la vida del cristià treu els dubtes, il·lumina la nostra existència, especialment els racons que cap explicació humana pot aclarir. Sant Gregori Nacianzè ens exhorta: «Ens hauríem d'avergonyir en prescindir de la salutació de la pau, que el Senyor ens deixà quan anava a sortir del món. La pau és un nom i una cosa saborosa, que sabem que procedeix de Déu, segons digué l'Apòstol als filipencs: ‘La pau de Déu; i que és de Déu també ho mostra quan diu als d'Efes: ‘Ell és la nostra pau’».

La resurrecció de Crist és el que dóna sentit a totes les vicissituds i patiments, el que ens ajuda a recobrar la calma i a asserenar-nos en les tenebres de la nostra vida. Les altres petites llums que trobem a la vida només tenen sentit en aquesta Llum.

«Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms...»: novament «els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures» (Lc 24,44-45), com ja ho havia fet amb els deixebles d'Emaús. També vol el Senyor obrir-nos a nosaltres el sentit de les Escriptures per a la nostra vida; desitja transformar el nostre pobre cor en un cor que sigui també ardent, com el seu: amb l'explicació de l'Escriptura i la fracció del pa, l'Eucaristia. En altres paraules: la tasca del cristià és anar veient com la seva història Ell vol convertir-la en història de salvació.

Dia litúrgic: Dimecres dins l'octava de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Lc 24,13-35):


Aquell mateix diumenge, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.

Jesús els preguntà: «De què parleu entre vosaltres tot caminant?». Ells es van aturar amb un posat de decepció, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «¿Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?». Els preguntà: «Què hi ha passat?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que Ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que ell viu. Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l'han vist pas. Aleshores Jesús els digué: «Feixucs d'enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! ¿No calia que el Messies patís tot això abans d'entrar a la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a Ell.

Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i Ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li: «Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar». I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però Ell desaparegué del seu davant. I es van dir l'un a l'altre: «¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?».

Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, que els van dir: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó!». També ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa.

¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?

Avui l'Evangeli ens assegura que Jesús és viu i continua essent el centre sobre el qual es construeix la comunitat dels deixebles. És precisament en aquest context eclesial —en l'encontre comunitari, en el diàleg amb els germans que comparteixen la mateixa fe, en l'escolta comunitària de la Paraula de Déu, en l'amor compartit en gestos de fraternitat i de servei— on els deixebles poden realitzar l'experiència de l'encontre amb Jesús ressuscitat.

Els deixebles carregats de tristos pensaments, no imaginaven que aquell desconegut fos justament el Mestre, ja ressuscitat. Però sentien «abrusar-se» el seu cor (cf. Lc 24,32), quan Ell els parlava tot «explicant» les Escriptures. La llum de la Paraula foragitava la duresa del seu cor i «se'ls obriren els ulls» (Lc 24,31).

La icona dels deixebles d'Emmaús ens serveix per tal de guiar el llarg camí dels nostres dubtes, inquietuds i, a vegades, amargues desil·lusions. El diví Viatjant segueix sent el nostre company per a introduir-nos, amb la interpretació de les Escriptures, en la comprensió dels misteris de Déu. Quan l'encontre esdevé ple, la llum de la Paraula segueix la llum que brolla del "Pa de vida", pel qual el Crist compleix de manera suprema la seva promesa «jo seré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).

El Papa Benet XVI ha escrit que «l'anunci de la Resurrecció del Senyor il·lumina les zones fosques del món en el que vivim».

Dia litúrgic: Dimarts dins l'octava de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Jn 20,11-18):

En aquell temps, Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre. Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l'un al cap i l'altre als peus. Ells li diuen: «Dona, per què plores?». Ella els respon: «S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat». Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no s'adonava que fos ell. Jesús li diu: «Dona, per què plores? Qui busques?». Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: «Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré». Li diu Jesús: «Maria!». Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: «Rabuni, que vol dir "mestre"». Jesús li diu: «Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: ‘Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu’. Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor». També els va contar el que ell li havia dit.

Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: ‘He vist el Senyor’

Avui, en la figura de Maria Magdalena, podem contemplar dos nivells d'acceptació del nostre Salvador: imperfecte, el primer; acomplert, el segon. Des del primer, Maria se'ns mostra com una sinceríssima deixebla de Jesús. Ella el segueix, mestre incomparable; li és heroicament adherent, crucificat per amor; el cerca, més enllà de la mort, sepultat i desaparegut. Què xopes d'admirable lliurament al seu “Senyor” són les dues exclamacions que ens conservà, com a perles incomparables, l'evangelista Joan: «S'han endut el meu Senyor, i no sé on l'han posat» (Jn 20,13); «Senyor, si te l'has emportat tu, digues-me on l'has deixat, i me l'enduré»! (Jn 20,15). Pocs deixebles ha contemplat la història, tan afectes i lleials com la Magdalena.

Nogensmenys, la bona nova d'avui, d'aquest dimarts dins l'octava de Pasqua, supera infinitament tota bonhomia ètica i tota fe religiosa en un Jesús admirable, però, en darrer terme, mort; i ens trasllada a l'àmbit de la fe en el Ressuscitat. Aquell Jesús que, en un primer moment, deixant-la en el nivell de la fe imperfecta, s'adreça a la Magdalena preguntant-li: «Dona, ¿per què plores?» (Jn 20,15) i al qual ella, amb ulls miops, respon com pertoca a un hortolà que s'interessa pel seu desfici; aquell Jesús, ara, en un segon moment, definitiu, la interpel·la amb el seu nom: «Maria»! i la trasbalsa fins al punt d'estremir-la de resurrecció i de vida, és a dir, d'Ell mateix, el Ressuscitat, el Vivent per sempre. Resultat? Magdalena creient i Magdalena apòstol: «Anà a trobar els deixebles i els anunciava: ‘He vist el Senyor’» (Jn 20,18).

Avui no és infreqüent el cas de cristians que no veuen clar el més enllà d'aquesta vida i, doncs, que dubten de la resurrecció de Jesús. M'hi compto? Com semblantment són nombrosos els cristians que tenen prou fe per a seguir-lo privadament, però que temen proclamar-lo apostòlicament. En formo part? Si fos així, com Maria Magdalena, diguem-li: «Mestre!», abracem-nos als seus peus i anem a trobar els nostres germans per a dir-los: —El Senyor ha ressuscitat i l'he vist!

Dia litúrgic: Dilluns dins l'octava de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Mt 28,8-15):

En aquell temps, les dones, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles. Però tot d'una Jesús els va sortir al pas i les va saludar. Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i el van adorar. Jesús els digué: «No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran».

Mentre elles hi anaven, alguns de la guàrdia van entrar a la ciutat i comunicaren als grans sacerdots tot el que havia passat. Els grans sacerdots es van reunir amb els notables i prengueren la decisió d'oferir molts diners als soldats i donar-los aquesta consigna: «Feu córrer que els seus deixebles van venir de nit i van robar el seu cos mentre vosaltres dormíeu. I si això arriba a oïda del governador, ja el convencerem nosaltres que us deixi tranquils». Ells agafaren els diners i van complir la consigna rebuda. Aquesta versió dels fets s'ha escampat entre els jueus fins al dia d'avui.

Les dones, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles


Avui, l'alegria de la resurrecció fa de les dones que havien anat al sepulcre missatgeres valentes del Crist. «Una gran alegria» senten en llurs cors per l'anunci del l'àngel de la resurrecció del Mestre. I surten “corrent” del sepulcre per anunciar-ho als Apòstols. No poden restar inactives i els seus cors explotarien si no ho comuniquen a tots els deixebles. Ressonen en les nostres ànimes les paraules de Pau: «La caritat de Crist ens urgeix» (2Co 5,14).

Jesús s'hi fa “trobadís”: ho fa amb Maria Magdalena i l'altra Maria —així agraeix i paga Crist la seva gosadia de cercar-lo de bon matí—, i ho fa també amb tots els homes i dones del món. I més encara, per la seva encarnació, s'ha unit, en un cert sentit, a tot home.

Les reaccions de les dones davant la presència del Senyor expressen les actituds més profundes de l'ésser humà davant Aquell que és el nostre Creador i Redemptor: la submissió —«se li abraçaren als peus» (Mt 28,9)— i l'adoració. Quina lliçó per a nosaltres de com hauríem d'estar també davant el Crist Eucaristia!

«No tingueu por» (Mt 28,10), diu Jesús a les santes dones. Por del Senyor? Mai, si és l'Amor dels amors! Temor de perdre'l? Sí, perquè coneixem la pròpia feblesa. Per això ens agarrem ben fort als seus peus. Com els Apòstols en la mar embravida i els deixebles d'Emaús li demanem: Senyor, no ens deixis!

I el Mestre envia les dones als deixebles per veure'l. Aquesta és també tasca nostra, i missió divina des del dia del nostre bateig: anunciar Crist per tot el món, «a fi que tothom pugui trobar Crist, per a què Crist pugui recórrer amb cadascú el camí de la vida, amb la potència de la veritat (...) continguda en el misteri de l'Encarnació i de la Redempció, amb la potència de l'amor que n'irradia» (Joan Pau II).

Dia litúrgic: Diumenge de Pasqua

Text de l'Evangeli
(Lc 24,1-12):

El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat».

Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.

¿Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?. No és aquí: ha ressuscitat

Avui, contemplem la Glòria del Senyor resplendent en la seva victòria sobre el sofriment i sobre la mort. Promet una vida nova a tots aquells que cerquen i creuen en la Veritat de Jesús. Ningú no se sentirà decebut com tampoc s'hi sentiren aquelles dones que «arribaren al sepulcre portant els olis aromàtics» (Lc 24,1).

Els perfums i ungüents que hem de portar durant la nostra existència són una vida tot donant testimoni de la Paraula de Déu, quan Jesús fet home digué: «Jo sóc la resurrecció. Qui creu en mi (...) viurà i no morirà mai més». (Jn 11,25-26).

Dins de la nostra confusió i dolor, sembla que esdevenim miops i que no podem veure més enllà del nostre entorn més immediat. I el «¿per què busqueu entre els morts aquell qui viu?» (Lc 24,5) és una crida a seguir Jesús i a cercar la presència del Senyor "aquí i ara", enmig del poble del Senyor i del seu sofriment i dolor. En un dels seus discursos de Dimecres de Cendra, el Sant Pare Benet XVI esmenta diu que «la salvació, de fet, és un do, és gràcia de Déu, però, per tal que tingui efecte en la meva existència, requereix el meu assentiment, una acollida demostrada amb obres, és a dir, amb la voluntat de viure com Jesús, de caminar rere d'Ell».

Per la nostra part, en tornar del sepulcre (cf. Lc 24,9) de les nostres misèries, dubtes i confusions, podem també brindar als nostres proïsmes en aquesta vall de llàgrimes, esperança i seguretat. La foscor del sepulcre «obrirà pas algun dia a la brillant promesa de la immortalitat» (del Prefaci de la Missa de Difunts). Tant de bo que la Glòria del Senyor Jesús ens mantingui dempeus de cara al cel i tant de bo que sempre puguem ser considerats com un "poble Pasqual". Tant de bo que puguem passar de ser un "poble de Divendres Sant" a un de Pasqua.

Dia litúrgic: Dissabte Sant

Avui, pròpiament, no hi ha “evangeli” per a meditar o —millor dit— s'hauria de meditar tot l'Evangeli en majúscula (la Bona nova), perquè tot ell desemboca en el que avui recordem: el lliurament de Jesús a la Mort per tal de ressuscitar i donar-nos una Vida Nova.

Avui, l'Església no se separa del sepulcre del Senyor, tot meditant la seva Passió i la seva Mort. No celebrarem l'Eucaristia fins que haurà finit el dia, fins demà, que començarà amb la Solemne Vetlla de la Resurrecció. Avui és dia de silenci, de dolor, de tristesa, de reflexió i d'espera. Avui no trobem la Reserva Eucarística al sagrari. Hi ha només el record i el signe del seu “amor fins a l'extrem”, la Santa Creu que adorem devotament.

Avui és el dia de fer costat a Maria, la mare. L'hem d'acompanyar per a poder entendre una mica el significat d'aquest sepulcre que vetllem. Ella, que amb tendresa i amor guardava en el seu cor de mare els misteris que no acabava d'entendre d'aquell Fill que era el Salvador dels homes, està trista i dolguda: «Va venir als seus i els seus no el van acollir» (Jn 1,11). És també la tristesa de l'altre mare, la Santa Església, que es dol del refús de tants homes i dones que no han acollit Aquell que per a ells era la Llum i la Vida.

Avui, tot pregant amb aquestes dues mares, el seguidor de Crist reflexiona i va repetint l'antífona de la pregària de Laudes: «Crist es féu per nosaltres obedient fins a la mort i una mort en creu. Per això, Déu l'ha exalçat i li ha dat aquell nom que està per damunt de tot altre nom» (cf. Fl 2,8-9).

Avui, el fidel cristià escolta l'Homilia Antiga sobre el Dissabte Sant que l'Església llegeix a la litúrgia de l'Ofici de Lectura: «Avui hi ha un gran silenci a la terra. Un gran silenci i solitud. Un gran silenci perquè el Rei dorm. La terra s'ha esgarrifat i ha restat immòbil perquè Déu s'ha adormit en la carn i ha ressuscitat els qui dormien feia segles. Déu ha mort en la carn i ha desvetllat els de l'abisme».

Preparem-nos com Maria de la Soledat per a viure l'esclat de la Resurrecció i per a celebrar i proclamar —quan s'acabi aquest dia trist— amb l'altre mare, la Santa Església: Jesús ha ressuscitat tal com ho havia anunciat! (cf. Mt 28,6).

Setmana Santa. GASTAR LA VIDA.

Setmana Santa. GASTAR LA VIDA.


GASTAR LA VIDA
El Senyor Jesús ha dit:
“Qui vulgui reservar la seva vida, la perdrà;
i, qui la gasti per mi, la retrobarà en la vida eterna”.
Però, a nosaltres ens fa por gastar la vida,
entregar-la sense reserves.
Un terrible instint de conservació ens reclou en l’egoisme,
i ens atenalla, quan volem jugar-nos la vida.
A tot arreu, ens fem assegurances, per tal d’estalviar-nos els riscos...
I, sobretot, som covards...
Senyor Jesús, ens fa por gastar la vida.
Però, Tu, la vida ens la dones perquè la gastem;
i no ens la podem reservar en un egoisme estèril.
Gastar la vida és treballar pels altres, encara que no paguin;
fer un favor a aquell que no ens el retorna.
Gastar la vida és llançar-se al fracàs, si cal, sense falses prudències.
És cremar les naus en bé del proïsme.
Som torxes que únicament tenim sentit quan ens cremem;
únicament aleshores serem llum.
Allibera’ns de la prudència covarda,
que ens fa estalviar el sacrifici i que cerca la seguretat.
Gastar la vida no es fa amb gestos ampul·losos ni amb falsa teatralitat.
La vida es dóna senzillament,
sense publicitat, com l’aigua que vessa, com la mare que dóna el pit al nen,
com la suor humil del sembrador.
Entrena’ns, Senyor, a llançar-nos a l’impossible,
perquè, darrere l’impossible, hi ha la teva gràcia i la teva presència.
No podem caure en el buit.
El futur és un enigma. El nostre camí s’endinsa en la boira.
Tanmateix, volem donar-nos, perquè tu estàs esperant, en la nit,
amb mil ulls plens de llàgrimes.
Lluís Espinal S.I.