Text de l'Evangeli
(Mt 25,1-13):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs. N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes. Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. A mitjanit es va sentir un clam: ‘L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!’. Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. Les noies sense seny van dir a les assenyades: ‘Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen’. Les assenyades respongueren: ‘Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu’. Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres noies i deien: ‘Senyor, Senyor, obre'ns!’. Però ell va respondre: ‘Us asseguro que no us conec’. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora».
Comentari:
Us asseguro que no us conec
Avui, Divendres XXI del temps de durant l'any, el Senyor ens recorda a l'Evangeli que cal estar sempre vigilants i preparats per trobar-nos amb Ell. A mitjanit, a qualsevol moment, poden trucar a la porta i convidar-nos a sortir a rebre el Senyor. La mort no demana cita prèvia. De fet, «no sabeu ni el dia ni l'hora» (Mt 25,13).
Vigilar no significa viure amb por i angoixa. Vol dir viure de manera responsable la nostra vida de fills de Déu, la nostra vida de fe, esperança i caritat. El Senyor espera contínuament de nosaltres la nostra resposta de fe i amor, constants i pacients, enmig de les ocupacions i preocupacions que van teixint el nostre viure.
I aquesta resposta només la podem donar nosaltres, tu i jo. Ningú ho pot fer en lloc nostre. Això és el que significa la negativa de les verges prudents a cedir el seu oli per la llàntia apagada de les verges nècies: «Val més que aneu als qui en venen i us en compreu» (Mt 25,9). Així, la nostra resposta a Déu és personal i intransferible.
No esperem per un “demà” —que potser no vindrà— per a encendre la llàntia del nostre amor per l'Espòs. Carpe diem! Cal viure en cada segon de la nostra vida tota la passió que un cristià ha de sentir pel seu Senyor. És una dita coneguda, però que no està malament que la recordem: «Viu cada dia de la teva vida com si fos el primer dia de la teva existència, com si fos l'únic dia de què disposem, com si fos el darrer dia de la nostra vida». Una crida realista a la conversió necessària i raonable que hem de portar a terme.
Què Déu ens faci la gràcia en la seva gran misericòrdia que no hàgim de sentir en l'hora suprema: «Us asseguro que no us conec» (Mt 25,12), és a dir, «no heu tingut cap relació ni tracte amb mi». Tractem el Senyor en aquesta vida de manera que esdevinguem coneguts i amics seus en el temps i en la eternitat.
Dia litúrgic: Dimecres XXI de durant l'any 25-08-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 23,27-32):
En aquell temps, Jesús digué: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d'ossos i de tota mena d'impuresa! Igualment vosaltres, de fora sembleu homes justos, però per dintre sou plens d'hipocresia i de maldat. Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que construïu monuments sepulcrals als profetes i decoreu les tombes dels justos, i dieu: ‘Si haguéssim viscut en temps dels nostres pares, no hauríem pres part al costat d'ells en la mort dels profetes’! Dient això doneu testimoni contra vosaltres mateixos que sou els fills dels qui van assassinar els profetes. Doncs bé, acabeu d'omplir la mesura dels vostres pares!».
Comentari:
Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites!
Avui, com els dies anteriors i els que segueixen, contemplem Jesús fora de si, condemnant actituds incompatibles amb un viure digne, no solament cristià, sinó també humà: «De fora sembleu homes justos, però per dintre sou plens d'hipocresia i de maldat» (Mt 23,28). Ve a confirmar que la sinceritat, la honradesa, la lleialtat, la noblesa..., són virtuts volgudes, estimades per Déu i, també, molt apreciades pels humans.
Per a no caure, doncs, en la hipocresia, he de ser molt sincer. Primer, amb Déu, perquè em vol net de cor i que detesti tota mentida per ser Ell totalment pur, la Veritat absoluta. Segon, amb mi mateix, per a no ser jo el primer enganyat, exposant-me a pecar contra l'Esperit Sant en no reconèixer els propis pecats ni manifestar-los amb claredat en el sagrament de la Penitència, o per no confiar prou en Déu, que mai no condemna al qui fa de fill pròdig ni perd ningú pel fet d'ésser pecador, sinó per no reconèixer-se'n. En tercer lloc, amb els altres, ja que també —com a Jesús— a tots ens posa fora de si la mentida, l'engany, la falta de sinceritat, d'honradesa, de lleialtat, de noblesa..., i, per això mateix, hem d'aplicar-nos el principi: «El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú».
Aquestes tres actituds —que podem considerar de sentit comú— les hem de fer nostres per a no caure en la hipocresia, i fer-nos càrrec que necessitem la gràcia santificant, degut al pecat original ocasionat pel “pare de la mentida”: el dimoni. Per això, farem cas a l'exhortació de sant Josepmaria: «A l'hora de l'examen vés previngut contra el dimoni mut»; tindrem també present a Orígenes, que diu: «Tota santedat fingida rau morta perquè no obra impulsada per Déu», i ens regirem, sempre, pel principi elemental i simple proposat per Jesús: «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no» (Mt 5,37).
Maria no es passa amb les paraules, però el seu sí al bé, a la gràcia, fou únic i verídic; el seu no al mal, al pecat, fou rotund i sincer.
(Mt 23,27-32):
En aquell temps, Jesús digué: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d'ossos i de tota mena d'impuresa! Igualment vosaltres, de fora sembleu homes justos, però per dintre sou plens d'hipocresia i de maldat. Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que construïu monuments sepulcrals als profetes i decoreu les tombes dels justos, i dieu: ‘Si haguéssim viscut en temps dels nostres pares, no hauríem pres part al costat d'ells en la mort dels profetes’! Dient això doneu testimoni contra vosaltres mateixos que sou els fills dels qui van assassinar els profetes. Doncs bé, acabeu d'omplir la mesura dels vostres pares!».
Comentari:
Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites!
Avui, com els dies anteriors i els que segueixen, contemplem Jesús fora de si, condemnant actituds incompatibles amb un viure digne, no solament cristià, sinó també humà: «De fora sembleu homes justos, però per dintre sou plens d'hipocresia i de maldat» (Mt 23,28). Ve a confirmar que la sinceritat, la honradesa, la lleialtat, la noblesa..., són virtuts volgudes, estimades per Déu i, també, molt apreciades pels humans.
Per a no caure, doncs, en la hipocresia, he de ser molt sincer. Primer, amb Déu, perquè em vol net de cor i que detesti tota mentida per ser Ell totalment pur, la Veritat absoluta. Segon, amb mi mateix, per a no ser jo el primer enganyat, exposant-me a pecar contra l'Esperit Sant en no reconèixer els propis pecats ni manifestar-los amb claredat en el sagrament de la Penitència, o per no confiar prou en Déu, que mai no condemna al qui fa de fill pròdig ni perd ningú pel fet d'ésser pecador, sinó per no reconèixer-se'n. En tercer lloc, amb els altres, ja que també —com a Jesús— a tots ens posa fora de si la mentida, l'engany, la falta de sinceritat, d'honradesa, de lleialtat, de noblesa..., i, per això mateix, hem d'aplicar-nos el principi: «El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú».
Aquestes tres actituds —que podem considerar de sentit comú— les hem de fer nostres per a no caure en la hipocresia, i fer-nos càrrec que necessitem la gràcia santificant, degut al pecat original ocasionat pel “pare de la mentida”: el dimoni. Per això, farem cas a l'exhortació de sant Josepmaria: «A l'hora de l'examen vés previngut contra el dimoni mut»; tindrem també present a Orígenes, que diu: «Tota santedat fingida rau morta perquè no obra impulsada per Déu», i ens regirem, sempre, pel principi elemental i simple proposat per Jesús: «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no» (Mt 5,37).
Maria no es passa amb les paraules, però el seu sí al bé, a la gràcia, fou únic i verídic; el seu no al mal, al pecat, fou rotund i sincer.
Dia litúrgic: 24 d'Agost: Sant Bartomeu, apòstol 24-8-2010
Text de l'Evangeli
(Jn 1,45-51):
En aquell temps, Felip va trobar Natanael i li digué: «Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret». Natanael li replicà: «De Natzaret en pot sortir res de bo?». Felip li diu: «Vine i ho veuràs». Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya». Li diu Natanael: «D'on em coneixes?». Jesús li respon: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera». Li diu Natanael: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel». Jesús li digué: «¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!». I afegí: «Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home».
Comentari:
Vine i ho veuràs
Avui celebrem la festa de l'apòstol sant Bartomeu. L'evangelista sant Joan relata la seva primera trobada amb el Senyor amb tanta vivacitat que se'ns fa fàcil d'endinsar-nos en l'escena. Són diàlegs de cors joves, directes, francs... divins!
Jesús troba Felip casualment i li diu «segueix-me» (Jn 1,43). Poc després, Felip, entusiasmat per l'encontre amb Jesucrist, cerca el seu amic Natanael per tal de comunicar-li que —finalment— ha trobat aquell que Moisès i els profetes esperaven: «Jesús, fill de Josep, de Natzaret» (Jn 1,45). La resposta que rep no és entusiasta, sinó escèptica: «De Natzaret en pot sortir res de bo?» (Jn 1,46). A gairebé tot el món passa quelcom semblant. És freqüent que a cada ciutat, a cada poble hom pensi que de la ciutat, del poble veí no pot eixir res que pagui la pena... allí tots serien ineptes... I a l'inrevés.
Felip, però, no es desanima. I, ja que són amics, no dóna més explicacions, sinó que diu: «Vine i ho veuràs» (Jn 1,46). Va, i la seva primera trobada amb Jesús és el moment de la seva vocació. Allò que aparentment és una casualitat, en els plans de Déu, estava llargament preparat. Per a Jesús, Natanael no és un desconegut: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera» (Jn 1,48). De quina figuera? Potser era un lloc preferit de Natanael on acostumava dirigir-se quan volia reposar, pensar, romandre sol... Malgrat que sempre sota l'amorosa mirada de Déu. Com tots els homes, en tot moment. Però per tal d'adonar-se d'aquest amor infinit de Déu a cadascú, per tal d'ésser conscient que és a la meva porta i crida necessito una veu externa, un amic, un “Felip” que em digui: «Vine i ho veuràs». Algú que em porti al camí que sant Josepmaria descrivia així: Cercar Crist; trobar Crist; estimar Crist.
(Jn 1,45-51):
En aquell temps, Felip va trobar Natanael i li digué: «Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret». Natanael li replicà: «De Natzaret en pot sortir res de bo?». Felip li diu: «Vine i ho veuràs». Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya». Li diu Natanael: «D'on em coneixes?». Jesús li respon: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera». Li diu Natanael: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel». Jesús li digué: «¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!». I afegí: «Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home».
Comentari:
Vine i ho veuràs
Avui celebrem la festa de l'apòstol sant Bartomeu. L'evangelista sant Joan relata la seva primera trobada amb el Senyor amb tanta vivacitat que se'ns fa fàcil d'endinsar-nos en l'escena. Són diàlegs de cors joves, directes, francs... divins!
Jesús troba Felip casualment i li diu «segueix-me» (Jn 1,43). Poc després, Felip, entusiasmat per l'encontre amb Jesucrist, cerca el seu amic Natanael per tal de comunicar-li que —finalment— ha trobat aquell que Moisès i els profetes esperaven: «Jesús, fill de Josep, de Natzaret» (Jn 1,45). La resposta que rep no és entusiasta, sinó escèptica: «De Natzaret en pot sortir res de bo?» (Jn 1,46). A gairebé tot el món passa quelcom semblant. És freqüent que a cada ciutat, a cada poble hom pensi que de la ciutat, del poble veí no pot eixir res que pagui la pena... allí tots serien ineptes... I a l'inrevés.
Felip, però, no es desanima. I, ja que són amics, no dóna més explicacions, sinó que diu: «Vine i ho veuràs» (Jn 1,46). Va, i la seva primera trobada amb Jesús és el moment de la seva vocació. Allò que aparentment és una casualitat, en els plans de Déu, estava llargament preparat. Per a Jesús, Natanael no és un desconegut: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera» (Jn 1,48). De quina figuera? Potser era un lloc preferit de Natanael on acostumava dirigir-se quan volia reposar, pensar, romandre sol... Malgrat que sempre sota l'amorosa mirada de Déu. Com tots els homes, en tot moment. Però per tal d'adonar-se d'aquest amor infinit de Déu a cadascú, per tal d'ésser conscient que és a la meva porta i crida necessito una veu externa, un amic, un “Felip” que em digui: «Vine i ho veuràs». Algú que em porti al camí que sant Josepmaria descrivia així: Cercar Crist; trobar Crist; estimar Crist.
Dia litúrgic: Dilluns XXI de durant l'any 23-8-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 23,13-22):
En aquell temps, Jesús digué: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi. Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que recorreu mar i terra per guanyar un sol prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l'infern el doble que vosaltres! Ai de vosaltres, guies cecs, que dieu: ‘Si algú fa una prometença jurant pel santuari, no està obligat a res; però si la fa jurant per l'or que hi ha al santuari, queda obligat’! Estúpids i cecs! Què és més important: l'or que hi ha al santuari o el santuari que fa sagrat l'or? I dieu encara: ‘Si algú fa una prometença jurant per l'altar, no està obligat a res, però si la fa jurant per l'ofrena que hi ha damunt l'altar, queda obligat’. Cecs! Què és més important: l'ofrena de damunt l'altar o l'altar que fa sagrada l'ofrena? Per tant, qui fa una prometença per l'altar, jura per l'altar i per tot el que hi és ofert, i qui fa una prometença pel santuari, jura pel santuari i per aquell qui hi resideix, i qui fa una prometença pel cel, jura pel tron de Déu i per aquell qui hi seu».
Comentari:
Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel
Avui, el Senyor ens vol il·luminar sobre un concepte que en si mateix és elemental, però que pocs arriben a aprofundir: guiar un altre vers un desastre no és guiar cap a la vida, sinó cap a la mort. Qui ensenya a morir o a matar els altres no és un mestre de vida, sinó un “assassí”.
El Senyor està avui —diríem— malhumorat, està justament enfadat amb els guies que extravien el proïsme i li treuen el gust per viure i, finalment, la vida mateixa: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que recorreu mar i terra per guanyar un sol prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l'infern el doble que vosaltres!» (Mt 23,15).
Hi ha gent que intenta veritablement entrar en el Regne del cel, i treure-li aquesta il·lusió és una culpa certament greu. S'han apoderat de les claus d'entrada, però per a ells representen una “joguina”, quelcom cridaner per a tenir-ho penjat del cinturó i res més. Els fariseus persegueixen els individus, i els “cacen” per a portar-los a la pròpia convicció religiosa; no a la de Déu, sinó a la pròpia; per tal de convertir-los no en fills de Déu, sinó de l'infern. Llur orgull no eleva vers al cel, no condueix a la vida, sinó a la perdició. Quina errada tan greu!
«Guies cecs —els diu Jesús—, que coleu un mosquit i us empasseu un camell!» (Mt 23,24). Tot resta capgirat, revolt; el Senyor repetidament ha intentat destapar les orelles i desvetllar els ulls als fariseus, però diu el profeta Zacaries: «Ells no volgueren escoltar, es van girar d'esquena i es van tapar les orelles per no sentir-hi» (Za 7,11). Aleshores, en el moment del judici, el jutge emetrà una sentència severa: «No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!» (Mt 7,23). No és suficient saber més: cal saber la veritat i ensenyar-la amb humil fidelitat. Recordem la dita d'un autèntic mestre de la saviesa, sant Tomàs d'Aquino: «Mentre exalcen la pròpia bravesa, els superbs envileixen l'excel·lència de la veritat!».
Dia litúrgic: Diumenge XXI (C) de durant l'any 22-8-2010
Text de l'Evangeli
(Lc 13,22-30):
En aquell temps, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?». Jesús els contestà: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: ‘Senyor, obre'ns’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou’. Llavors us posareu a dir: ‘Hem menjat i hem begut amb vós, i heu ensenyat per les nostres places!’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!’. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers».
Comentari:
Senyor, ¿són pocs els qui se salven?
Avui, l'Evangeli ens situa davant del tema de la salvació de les ànimes. Aquest és el nucli del missatge del Crist i la “llei suprema de l'Església” (així ho afirma, sense anar més lluny, el mateix Codi de Dret Canònic). La salvació de l'ànima és una realitat quant a do de Déu, però per als qui encara no hem travessat el llindar de la mort és tan sols una possibilitat. Salvar-nos o condemnar-nos!, és a dir, acceptar o rebutjar l'oferta de l'amor de Déu per tota l'eternitat.
Deia sant Agustí que «es féu digne de pena eterna l'home que anihilà en si mateix el bé que pogué ser etern». En aquesta vida solament hi ha dues possibilitats: o amb Déu, o el no res, perquè sense Déu res no té sentit. Des d'aquesta perspectiva, vida, mort, alegria, dolor, amor, etc. són conceptes desproveïts de lògica quan no participen de l'ésser de Déu. L'home, quan peca, esquiva la mirada del Creador, i la centra sobre si mateix. Déu mira incessantment amb amor el pecador, i per tal de no forçar la seva llibertat, espera un gest mínim de voluntat de retorn.
«Senyor, ¿són pocs els qui se salven?» (Lc 13,23). Crist no respon a la interpel·lació. La pregunta restà, aleshores, sense resposta, i també avui, ja que «és un misteri inescrutable entre la santedat de Déu i la consciència de l'home. El silenci de l'Església és, doncs, l'única posició oportuna del cristià» (Joan Pau II). L'Església no es pronuncia sobre els qui habiten l'infern, però —tot basant-se en les paraules de Jesucrist— sí que ho fa sobre la seva existència i el fet que hi haurà condemnats en el judici final. I tot aquell que negui això, sigui clergue o laic, incorre sense més preàmbuls en heretgia.
Som lliures per a tornar la mirada de l'ànima al Salvador, i som també lliures per a obstinar-nos en el seu rebuig. La mort petrificarà aquesta opció per a tota l'eternitat.
(Lc 13,22-30):
En aquell temps, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?». Jesús els contestà: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: ‘Senyor, obre'ns’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou’. Llavors us posareu a dir: ‘Hem menjat i hem begut amb vós, i heu ensenyat per les nostres places!’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!’. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers».
Comentari:
Senyor, ¿són pocs els qui se salven?
Avui, l'Evangeli ens situa davant del tema de la salvació de les ànimes. Aquest és el nucli del missatge del Crist i la “llei suprema de l'Església” (així ho afirma, sense anar més lluny, el mateix Codi de Dret Canònic). La salvació de l'ànima és una realitat quant a do de Déu, però per als qui encara no hem travessat el llindar de la mort és tan sols una possibilitat. Salvar-nos o condemnar-nos!, és a dir, acceptar o rebutjar l'oferta de l'amor de Déu per tota l'eternitat.
Deia sant Agustí que «es féu digne de pena eterna l'home que anihilà en si mateix el bé que pogué ser etern». En aquesta vida solament hi ha dues possibilitats: o amb Déu, o el no res, perquè sense Déu res no té sentit. Des d'aquesta perspectiva, vida, mort, alegria, dolor, amor, etc. són conceptes desproveïts de lògica quan no participen de l'ésser de Déu. L'home, quan peca, esquiva la mirada del Creador, i la centra sobre si mateix. Déu mira incessantment amb amor el pecador, i per tal de no forçar la seva llibertat, espera un gest mínim de voluntat de retorn.
«Senyor, ¿són pocs els qui se salven?» (Lc 13,23). Crist no respon a la interpel·lació. La pregunta restà, aleshores, sense resposta, i també avui, ja que «és un misteri inescrutable entre la santedat de Déu i la consciència de l'home. El silenci de l'Església és, doncs, l'única posició oportuna del cristià» (Joan Pau II). L'Església no es pronuncia sobre els qui habiten l'infern, però —tot basant-se en les paraules de Jesucrist— sí que ho fa sobre la seva existència i el fet que hi haurà condemnats en el judici final. I tot aquell que negui això, sigui clergue o laic, incorre sense més preàmbuls en heretgia.
Som lliures per a tornar la mirada de l'ànima al Salvador, i som també lliures per a obstinar-nos en el seu rebuig. La mort petrificarà aquesta opció per a tota l'eternitat.
Dia litúrgic: Dissabte XX de durant l'any 21-8-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 23,1-12):
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”.
»Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».
Comentari:
El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit
Avui, Jesucrist ens adreça novament una crida a la humilitat, una invitació a situar-nos en el veritable lloc que ens pertoca: «No us feu dir “rabí” (...); ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra (...); ni us feu dir “guies”» (Mt 23,8-10). Abans d'apropiar-nos de tots aquests títols, procurem donar gràcies a Déu per tot el que tenim i que d'Ell hem rebut.
Com diu sant Pau, «què us fa pensar que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). De manera que, quan tinguem consciència d'haver actuat correctament, farem ben fet de repetir: «Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer» (Lc 17,10).
L'home modern pateix una lamentable amnèsia: vivim i actuem com si nosaltres mateixos haguéssim estat els autors de la vida i els creadors del món. Per contrast, causa admiració Aristòtil, el qual —en la seva teologia natural— desconeixia el concepte de la “creació” (noció coneguda en aquells temps només per Revelació divina), però, si més no, tenia clar que aquest món depenia de la Divinitat (la “Causa incausada”). Joan Pau II ens fa una crida a conservar la memòria del deute que tenim contret amb el nostre Déu: «Cal que l'home doni honor al Creador tot oferint-li, en una acció de gràcies i de lloança, tot el que d'Ell ha rebut. L'home no pot perdre el sentit d'aquest deute, que només ell, entre totes les altres realitats terrestres pot reconèixer».
A més, pensant en la vida sobrenatural, la nostra col·laboració —Ell no farà res sense el nostre permís, ni sense el nostre esforç!— consisteix a no destorbar la labor de l'Esperit Sant: deixar fer a Déu!; que la santedat no la “fabriquem” nosaltres, sinó que l'atorga Ell, que és Mestre, Pare i Guia. En tot cas, si creiem que som i tenim alguna cosa, afanyem-nos a posar-ho al servei dels altres: «El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor» (Mt 23,11).
(Mt 23,1-12):
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”.
»Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».
Comentari:
El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit
Avui, Jesucrist ens adreça novament una crida a la humilitat, una invitació a situar-nos en el veritable lloc que ens pertoca: «No us feu dir “rabí” (...); ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra (...); ni us feu dir “guies”» (Mt 23,8-10). Abans d'apropiar-nos de tots aquests títols, procurem donar gràcies a Déu per tot el que tenim i que d'Ell hem rebut.
Com diu sant Pau, «què us fa pensar que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). De manera que, quan tinguem consciència d'haver actuat correctament, farem ben fet de repetir: «Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer» (Lc 17,10).
L'home modern pateix una lamentable amnèsia: vivim i actuem com si nosaltres mateixos haguéssim estat els autors de la vida i els creadors del món. Per contrast, causa admiració Aristòtil, el qual —en la seva teologia natural— desconeixia el concepte de la “creació” (noció coneguda en aquells temps només per Revelació divina), però, si més no, tenia clar que aquest món depenia de la Divinitat (la “Causa incausada”). Joan Pau II ens fa una crida a conservar la memòria del deute que tenim contret amb el nostre Déu: «Cal que l'home doni honor al Creador tot oferint-li, en una acció de gràcies i de lloança, tot el que d'Ell ha rebut. L'home no pot perdre el sentit d'aquest deute, que només ell, entre totes les altres realitats terrestres pot reconèixer».
A més, pensant en la vida sobrenatural, la nostra col·laboració —Ell no farà res sense el nostre permís, ni sense el nostre esforç!— consisteix a no destorbar la labor de l'Esperit Sant: deixar fer a Déu!; que la santedat no la “fabriquem” nosaltres, sinó que l'atorga Ell, que és Mestre, Pare i Guia. En tot cas, si creiem que som i tenim alguna cosa, afanyem-nos a posar-ho al servei dels altres: «El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor» (Mt 23,11).
Dia litúrgic: Divendres XX de durant l'any 20-8-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 22,34-40):
En aquell temps, quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li digué: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos».
Comentari:
Estima el Senyor... Estima els altres
Avui, el mestre de la Llei li pregunta a Jesús «¿Quin és el manament més gran de la Llei?» (Mt 22,36), el més important, el primer. La resposta, en canvi, parla d'un primer manament i d'un segon, que «li és semblant» (Mt 22,39). Dues anelles inseparables que són una sola cosa. Inseparables, però una primera i una segona, una d'or i l'altra d'argent. El Senyor ens porta fins a la profunditat de la catequesi cristiana, perquè «tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos» (Mt 22,40).
Heus aquí la raó de ser del comentari clàssic dels dos pals de la Creu del Senyor: el que està clavat a terra és la verticalitat, que mira cap el cel envers Déu. El travesser representa l'horitzontalitat, el tracte amb els nostres iguals. També en aquesta imatge hi ha un primer i un segon. L'horitzontalitat estaria a nivell de terra si abans no poséssim un pal dret, i com més vulguem aixecar el nivell del nostre servei als altres —l'horitzontalitat— més alt haurà de ser el nostre amor a Déu. Si no, fàcilment ve el desànim, la inconstància, l'exigència de compensacions de l'ordre que sigui. Diu sant Joan de la Creu: «Com més estima una ànima, tant més perfecta és en allò que estima; d'aquí s'esdevé que aquesta ànima que ja és perfecta, tota ella és amor i totes les seves accions són amor».
Efectivament, en els sants que coneixem veiem com l'amor a Déu, que saben manifestar-li de moltes maneres, els dóna una gran iniciativa a l'hora d'ajudar el proïsme. Demanem-li avui a la Mare de Déu que ens ompli del desig de sorprendre Nostre Senyor amb obres i paraules d'afecte. Així, el nostre cor serà capaç de descobrir com sorprendre amb algun detall simpàtic als qui viuen i treballen al costat nostre, i no solament en els dies assenyalats, que això ho sap fer qualsevol. Sorprendre!: forma pràctica de pensar menys en nosaltres mateixos.
(Mt 22,34-40):
En aquell temps, quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li digué: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos».
Comentari:
Estima el Senyor... Estima els altres
Avui, el mestre de la Llei li pregunta a Jesús «¿Quin és el manament més gran de la Llei?» (Mt 22,36), el més important, el primer. La resposta, en canvi, parla d'un primer manament i d'un segon, que «li és semblant» (Mt 22,39). Dues anelles inseparables que són una sola cosa. Inseparables, però una primera i una segona, una d'or i l'altra d'argent. El Senyor ens porta fins a la profunditat de la catequesi cristiana, perquè «tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos» (Mt 22,40).
Heus aquí la raó de ser del comentari clàssic dels dos pals de la Creu del Senyor: el que està clavat a terra és la verticalitat, que mira cap el cel envers Déu. El travesser representa l'horitzontalitat, el tracte amb els nostres iguals. També en aquesta imatge hi ha un primer i un segon. L'horitzontalitat estaria a nivell de terra si abans no poséssim un pal dret, i com més vulguem aixecar el nivell del nostre servei als altres —l'horitzontalitat— més alt haurà de ser el nostre amor a Déu. Si no, fàcilment ve el desànim, la inconstància, l'exigència de compensacions de l'ordre que sigui. Diu sant Joan de la Creu: «Com més estima una ànima, tant més perfecta és en allò que estima; d'aquí s'esdevé que aquesta ànima que ja és perfecta, tota ella és amor i totes les seves accions són amor».
Efectivament, en els sants que coneixem veiem com l'amor a Déu, que saben manifestar-li de moltes maneres, els dóna una gran iniciativa a l'hora d'ajudar el proïsme. Demanem-li avui a la Mare de Déu que ens ompli del desig de sorprendre Nostre Senyor amb obres i paraules d'afecte. Així, el nostre cor serà capaç de descobrir com sorprendre amb algun detall simpàtic als qui viuen i treballen al costat nostre, i no solament en els dies assenyalats, que això ho sap fer qualsevol. Sorprendre!: forma pràctica de pensar menys en nosaltres mateixos.
Dia litúrgic: Dijous XX de durant l'any 19-8-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 22,1-14):
En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: ‘Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!’. Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat.
Llavors va dir als seus servents: ‘El banquet de noces és a punt, però els convidats no n'eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu’. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats. Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s'adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: ‘Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?’. Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: ‘Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits».
Comentari:
Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces
Avui, la paràbola evangèlica ens parla del banquet del Regne. És una figura recurrent en la predicació de Jesús. Es tracta d'aquesta festa de noces que succeirà a la fi dels temps i que serà la unió de Jesús amb la seva Església. Ella és l'esposa del Crist que camina en el món, però que s'unirà finalment al seu Estimat per a sempre. Déu Pare ha preparat aquesta festa i vol que tots els homes hi assisteixin. Per això diu a tots els homes: «Veniu a les noces!» (Mt 22,4).
La paràbola, nogensmenys, té un desenrotllament tràgic, ja que molts «no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci...» (Mt 22,5). Per això, la misericòrdia de Déu s'adreça cada cop més a persones més llunyanes. És com un nuvi que s'ha de casar i invita els seus familiars i amics, però cap d'ells no vol anar-hi; crida després a coneguts i companys de feina i els veïns, però posen excuses; finalment es dirigeix a qualsevol persona que troba, perquè té preparat un banquet i vol que hi hagi convidats a taula. Quelcom semblant passa amb Déu.
Però, també, els distints personatges que apareixen en la paràbola poden ser imatge dels estats de la nostra ànima. Per la gràcia baptismal som amics de Déu i cohereus amb el Crist: tenim un lloc reservat en el banquet. Si oblidem la nostra condició de fills, Déu passa a tractar-nos com a coneguts i segueix convidant-nos. Si deixem morir en nosaltres la gràcia, ens convertim en gent del camí, transeünts sense ofici ni benefici en les coses del Regne. Déu, però, continua cridant.
La crida arriba en qualsevol moment. És per invitació. Ningú no hi té dret. És Déu qui es fixa en nosaltres i ens diu: «Veniu a les noces!». I la invitació cal acollir-la amb paraules i fets. Per això, aquell convidat mal vestit és expulsat: «Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?» (Mt 22,12).
(Mt 22,1-14):
En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: ‘Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!’. Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat.
Llavors va dir als seus servents: ‘El banquet de noces és a punt, però els convidats no n'eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu’. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats. Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s'adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: ‘Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?’. Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: ‘Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits».
Comentari:
Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces
Avui, la paràbola evangèlica ens parla del banquet del Regne. És una figura recurrent en la predicació de Jesús. Es tracta d'aquesta festa de noces que succeirà a la fi dels temps i que serà la unió de Jesús amb la seva Església. Ella és l'esposa del Crist que camina en el món, però que s'unirà finalment al seu Estimat per a sempre. Déu Pare ha preparat aquesta festa i vol que tots els homes hi assisteixin. Per això diu a tots els homes: «Veniu a les noces!» (Mt 22,4).
La paràbola, nogensmenys, té un desenrotllament tràgic, ja que molts «no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci...» (Mt 22,5). Per això, la misericòrdia de Déu s'adreça cada cop més a persones més llunyanes. És com un nuvi que s'ha de casar i invita els seus familiars i amics, però cap d'ells no vol anar-hi; crida després a coneguts i companys de feina i els veïns, però posen excuses; finalment es dirigeix a qualsevol persona que troba, perquè té preparat un banquet i vol que hi hagi convidats a taula. Quelcom semblant passa amb Déu.
Però, també, els distints personatges que apareixen en la paràbola poden ser imatge dels estats de la nostra ànima. Per la gràcia baptismal som amics de Déu i cohereus amb el Crist: tenim un lloc reservat en el banquet. Si oblidem la nostra condició de fills, Déu passa a tractar-nos com a coneguts i segueix convidant-nos. Si deixem morir en nosaltres la gràcia, ens convertim en gent del camí, transeünts sense ofici ni benefici en les coses del Regne. Déu, però, continua cridant.
La crida arriba en qualsevol moment. És per invitació. Ningú no hi té dret. És Déu qui es fixa en nosaltres i ens diu: «Veniu a les noces!». I la invitació cal acollir-la amb paraules i fets. Per això, aquell convidat mal vestit és expulsat: «Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?» (Mt 22,12).
Dia litúrgic: Dimecres XX de durant l'any 18-8-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 20,1-16):
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina i els digué: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just’. Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué: ‘Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?’. Ells li responen: ‘És que ningú no ens ha llogat’. Els diu: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya’.
»Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat: ‘Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers’. Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. Mentre cobraven, protestaven contra el propietari i deien: ‘Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor’. L'amo va respondre a un d'aquests: ‘Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?’. Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».
Comentari:
Els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers
Avui, la Paraula de Déu ens convida a veure que la “lògica” divina va molt més enllà de la lògica merament humana. Mentre que els homes calculem («Es pensaven que cobrarien més»: Mt 20,10), Déu —que és Pare entranyable—, simplement, estima («¿És que tens enveja perquè sóc generós?»: Mt 20,15). I la mesura de l'Amor és no tenir mesura: «Estimo perquè estimo, estimo per estimar» (Sant Bernat).
Això, però, no fa inútil la justícia: «Us donaré el que sigui just» (Mt 20,4). Déu no és arbitrari i ens vol tractar com a fills intel·ligents: per això és lògic que faci “tractes” amb nosaltres. De fet, en altres moments, els ensenyaments del Senyor deixen clar que a qui ha rebut més també se li exigirà més (recordem la paràbola dels talents). En fi, Déu és just, però la caritat no es desdiu de la justícia; més aviat la supera (cf. 1Co 13,5).
Una dita popular afirma que «la justícia per la justícia és la pitjor de les injustícies». Sortosament per a nosaltres, la justícia de Déu —repetim-ho, desbordada pel seu Amor— supera els nostres esquemes. Si de mera i estricta justícia es tractés, nosaltres encara estaríem pendents de redempció. És més, no tindríem cap esperança de redempció. En justícia estricta no mereixíem cap redempció: simplement, restaríem desposseïts d'allò que se'ns havia regalat en el moment de la creació i que vàrem rebutjar en el moment del pecat original. Examinem-nos, per tant, com anem de judicis, comparances i càlculs en tractar amb els altres.
A més, si de santedat parlem, hem de partir de la base que tot és gràcia. La mostra més clara és el cas de Dimas, el bon lladre. Àdhuc, la possibilitat de merèixer davant de Déu és també una gràcia (quelcom que se'ns concedeix gratuïtament). Déu és l'amo, el nostre «propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya» (Mt 20,1). La vinya (és a dir, la vida, el cel...) és d'Ell; a nosaltres se'ns hi convida i no de qualsevol manera: és un honor poder-hi treballar i poder-nos “guanyar” el cel.
(Mt 20,1-16):
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina i els digué: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just’. Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué: ‘Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?’. Ells li responen: ‘És que ningú no ens ha llogat’. Els diu: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya’.
»Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat: ‘Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers’. Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. Mentre cobraven, protestaven contra el propietari i deien: ‘Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor’. L'amo va respondre a un d'aquests: ‘Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?’. Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».
Comentari:
Els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers
Avui, la Paraula de Déu ens convida a veure que la “lògica” divina va molt més enllà de la lògica merament humana. Mentre que els homes calculem («Es pensaven que cobrarien més»: Mt 20,10), Déu —que és Pare entranyable—, simplement, estima («¿És que tens enveja perquè sóc generós?»: Mt 20,15). I la mesura de l'Amor és no tenir mesura: «Estimo perquè estimo, estimo per estimar» (Sant Bernat).
Això, però, no fa inútil la justícia: «Us donaré el que sigui just» (Mt 20,4). Déu no és arbitrari i ens vol tractar com a fills intel·ligents: per això és lògic que faci “tractes” amb nosaltres. De fet, en altres moments, els ensenyaments del Senyor deixen clar que a qui ha rebut més també se li exigirà més (recordem la paràbola dels talents). En fi, Déu és just, però la caritat no es desdiu de la justícia; més aviat la supera (cf. 1Co 13,5).
Una dita popular afirma que «la justícia per la justícia és la pitjor de les injustícies». Sortosament per a nosaltres, la justícia de Déu —repetim-ho, desbordada pel seu Amor— supera els nostres esquemes. Si de mera i estricta justícia es tractés, nosaltres encara estaríem pendents de redempció. És més, no tindríem cap esperança de redempció. En justícia estricta no mereixíem cap redempció: simplement, restaríem desposseïts d'allò que se'ns havia regalat en el moment de la creació i que vàrem rebutjar en el moment del pecat original. Examinem-nos, per tant, com anem de judicis, comparances i càlculs en tractar amb els altres.
A més, si de santedat parlem, hem de partir de la base que tot és gràcia. La mostra més clara és el cas de Dimas, el bon lladre. Àdhuc, la possibilitat de merèixer davant de Déu és també una gràcia (quelcom que se'ns concedeix gratuïtament). Déu és l'amo, el nostre «propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya» (Mt 20,1). La vinya (és a dir, la vida, el cel...) és d'Ell; a nosaltres se'ns hi convida i no de qualsevol manera: és un honor poder-hi treballar i poder-nos “guanyar” el cel.
Dia litúrgic: Dimarts XX de durant l'any 17-8-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 19,23-30):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us asseguro que un ric difícilment entrarà al Regne del cel. Més encara: és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu». Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt desconcertats, i deien: «Si és així, qui pot salvar-se?». Jesús se'ls mirà i els digué: «Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot».
Llavors Pere li va dir: «Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit. Què rebrem, doncs?». Jesús els digué: «Us ho asseguro: quan neixi el món nou i el Fill de l'home s'assegui en el seu tron gloriós, també vosaltres, els qui m'heu seguit, us asseureu en dotze trons i jutjareu les dotze tribus d'Israel. I tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna. Molts passaran de primers a darrers, i molts, de darrers a primers».
Comentari:
Un ric difícilment entrarà al Regne del cel... Si és així, qui pot salvar-se?
Avui contemplem la reacció que suscità entre els oients el diàleg del jove ric amb Jesús: «Qui pot salvar-se?» (Mt 19,25). Les paraules del Senyor adreçades al jove ric són manifestament dures, pretenen de sorprendre, desvetllar les nostres somnolències. No es tracta de paraules aïllades, accidentals en l'Evangeli: vint vegades repeteix aquest tipus de missatge. Ho hem de recordar: Jesús adverteix dels obstacles que suposen les riqueses per a entrar en la vida...
I, malgrat tot, Jesús estimà i cridà homes rics, sense exigir-los que abandonessin llurs responsabilitats. La riquesa en si mateixa no és dolenta, sinó el seu origen si fou injustament adquirida, o el seu destí, si és usada egoistament sense tenir en compte els desafavorits, si tanca el cor als veritables valors espirituals (on no hi ha necessitat de Déu).
«Qui pot salvar-se?». Jesús respon: «Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot» (Mt 19,26). —Senyor, Tu coneixes bé les habilitats dels homes per tal d'atenuar la teva Paraula. Haig de dir-t'ho, Senyor, ajuda'm! Converteix el meu cor.
Després de marxar el jove ric, entristit pel seu aferrament a les riqueses, Pere prengué la paraula i digué: —Concedeix, Senyor, a la teva Església, als teus Apòstols de ser capaços de deixar-ho tot per Tu.
«Quan neixi el món nou i el Fill de l'home s'assegui en el seu tron gloriós...» (Mt 19,28). El teu pensament es dirigeix a aquest “dia”, vers el futur. Tu ets un home amb tendència cap a la fi del món, cap a la plenitud de l'home. En aquest temps, Senyor, tot serà nou, renovellat, formós.
Jesucrist ens diu: —Vosaltres, que ho heu deixat tot pel Regne, us asseureu amb el Fill de l'Home... Rebreu cent vegades més del que heu deixat... I heretareu la vida eterna... (cf. Mt 19,28-29).
El futur que Tu promets als teus, als qui t'han seguit tot renunciant tots els obstacles... és un futur feliç, és l'abundor de la vida, és la plenitud de la vida.
—Gràcies, Senyor. Condueix-me envers aquest dia!
Dia litúrgic: Dilluns XX de durant l'any 16-8-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 19,16-22):
En aquell temps, un jove anà a trobar Jesús i va preguntar-li: «Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?». Jesús li digué: «Per què em preguntes sobre el que és bo? Un de sol és bo. Si vols entrar a la vida, guarda els manaments». Ell li preguntà: «Quins?». Jesús li respongué: «No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, honra el pare i la mare, i estima els altres com a tu mateix». El jove li va dir: «Tot això ja ho he complert. Què em falta encara?». Jesús li respongué: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me». Quan aquell jove va sentir aquestes paraules, se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.
Comentari:
Quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?
Avui la litúrgia de la paraula posa a la nostra consideració el famós passatge del jove ric, aquell jove no reeixí a respondre davant la mirada d'amor amb què Crist es fixà en ell (cf. Mc 10,21). Joan Pau II ens recorda que en aquell jove hi podem reconèixer tot home que s'apropa a Crist i li pregunta sobre el sentit de la seva pròpia vida: «Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?» (Mt 19,16). El Papa comenta que «l'interlocutor de Jesús intueix que hi ha una connexió entre el bé moral i el ple acompliment del propi destí».
També avui, quantes persones es fan aquesta pregunta! Si mirem al nostre voltant, potser podem pensar que són poques les persones que veuen més enllà, o bé que l'home del segle XXI no necessita aquest tipus de qüestions, ja que les respostes no li serveixen.
Jesús li respon: «Per què em preguntes sobre el que és bo? Un de sol és bo. Si vols entrar a la vida, guarda els manaments» (Mt 19,17). No és solament legítim preguntar-se pel més enllà, sobre el sentit de la vida, sinó que... és necessari fer-ho! El jove li ha preguntat què ha de fer per tal d'assolir la vida eterna, i el Crist li respon que ha de ser bo.
Avui dia, per alguns o per a molts —tant se val— pot semblar impossible “ésser bo”... O bé, els pot semblar quelcom sense sentit: una ximpleria! Avui, com ara fa vint segles, Crist ens segueix recordant que per tal d'entrar en la vida eterna cal complir els manaments de la llei de Déu: no es tracta d'un “òptim”, sinó que és el camí necessari perquè l'home s'assembli a Déu i així pugui entrar en la vida eterna de la mà del seu Pare-Déu. En efecte, «Jesús mostra que els manaments no han de ser entesos com un límit mínim que no s'ha de sobrepassar, sinó com una sendera oberta per a un camí moral i espiritual de perfecció, l'impuls interior del qual és l'amor» (Joan Pau II).
T'ha agradat especialment aquest comentari?
(Mt 19,16-22):
En aquell temps, un jove anà a trobar Jesús i va preguntar-li: «Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?». Jesús li digué: «Per què em preguntes sobre el que és bo? Un de sol és bo. Si vols entrar a la vida, guarda els manaments». Ell li preguntà: «Quins?». Jesús li respongué: «No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, honra el pare i la mare, i estima els altres com a tu mateix». El jove li va dir: «Tot això ja ho he complert. Què em falta encara?». Jesús li respongué: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me». Quan aquell jove va sentir aquestes paraules, se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.
Comentari:
Quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?
Avui la litúrgia de la paraula posa a la nostra consideració el famós passatge del jove ric, aquell jove no reeixí a respondre davant la mirada d'amor amb què Crist es fixà en ell (cf. Mc 10,21). Joan Pau II ens recorda que en aquell jove hi podem reconèixer tot home que s'apropa a Crist i li pregunta sobre el sentit de la seva pròpia vida: «Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?» (Mt 19,16). El Papa comenta que «l'interlocutor de Jesús intueix que hi ha una connexió entre el bé moral i el ple acompliment del propi destí».
També avui, quantes persones es fan aquesta pregunta! Si mirem al nostre voltant, potser podem pensar que són poques les persones que veuen més enllà, o bé que l'home del segle XXI no necessita aquest tipus de qüestions, ja que les respostes no li serveixen.
Jesús li respon: «Per què em preguntes sobre el que és bo? Un de sol és bo. Si vols entrar a la vida, guarda els manaments» (Mt 19,17). No és solament legítim preguntar-se pel més enllà, sobre el sentit de la vida, sinó que... és necessari fer-ho! El jove li ha preguntat què ha de fer per tal d'assolir la vida eterna, i el Crist li respon que ha de ser bo.
Avui dia, per alguns o per a molts —tant se val— pot semblar impossible “ésser bo”... O bé, els pot semblar quelcom sense sentit: una ximpleria! Avui, com ara fa vint segles, Crist ens segueix recordant que per tal d'entrar en la vida eterna cal complir els manaments de la llei de Déu: no es tracta d'un “òptim”, sinó que és el camí necessari perquè l'home s'assembli a Déu i així pugui entrar en la vida eterna de la mà del seu Pare-Déu. En efecte, «Jesús mostra que els manaments no han de ser entesos com un límit mínim que no s'ha de sobrepassar, sinó com una sendera oberta per a un camí moral i espiritual de perfecció, l'impuls interior del qual és l'amor» (Joan Pau II).
T'ha agradat especialment aquest comentari?
Dia litúrgic: 15 d'Agost: L'Assumpció de la Mare de Déu
Text de l'Evangeli
(Lc 1,39-56):
En aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».
Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l'amor que té als qui creuen en Ell s'estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre». Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.
Comentari:
La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva
Avui celebrem la solemnitat de l'Assumpció de Santa Maria en cos i ànima al cel. «Avui —diu sant Bernat— puja al cel la Verge plena de glòria, curulla de goig els ciutadans celestes». I afegirà aquestes precioses paraules: «Quin regal més formós envia avui la nostra terra al cel! Amb aquest gest meravellós d'amistat —que és donar i rebre— es fonen allò humà i allò diví, allò terrenal i allò celest, el que és humil i el sublim. El fruit més granat de la terra és allí, d'on procedeixen els millors regals i els dons de més vàlua. Encimada en les altures, la Verge Santa prodigarà els seus dons als homes».
El primer do que et prodiga és la Paraula, que Ella sabé conservar amb tanta fidelitat en el seu cor, i fer-la fructificar des del profund silenci acollidor. Amb aquesta Paraula en el seu espai interior, tot engendrant la Vida per als homes en el seu ventre, «Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet» (Lc 1,39-40). La presència de Maria expandeix l'alegria: «Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes» (Lc 1,44), exclama Isabel.
Sobretot, ens fa el do de la seva lloança, la seva mateixa alegria feta cant, el seu Magnificat: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva...» (Lc 1,46-47). Quin regal més formós ens retorna avui el cel amb el cant de Maria, fet Paraula de Déu. En aquest cant hi trobem els indicis per aprendre com es fonen l'humà i el diví, el terrenal i el celest, i arribar a respondre com Ella al regal que ens fa Déu en el seu Fill, a través de la seva Santa Mare: per tal d'esdevenir un regal de Déu per al món, i demà un regal de la nostra humanitat a Déu, tot seguint l'exemple de Maria, que ens precedeix en aquesta glorificació a la que ens trobem destinats.
Dia litúrgic: Dissabte XIX de durant l'any 14-8-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 19,13-15):
En aquell temps, alguns presentaren a Jesús uns infants perquè els imposés les mans i pregués per ells, però els deixebles els renyaven. Jesús digué: «Deixeu estar els infants: no els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del cel és dels qui són com ells». I, després d'imposar-los les mans, se'n va anar d'allí.
Comentari:
Alguns presentaren a Jesús uns infants perquè els imposés les mans i pregués per ells
Avui ens és donat contemplar una escena que, malauradament, és massa actual: «Alguns presentaren a Jesús uns infants perquè els imposés les mans i pregués per ells, però els deixebles els renyaven» (Mt 19,13). Jesús estima especialment els infants; nosaltres, amb els pobres raonaments típics de “gent gran”, els impedim d'apropar-se a Jesús i al Pare: —Quan siguin grans, si ho volen, ja escolliran...! Aquesta és una gran errada.
Els pobres, és a dir, els més mancats, els més necessitats, són objecte de particular predilecció per part del Senyor. I els nens, els infants són molt “pobres”. Són pobres d'edat, són pobres de formació... Són indefensos. Per això, l'Església —“Mare” nostra— disposa que els pares portin ben aviat els fills a batejar, per tal que l'Esperit Sant posi sojorn en llurs ànimes i entrin en el caliu de la comunitat dels creients. Així ho indiquen tant el Catecisme de l'Església com el Codi de Dret Canònic, ordenaments del màxim rang en l'Església (que, com a tota comunitat, ha de tenir els seus ordenaments).
Però no!: quan siguin grans!!! És absurda aquesta manera de procedir. I, si no, preguntem-nos: —Què menjarà aquest nen? El que li posi la seva mare, sense esperar a que el nen especifiqui quin menjar prefereix. —Quin idioma parlarà aquest nen? El que parlin els seus pares (altrament, el nen mai podrà escollir cap llengua). —A quina escola anirà aquest infant? On el portin els seus pares, sense esperar que el noi defineixi quins estudis prefereix...
—Què menjà Jesús? Allò que li posà la seva Mare, Maria. —Quina llengua parlà Jesús? La dels seus pares. —Quina religió aprengué i practicà Jesús Infant? La dels seus pares, la jueva. Després, quan ja fou gran, però gràcies a la instrucció que havia rebut dels seus pares, fundà una nova religió... Però, primer, la dels seus pares, com és natural.
Dia litúrgic: Divendres XIX de durant l'any 13-8-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 19,3-12):
En aquell temps, es van atansar a Jesús uns fariseus i, per posar-lo a prova, li preguntaren: «¿És permès a un home de divorciar-se de la seva dona per qualsevol motiu?». Jesús els va dir: «¿No heu llegit en l'Escriptura que el Creador, des del principi, els va fer home i dona?». I digué encara: «Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi».
Ells li pregunten: «Doncs, com és que Moisès va ordenar que, si el marit vol divorciar-se, doni a la seva muller un document de divorci?». Jesús els respon: «Moisès us va permetre de divorciar-vos de la muller per la vostra duresa de cor. Però al principi no era pas així. I jo us dic que el qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima, i es casa amb una altra, comet adulteri».
Els deixebles li diuen: «Si la situació entre marit i muller és aquesta, val més no casar-se». Ell els respongué: «No tothom comprèn aquest ensenyament, sinó tan sols aquells a qui Déu ho concedeix. Hi ha qui no pot casar-se perquè ha sortit així de les entranyes de la mare; a d'altres, els homes els n'han fet incapaços; però n'hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre, que ho comprengui».
Comentari:
Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi
Avui, Jesús contesta les preguntes dels seus contemporanis sobre el veritable significat del matrimoni, tot subratllant la indissolubilitat del mateix.
La seva resposta, però, també proporciona la base adequada per tal que els cristians puguem respondre a aquells que, amb cor tossut, han cercat l'ampliació de la definició de matrimoni per a les parelles d'homosexuals.
En fer retrocedir el matrimoni al pla original de Déu, Jesús subratlla quatre aspectes rellevants pels quals només poden ser units en matrimoni un home i una dona:
1) «El Creador, des del principi, els va fer home i dona» (Mt 19,4). Jesús ens ensenya que, en el pla diví, la masculinitat i la feminitat tenen un gran significat. Ignorar-ho, doncs, és ignorar allò que som.
2) «Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona» (Mt 19,5). El pla de Déu no és que l'home abandoni els seus pares i se'n vagi amb qui desitgi, sinó amb una esposa.
3) «Tots dos formen una sola carn» (Mt 19,5). Aquesta unió corporal va més enllà de la poc duradora unió física que ocorre en l'acte conjugal. Es refereix a la unió duradora que es presenta quan un home i una dona, a través de llur amor, conceben una nova vida que és el matrimoni perdurable o unió dels seus cossos. És clar que un home amb un altre home, o una dona amb una altra dona, no poden considerar-se un únic cos d'aquesta forma.
4) «Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi» (Mt 19,6). Déu mateix ha unit en matrimoni l'home a la dona, i sempre que intentem separar allò que Ell ha unit, ho estarem fent pel nostre compte i a expenses de la societat.
En la seva catequesi sobre el Gènesi, el Papa Joan Pau II ha dit: «En la seva resposta als fariseus, Jesucrist planteja als seus interlocutors la visió total de l'home, sense la qual no és possible oferir una resposta adequada a les preguntes relacionades amb el matrimoni».
Cadascú de nosaltres és cridat a ser “eco” d'aquesta Paraula de Déu en el nostre moment.
Dia litúrgic: Dijous XIX de durant l'any
Text de l'Evangeli
(Mt 18,21—19,1):
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà».
Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, se'n va anar de Galilea i arribà a la regió de Judea, a l'altra banda del Jordà.
Comentari: Mn. Joan BLADÉ i Piñol (Barcelona, Espanya)
Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?
Avui, preguntar «quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?» (Mt 18,21), pot voler dir: —Aquests a qui tant estimo, els veig també amb manies i capricis que em molesten, m'importunen cada dos per tres, no em parlen... I això un dia i un altre dia. Senyor, fins quan els he d'aguantar?
Jesús contesta amb la lliçó de la paciència. En realitat, els dos col·legues coincideixen quan diuen: «Tingues paciència» (Mt 18,26.29). Mentre la intemperància del malvat, que escanya per poca cosa, li ocasiona la ruïna moral i econòmica, la paciència del rei, alhora que salva el deutor, la família i els seus béns, engrandeix la personalitat del monarca i li genera la confiança de la cort. La reacció del rei en llavis de Jesús ens recorda allò del llibre dels Salms: «Però ets tu qui dónes el perdó; per això mereixes que et venerin» (Sl 130,4).
És clar que ens hem d'oposar a la injustícia, i, si és necessari, enèrgicament (suportar el mal seria un indici d'apatia o de covardia). Però la indignació és sana quan en ella no hi ha egoisme, ni ira, ni niciesa, sinó desig recte de defensar la veritat. L'autèntica paciència és la que ens porta a suportar misericordiosament la contradicció, la feblesa, les molèsties, els importunis de les persones, dels esdeveniments o de les coses. Ésser pacient equival a dominar-se un mateix. Els éssers susceptibles o violents no poden ser pacients perquè ni reflexionen ni són amos de si mateixos.
La paciència és una virtut cristiana perquè forma part del missatge del Regne del cel, i es forja en l'experiència de què tothom tenim defectes. Si Pau ens exhorta a suportar-nos els uns als altres (cf. Col 3,12-13), Pere recorda que la paciència del Senyor ens dóna l'oportunitat de salvar-nos (cf. 2Pe 3,15).
Certament, quantes vegades la paciència del bon Déu ens ha perdonat en el confessionari! Set vegades? Setanta vegades set? Potser més!
Girona 12 agost 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)