Dia litúrgic: Dilluns IV (B i C) de Pasqua 30-4-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 10,1-10):
En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho ben asseguro: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre i un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: a ell, el guarda li obre la porta, i les ovelles escolten la seva veu; crida les que són seves, cada una pel seu nom, i les fa sortir. Quan les té totes a fora, camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en comptes de seguir-lo en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys. Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava.
Per això Jesús continuà: «Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers, però les ovelles no se'ls escoltaven. Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir».
Comentari:
«El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: les ovelles escolten la seva veu i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu»
Avui continuem considerant una de les imatges més belles i més conegudes de la predicació de Jesús: el bon Pastor, les seves ovelles i la pleta. Tots tenim en el record les figures del bon Pastor que des de petits hem contemplat. Una imatge que era molt estimada pels primers fidels i que forma part ja de l'art sacre cristià del temps de les catacumbes. Quantes coses ens fa evocar aquell pastor jove amb l'ovella ferida sobre les seves espatlles! Moltes vegades ens hem vist nosaltres mateixos representats en aquell pobre animal.
No fa gaires dies hem celebrat la festa de la Pasqua i, una vegada més, hem recordat que Jesús no parlava en un llenguatge figurat quan ens deia que el bon pastor dóna la seva vida per les seves ovelles. Realment ho va fer: la seva vida va ser la penyora del nostre rescat, amb la seva vida va comprar la nostra, gràcies a aquest lliurament nosaltres hem estat rescatats: «Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran» (Jn 10,9). Trobem aquí la manifestació del gran misteri de l'amor inefable de Déu que arriba fins a aquests extrems inimaginables per salvar a cada criatura humana. Jesús porta fins a l'extrem el seu amor, fins al punt de donar la seva vida. Ressonen encara aquelles paraules de l'Evangeli de sant Joan introduint-nos en els moments de la Passió: «Abans de la festa de la Pasqua, sabent Jesús que havia arribat la seva hora de passar d'aquest món al Pare, Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem» (Jn 13,1).
D'entre les paraules de Jesús voldria suggerir un aprofundiment en aquestes: «Jo sóc el bon pastor, i conec les meves ovelles, i les meves em coneixen a mi» (Jn 10,14); més encara, «les ovelles escolten la seva veu (...) i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu» (Jn 10,3-4). És veritat que Jesús ens coneix, però, ¿podem dir nosaltres que el coneixem prou bé a Ell, que l'estimem i que corresponem com cal?
Dia litúrgic: Diumenge IV (B) de Pasqua 29-4-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 10,11-18):
En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui va a jornal, el qui no és pastor ni amo de les ovelles, quan veu venir el llop les abandona i fuig; llavors el llop se n'apodera i les dispersa. És que ell va a jornal i tant se li'n dóna de les ovelles. Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. A més, jo dono la vida per les ovelles.
»Encara tinc altres ovelles que no són d'aquest ramat, i també les he de guiar. Elles escoltaran la meva veu, i hi haurà un sol ramat i un sol pastor. El Pare m'estima, perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la; aquest és el manament que he rebut del meu Pare».
Comentari:
Jo sóc el bon pastor»
Avui, ens diu Jesús: «Jo sóc el Bon Pastor» (Jn 10,11). Tot comentant sant Tomàs d'Aquino aquesta afirmació, escriu que «és evident que el títol de “pastor” convé al Crist, ja que de la mateixa manera que un pastor mena el ramat a la pastura, així també el Crist restaura els fidels amb un nodriment espiritual: el seu propi cos i la seva pròpia sang». Tot començà amb l'Encarnació, i Jesús ho acomplí al llarg de la seva vida, portant-ho a terme amb la seva mort redemptora i la seva resurrecció. Després de ressuscitat, va confiar aquest pasturatge a Pere, als Apòstols i a l'Església fins a la fi dels temps.
A través dels pastors, Crist dóna la seva Paraula, reparteix la seva gràcia en els sagraments i condueix el ramat cap al Regne: Ell mateix s'entrega com aliment en el sagrament de l'Eucaristia, imparteix la Paraula de Déu i el seu Magisteri, i guia amb sol·licitud el seu Poble. Jesús ha procurat per a la seva Església pastors segons el seu cor, és a dir, homes que, impersonant-lo pel sagrament de l'Orde, lliurin la vida per les seves ovelles, amb caritat pastoral, amb humil esperit de servei, amb clemència, paciència i fortalesa. Sant Agustí parlava sovint d'aquesta feixuga responsabilitat del pastor: «Aquest honor de pastor em té preocupat (...), però allà on m'aterra el fet que sóc per a vosaltres, em consola el fet que estic entre vosaltres (...). Sóc bisbe per a vosaltres, sóc cristià amb vosaltres».
I cadascun de nosaltres, cristians, treballem fent costat als pastors, resem per ells, els estimem i els obeïm. També som pastors per als germans, enriquint-los amb la gràcia i la doctrina que hem rebut, compartint preocupacions i alegries, ajudant tothom de tot cor. Ens desvivim per tots aquells que ens envolten en el món familiar, social i professional fins a donar la vida per tots amb el mateix esperit de Crist, que va venir «no a ser servit sinó a servir» (Mt 20,28).
Dia litúrgic: Dissabte III de Pasqua 28-4-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 6,60-69):
En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?». Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué: «Això us escandalitza? Doncs què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen». Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. I afegí: «Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare».
Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb Ell. Llavors Jesús digué als Dotze: «¿També vosaltres em voleu deixar?». Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu».
Comentari:
«Tu tens paraules de vida eterna»
Avui acabem de llegir a l'Evangeli el discurs de Jesús sobre el Pa de Vida, que és Ell mateix que es donarà a nosaltres com a aliment per a les nostres ànimes i per a la nostra vida cristiana. I, com sol passar, hem contemplat dues reaccions ben diferents, si no oposades, de part dels qui l'escolten.
Per alguns, el seu llenguatge és massa dur, incomprensible per a la seva mentalitat tancada a la Paraula salvadora del Senyor, i sant Joan diu —amb certa tristesa— que «des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb Ell» (Jn 6,66). I el mateix evangelista ens dóna una pista per a entendre l'actitud d'aquestes persones: no creien, no estaven disposades a acceptar les ensenyances de Jesús, sovint incomprensibles per a elles.
Per altra banda, veiem la reacció dels Apòstols, representada per sant Pere: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem» (Jn 6,68-69). No és que els dotze siguin més llestos que els altres, ni tan sols més bons, ni potser més entesos en la Bíblia; el que sí són és més senzills, més confiats, més oberts a l'Esperit, més dòcils. Els sorprenem de tant en tant en les pàgines dels evangelis equivocant-se, no entenent Jesús, discutint-se sobre quin d'ells és el més important, fins i tot corregint el Mestre quan els anuncia la seva passió; però sempre els trobem al seu costat, fidels. El seu secret: l'estimaven de debò.
Sant Agustí ho expressa així: «No deixen empremta en l'ànima els bons costums, sinó els bons amors (...). Això és en veritat l'amor: obeir i creure a qui s'estima». A la llum d'aquest Evangeli ens podem preguntar: on tinc posat el meu amor?, quina fe i quina obediència tinc en el Senyor i en el que l'Església ensenya? quina docilitat, senzillesa i confiança visc amb les coses de Déu?
Dia litúrgic: 27 d'Abril: La Mare de Déu de Montserrat, patrona principal de Catalunya
Text de l'Evangeli
(Lc 1,39-47):
Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!». Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva».
Comentari:
«Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet»
Avui, en la solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat, la litúrgia proclama l'Evangeli de la Visitació. Maria no es tanca en ella mateixa ni en el Misteri de què Déu l'ha feta dipositària. El viu a fons, com ningú, però precisament per això se'n va a ajudar, a servir, i no pas únicament a contemplar el do que Déu ha fet a la seva parenta. En la Visitació, Maria és portadora de la salvació messiànica. N'és portadora com a serventa. I la seva presència porta el Crist que dóna l'Esperit i per tant la joia i la lloança.
«Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya» (Lc 1,39). Els pelegrins que pugen a la nostra muntanya de Montserrat vénen a visitar Santa Maria. Porten amb ells les joies i les esperances, les penes i les angoixes, els anhels i les alegries de la seva vida, de la seva família, de la parròquia o de la comunitat on viuen la pròpia fe. El pelegrinatge és com una metàfora de la vida. Sortim de casa, fem camí —sovint amb esforç i abnegació—, però caminem amb joia i amb decisió perquè sabem que al final ens espera Algú.
I, amb tot, arribat a Montserrat, davant la imatge venerable de Santa Maria, el pelegrí s'adona que en realitat és la Mare de Déu qui el visita a ell. Maria ens surt a l'encontre en el més profund del nostre cor. Ve “decididament” a visitar-nos per portar-nos el seu Fill Jesucrist, per anunciar-nos la Bona Nova que Déu ens ha estimat tant que ens ha donat el seu Fill per a rescatar-nos del pecat i de la mort. Maria ens porta el Crist i ens diu «Feu el que Ell us digui» (Jn 2,5). Nosaltres hem de ser, també, “visitació” per als qui trobem pel camí de la vida.
Dia litúrgic: Dijous III de Pasqua
Santoral 26 d'Abril: Sant Isidor, bisbe i doctor de l'Església
Text de l'Evangeli
(Jn 6,44-51):
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. No és pas que algú hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Us ho asseguro: els qui creuen tenen vida eterna. Jo sóc el pa de vida. Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món».
Comentari:
«Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel»
Avui cantem al Senyor de qui ens ve la glòria i el triomf. El Ressuscitat es presenta a la seva Església amb aquell «Jo sóc el qui sóc» que l'identifica com a font de salvació: «Jo sóc el Pa que dóna la vida» (Jn 6,48). En acció de gràcies, la comunitat aplegada entorn del Vivent el coneix amorosament i accepta la instrucció de Déu, reconeguda ara com ensenyament del Pare. Crist, immortal i gloriós, torna a recordar-nos que el Pare és l'autèntic protagonista de tot. Els qui l'escolten i creuen viuen en comunió amb el qui ve de Déu, amb l'únic que l'ha vist i, així, la fe és el començament de la vida eterna.
El pa viu és Jesús. No és un menjar que assimilem per a nosaltres sinó que ens assimila. Ell ens fa tenir fam de Déu, set d'escoltar la seva Paraula que és goig i alegria del cor. L'Eucaristia és anticipació de la glòria celestial: «Partim un mateix pa, que és remei d'immortalitat, antídot per a no morir, per a viure per sempre en Jesucrist» (Sant Ignasi d'Antioquia). La comunió amb la carn del Crist ressuscitat ens ha d'acostumar a tot allò que baixa del cel, és a dir, a demanar, a rebre i a assumir la nostra veritable condició: estem fets per a Déu i només Ell sacia plenament el nostre esperit.
Però aquest pa viu no només ens farà viure un dia més enllà de la mort física, sinó que ens és donat ara «perquè doni vida al món» (Jn 6,51). El designi del Pare, que no ens ha creat per a morir, està lligat a la fe i a l'amor. Vol una resposta actual, lliure i personal, a la seva iniciativa. Cada vegada que mengem aquest pa, endinsem-nos en l'Amor mateix! Ja no vivim per a nosaltres mateixos, ja no vivim en l'error. El món encara és preciós perquè hi ha qui continua estimant-lo fins a l'extrem, perquè hi ha un Sacrifici del qual es beneficien fins i tot els qui l'ignoren.
Dia litúrgic: 25 d'Abril: Sant Marc, evangelista
Text de l'Evangeli
(Mc 16,15-20):
En aquell temps, Jesús s'aparegué als onze i els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran. Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons».
Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu. Ells se n'anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven.
Comentari:
«Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat»
Avui n'hi hauria molt per a parlar sobre la qüestió de per què no ressona amb força i convicció la paraula de l'Evangeli, per què guardem els cristians un silenci sospitós sobre el que creiem, tot i la crida a la “nova evangelització”. Cadascú farà la seva pròpia anàlisi i en donarà la seva particular interpretació.
Però en la festa de sant Marc, bo i escoltant l'Evangeli i mirant l'evangelitzador, no podem sinó proclamar amb seguretat i agraïment on es troba la font i en què consisteix la força de la nostra paraula.
L'evangelitzador no parla perquè així li ho recomani un estudi sociològic del moment, ni perquè li ho dicti la “prudència” política, ni perquè “li brolli espontàniament dir el que pensa”. Sense més, se li ha imposat una presència i un manament, des de fora, sense coacció, però amb l'autoritat de qui és digne de crèdit: «Ves per tot el món i anuncia la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat» (cf. Mc 16,15). És a dir, que evangelitzem per obediència, bé que joiosament i confiadament.
La nostra paraula, d'altra banda, no es presenta com una més en el mercat de les idees o de les opinions, sinó que té tot el pes dels missatges forts i definitius. De la seva acceptació o rebuig depenen la vida o la mort; i la seva veritat, la seva capacitat de convicció, ve per la via testimonial, és a dir, apareix acreditada per signes de poder en favor dels necessitats. Per això és, pròpiament, una “proclamació”, una declaració pública, feliç, entusiasmada, d'un fet decisiu i salvador.
Per què, doncs, el nostre silenci? Por? Timidesa? Deia sant Justí que «aquells ignorants i incapaços d'eloqüència, varen persuadir per la virtut tot el gènere humà». El signe o miracle de la virtut és la nostra eloqüència. Deixem, si més no, que el Senyor enmig de nosaltres i amb nosaltres realitzi la seva obra: «El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven» (Mc 16,20).
Dia litúrgic: Dimarts III de Pasqua 24-4-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 6,30-35):
En aquell temps, la gent digué a Jesús: «I tu, quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: Els donà pa del cel per aliment». Llavors Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món». Ells li demanen: «Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest». Jesús els diu: «Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set».
Comentari:
«És el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel»
Avui, en les paraules de Jesús podem veure la contraposició i la complementarietat que hi ha entre l'Antic i el Nou Testament: l'Antic Testament era figura del Nou i en el Nou arriben a plenitud les promeses fetes per Déu als pares en l'Antic. Així, el mannà que menjaren els israelites al desert no era l'autèntic pa del cel, sinó figura del pa veritable que Déu, el nostre Pare, ens ha donat en la persona de Jesucrist, a qui ha enviat com a Salvador del món. Moisès demanà a Déu, a favor dels israelites, un aliment material; Jesucrist, en canvi, s'ha donat Ell mateix com aliment diví que atorga la vida.
«Quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer?» (Jn 6,30), demanen incrèduls i impertinents els jueus. ¿Els ha semblat poc el senyal de la multiplicació dels pans i els peixos obrada per Jesús el dia anterior? ¿Per què ahir volien proclamar rei Jesús i avui ja no el volen creure? ¡Què n'és d'inconstant, tan sovint, el cor humà! Diu sant Bernat de Claravall: «Els impius van voltant, perquè naturalment volen satisfer llur apetit, però menyspreen amb niciesa la manera d'aconseguir la finalitat». I així passava amb els jueus: immergits en una visió materialista, volien algú que els alimentés i els solucionés tots els problemes, però no volien creure; heus ací tot el que els interessava de Jesús. ¿No és aquesta la perspectiva del qui desitja una religió còmoda, feta a la seva mida i sense compromís?
«Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest» (Jn 6,34): que aquestes paraules, pronunciades pels jueus des de la seva manera materialista de veure les coses, siguin dites per mi amb la sinceritat que em dóna la fe; que expressin veritablement un desig d'alimentar-me amb Jesucrist i de viure unit a Ell per sempre.
Dia litúrgic: 23 d'Abril: Sant Jordi, màrtir, patró de Catalunya
Text de l'Evangeli
(Jn 15,1-8):
En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú se separa de mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».
Comentari:
«Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit»
Avui celebrem la festa de sant Jordi, patró secundari de Catalunya. Fou un cavaller ardit, martiritzat probablement a Lydda, Israel. Si la història és parca en dades biogràfiques, la llegenda ha “completat” la seva figura.Venerat des del segle IV, l'han elegit com a patró diversos països i llocs: Grècia, Anglaterra, Portugal, Lituània, Geòrgia, Gènova... Al segle XIII, la seva devoció entrà a Catalunya i Aragó, que també el va escollir com a patró.Aquest nom suscita sentiments entranyables a Catalunya: un llibre i una rosa, cultura i poesia. I també testimoniatge, santedat, protecció, intercessió. Sant Jordi encarna no solament valors patriòtics, culturals, literaris i cavallerescs, sinó també i sobretot, valors profundament cristians.En efecte: d'on havia de treure sant Jordi la valentia per a lluitar contra el drac i alliberar la princesa? De la seva unió i comunió amb Jesús que l'alimentà amb la saba de la pròpia vida: «Jo sóc el Cep i vosaltres les sarments» (Jn 15,5#. D'on va pouar la força per a ser fidel i suportar el martiri? Del Senyor que va dir: «Sense mi no podeu fer res» #Jn 15,5).Una altra consideració: el poble català —i qualsevol altre poble—pot viure unit i vigorós només a nivell cristià, si els qui el formen viuen com a sarments ben unides al Tronc i entre elles. Cada una no és independent de les altres. Les sarments s'ajuden, es comuniquen, s'irriguen mútuament, tenen comunió de vida. Els cristians estem cridats a empeltar-nos en Jesús i viure en comunió de vida amb Ell i amb tots els altres. Així, a través nostre, totes les altres sarments, fins i tot les que potser viuen poc o molt separades del Cep veritable, tindran un cert lligam amb Crist. La diada de sant Jordi ens invita a estar ben units amb Jesús per a rebre la seva vida, i amb els altres, per a fer-los-en participar.
Dia litúrgic: Diumenge III (B) de Pasqua 22-4-2012
Text de l'Evangeli
(Lc 24,35-48):
En aquell temps, els deixebles contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús es presentà enmig d'ells i els va dir: «Pau a vosaltres». Ells, esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc. I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus. Però com que de tanta alegria no s'ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos, els digué: «¿Teniu aquí res per a menjar?». Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se'l va menjar davant d'ells.
Després els digué: «Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres: ‘Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms’». Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures. Els digué: «Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis».
Comentari:
«Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix»
Avui, l'Evangeli encara ens situa en el diumenge de la resurrecció, quan els dos d'Emaús tornen a Jerusalem i, allí, mentre uns i altres conten que el Senyor se'ls ha aparegut, el mateix Ressuscitat s'hi fa present. La seva presència és, però, desconcertant. Per una banda provoca esglai, fins al punt que ells «es pensaven que veien un esperit» (Lc 24,37) i, per l'altra, el seu cos traspassat pels claus i la llançada és un testimoni eloqüent que es tracta del mateix Jesús, el crucificat: «Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc» (Lc 24,39).
«Que sigui el nostre estendard la claror de la vostra mirada, Senyor», canta el salm de la litúrgia d'avui. Efectivament, Jesús «els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures» (Lc 24,45). És del tot urgent. Cal que els deixebles tinguin una precisa i pregona comprensió de les Escriptures, ja que, en frase de sant Jeroni, «ignorar les Escriptures és ignorar Crist».
Però aquesta comprensió de la paraula de Déu no és un afer que hom pugui gestionar privadament, o amb la seva congregació d'amics i coneguts. El Senyor desclogué el sentit de les Escriptures a l'Església en aquella comunitat pasqual, presidida per Pere i els altres Apòstols, els quals reberen l'encàrrec del Mestre de «predicar en nom d'ell a tots els pobles...» (Lc 24,47).
Per a ser testimonis, doncs, de l'autèntic Crist, és urgent que els deixebles —en primer lloc— aprenguin a reconèixer el seu Cos marcat per la passió. Precisament, un autor antic ens fa la següent recomanació: «Tothom qui sap que la Pasqua ha estat sacrificada per a ell, que entengui que la seva vida comença quan Crist ha mort per salvar-nos». A més, l'apòstol ha de comprendre intel·ligentment les Escriptures, llegides a la claror de l'Esperit de la veritat vessat sobre l'Església.
Dia litúrgic: Dissabte II de Pasqua 21-4-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 6,16-21):
Al capvespre, els deixebles de Jesús van baixar al llac i s'embarcaren en direcció a Cafarnaüm, a l'altra riba. Ja s'havia fet fosc i Jesús encara no s'havia reunit amb ells; a més, com que el vent bufava fort, el llac s'anava encrespant. Quan havien remat unes dues o tres milles, van veure que Jesús s'acostava a la barca caminant sobre l'aigua, i es van esglaiar. Ell els diu: «Sóc jo, no tingueu por». Volien fer-lo pujar a la barca, però tot seguit la barca tocà terra al lloc on anaven.
Comentari:
«Sóc jo, no tingueu por»
Avui, Jesús ens desconcerta. Estàvem acostumats a un Redemptor que, amatent a atendre tota mena d'indigència humana, no dubtava pas a recórrer al seu poder diví. De fet, l'acció transcorre tot just després de la multiplicació dels pans i els peixos a favor de la multitud afamada. Ara, en canvi, ens desconcerta un miracle —el fet de caminar sobre les aigües— que sembla, a primera vista, una acció de cara a la galeria. Però no!, Jesús ja havia descartat l'ús del seu poder diví buscant el lluïment o el profit personal quan a l'inici de la seva missió va rebutjar les temptacions del Maligne.
En caminar sobre les aigües, Jesucrist està mostrant el seu senyoratge sobre les coses creades. També, però, podem veure una escenificació del seu domini sobre el Maligne, representat per una mar embravida en la foscor.
«No tingueu por» (Jn 6,20), els deia Jesús en aquella ocasió. «Confieu, jo he vençut el món» (Jn 16,33), els dirà després al Cenacle. Finalment, és Jesús qui diu a les dones el matí de Pasqua, després d'aixecar-se del sepulcre: «No tingueu por». Nosaltres, pel testimoni dels Apòstols, sabem de la seva victòria sobre els enemics de l'home, el pecat i la mort. Per això, avui, les seves paraules ressonen en el nostre cor amb una força especial, perquè són les paraules d'Algú que és viu.
Les mateixes paraules que Jesús adreçava a Pere i els Apòstols les repetia Joan Pau II, successor de Pere a l'inici del seu pontificat: «No tingueu por». Era una crida a obrir el cor, la pròpia existència al Redemptor per tal que amb Ell no tinguem por davant els embats dels enemics de Crist.
Davant la personal fragilitat per a dur a bon port les missions que el Senyor ens demana (una vocació, un projecte apostòlic, un servei...), ens consola saber que Maria també —criatura com nosaltres— va sentir les mateixes paraules de part de l'àngel abans d'afrontar la missió que el Senyor li tenia encomanada. Que aprenguem d'ella a acollir la invitació de Jesús cada dia, en cada circumstància.
Dia litúrgic: Dijous II de Pasqua 19-4-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 3,31-36):
En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «El qui ve de dalt està per damunt de tots. Els qui són de la terra són terrenals i parlen de manera terrenal. El qui ve del cel està per damunt de tots, i dóna testimoni d'allò que ha vist i sentit, però ningú no admet el seu testimoni. Els qui l'admeten, acrediten que Déu diu la veritat, perquè l'enviat de Déu comunica les paraules de Déu, ja que ell dóna sense límits l'Esperit. El Pare estima el Fill i ho ha posat tot a les seves mans. Els qui creuen en el Fill tenen vida eterna, però els qui es neguen a creure en el Fill no veuran la vida: el judici de Déu pesa damunt d'ells».
Comentari:
«Els qui creuen en el Fill tenen vida eterna»
Avui, l'Evangeli ens convida a deixar de ser “terrenals”, a deixar de ser homes que sols parlen de coses mundanes, per a parlar i moure'ns com «el qui ve de dalt» (Jn 3,31), que és Jesús. En aquest text veiem —una vegada més— que en la radicalitat evangèlica no hi ha terme mig. Cal que en tot moment i circumstància maldem per tenir el pensament de Déu, ambicionem per tenir els mateixos sentiments del Crist i aspirem a mirar homes i circumstàncies amb la mateixa mirada del Verb fet home. Si actuem com “el qui ve de dalt” descobrirem el munt de coses positives que passen contínuament al nostre entorn, perquè l'amor de Déu és acció contínua a favor de l'home. Si venim de dalt estimarem tothom sense excepció, essent la nostra vida una targeta d'invitació per a fer el mateix.
«El qui ve de dalt està per damunt de tots» (Jn 3,31), per això pot servir a cada home i cada dona just en allò que necessita; a més «dóna testimoni d'allò que ha vist i sentit» (Jn 3,32). I el seu servei té el segell de la gratuïtat. Aquesta actitud de servir sense esperar res a canvi, sense necessitar la resposta de l'altre, crea un ambient profundament humà i de respecte al lliure albir de cada persona; aquesta actitud s'encomana i els altres se senten lliurement empesos a respondre i actuar de la mateixa manera.
Servei i testimoniatge sempre van junts, l'un i l'altre s'identifiquen. El nostre món té necessitat d'allò que és autèntic: què més autèntic que les paraules de Déu?, què més autèntic que el qui «dóna sense límit el seu Esperit» (Jn 3,34)? És per això que «els qui l'admeten acrediten que Déu diu la veritat» (Jn 3,33).
“Creure en el Fill” vol dir tenir vida eterna, vol dir que el dia del Judici no pesa damunt del creient perquè ja ha estat judicat i amb un judici favorable; en canvi, «els qui es neguen a creure en el Fill no veuran la vida: el judici de Déu pesa damunt d'ells» (Jn 3,36)..., mentre no creguin.
(Jn 3,31-36):
En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «El qui ve de dalt està per damunt de tots. Els qui són de la terra són terrenals i parlen de manera terrenal. El qui ve del cel està per damunt de tots, i dóna testimoni d'allò que ha vist i sentit, però ningú no admet el seu testimoni. Els qui l'admeten, acrediten que Déu diu la veritat, perquè l'enviat de Déu comunica les paraules de Déu, ja que ell dóna sense límits l'Esperit. El Pare estima el Fill i ho ha posat tot a les seves mans. Els qui creuen en el Fill tenen vida eterna, però els qui es neguen a creure en el Fill no veuran la vida: el judici de Déu pesa damunt d'ells».
Comentari:
«Els qui creuen en el Fill tenen vida eterna»
Avui, l'Evangeli ens convida a deixar de ser “terrenals”, a deixar de ser homes que sols parlen de coses mundanes, per a parlar i moure'ns com «el qui ve de dalt» (Jn 3,31), que és Jesús. En aquest text veiem —una vegada més— que en la radicalitat evangèlica no hi ha terme mig. Cal que en tot moment i circumstància maldem per tenir el pensament de Déu, ambicionem per tenir els mateixos sentiments del Crist i aspirem a mirar homes i circumstàncies amb la mateixa mirada del Verb fet home. Si actuem com “el qui ve de dalt” descobrirem el munt de coses positives que passen contínuament al nostre entorn, perquè l'amor de Déu és acció contínua a favor de l'home. Si venim de dalt estimarem tothom sense excepció, essent la nostra vida una targeta d'invitació per a fer el mateix.
«El qui ve de dalt està per damunt de tots» (Jn 3,31), per això pot servir a cada home i cada dona just en allò que necessita; a més «dóna testimoni d'allò que ha vist i sentit» (Jn 3,32). I el seu servei té el segell de la gratuïtat. Aquesta actitud de servir sense esperar res a canvi, sense necessitar la resposta de l'altre, crea un ambient profundament humà i de respecte al lliure albir de cada persona; aquesta actitud s'encomana i els altres se senten lliurement empesos a respondre i actuar de la mateixa manera.
Servei i testimoniatge sempre van junts, l'un i l'altre s'identifiquen. El nostre món té necessitat d'allò que és autèntic: què més autèntic que les paraules de Déu?, què més autèntic que el qui «dóna sense límit el seu Esperit» (Jn 3,34)? És per això que «els qui l'admeten acrediten que Déu diu la veritat» (Jn 3,33).
“Creure en el Fill” vol dir tenir vida eterna, vol dir que el dia del Judici no pesa damunt del creient perquè ja ha estat judicat i amb un judici favorable; en canvi, «els qui es neguen a creure en el Fill no veuran la vida: el judici de Déu pesa damunt d'ells» (Jn 3,36)..., mentre no creguin.
Dia litúrgic: DimecresII de Pasqua 18-4-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 3,16-21):
Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell. Els qui creuen en Ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu. La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu.
Comentari:
«La llum ha vingut al món»
Avui, davant la munió d'opinions que planteja la vida moderna, pot semblar que la veritat ja no existeix —la veritat respecte Déu, la veritat sobre els temes relatius al gènere humà, la veritat sobre el matrimoni, les veritats morals i, en darrera instància, la veritat sobre un mateix.
El passatge de l'Evangeli d'avui identifica Jesucrist com «el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6). Sens Jesús solament trobem desolació, falsedat i mort. Solament hi ha un camí, i solament un que meni al Cel, que s'anomena Jesucrist.
El Crist no és una opinió. Jesucrist és l'autèntica Veritat. Negar la veritat és com insistir en tancar els ulls davant la llum del Sol. Tant si agrada com no, el Sol sempre hi serà; però l'infeliç ha escollit lliurement tancar els ulls enfront el Sol de la veritat. De la mateixa manera, molts es consumeixen en llurs carreres amb una tremenda força de voluntat i exigeixen usar tot el seu potencial, tot oblidant que tan sols poden assolir la veritat sobre si mateixos caminant juntament amb Jesucrist.
D'una altra banda, segons Benet XVI, «cadascú troba el seu propi bé assumint el projecte que Déu té sobre ell, per tal de realitzar-lo plenament: en efecte, troba en aquest projecte la seva veritat i, acceptant aquesta veritat, esdevé lliure (cf. Jn 8,32)» (Encíclica "Caritas in veritate"). La veritat de cadascú és una crida a esdevenir fill o filla de Déu a la Casa Celestial: «El que Déu vol de vosaltres és que mantingueu la vostra santedat» (1Te 4,3). Déu vol fills i filles lliures, no esclaus.
En realitat, el "jo" perfecte és un projecte comú entre Déu i jo. Quan cerquem la santedat, comencem a reflectir la veritat de Déu en les nostres vides. El Papa ho digué d'una manera molt bonica: «Cada sant és com un raig de llum que surt de la Paraula de Déu» (Exhortació apostòlica "Verbum Domini").
(Jn 3,16-21):
Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell. Els qui creuen en Ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu. La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu.
Comentari:
«La llum ha vingut al món»
Avui, davant la munió d'opinions que planteja la vida moderna, pot semblar que la veritat ja no existeix —la veritat respecte Déu, la veritat sobre els temes relatius al gènere humà, la veritat sobre el matrimoni, les veritats morals i, en darrera instància, la veritat sobre un mateix.
El passatge de l'Evangeli d'avui identifica Jesucrist com «el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6). Sens Jesús solament trobem desolació, falsedat i mort. Solament hi ha un camí, i solament un que meni al Cel, que s'anomena Jesucrist.
El Crist no és una opinió. Jesucrist és l'autèntica Veritat. Negar la veritat és com insistir en tancar els ulls davant la llum del Sol. Tant si agrada com no, el Sol sempre hi serà; però l'infeliç ha escollit lliurement tancar els ulls enfront el Sol de la veritat. De la mateixa manera, molts es consumeixen en llurs carreres amb una tremenda força de voluntat i exigeixen usar tot el seu potencial, tot oblidant que tan sols poden assolir la veritat sobre si mateixos caminant juntament amb Jesucrist.
D'una altra banda, segons Benet XVI, «cadascú troba el seu propi bé assumint el projecte que Déu té sobre ell, per tal de realitzar-lo plenament: en efecte, troba en aquest projecte la seva veritat i, acceptant aquesta veritat, esdevé lliure (cf. Jn 8,32)» (Encíclica "Caritas in veritate"). La veritat de cadascú és una crida a esdevenir fill o filla de Déu a la Casa Celestial: «El que Déu vol de vosaltres és que mantingueu la vostra santedat» (1Te 4,3). Déu vol fills i filles lliures, no esclaus.
En realitat, el "jo" perfecte és un projecte comú entre Déu i jo. Quan cerquem la santedat, comencem a reflectir la veritat de Déu en les nostres vides. El Papa ho digué d'una manera molt bonica: «Cada sant és com un raig de llum que surt de la Paraula de Déu» (Exhortació apostòlica "Verbum Domini").
Dia litúrgic: Dimarts II de Pasqua 17-4-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 3,7-15):
En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «No t'estranyis que t'hagi dit: ‘Cal que nasqueu de dalt’. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit». Nicodem li replicà: «Com pot ser tot això?». Jesús li respongué: «I tu, que ets mestre d'Israel, no ho comprens? Et ben asseguro que parlem d'allò que sabem i donem testimoni d'allò que hem vist, però vosaltres no admeteu el nostre testimoni. Si no em creieu quan us parlo de les coses terrenals, com podreu creure'm quan us parli de les celestials? Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home. I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida eterna».
Comentari:
«Cal que nasqueu de dalt»
Avui, Jesús ens exposa la dificultat de preveure i conèixer l'acció de l'Esperit Sant: de fet, «bufa allà on vol» (Jn 3,8). Això ho lliga amb el testimoniatge que Ell mateix està donant i amb la necessitat de néixer de dalt. «Cal que nasqueu de dalt» (Jn 3,7), diu el Senyor amb claredat; és necessària una nova vida per a poder entrar en la vida eterna. No és suficient amb un anar tirant per arribar al Regne del Cel, cal una vida nova regenerada per l'acció de l'Esperit de Déu. La nostra vida professional, familiar, esportiva, cultural, lúdica i, sobretot, de pietat ha de ser transformada pel sentit cristià i per l'acció de Déu. Tot, transversalment, ha de ser impregnat pel seu Esperit. Res de res ens hauria de quedar fora de la renovació que fa en nosaltres Déu amb el seu Esperit.
Una transformació que té a Jesucrist com a catalitzador. Ell, que abans havia de ser enlairat a la Creu i que també havia de ressuscitar, és qui pot fer que l'Esperit de Déu ens sigui enviat. Ell que ha vingut de dalt. Ell que ha mostrat amb molts miracles el seu poder i la seva bondat. Ell que en tot fa la voluntat del Pare. Ell que ha patit fins a vessar l'última gota de sang per nosaltres. Gràcies a l'Esperit que ens enviarà, nosaltres «podem pujar al Regne dels Cels, per Ell obtenim l'adopció filial, per Ell se'ns dóna la confiança d'anomenar Déu amb el nom de “Pare”, la participació de la gràcia de Crist i el dret a participar de la glòria eterna» (Sant Basili el Gran).
Fem que l'acció de l'Esperit tingui acollida en nosaltres, escoltem-lo, i apliquem les seves inspiracions per tal que cadascú sigui —en el seu lloc habitual— un bon exemple enlairat que posi la llum de Crist.
(Jn 3,7-15):
En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «No t'estranyis que t'hagi dit: ‘Cal que nasqueu de dalt’. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit». Nicodem li replicà: «Com pot ser tot això?». Jesús li respongué: «I tu, que ets mestre d'Israel, no ho comprens? Et ben asseguro que parlem d'allò que sabem i donem testimoni d'allò que hem vist, però vosaltres no admeteu el nostre testimoni. Si no em creieu quan us parlo de les coses terrenals, com podreu creure'm quan us parli de les celestials? Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home. I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida eterna».
Comentari:
«Cal que nasqueu de dalt»
Avui, Jesús ens exposa la dificultat de preveure i conèixer l'acció de l'Esperit Sant: de fet, «bufa allà on vol» (Jn 3,8). Això ho lliga amb el testimoniatge que Ell mateix està donant i amb la necessitat de néixer de dalt. «Cal que nasqueu de dalt» (Jn 3,7), diu el Senyor amb claredat; és necessària una nova vida per a poder entrar en la vida eterna. No és suficient amb un anar tirant per arribar al Regne del Cel, cal una vida nova regenerada per l'acció de l'Esperit de Déu. La nostra vida professional, familiar, esportiva, cultural, lúdica i, sobretot, de pietat ha de ser transformada pel sentit cristià i per l'acció de Déu. Tot, transversalment, ha de ser impregnat pel seu Esperit. Res de res ens hauria de quedar fora de la renovació que fa en nosaltres Déu amb el seu Esperit.
Una transformació que té a Jesucrist com a catalitzador. Ell, que abans havia de ser enlairat a la Creu i que també havia de ressuscitar, és qui pot fer que l'Esperit de Déu ens sigui enviat. Ell que ha vingut de dalt. Ell que ha mostrat amb molts miracles el seu poder i la seva bondat. Ell que en tot fa la voluntat del Pare. Ell que ha patit fins a vessar l'última gota de sang per nosaltres. Gràcies a l'Esperit que ens enviarà, nosaltres «podem pujar al Regne dels Cels, per Ell obtenim l'adopció filial, per Ell se'ns dóna la confiança d'anomenar Déu amb el nom de “Pare”, la participació de la gràcia de Crist i el dret a participar de la glòria eterna» (Sant Basili el Gran).
Fem que l'acció de l'Esperit tingui acollida en nosaltres, escoltem-lo, i apliquem les seves inspiracions per tal que cadascú sigui —en el seu lloc habitual— un bon exemple enlairat que posi la llum de Crist.
Dia litúrgic: Dilluns II de Pasqua 16-4-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 3,1-8):
Hi havia un dels fariseus que es deia Nicodem. Era un dirigent dels jueus. Aquest home va anar de nit a trobar Jesús i li digué: «Rabí, sabem que ets un mestre enviat per Déu, perquè ningú no podria fer aquests senyals prodigiosos que tu fas si Déu no estigués amb ell». Jesús li respongué: «T'ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt».
Li diu Nicodem: «Com pot néixer un home que ja és vell? És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare i tornar a néixer?». Jesús respongué: «T'ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit. De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit. No t'estranyis que t'hagi dit: ‘Cal que nasqueu de dalt’. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit».
Comentari:
«Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt»
Avui, «un dirigent dels jueus» (Jn 3,1) va a trobar Jesús. L'Evangeli diu que ho fa de nit: què dirien els companys si se n'assabentaven? En la instrucció de Jesús, hi trobem una catequesi baptismal, que segurament circulava en la comunitat de l'Evangelista.
Fa ben pocs dies celebràvem la vetlla pasqual. Una part integrant n'era la celebració del Baptisme, que és la Pasqua, el pas de la mort a la vida. La benedicció solemne de l'aigua i la renovació de les promeses foren punts clau en aquella nit santa.
En el ritual del baptisme hi ha una immersió en l'aigua (símbol de la mort), i una sortida de l'aigua (imatge de la vida nova). S'hi és submergit amb el pecat, i se'n surt renovellat. Això és el que Jesús anomena «néixer de dalt» o «néixer de nou» (cf. Jn 3,3). Això és “néixer de l'aigua”, “néixer de l'Esperit” o “del Buf del vent...”.
Aigua i Esperit són els dos símbols emprats per Jesús. Ambdós expressen l'acció de l'Esperit Sant que purifica i dóna vida, neteja i alena, aplaca la set i respira, amoroseix i parla. Aigua i Esperit fan una sola cosa.
En canvi, Jesús parla també de l'oposició de carn i Esperit: «D'homes de carn, no en neixen sinó homes. L'esperit ha de néixer de l'Esperit» (Jn 3,6). L'home carnal neix humanament quan apareix aquí baix. Però l'home espiritual mor al que és purament carnal i neix espiritualment en el Baptisme, que és néixer de nou i de dalt. Una bella fórmula de sant Pau podria ser el nostre lema de reflexió i acció, sobretot en aquest temps pasqual: «Tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús hem estat submergits en la seva mort. Pel Baptisme hem estat sepultats amb Ell en la mort, perquè tal com el Crist va ser ressuscitat d'entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida» (Rm 6,3-4).
(Jn 3,1-8):
Hi havia un dels fariseus que es deia Nicodem. Era un dirigent dels jueus. Aquest home va anar de nit a trobar Jesús i li digué: «Rabí, sabem que ets un mestre enviat per Déu, perquè ningú no podria fer aquests senyals prodigiosos que tu fas si Déu no estigués amb ell». Jesús li respongué: «T'ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt».
Li diu Nicodem: «Com pot néixer un home que ja és vell? És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare i tornar a néixer?». Jesús respongué: «T'ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit. De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit. No t'estranyis que t'hagi dit: ‘Cal que nasqueu de dalt’. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit».
Comentari:
«Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt»
Avui, «un dirigent dels jueus» (Jn 3,1) va a trobar Jesús. L'Evangeli diu que ho fa de nit: què dirien els companys si se n'assabentaven? En la instrucció de Jesús, hi trobem una catequesi baptismal, que segurament circulava en la comunitat de l'Evangelista.
Fa ben pocs dies celebràvem la vetlla pasqual. Una part integrant n'era la celebració del Baptisme, que és la Pasqua, el pas de la mort a la vida. La benedicció solemne de l'aigua i la renovació de les promeses foren punts clau en aquella nit santa.
En el ritual del baptisme hi ha una immersió en l'aigua (símbol de la mort), i una sortida de l'aigua (imatge de la vida nova). S'hi és submergit amb el pecat, i se'n surt renovellat. Això és el que Jesús anomena «néixer de dalt» o «néixer de nou» (cf. Jn 3,3). Això és “néixer de l'aigua”, “néixer de l'Esperit” o “del Buf del vent...”.
Aigua i Esperit són els dos símbols emprats per Jesús. Ambdós expressen l'acció de l'Esperit Sant que purifica i dóna vida, neteja i alena, aplaca la set i respira, amoroseix i parla. Aigua i Esperit fan una sola cosa.
En canvi, Jesús parla també de l'oposició de carn i Esperit: «D'homes de carn, no en neixen sinó homes. L'esperit ha de néixer de l'Esperit» (Jn 3,6). L'home carnal neix humanament quan apareix aquí baix. Però l'home espiritual mor al que és purament carnal i neix espiritualment en el Baptisme, que és néixer de nou i de dalt. Una bella fórmula de sant Pau podria ser el nostre lema de reflexió i acció, sobretot en aquest temps pasqual: «Tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús hem estat submergits en la seva mort. Pel Baptisme hem estat sepultats amb Ell en la mort, perquè tal com el Crist va ser ressuscitat d'entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida» (Rm 6,3-4).
Dia litúrgic: DiumengeII (A) (B) (C) de Pasqua 15-4-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 20,19-31):
Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó».
Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir: «Hem vist el Senyor». Però ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!».
Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després diu a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient». Tomàs li va respondre: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!».
Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.
Comentari:
«Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdoneu els pecats, li quedaran perdonats»
Avui, Diumenge II de Pasqua, completem l'octava d'aquest temps litúrgic, una de les dues octaves —ensems amb la de Nadal— que en la litúrgia renovada pel Concili Vaticà II han quedat. Durant vuit dies contemplem el mateix misteri i mirem d'aprofundir-lo sota la llum de l'Esperit Sant.
Per designi del Papa Joan Pau II, aquest diumenge s'anomena Diumenge de la Divina Misericòrdia. Es tracta de quelcom que va molt més enllà que una devoció particular. Com ha explicat el Sant Pare en la seva encíclica Dives in misericòrdia, la Divina Misericòrdia és la manifestació amorosa de Déu en una història ferida pel pecat. “Misericòrdia” prové de dues paraules: “Misèria” i “cor”. Déu posa la nostra situació mísera deguda al pecat en el seu cor de Pare, que és fidel als seus designis. Jesucrist, mort i ressuscitat, és la suprema manifestació i actuació de la Divina Misericòrdia. «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic» (Jn 3,16) i l'ha enviat a la mort perquè fóssim salvats. «Per a redimir l'esclau ha sacrificat el Fill», hem proclamat en el Pregó pasqual de la Vigília. I, un cop ressuscitat, l'ha constituït en font de salvació per a tots els qui creuen en Ell. Per la fe i la conversió acollim el tresor de la Divina Misericòrdia.
La Santa Mare Església, que vol que els seus fills visquin de la vida del ressuscitat, mana que —almenys per Pasqua— es combregui i que es faci en gràcia de Déu. La cinquantena pasqual és el temps oportú per l'acompliment pasqual. És un bon moment per a confessar-se i acollir el poder de perdonar els pecats que el Senyor ressuscitat ha conferit a la seva Església, ja que Ell digué només als Apòstols: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats» (Jn 20,22-23). Així acudirem a les fonts de la Divina Misericòrdia. I no dubtem en portar els nostres amics a aquestes fonts de vida: a l'Eucaristia i a la Penitència. Jesús ressuscitat compta amb nosaltres.
(Jn 20,19-31):
Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó».
Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir: «Hem vist el Senyor». Però ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!».
Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després diu a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient». Tomàs li va respondre: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!».
Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.
Comentari:
«Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdoneu els pecats, li quedaran perdonats»
Avui, Diumenge II de Pasqua, completem l'octava d'aquest temps litúrgic, una de les dues octaves —ensems amb la de Nadal— que en la litúrgia renovada pel Concili Vaticà II han quedat. Durant vuit dies contemplem el mateix misteri i mirem d'aprofundir-lo sota la llum de l'Esperit Sant.
Per designi del Papa Joan Pau II, aquest diumenge s'anomena Diumenge de la Divina Misericòrdia. Es tracta de quelcom que va molt més enllà que una devoció particular. Com ha explicat el Sant Pare en la seva encíclica Dives in misericòrdia, la Divina Misericòrdia és la manifestació amorosa de Déu en una història ferida pel pecat. “Misericòrdia” prové de dues paraules: “Misèria” i “cor”. Déu posa la nostra situació mísera deguda al pecat en el seu cor de Pare, que és fidel als seus designis. Jesucrist, mort i ressuscitat, és la suprema manifestació i actuació de la Divina Misericòrdia. «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic» (Jn 3,16) i l'ha enviat a la mort perquè fóssim salvats. «Per a redimir l'esclau ha sacrificat el Fill», hem proclamat en el Pregó pasqual de la Vigília. I, un cop ressuscitat, l'ha constituït en font de salvació per a tots els qui creuen en Ell. Per la fe i la conversió acollim el tresor de la Divina Misericòrdia.
La Santa Mare Església, que vol que els seus fills visquin de la vida del ressuscitat, mana que —almenys per Pasqua— es combregui i que es faci en gràcia de Déu. La cinquantena pasqual és el temps oportú per l'acompliment pasqual. És un bon moment per a confessar-se i acollir el poder de perdonar els pecats que el Senyor ressuscitat ha conferit a la seva Església, ja que Ell digué només als Apòstols: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats» (Jn 20,22-23). Així acudirem a les fonts de la Divina Misericòrdia. I no dubtem en portar els nostres amics a aquestes fonts de vida: a l'Eucaristia i a la Penitència. Jesús ressuscitat compta amb nosaltres.
Dia litúrgic: Dissabte dins l'octava de Pasqua 14-4-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 16,9-15):
El diumenge, de bon matí, Jesús ressuscitat es va aparèixer primer a Maria Magdalena, de qui havia tret set dimonis. Ella anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús i que ara estaven afligits i ploraven. Però aquests, quan van sentir que Jesús vivia i que ella l'havia vist, no la van creure. Després d'això, es va manifestar amb un aspecte diferent a dos d'ells que feien camí fora ciutat. Aquests, llavors, se'n tornaren a anunciar-ho als altres, però tampoc no els van creure. Finalment, mentre eren a taula, Jesús es va aparèixer als Onze i els reprotxà la seva falta de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l'havien vist ressuscitat. Els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat».
Comentari:
«Maria Magdalena anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús, però no la van creure»
Avui, l'Evangeli ens ofereix l'oportunitat de meditar alguns aspectes dels que cadascú de nosaltres en té experiència: estem segurs d'estimar Jesús, el considerem el millor dels nostres amics; no obstant, ¿qui de nosaltres podria afirmar no haver-lo traït mai? Pensem si no l'hem malvenut, si més no, alguna vegada per un bé il·lusori, del pitjor oripell. En segon lloc, tot i que freqüentment estem temptats a sobrevalorar-nos quant a cristians, nogensmenys el testimoni de la nostra pròpia consciència ens imposa callar i humiliar-nos, a imitació del publicà que no gosava ni tan sols aixecar el cap, tot colpint-se el pit, mentre repetia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador» (Lc 18,13).
Dit això, no pot sorprendre'ns el capteniment dels deixebles. Han conegut personalment Jesús, li han apreciat els dots de ment, de cor, les qualitats incomparables de la seva predicació. Amb tot, quan Jesucrist ja havia ressuscitat, una de les dones del grup —Maria Magdalena— «anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús i que ara estaven afligits i ploraven» (Mc 16,10) i, en lloc d'interrompre les llàgrimes i començar a ballar d'alegria, no la creuen. És el senyal que el nostre centre de gravetat és la terra.
Els deixebles tenien davant seu l'anunci inèdit de la Resurrecció i, en canvi, prefereixen continuar planyent-se a si mateixos. Hem pecat, sí! L'hem traït, sí! Li hem celebrat una mena d'exèquies paganes, sí! D'ara endavant, que no sigui més així: després d'haver-nos colpit el pit, llancem-nos als seus peus, amb el cap ben alt, i... endavant!, en marxa rere Seul!, tot seguint el seu ritme. Ha dit sàviament l'escriptor francès Gustave Flaubert: «Crec que si guaitéssim sense parar el cel, acabaríem per tenir ales». L'home, que era immers en el pecat, en la ignorància o en la tebiesa, des d'avui i per sempre ha de saber que, gràcies a la Resurrecció del Crist, «es troba com immers en la llum del migdia».
(Mc 16,9-15):
El diumenge, de bon matí, Jesús ressuscitat es va aparèixer primer a Maria Magdalena, de qui havia tret set dimonis. Ella anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús i que ara estaven afligits i ploraven. Però aquests, quan van sentir que Jesús vivia i que ella l'havia vist, no la van creure. Després d'això, es va manifestar amb un aspecte diferent a dos d'ells que feien camí fora ciutat. Aquests, llavors, se'n tornaren a anunciar-ho als altres, però tampoc no els van creure. Finalment, mentre eren a taula, Jesús es va aparèixer als Onze i els reprotxà la seva falta de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l'havien vist ressuscitat. Els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat».
Comentari:
«Maria Magdalena anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús, però no la van creure»
Avui, l'Evangeli ens ofereix l'oportunitat de meditar alguns aspectes dels que cadascú de nosaltres en té experiència: estem segurs d'estimar Jesús, el considerem el millor dels nostres amics; no obstant, ¿qui de nosaltres podria afirmar no haver-lo traït mai? Pensem si no l'hem malvenut, si més no, alguna vegada per un bé il·lusori, del pitjor oripell. En segon lloc, tot i que freqüentment estem temptats a sobrevalorar-nos quant a cristians, nogensmenys el testimoni de la nostra pròpia consciència ens imposa callar i humiliar-nos, a imitació del publicà que no gosava ni tan sols aixecar el cap, tot colpint-se el pit, mentre repetia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador» (Lc 18,13).
Dit això, no pot sorprendre'ns el capteniment dels deixebles. Han conegut personalment Jesús, li han apreciat els dots de ment, de cor, les qualitats incomparables de la seva predicació. Amb tot, quan Jesucrist ja havia ressuscitat, una de les dones del grup —Maria Magdalena— «anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús i que ara estaven afligits i ploraven» (Mc 16,10) i, en lloc d'interrompre les llàgrimes i començar a ballar d'alegria, no la creuen. És el senyal que el nostre centre de gravetat és la terra.
Els deixebles tenien davant seu l'anunci inèdit de la Resurrecció i, en canvi, prefereixen continuar planyent-se a si mateixos. Hem pecat, sí! L'hem traït, sí! Li hem celebrat una mena d'exèquies paganes, sí! D'ara endavant, que no sigui més així: després d'haver-nos colpit el pit, llancem-nos als seus peus, amb el cap ben alt, i... endavant!, en marxa rere Seul!, tot seguint el seu ritme. Ha dit sàviament l'escriptor francès Gustave Flaubert: «Crec que si guaitéssim sense parar el cel, acabaríem per tenir ales». L'home, que era immers en el pecat, en la ignorància o en la tebiesa, des d'avui i per sempre ha de saber que, gràcies a la Resurrecció del Crist, «es troba com immers en la llum del migdia».
Dia litúrgic: Divendres dins l'octava de Pasqua 12-4-23012
Text de l'Evangeli
(Jn 21,1-14):
En aquell temps, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera: es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els diu: «Me'n vaig a pescar». Els altres li diuen: « Nosaltres també venim amb tu». Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res.
Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos Ell. Llavors Jesús els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?». Li respongueren: «No». Ell els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix». Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor». Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua. Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos.
Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar». Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. Jesús els digué: «Veniu a menjar». Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix. Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.
Comentari:
«Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts»
Avui, Jesús per tercera vegada s'apareix als deixebles des que ressuscità. Pere ha tornat a la seva feina de pescador i els altres s'animen a acompanyar-lo. És lògic que, si era pescador abans de seguir Jesús, continuï essent-ho després; i encara hi ha qui s'estranya que no s'hagi de deixar de banda el propi treball, honrat, per a seguir el Crist.
Aquella nit no varen pescar res! Quan a la matinada apareix Jesús, no el reconeixen fins que els demana quelcom per a menjar. En dir-li que no tenen res, Ell els indica on han de tirar la xarxa. Encara que els pescadors se les saben totes, i en aquest cas han estat bregant sense fruit, obeeixen. «Oh, poder de l'obediència! El llac de Genesaret refusava els seus peixos a les xarxes de Pere. Tota una nit en va.—Ara, obedient, retornà la xarxa a l'aigua i van pescar (...) un gran munt de peixos. —Creu-me: el miracle es repeteix cada dia» (Sant Josepmaria).
L'evangelista fa notar que «eren cent cinquanta-tres peixos grossos» (Jn 21,11) i, essent tants, no es varen esquinçar les xarxes. Són detalls a tenir en compte, ja que la Redempció s'ha fet amb l'obediència responsable, enmig de les feines corrents.
Tots «sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava» (Jn 21,12-13). Igual va fer amb el peix. Tant l'aliment espiritual, com també l'aliment material, no faltaran si obeïm. Ho ensenya als seus seguidors mes pròxims i ens ho torna a dir a través de Joan Pau II: «En començar el nou mil·leni, ressonen en el nostre cor les paraules amb què un dia Jesús (...) convidà l'Apòstol a ‘tirar llac endins’ per a pescar: ‘Duc in altum’ (Lc 5,4). Pere i els primers companys confiaren en la paraula de Crist (...) i ‘recolliren una quantitat enorme de peixos’ (Lc 5,6). Aquesta paraula ressona també avui per a nosaltres».
Per l'obediència, com la de Maria, demanem al Senyor que segueixi atorgant fruits apostòlics a tota l'Església.
(Jn 21,1-14):
En aquell temps, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera: es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els diu: «Me'n vaig a pescar». Els altres li diuen: « Nosaltres també venim amb tu». Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res.
Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos Ell. Llavors Jesús els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?». Li respongueren: «No». Ell els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix». Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor». Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua. Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos.
Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar». Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. Jesús els digué: «Veniu a menjar». Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix. Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.
Comentari:
«Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts»
Avui, Jesús per tercera vegada s'apareix als deixebles des que ressuscità. Pere ha tornat a la seva feina de pescador i els altres s'animen a acompanyar-lo. És lògic que, si era pescador abans de seguir Jesús, continuï essent-ho després; i encara hi ha qui s'estranya que no s'hagi de deixar de banda el propi treball, honrat, per a seguir el Crist.
Aquella nit no varen pescar res! Quan a la matinada apareix Jesús, no el reconeixen fins que els demana quelcom per a menjar. En dir-li que no tenen res, Ell els indica on han de tirar la xarxa. Encara que els pescadors se les saben totes, i en aquest cas han estat bregant sense fruit, obeeixen. «Oh, poder de l'obediència! El llac de Genesaret refusava els seus peixos a les xarxes de Pere. Tota una nit en va.—Ara, obedient, retornà la xarxa a l'aigua i van pescar (...) un gran munt de peixos. —Creu-me: el miracle es repeteix cada dia» (Sant Josepmaria).
L'evangelista fa notar que «eren cent cinquanta-tres peixos grossos» (Jn 21,11) i, essent tants, no es varen esquinçar les xarxes. Són detalls a tenir en compte, ja que la Redempció s'ha fet amb l'obediència responsable, enmig de les feines corrents.
Tots «sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava» (Jn 21,12-13). Igual va fer amb el peix. Tant l'aliment espiritual, com també l'aliment material, no faltaran si obeïm. Ho ensenya als seus seguidors mes pròxims i ens ho torna a dir a través de Joan Pau II: «En començar el nou mil·leni, ressonen en el nostre cor les paraules amb què un dia Jesús (...) convidà l'Apòstol a ‘tirar llac endins’ per a pescar: ‘Duc in altum’ (Lc 5,4). Pere i els primers companys confiaren en la paraula de Crist (...) i ‘recolliren una quantitat enorme de peixos’ (Lc 5,6). Aquesta paraula ressona també avui per a nosaltres».
Per l'obediència, com la de Maria, demanem al Senyor que segueixi atorgant fruits apostòlics a tota l'Església.
Dia litúrgic: Dijous dins l'octava de Pasqua 12-4-2012
Text de l'Evangeli
(Lc 24,35-48):
En aquell temps, els deixebles contaven el que els havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús es presentà enmig d'ells i els va dir: «Pau a vosaltres». Ells, esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc». I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus. Però com que de tanta alegria no s'ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos, els digué: «¿Teniu aquí res per a menjar?». Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se'l va menjar davant d'ells.
Després els digué: «Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres: ‘Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms’». Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures. Els digué: «Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'Ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis».
Comentari:
«Pau a vosaltres»
Avui, el Crist ressuscitat saluda els deixebles, novament, amb el desig de la pau: «Pau a vosaltres» (Lc 24,36). Així esvaeix els temors i pressentiments que els Apòstols han acumulat durant els dies de passió i soledat.
Ell no és un fantasma, és totalment real, però, de vegades, la por en la nostra vida va prenent cos com si fos l'única realitat. En ocasions és la falta de fe i de vida interior el que va canviant les coses: la por esdevé la realitat i Crist es desdibuixa de la nostra vida. En canvi, la presència del Crist en la vida del cristià treu els dubtes, il·lumina la nostra existència, especialment els racons que cap explicació humana pot aclarir. Sant Gregori Nacianzè ens exhorta: «Ens hauríem d'avergonyir en prescindir de la salutació de la pau, que el Senyor ens deixà quan anava a sortir del món. La pau és un nom i una cosa saborosa, que sabem que procedeix de Déu, segons digué l'Apòstol als filipencs: ‘La pau de Déu; i que és de Déu també ho mostra quan diu als d'Efes: ‘Ell és la nostra pau’».
La resurrecció de Crist és el que dóna sentit a totes les vicissituds i patiments, el que ens ajuda a recobrar la calma i a asserenar-nos en les tenebres de la nostra vida. Les altres petites llums que trobem a la vida només tenen sentit en aquesta Llum.
«Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms...»: novament «els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures» (Lc 24,44-45), com ja ho havia fet amb els deixebles d'Emaús. També vol el Senyor obrir-nos a nosaltres el sentit de les Escriptures per a la nostra vida; desitja transformar el nostre pobre cor en un cor que sigui també ardent, com el seu: amb l'explicació de l'Escriptura i la fracció del pa, l'Eucaristia. En altres paraules: la tasca del cristià és anar veient com la seva història Ell vol convertir-la en història de salvació.
(Lc 24,35-48):
En aquell temps, els deixebles contaven el que els havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús es presentà enmig d'ells i els va dir: «Pau a vosaltres». Ells, esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc». I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus. Però com que de tanta alegria no s'ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos, els digué: «¿Teniu aquí res per a menjar?». Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se'l va menjar davant d'ells.
Després els digué: «Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres: ‘Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms’». Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures. Els digué: «Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'Ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis».
Comentari:
«Pau a vosaltres»
Avui, el Crist ressuscitat saluda els deixebles, novament, amb el desig de la pau: «Pau a vosaltres» (Lc 24,36). Així esvaeix els temors i pressentiments que els Apòstols han acumulat durant els dies de passió i soledat.
Ell no és un fantasma, és totalment real, però, de vegades, la por en la nostra vida va prenent cos com si fos l'única realitat. En ocasions és la falta de fe i de vida interior el que va canviant les coses: la por esdevé la realitat i Crist es desdibuixa de la nostra vida. En canvi, la presència del Crist en la vida del cristià treu els dubtes, il·lumina la nostra existència, especialment els racons que cap explicació humana pot aclarir. Sant Gregori Nacianzè ens exhorta: «Ens hauríem d'avergonyir en prescindir de la salutació de la pau, que el Senyor ens deixà quan anava a sortir del món. La pau és un nom i una cosa saborosa, que sabem que procedeix de Déu, segons digué l'Apòstol als filipencs: ‘La pau de Déu; i que és de Déu també ho mostra quan diu als d'Efes: ‘Ell és la nostra pau’».
La resurrecció de Crist és el que dóna sentit a totes les vicissituds i patiments, el que ens ajuda a recobrar la calma i a asserenar-nos en les tenebres de la nostra vida. Les altres petites llums que trobem a la vida només tenen sentit en aquesta Llum.
«Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms...»: novament «els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures» (Lc 24,44-45), com ja ho havia fet amb els deixebles d'Emaús. També vol el Senyor obrir-nos a nosaltres el sentit de les Escriptures per a la nostra vida; desitja transformar el nostre pobre cor en un cor que sigui també ardent, com el seu: amb l'explicació de l'Escriptura i la fracció del pa, l'Eucaristia. En altres paraules: la tasca del cristià és anar veient com la seva història Ell vol convertir-la en història de salvació.
Dia litúrgic: Dimecres dins l'octava de Pasqua 11-4-2012
Text de l'Evangeli
(Lc 24,13-35):
Aquell mateix diumenge, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.
Jesús els preguntà: «De què parleu entre vosaltres tot caminant?». Ells es van aturar amb un posat de decepció, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «¿Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?». Els preguntà: «Què hi ha passat?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que Ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que ell viu. Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l'han vist pas. Aleshores Jesús els digué: «Feixucs d'enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! ¿No calia que el Messies patís tot això abans d'entrar a la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a Ell.
Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i Ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li: «Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar». I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però Ell desaparegué del seu davant. I es van dir l'un a l'altre: «¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?».
Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, que els van dir: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó!». També ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa.
Comentari:
«¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?»
Avui l'Evangeli ens assegura que Jesús és viu i continua essent el centre sobre el qual es construeix la comunitat dels deixebles. És precisament en aquest context eclesial —en l'encontre comunitari, en el diàleg amb els germans que comparteixen la mateixa fe, en l'escolta comunitària de la Paraula de Déu, en l'amor compartit en gestos de fraternitat i de servei— on els deixebles poden realitzar l'experiència de l'encontre amb Jesús ressuscitat.
Els deixebles carregats de tristos pensaments, no imaginaven que aquell desconegut fos justament el Mestre, ja ressuscitat. Però sentien «abrusar-se» el seu cor (cf. Lc 24,32), quan Ell els parlava tot «explicant» les Escriptures. La llum de la Paraula foragitava la duresa del seu cor i «se'ls obriren els ulls» (Lc 24,31).
La icona dels deixebles d'Emmaús ens serveix per tal de guiar el llarg camí dels nostres dubtes, inquietuds i, a vegades, amargues desil·lusions. El diví Viatjant segueix sent el nostre company per a introduir-nos, amb la interpretació de les Escriptures, en la comprensió dels misteris de Déu. Quan l'encontre esdevé ple, la llum de la Paraula segueix la llum que brolla del "Pa de vida", pel qual el Crist compleix de manera suprema la seva promesa «jo seré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).
El Papa Benet XVI ha escrit que «l'anunci de la Resurrecció del Senyor il·lumina les zones fosques del món en el que vivim».
(Lc 24,13-35):
Aquell mateix diumenge, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.
Jesús els preguntà: «De què parleu entre vosaltres tot caminant?». Ells es van aturar amb un posat de decepció, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «¿Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?». Els preguntà: «Què hi ha passat?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que Ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que ell viu. Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l'han vist pas. Aleshores Jesús els digué: «Feixucs d'enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! ¿No calia que el Messies patís tot això abans d'entrar a la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a Ell.
Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i Ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li: «Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar». I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però Ell desaparegué del seu davant. I es van dir l'un a l'altre: «¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?».
Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, que els van dir: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó!». També ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa.
Comentari:
«¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?»
Avui l'Evangeli ens assegura que Jesús és viu i continua essent el centre sobre el qual es construeix la comunitat dels deixebles. És precisament en aquest context eclesial —en l'encontre comunitari, en el diàleg amb els germans que comparteixen la mateixa fe, en l'escolta comunitària de la Paraula de Déu, en l'amor compartit en gestos de fraternitat i de servei— on els deixebles poden realitzar l'experiència de l'encontre amb Jesús ressuscitat.
Els deixebles carregats de tristos pensaments, no imaginaven que aquell desconegut fos justament el Mestre, ja ressuscitat. Però sentien «abrusar-se» el seu cor (cf. Lc 24,32), quan Ell els parlava tot «explicant» les Escriptures. La llum de la Paraula foragitava la duresa del seu cor i «se'ls obriren els ulls» (Lc 24,31).
La icona dels deixebles d'Emmaús ens serveix per tal de guiar el llarg camí dels nostres dubtes, inquietuds i, a vegades, amargues desil·lusions. El diví Viatjant segueix sent el nostre company per a introduir-nos, amb la interpretació de les Escriptures, en la comprensió dels misteris de Déu. Quan l'encontre esdevé ple, la llum de la Paraula segueix la llum que brolla del "Pa de vida", pel qual el Crist compleix de manera suprema la seva promesa «jo seré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).
El Papa Benet XVI ha escrit que «l'anunci de la Resurrecció del Senyor il·lumina les zones fosques del món en el que vivim».
Dia litúrgic: Dimarts dins l'octava de Pasqua 10-4-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 20,11-18):
En aquell temps, Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre. Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l'un al cap i l'altre als peus. Ells li diuen: «Dona, per què plores?». Ella els respon: «S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat». Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no s'adonava que fos ell. Jesús li diu: «Dona, per què plores? Qui busques?». Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: «Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré». Li diu Jesús: «Maria!». Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: «Rabuni, que vol dir "mestre"». Jesús li diu: «Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: ‘Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu’. Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor». També els va contar el que ell li havia dit.
Comentari:
«Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: ‘He vist el Senyor’»
Avui, en la figura de Maria Magdalena, podem contemplar dos nivells d'acceptació del nostre Salvador: imperfecte, el primer; acomplert, el segon. Des del primer, Maria se'ns mostra com una sinceríssima deixebla de Jesús. Ella el segueix, mestre incomparable; li és heroicament adherent, crucificat per amor; el cerca, més enllà de la mort, sepultat i desaparegut. Que xopes d'admirable lliurament al seu “Senyor” són les dues exclamacions que ens conservà, com a perles incomparables, l'evangelista Joan: «S'han endut el meu Senyor, i no sé on l'han posat» (Jn 20,13); «Senyor, si te l'has emportat tu, digues-me on l'has deixat, i me l'enduré»! (Jn 20,15). Pocs deixebles ha contemplat la història, tan afectes i lleials com la Magdalena.
Nogensmenys, la bona nova d'avui, d'aquest dimarts dins l'octava de Pasqua, supera infinitament tota bonhomia ètica i tota fe religiosa en un Jesús admirable, però, en darrer terme, mort; i ens trasllada a l'àmbit de la fe en el Ressuscitat. Aquell Jesús que, en un primer moment, deixant-la en el nivell de la fe imperfecta, s'adreça a la Magdalena preguntant-li: «Dona, per què plores?» (Jn 20,15) i al qual ella, amb ulls miops, respon com pertoca a un hortolà que s'interessa pel seu desfici; aquell Jesús, ara, en un segon moment, definitiu, la interpel·la amb el seu nom: «Maria»! i la trasbalsa fins al punt d'estremir-la de resurrecció i de vida, és a dir, d'Ell mateix, el Ressuscitat, el Vivent per sempre. Resultat? Magdalena creient i Magdalena apòstol: «Anà a trobar els deixebles i els anunciava: ‘He vist el Senyor’» (Jn 20,18).
Avui no és infreqüent el cas de cristians que no veuen clar el més enllà d'aquesta vida i, doncs, que dubten de la resurrecció de Jesús. M'hi compto? Com semblantment són nombrosos els cristians que tenen prou fe per a seguir-lo privadament, però que temen proclamar-lo apostòlicament. En formo part? Si fos així, com Maria Magdalena, diguem-li: «Mestre!», abracem-nos als seus peus i anem a trobar els nostres germans per a dir-los: —El Senyor ha ressuscitat i l'he vist!
(Jn 20,11-18):
En aquell temps, Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre. Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l'un al cap i l'altre als peus. Ells li diuen: «Dona, per què plores?». Ella els respon: «S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat». Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no s'adonava que fos ell. Jesús li diu: «Dona, per què plores? Qui busques?». Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: «Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré». Li diu Jesús: «Maria!». Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: «Rabuni, que vol dir "mestre"». Jesús li diu: «Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: ‘Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu’. Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor». També els va contar el que ell li havia dit.
Comentari:
«Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: ‘He vist el Senyor’»
Avui, en la figura de Maria Magdalena, podem contemplar dos nivells d'acceptació del nostre Salvador: imperfecte, el primer; acomplert, el segon. Des del primer, Maria se'ns mostra com una sinceríssima deixebla de Jesús. Ella el segueix, mestre incomparable; li és heroicament adherent, crucificat per amor; el cerca, més enllà de la mort, sepultat i desaparegut. Que xopes d'admirable lliurament al seu “Senyor” són les dues exclamacions que ens conservà, com a perles incomparables, l'evangelista Joan: «S'han endut el meu Senyor, i no sé on l'han posat» (Jn 20,13); «Senyor, si te l'has emportat tu, digues-me on l'has deixat, i me l'enduré»! (Jn 20,15). Pocs deixebles ha contemplat la història, tan afectes i lleials com la Magdalena.
Nogensmenys, la bona nova d'avui, d'aquest dimarts dins l'octava de Pasqua, supera infinitament tota bonhomia ètica i tota fe religiosa en un Jesús admirable, però, en darrer terme, mort; i ens trasllada a l'àmbit de la fe en el Ressuscitat. Aquell Jesús que, en un primer moment, deixant-la en el nivell de la fe imperfecta, s'adreça a la Magdalena preguntant-li: «Dona, per què plores?» (Jn 20,15) i al qual ella, amb ulls miops, respon com pertoca a un hortolà que s'interessa pel seu desfici; aquell Jesús, ara, en un segon moment, definitiu, la interpel·la amb el seu nom: «Maria»! i la trasbalsa fins al punt d'estremir-la de resurrecció i de vida, és a dir, d'Ell mateix, el Ressuscitat, el Vivent per sempre. Resultat? Magdalena creient i Magdalena apòstol: «Anà a trobar els deixebles i els anunciava: ‘He vist el Senyor’» (Jn 20,18).
Avui no és infreqüent el cas de cristians que no veuen clar el més enllà d'aquesta vida i, doncs, que dubten de la resurrecció de Jesús. M'hi compto? Com semblantment són nombrosos els cristians que tenen prou fe per a seguir-lo privadament, però que temen proclamar-lo apostòlicament. En formo part? Si fos així, com Maria Magdalena, diguem-li: «Mestre!», abracem-nos als seus peus i anem a trobar els nostres germans per a dir-los: —El Senyor ha ressuscitat i l'he vist!
Dia litúrgic: Dilluns dins l'octava de Pasqua 9-4-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 28,8-15):
En aquell temps, les dones, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles. Però tot d'una Jesús els va sortir al pas i les va saludar. Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i el van adorar. Jesús els digué: «No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran».
Mentre elles hi anaven, alguns de la guàrdia van entrar a la ciutat i comunicaren als grans sacerdots tot el que havia passat. Els grans sacerdots es van reunir amb els notables i prengueren la decisió d'oferir molts diners als soldats i donar-los aquesta consigna: «Feu córrer que els seus deixebles van venir de nit i van robar el seu cos mentre vosaltres dormíeu. I si això arriba a oïda del governador, ja el convencerem nosaltres que us deixi tranquils». Ells agafaren els diners i van complir la consigna rebuda. Aquesta versió dels fets s'ha escampat entre els jueus fins al dia d'avui.
Comentari:
«Les dones, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles»
Avui, l'alegria de la resurrecció fa de les dones que havien anat al sepulcre missatgeres valentes del Crist. «Una gran alegria» senten en llurs cors per l'anunci del l'àngel de la resurrecció del Mestre. I surten “corrent” del sepulcre per anunciar-ho als Apòstols. No poden restar inactives i els seus cors explotarien si no ho comuniquen a tots els deixebles. Ressonen en les nostres ànimes les paraules de Pau: «La caritat de Crist ens urgeix» (2Co 5,14).
Jesús s'hi fa “trobadís”: ho fa amb Maria Magdalena i l'altra Maria —així agraeix i paga Crist la seva gosadia de cercar-lo de bon matí—, i ho fa també amb tots els homes i dones del món. I més encara, per la seva encarnació, s'ha unit, en un cert sentit, a tot home.
Les reaccions de les dones davant la presència del Senyor expressen les actituds més profundes de l'ésser humà davant Aquell que és el nostre Creador i Redemptor: la submissió —«se li abraçaren als peus» (Mt 28,9)— i l'adoració. Quina lliçó per a nosaltres de com hauríem d'estar també davant el Crist Eucaristia!
«No tingueu por» (Mt 28,10), diu Jesús a les santes dones. Por del Senyor? Mai, si és l'Amor dels amors! Temor de perdre'l? Sí, perquè coneixem la pròpia feblesa. Per això ens aferrem ben fort als seus peus. Com els Apòstols en la mar embravida i els deixebles d'Emaús li demanem: Senyor, no ens deixis!
I el Mestre envia les dones als deixebles per veure'l. Aquesta és també tasca nostra, i missió divina des del dia del nostre bateig: anunciar Crist per tot el món, «a fi que tothom pugui trobar Crist, per a què Crist pugui recórrer amb cadascú el camí de la vida, amb la potència de la veritat (...) continguda en el misteri de l'Encarnació i de la Redempció, amb la potència de l'amor que n'irradia» (Joan Pau II).
(Mt 28,8-15):
En aquell temps, les dones, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles. Però tot d'una Jesús els va sortir al pas i les va saludar. Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i el van adorar. Jesús els digué: «No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran».
Mentre elles hi anaven, alguns de la guàrdia van entrar a la ciutat i comunicaren als grans sacerdots tot el que havia passat. Els grans sacerdots es van reunir amb els notables i prengueren la decisió d'oferir molts diners als soldats i donar-los aquesta consigna: «Feu córrer que els seus deixebles van venir de nit i van robar el seu cos mentre vosaltres dormíeu. I si això arriba a oïda del governador, ja el convencerem nosaltres que us deixi tranquils». Ells agafaren els diners i van complir la consigna rebuda. Aquesta versió dels fets s'ha escampat entre els jueus fins al dia d'avui.
Comentari:
«Les dones, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles»
Avui, l'alegria de la resurrecció fa de les dones que havien anat al sepulcre missatgeres valentes del Crist. «Una gran alegria» senten en llurs cors per l'anunci del l'àngel de la resurrecció del Mestre. I surten “corrent” del sepulcre per anunciar-ho als Apòstols. No poden restar inactives i els seus cors explotarien si no ho comuniquen a tots els deixebles. Ressonen en les nostres ànimes les paraules de Pau: «La caritat de Crist ens urgeix» (2Co 5,14).
Jesús s'hi fa “trobadís”: ho fa amb Maria Magdalena i l'altra Maria —així agraeix i paga Crist la seva gosadia de cercar-lo de bon matí—, i ho fa també amb tots els homes i dones del món. I més encara, per la seva encarnació, s'ha unit, en un cert sentit, a tot home.
Les reaccions de les dones davant la presència del Senyor expressen les actituds més profundes de l'ésser humà davant Aquell que és el nostre Creador i Redemptor: la submissió —«se li abraçaren als peus» (Mt 28,9)— i l'adoració. Quina lliçó per a nosaltres de com hauríem d'estar també davant el Crist Eucaristia!
«No tingueu por» (Mt 28,10), diu Jesús a les santes dones. Por del Senyor? Mai, si és l'Amor dels amors! Temor de perdre'l? Sí, perquè coneixem la pròpia feblesa. Per això ens aferrem ben fort als seus peus. Com els Apòstols en la mar embravida i els deixebles d'Emaús li demanem: Senyor, no ens deixis!
I el Mestre envia les dones als deixebles per veure'l. Aquesta és també tasca nostra, i missió divina des del dia del nostre bateig: anunciar Crist per tot el món, «a fi que tothom pugui trobar Crist, per a què Crist pugui recórrer amb cadascú el camí de la vida, amb la potència de la veritat (...) continguda en el misteri de l'Encarnació i de la Redempció, amb la potència de l'amor que n'irradia» (Joan Pau II).
Dia litúrgic: Diumenge de Pasqua 8-4-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 20,1-9):
El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat».
Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.
Comentari:
«Va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué»
Avui «és el dia en què ha obrat el Senyor», anirem cantant al llarg de tota la Pasqua. I és que aquesta expressió del Salm 117 inunda la celebració de la fe cristiana. El Pare ha ressuscitat el seu Fill Jesucrist, l'Estimat, Aquell en qui es complau perquè ha estimat fins a donar la seva vida per tots.
Visquem la Pasqua amb molta alegria. Crist ha ressuscitat: celebrem-ho plens de joia i d'amor. Avui, Jesucrist ha vençut la mort, el pecat, la tristesa... i ens ha obert les portes de la nova vida, l'autèntica vida, la que l'Esperit Sant va donant-nos per pura gràcia. Que ningú no estigui trist! Crist és la nostra Pau i el nostre Camí per sempre. Ell avui «manifesta plenament l'home al mateix home i li descobreix la seva vocació altíssima» (Concili Vaticà II, Gaudium et Spes 22).
El gran signe que avui ens dóna l'Evangeli és que el sepulcre de Jesús està buit. Ja no hem de buscar entre els morts Aquell que viu, perquè ha ressuscitat. I els deixebles, que després el veuran Ressuscitat, és a dir, l'experimentaran viu en un encontre de fe meravellós, capten que hi ha una buidor en el lloc de la seva sepultura. Sepulcre buit i aparicions seran els grans senyals per a la fe del creient. L'Evangeli diu que «va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué» (Jn 20,8). Va saber captar per la fe que aquella buidor i alhora aquell llençol d'amortallar i aquell mocador ben plegats eren petits senyals del pas de Déu, de la vida nova. L'amor sap captar allò que d'altres no capten, i en té prou amb petits signes. «El deixeble que Jesús estimava» (Jn 20,2) es guiava per l'amor que havia rebut de Crist.
“Veure i creure” dels deixebles que han de ser també els nostres. Renovem la nostra fe pasqual. Que Crist sigui en tot el nostre Senyor. Deixem que la seva Vida vivifiqui la nostra i renovem la gràcia del baptisme que hem rebut. Fem-nos apòstols i deixebles seus. Guiem-nos per l'amor i anunciem a tothom la felicitat de creure en Jesucrist. Siguem testimonis esperançats de la seva Resurrecció.
(Jn 20,1-9):
El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat».
Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.
Comentari:
«Va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué»
Avui «és el dia en què ha obrat el Senyor», anirem cantant al llarg de tota la Pasqua. I és que aquesta expressió del Salm 117 inunda la celebració de la fe cristiana. El Pare ha ressuscitat el seu Fill Jesucrist, l'Estimat, Aquell en qui es complau perquè ha estimat fins a donar la seva vida per tots.
Visquem la Pasqua amb molta alegria. Crist ha ressuscitat: celebrem-ho plens de joia i d'amor. Avui, Jesucrist ha vençut la mort, el pecat, la tristesa... i ens ha obert les portes de la nova vida, l'autèntica vida, la que l'Esperit Sant va donant-nos per pura gràcia. Que ningú no estigui trist! Crist és la nostra Pau i el nostre Camí per sempre. Ell avui «manifesta plenament l'home al mateix home i li descobreix la seva vocació altíssima» (Concili Vaticà II, Gaudium et Spes 22).
El gran signe que avui ens dóna l'Evangeli és que el sepulcre de Jesús està buit. Ja no hem de buscar entre els morts Aquell que viu, perquè ha ressuscitat. I els deixebles, que després el veuran Ressuscitat, és a dir, l'experimentaran viu en un encontre de fe meravellós, capten que hi ha una buidor en el lloc de la seva sepultura. Sepulcre buit i aparicions seran els grans senyals per a la fe del creient. L'Evangeli diu que «va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué» (Jn 20,8). Va saber captar per la fe que aquella buidor i alhora aquell llençol d'amortallar i aquell mocador ben plegats eren petits senyals del pas de Déu, de la vida nova. L'amor sap captar allò que d'altres no capten, i en té prou amb petits signes. «El deixeble que Jesús estimava» (Jn 20,2) es guiava per l'amor que havia rebut de Crist.
“Veure i creure” dels deixebles que han de ser també els nostres. Renovem la nostra fe pasqual. Que Crist sigui en tot el nostre Senyor. Deixem que la seva Vida vivifiqui la nostra i renovem la gràcia del baptisme que hem rebut. Fem-nos apòstols i deixebles seus. Guiem-nos per l'amor i anunciem a tothom la felicitat de creure en Jesucrist. Siguem testimonis esperançats de la seva Resurrecció.
Dia litúrgic: Dissabte Sant
Comentari:
Avui, pròpiament, no hi ha “evangeli” per a meditar o —millor dit— s'hauria de meditar tot l'Evangeli en majúscula (la Bona nova), perquè tot ell desemboca en el que avui recordem: el lliurament de Jesús a la Mort per tal de ressuscitar i donar-nos una Vida Nova.
Avui, l'Església no se separa del sepulcre del Senyor, tot meditant la seva Passió i la seva Mort. No celebrarem l'Eucaristia fins que haurà finit el dia, fins demà, que començarà amb la Solemne Vetlla de la Resurrecció. Avui és dia de silenci, de dolor, de tristesa, de reflexió i d'espera. Avui no trobem la Reserva Eucarística al sagrari. Hi ha només el record i el signe del seu “amor fins a l'extrem”, la Santa Creu que adorem devotament.
Avui és el dia de fer costat a Maria, la mare. L'hem d'acompanyar per a poder entendre una mica el significat d'aquest sepulcre que vetllem. Ella, que amb tendresa i amor guardava en el seu cor de mare els misteris que no acabava d'entendre d'aquell Fill que era el Salvador dels homes, està trista i dolguda: «Va venir als seus i els seus no el van acollir» (Jn 1,11). És també la tristesa de l'altre mare, la Santa Església, que es dol del refús de tants homes i dones que no han acollit Aquell que per a ells era la Llum i la Vida.
Avui, tot pregant amb aquestes dues mares, el seguidor de Crist reflexiona i va repetint l'antífona de la pregària de Laudes: «Crist es féu per nosaltres obedient fins a la mort i una mort en creu. Per això, Déu l'ha exalçat i li ha dat aquell nom que està per damunt de tot altre nom» (cf. Fl 2,8-9).
Avui, el fidel cristià escolta l'Homilia Antiga sobre el Dissabte Sant que l'Església llegeix a la litúrgia de l'Ofici de Lectura: «Avui hi ha un gran silenci a la terra. Un gran silenci i solitud. Un gran silenci perquè el Rei dorm. La terra s'ha esgarrifat i ha restat immòbil perquè Déu s'ha adormit en la carn i ha ressuscitat els qui dormien feia segles. Déu ha mort en la carn i ha desvetllat els de l'abisme».
Preparem-nos com Maria de la Soledat per a viure l'esclat de la Resurrecció i per a celebrar i proclamar —quan s'acabi aquest dia trist— amb l'altre mare, la Santa Església: Jesús ha ressuscitat tal com ho havia anunciat! (cf. Mt 28,6).
Comentari:
Avui, pròpiament, no hi ha “evangeli” per a meditar o —millor dit— s'hauria de meditar tot l'Evangeli en majúscula (la Bona nova), perquè tot ell desemboca en el que avui recordem: el lliurament de Jesús a la Mort per tal de ressuscitar i donar-nos una Vida Nova.
Avui, l'Església no se separa del sepulcre del Senyor, tot meditant la seva Passió i la seva Mort. No celebrarem l'Eucaristia fins que haurà finit el dia, fins demà, que començarà amb la Solemne Vetlla de la Resurrecció. Avui és dia de silenci, de dolor, de tristesa, de reflexió i d'espera. Avui no trobem la Reserva Eucarística al sagrari. Hi ha només el record i el signe del seu “amor fins a l'extrem”, la Santa Creu que adorem devotament.
Avui és el dia de fer costat a Maria, la mare. L'hem d'acompanyar per a poder entendre una mica el significat d'aquest sepulcre que vetllem. Ella, que amb tendresa i amor guardava en el seu cor de mare els misteris que no acabava d'entendre d'aquell Fill que era el Salvador dels homes, està trista i dolguda: «Va venir als seus i els seus no el van acollir» (Jn 1,11). És també la tristesa de l'altre mare, la Santa Església, que es dol del refús de tants homes i dones que no han acollit Aquell que per a ells era la Llum i la Vida.
Avui, tot pregant amb aquestes dues mares, el seguidor de Crist reflexiona i va repetint l'antífona de la pregària de Laudes: «Crist es féu per nosaltres obedient fins a la mort i una mort en creu. Per això, Déu l'ha exalçat i li ha dat aquell nom que està per damunt de tot altre nom» (cf. Fl 2,8-9).
Avui, el fidel cristià escolta l'Homilia Antiga sobre el Dissabte Sant que l'Església llegeix a la litúrgia de l'Ofici de Lectura: «Avui hi ha un gran silenci a la terra. Un gran silenci i solitud. Un gran silenci perquè el Rei dorm. La terra s'ha esgarrifat i ha restat immòbil perquè Déu s'ha adormit en la carn i ha ressuscitat els qui dormien feia segles. Déu ha mort en la carn i ha desvetllat els de l'abisme».
Preparem-nos com Maria de la Soledat per a viure l'esclat de la Resurrecció i per a celebrar i proclamar —quan s'acabi aquest dia trist— amb l'altre mare, la Santa Església: Jesús ha ressuscitat tal com ho havia anunciat! (cf. Mt 28,6).
Dia litúrgic: Divendres Sant 6-4-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 18,1—19,42):
En aquell temps, Jesús va sortir amb els seus deixebles cap a l'altra banda del torrent de Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia també aquell indret, perquè Jesús s'hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. Judes, doncs, s'endugué la cohort de soldats romans i alguns guardes del temple que els grans sacerdots i els fariseus li havien posat a disposició, i va arribar a l'hort. Venien amb llanternes i torxes, tots armats. Jesús, que sabia tot el que li havia de passar, surt fora i els pregunta: «Qui busqueu?». Li respongueren: «Jesús de Natzaret». Els diu: «Sóc jo». També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. Així que Jesús digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra. Jesús tornà a preguntar-los: «Qui busqueu?». Li digueren: «Jesús de Natzaret». Ell respongué: «Ja us he dit que sóc jo. Però si em busqueu a mi, deixeu que aquests se'n vagin». S'havien de complir les paraules que Jesús havia dit: «Dels qui m'has donat, no n'he perdut ni un de sol». Llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot. Aquell criat es deia Malcus. Jesús digué a Pere: «Guarda't l'espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m'ha donat?».
Llavors la cohort romana, amb el tribú que la comandava i els guardes dels jueus, van agafar Jesús i el van lligar, i el dugueren primer a casa d'Annàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d'aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Val més que un sol home mori pel poble». Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, va entrar amb Jesús al pati de la casa del gran sacerdot. Pere s'havia quedat fora, a la porta. Però l'altre deixeble, conegut del gran sacerdot, va sortir fora, parlà amb la portera i féu entrar Pere. La criada que feia de portera digué llavors a Pere: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'aquest home?». Ell respongué: «No, no ho sóc pas». Com que feia fred, els criats i els guardes del temple havien preparat brases i s'estaven allà, escalfant-se. Pere també s'escalfava amb ells. Mentrestant, el gran sacerdot va interrogar Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. Jesús li contestà: «Jo he parlat al món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d'amagat. Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m'escoltaven quines coses els deia; ells saben el que he dit». Així que Jesús hagué parlat, un dels guardes que eren allà li va pegar una bufetada dient: «¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?». Jesús li respongué: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?». Llavors Annàs l'envià lligat a casa de Caifàs, el gran sacerdot. Mentrestant Simó Pere s'estava allà dret, escalfant-se. Li digueren: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'Ell?». Ell ho negà: «No, no ho sóc pas». Un dels criats del gran sacerdot, parent d'aquell a qui Pere havia tallat l'orella, li digué: «Però si jo t'he vist a l'hort amb Ell!». Pere tornà a negar-ho, i a l'instant el gall cantà.
Després dugueren Jesús de casa de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no van entrar dins el pretori, per no quedar impurs i poder menjar el sopar pasqual. Per això Pilat sortí a trobar-los fora del pretori i digué: «Quina acusació porteu contra aquest home?». Ells li contestaren: «Si aquest no fos un criminal, no te l'hauríem entregat». Pilat els replicà: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i judiqueu-lo d'acord amb la vostra Llei». Els jueus li respongueren: «A nosaltres no ens és permès d'executar ningú». Calia que es complissin les paraules que Jesús havia dit, indicant com havia de morir. Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Jesús contestà: «¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?». Pilat replicà: «Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?». Jesús contestà: «La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí». Pilat li digué: «Per tant, tu ets rei?». Jesús contestà: «Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu». Li diu Pilat: «I què és la veritat?». Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus, i els digué: «Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. Però ja que teniu per costum que us deixi lliure algú en ocasió de la Pasqua, ¿voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?». Ells van contestar cridant: «Aquest, no! Volem Barrabàs». Barrabàs era un bandoler.
Llavors Pilat féu assotar Jesús. Els soldats li van posar al cap una corona d'espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de porpra. Se li acostaven i li deien: «Salve, rei dels jueus!». I li pegaven bufetades. Pilat tornà a sortir i els digué: «Ara us el trauré aquí fora, perquè sapigueu que no li trobo res per a poder-lo inculpar». Llavors sortí Jesús portant la corona d'espines i el mantell de porpra. Pilat els diu: «Aquí teniu l'home!». Quan els grans sacerdots i els guardes del temple el van veure, cridaren: «Crucifica'l, crucifica'l!». Pilat els diu: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i crucifiqueu-lo, que jo no li trobo res per a poder-lo inculpar». Els jueus li contestaren: «Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei ha de morir, perquè s'ha volgut fer Fill de Déu». Quan Pilat sentí aquestes paraules, va agafar molta por. Va entrar altra vegada dins el pretori i preguntà a Jesús: «D'on ets, tu?». Però Jesús no li tornà contesta. Llavors Pilat li diu: «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?». Jesús li respongué: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran». Des d'aleshores, Pilat intentava de deixar-lo lliure. Però els jueus es posaren a cridar: «Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar». Quan Pilat sentí aquestes paraules, dugué Jesús a fora i es va asseure al tribunal en el lloc anomenat l'Empedrat, en hebreu Gàbata. Era el dia de la preparació de la Pasqua, cap al migdia. Pilat diu als jueus: «Aquí teniu el vostre rei». Ells cridaren: «Fora, fora, crucifica'l!». Pilat els diu: «¿Al vostre rei, haig de crucificar?». Els grans sacerdots respongueren: «No tenim cap altre rei fora del Cèsar». Llavors Pilat els el va entregar perquè fos crucificat.
Prengueren, doncs, Jesús, i, portant-se Ell mateix la creu, va sortir cap a l'indret anomenat “Lloc de la Calavera”, que en hebreu es diu Gòlgota. Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. Pilat va fer escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus». Molts dels jueus el van llegir, perquè l'indret on havia estat crucificat Jesús queia prop de la ciutat. El rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. Però els grans sacerdots digueren a Pilat: «No hi escriguis: ‘El rei dels jueus’. Posa-hi: ‘Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus’. Pilat contestà: «El que he escrit, ja està escrit». Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d'una sola peça de dalt a baix, i es digueren entre ells: «No l'esquincem; sortegem-la a veure a qui toca». S'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «S'han repartit entre ells els meus vestits; s'han jugat als daus la meva roba». Això és el que van fer els soldats. Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: «Dona, aquí tens el teu fill». Després digué al deixeble: «Aquí tens la teva mare». I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.
Després d'això, Jesús, sabent que tot s'havia realitzat, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir: «Tinc set». Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d'un manat d'hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: «Tot s'ha complert». Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit.
Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús. Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua. El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. En efecte, tot això va succeir perquè s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «No li han de trencar cap os». I en un altre lloc l'Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat».
Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús però d'amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l'autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus. Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús.
Comentari:
«Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: ‘Tot s'ha complert’. Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit»
Avui celebrem el primer dia del Tridu Pasqual. Per tant, és el dia de la Creu victoriosa, des d'on Jesús ens deixà el millor d'Ell mateix: Maria com a mare, el perdó —també als botxins— i la confiança total en Déu Pare.
Ho hem sentit en la lectura de la Passió que ens transmet el testimoni de sant Joan, present al Calvari amb Maria, la Mare del Senyor i les dones. És un relat ric en simbologia, on cada petit detall té sentit. Però també el silenci i l'austeritat de l'Església, avui, ens ajuden a viure en un clima de pregària ben atents al do que celebrem.
Davant d'aquest gran misteri, som cridats —primer de tot— a veure. La fe cristiana no és la relació reverencial envers un Déu llunyà i abstracte que desconeixem, sinó l'adhesió a una Persona, veritable home com nosaltres i, alhora, veritable Déu. L'Invisible s'ha fet carn de la nostra carn, i ha assumit el ser home fins a la mort i una mort de creu. Però va ser una mort acceptada com a rescat de tots, mort redemptora, mort que ens dóna vida. Aquells que hi eren i ho van veure, ens transmeten els fets i, alhora, ens descobreixen el sentit d'aquella mort.
Davant d'això, ens sentim agraïts i admirats. Sabem el preu de l'amor: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15,13). La pregària cristiana no és sols demanar, sinó —primer de tot— admirar agraïts.
Jesús, per a nosaltres, és model que cal imitar, és a dir, reproduir en nosaltres les seves actituds. Hem de ser persones que estimem fins a donar-nos i que confiem en el Pare en tota adversitat.
Això contrasta amb l'atmosfera indiferent de la nostra societat; per això, el nostre testimoni ha de ser més valent que mai, ja que el do és per a tots. Com diu Melitó de Sardis «Ell ens ha fet passar de l'esclavitud a la llibertat, de les tenebres a la llum, de la mort a la vida. Ell és la Pasqua de la nostra salvació».
(Jn 18,1—19,42):
En aquell temps, Jesús va sortir amb els seus deixebles cap a l'altra banda del torrent de Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia també aquell indret, perquè Jesús s'hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. Judes, doncs, s'endugué la cohort de soldats romans i alguns guardes del temple que els grans sacerdots i els fariseus li havien posat a disposició, i va arribar a l'hort. Venien amb llanternes i torxes, tots armats. Jesús, que sabia tot el que li havia de passar, surt fora i els pregunta: «Qui busqueu?». Li respongueren: «Jesús de Natzaret». Els diu: «Sóc jo». També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. Així que Jesús digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra. Jesús tornà a preguntar-los: «Qui busqueu?». Li digueren: «Jesús de Natzaret». Ell respongué: «Ja us he dit que sóc jo. Però si em busqueu a mi, deixeu que aquests se'n vagin». S'havien de complir les paraules que Jesús havia dit: «Dels qui m'has donat, no n'he perdut ni un de sol». Llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot. Aquell criat es deia Malcus. Jesús digué a Pere: «Guarda't l'espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m'ha donat?».
Llavors la cohort romana, amb el tribú que la comandava i els guardes dels jueus, van agafar Jesús i el van lligar, i el dugueren primer a casa d'Annàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d'aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Val més que un sol home mori pel poble». Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, va entrar amb Jesús al pati de la casa del gran sacerdot. Pere s'havia quedat fora, a la porta. Però l'altre deixeble, conegut del gran sacerdot, va sortir fora, parlà amb la portera i féu entrar Pere. La criada que feia de portera digué llavors a Pere: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'aquest home?». Ell respongué: «No, no ho sóc pas». Com que feia fred, els criats i els guardes del temple havien preparat brases i s'estaven allà, escalfant-se. Pere també s'escalfava amb ells. Mentrestant, el gran sacerdot va interrogar Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. Jesús li contestà: «Jo he parlat al món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d'amagat. Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m'escoltaven quines coses els deia; ells saben el que he dit». Així que Jesús hagué parlat, un dels guardes que eren allà li va pegar una bufetada dient: «¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?». Jesús li respongué: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?». Llavors Annàs l'envià lligat a casa de Caifàs, el gran sacerdot. Mentrestant Simó Pere s'estava allà dret, escalfant-se. Li digueren: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'Ell?». Ell ho negà: «No, no ho sóc pas». Un dels criats del gran sacerdot, parent d'aquell a qui Pere havia tallat l'orella, li digué: «Però si jo t'he vist a l'hort amb Ell!». Pere tornà a negar-ho, i a l'instant el gall cantà.
Després dugueren Jesús de casa de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no van entrar dins el pretori, per no quedar impurs i poder menjar el sopar pasqual. Per això Pilat sortí a trobar-los fora del pretori i digué: «Quina acusació porteu contra aquest home?». Ells li contestaren: «Si aquest no fos un criminal, no te l'hauríem entregat». Pilat els replicà: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i judiqueu-lo d'acord amb la vostra Llei». Els jueus li respongueren: «A nosaltres no ens és permès d'executar ningú». Calia que es complissin les paraules que Jesús havia dit, indicant com havia de morir. Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Jesús contestà: «¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?». Pilat replicà: «Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?». Jesús contestà: «La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí». Pilat li digué: «Per tant, tu ets rei?». Jesús contestà: «Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu». Li diu Pilat: «I què és la veritat?». Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus, i els digué: «Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. Però ja que teniu per costum que us deixi lliure algú en ocasió de la Pasqua, ¿voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?». Ells van contestar cridant: «Aquest, no! Volem Barrabàs». Barrabàs era un bandoler.
Llavors Pilat féu assotar Jesús. Els soldats li van posar al cap una corona d'espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de porpra. Se li acostaven i li deien: «Salve, rei dels jueus!». I li pegaven bufetades. Pilat tornà a sortir i els digué: «Ara us el trauré aquí fora, perquè sapigueu que no li trobo res per a poder-lo inculpar». Llavors sortí Jesús portant la corona d'espines i el mantell de porpra. Pilat els diu: «Aquí teniu l'home!». Quan els grans sacerdots i els guardes del temple el van veure, cridaren: «Crucifica'l, crucifica'l!». Pilat els diu: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i crucifiqueu-lo, que jo no li trobo res per a poder-lo inculpar». Els jueus li contestaren: «Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei ha de morir, perquè s'ha volgut fer Fill de Déu». Quan Pilat sentí aquestes paraules, va agafar molta por. Va entrar altra vegada dins el pretori i preguntà a Jesús: «D'on ets, tu?». Però Jesús no li tornà contesta. Llavors Pilat li diu: «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?». Jesús li respongué: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran». Des d'aleshores, Pilat intentava de deixar-lo lliure. Però els jueus es posaren a cridar: «Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar». Quan Pilat sentí aquestes paraules, dugué Jesús a fora i es va asseure al tribunal en el lloc anomenat l'Empedrat, en hebreu Gàbata. Era el dia de la preparació de la Pasqua, cap al migdia. Pilat diu als jueus: «Aquí teniu el vostre rei». Ells cridaren: «Fora, fora, crucifica'l!». Pilat els diu: «¿Al vostre rei, haig de crucificar?». Els grans sacerdots respongueren: «No tenim cap altre rei fora del Cèsar». Llavors Pilat els el va entregar perquè fos crucificat.
Prengueren, doncs, Jesús, i, portant-se Ell mateix la creu, va sortir cap a l'indret anomenat “Lloc de la Calavera”, que en hebreu es diu Gòlgota. Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. Pilat va fer escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus». Molts dels jueus el van llegir, perquè l'indret on havia estat crucificat Jesús queia prop de la ciutat. El rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. Però els grans sacerdots digueren a Pilat: «No hi escriguis: ‘El rei dels jueus’. Posa-hi: ‘Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus’. Pilat contestà: «El que he escrit, ja està escrit». Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d'una sola peça de dalt a baix, i es digueren entre ells: «No l'esquincem; sortegem-la a veure a qui toca». S'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «S'han repartit entre ells els meus vestits; s'han jugat als daus la meva roba». Això és el que van fer els soldats. Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: «Dona, aquí tens el teu fill». Després digué al deixeble: «Aquí tens la teva mare». I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.
Després d'això, Jesús, sabent que tot s'havia realitzat, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir: «Tinc set». Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d'un manat d'hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: «Tot s'ha complert». Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit.
Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús. Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua. El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. En efecte, tot això va succeir perquè s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «No li han de trencar cap os». I en un altre lloc l'Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat».
Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús però d'amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l'autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus. Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús.
Comentari:
«Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: ‘Tot s'ha complert’. Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit»
Avui celebrem el primer dia del Tridu Pasqual. Per tant, és el dia de la Creu victoriosa, des d'on Jesús ens deixà el millor d'Ell mateix: Maria com a mare, el perdó —també als botxins— i la confiança total en Déu Pare.
Ho hem sentit en la lectura de la Passió que ens transmet el testimoni de sant Joan, present al Calvari amb Maria, la Mare del Senyor i les dones. És un relat ric en simbologia, on cada petit detall té sentit. Però també el silenci i l'austeritat de l'Església, avui, ens ajuden a viure en un clima de pregària ben atents al do que celebrem.
Davant d'aquest gran misteri, som cridats —primer de tot— a veure. La fe cristiana no és la relació reverencial envers un Déu llunyà i abstracte que desconeixem, sinó l'adhesió a una Persona, veritable home com nosaltres i, alhora, veritable Déu. L'Invisible s'ha fet carn de la nostra carn, i ha assumit el ser home fins a la mort i una mort de creu. Però va ser una mort acceptada com a rescat de tots, mort redemptora, mort que ens dóna vida. Aquells que hi eren i ho van veure, ens transmeten els fets i, alhora, ens descobreixen el sentit d'aquella mort.
Davant d'això, ens sentim agraïts i admirats. Sabem el preu de l'amor: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15,13). La pregària cristiana no és sols demanar, sinó —primer de tot— admirar agraïts.
Jesús, per a nosaltres, és model que cal imitar, és a dir, reproduir en nosaltres les seves actituds. Hem de ser persones que estimem fins a donar-nos i que confiem en el Pare en tota adversitat.
Això contrasta amb l'atmosfera indiferent de la nostra societat; per això, el nostre testimoni ha de ser més valent que mai, ja que el do és per a tots. Com diu Melitó de Sardis «Ell ens ha fet passar de l'esclavitud a la llibertat, de les tenebres a la llum, de la mort a la vida. Ell és la Pasqua de la nostra salvació».
Dia litúrgic: Dimecres Sant 4-4-2012
Text de l'Evangeli
(Mt 26,14-25):
En aquell temps, un dels Dotze, l'anomenat Judes Iscariot, se n'anà a trobar els grans sacerdots i els digué: «Què esteu disposats a donar-me si us entrego Jesús?». Ells li van oferir trenta monedes de plata. I des d'aleshores Judes buscava una ocasió per entregar-lo.
El primer dia dels Àzims, els deixebles anaren a dir a Jesús: «On vols que et fem els preparatius per a menjar el sopar pasqual?». Ell respongué: «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: ‘El Mestre diu: La meva hora és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva’». Els deixebles van complir el que Jesús els havia ordenat i prepararen el sopar pasqual.
Arribat el capvespre, Jesús es posà a taula amb els Dotze. Mentre sopaven, digué: «Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà». Molt entristits, li anaven preguntant, l'un rere l'altre: «¿No sóc pas jo, Senyor?». Jesús respongué: «Un que suca amb mi al mateix plat és el qui em trairà. El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'Ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut». Judes, el qui el traïa, li preguntà: «¿No sóc pas jo, rabí?». Ell li respongué: «Tu ho has dit».
Comentari:
«Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà»
Avui, l'Evangeli ens proposa —si més no— tres consideracions. La primera és que, quan l'amor envers Déu s'entebeeix, aleshores la voluntat cedeix a altres reclams, on la voluptuositat sembla oferir-nos plats més saborosos però, en realitat, condimentats amb degradants i inquietants verins. Donada la nostra fragilitat congènita, no s'ha de permetre que minvi el foc del fervor que, si no sensible, almenys mental, ens uneix amb Aquell que ens ha estimat fins a oferir la seva vida per nosaltres.
La segona consideració es refereix a la misteriosa elecció del lloc on Jesús vol consumir el seu sopar pasqual. «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: ‘El Mestre diu: La meva hora és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva’» (Mt 26,18). L'amo de la casa, potser, no era un dels amics declarats del Senyor, però deuria tenir l'oïda prou desperta com per a escoltar les crides “interiors”. El Senyor li hauria parlat en l'íntim —com sovint ens parla—, a través de mil incentius per tal que li obrís la porta. La seva imaginació i la seva omnipotència, suports de l'amor infinit amb el qual ens estima, no tenen fronteres i s'expressen de maneres sempre aptes a cada situació personal. Quan escoltem la crida hem de “rendir-nos”, tot deixant apart els sofismes i acceptant amb alegria aquest “missatger alliberador”. És com si algú s'hagués presentat a la porta de la presó i ens convidava com ho feu l'Àngel amb Pere, dient-li: «Aixeca't de pressa!» (Ac 12,7).
El tercer motiu de meditació ens l'ofereix el traïdor que prova d'amagar el seu crim davant la mirada atenta de l'Omniscient. Ho havia intentat ja el propi Adam i, després, el seu fill fratricida Caín, però inútilment. Abans d'esdevenir el nostre exactíssim Jutge, Déu se'ns presenta com pare i mare, que no es rendeix davant la idea de perdre un fill. A Jesús li dol el cor no tant per haver estat traït com pel fet de veure un fill allunyar-se irremeiablement d'Ell.
(Mt 26,14-25):
En aquell temps, un dels Dotze, l'anomenat Judes Iscariot, se n'anà a trobar els grans sacerdots i els digué: «Què esteu disposats a donar-me si us entrego Jesús?». Ells li van oferir trenta monedes de plata. I des d'aleshores Judes buscava una ocasió per entregar-lo.
El primer dia dels Àzims, els deixebles anaren a dir a Jesús: «On vols que et fem els preparatius per a menjar el sopar pasqual?». Ell respongué: «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: ‘El Mestre diu: La meva hora és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva’». Els deixebles van complir el que Jesús els havia ordenat i prepararen el sopar pasqual.
Arribat el capvespre, Jesús es posà a taula amb els Dotze. Mentre sopaven, digué: «Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà». Molt entristits, li anaven preguntant, l'un rere l'altre: «¿No sóc pas jo, Senyor?». Jesús respongué: «Un que suca amb mi al mateix plat és el qui em trairà. El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'Ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut». Judes, el qui el traïa, li preguntà: «¿No sóc pas jo, rabí?». Ell li respongué: «Tu ho has dit».
Comentari:
«Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà»
Avui, l'Evangeli ens proposa —si més no— tres consideracions. La primera és que, quan l'amor envers Déu s'entebeeix, aleshores la voluntat cedeix a altres reclams, on la voluptuositat sembla oferir-nos plats més saborosos però, en realitat, condimentats amb degradants i inquietants verins. Donada la nostra fragilitat congènita, no s'ha de permetre que minvi el foc del fervor que, si no sensible, almenys mental, ens uneix amb Aquell que ens ha estimat fins a oferir la seva vida per nosaltres.
La segona consideració es refereix a la misteriosa elecció del lloc on Jesús vol consumir el seu sopar pasqual. «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: ‘El Mestre diu: La meva hora és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva’» (Mt 26,18). L'amo de la casa, potser, no era un dels amics declarats del Senyor, però deuria tenir l'oïda prou desperta com per a escoltar les crides “interiors”. El Senyor li hauria parlat en l'íntim —com sovint ens parla—, a través de mil incentius per tal que li obrís la porta. La seva imaginació i la seva omnipotència, suports de l'amor infinit amb el qual ens estima, no tenen fronteres i s'expressen de maneres sempre aptes a cada situació personal. Quan escoltem la crida hem de “rendir-nos”, tot deixant apart els sofismes i acceptant amb alegria aquest “missatger alliberador”. És com si algú s'hagués presentat a la porta de la presó i ens convidava com ho feu l'Àngel amb Pere, dient-li: «Aixeca't de pressa!» (Ac 12,7).
El tercer motiu de meditació ens l'ofereix el traïdor que prova d'amagar el seu crim davant la mirada atenta de l'Omniscient. Ho havia intentat ja el propi Adam i, després, el seu fill fratricida Caín, però inútilment. Abans d'esdevenir el nostre exactíssim Jutge, Déu se'ns presenta com pare i mare, que no es rendeix davant la idea de perdre un fill. A Jesús li dol el cor no tant per haver estat traït com pel fet de veure un fill allunyar-se irremeiablement d'Ell.
Dia litúrgic: Dilluns Sant 2-4-2012
Text de l'Evangeli
(Jn 12,1-11):
Sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, aquell que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Allà li oferiren un sopar. Marta servia, i un dels qui seien a taula amb ell era Llàtzer.
Llavors Maria va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s'omplí de la fragància d'aquell perfum. Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué: «Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?». Això ho va dir no perquè s'interessés pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven. Jesús digué: «Deixa-la! Ella ha guardat aquest perfum per al temps de la meva sepultura. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, però a mi, no sempre em tindreu».
Una gran multitud de jueus van saber que Jesús era allà i van anar-hi, no solament per Ell, sinó també per veure Llàtzer, que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Llavors els grans sacerdots van decidir de matar també Llàtzer, perquè per causa d'ell molts jueus venien i creien en Jesús.
Comentari:
«Ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells»
Avui, a l'Evangeli, se'ns resumeixen dues actituds sobre Déu, Jesucrist i la vida mateixa. Davant la unció que fa Maria al seu Senyor, Judes protesta: «Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué: ‘Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?’» (Jn 12,4-5). El que diu no és cap bestiesa, lligava amb la doctrina de Jesús. Però és molt fàcil protestar davant del que fan els altres, encara que no es tinguin segones intencions com en el cas de Judes.
Qualsevol protesta ha de ser un acte de responsabilitat: amb la protesta ens hem de plantejar com ho faríem nosaltres, què estem disposats a fer nosaltres. Si no, la protesta pot ser només —com en aquest cas— la queixa dels que ho fan malament davant els que miren de fer-ho tant bé com poden.
Maria ungeix els peus de Jesús i els eixuga amb els seus cabells, perquè creu que és el que ha de fer. És una acció tintada d'esplèndida magnanimitat: «Va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós» (Jn 12,3). És un acte d'amor i, com tot acte d'amor, difícil d'entendre per aquells que no el comparteixen. Crec que, a partir d'aquell moment, Maria entengué el que segles més tard escriuria sant Agustí: «Potser en aquesta terra els peus del Senyor encara estan necessitats. Doncs, ¿de qui, fora dels seus membres, va dir: ‘Tot allò que feu a un d'aquests petits… m'ho feu a mi?. Vosaltres gasteu allò que us sobra, però heu fet allò que és d'agrair als meus peus’».
La protesta de Judes no té cap utilitat, només el porta a la traïció. L'acció de Maria la porta a estimar més el seu Senyor i, com a conseqüència, a estimar més els “peus” de Crist que hi ha en aquest món.
(Jn 12,1-11):
Sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, aquell que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Allà li oferiren un sopar. Marta servia, i un dels qui seien a taula amb ell era Llàtzer.
Llavors Maria va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s'omplí de la fragància d'aquell perfum. Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué: «Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?». Això ho va dir no perquè s'interessés pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven. Jesús digué: «Deixa-la! Ella ha guardat aquest perfum per al temps de la meva sepultura. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, però a mi, no sempre em tindreu».
Una gran multitud de jueus van saber que Jesús era allà i van anar-hi, no solament per Ell, sinó també per veure Llàtzer, que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Llavors els grans sacerdots van decidir de matar també Llàtzer, perquè per causa d'ell molts jueus venien i creien en Jesús.
Comentari:
«Ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells»
Avui, a l'Evangeli, se'ns resumeixen dues actituds sobre Déu, Jesucrist i la vida mateixa. Davant la unció que fa Maria al seu Senyor, Judes protesta: «Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué: ‘Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?’» (Jn 12,4-5). El que diu no és cap bestiesa, lligava amb la doctrina de Jesús. Però és molt fàcil protestar davant del que fan els altres, encara que no es tinguin segones intencions com en el cas de Judes.
Qualsevol protesta ha de ser un acte de responsabilitat: amb la protesta ens hem de plantejar com ho faríem nosaltres, què estem disposats a fer nosaltres. Si no, la protesta pot ser només —com en aquest cas— la queixa dels que ho fan malament davant els que miren de fer-ho tant bé com poden.
Maria ungeix els peus de Jesús i els eixuga amb els seus cabells, perquè creu que és el que ha de fer. És una acció tintada d'esplèndida magnanimitat: «Va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós» (Jn 12,3). És un acte d'amor i, com tot acte d'amor, difícil d'entendre per aquells que no el comparteixen. Crec que, a partir d'aquell moment, Maria entengué el que segles més tard escriuria sant Agustí: «Potser en aquesta terra els peus del Senyor encara estan necessitats. Doncs, ¿de qui, fora dels seus membres, va dir: ‘Tot allò que feu a un d'aquests petits… m'ho feu a mi?. Vosaltres gasteu allò que us sobra, però heu fet allò que és d'agrair als meus peus’».
La protesta de Judes no té cap utilitat, només el porta a la traïció. L'acció de Maria la porta a estimar més el seu Senyor i, com a conseqüència, a estimar més els “peus” de Crist que hi ha en aquest món.
Dia litúrgic: Diumenge de Rams (B) 1-4-2012
Text de l'Evangeli
(Mc 14,1—15,47):
Quan faltaven dos dies per a la festa de Pasqua i dels Àzims, els grans sacerdots i els mestres de la Llei buscaven la manera d'apoderar-se amb astúcia de Jesús i matar-lo. Deien: «No ho fem durant la festa, no fos cas que el poble s'avalotés».
Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó el Leprós. Mentre era a taula, vingué una dona que duia una ampolleta d'alabastre plena d'un perfum de nard autèntic i molt costós. La dona trencà l'ampolleta i buidà el perfum sobre el cap de Jesús. Alguns comentaven indignats: «De què serveix llençar així aquest perfum? S'hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar els diners als pobres». I la censuraven. Però Jesús digué: «Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi, a mi no sempre em tindreu. Aquesta dona ha fet el que podia fer: s'ha anticipat a ungir el meu cos preparant-lo per a la sepultura. Us asseguro que, quan l'Evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet».
Judes Iscariot, un dels Dotze, se n'anà a trobar els grans sacerdots per a entregar-los Jesús. Ells, en sentir-ho, se'n van alegrar i prometeren de donar-li diners. I Judes buscava la manera d'entregar-lo en el moment oportú.
El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús: «On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual?». Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: ‘El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?’. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar». Els deixebles se n'anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual.
Arribat el capvespre, Jesús vingué amb els Dotze. I mentre eren a taula, tot sopant, Jesús digué: «Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi». Ells es van posar tristos i li anaven preguntant, l'un rere l'altre: «¿No sóc pas jo?». Jesús els respongué: «Un dels Dotze, un que suca amb mi al mateix plat. El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'Ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut».
Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué: «Preneu: això és el meu cos». Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. Els digué: «Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom. Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu». Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.
Llavors Jesús els digué: «Tots fallareu, perquè diu l'Escriptura: ‘Mataré el pastor, i les ovelles es dispersaran’. Però després de la meva resurrecció aniré davant vostre a Galilea». Pere li va dir: «Ni que tots fallin, jo no». Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui, aquesta mateixa nit, abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades». Però ell afirmava amb més insistència: «Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré». I tots els altres deien el mateix.
Van arribar en un terreny anomenat Getsemaní, i Jesús digué als deixebles: «Seieu aquí mentre jo prego». Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà a sentir esglai i abatiment, i els digué: «Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu». S'avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s'allunyés d'Ell aquella hora. Deia: «Abba, Pare, tot t'és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols». Després va cap a ells i els troba dormint. Diu a Pere: «Simó, dorms? ¿No has estat capaç de vetllar una hora? Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L'esperit de l'home és prompte, però la seva carn és feble». Se n'anà una altra vegada i va pregar dient les mateixes paraules. Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Ells no sabien què dir-li. Va cap a ells per tercera vegada i els diu: «Dormiu ara i reposeu! Tot s'ha acabat. Ha arribat l'hora: el Fill de l'home és entregat a les mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és aquí».
Immediatament, quan encara Jesús parlava, es presenta Judes, un dels Dotze. L'acompanyava un grup de gent armada amb espases i garrots, que venia de part dels grans sacerdots, dels mestres de la Llei i dels notables. El qui el traïa els havia donat aquesta contrasenya: «És el qui jo besaré: deteniu-lo i emporteu-vos-el ben custodiat». Tot seguit se li va acostar i li digué: «Rabí!». I el besà. Ells s'abraonaren sobre Jesús i el detingueren. Però un dels presents desembeinà l'espasa i, d'un cop, tallà l'orella al criat del gran sacerdot. Jesús els digué: «Heu sortit a agafar-me armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia era amb vosaltres al temple ensenyant i no em vau detenir. Però és que s'han de complir les Escriptures». Llavors tots l'abandonaren i fugiren. El seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu.
Llavors es van endur Jesús a casa del gran sacerdot i s'hi reuniren tots els grans sacerdots, els notables i els mestres de la Llei. Pere el va seguir de lluny fins a dintre el pati de la casa del gran sacerdot i s'estava assegut amb els guardes, escalfant-se vora el foc. Els grans sacerdots i tot el Sanedrí buscaven una declaració contra Jesús per condemnar-lo a mort, però no en trobaven cap, perquè molts declaraven en fals contra Ell, però les seves declaracions no concordaven. Alguns s'aixecaren a presentar contra Ell aquesta falsa acusació: «Nosaltres vam sentir que deia: ‘Jo destruiré aquest santuari, fet per mans d'home, i en tres dies en construiré un altre, no fet per mans d'home’». Però ni així no concordava la seva declaració. Llavors el gran sacerdot va anar cap al mig i preguntà a Jesús: «¿No contestes res? Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?». Però Ell callava i no va respondre res. Novament, el gran sacerdot l'interrogà i li digué: «¿Tu ets el Messies, el fill del Beneït?». Jesús respongué: «Sí, sóc jo; i veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós i venint amb els núvols del cel». Aleshores el gran sacerdot s'esquinçà els vestits tot exclamant: «Per què necessitem més testimonis? Vosaltres mateixos acabeu de sentir la blasfèmia! Què us en sembla?». Tots van sentenciar que mereixia pena de mort. Llavors alguns van començar a escopir-li, a tapar-li la cara, a donar-li cops de puny i a dir-li: «Fes de profeta!». I els guardes li pegaven bufetades.
Mentrestant, Pere era a baix, al pati. Arriba una de les criades del gran sacerdot i, en veure'l allà escalfant-se, se'l queda mirant i li diu: «Tu també hi anaves, amb el Natzarè, amb Jesús». Però ell ho negà: «No sé ni entenc de què parles». Llavors va sortir fora, al vestíbul, i un gall va cantar. La criada el va veure i començà a dir una altra vegada als qui eren allí: «Aquest és un d'ells». Pere tornà a negar-ho. Poc després els qui eren allí li tornaren a dir: «És veritat que ets un d'ells: si fins i tot ets galileu!». Però ell es posà a maleir i a jurar dient: «Jo no conec aquest home de qui parleu!». A l'instant va cantar el gall per segona vegada. Pere es va recordar d'allò que Jesús li havia dit: «Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades». I va esclatar en plors.
Tot seguit, en despuntar el dia, els grans sacerdots, amb els notables i els mestres de la Llei i tot el Sanedrí, van prendre un acord. I després de fer lligar Jesús, se'l van endur i l'entregaren a Pilat. Pilat el va interrogar: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Ell li respongué: «Tu ho dius». Els grans sacerdots li feien moltes acusacions. Llavors Pilat l'interrogà altra vegada: «¿No contestes res? Mira quantes acusacions et fan!». Però Jesús ja no va respondre res més, i Pilat n'estava sorprès.
Cada any, per la festa de Pasqua, Pilat els deixava lliure el pres que ells demanaven. Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els sediciosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. La gent, doncs, va pujar i demanaven a Pilat allò que els solia concedir. Pilat els digué: «¿Voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?». Deia això perquè s'adonava que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. Però els grans sacerdots van incitar la gent perquè demanessin la llibertat de Barrabàs. Pilat els replicà: «Què voleu que en faci, doncs, del qui anomeneu el rei dels jueus?». Ells tornaren a cridar: «Crucifica'l!». Pilat els deia: «Però quin mal ha fet?». Ells cridaren encara més fort: «Crucifica'l!». Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs i va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, perquè fos crucificat.
Els soldats se'l van endur a l'interior del palau, és a dir, al pretori, i convocaren tota la cohort. Llavors el vestiren de porpra, li cenyiren al cap una corona d'espines que havien trenat i l'anaven saludant: «Salve, rei dels jueus!». Li pegaven al cap amb una canya, li escopien i s'agenollaven per fer-li homenatge. Acabada la burla, li tragueren la porpra, li posaren els seus vestits i se l'endugueren fora per crucificar-lo.
I van obligar a portar la creu de Jesús un que passava, un tal Simó de Cirene, el pare d'Alexandre i de Rufus, que venia del camp. Dugueren Jesús a un indret anomenat Gòlgota, que vol dir “lloc de la Calavera”. Li oferien vi adobat amb mirra, però no en prengué. Llavors el van crucificar i es repartiren els seus vestits jugant-se'ls als daus, a veure què treia cadascú. Eren les nou del matí quan el crucificaren. El rètol on constava la causa de la seva condemna deia això: «El rei dels jueus». Juntament amb Ell van crucificar dos bandolers, l'un a la seva dreta i l'altre a la seva esquerra. Els qui passaven per allí l'injuriaven movent el cap amb aires de mofa i dient: «Va, tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu mateix i baixa de la creu!». També els grans sacerdots se'n burlaven entre ells i amb els mestres de la Llei, tot dient: «Ell que va salvar-ne d'altres, a si mateix no es pot salvar! El Messies, el rei d'Israel! Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem!». També l'insultaven els qui estaven crucificats amb Ell.
Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força: «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? —que vol dir: ‘Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?’». En sentir-ho, alguns dels presents deien: «Mireu com crida Elies». Llavors un corregué, xopà de vinagre una esponja, la posà al capdamunt d'una canya i la hi donava perquè begués, dient: «Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu». Però Jesús llançà un gran crit i va expirar.
Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió, que estava enfront d'Ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: «És veritat: aquest home era Fill de Déu». També hi havia unes dones que s'ho miraven de lluny estant; entre elles, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep, i Salomé. Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut. N'hi havia també moltes d'altres que havien pujat amb Ell a Jerusalem.
Arribat ja el capvespre, com que era el dia de preparació, el dia abans del repòs del dissabte, Josep d'Arimatea, membre distingit del Sanedrí, que esperava també l'arribada del Regne de Déu, va gosar entrar a veure Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Pilat es va estranyar que ja fos mort i féu cridar el centurió per preguntar-li si això era cert. Informat pel centurió, va permetre a Josep que s'endugués el cadàver. Josep va comprar un llençol, va baixar Jesús de la creu, l'embolcallà amb el llençol i el va dipositar en un sepulcre que havia estat tallat a la roca. Després va fer rodolar una pedra davant l'entrada del sepulcre. Maria Magdalena i Maria, mare de Josep, miraven on el posaven.
Comentari:
«És veritat: aquest home era Fill de Déu»
Avui, en la Litúrgia de la paraula llegim la passió del Senyor segons sant Marc i escoltem un testimoni que ens deixa esfereïts: «És veritat, aquest home era fill de Déu» (Mc 15,39). L'evangelista té molta cura en posar aquestes paraules en llavis d'un centurió romà, que atònit, havia assistit a una més entre tantes execucions que li deuria tocar presenciar en funció de la seva estança en un país estranger i sotmès.
No deu ser fàcil preguntar-se què deuria veure en Aquell rostre —amb prou feines humà— com per emetre semblant expressió. D'una manera o altre deuria descobrir un rostre innocent, algú abandonat i potser traïcionat, a mercè d'interessos particulars; o potser algú que era objecte d'una injustícia enmig d'una societat no gaire justa; algú que calla, suporta i fins i tot misteriosament accepta tot el que li està venint al damunt. Potser, fins i tot, podria arribar a sentir-se col·laborant en una injustícia davant de la qual ell no mou ni un dit per impedir-ho, com tants altres que es renten les mans davant els problemes dels altres.
La imatge d'aquell centurió romà és la imatge de la Humanitat que contempla. És ensems la professió de fe d'un pagà. Jesús mor sol, innocent, colpejat, abandonat i confiat alhora, amb un sentit profund de la seva missió, amb les “restes d'amor” que els cops li han deixat en el seu cos.
Abans, però, en la seva entrada a Jerusalem, l'han aclamat com Aquell qui ve en el nom del Senyor (cf. Mc 11,9). La nostra aclamació d'enguany no és d'expectativa, il·lusionada i sense coneixement, com la d'aquells habitants de Jerusalem. La nostra aclamació s'adreça a Aquell que ja ha passat pel tràngol de la donació total i n'ha sortit victoriós. «Cal doncs, que siguem nosaltres els qui ens escampem davant de Crist, i no que espargim túniques o branques sense ànima o brots de plantes, coses totes aquestes que, després de solaçar per poc temps la vista, es marceixen; cal que ens hi escampem després de revestir-nos de la seva gràcia».
(Mc 14,1—15,47):
Quan faltaven dos dies per a la festa de Pasqua i dels Àzims, els grans sacerdots i els mestres de la Llei buscaven la manera d'apoderar-se amb astúcia de Jesús i matar-lo. Deien: «No ho fem durant la festa, no fos cas que el poble s'avalotés».
Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó el Leprós. Mentre era a taula, vingué una dona que duia una ampolleta d'alabastre plena d'un perfum de nard autèntic i molt costós. La dona trencà l'ampolleta i buidà el perfum sobre el cap de Jesús. Alguns comentaven indignats: «De què serveix llençar així aquest perfum? S'hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar els diners als pobres». I la censuraven. Però Jesús digué: «Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi, a mi no sempre em tindreu. Aquesta dona ha fet el que podia fer: s'ha anticipat a ungir el meu cos preparant-lo per a la sepultura. Us asseguro que, quan l'Evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet».
Judes Iscariot, un dels Dotze, se n'anà a trobar els grans sacerdots per a entregar-los Jesús. Ells, en sentir-ho, se'n van alegrar i prometeren de donar-li diners. I Judes buscava la manera d'entregar-lo en el moment oportú.
El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús: «On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual?». Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: ‘El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?’. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar». Els deixebles se n'anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual.
Arribat el capvespre, Jesús vingué amb els Dotze. I mentre eren a taula, tot sopant, Jesús digué: «Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi». Ells es van posar tristos i li anaven preguntant, l'un rere l'altre: «¿No sóc pas jo?». Jesús els respongué: «Un dels Dotze, un que suca amb mi al mateix plat. El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'Ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut».
Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué: «Preneu: això és el meu cos». Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. Els digué: «Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom. Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu». Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.
Llavors Jesús els digué: «Tots fallareu, perquè diu l'Escriptura: ‘Mataré el pastor, i les ovelles es dispersaran’. Però després de la meva resurrecció aniré davant vostre a Galilea». Pere li va dir: «Ni que tots fallin, jo no». Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui, aquesta mateixa nit, abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades». Però ell afirmava amb més insistència: «Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré». I tots els altres deien el mateix.
Van arribar en un terreny anomenat Getsemaní, i Jesús digué als deixebles: «Seieu aquí mentre jo prego». Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà a sentir esglai i abatiment, i els digué: «Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu». S'avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s'allunyés d'Ell aquella hora. Deia: «Abba, Pare, tot t'és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols». Després va cap a ells i els troba dormint. Diu a Pere: «Simó, dorms? ¿No has estat capaç de vetllar una hora? Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L'esperit de l'home és prompte, però la seva carn és feble». Se n'anà una altra vegada i va pregar dient les mateixes paraules. Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Ells no sabien què dir-li. Va cap a ells per tercera vegada i els diu: «Dormiu ara i reposeu! Tot s'ha acabat. Ha arribat l'hora: el Fill de l'home és entregat a les mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és aquí».
Immediatament, quan encara Jesús parlava, es presenta Judes, un dels Dotze. L'acompanyava un grup de gent armada amb espases i garrots, que venia de part dels grans sacerdots, dels mestres de la Llei i dels notables. El qui el traïa els havia donat aquesta contrasenya: «És el qui jo besaré: deteniu-lo i emporteu-vos-el ben custodiat». Tot seguit se li va acostar i li digué: «Rabí!». I el besà. Ells s'abraonaren sobre Jesús i el detingueren. Però un dels presents desembeinà l'espasa i, d'un cop, tallà l'orella al criat del gran sacerdot. Jesús els digué: «Heu sortit a agafar-me armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia era amb vosaltres al temple ensenyant i no em vau detenir. Però és que s'han de complir les Escriptures». Llavors tots l'abandonaren i fugiren. El seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu.
Llavors es van endur Jesús a casa del gran sacerdot i s'hi reuniren tots els grans sacerdots, els notables i els mestres de la Llei. Pere el va seguir de lluny fins a dintre el pati de la casa del gran sacerdot i s'estava assegut amb els guardes, escalfant-se vora el foc. Els grans sacerdots i tot el Sanedrí buscaven una declaració contra Jesús per condemnar-lo a mort, però no en trobaven cap, perquè molts declaraven en fals contra Ell, però les seves declaracions no concordaven. Alguns s'aixecaren a presentar contra Ell aquesta falsa acusació: «Nosaltres vam sentir que deia: ‘Jo destruiré aquest santuari, fet per mans d'home, i en tres dies en construiré un altre, no fet per mans d'home’». Però ni així no concordava la seva declaració. Llavors el gran sacerdot va anar cap al mig i preguntà a Jesús: «¿No contestes res? Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?». Però Ell callava i no va respondre res. Novament, el gran sacerdot l'interrogà i li digué: «¿Tu ets el Messies, el fill del Beneït?». Jesús respongué: «Sí, sóc jo; i veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós i venint amb els núvols del cel». Aleshores el gran sacerdot s'esquinçà els vestits tot exclamant: «Per què necessitem més testimonis? Vosaltres mateixos acabeu de sentir la blasfèmia! Què us en sembla?». Tots van sentenciar que mereixia pena de mort. Llavors alguns van començar a escopir-li, a tapar-li la cara, a donar-li cops de puny i a dir-li: «Fes de profeta!». I els guardes li pegaven bufetades.
Mentrestant, Pere era a baix, al pati. Arriba una de les criades del gran sacerdot i, en veure'l allà escalfant-se, se'l queda mirant i li diu: «Tu també hi anaves, amb el Natzarè, amb Jesús». Però ell ho negà: «No sé ni entenc de què parles». Llavors va sortir fora, al vestíbul, i un gall va cantar. La criada el va veure i començà a dir una altra vegada als qui eren allí: «Aquest és un d'ells». Pere tornà a negar-ho. Poc després els qui eren allí li tornaren a dir: «És veritat que ets un d'ells: si fins i tot ets galileu!». Però ell es posà a maleir i a jurar dient: «Jo no conec aquest home de qui parleu!». A l'instant va cantar el gall per segona vegada. Pere es va recordar d'allò que Jesús li havia dit: «Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades». I va esclatar en plors.
Tot seguit, en despuntar el dia, els grans sacerdots, amb els notables i els mestres de la Llei i tot el Sanedrí, van prendre un acord. I després de fer lligar Jesús, se'l van endur i l'entregaren a Pilat. Pilat el va interrogar: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Ell li respongué: «Tu ho dius». Els grans sacerdots li feien moltes acusacions. Llavors Pilat l'interrogà altra vegada: «¿No contestes res? Mira quantes acusacions et fan!». Però Jesús ja no va respondre res més, i Pilat n'estava sorprès.
Cada any, per la festa de Pasqua, Pilat els deixava lliure el pres que ells demanaven. Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els sediciosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. La gent, doncs, va pujar i demanaven a Pilat allò que els solia concedir. Pilat els digué: «¿Voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?». Deia això perquè s'adonava que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. Però els grans sacerdots van incitar la gent perquè demanessin la llibertat de Barrabàs. Pilat els replicà: «Què voleu que en faci, doncs, del qui anomeneu el rei dels jueus?». Ells tornaren a cridar: «Crucifica'l!». Pilat els deia: «Però quin mal ha fet?». Ells cridaren encara més fort: «Crucifica'l!». Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs i va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, perquè fos crucificat.
Els soldats se'l van endur a l'interior del palau, és a dir, al pretori, i convocaren tota la cohort. Llavors el vestiren de porpra, li cenyiren al cap una corona d'espines que havien trenat i l'anaven saludant: «Salve, rei dels jueus!». Li pegaven al cap amb una canya, li escopien i s'agenollaven per fer-li homenatge. Acabada la burla, li tragueren la porpra, li posaren els seus vestits i se l'endugueren fora per crucificar-lo.
I van obligar a portar la creu de Jesús un que passava, un tal Simó de Cirene, el pare d'Alexandre i de Rufus, que venia del camp. Dugueren Jesús a un indret anomenat Gòlgota, que vol dir “lloc de la Calavera”. Li oferien vi adobat amb mirra, però no en prengué. Llavors el van crucificar i es repartiren els seus vestits jugant-se'ls als daus, a veure què treia cadascú. Eren les nou del matí quan el crucificaren. El rètol on constava la causa de la seva condemna deia això: «El rei dels jueus». Juntament amb Ell van crucificar dos bandolers, l'un a la seva dreta i l'altre a la seva esquerra. Els qui passaven per allí l'injuriaven movent el cap amb aires de mofa i dient: «Va, tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu mateix i baixa de la creu!». També els grans sacerdots se'n burlaven entre ells i amb els mestres de la Llei, tot dient: «Ell que va salvar-ne d'altres, a si mateix no es pot salvar! El Messies, el rei d'Israel! Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem!». També l'insultaven els qui estaven crucificats amb Ell.
Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força: «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? —que vol dir: ‘Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?’». En sentir-ho, alguns dels presents deien: «Mireu com crida Elies». Llavors un corregué, xopà de vinagre una esponja, la posà al capdamunt d'una canya i la hi donava perquè begués, dient: «Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu». Però Jesús llançà un gran crit i va expirar.
Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió, que estava enfront d'Ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: «És veritat: aquest home era Fill de Déu». També hi havia unes dones que s'ho miraven de lluny estant; entre elles, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep, i Salomé. Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut. N'hi havia també moltes d'altres que havien pujat amb Ell a Jerusalem.
Arribat ja el capvespre, com que era el dia de preparació, el dia abans del repòs del dissabte, Josep d'Arimatea, membre distingit del Sanedrí, que esperava també l'arribada del Regne de Déu, va gosar entrar a veure Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Pilat es va estranyar que ja fos mort i féu cridar el centurió per preguntar-li si això era cert. Informat pel centurió, va permetre a Josep que s'endugués el cadàver. Josep va comprar un llençol, va baixar Jesús de la creu, l'embolcallà amb el llençol i el va dipositar en un sepulcre que havia estat tallat a la roca. Després va fer rodolar una pedra davant l'entrada del sepulcre. Maria Magdalena i Maria, mare de Josep, miraven on el posaven.
Comentari:
«És veritat: aquest home era Fill de Déu»
Avui, en la Litúrgia de la paraula llegim la passió del Senyor segons sant Marc i escoltem un testimoni que ens deixa esfereïts: «És veritat, aquest home era fill de Déu» (Mc 15,39). L'evangelista té molta cura en posar aquestes paraules en llavis d'un centurió romà, que atònit, havia assistit a una més entre tantes execucions que li deuria tocar presenciar en funció de la seva estança en un país estranger i sotmès.
No deu ser fàcil preguntar-se què deuria veure en Aquell rostre —amb prou feines humà— com per emetre semblant expressió. D'una manera o altre deuria descobrir un rostre innocent, algú abandonat i potser traïcionat, a mercè d'interessos particulars; o potser algú que era objecte d'una injustícia enmig d'una societat no gaire justa; algú que calla, suporta i fins i tot misteriosament accepta tot el que li està venint al damunt. Potser, fins i tot, podria arribar a sentir-se col·laborant en una injustícia davant de la qual ell no mou ni un dit per impedir-ho, com tants altres que es renten les mans davant els problemes dels altres.
La imatge d'aquell centurió romà és la imatge de la Humanitat que contempla. És ensems la professió de fe d'un pagà. Jesús mor sol, innocent, colpejat, abandonat i confiat alhora, amb un sentit profund de la seva missió, amb les “restes d'amor” que els cops li han deixat en el seu cos.
Abans, però, en la seva entrada a Jerusalem, l'han aclamat com Aquell qui ve en el nom del Senyor (cf. Mc 11,9). La nostra aclamació d'enguany no és d'expectativa, il·lusionada i sense coneixement, com la d'aquells habitants de Jerusalem. La nostra aclamació s'adreça a Aquell que ja ha passat pel tràngol de la donació total i n'ha sortit victoriós. «Cal doncs, que siguem nosaltres els qui ens escampem davant de Crist, i no que espargim túniques o branques sense ànima o brots de plantes, coses totes aquestes que, després de solaçar per poc temps la vista, es marceixen; cal que ens hi escampem després de revestir-nos de la seva gràcia».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)