Dia litúrgic: Diumenge XXX (C) de durant l'any 27-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 18,9-14): En aquell temps, a uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: «Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà. »El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: ‘Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo’. »Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: ‘Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador’. Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit». Comentari: Déu meu, sigues-me propici... Avui llegim amb atenció i novetat l'Evangeli de sant Lluc. Una paràbola dirigida als nostres cors. Unes paraules de vida per a desvetllar la nostra autenticitat humana i cristiana, que es fonamenta en la humilitat de saber-nos pecadors («Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador»: Lc 18,13), i en la misericòrdia i la bondat del nostre Déu («Tothom qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit»: Lc 18,14). L'autenticitat és —avui més que mai— una necessitat per a descobrir-nos nosaltres mateixos i remarcar la realitat alliberadora de Déu en les nostres vides i en la nostra societat. És l'actitud adient per tal que la Veritat de la nostra fe arribi, amb tota la seva força, a l'home i a la dona d'ara. Tres eixos vertebren aquesta autenticitat evangèlica: la fermesa, l'amor i el seny (2Tm 1,7). La fermesa, per a conèixer la Paraula de Déu i mantenir-la en les nostres vides, malgrat les dificultats. Especialment en els nostres dies, cal parar atenció en aquest punt, perquè hi ha molt d'auto-engany en l'ambient que ens envolta. Sant Vicenç de Lerins ens advertia: «Tot just comença a estendre's la podridura d'un nou error i aquest, per tal de justificar-se, s'apropia d'alguns versets de l'Escriptura, que a més interpreta amb falsedat i frau». L'amor, per a mirar amb ulls de tendresa —és a dir, amb la mirada de Déu— la persona o l'esdeveniment que tenim al davant. Joan Pau II ens anima a «promoure una espiritualitat de la comunió», que —entre altres coses— significa «una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, la llum del qual ha de ser reconeguda també en el rostre dels germans que són al costat nostre». I, finalment, el seny, per a transmetre aquesta Veritat amb el llenguatge d'avui, encarnant realment la Paraula de Déu en la nostra vida: «Creuran en les nostres obres més que en qualsevol discurs» (Sant Joan Crisòstom).

Dia litúrgic: Dijous XXIX durant l'any 24-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 12,49-53): En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. D'ara endavant els cinc membres d'una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra». Comentari: He vingut a calar foc a la terra Avui, l'Evangeli ens presenta Jesús com una persona de grans desigs: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!» (Lc 12,49). Jesús voldria ja veure-la cremar amb l'ardor de la caritat i la virtut. Com aquell que no diu res! Ha de passar la prova d'un baptisme, és a dir, de la creu, i ja voldria haver-la passada. Naturalment! Jesús té plans, i té pressa per veure'ls acomplerts. Podríem dir que té una santa impaciència. Nosaltres també tenim idees i projectes, i els voldríem veure realitzats de seguida. El temps ens fa nosa. «Com desitjo que això es compleixi!» (Lc 12,50), ha dit Jesús. És la tensió de la vida. És el neguit que experimenta tota persona que té grans projectes. Per altra banda, un que no tingui desigs és un aturat, un mort, un fre. I, a més, un trist, un amargat, un que se sol esbravar criticant els qui treballen. És la gent de desigs la que es mou i fa moure; la que progressa i fa progressar. Tingues grans desigs! Apunta enlaire, amunt! Busca la perfecció personal, la de la teva família, la del teu treball, la de les teves obres, la dels encàrrecs que et facin. Els sants han aspirat al màxim. No s'han espantat davant l'esforç i la tensió. S'han mogut. Mou-te tu també! Recorda les paraules de sant Agustí: «Si dius prou, estàs perdut. Afegeix sempre, camina sempre, avança sempre; no t'aturis pel camí, no reculis, no et desviïs. S'atura el qui no avança; recula el qui torna a pensar en el punt de sortida, es desvia el qui apostata. És millor el coix en el camí, que el qui corre fora del camí». I afegeix: «Examina't i no t'acontentis amb allò que ets si vols arribar a allò que no ets. Perquè tan bon punt et complaus amb tu mateix, t'has aturat». Et mous o estàs aturat? Demana l'ajuda de la Mare de Déu de l'Esperança!

Dia litúrgic: Dimecres XXIX durant l'any 23-X-2013

Text de l'Evangeli (Lc 12,39-48): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada» Aleshores Pere li digué: «Senyor, ¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?». El Senyor continuà: «¿Qui és l'administrador fidel i assenyat a qui l'amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l'aliment que els pertoca? Feliç aquell servent que l'amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent es deia: ‘El meu amo tarda a venir’, i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, vindrà l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels infidels. »El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l'amo volia, rebrà molts assots. En canvi, el qui, sense conèixer-la, s'ha fet mereixedor d'un càstig, rebrà menys assots. Déu demanarà molt d'aquells a qui ha donat molt, reclamarà més d'aquells a qui ha confiat més». Comentari: Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada Avui, en llegir aquest fragment de l'Evangeli, ens adonem que cada persona és un administrador: a tots, en néixer, se'ns dóna una herència en els gens i unes capacitats per a realitzar-nos en la vida. Descobrim que aquestes potencialitats i la vida mateixa són un do de Déu, ja que nosaltres no hem fet res per assolir-les. Són un regal personal, únic i intransferible, i és el que ens dóna la nostra personalitat. Són els “talents” dels que ens parla Jesús mateix (cf. Mt 25,15), els quals hem de fer créixer durant la nostra existència. Unes capacitats per a realitzar-se plenament, però amb la possibilitat de comunicar-nos amb els altres i compartir aquests valors. «El Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada» (Lc 12,40), acaba dient Jesús en el primer paràgraf. És la nostra esperança que el Senyor Jesús vindrà a la fi dels temps; però, ara i aquí, també Jesús es fa present a la nostra vida, en la senzillesa i en la complexitat de cada moment. És avui que, amb la força del Senyor, podem viure el seu Regne. Sant Agustí ens ho recorda amb les paraules del Salm 32,12: «Feliç el poble que té el Senyor per Déu», perquè puguem ser-ne conscients, tot formant part d'aquest poble. «Estigueu a punt també vosaltres» (Lc 12,40), aquesta exhortació significa una crida a la fidelitat, mai subordinada a l'egoisme. És la nostra responsabilitat de saber “donar resposta” als béns que hem rebut amb la nostra vida. «Coneixent la voluntat del seu amo» (Lc 12,47), és el que anomenen la nostra “consciència”, i és el que ens fa dignament responsables dels nostres actes. És de justícia i amor una resposta generosa per part nostra vers la Humanitat, vers cadascun dels éssers vivents.

Dia litúrgic: Dimarts XXIX durant l'any 22-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 12,35-38): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. Feliços aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los. Feliços d'ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així!». Comentari: Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces Avui cal que ens fixem en aquestes paraules de Jesús: «Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui» (Lc 12,36). Quina joia descobrir que, encara que pecador i petit, jo mateix obriré la porta al Senyor quan vingui! Sí, a l'hora de la mort jo seré qui obrirà la porta del cel o la tancaré, ningú no podrà fer-ho en lloc meu. «Estiguem convençuts que Déu ens demanarà comptes no solament de les nostres accions i paraules, sinó també de com hem fet servir el temps» (Sant Gregori Naziancè). Estar a la porta i amb els ulls oberts és un plantejament clau i al meu abast. No puc badar. Badar és oblidar-se de l'objectiu, desitjar anar al cel, però sense una voluntat operativa; és fer volar papallones, sense tenir un desig amb compromisos avaluables. Portar el davantal vol dir estar a la cuina, preparat fins l'últim detall. El meu bon pare, que era pagès, deia que no es pot sembrar si la terra està "enfadada"; per a fer una bona sembra cal passejar-se pel camp i tocar les llavors amb cura. El cristià mai no és un nàufrag sense brúixola, sinó que sap d'on ve, cap a on va i com arribar-hi; coneix l'objectiu, els mitjans per anar-hi i les dificultats. Tenir en compte tot això ens ajudarà a vigilar i a obrir la porta en el moment que el Senyor ens avisi. L'exhortació a la vigilància i a la responsabilitat es repeteix sovint dins la predicació de Jesús per dues raons clares: perquè Jesús ens estima i ens “vetlla”; qui estima no s'adorm. I, perquè l'enemic, el diable, no para de temptar-nos. El pensament del cel i de l'infern mai no ens podrà distreure dels deures de la vida present, però és un pensament saludable i encarnat, i mereix la felicitació del Senyor: «Feliços d'ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així!» (Lc 12,38). Jesús, feu que estigui cada dia atent i vigilant, sempre estimant-vos.

Dia litúrgic: Dilluns XXIX durant l'any 21-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 12,13-21): En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l'herència». Ell li respongué: «Home, ¿qui m'ha manat que fos jutge o mediador entre vosaltres?». Llavors digué a la gent: «Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns». I els explicà una paràbola: «A un home ric, la terra li va donar molt. Ell pensava: ‘Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?’. I es va dir: ‘Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i els meus béns, i em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te’. Però Déu li digué: ‘Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?’. Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu. Comentari: La vida d'un home no prové pas dels seus béns Avui, l'Evangeli, si no ens tapem les orelles i no tanquem els ulls, ens colpirà per la seva claredat: «Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns» (Lc 12,15). D'on prové la vida de l'home? La de Jesús sabem prou bé d'on procedeix, perquè Ell mateix ens ho ha dit: «Perquè així com el Pare té vida en Ell mateix, també ha concedit al Fill que tingui vida en Ell mateix» (Jn 5,26). Sabem que la vida de Jesús no només prové del Pare, sinó que consisteix en fer la seva voluntat, ja que aquesta és el seu aliment, i la voluntat del Pare equival a dur a terme la seva obra de salvació entre els homes, donant la vida pels seus amics, signe de l'amor més gran. La vida de Jesús és, doncs, una vida totalment rebuda del Pare i totalment lliurada al mateix Pare i, per amor al Pare, als homes. Com podrà ser, per tant, la vida humana suficient en ella mateixa? Com pot negar-se que la nostra vida és un do, que l'hem rebuda i que, només per això, n'hem de donar gràcies? «Ningú no s'ha de creure amo de la pròpia vida» (Sant Jeroni). En aquesta mateixa lògica, la pregunta que ens falta per fer només pot ser: com pot tenir sentit la nostra vida si es tanca sobre si mateixa, si s'acontenta en dir-se: «Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te» (Lc 12,19)? Si la vida de Jesús és do rebut i do lliurat sempre en l'amor, la nostra vida —que no podem negar que hem rebut— s'ha de convertir, seguint la de Jesús, en donació total a Déu i als germans, perquè «els qui estimen la pròpia vida, la perden» (Jn 12,25).

Dia litúrgic: 18 d'Octubre: 2013

Sant Lluc, evangelista 18-10-2013 Text de l'Evangeli (Lc 10,1-9): En aquell temps, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. Els deia: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. »Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: ‘El Regne de Déu és a prop vostre’». Comentari: El Regne de Déu és a prop vostre Avui, en la festa de sant Lluc —l'Evangelista de la mansuetud de Crist—, l'Església proclama aquest Evangeli on es presenten els trets centrals de l'apòstol de Crist. L'apòstol és, en primer lloc, el qui ha estat cridat pel Senyor, designat per Ell mateix, per tal de ser enviat en el seu nom: és Jesús qui crida qui vol per a confiar-li una missió concreta! «El Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar» (Lc 10,1). L'apòstol, doncs, per haver estat cridat pel Senyor, és, a més a més, aquell qui depèn totalment d'Ell. «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí» (Lc 10,4). Aquesta prohibició de Jesús als seus deixebles indica, sobretot, que han de posar tota la seva confiança en el seu Senyor, abandonant-se a Ell, fins al punt de deixar a les seves mans allò que és més essencial per a viure: el Senyor, que vesteix els lliris dels prats i dóna l'aliment als ocells, vol que el seu deixeble busqui, en primer lloc, el Regne del cel i no, en canvi, «què menjareu o què beureu, ni en passeu ànsia. [Perquè], això, tots els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare ja sap prou que en teniu necessitat» (Lc 12,29-30). L'apòstol és, encara, el qui prepara el camí del Senyor, anunciant la seva pau, guarint els malalts i manifestant, així, la vinguda del Regne. La tasca de l'apòstol és, doncs, central en i per a la vida de l'Església, perquè d'ella en depèn la futura acollida del Mestre entre els homes. El millor testimoni que ens pot oferir la festa d'un Evangelista, d'un que ha narrat l'anunci de la Bona Nova, és el de fer-nos repensar en la dimensió apostòlico-evangelitzadora de la nostra vida cristiana.

Dia litúrgic: 18 d'Octubre: Sant Lluc, evangelista 18-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 10,1-9): En aquell temps, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. Els deia: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. »Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: ‘El Regne de Déu és a prop vostre’». Comentari: El Regne de Déu és a prop vostre Avui, en la festa de sant Lluc —l'Evangelista de la mansuetud de Crist—, l'Església proclama aquest Evangeli on es presenten els trets centrals de l'apòstol de Crist. L'apòstol és, en primer lloc, el qui ha estat cridat pel Senyor, designat per Ell mateix, per tal de ser enviat en el seu nom: és Jesús qui crida qui vol per a confiar-li una missió concreta! «El Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar» (Lc 10,1). L'apòstol, doncs, per haver estat cridat pel Senyor, és, a més a més, aquell qui depèn totalment d'Ell. «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí» (Lc 10,4). Aquesta prohibició de Jesús als seus deixebles indica, sobretot, que han de posar tota la seva confiança en el seu Senyor, abandonant-se a Ell, fins al punt de deixar a les seves mans allò que és més essencial per a viure: el Senyor, que vesteix els lliris dels prats i dóna l'aliment als ocells, vol que el seu deixeble busqui, en primer lloc, el Regne del cel i no, en canvi, «què menjareu o què beureu, ni en passeu ànsia. [Perquè], això, tots els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare ja sap prou que en teniu necessitat» (Lc 12,29-30). L'apòstol és, encara, el qui prepara el camí del Senyor, anunciant la seva pau, guarint els malalts i manifestant, així, la vinguda del Regne. La tasca de l'apòstol és, doncs, central en i per a la vida de l'Església, perquè d'ella en depèn la futura acollida del Mestre entre els homes. El millor testimoni que ens pot oferir la festa d'un Evangelista, d'un que ha narrat l'anunci de la Bona Nova, és el de fer-nos repensar en la dimensió apostòlico-evangelitzadora de la nostra vida cristiana.

Dia litúrgic: Dijous XXVIII dedurant l'any 17-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 11,47-54): En aquell temps, el Senyor digué: «Ai de vosaltres, que construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar! Així demostreu que esteu d'acord amb el que ells van fer: els vostres pares van matar els profetes, i vosaltres construïu monuments que els recordin! Per això la mateixa saviesa de Déu ha dit: ‘Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran’. Però Déu demanarà comptes a aquesta generació de la sang de tots els profetes, vessada des de la creació del món, des de la sang d'Abel fins a la de Zacaries, mort entre l'altar i el santuari. Us ho asseguro: Déu en demanarà comptes a aquesta generació. Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!». Quan Jesús va sortir d'allà, els mestres de la Llei i els fariseus començaren a tenir-li una rancúnia terrible i miraven de fer-lo parlar sobre moltes qüestions, parant-li trampes per agafar-lo en alguna resposta comprometedora. Comentari: Construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar! Avui, se'ns planteja el sentit, acceptació i tracte dispensat als profetes: «Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran» (Lc 11,49). Són persones de qualsevol condició social o religiosa, que han rebut el missatge diví i se n'han impregnat; impulsats per l'Esperit, l'expressen amb signes i paraules comprensibles per al seu temps. És un missatge que es transmet mitjançant discursos, generalment poc afalagadors, o accions quasi sempre difícils d'acceptar. Una característica de la profecia és la seva incomoditat. El do resulta molest per a qui el rep, ja que li cou per dins, i és incòmode per al seu entorn, que avui, gràcies a Internet o els satèl·lits, es pot estendre a tot arreu. Els contemporanis del profeta pretenen condemnar-lo al silenci, el calumnien, el desacrediten, així fins que mor. Arriba llavors el moment d'aixecar-li el sepulcre i d'organitzar-li homenatges, quan ja no molesta. Actualment no manquen profetes que gaudeixen de fama universal. La Mare Teresa, Joan XXIII, Monsenyor Romero... Recordem allò que reclamaven i ens exigien?, duem a la pràctica el que ens van fer veure? A la nostra generació hom li demanarà comptes de la capa d'ozó que ha destruït, de la desertització causada pel nostre malversament de l'aigua, però també de l'ostracisme al qual hem reduït els nostres profetes. Encara hi ha persones que es reserven el “dret de saber en exclusiva”, que —en el millor dels casos— el comparteixen amb els seus, amb aquells que els permeten de continuar enfilats en llurs èxits i fama. Persones que barren el pas als qui miren d'entrar en els àmbits del coneixement, no fos cas que arribin a saber tant com ells i els avancin: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!» (Lc 11,52). Ara, com en temps de Jesús, molts analitzen frases i estudien textos per desacreditar els qui incomoden amb llurs paraules: fem també nosaltres igual? «No hi ha res més perillós que jutjar les coses de Déu amb els discursos humans» (Sant Joan Crisòstom).

Dia litúrgic: Dimecres XXVIII de durant l'any 16-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 11,42-46): En aquell temps, el Senyor digué: «Ai de vosaltres, fariseus, que pagueu el delme de la menta, de la ruda i de qualsevol llegum, però deixeu de banda la justícia i l'amor de Déu! Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre. Ai de vosaltres, fariseus, que us agrada d'ocupar els primers seients a les sinagogues i que la gent us saludi a les places! Ai de vosaltres, que sou com sepulcres que no es veuen, i la gent, sense saber-ho, hi passa pel damunt! Un mestre de la Llei li digué: «Mestre, amb això que dius ens ofens també a nosaltres». Jesús respongué: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit!». Comentari: Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre Avui veiem com el Diví Mestre ens dóna algunes lliçons: entre elles, ens parla dels delmes i també de la coherència que han de tenir els educadors (pares, mestres i tot cristià apòstol). En l'Evangeli segons sant Lluc de la Missa d'avui, l'ensenyança apareix de manera més sintètica, però en els passatges paral·lels de Mateu (23,1ss.) és ben extensa i concreta. Tot el pensament del Senyor conclou en què l'ànima de la nostra activitat han d'ésser la justícia, la caritat, la misericòrdia i la fidelitat (cf. Lc 11,42). Els delmes en l'Antic Testament i la nostra actual col·laboració amb l'Església, segons les lleis i els costums, van en la mateixa línia. Emperò, donar valor de llei obligatòria a coses petites —com ho feien els Mestres de la Llei— és exagerat i fatigós: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit!» (Lc 11,46). És veritat que les persones que afinen tenen delicadeses de generositat. Hem tingut vivències recents de persones que de la collita porten per a l'Església —per al culte i per als pobres— el 10% (delme); d'altres que reserven la primera flor (les primícies), el fruit millor del seu hort; o bé venen a oferir el mateix import que han gastat en el viatge d'esbarjo o vacances; altres porten el producte preferit del seu treball, tot plegat per aquest mateix fi. S'hi endevina assimilat l'esperit del Sant Evangeli. L'amor és enginyós; de coses petites en treu alegries i mèrits davant de Déu. El bon pastor passa al davant del ramat. El pares bons són model: l'exemple arrossega. Els bons educadors s'esforcen a viure les virtuts que ensenyen. Això és la coherència. No solament amb un dit, sinó de ple: Vida de Sagrari, devoció a la Mare de Déu, petits serveis a la llar, escampar bon humor cristià... «Les ànimes grans fan bon cabal de les coses petites» (Sant Josepmaria).

Dia litúrgic: Dimarts XXVIII de durant l'any 15-10-2013

Santoral 15 d'Octubre: Santa Teresa de Jesús, verge i doctora de l'Església Text de l'Evangeli (Lc 11,37-41): En aquell temps, quan Jesús hagué acabat de parlar, un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva. Jesús hi anà i es posà a taula. El fariseu es va estranyar quan veié que no s'havia rentat ritualment abans de dinar. El Senyor li digué: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins? Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat». Comentari: Doneu com almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat Avui l'evangelista situa Jesús en un banquet: «Un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva» (Lc 11,37). ¡En bona hora se li va ocórrer! ¡Quina cara deuria fer l'amfitrió quan el convidat va passar de llarg de la norma ritual de rentar-se (que no era un precepte de la Llei, sinó de la tradició dels antics rabins) a més de censurar-los-hi contundentment a ell i al seu grup social. El fariseu no va encertar el dia, i el comportament de Jesús, com avui diríem, no fou “políticament correcte”. Els evangelis ens mostren que al Senyor no li importava gaire el “què diran” ni la “correcció política”; per això, encara que a algú li sàpiga greu, aquestes coses no han de ser norma d'actuació per a qui es consideri cristià. Jesús condemna clarament l'actuació pròpia de la doble moral, la hipocresia que cerca la conveniència o l'engany: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria» (Lc 11,39). Com sempre, la Paraula de Déu ens interpel·la sobre usos i costums de la nostra vida quotidiana, en la qual acabem convertint en “valors” falòrnies que miren de dissimular els pecats de supèrbia, egoisme i orgull, tot intentant “globalitzar” la moral en la correcció política per tal de no desentonar ni quedar marginats, sense importar el preu ni l'embrutiment de la nostra ànima, puix, al cap i a la fi, tothom ho fa. Sant Basili deia que «del que més ha de fugir l'home prudent és de viure pendent de l'opinió dels altres». Si som testimonis del Crist, ens cal saber que la veritat sempre ho serà, encara que caigui foc del cel. Aquesta és la nostra missió enmig dels homes amb els quals compartim la vida, procurant de mantenir-nos nets segons el model d'home que Déu ens ha revelat en el Crist. La netedat d'esperit va més enllà de les formes socials i, si alguna vegada en dubtem, recordem llavors que els nets de cor veuran Déu. Que cadascú esculli l'objectiu de la seva mirada per tota l'eternitat.

Dia litúrgic: Dilluns XXVIII de durant l'any 14-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 11,29-32): En aquell temps, s'anava reunint encara més gent al voltant de Jesús, i Ell començà a dir: «La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs. Perquè així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació. El dia del judici, la reina del país del sud s'alçarà per condemnar els homes d'aquesta generació, perquè ella va venir de l'altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó. El dia del judici, els habitants de Nínive s'aixecaran per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs». Comentari: La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal Avui, la dolça veu —però severa— del Crist posa en alerta els qui estan convençuts de tenir ja el “bitllet” per al Paradís, solament perquè diuen: «Jesús, que n'ets de formós!». Crist ha pagat el preu de la nostra salvació sense excloure ningú, però cal observar unes condicions bàsiques. I, entre altres, no pretendre que el Crist ho faci tot i nosaltres res. Això seria no solament niciesa, sinó malvada supèrbia. Per això, el Senyor no dubta en usar la paraula “dolenta”: «La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs» (Lc 11,29). Li dóna el nom de “dolenta” perquè posa la condició de veure abans miracles espectaculars per tal de donar després la seva eventual i condescendent adhesió. Ni davant dels seus paisans de Natzaret accedí, perquè —exigents!— pretenien que Jesús signés la seva missió de profeta i Messies mitjançant meravellosos prodigis, que ells voldrien assaborir com espectadors acomodats en la butaca d'un cinema. Però això no pot ser: el Senyor ofereix la salvació, però solament a qui se subjecti a Ell per mitjà d'una obediència que neix de la fe, que espera i calla. Déu pretén aquesta fe antecedent (que en el nostre interior Ell mateix ha posat com una llavor de gràcia). Un testimoni en contra dels creients que mantenen una caricatura de la fe serà la reina del Migdia, que es desplaçà des dels confins de la terra per a escoltar la saviesa de Salomó, i resulta que «aquí hi ha alguna cosa més que Salomó» (Lc 11,31). Diu un proverbi que «no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar». Crist, condemnat a mort, ressuscitarà als tres dies: a qui el reconegui, li proposa la salvació, mentre que per als altres —tornant com a Jutge— ja no hi haurà res a fer, sinó escoltar la condemnació per obstinada incredulitat. Acceptem-lo amb fe i amor avançats. El reconeixerem i ens reconeixerà com a seus. Deia el Servent de Déu Don Alberione: «Déu no gasta la llum: encén les llànties en la mesura en què facin falta, però sempre en el temps oportú».

Dia litúrgic: Diumenge XXVIII (C) de durant l'any 13-octubre-2013

Text de l'Evangeli (Lc 17,11-19): Un dia, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. A l'entrada d'un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny i es posaren a cridar: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!». En veure'ls, Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots». Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra. Un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. Jesús digué: «¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¿No n'hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d'aquest estranger? I li digué: «Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat». Comentari: Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres! Avui podem comprovar, un cop més!, com la nostra actitud de fe pot remoure el cor de Jesucrist. El fet és que uns leprosos, tot vencent la reprovació social que patien els qui tenien la lepra i amb una bona dosi d'audàcia, s'atansen a Jesús i —podríem dir entre cometes— l'obliguen amb la seva confiada petició: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!» (Lc 17,13). La resposta és immediata i fulminant: «Aneu a presentar-vos als sacerdots» (Lc 17,14). Ell, que és el Senyor, mostra el seu poder, ja que «mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra» (Lc 17,14). Això ens fa palès que la mesura dels miracles del Crist és, justament, la mesura de la nostra fe i confiança en Déu. ¿Què hem de fer nosaltres —pobres criatures— davant de Déu, sinó confiar en Ell? Però amb una fe operativa, que ens mou a obeir les indicacions de Déu. Basta un mínim de sentit comú per a entendre que «res és massa difícil de creure tocant a Aquell per a qui res és massa difícil de fer» (Card. J. H. Newman). Si no veiem més miracles és perquè “obliguem” poc al Senyor amb la nostra falta de confiança i d'obediència a la seva voluntat. Com digué sant Joan Crisòstom, «una mica de fe pot molt». I, com a coronació de la confiança en Déu, s'esdevé el desbordament de l'alegria i de l'agraïment: en efecte, «un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies» (Lc 17,15-16). Però..., quina llàstima! De deu beneficiaris d'aquell gran miracle, només en tornà un. Què ingrats som quan oblidem amb tanta facilitat que tot ens ve de Déu i que a Ell tot ho devem! Fem el propòsit d'obligar-lo tot mostrant-nos confiats en Déu i agraïts a Ell.

Dia litúrgic: Dissabte XXVII de durant l'any 12-10-2013

Santoral 12 d'Octubre: La Mare de Déu del Pilar Text de l'Evangeli (Lc 11,27-28): En aquell temps, mentre Jesús parlava, una dona alçà la veu entre la gent i li digué: «Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!». Però Ell va respondre: «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!». Comentari: Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar Avui escoltem la millor de les lloances que Jesús podia fer de la seva pròpia Mare: «Sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!» (Lc 11,28). Amb aquesta resposta, Jesucrist no rebutja l'apassionada alabança que aquella dona senzilla dedicava a la seva Mare, sinó que ho accepta i va més enllà, bo i explicant que Maria Santíssima és benaurada —sobretot!— pel fet d'haver estat bona i fidel en l'acompliment de la Paraula de Déu. De vegades em pregunten si els cristians creiem en la predestinació, com hi creuen altres religions. No!: els cristians creiem que Déu ens té reservat un destí de felicitat. Déu vol que siguem feliços, sortosos, benaurats. Fixem-nos que aquesta paraula es va repetint en els ensenyaments de Jesús: «Feliços, feliços, feliços...». «Feliços els pobres, els compassius, els qui tenen fam i set de ser justos, els qui creuran sense haver vist» (cf. Mt 5,3-12; Jn 20,29). Déu vol la nostra felicitat, una felicitat que comença ja en aquest món, encara que els camins per arribar-hi no siguin ni la riquesa, ni el poder, ni l'èxit fàcil, ni la fama, sinó l'amor pobre i humil de qui tot ho espera. La joia de creure! Aquella de la qual parlava el convers Jacques Maritain. Es tracta d'una felicitat que és més gran encara que la joia de viure, perquè creiem en una vida sense fi, eterna. Maria, la Mare de Jesús, no és solament sortosa per haver-lo portat al món, per haver-lo alletat i criat —com intuïa aquella espontània dona del poble— sinó, sobretot, per haver estat oient de la Paraula i per haver-la posada en pràctica: per haver estimat i per haver-se deixat estimar pel seu Fill Jesús. Com escrivia el poeta: «Poder dir “mare” i sentir-se dir “fill meu” / és la sort que ens envejava Déu». Que Maria, Mare del Bell Amor, pregui per nosaltres.

Dia litúrgic: Divendres XXVII de durant l'any 11-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 11,15-26): En aquell temps, després que Jesús hagué tret un dimoni, alguns digueren: «Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis». D'altres, per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel. Però Ell, que coneixia els seus pensaments, els digué: «Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s'ataquen les unes a les altres. Si Satanàs està dividit i lluita contra si mateix, com podrà durar el seu reialme? Vosaltres dieu que trec els dimonis pel poder de Beelzebul. Però, si jo trec els dimonis pel poder de Beelzebul, amb quin poder els treuen els vostres seguidors? Per això, ells mateixos seran els vostres jutges. Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu. »Quan un que és fort i va ben armat guarda casa seva, els seus béns estan segurs. Però si l'ataca i el venç un altre de més fort, li pren les armes que li donaven confiança i reparteix el seu botí. Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa. L'esperit maligne, quan surt d'un home, vaga pels llocs erms buscant repòs. I com que no en troba, es diu: ‘Me'n tornaré a casa meva, d'on he sortit’. Hi arriba i la troba escombrada i endreçada. Llavors se'n va a buscar altres set esperits pitjors que ell, entren en aquell home i s'hi queden. Al final, l'estat d'aquell home és pitjor que abans». Comentari: Alguns digueren: ‘Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis Avui contemplem astorats com Jesús es ridículament “acusat” d'expulsar dimonis «pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis» (Lc 11,15). És difícil imaginar un bé més gran —foragitar, allunyar de les ànimes el diable, l'instigador al mal— i, alhora, escoltar l'acusació més greu —fer-ho, precisament, pel poder del propi diable—. És realment una acusació gratuïta, que palesa molta ceguesa i enveja per part dels acusadors del Senyor. També avui dia, sense adonar-nos-en, eliminem d'arrel el dret que tenen els altres a discrepar, ser diferents i tenir les seves pròpies posicions contràries i, àdhuc, oposades a les nostres. Qui ho viu tancat en un dogmatisme polític, cultural o ideològic, fàcilment menysprea el discrepant, desqualificant tot el seu projecte i negant-li competència i, fins i tot, honestedat. Llavors, l'adversari polític o ideològic es converteix en enemic personal. La confrontació degenera en insult i agressivitat. El clima d'intolerància i mútua exclusió violenta pot aleshores conduir-nos a la temptació d'eliminar d'alguna manera a qui se'ns presenta com enemic. En aquest clima és fàcil justificar qualsevol atemptat contra les persones, àdhuc, els assassinats, si el mort no és dels nostres. Quantes persones sofreixen avui amb aquest ambient d'intolerància i refús mutu que sovint es respira en les institucions públiques, en llocs de treball, en assemblees i confrontacions polítiques! Entre tots hem de crear unes condicions i un clima de tolerància, respecte mutu i confrontació lleial en què sigui possible anar trobant camins de diàleg. I els cristians, lluny d'endurir i sacralitzar falsament les nostres posicions manipulant Déu i identificant-lo amb les nostres pròpies positures, hem de seguir aquest Jesús que —quan els seus deixebles pretenien que impedís que altres expulsessin dimonis en nom d'Ell— els corregí tot dient-los: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres» (Lc 9,50). Ja que «tot el cor innombrable dels pastors es redueix al cos d'un sol Pastor» (Sant Agustí).

Dia litúrgic: Dijous XXVII de durant l'any 10-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 11,5-13): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: ‘Amic, deixa'm tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li’, segur que no li respondrà de dins estant: ‘No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls’. Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita. »I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. Quin pare d'entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen». Comentari: El Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen Avui, l'Evangeli és una catequesi de Jesús sobre l'oració. Afirma solemnement que el Pare sempre l'escolta: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà» (Lc 11,9). A vegades podem pensar que la pràctica ens diu que això no sempre succeeix, que no sempre “funciona” així. És que cal pregar amb les degudes actituds! La primera és la constància, la perseverança. Cal pregar sense mai descoratjar-nos, encara que ens sembli que la nostra pregària topa amb un refús, o que no és escoltada tot seguit. És l'actitud d'aquell home inoportú que a mitjanit va a demanar un favor al seu amic. Amb la seva insistència rep els pans que necessita. Déu és l'amic que escolta des de dins al que és constant. Hem de confiar que acabarà donant-nos el que demanem, perquè a més de ser amic, és Pare. La segona actitud que Jesús ens ensenya és la confiança i l'amor de fills. La paternitat de Déu supera immensament la humana, que és limitada i imperfecta: «Si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del Cel...!» (Lc 11,13). Tercera: hem de demanar sobretot l'Esperit Sant i no només coses materials. Jesús ens encoratja a demanar-lo, assegurant-nos que el rebrem: «... molt més el Pare del Cel donarà l'Esperit Sant als qui li demanen» (Lc 11,13). Aquesta petició sempre és escoltada. És tant com demanar la gràcia de la pregària, ja que l'Esperit Sant n'és la font i l'origen. El beat fra Gil d'Assís, company de sant Francesc, resumeix la idea d'aquest Evangeli quan diu: «Prega amb fidelitat i devoció, perquè una gràcia que Déu no t'ha donat una vegada, te la pot donar en una altra ocasió. Per la teva banda posa humilment tota la ment en Déu, i Déu posarà la seva gràcia en tu, segons li plagui».

Dia litúrgic: Dimecres XXVII de durant l'any 9-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 11,1-4): Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles». Ell els digué: «Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació». Comentari: Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles Avui veiem com un dels deixebles li diu a Jesús: «Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles» (Lc 11,1). La resposta de Jesús: «Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació» (Lc 11,2-4), pot ser resumida amb una frase: la correcta disposició per a l'oració cristiana és la disposició d'un nen davant del seu pare. Veiem tot seguit que l'oració, segons Jesús, és un tracte del tipus “pare-fill”. És a dir, és un assumpte familiar basat en una relació de familiaritat i amor. La imatge de Déu com a pare ens parla d'una relació basada en l'afecte i la intimitat, i no de poder i autoritat. Pregar com a cristians suposa posar-nos en una situació on veiem Déu com pare i li parlem com els seus fills: «M'has escrit: ‘Fer oració és parlar amb Déu. Però, de què?’. —D'Ell, de tu: alegries, tristeses, èxits i fracassos, ambicions nobles, preocupacions diàries..., febleses!: i accions de gràcies i peticions: i Amor i desgreuge. En dues paraules: conèixer-lo i conèixer-te: “tractar-se!”» (Sant Josepmaria). Quan els fills parlen amb els seus pares es fixen en una cosa: transmetre en paraules i llenguatge corporal el que senten en el cor. Esdevenim millors dones i homes d'oració quan el nostre tracte amb Déu es fa més íntim, com el d'un pare amb el seu fill. D'això ens en deixà exemple Jesús mateix. Ell és el camí. I, si recorres a la Mare de Déu, mestra d'oració, què fàcil serà! De fet, «la contemplació del Crist té en Maria el seu model insuperable. El rostre de Fill li pertany d'un mode especial (...). Ningú no s'ha dedicat amb l'assiduïtat de Maria a la contemplació del rostre del Crist» (Joan Pau II).

Dia litúrgic: Dimarts XXVII de durant l'any 8-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 10,38-42): En aquell temps, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué: «Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar». El Senyor li va respondre: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa». Comentari: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària Avui, com cada dia, pots aprendre de l'Evangeli. Jesús, convidat a la llar de Betània, ens dóna una lliçó d'humanitat: Ell, que estimava la gent, es deixa estimar, perquè totes dues coses són importants. Seria un greu error amb conseqüències nefastes per a la santedat refusar les mostres d'afecte de Déu i dels altres. ¿Marta o Maria? Ara bé…, ¿per què oposar a aquelles que tant s'estimaven i estimaven tant Déu? Jesús estimava Marta i Maria, i el seu germà Llàtzer, i ens estima a cadascú de nosaltres. En el camí de la santedat no hi ha dues ànimes que siguin iguals. Tots procurem estimar Déu, però amb estil i personalitat propis, sense imitar ningú. El nostres models són el Crist i la Mare de Déu. ¿Et molesta la manera com altres tracten Déu? Mira d'aprendre de la seva pietat personal. «Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar» (Lc 10,40). Servir els altres, per amor a Déu, és un honor, no una càrrega. ¿Servim amb alegria, com la Mare de Déu a la seva cosina santa Elisabet o en les noces de Canà, o com Jesús, en el lavatori dels peus en la Santa Cena? «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària» (Lc 10,41-42). Mirem de no perdre la pau, ni el bon humor. I perquè així sigui, tinguem cura de la presència de Déu. «Sapigueu-ho bé: hi ha quelcom de sant, de diví, d'amagat en les situacions més comunes, que cal que cadascú de vosaltres descobreixi (…); o sabem trobar el Senyor a la nostra vida ordinària, o no el trobarem mai» (Sant Josepmaria). «Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa» (Lc 10,42). Déu ens vol feliços. Que la nostra Mare del Cel ens ajudi a experimentar la joia de la donació.

Dia litúrgic: Dilluns XXVII de durant l'any 7-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 10,25-37): En aquell temps, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?». Ell va respondre: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tota la força i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix». Jesús li digué: «Has respost bé: fes això i viuràs». Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?». Jesús va contestar dient: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: ‘Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més’. Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?». Ell respongué: «El qui el va tractar amb amor». Llavors Jesús li digué: «Vés, i tu fes igual». Comentari: Què haig de fer per a posseir la vida eterna? Avui, el missatge evangèlic assenyala el camí de la vida: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, (...) i els altres com a tu mateix » (Lc 10,27). I perquè Déu ens ha estimat el primer, ens condueix a la unió amb Ell. La beata Tresa de Calcuta diu: «Nosaltres necessitem aquesta unió íntima amb Déu en la nostra vida quotidiana. Y, com podem aconseguir-la? A través de l'oració». Estant en unió amb Déu comencem a experimentar que tot és possible amb Ell, àdhuc estimar el proïsme. Algú deia que el cristià entra a l'església per a estimar Déu i surt per a estimar el proïsme. El Papa Benet subratlla que el programa del cristià —el programa del bon samarità, el programa de Jesús— és «un cor que veu». Veure i aturar-se! En la paràbola, dues persones veuen el necessitat, però no s'aturen. Per això el Crist reprotxa els fariseus tot dient-los: «Teniu ulls i hi veieu» (Mc 8,18). Ben al contrari, el samarità veu i s'atura, té compassió i, així, salva la vida del necessitat i la seva mateixa. Quan el Antoni Gaudí fou atropellat per un tramvia, algunes persones que anaven de pas no pararen per tal d'ajudar a aquell ancià ferit. No portava cap document i pel seu aspecte semblava un captaire. Gairebé segur que si la gent hagués sabut qui era aquell proïsme, haguessin fet cua per auxiliar-lo. Quan practiquem el bé, pensem que ho fem pel proïsme, però realment també ho estem fent pel Crist: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25,40). I el meu proïsme, diu Benet XVI, és qualsevol que hagi menester de mi i que jo pugui ajudar-lo. Si cadascú, en veure el proïsme en necessitat, es detingués i es compadís d'ell un cop al dia o a la setmana, la crisi minvaria i el món esdevindria millor. «Res ens assembla tant a Déu com les bones obres!» (Sant Gregori de Nissa).

Dia litúrgic: Dissabte XXVI de durant l'any Santoral 5 d'Octubre: Témpores d'acció degràcies i de petició Text de l'Evangeli (Lc 10,17-24): En aquell temps, els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del teu nom». Jesús els digué: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal. Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel». En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar». Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué: «Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren». Comentari: Ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: ‘T'enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra’ Avui, l'evangelista Lluc ens narra el fet que porta Jesús a agrair al seu Pare els beneficis atorgats a la Humanitat. Regracia la revelació feta als senzills de cor, als petits en el Regne. Jesús mostra la seva alegria en veure que aquests admeten, entenen i practiquen el que Déu fa saber a través d'Ell. En altres ocasions, en el seu íntim diàleg amb el Pare, també li donarà gràcies perquè sempre l'escolta. Lloa aquell samarità leprós que, guarit de la seva malaltia —juntament amb altres nou—, retorna només ell cap on es troba Jesús per agrair-li el benefici rebut. Sant Agustí escriu: «Quina cosa millor podem portar al cor, pronunciar amb la boca, escriure amb la ploma, que aquestes paraules ‘Gràcies a Déu’? No hi ha cosa que es pugui dir amb major brevetat, ni escoltar amb major alegria, ni sentir-se amb major enlairament, ni fer amb major utilitat». Això ho hem de fer sempre amb Déu i el proïsme, fins i tot pels dons no coneguts, com escrivia sant Josepmaria Escrivà. Gratitud amb els pares, els amics, els mestres, els companys. Amb tothom que ens ajudi, ens esperoni, ens serveixi. Gratitud també, com és lògic, amb la nostra Mare l'Església. La gratitud no és una virtut gaire “gastada” o corrent, i, en canvi, és una de les més agradables d'experimentar. Hem de reconèixer que, de vegades, tampoc no és fàcil de viure-la. Santa Teresa afirmava: «Tinc una condició tan agraïda que em subornarien amb una sardina». Així ho han fet sempre els sants. I ho han fet de tres formes diverses, com assenyalava sant Tomàs d'Aquino: primera, amb el reconeixement interior dels beneficis rebuts; segona, lloant externament Déu amb la paraula; i, tercera, intentant recompensar el benefactor amb obres, segons les pròpies possibilitats.

Dia litúrgic: Divendres XXVI de durant l'any 4.10.2013

Text de l'Evangeli (Lc 10,13-16): En aquell temps, Jesús digué: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien assegut a la cendra, s'haurien posat vestits de sac i s'haurien convertit. Per això, el judici serà més suportable per a Tir i Sidó que per a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, ¿et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs! Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi. Qui no fa cas de vosaltres, no fa cas de mi, i qui no fa cas de mi, no fa cas del qui m'ha enviat». Comentari: Mn. Jordi SOTORRA i Garriga (Sabadell, Barcelona, Espanya) Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi Avui veiem Jesús dirigint la seva mirada vers les ciutats de Galilea que havien estat objecte de la seva preocupació i on havia predicat i realitzat les obres del Pare. Enlloc com a Corazín, Bet-Saida i Cafarnaüm no hi havia predicat i ni hi havia fet miracles. La sembra havia estat abundant, però no hi va haver bona collita. Ni Jesús no els va poder convèncer...! Quin misteri el de la llibertat humana! Podem dir “no” a Déu... El missatge evangèlic no s'imposa per la força: tan sols s'ofereix i jo m'hi puc tancar; el puc acceptar o el puc rebutjar. El respecte del Senyor per la meva llibertat és total. Quina responsabilitat, la meva! Les expressions de Jesús: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida!» (Lc 10,13) en acabar la seva missió apostòlica expressen més un sofriment que una condemna. La proximitat del Regne de Déu no fou per aquelles ciutats una crida a la penitència i al canvi. Jesús reconeix que a Sidó i a Tir haurien aprofitat millor tota la gràcia dispensada als galileus. La decepció de Jesús és més gran quan es tracta de Cafarnaüm. «¿Et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs!» (Lc 10,15). Aquí hi tenia Pere la seva casa i Jesús n'havia fet el centre de la seva predicació. Una vegada més hi veiem en aquestes paraules més un sentiment de tristesa que no pas una amenaça. Això mateix podríem dir de moltes ciutats i persones de la nostra època. Es creuen que van amunt i en realitat es van enfonsant. «Qui us escolta a vosaltres m'escolta a mi» (Lc 10,16). Aquestes paraules amb què acaba l'Evangeli són una crida a la conversió i són portadores d'esperança. Si escoltem la veu de Jesús encara hi som a temps. La conversió consisteix en que l'amor vagi superant l'egoisme en la nostra vida, i això és una feina sempre inacabada. Sant Màxim ens dirà: «No hi ha res tan agradable i estimat per Déu, com el fet que els homes es converteixin a Ell amb sincer penediment».

Dia litúrgic: Dijous XXVI de durant l'any 3-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 10,1-12): En aquell temps, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on Ell mateix havia de passar. Els deia: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. »Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. »Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: ‘El Regne de Déu és a prop vostre’. Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: ‘Fins i tot la pols del vostre poble que se'ns ha encastat als peus, ens l'espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop!’. Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a aquella població». Comentari: Pregueu a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors Avui, Jesús ens parla de la missió apostòlica. Tot i que «en designà uns altres setanta-dos i els envià» (Lc 10,1), la proclamació de l'Evangeli és una tasca «que no podrà ser delegada a uns pocs “especialistes”» (Joan Pau II): tots hi hem estat cridats i tots ens hem de sentir-ne responsables. Cadascú des del seu lloc i condició. El dia del Baptisme se'ns va dir: «Ets Sacerdot, Profeta i Rei per a la vida eterna». Avui, més que mai, el nostre món necessita del testimoni dels seguidors de Crist. «La collita és abundant, però els segadors són pocs» (Lc 10,2): és interessant aquest sentit positiu de la missió, perquè el text no diu «hi ha molt a sembrar i pocs segadors». Potser avui hauríem de parlar en aquests termes, donat el gran desconeixement de Jesucrist i de la seva Església en la nostra societat. Una mirada esperançada de la missió engendra optimisme i il·lusió. No ens deixem abatre pel pessimisme i per la desesperança. D'entrada, la missió que ens espera és, alhora, apassionant i difícil. L'anunci de la Veritat i de la Vida, la nostra missió, no pot ni ha de pretendre forçar l'adhesió, sinó suscitar una lliure adhesió. Les idees es proposen, no s'imposen, ens recorda el Papa. «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies...» (Lc 10,4): l'única força del missioner ha de ser Crist. I, per tal que Ell ompli tota la seva vida, cal que l'evangelitzador es buidi de tot allò que no és Crist. La pobresa evangèlica és el gran requisit i, alhora, el testimoni més creïble que l'apòstol pot donar, a part que només aquest despreniment ens pot fer lliures. El missioner anuncia la pau. És portador de pau perquè porta Crist, el “Príncep de la Pau”. Per això, «quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres» (Lc 10,5-6). El nostre món, les nostres famílies, el nostre jo personal, tenen necessitat de Pau. La nostra missió és urgent i apassionant.

Dia litúrgic: Dimecres XXVI de durant l'any

Santoral 2 d'Octubre: Els sants Àngels de la Guarda Text de l'Evangeli (Lc 9,57-62): En aquell temps, mentre Jesús i els seus deixebles feien camí, un li digué: «Et seguiré arreu on vagis». Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap». A un altre li digué: «Segueix-me». Ell respongué: «Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare». Jesús li contestà: «Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu». Un altre li digué: «Et seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adéu als de casa meva». Jesús li va respondre: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu». Comentari: Segueix-me Avui, l'Evangeli ens invita a reflexionar, amb força claredat i no menor insistència, sobre un punt central de la nostra fe: el seguiment radical de Jesús. «Et seguiré arreu on vagis» (Lc 9,57). Amb quina simplicitat d'expressió es pot proposar quelcom capaç de canviar totalment la vida d’una persona!: «Segueix-me!» (Lc 9,59). Paraules del Senyor que no admeten excuses, retards, condicions, ni traïcions... La vida cristiana és aquest seguiment radical de Jesús. Radical, no només perquè tota la seva durada vol estar sota el guiatge de l'Evangeli (perquè comprèn, doncs, tot el temps de la nostra vida), sinó, sobretot, perquè tots els seus aspectes —des dels més extraordinaris fins als més ordinaris— volen ser i han de ser manifestació de l'Esperit de Jesucrist que ens anima. En efecte, des del Baptisme, la nostra ja no és la vida d'una persona qualsevol: portem la vida de Crist inserida en nosaltres! Per l'Esperit Sant vessat en els nostres cors, ja no som nosaltres els qui vivim, sinó que és Crist el qui viu en nosaltres. Així és la vida cristiana, perquè és vida plena de Crist, perquè traspua Crist des de les seves més profundes arrels: és aquesta la vida que estem cridats a viure. El Senyor, quan va venir al món, tot i que «tot el gènere humà tenia el seu lloc, Ell no en tingué: no va trobar lloc entre els homes (...), sinó en la menjadora, entre el bestiar i els animals, i entre les persones més simples i innocents. Per això diu: ‘Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap’» (Sant Jeroni). El Senyor trobarà lloc entre nosaltres si deixem que, com Joan Baptista, Ell creixi i nosaltres minvem, és a dir, si deixem créixer Aquell que ja viu en nosaltres, bo i essent dúctils i dòcils al seu Esperit, la font de tota humilitat i innocència.

Dia litúrgic: Dimarts XXVI de durant l'any 1-10-2013

Text de l'Evangeli (Lc 9,51-56): Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. Però no el volgueren acollir, perquè Ell s'encaminava a Jerusalem. En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: «Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?». Però Jesús es va girar i els renyà. I se n'anaren en un altre poble. Comentari: Jesús es va girar i els renyà Avui, a l'Evangeli contemplem com «Jaume i Joan van dir-li: ‘Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?’. Però Jesús es va girar i els renyà» (Lc 9,54-55). Són defectes dels Apòstols, que el Senyor corregeix. Conta la història d'un traginer d'aigua de l'Índia que, a l'extrem d'un pal que penjava a l'espatlla, portava dos atuells: l'un era perfecte i l'altra esquerdat i perdia la meitat de l'aigua. Aquest —trist— es mirava l'altre tant perfecte, i avergonyit un dia va dir a l'amo que se sentia miserable perquè a causa de les seves esquerdes li donava només la meitat de l'aigua que podia guanyar amb la seva venda. El traginer li contestà: —Quan tornem a casa mira les flors que creixen a llarg del camí. I va fixar-s'hi: eren flors bellíssimes, però veient que tornava a perdre la meitat de l'aigua, va repetir: —No serveixo, ho faig tot malament. El carregador li digué: —T'has adonat que les flors només creixen en el teu costat del camí? Ja sabia jo de les teves esquerdes i vaig voler treure el costat positiu d'elles, sembrant llavors de flors per on passes i regant-les puc recollir aquestes flors per l'altar de la Mare de Déu. Si no fossis com ets, no hauria estat possible crear aquesta bellesa. Tots d'alguna manera som atuells esquerdats, però Déu coneix bé els seus fills i ens dona la possibilitat d'aprofitar les esquerdes-defectes per alguna cosa bona. I així l'apòstol Joan —que avui vol destruir—, amb la correcció del Senyor es converteix en l'apòstol de l'amor en les seves cartes. No va desanimar-se amb les correccions, sinó que aprofità el costat positiu del seu caràcter fogós —l'apassionament— per a posar-lo al servei de l'amor. Que nosaltres també sapiguem aprofitar les correccions, les contrarietats —sofriment, fracàs, limitacions— per a “començar i recomençar”, com definia la santedat sant Josepmaria: dòcils a l'Esperit Sant en convertir-nos a Déu i ser instruments seus.