Molts cops les pregàries de lloança resulten avorrides, repetitives i rutinàries. Sobre tot quan emprant moltes exclamacions admiratives... oh!... ah!... etc.
Potser ens cal renovar aquesta pregària que és admirativa, que aprova de tot cor unes realitats, que aplaudeix i gaudeix de que les coses o les persones siguin així, i especialment que Déu es mostri com realment Déu.
Lloar necessita capacitat d’admiració. Si tot és un fàstic, si no hi ha res de nou sobre la terra, si sempre s’ha fet així, si tot està podrit... quines lloances farem ?. El problema no és la pregària, el problema és la persona que porta sempre ulleres negres en el seu cor.
En canvi qui admira, que vibra, que aplaudeix, qui recerca, qui escolta i acull, qui contempla, que gaudeix de silenci i pau interior, que connecta amb la natura..... la lloança li surt de les seves mateixes entranyes, com un alè inexplicable, un crit de joia, un no sé què que va més enllà de la mateixa experiència.
Però no n’hi ha prou amb l’admiració per lloar. El segon pas és una referència. A la pregària de lloança la referència és el Senyor. Ell és la font, la flama, la llum, la clau, la vida....
És aleshores que surt la vertadera lloança. Sant Francesc diuen que passava hores dient: Déu meu i totes les coses!!.
Per anar pel camí de la lloança a la pregària pot ajudar: contacte amb la natura, fondes amistats, observació, interès per la realitat, silenci, mirada interior, contemplació de Jesús.... i demanar el do del Sant Esperit.
Quants cops al dia et surt lloar al teu Déu ? Potser comença a ser hora de viure més intensament, no creus ?
