Dia litúrgic: Dijous XXVI de durant l'any 1-10-09

Text de l'Evangeli
(Lc 10,1-12):

En aquell temps, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on Ell mateix havia de passar. Els deia: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí.

»Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa.

»Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: ‘El Regne de Déu és a prop vostre’. Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: ‘Fins i tot la pols del vostre poble que se'ns ha encastat als peus, ens l'espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop!’. Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a aquella població».

Pregueu a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors


Avui, Jesús ens parla de la missió apostòlica. Tot i que «en designà uns altres setanta-dos i els envià» (Lc 10,1), la proclamació de l'Evangeli és una tasca «que no podrà ser delegada a uns pocs “especialistes”» (Joan Pau II): tots hi hem estat cridats i tots ens hem de sentir-ne responsables. Cadascú des del seu lloc i condició. El dia del Baptisme se'ns va dir: «Ets Sacerdot, Profeta i Rei per a la vida eterna». Avui, més que mai, el nostre món necessita del testimoni dels seguidors de Crist.

«La collita és abundant, però els segadors són pocs» (Lc 10,2): és interessant aquest sentit positiu de la missió, perquè el text no diu «hi ha molt a sembrar i pocs segadors». Potser avui hauríem de parlar en aquests termes, donat el gran desconeixement de Jesucrist i de la seva Església en la nostra societat. Una mirada esperançada de la missió engendra optimisme i il·lusió. No ens deixem abatre pel pessimisme i per la desesperança.

D'entrada, la missió que ens espera és, alhora, apassionant i difícil. L'anunci de la Veritat i de la Vida, la nostra missió, no pot ni ha de pretendre forçar l'adhesió, sinó suscitar una lliure adhesió. Les idees es proposen, no s'imposen, ens recorda el Papa.

«No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies...» (Lc 10,4): l'única força del missioner ha de ser Crist. I, per tal que Ell ompli tota la seva vida, cal que l'evangelitzador es buidi de tot allò que no és Crist. La pobresa evangèlica és el gran requisit i, alhora, el testimoni més creïble que l'apòstol pot donar, a part que només aquest despreniment ens pot fer lliures.

El missioner anuncia la pau. És portador de pau perquè porta Crist, el “Príncep de la Pau”. Per això, «quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres» (Lc 10,5-6). El nostre món, les nostres famílies, el nostre jo personal, tenen necessitat de Pau. La nostra missió és urgent i apassionant.

Dia litúrgic: 29 de Setembre: Els sants Arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael

Text de l'Evangeli
(Jn 1,47-51):

En aquell temps, quan Jesús veié Natanael que venia digué d'ell: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya». Li diu Natanael: «D'on em coneixes?». Jesús li respon: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera». Li diu Natanael: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel». Jesús li digué: «¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!». I afegí: «Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home».

Veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home

Avui, en la festa dels Sants Arcàngels, Jesús manifesta als seus Apòstols i a tothom la presència dels seus àngels i la relació que amb Ell tenen. Els àngels estan en la glòria celestial, on lloen perennement el Fill de l'home, que és el Fill de Déu. L'envolten i són al seu servei.

«Pujar i baixar» ens recorda l'episodi del somni del Patriarca Jacob, qui dormit sobre una pedra durant el seu viatge a la terra d'origen de la seva família (Mesopotàmia), veu els àngels que “baixen i pugen” per una misteriosa escala que uneix el cel i la terra, mentre que Déu mateix està dempeus amb ell i li comunica el seu missatge. Notem la relació entre la comunicació divina i la presencia activa dels àngels.

Així, Gabriel, Miquel i Rafael apareixen en la Bíblia com presents en les vicissituds terrenals i portant als homes —com ens diu sant Gregori el Gran— les comunicacions, mitjançant llur presència i llurs pròpies accions, que canvien decisivament les nostres vides. S'anomenen, precisament, “arcàngels”, és a dir, prínceps dels àngels, perquè són enviats per a les missions més grans.

Gabriel fou enviat per tal d'anunciar a Maria Santíssima la concepció virginal del Fill de Déu, que és el principi de la nostra redempció (cf. Lc 1). Miquel lluita contra els àngels rebels i els expulsa del cel (cf. Ap 12). Ens anuncia, així, el misteri de la justícia divina, que també s'exercí en els seus àngels que es rebel·laren, i ens dóna la certesa de llur victòria i de la nostra sobre el mal. Rafael acompanya Tobias “junior”, el defensa i l'aconsella, i, finalment, guareix el pare Tobit (cf. Tob). Per aquesta via, ens anuncia la presència dels àngels al costat de cadascú de nosaltres: l'àngel que anomenem de la Guarda.

Aprenguem d'aquesta celebració dels arcàngels que “pugen i baixen” sobre el Fill de l'home, que serveixen Déu, però que el serveixen en benefici de nosaltres. Donen glòria a la Santíssima Trinitat, i ho fan tot servint-nos a nosaltres. I, en conseqüència, hauríem de veure quina devoció els devem i quin agraïment devem també al Pare que ens els envia per al nostre bé.

Dia litúrgic: Dilluns XXVI de durant l'any 28-9-09

Text de l'Evangeli
(Lc 9,46-50):


En aquell temps, els deixebles començaren a rumiar quin d'ells era el més important. Jesús, que sabia què pensaven dintre seu, va agafar un infant, el posà al seu costat i els digué: «Qui acull aquest infant en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat, perquè el més petit de tots vosaltres, és el més gran».

Aleshores Joan li digué: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Jesús els respongué: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres».

El més petit de tots vosaltres, és el més gran

Avui, camí de Jerusalem cap a la passió, «els deixebles començaren a rumiar quin d'ells era el més important» (Lc 9,46). Cada dia els mitjans de comunicació i també les nostres converses estan plenes de comentaris sobre la importància de les persones: dels altres i de nosaltres mateixos. Aquesta lògica només humana produeix sovint desig de triomf, d'ésser reconegut, apreciat, agraït, i manca de pau, quan aquests reconeixements no arriben.

La resposta de Jesús a aquests pensaments —i potser també comentaris— dels deixebles recorda l'estil dels antics profetes. Abans de les paraules hi ha els gestos. Jesús «va agafar un infant, el posà al seu costat» (Lc 9,47). Després ve l'ensenyament: «El més petit de vosaltres, és el més gran» (Lc 9,48). —Jesús, ¿per què ens costa tant d'acceptar que això no és una utopia per a gent que no està ficada en el tràfec d'una feina intensa, en la qual no manquen els cops d'uns contra d'altres, i que, amb la gràcia teva, ho podem viure tots? Si ho féssim tindríem més pau interior i treballaríem amb més serenitat i alegria.

Aquesta actitud és també la font d'on brolla l'alegria, en veure que altres treballen bé per Déu, amb un estil diferent del nostre, però sempre valent-se del nom de Jesús. Els deixebles volien impedir-ho. En canvi, el Mestre defensa aquelles altres persones. Novament, el fet de sentir-nos fills menuts de Déu ens facilita tenir el cor obert vers tothom i créixer en la pau, la joia i l'agraïment. Aquests ensenyaments han valgut a santa Tereseta de Lisieux el títol de “Doctora de l'Església”: en el seu llibre Història d'una ànima, ella admira el bell jardí de flors, que és l'Església i està contenta en saber-se una petita flor. Al costat dels grans sants —roses i assutzenes— hi ha les petites flors —com les margarites o les violetes— destinades a donar plaer als ulls de Déu, quan Ell fixa el seu esguard en la terra.

Dia litúrgic: Diumenge XXVI (B) de durant l'any 27-09-09

Text de l'Evangeli
(Mc 9,38-43.45.47-48):

En aquell temps, Joan digué a Jesús: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Jesús respongué: «No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa.

»Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar. Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, que no pas que vagis amb totes dues mans a l'infern, al foc que no s'apaga. Si el peu et fa caure en pecat, talla-te'l. Val més que entris a la vida sense peu, que no pas que siguis llançat amb tots dos peus a l'infern. I si l'ull et fa caure en pecat, arrenca-te'l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l'infern, on el cuc no mor i el foc no s'apaga».


Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi


Avui, segons el model del més actual realitzador de televisió, contemplem Jesús posant foc i corcs a l'indret on cal evitar anar: l'infern, «on el cuc no mor i el foc no s'apaga» (Mc 9,48). És una descripció de l'estat en el que una persona pot quedar quan la seva vida no l'ha portada on volia anar. Podríem comparar-lo al moment en què, conduint el nostre vehicle, prenem una carretera per una altra, pensant-nos que anem bé i anem a parar a un lloc desconegut, on no sabem on som i on no hi volíem anar. Cal evitar anar-hi, sigui com sigui, encara que ens haguem de desprendre de coses aparentment irrenunciables: sense mans (cf. Mc 9,43), sense peus (cf. Mc 9,45), sense ulls (cf. Mc 9,47). Cal voler entrar a la vida o al Regne de Déu encara que sigui sense alguna cosa de nosaltres mateixos.

Possiblement, aquest Evangeli ens porta a la reflexió per a descobrir què tenim, que sigui molt nostre, i que no ens permet anar cap a Déu, —i encara més— què ens fa allunyar-nos de Déu.

Jesús mateix ens orienta per a saber quin és el pecat on ens fan caure les nostres coses (mans, peus i ulls). Jesús parla dels qui fan caure en pecat a un dels petits que creuen en Ell (cf. Mc 9,42). “Fer caure en pecat” és allunyar algú del Senyor. Per tant, valorem en cada persona la seva proximitat amb Jesús, la fe que té.

Jesús ens ensenya que no cal ser dels Dotze o dels deixebles més íntims per a estar amb Ell: «Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres» (Mc 9,40). Podem entendre que Jesús ho salva tot i “fa passar bou per bèstia grossa”. És una lliçó de l'Evangeli d'avui: n'hi ha molts que estan més a prop del Regne de Déu del que ens pensem, perquè fan miracles en el nom de Jesús. Com va confessar santa Teresina de l'Infant Jesús: «El Senyor no em podrà premiar segons les meves obres (...). Doncs bé, jo confio que em premiarà segons les seves».

Dia litúrgic: Dissabte XXV de durant l'any 25-09-09

Text de l'Evangeli
(Lc 9,43b-45):

En aquell temps, veient Jesús que tothom s'admirava de tot el que feia, digué als seus deixebles: «Graveu bé aquestes paraules dins vostre: el Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes». Però ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d'aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això.

El Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes

Avui, més de dos mil anys després, l'anunci de la passió de Jesús continua provocant-nos. Que l'Autor de la Vida anunciï el seu lliurament a mans d'aquells pels quals ha vingut a donar-ho tot és una clara provocació. Hom podria dir que no era necessari, que fou una exageració. Oblidem, una i una altra vegada, el pes que aclapara el cor de Crist, el nostre pecat, el mal més radical, la causa i l'efecte de posar-nos al lloc de Déu. Més encara, de no deixar-nos estimar per Déu, i d'entestar-nos en romandre dins les nostres curtes categories i de la immediatesa de la vida present. Se'ns fa tan necessari reconèixer que som pecadors com necessari és admetre que Déu ens estima en el seu Fill Jesucrist. I tot plegat, som com els deixebles, «ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d'aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això» (Lc 9,45).

Per dir-ho amb una imatge: al Cel podrem trobar tots els vicis i tots els pecats, menys la supèrbia, ja que el superb mai no reconeix el seu pecat i no es deixa perdonar per un Déu que estima fins a morir per nosaltres. I a l'infern podrem trobar totes les virtuts, menys la humilitat, doncs l'humil es coneix tal com és i sap ben bé que sense la gràcia de Déu no pot deixar d'ofendre'l ni pot tampoc correspondre a la seva Bondat.

Una de les claus de la saviesa cristiana és el reconeixement de la grandesa i de la immensitat de l'Amor de Déu, a la vegada que admetem la nostra petitesa i la vilesa del nostre pecat. Tan tardans som d'entendre-ho! El dia que descobrirem que tenim l'Amor de Déu tan a l'abast, aquell dia direm com sant Agustí, amb llàgrimes d'Amor: «Tan tard et vaig estimar, Déu meu!». Aquell dia pot ser avui. Pot ser avui. Pot ser.

LLOAR 25-09-09

Molts cops les pregàries de lloança resulten avorrides, repetitives i rutinàries. Sobre tot quan emprant moltes exclamacions admiratives... oh!... ah!... etc.

Potser ens cal renovar aquesta pregària que és admirativa, que aprova de tot cor unes realitats, que aplaudeix i gaudeix de que les coses o les persones siguin així, i especialment que Déu es mostri com realment Déu.

Lloar necessita capacitat d’admiració. Si tot és un fàstic, si no hi ha res de nou sobre la terra, si sempre s’ha fet així, si tot està podrit... quines lloances farem ?. El problema no és la pregària, el problema és la persona que porta sempre ulleres negres en el seu cor.

En canvi qui admira, que vibra, que aplaudeix, qui recerca, qui escolta i acull, qui contempla, que gaudeix de silenci i pau interior, que connecta amb la natura..... la lloança li surt de les seves mateixes entranyes, com un alè inexplicable, un crit de joia, un no sé què que va més enllà de la mateixa experiència.

Però no n’hi ha prou amb l’admiració per lloar. El segon pas és una referència. A la pregària de lloança la referència és el Senyor. Ell és la font, la flama, la llum, la clau, la vida....

És aleshores que surt la vertadera lloança. Sant Francesc diuen que passava hores dient: Déu meu i totes les coses!!.

Per anar pel camí de la lloança a la pregària pot ajudar: contacte amb la natura, fondes amistats, observació, interès per la realitat, silenci, mirada interior, contemplació de Jesús.... i demanar el do del Sant Esperit.

Quants cops al dia et surt lloar al teu Déu ? Potser comença a ser hora de viure més intensament, no creus ?

Dia litúrgic: Divendres XXV de durant l'any 25-09-09

Text de l'Evangeli
(Lc 9,18-22):

Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb Ell. Llavors els preguntà: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes». Ell els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respongué: «El Messies de Déu». Però Ell els manà severament que no ho diguessin a ningú. Jesús afegí: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia».

Qui diu la gent que sóc jo? I vosaltres, qui dieu que sóc?

Avui, en l'Evangeli, hi ha dos interrogants que el mateix Mestre fa per a tots. El primer interrogant demana una resposta estadística, aproximada: «Qui diu la gent que sóc jo?» (Lc 9,18). Fa que ens girem al voltant i contemplem com resolen la qüestió els altres: els veïns, els companys de feina, els amics, els familiars més propers... Mirem l'entorn i ens sentim més o menys responsables o propers —depèn dels casos— d'algunes d'aquestes respostes que formulen els qui tenen a veure amb nosaltres i amb el nostre àmbit, “la gent”... I la resposta ens diu molt, ens informa, ens situa i fa que ens adonem d'allò que desitgen, necessiten, busquen els qui viuen al nostre costat. Ens ajuda a sintonitzar, a descobrir un punt de trobada amb l'altre per anar més enllà...

Hi ha una segona interrogació que demana per nosaltres: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» (Lc 9,20). Esdevé una qüestió fonamental que truca a la porta, que pidola de cadascú: una adhesió o un rebuig; una veneració o una indiferència; caminar amb Ell i en Ell o finalitzar un atansament de simple simpatia... Aquesta qüestió és delicada, és determinant perquè ens afecta. Què diuen el nostres llavis i les nostres actituds? Volem ser fidels a Aquell que és i dóna sentit al nostre ésser? Hi ha en nosaltres una sincera disposició a seguir-lo en els camins de la vida? Estem disposats a acompanyar-lo a la Jerusalem de la creu i de la glòria?

«És un camí de creu i resurrecció (...). La creu és exaltació de Crist. Ho digué Ell mateix: ‘Quan seré enlairat, atrauré tothom cap a mi’. (...) La creu, doncs, és glòria i exaltació de Crist» (Sant Andreu de Creta). Disponibles per avançar cap a Jerusalem? Només amb Ell i en Ell, veritat?

Dia litúrgic: Dijous XXV de durant l'any 24 de Setembre: La Mare de Déu de la Mercè

Text de l'Evangeli
(Lc 9,7-9):

En aquell temps, el tetrarca Herodes va sentir parlar de tot el que succeïa, i estava intrigat, perquè alguns deien que Joan havia ressuscitat d'entre els morts; d'altres, que Elies s'havia aparegut; i d'altres, que havia ressuscitat un dels antics profetes. Herodes va dir: «A Joan, jo el vaig fer decapitar. Però, qui és aquest de qui sento a dir tot això?». I tenia ganes de veure Jesús.

I tenia ganes de veure Jesús

Avui el text de l'Evangeli ens diu que Herodes volia veure Jesús (cf. Lc 9,9). Aquest desig de veure Jesús li brolla de la curiositat. Hom parlava molt de Jesús pels miracles que realitzava al seu pas. Moltes persones parlaven d'Ell. L'actuació de Jesús va fer recordar al poble diverses figures de profetes: Elies, Joan Baptista, etc. Però, per tractar-se d'una simple curiositat, aquest desig no transcendeix pas. Per això, quan Herodes el veu no li causa cap impressió (cf. Lc 23,8-11). El seu desig s'esvaeix en veure'l cara a cara, perquè Jesús no vol respondre les seves preguntes. Aquest silenci de Jesús el delata com a corrupte i depravat.

Nosaltres, com Herodes, segurament hem sentit, alguna vegada, el desig de veure Jesús. Però ja no tenim el Jesús de carn i ossos com el tenia Herodes, tanmateix, tenim altres presències de Jesús. Vull remarcar per a tu dues d'elles.

En primer lloc, la tradició de l'Església ha fet dels dijous un dia per excel·lència per veure Jesús en l'Eucaristia. Són molts els llocs on avui està exposat Jesús-Eucaristia. «L'adoració eucarística és una forma essencial de ser amb el Senyor. En la sagrada custòdia està present el veritable tresor, sempre esperant per nosaltres: no hi és allí per Ell, sinó per nosaltres» (Benet XVI). -Atansa't-hi perquè t'enlluerni amb la seva presència.

Per al segon cas podríem fer referència a una cançó popular, que diu: «És amb nosaltres i no el coneixem». Jesús és present en tants i tants germans nostres que han estat marginats, que pateixen i no tenen ningú que "els vulgui veure". En la seva encíclica Déu és Amor, diu el Papa Benet XVI: «L'amor al proïsme arrelat en l'amor a Déu és sobretot una tasca per a cada fidel, però ho és també per a tota la comunitat eclesial». Així, doncs, Jesús t'està esperant, amb els braços oberts et rep en totes dues situacions. ¡Apropa't!

MARE DE DEU DE LA MERCE

Mare de Déu de la Mercè,
Verge de l'esperança,
patrona dels captius i presos,
un any més acudim davant vostre amb sentida confiança
per presentar-vos els nostres germans
afligits per la privació de llibertat.
Vós, Mare pelegrina,
sabeu bé què és viure en el desarrelament,
no trobar estatge, ser rebutjada
i haver de viure amb l'ànima en suspens.
Per això, sabeu bé el que sent la nostra gent.
Per això, a ningú no deixeu sense regalar, calladament, la vostra esperança.
Senyora plena de la gràcia del Senyor,
us implorem per ells i per les seves famílies.
Us demanem que alleugeu el seu sofriment i el dolor que van poder causar.
Recordeu-vos dels qui els han de cuidar
i de qui solidàriament els acompanyen.
Il·lumineu la consciència dels qui compleixen penes.
Dóna força als seus amics i familiars en la dura separació.
Senyora del Bon Consell,
atorga encert, saviesa i humanitat als funcionaris
i feu de les nostres capellanies i dels seus diligents voluntaris cristians,
heralds de Bona Notícia alliberadora.
Apropeu-nos a tots al Regne del vostre Fill,
beneït Alliberador de captius,
profeta trencador de masmorres injustes,
valerós defensor de causes perdudes.
Ell va passar pel món fent el bé,
guarint a molts de les seves malalties.
Déu estava amb Ell. Déu era Ell.
Per això, també es fa present en el dolor de cada pres,
i ens invita a tots a alleujar les seves penes,
A fer que la seva estada sigui el més curta possible
I les seves condicions de vida el més dignes que es pugui
i a comprometre’ns perquè un dia es realitzi el somni de Déu
i es tanquin totes les presons de la terra.
Perquè aquest dia s'apropi,
il·lumineu els Cossos legislatius de les nacions,
inspireu els Governants
i els responsables de les Institucions penitenciàries.
Que legislin i actuïn amb humanitat i amb prudència,
que apostin per alternatives menys doloroses que la presó,
que no abdiquin de l'ideal de reinserció social que ha de presidir-la.
Feu, Mare de la Divina Misericòrdia,
que abandonem definitivament tota senda retributiva
i avancem pel camí de la justícia restaurativa.
Que, per fi, el perdó venci a l'odi
i la indulgència a la venjança.
Dolça Mare nostra,
Mare de tots,
Maria de la Mercè,
Redemptora de captius,
maternal braser que manté viu el caliu de l'esperança,
Encoratgeu-nos en el nostre camí!
Verge de la Mercè,
Advocada nostra,
intercediu per nosaltres!
+Joan-Enric Vives
Bisbe d'Urgell i Encarregat de Pastoral Penitenciària

Dia litúrgic: Dimecres XXV de durant l'any 23-09-09

Text de l'Evangeli
(Lc 9,1-6):

En aquell temps, Jesús va reunir els Dotze i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties. I els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts. Els digué: «No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits. Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. I si no us acullen, sortiu d'aquella població i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells. Ells se'n van anar i passaven per tots els pobles anunciant la bona nova i curant pertot arreu».

Jesús va reunir els Dotze i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties

Avui vivim uns temps en què noves malalties mentals assoleixen nivells insospitats, com mai no n'hi havia hagut en el curs de la història. El ritme de vida actual imposa estrès a les persones, cursa per consumir i aparentar més que el veí, tot amanit amb unes fortes dosis d'individualisme, que construeixen una persona aïllada de la resta dels mortals. Aquesta solitud a què molts són obligats per raó de conveniències socials, per pressió laboral, per convencions esclavitzadores, fa que molts sucumbeixin a la depressió, les neurosis, les histèries, les esquizofrènies o d'altres desequilibris que marquen profundament el futur d'aquella persona.

«Jesús va reunir els Dotze i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties» (Lc 9,1). Mals, aquests, que podem identificar en el mateix Evangeli com a malalties mentals.

La trobada amb el Crist, persona completa i realitzada, aporta un equilibri i una pau que són capaços d'asserenar els ànims i de fer retrobar la persona amb ella mateixa, aportant-li claredat i llum en la seva vida i en l'enfocament del seu futur. L'Evangeli és criteri per aclarir dubtes, bo per a instruir i ensenyar, educar els joves i els grans, i encaminar les persones pel camí de la vida, aquella que mai no s'ha de marcir.

«Ells passaven per tots els pobles anunciant la bona nova» (Lc 9,6). És aquesta també la nostra missió: viure i meditar l'Evangeli, la mateixa paraula de Jesús, per tal de deixar-la penetrar en el nostre interior. Així, a poc a poc, podrem trobar el camí a seguir i la llibertat a realitzar. Com ha escrit Joan Pau II, «la pau ha de realitzar-se en la veritat (...); ha de fer-se en la llibertat».

Que sigui el mateix Jesucrist, que ens ha cridat a la fe i a la joia eterna, qui ens ompli de la seva esperança i amor, Ell que ens ha donat una nova vida i un futur inesgotable.

Dia litúrgic: Dimarts XXV de durant l'any 22-09-09

Text de l'Evangeli
(Lc 8,19-21):

En aquell temps, la mare i els germans de Jesús van arribar on Ell era, però hi havia tanta gent que no se li podien acostar. Algú li va dir: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et volen veure». Ell els respongué: «La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen».


La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen

Avui llegim un passatge preciós de l'Evangeli. Jesús no fa cap ofensa a la seva mare, ja que Ella és la primera en escoltar la Paraula de Déu i d'Ella neix el qui és la Paraula. Al mateix temps és la que amb més perfecció va complir el voler de Déu: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38), li respon a l'àngel en l'Anunciació.

Jesús ens diu el que ens cal per a esdevenir, també nosaltres, familiars seus: «Els qui escolten...» (Lc 8,21) i per a escoltar cal que ens apropem com els seus familiars, els quals arribaren on Ell era; però no se li podien acostar per la gentada que hi havia. Fan l'esforç d'apropar se; serà bo que ens preguntem si lluitem i procurem vèncer els obstacles que anem trobant a l'hora d'atansar-nos a la Paraula de Déu. ¿Dedico, cada dia, uns minuts a llegir, escoltar i meditar la Sagrada Escriptura? Sant Tomàs d'Aquino ens recorda que «cal que meditem contínuament la Paraula de Déu (...); aquesta meditació ajuda poderosament en la lluita contra el pecat».

I, finalment, complir la Paraula. No és suficient escoltar la Paraula; cal que la complim si volem ser de la família de Déu. Cal posar en pràctica allò que ens diu! Per això serà bo que ens preguntem si només obeeixo quan allò que se'm demana em ve de gust o és relativament fàcil, i, al contrari, si quan és l'hora de renunciar al benestar, a la pròpia fama, als béns materials o al temps que disposo per l'esbarjo..., poso en un parèntesi la Paraula fins que vinguin més ben donades. Demanem a la Verge Maria que com Ella escoltem i complim la Paraula de Déu i anar així pel camí que duu a la felicitat per sempre.

Dia litúrgic: 21 de Setembre: Sant Mateu, apòstol i evangelista

Text de l'Evangeli
(Mt 9,9-13):

En aquell temps, mentre se n'anava, Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell s'aixecà i el va seguir. Després, mentre era a taula a casa seva, van acudir-hi molts publicans i altres pecadors i es posaren a taula amb Jesús i els seus deixebles. Quan els fariseus ho veieren, digueren als deixebles: «Per què el vostre mestre menja amb els publicans i els pecadors?». Jesús ho va sentir i digué: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors».

No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors

Avui celebrem la festa de l'apòstol i evangelista sant Mateu. Ell mateix ens explica en el seu Evangeli la seva conversió. Estava assegut al lloc on recapten impostos i Jesús l'invità a seguir-lo. Mateu —diu l'Evangeli— «s'aixecà i el va seguir» (Mt 9,9). Amb Mateu arriba al grup dels Dotze un home totalment diferent dels altres apòstols, tant per la seva formació com per la seva posició social i riquesa. El seu pare el va fer estudiar economia per tal de poder fixar el preu del blat i del vi, dels peixos que li portarien Pere i Andreu i els fills de Zebedeu i el de les perles precioses de què parla l'Evangeli.

El seu ofici, el de recaptador d'impostos, era mal vist. Els qui l'exercien eren considerats publicans i pecadors. Estava al servei del rei Herodes, senyor de la Galilea, un rei odiat pel seu poble i que el Nou Testament ens el presenta com un adúlter, l'assassí de Joan Baptista i el qui va escarnir Jesús el Divendres Sant. Què pensaria Mateu quan anava a rendir comptes al rei Herodes? La conversió de Mateu devia suposar un veritable alliberament, com ho demostra el banquet al que va invitar els publicans i pecadors. Fou la seva manera de demostrar l'agraïment al Mestre per haver pogut sortir d'una situació miserable i trobar la veritable felicitat. Sant Beda el Venerable, tot comentant la conversió de Mateu, escriu: «La conversió d'un cobrador d'impostos donà exemple de penitència i d'indulgència a altres cobradors d'impostos i pecadors (...). En el primer instant de la seva conversió, atreu cap a Ell, que és tant com dir cap a la salvació, tota una colla de pecadors».

En la seva conversió es fa present la misericòrdia de Déu com ho palesen les paraules de Jesús davant la crítica dels fariseus: «El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt 9,13).

Dia litúrgic: Diumenge XXV (B) de durant l'any 20-09-09

Text de l'Evangeli
(Mc 9,30-37):

En aquell temps, Jesús i els seus deixebles passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. Instruïa els seus deixebles i els deia: «El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà. Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes».

Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?». Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots». Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué: «Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat».


El Fill de l'home serà entreg (…) i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà

Avui, l'Evangeli ens explica que Jesús marxava amb els deixebles, vorejant poblacions, a través d'una gran plana. Res millor per a conèixer-se que caminar i viatjar en companyia. Aleshores sorgeix fàcilment la confidència. I la confidència és confiança. I la confiança és comunicar amor. L'amor enlluerna i sorprèn en descobrir-nos el misteri que s'alberga en el més íntim del cor humà. Amb emoció, el Mestre parla als seus deixebles del misteri que rosega el seu interior. Uns cops és il·lusió; d'altres, en pensar-lo, sent por; la majoria de les vegades sap que no l'entendran. Però ells són els seus amics, ha de comunicar-los-hi tot el que ha rebut del Pare, i fins ara així ho ha fet així. No l'entenen però sintonitzen amb l'emoció amb què els parla, la qual és estimació, prova que compten amb Ell, encara que siguin tan poca cosa, per aconseguir que els seus projectes tinguin èxit. Serà entregat, el mataran, però ressuscitarà al cap de tres dies (cf. Mc 9,31).

Mort i resurrecció. Per a uns seran conceptes enigmàtics; per a d'altres, axiomes inacceptables. Ell ha vingut a revelar-ho, a proclamar que ha arribat la sort joiosa per al gènere humà, encara que, perquè així sigui, li tocarà a Ell, l'amic, el germà major, el Fill del Pare, passar per cruels sofriments. Però, ¡oh trista paradoxa!: mentre viu aquesta tragèdia interior, ells discuteixen sobre qui pujarà més alt en el podi dels campions, quan arribi el final de la carrera cap al seu Regne. ¿Potser obrem nosaltres de manera diferent? Qui estigui lliure d'ambició, que llenci la primera pedra.

Jesús proclama nous valors. L'important no és triomfar, sinó servir; així ho demostrarà el dia culminant del seu quefer evangelitzador rentant-los els peus. La grandesa no està en l'erudició del savi, sinó en la ingenuïtat del nen. «Tot i que sabessis de memòria la Bíblia sencera i les sentències de tots els filòsofs, ¿de què et serviria tot això sense caritat i gràcia de Déu?» (Tomás de Kempis). Saludant el savi satisfem la nostra vanitat, abraçant el petitó estrenyem Déu i ens contagiem d'Ell, divinitzant-nos.

Evangeli i Comentari 19-09-09

Text de l'Evangeli
(Lc 8,4-15):

En aquell temps, es reuní una gran gentada entorn de Jesús i hi acudien de totes les poblacions. Ell els digué, valent-se d'una paràbola: «Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. Una altra part va caure entre els cards; els cards van créixer al mateix temps i l'ofegaren. Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u. I, acabat de dir això, exclamà: «Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti».

Els seus deixebles li preguntaven què volia dir aquella paràbola. Ell respongué: «A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del seu Regne; als altres, en canvi, se'ls parla en paràboles, per tal que mirin bé, però no hi vegin; escoltin, però no entenguin.

»La paràbola vol dir això: La llavor és la paraula de Déu. Els d'arran del camí són els qui l'escolten, però després ve el diable i s'enduu la paraula del seu cor perquè no creguin i no se salvin. Els de la llavor que cau a la roca són els qui escolten la paraula i l'acullen amb alegria, però no tenen cap arrel: creuen només per un moment, i a l'hora de la prova es fan enrere. La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur. La llavor que cau en terra bona són els qui escolten la paraula amb un cor bo i generós, la retenen i amb perseverança arriben a donar fruit.

La llavor que cau en terra bona són els qui amb perseverança arriben a donar fruit
Avui, Jesús ens parla d'un sembrador que «va sortir a sembrar la seva llavor» (Lc 8,5) i aquella llavor no era altra cosa que «la Paraula de Déu». Però «els cards van créixer (...) i l'ofegaren» (Lc 8,7).
De cards, en tenim de moltes menes. «La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur» (Lc 8,14).

—Senyor, és que en tinc jo la culpa de tenir preocupacions? Prou que voldria no tenir-ne, però me'n venen per tots costats! No entenc per què m'han de privar de la vostra Paraula, si no són pecat, ni vici, ni defecte.

—Perquè oblides que Jo sóc el teu Pare i et fas esclau d'un demà que no saps si t'ha d'arribar!

«Si visquéssim més confiats en la Providència divina, segurs —amb una fe ben ferma!— d'aquesta protecció diària que mai no ens falta, quantes preocupacions o inquietuds ens estalviaríem! Desapareixerien tot de quimeres que, en boca de Jesús, són pròpies dels pagans, dels homes mundans (cf. Lc 12,30), de les persones que són mancades de sentit sobrenatural (...). Jo voldria gravar al foc en la vostra ment —ens diu sant Josepmaria— que tenim tots els motius per caminar amb optimisme per aquesta terra, amb l'ànima ben deseixida de tantes coses que semblen imprescindibles, ja que prou sap el vostre Pare què necessiteu! (cf. Lc 12,30), i Ell proveirà».

Digué David: «Deixa en mans del Senyor el teu destí, i ell et mantindrà» (Sl 54,23). Així ho feu sant Josep durant la gran prova: rumià, consultà, resà, prengué una resolució i ho deixà tot en mans de Déu. Quan l'Àngel va venir —comenta Mn. Ballarín—, no gosà despertar-lo i li parlà en somnis.

En fi, «Jo no haig de tenir més preocupacions que la teva Glòria..., en una paraula, el teu Amor» (Sant Josepmaria).

Dia litúrgic: Divendres XXIV de durant l'any 18-09-09

Text de l'Evangeli
(Lc 8,1-3):

En aquell temps, Jesús passava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la Bona Nova del Regne de Déu. L'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes i de malalties: Maria, l'anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la muller de Cuses, administrador d'Herodes, Susanna i moltes altres, que els proveïen amb els seus béns.

Jesús passava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova

Avui, ens fixem a l'Evangeli en el que seria una jornada corrent dels tres anys de vida pública de Jesús. Sant Lluc ens ho narra amb poques paraules: «Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la Bona Nova» (Lc 8,1). És el que contemplem en el tercer misteri de Llum del Sant Rosari.

Comentant aquest misteri diu el Papa Joan Pau II: «Misteri de llum és la predicació amb la que Jesús anuncia l'arribada del Regne de Déu i convida a la conversió, perdonant els pecats del qui s'acosta a Ell amb fe humil, iniciant així el misteri de misericòrdia que Ell continuarà exercint fins a la fi del món, especialment a través del sagrament de la Reconciliació confiat a l'Església».

Jesús continua passant prop nostre oferint-nos els seus béns sobrenaturals: quan fem oració, quan llegim i meditem l'Evangeli per a conèixer-lo i estimar-lo més i imitar la seva vida, quan rebem algun sagrament, especialment l'Eucaristia i la Penitència, quan ens dediquem amb esforç i constància en la feina de cada dia, quan tractem amb la família, els amics o els veïns, quan ajudem a aquella persona necessitada materialment o espiritual, quan descansem o ens divertim... En totes aquestes circumstàncies podem trobar Jesús i seguir-lo com aquells dotze i aquelles santes dones.

Però, a més a més, cada u de nosaltres som cridats per Déu a ser també “Jesús que passa”, a parlar —amb les nostres obres i les nostres paraules— als qui tractem de la fe que omple de sentit la nostra existència, de l'esperança que ens mou a seguir endavant pels camins de la vida fiats del Senyor, i de la caritat que guia tot el nostre actuar.

La primera a seguir Jesús i a “ser Jesús” és Maria. ¡Que ella amb el seu exemple i la seva intercessió ens hi ajudi!

Dia litúrgic: Dijous XXIV de durant l'any 17-09-09

Text de l'Evangeli (Lc 7,36-50):

En aquell temps, un fariseu invità Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d'alabastre plena de perfum i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'Ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum.

El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora». Jesús li digué: «Simó, t'haig de dir una cosa». Ell li respongué: «Digues, mestre». «Dos homes devien diners a un prestador: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més?». Simó li contestà: «Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran». Jesús li diu: «Has respost correctament». Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó: «Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc».

Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats». Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?». Jesús digué encara a la dona: «La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau».


La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau


Avui, l'Evangeli és una crida a estar atents al perdó que el Senyor ens ofereix: «Els teus pecats et són perdonats» (Lc 7,48). Dues coses cal que els cristians recordem: hem de perdonar sense jutjar la persona i hem d'estimar molt perquè som perdonats gratuïtament per Déu. És com un doble moviment: el perdó rebut i el perdó amorós que hem de donar.

«Quan algú us insulti, no li doneu la culpa, doneu-li si de cas al dimoni, que li fa insultar, i feu caure sobre ell tota la vostra ira; en quan al desgraciat que fa el que el diable li fa fer, compadiu-lo» (Sant Joan Crisòstom). No s'ha de jutjar la persona sinó reprovar l'acte dolent. La persona és objecte continuat de l'amor del Senyor, són els actes els que ens allunyen de Déu. Nosaltres, doncs, hem d'estar sempre disposats a perdonar, acollir i estimar la persona, però també a rebutjar aquells actes contraris a l'amor de Déu.

«El qui peca fereix l'honor de Déu i el seu amor, la seva pròpia dignitat de persona cridada a ser fill de Déu i el benestar espiritual de l'Església, de la qual cada cristià ha de ser pedra viva» (Catecisme de l'Església, n. 1487). A través del Sagrament de la Penitència la persona té la possibilitat i l'oportunitat de refer la seva relació amb Déu i amb tota l'Església. La resposta al perdó rebut només pot ser l'amor. La recuperació de la gràcia i la reconciliació ens ha de portar a estimar amb un amor divinitzat. Som cridats a estimar com Déu estima!

Preguntem-nos avui especialment si ens adonem de la grandesa del perdó de Déu, si som d'aquells que estimem la persona i lluitem contra el pecat i, finalment, si acudim amb confiança al Sagrament de la Reconciliació. Tot ho podem amb l’auxili de Déu. Que la nostra pregària humil també ens hi ajudi.

Dia litúrgic: Dimecres XXII de durant l'any 02-09-09

Text de l'Evangeli
(Lc 4,38-44):


En aquell temps, Jesús sortí de la sinagoga i entrà a casa de Simó. La sogra de Simó tenia una febre molt alta, i van demanar a Jesús que fes alguna cosa per ella. Jesús se li acostà, va increpar la febre, i la febre la va deixar. Ella es va aixecar a l'instant i es posà a servir-los. Quan s'hagué post el sol, tots els qui tenien malalts afectats per diverses malalties els anaven portant cap a Jesús. Ell imposava les mans a cada un i els curava. De molts en sortien dimonis cridant i dient-li: «Tu ets el Fill de Déu!». Però Jesús els increpava i no els deixava parlar, perquè sabien que era el Messies.

Un cop s'hagué fet de dia, sortí i se n'anà en un lloc solitari. La gent el buscava i, quan van arribar al lloc on ell era, el volien retenir perquè no els deixés. Però Ell els digué: «També haig d'anunciar el Regne de Déu a les altres poblacions, que per això he estat enviat». I anava predicant per les sinagogues del país dels jueus.

Ell imposava les mans a cada un i els curava. De molts en sortien dimonis cridant

Avui ens trobem davant d'un clar contrast: la gent que cerca Jesús i Ell que guareix tota “malaltia” (començant per la sogra de Simó Pere); alhora, «sortien dimonis cridant» (Lc 4,41). És a dir: bé i pau, d'una banda; mal i desesperació, de l'altra.

No és la primera ocasió que apareix el diable “sortint”, és a dir, fugint de la presència de Déu entre xiscles i exclamacions. Recordem també l'endimoniat de Gèrasa (cf. Lc 8,26-39). Sobta, però, que el propi diable “reconegui” Jesús i que, com en el cas de Gèrasa, és ell mateix qui surt a trobar Jesús (això sí, ben rabiós i empipat perquè la presència de Déu el destorbava en la seva vergonyosa tranquil·litat).

Tantes vegades també nosaltres pensem que trobar-nos amb Jesús és un destorb! Ens destorba haver d'anar a Missa el diumenge; ens neguiteja pensar que fa molt que no dediquem un temps a la pregària; ens avergonyim de les nostres errades, en comptes d'anar al Metge de la nostra ànima a demanar senzillament perdó... ¡Pensem si no és el Senyor qui ha de venir a trobar-nos, car nosaltres fem el “ronso” per a deixar la nostra petita “cova” i sortir a l'encontre del qui és el Pastor de les nostres vides! D'això se'n diu, senzillament, tebiesa.

Hi ha un diagnòstic per a tot això: atonia, falta de tensió de l'ànima, angoixa, curiositat desordenada, hiperactivitat, peresa espiritual amb les coses de la fe, pusil·lanimitat, ganes d'estar sol amb un mateix... I hi ha també un antídot: deixar de mirar-se un mateix i posar-se mans a l'obra. Fer el petit compromís de dedicar una estona cada dia a mirar i a escoltar Jesús (d'això en diem pregària): Jesús ho feia, ja que «un cop s'hagué fet de dia, sortí i se n'anà en un lloc solitari» (Lc 4,42). Fer el petit compromís de vèncer l'egoisme en una petita cosa cada dia pel bé dels altres (d'això en diem estimar). Fer el petit-gran compromís de viure cada dia en coherència amb la nostra vida cristiana.

Dia litúrgic: Dimarts XXII de durant l'any 1-09-09

Text de l'Evangeli
(Lc 4,31-37):

En aquell temps, Jesús va baixar a Cafarnaüm, població de Galilea, i els dissabtes hi ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè parlava amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un dimoni, un esperit maligne, que es posà a cridar amb tota la força: «Ah! Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!». Però Jesús el va increpar dient: «Calla i surt d'aquest home!». Llavors el dimoni el llançà allà al mig i en va sortir sense fer-li cap mal. Tots quedaren molt sorpresos i comentaven entre ells: «Què és tot això? Dóna ordres amb autoritat i amb poder als esperits malignes i els fa sortir!». I la seva fama s'escampava per tots els indrets d'aquella regió.


La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè parlava amb autoritat

Avui veiem com l'activitat d'ensenyar fou per a Jesús la missió central de la seva vida pública. La prèdica, però, de Jesús era molt distinta a la dels altres mestres i això feia que la gent se n'estranyés i se n'admirés. Certament, tot i que el Senyor no havia estudiat (cf. Jn 7,15), desconcertava amb els seus ensenyaments, perquè «parlava amb autoritat» (Lc 4,32). El seu estil de parlar tenia l'autoritat de qui se sap el “Sant de Déu”.

Precisament, aquella autoritat del seu parlar era el que donava força al seu llenguatge. Utilitzava imatges vives i concretes, sense sil·logismes ni definicions; paraules i imatges que extreia de la mateixa naturalesa quan no de la Sagrada Escriptura. No hi ha dubte que Jesús era bon observador, home proper a les situacions humanes: al mateix temps que el veiem ensenyant, també el contemplem a prop de les persones tot fent-los el bé (amb guaricions de malalties, amb expulsions de dimonis, etc.). Llegia en el llibre de la vida de cada dia experiències que li servien després per a ensenyar. Tot i aquest material tant elemental i “rudimentari”, la paraula del Senyor era sempre profunda, inquietant, radicalment nova, definitiva.

La cosa més gran del parlar de Jesucrist era el compaginar l'autoritat divina amb la més increïble senzillesa humana. Autoritat i senzillesa eren possibles en Jesús gràcies al coneixement que tenia del Pare i la seva relació d'amorosa obediència amb Ell (cf. Mt 11,25-27). És aquesta relació amb el Pare el que explica l'harmonia única entre la grandesa i la humilitat. L'autoritat del seu parlar no s'ajustava als paràmetres humans; no hi havia competència, ni interessos personals o lluïssor. Era una autoritat que es manifestava tant en la sublimitat de la paraula o de l'acció com en la humiliat i senzillesa. No hi va haver en els seus llavis ni la lloança personal, ni altivesa, ni crits. Mansuetud, dolcesa, comprensió, pau, serenor, misericòrdia, veritat, llum, justícia... foren l'aroma que envoltava l'autoritat dels seus ensenyaments.