Text de l'Evangeli
(Mt 14,13-21):
En aquell temps, quan Jesús rebé la nova de Joan Baptista, se n'anà en una barca tot sol cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions. Quan desembarcà, veié una gran gentada, se'n compadí i va curar els seus malalts.
Arribat el capvespre, els deixebles s'acostaren a dir-li: «Aquest lloc és despoblat i ja s'ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar». Però Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos». Ell els digué: «Porteu-me'ls aquí».
Llavors va manar que la gent s'assegués a l'herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n'ompliren dotze cistelles. Els qui n'havien menjat eren uns cinc mil homes, a més de les dones i les criatures.
Comentari:
«Porteu-me'ls aquí»
Avui, Jesús ens mostra fins a quin punt Ell desitja involucrar-nos en el seu treball de redempció. Ell, que ha creat el cel i la terra a partir del no res, podia —de la mateixa manera— fàcilment haver creat un gran banquet per tal de sadollar aquella multitud.
Però preferí fer el miracle tot partint de l'única cosa que els seus deixebles podien lliurar-li. «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos» (Mt 14,17), li digueren. «Porteu-me'ls aquí» (Mt 14,18), els respongué Jesús. I el Senyor va fer la multiplicació d'aquest modest recurs —ni tan sols suficient per a una família normal— per a alimentar a unes 5000 famílies.
El Senyor procedí així d'igual manera en la celebració de les noces de Canà. Ell, que creà tots els mars, podia fàcilment haver omplert amb el vi més selecte aquelles gerres de més de 100 litres, tot partint de zero. Novament, però, preferí involucrar les seves criatures en el miracle, tot fent que, en primer lloc, omplissin d'aigua els recipients.
I, el mateix principi, podem apreciar en la celebració de l'Eucaristia. Jesús no comença del no res, ni tampoc a partir de cereals o de raïms, sinó del pa i del vi, que ja incorporen en si mateixos el treball de les mans humanes.
El difunt Cardenal Francesc Xavier Nguyen van Thuan, presoner dels comunistes vietnamites des de 1975 fins al 1988, es preguntava com podria afavorir el Regne de Crist i preocupar-se del seu ramat mentre intentava sobreposar-se al brutal sofriment del seu aïllat confinament. I, tot assabentant-se del poc que podia fer des de la cel·la de la seva presó, pensà que, si més no, cada dia, podria oferir al Senyor els seus “cinc pans i dos peixos”, i deixar que Déu fes la resta. I el Senyor multiplicà aquells petits esforços tot convertint-los en un testimoni que ha inspirat no solament els vietnamites, sinó tota l'Església.
Avui, el Senyor ens demana a nosaltres —els seus moderns deixebles— que “donem a la gent quelcom d'aliment” (cf. Mt 14,16). No importa que sigui poc o molt el que tinguem: donem-lo al Senyor i deixem que Ell continuï a partir d'això.
Dia litúrgic: Dissabte XVII de durant l'any 30-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 14,1-12):
En aquell temps, el tetrarca Herodes va sentir parlar de l'anomenada de Jesús i digué als seus cortesans: «Aquest és Joan Baptista: ha ressuscitat d'entre els morts, i per això té el poder de fer miracles».
En efecte, Herodes havia fet agafar Joan, l'havia encadenat i l'havia tancat a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Felip. Joan li deia: «No t'és permès de conviure amb ella». Herodes el volia fer matar, però tenia por del poble, que considerava Joan un profeta.
El dia del natalici d'Herodes, la filla d'Herodies va ballar davant els convidats, i va agradar tant a Herodes que aquest es comprometé amb jurament a donar-li el que demanés. Ella, instigada per la seva mare, digué: «Dóna'm aquí mateix, en una safata, el cap de Joan Baptista». El rei es va entristir, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats manà que l'hi donessin, i va fer decapitar Joan a la presó. Van dur el cap en una safata, el donaren a la noia, i ella el va portar a la seva mare. Els deixebles de Joan anaren a endur-se'n el cos i li donaren sepultura. Després ho van fer saber a Jesús.
Comentari:
«El tetrarca Herodes va sentir parlar de l'anomenada de Jesús»
Avui, la litúrgia ens convida a contemplar una injustícia: la mort de Joan Baptista; i, alhora, descobrir en la Paraula de Déu la necessitat d'un testimoniatge clar i concret de la nostra fe per a omplir el món d'esperança.
Us convido a centrar la nostra reflexió en el personatge del tetrarca Herodes. Realment, per a nosaltres, és un contratestimoni, però ens ajudarà a destacar alguns aspectes importants per al nostre testimoniatge de fe enmig del món. Herodes «va sentir parlar de l'anomenada de Jesús» (Mt 14,1). Aquesta afirmació remarca una actitud aparentment correcta, però poc sincera. És la realitat que avui podem trobar en moltes persones i, potser també en nosaltres. Molta gent ha sentit parlar de Jesús, però, ¿qui és Ell realment?, ¿quina implicació personal trobem en Ell?
Primer de tot, cal donar una resposta correcta; la del tetrarca Herodes no passa de ser una vaga informació: «Aquest és Joan Baptista: ha ressuscitat d'entre els morts» (Mt 14,2). Ben segur que trobeu a faltar la afirmació de Pere davant la pregunta de Jesús: «‘I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?’. Simó Pere li respongué: ‘Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu’» (Mt 16,15-16). I aquesta afirmació no deixa lloc a la por o a la indiferència, sinó que dóna pas a un testimoniatge fonamentat en l'Evangeli de l'esperança. Així ho definia Joan Pau II en la seva Exhortació apostòlica L'Església a Europa: «Amb tota l'Església, convido els meus germans i germanes en la fe a obrir-se constantment amb confiança a Crist i a deixar-se renovar per Ell, anunciant amb el vigor de la pau i de l'amor a totes les persones de bona voluntat que, qui troba el Senyor coneix la Veritat, descobreix la Vida i reconeix el Camí que condueix a ella».
Que la Mare de Déu, avui dissabte, la Mare de l'esperança, ens ajudi a descobrir realment Jesús i a donar un bon testimoniatge als nostres germans.
(Mt 14,1-12):
En aquell temps, el tetrarca Herodes va sentir parlar de l'anomenada de Jesús i digué als seus cortesans: «Aquest és Joan Baptista: ha ressuscitat d'entre els morts, i per això té el poder de fer miracles».
En efecte, Herodes havia fet agafar Joan, l'havia encadenat i l'havia tancat a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Felip. Joan li deia: «No t'és permès de conviure amb ella». Herodes el volia fer matar, però tenia por del poble, que considerava Joan un profeta.
El dia del natalici d'Herodes, la filla d'Herodies va ballar davant els convidats, i va agradar tant a Herodes que aquest es comprometé amb jurament a donar-li el que demanés. Ella, instigada per la seva mare, digué: «Dóna'm aquí mateix, en una safata, el cap de Joan Baptista». El rei es va entristir, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats manà que l'hi donessin, i va fer decapitar Joan a la presó. Van dur el cap en una safata, el donaren a la noia, i ella el va portar a la seva mare. Els deixebles de Joan anaren a endur-se'n el cos i li donaren sepultura. Després ho van fer saber a Jesús.
Comentari:
«El tetrarca Herodes va sentir parlar de l'anomenada de Jesús»
Avui, la litúrgia ens convida a contemplar una injustícia: la mort de Joan Baptista; i, alhora, descobrir en la Paraula de Déu la necessitat d'un testimoniatge clar i concret de la nostra fe per a omplir el món d'esperança.
Us convido a centrar la nostra reflexió en el personatge del tetrarca Herodes. Realment, per a nosaltres, és un contratestimoni, però ens ajudarà a destacar alguns aspectes importants per al nostre testimoniatge de fe enmig del món. Herodes «va sentir parlar de l'anomenada de Jesús» (Mt 14,1). Aquesta afirmació remarca una actitud aparentment correcta, però poc sincera. És la realitat que avui podem trobar en moltes persones i, potser també en nosaltres. Molta gent ha sentit parlar de Jesús, però, ¿qui és Ell realment?, ¿quina implicació personal trobem en Ell?
Primer de tot, cal donar una resposta correcta; la del tetrarca Herodes no passa de ser una vaga informació: «Aquest és Joan Baptista: ha ressuscitat d'entre els morts» (Mt 14,2). Ben segur que trobeu a faltar la afirmació de Pere davant la pregunta de Jesús: «‘I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?’. Simó Pere li respongué: ‘Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu’» (Mt 16,15-16). I aquesta afirmació no deixa lloc a la por o a la indiferència, sinó que dóna pas a un testimoniatge fonamentat en l'Evangeli de l'esperança. Així ho definia Joan Pau II en la seva Exhortació apostòlica L'Església a Europa: «Amb tota l'Església, convido els meus germans i germanes en la fe a obrir-se constantment amb confiança a Crist i a deixar-se renovar per Ell, anunciant amb el vigor de la pau i de l'amor a totes les persones de bona voluntat que, qui troba el Senyor coneix la Veritat, descobreix la Vida i reconeix el Camí que condueix a ella».
Que la Mare de Déu, avui dissabte, la Mare de l'esperança, ens ajudi a descobrir realment Jesús i a donar un bon testimoniatge als nostres germans.
Dia litúrgic: 29 de Juliol:
Santa Marta
Text de l'Evangeli
(Lc 10,38-42):
En aquell temps, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué: «Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar». El Senyor li va respondre: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa».
Comentari:
«Estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària»
Avui, també nosaltres —atrafegats com anem a voltes per moltes coses— hem d'escoltar com el Senyor ens recorda que «només n'hi ha una de necessària» (Lc 10,42): l'estimació, la santedat. És el punt de mira, l'horitzó que no hem de perdre mai de vista enmig de les nostres ocupacions quotidianes.
Perquè “ocupats” ho estarem si obeïm la indicació del Creador: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la» (Gn 1,28). La terra!, el món!: heus ací el nostre lloc de trobada amb el Senyor. «No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne» (Jn 17,15). Sí, el món és “altar” per a nosaltres i per a la nostra donació a Déu i als altres.
Som del món, però no hem d'ésser mundans. Ben al contrari, som cridats a esdevenir —en bella expressió de Joan Pau II— “sacerdots de la creació”, “sacerdots” del nostre món, d'un món que estimem apassionadament.
Heus aquí la qüestió: el món i la santedat; el tràfec diari i l'única cosa necessària. No són dues realitats oposades: hem de procurar la confluència d'ambdues. I aquesta confluència s'ha de produir —en primer lloc i sobretot— en el nostre cor, que és on es poden unir cel i terra. Perquè en el cor humà és on pot néixer el diàleg entre el Creador i la criatura.
Cal, per tant, la pregària. «El nostre és un temps de continuat moviment, que amb freqüència desemboca en l'activisme, amb el risc fàcil del “fer per fer”. Hem de resistir aquesta temptació, tot cercant “ésser” abans de “fer”. Recordem al respecte el reprotxe de Jesús a Marta: ‘Estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària’ (Lc 10,41-42)» (Joan Pau II).
No hi ha oposició entre l'ésser i el fer, però sí que hi ha un ordre de prioritat, de precedència: «Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa» (Lc 10,42).
Dia litúrgic: Dijous XVII de durant l'any 28-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 13,47-53):
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l'aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. Un cop plena, la treuen a la platja, s'asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. ¿Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí». Ell els diu: «Doncs bé, tot mestre de la Llei que s'ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles». Quan Jesús hagué acabat de dir aquestes paràboles se'n va anar d'aquell lloc.
Comentari:
«Recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents»
Avui, l'Evangeli és una crida vital a la conversió. Jesús no ens estalvia la duresa de la realitat: «Sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos i els llançaran a la fornal ardent» (Mt 13,49-50). ¡L'advertència és clara! No ens podem adormir.
Ara ens toca optar lliurement: o busquem amb totes les forces Déu i el bé, o posem la nostra vida al precipici de la mort. O estem amb Crist o estem contra Ell. Convertir-se vol dir, en aquest cas, optar totalment per ser dels justos i portar una vida digna de fills. Tenim, però, dins nostre l'experiència del pecat: veiem el bé que hauríem de fer i en canvi fem el mal; ¿què fem per intentar donar veritable unitat a les nostres vides? Nosaltres sols no hi podem fer gaire. Només si ens posem en mans de Déu podrem aconseguir fer el bé i ser dels justos.
«Pel fet de no estar segurs d'aquells temps en què ha de venir el nostre Jutge, hem de viure cada dia com si ens hagués de jutjar l'endemà» (Sant Jeroni). Aquesta frase és una crida a viure amb intensitat i responsabilitat el nostre ésser cristià. No es tracta de tenir por, sinó de viure en l'esperança aquest temps que és de gràcia, lloança i glòria.
Crist ens ensenya el camí de la nostra pròpia glorificació. Crist és el camí de l'home, per tant, la nostra salvació, la nostra felicitat i tot el que podem imaginar passa per Ell. I si el tot el tenim en Crist, no podem deixar d'estimar l'Església que ens el mostra i és el seu cos místic. Contra visions purament humanes d'aquesta realitat ens cal recuperar la visió divino-espiritual: ¡res més gran que el Crist i que l’acompliment de la seva voluntat!
(Mt 13,47-53):
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l'aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. Un cop plena, la treuen a la platja, s'asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. ¿Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí». Ell els diu: «Doncs bé, tot mestre de la Llei que s'ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles». Quan Jesús hagué acabat de dir aquestes paràboles se'n va anar d'aquell lloc.
Comentari:
«Recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents»
Avui, l'Evangeli és una crida vital a la conversió. Jesús no ens estalvia la duresa de la realitat: «Sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos i els llançaran a la fornal ardent» (Mt 13,49-50). ¡L'advertència és clara! No ens podem adormir.
Ara ens toca optar lliurement: o busquem amb totes les forces Déu i el bé, o posem la nostra vida al precipici de la mort. O estem amb Crist o estem contra Ell. Convertir-se vol dir, en aquest cas, optar totalment per ser dels justos i portar una vida digna de fills. Tenim, però, dins nostre l'experiència del pecat: veiem el bé que hauríem de fer i en canvi fem el mal; ¿què fem per intentar donar veritable unitat a les nostres vides? Nosaltres sols no hi podem fer gaire. Només si ens posem en mans de Déu podrem aconseguir fer el bé i ser dels justos.
«Pel fet de no estar segurs d'aquells temps en què ha de venir el nostre Jutge, hem de viure cada dia com si ens hagués de jutjar l'endemà» (Sant Jeroni). Aquesta frase és una crida a viure amb intensitat i responsabilitat el nostre ésser cristià. No es tracta de tenir por, sinó de viure en l'esperança aquest temps que és de gràcia, lloança i glòria.
Crist ens ensenya el camí de la nostra pròpia glorificació. Crist és el camí de l'home, per tant, la nostra salvació, la nostra felicitat i tot el que podem imaginar passa per Ell. I si el tot el tenim en Crist, no podem deixar d'estimar l'Església que ens el mostra i és el seu cos místic. Contra visions purament humanes d'aquesta realitat ens cal recuperar la visió divino-espiritual: ¡res més gran que el Crist i que l’acompliment de la seva voluntat!
Dia litúrgic: Dimecres XVII de durant l'any 27-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 13,44-46):
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.
»També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra».
Comentari:
«Se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp»
Avui, Mateu posa davant la nostra consideració dues paràboles sobre el Regne del Cel. L'anunci del Regne és essencial en la predicació de Jesús i en l'esperança del poble elegit. Però és notori que la naturalesa d'aquest Regne no era entesa per la majoria. No l'entenien els sanedrites que el van condemnar a mort, no l'entenien Pilat, ni Herodes, però tampoc la van entendre al començament els mateixos deixebles. Només hi ha una comprensió com la que Jesús demana en el bon lladre, clavat juntament amb Ell a la Creu, quan li diu: «Jesús, recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne» (Lc 23,42). Ambdós havien estat acusats com a malfactors i estaven a punt de morir; però, per un motiu desconegut, el bon lladre reconeix Jesús com a Rei d'un Regne que vindrà després d'aquella terrible mort. Només podia ser un Regne espiritual.
Jesús, en la seva primera predicació, parla del Regne com d'un tresor amagat, la troballa del qual causa alegria i estimula a comprar el camp per poder gaudir d'ell per sempre: «Ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp» (Mt 13,44). Però al mateix temps, per arribar al Regne cal cercar-ho amb interès i esforç, fins al punt de vendre tot el que hom té: «Quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra» (Mt 13,46). «¿A què es refereix quan diu busqueu i qui busca, troba? M'atreveixo a dir que es tracta de les perles i la perla, perla que adquireix el qui ho ha donat tot i ha acceptat de perdre-ho tot» (Orígens).
El Regne és pau, amor, justícia i llibertat. Arribar a Ell és, alhora, do de Déu i responsabilitat humana. Davant la grandesa del do diví constatem la imperfecció i la inestabilitat dels nostres esforços, que de vegades queden destruïts pel pecat, les guerres i la malícia que semblen insuperables. No obstant, cal que tinguem confiança, puix el que sembla impossible per a l'home és possible per a Déu.
(Mt 13,44-46):
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.
»També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra».
Comentari:
«Se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp»
Avui, Mateu posa davant la nostra consideració dues paràboles sobre el Regne del Cel. L'anunci del Regne és essencial en la predicació de Jesús i en l'esperança del poble elegit. Però és notori que la naturalesa d'aquest Regne no era entesa per la majoria. No l'entenien els sanedrites que el van condemnar a mort, no l'entenien Pilat, ni Herodes, però tampoc la van entendre al començament els mateixos deixebles. Només hi ha una comprensió com la que Jesús demana en el bon lladre, clavat juntament amb Ell a la Creu, quan li diu: «Jesús, recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne» (Lc 23,42). Ambdós havien estat acusats com a malfactors i estaven a punt de morir; però, per un motiu desconegut, el bon lladre reconeix Jesús com a Rei d'un Regne que vindrà després d'aquella terrible mort. Només podia ser un Regne espiritual.
Jesús, en la seva primera predicació, parla del Regne com d'un tresor amagat, la troballa del qual causa alegria i estimula a comprar el camp per poder gaudir d'ell per sempre: «Ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp» (Mt 13,44). Però al mateix temps, per arribar al Regne cal cercar-ho amb interès i esforç, fins al punt de vendre tot el que hom té: «Quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra» (Mt 13,46). «¿A què es refereix quan diu busqueu i qui busca, troba? M'atreveixo a dir que es tracta de les perles i la perla, perla que adquireix el qui ho ha donat tot i ha acceptat de perdre-ho tot» (Orígens).
El Regne és pau, amor, justícia i llibertat. Arribar a Ell és, alhora, do de Déu i responsabilitat humana. Davant la grandesa del do diví constatem la imperfecció i la inestabilitat dels nostres esforços, que de vegades queden destruïts pel pecat, les guerres i la malícia que semblen insuperables. No obstant, cal que tinguem confiança, puix el que sembla impossible per a l'home és possible per a Déu.
Dia litúrgic: Dimarts XVII de durant l'any
Santoral 26 de Juliol:
Sant Joaquim i santa Anna, pares de la Verge Maria
Text de l'Evangeli
(Mt 13,36-43):
En aquell temps, Jesús deixà la gent i se'n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren: «Explica'ns la paràbola del jull sembrat en el camp». Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els qui pertanyen al Regne. El jull són els qui pertanyen al Maligne. L'enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels.
»Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti».
Comentari:
«Explica'ns la paràbola del jull sembrat en el camp»
Avui, mitjançant la paràbola del jull i el blat, l'Església ens convida a meditar en la convivència del bé i del mal. El bé i el mal a dins del nostre cor; el bé i el mal que veiem en els altres, el que veiem que hi ha al món.
«Explica'ns la paràbola» (Mt 13,36), li demanen a Jesús els seus deixebles. I nosaltres, avui, podem fer el propòsit de tenir més cura de la nostra oració personal, el nostre tracte quotidià amb Déu. —Senyor, li podem dir, explica'm perquè no avanço suficient en la meva vida interior. Explica'm com puc ser-te més fidel, com puc buscar-te a la meva feina, o través d'aquesta circumstància que no entenc, o no vull. Com puc ser un apòstol qualificat. L'oració és això, demanar-li “explicacions” a Déu. Com és la meva oració? És sincera?, és constant?, és confiada?
Jesucrist ens convida a tenir els ulls fixats al Cel, la nostra casa per a sempre. Sovint vivim embogits per la pressa, i gairebé mai ens aturem a pensar que un dia —llunyà o no, no ho sabem— haurem de donar comptes a Déu de la nostra vida, de com hem fet fructificar les qualitats que ens ha donat. I ens diu el Senyor que a la fi dels temps hi haurà una tria. El Cel ens l'hem de guanyar a la terra, en el dia a dia, sense esperar situacions que potser mai no arribaran. Hem de viure heroicament el que és ordinari, el que aparentment no té cap transcendència. Viure pensant en l'eternitat i ajudar els altres a pensar-hi!: paradoxalment, «s'esforça per a no morir l'home que ha de morir; i no s'esforça per a no pecar l'home que ha de viure eternament» (Sant Julià de Toledo).
Recollirem el que hàgim sembrat. Cal lluitar per donar avui el 100%. I que quan Déu ens cridi a la seva presència li puguem presentar les mans plenes: d'actes de fe, d'esperança, d'amor. Que es concreten en coses molt petites i en petits venciments que, viscuts diàriament, ens fan més cristians, més sants, més humans.
Dia litúrgic: 25 de Juliol: Sant Jaume, apòstol, patród'Espanya
Text de l'Evangeli
(Mt 20,20-28):
En aquell temps, la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà: «Què demanes?». Ella li respongué: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?». Ells li responen: «Sí que podem». Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat.
Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom».
Comentari:
«No sabeu el que demaneu. Hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat»
Avui, en el fragment de l'Evangeli de Sant Mateu hi trobem molts ensenyaments. Em limitaré a subratllar-ne un, el que fa referència a l'absolut domini de Déu damunt la història: tant de tots els homes conjuntament (la humanitat), com de tots i cada un dels grups humans (en el nostre cas, per exemple, el grup familiar dels Zebedeus), com de cada persona individual. Per això, Jesús els diu clarament: «No sabeu què demaneu» (Mt 20,22).
Seuran a la dreta de Jesucrist aquells per a qui el seu Pare ho ha preparat: «Seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat» (Mt 20,23). Així, tal com sona: clar i català. Precisament en català diem: «No es mou fulla que Déu no vulla». I és així perquè Déu és Déu. Diguem-ho també a la inversa: si no fos així, Déu no seria Déu.
Davant aquest fet, que es sobreposa ineludiblement a tot condicionament humà, als homes només ens resta, al principi, l'acceptació i l'adoració (perquè Déu se'ns ha revelat com l'Absolut); fent camí, la confiança i l'amor (perquè Déu se'ns ha revelat, alhora, com a Pare); i al final... al final, això tan gran i definitiu: seure al costat de Jesús (sia a la dreta, sia a l'esquerra, coses en darrer terme, secundàries).
L'enigma de l'elecció i la predestinació divines només es resol, de part nostra, amb la confiança. Val més un mil·ligram de confiança dipositada en el cor de Déu que tot el pes de l'univers prement el nostre pobre platet de la balança. De fet, «sant Jaume va viure poc temps: és que ja al principi se l'enduia un gran ardor: va menysprear totes les coses humanes i ascendí a un cim tan inefable que fou mort immediatament» (Sant Joan Crisòstom).
Dia litúrgic: Diumenge XVII (A) de durant l'any 24-7-2011
Text de l'Evangeli (Mt 13,44-52):
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.
»També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra.
»També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l'aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. Un cop plena, la treuen a la platja, s'asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.
»¿Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí». Ell els diu: «Doncs bé, tot mestre de la Llei que s'ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles».
Comentari: Mn. Enric PRAT i Jordana (Sort, Lleida, Espanya)
«Un tresor amagat en un camp; un mercader que busca perles fines»
Avui, l'Evangeli ens vol ajudar a mirar endins, a trobar quelcom amagat: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp» (Mt 13,44). Quan parlem de tresor ens referim a quelcom d'un valor excepcional, de la màxima vàlua, no a coses o situacions que, encara que estimades, no deixen d'ésser fugisseres i quincalla barata, com són les satisfaccions i plaers temporals: allò que tanta gent s'extenua cercant al defora, i es desencisa un cop trobat i experimentat.
El tresor que proposa Jesús és colgat al més pregon de la nostra ànima, al nucli mateix del nostre ésser. És el Regne de Déu. Consisteix a trobar-nos amorosament, de manera misteriosa, amb la Font de la vida, de la bellesa, de la veritat i del bé, i a romandre units a la mateixa Font fins que, acomplert el temps del nostre pelegrinatge, i lliures de tota bijuteria inútil, el Regne del cel que hem buscat al nostre cor i hem conreat en la fe i en l'amor, s'esbadelli com una flor i aparegui la lluïssor del tresor amagat.
Alguns, com sant Pau o el mateix bon lladre, s'han topat amb el Regne de Déu sobtadament o de manera impensada, perquè els camins del Senyor són infinits, però normalment, per arribar a descobrir el tresor, cal buscar-lo intencionadament: «També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines» (Mt 13,45). Potser aquest tresor només és trobat per aquells que no es donen fàcilment per satisfets, pels qui no s'acontenten amb poca cosa, pels idealistes, pels aventurers.
En l'ordre temporal, dels inquiets i inconformistes en diem persones ambicioses, i en el món de l'esperit, són els sants. Ells estan disposats a vendre-ho tot per tal de comprar el camp, com ho diu sant Joan de la Creu: «Per a venir a posseir-ho tot, no vulguis posseir quelcom en res».
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.
»També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra.
»També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l'aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. Un cop plena, la treuen a la platja, s'asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.
»¿Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí». Ell els diu: «Doncs bé, tot mestre de la Llei que s'ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles».
Comentari: Mn. Enric PRAT i Jordana (Sort, Lleida, Espanya)
«Un tresor amagat en un camp; un mercader que busca perles fines»
Avui, l'Evangeli ens vol ajudar a mirar endins, a trobar quelcom amagat: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp» (Mt 13,44). Quan parlem de tresor ens referim a quelcom d'un valor excepcional, de la màxima vàlua, no a coses o situacions que, encara que estimades, no deixen d'ésser fugisseres i quincalla barata, com són les satisfaccions i plaers temporals: allò que tanta gent s'extenua cercant al defora, i es desencisa un cop trobat i experimentat.
El tresor que proposa Jesús és colgat al més pregon de la nostra ànima, al nucli mateix del nostre ésser. És el Regne de Déu. Consisteix a trobar-nos amorosament, de manera misteriosa, amb la Font de la vida, de la bellesa, de la veritat i del bé, i a romandre units a la mateixa Font fins que, acomplert el temps del nostre pelegrinatge, i lliures de tota bijuteria inútil, el Regne del cel que hem buscat al nostre cor i hem conreat en la fe i en l'amor, s'esbadelli com una flor i aparegui la lluïssor del tresor amagat.
Alguns, com sant Pau o el mateix bon lladre, s'han topat amb el Regne de Déu sobtadament o de manera impensada, perquè els camins del Senyor són infinits, però normalment, per arribar a descobrir el tresor, cal buscar-lo intencionadament: «També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines» (Mt 13,45). Potser aquest tresor només és trobat per aquells que no es donen fàcilment per satisfets, pels qui no s'acontenten amb poca cosa, pels idealistes, pels aventurers.
En l'ordre temporal, dels inquiets i inconformistes en diem persones ambicioses, i en el món de l'esperit, són els sants. Ells estan disposats a vendre-ho tot per tal de comprar el camp, com ho diu sant Joan de la Creu: «Per a venir a posseir-ho tot, no vulguis posseir quelcom en res».
Dia litúrgic: Dissabte XVI de durant l'any Santoral 23 de Juliol: Santa Brígida, religiosa, patrona d'Europa
Text de l'Evangeli (Mt 13,24-30):
En aquell temps, Jesús proposà a la gent aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se'n va anar. Quan els brins van créixer i es va formar l'espiga, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren: ‘Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?’. Ell els respongué: ‘Això ho ha fet un enemic’. Els mossos li diuen: ‘¿Vols que anem a arrencar el jull?’. Ell els respon: ‘No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner’».
Comentari:
«Deixeu que creixin junts»
Avui considerem una paràbola que és ocasió per a referir-nos a la vida de la comunitat on s'hi barregen, contínuament, el bé i el mal, l'Evangeli i el pecat. L'actitud lògica seria liquidar aquesta situació, tal com ho pretenen els servents: «¿Vols que anem a arrencar el jull?» (Mt 13,28). Però la paciència de Déu és infinita, espera fins al darrer moment —com un pare bo— la possibilitat del canvi: «Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega» (Mt 13,30).
Una realitat ambigua i mediocre, però en ella hi creix el Regne. Es tracta de sentir-nos cridats a descobrir els senyals del Regne de Déu per tal de potenciar-lo. I, d'una altra banda, no afavorir res que ajudi a conformar-nos en la mediocritat. Nogensmenys, el fet de viure en una barreja de bé i mal no ha d'impedir l'avenç en la nostra vida espiritual; el contrari seria convertir el nostre blat en jull. «Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?» (Mt 13,27). És impossible créixer d'una altra manera, ni podem cercar el Regne en cap altre lloc que no sigui en aquesta societat en la que vivim. La nostra tasca serà fer que neixi el Regne de Déu.
L'Evangeli ens convida a no atorgar crèdit als “purs”, a superar els aspectes de puritanisme i d'intolerància que hi puguin haver en la comunitat cristiana. Fàcilment es donen actituds d'aquest tarannà en totes les col·lectivitats, per més sanes que intentin ser. Abocats a un ideal, tots tenim la temptació de pensar que uns ja l'hem assolit, i que d'altres es troben lluny. Jesús constata que tots estem en camí, absolutament tots.
Vigilem per a no deixar que el maligne es fiqui en les nostres vides, cosa que succeeix quan ens acomodem al món. Deia santa Àngela de la Creu que «no s'ha de donar oïda a les veus del món, que arreu es fa això o allò; nosaltres sempre el mateix, sense inventar variacions, i seguint la manera de fer les coses, que són com un tresor amagat; són les que ens obriran les portes del cel». Que la Mare de Déu ens concedeixi acomodar-nos només a l'amor.
Vols ajudar-nos? Si t'ha agradat molt aquest comentari, si us plau fes clic aquí.
En aquell temps, Jesús proposà a la gent aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se'n va anar. Quan els brins van créixer i es va formar l'espiga, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren: ‘Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?’. Ell els respongué: ‘Això ho ha fet un enemic’. Els mossos li diuen: ‘¿Vols que anem a arrencar el jull?’. Ell els respon: ‘No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner’».
Comentari:
«Deixeu que creixin junts»
Avui considerem una paràbola que és ocasió per a referir-nos a la vida de la comunitat on s'hi barregen, contínuament, el bé i el mal, l'Evangeli i el pecat. L'actitud lògica seria liquidar aquesta situació, tal com ho pretenen els servents: «¿Vols que anem a arrencar el jull?» (Mt 13,28). Però la paciència de Déu és infinita, espera fins al darrer moment —com un pare bo— la possibilitat del canvi: «Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega» (Mt 13,30).
Una realitat ambigua i mediocre, però en ella hi creix el Regne. Es tracta de sentir-nos cridats a descobrir els senyals del Regne de Déu per tal de potenciar-lo. I, d'una altra banda, no afavorir res que ajudi a conformar-nos en la mediocritat. Nogensmenys, el fet de viure en una barreja de bé i mal no ha d'impedir l'avenç en la nostra vida espiritual; el contrari seria convertir el nostre blat en jull. «Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?» (Mt 13,27). És impossible créixer d'una altra manera, ni podem cercar el Regne en cap altre lloc que no sigui en aquesta societat en la que vivim. La nostra tasca serà fer que neixi el Regne de Déu.
L'Evangeli ens convida a no atorgar crèdit als “purs”, a superar els aspectes de puritanisme i d'intolerància que hi puguin haver en la comunitat cristiana. Fàcilment es donen actituds d'aquest tarannà en totes les col·lectivitats, per més sanes que intentin ser. Abocats a un ideal, tots tenim la temptació de pensar que uns ja l'hem assolit, i que d'altres es troben lluny. Jesús constata que tots estem en camí, absolutament tots.
Vigilem per a no deixar que el maligne es fiqui en les nostres vides, cosa que succeeix quan ens acomodem al món. Deia santa Àngela de la Creu que «no s'ha de donar oïda a les veus del món, que arreu es fa això o allò; nosaltres sempre el mateix, sense inventar variacions, i seguint la manera de fer les coses, que són com un tresor amagat; són les que ens obriran les portes del cel». Que la Mare de Déu ens concedeixi acomodar-nos només a l'amor.
Vols ajudar-nos? Si t'ha agradat molt aquest comentari, si us plau fes clic aquí.
Dia litúrgic: 22 de Juliol: Santa Maria Magdalena
Text de l'Evangeli
(Jn 20,1-2.11-18):
El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat».
Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre. Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l'un al cap i l'altre als peus. Ells li diuen: «Dona, per què plores?». Ella els respon: «S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat». Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no s'adonava que fos Ell. Jesús li diu: «Dona, per què plores? Qui busques?». Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: «Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré». Li diu Jesús: «Maria!». Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: «Rabuni» —que vol dir “mestre”—. Jesús li diu: «Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: ‘Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu’. Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor». També els va contar el que Ell li havia dit.
Comentari:
«Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: “He vist el Senyor”»
Avui, celebrem la festa de Santa Maria Magdalena. Acostuma a ser propi del jovent sentir-se apassionat bojament per alguna pel·lícula fins al punt d'arribar a identificar-se personalment amb algun dels protagonistes. Els cristians hauríem de ser sempre joves en aquest sentit davant la vida de Jesús de Natzaret, i saber-nos identificar amb aquesta gran dona de la qual ens parla l'Evangeli, Maria Magdalena. Ella va seguir els camins de Jesús, va escoltar la seva Paraula, i el Crist li va correspondre concedint-li el privilegi històric de ser la primera a qui fou comunicat el fet de la resurrecció.
Diu l'evangelista que al principi ella no el va reconèixer, sinó que el va confondre amb un pagès del lloc. Però quan el Senyor la crida pel seu nom: «Maria», potser per la manera peculiar de dir-li, llavors aquesta santa dona no va dubtar-hi ni un instant: «Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: «Rabuni —que vol dir “mestre”—» (Jn 20,16). Després de la seva trobada amb Jesús, ella fou la primera que va córrer a anunciar-ho als altres deixebles: «Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: ‘He vist el Senyor’. També els va contar el que Ell li havia dit» (Jn 20,18).
El cristià que, en el seu programa diari de vida, té cura del tracte amb el Crist en l'Eucaristia fent una estona de pregària contemplativa i conrea la lectura assídua de l'Evangeli de Jesús, també tindrà el privilegi d'escoltar la crida personal del Senyor. És el mateix Crist qui ens crida personalment pel nostre nom i ens anima a seguir el camí ferm de la santedat.
«La pregària és conversa i diàleg amb Déu: contemplació per als qui es distreuen, seguretat d'allò que hom espera, igualtat de condició i d'honor amb els àngels, progrés i increment dels béns, esmena dels pecats, remei dels mals, fruit dels béns presents, garantia dels béns futurs» (Sant Gregori de Nissa).
Diguem-li al Senyor: —Jesús, que la meva amistat amb vós sigui tan forta i profunda que, com Maria Magdalena, sàpiga reconèixer-vos en la meva vida.
Dia litúrgic: Dijous XVI de durant l'any 21-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 13,10-17):
En aquell temps, els deixebles s'acostaren i li van preguntar: «Per què els parles en paràboles?». Ell els respongué: «A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però no a ells. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Així es compleix en ells aquella profecia d'Isaïes que diu: ‘Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu. S'ha fet insensible, el cor d'aquest poble! S'han tapat les orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués i es convertissin. I jo els guariria!’.
»Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! Us asseguro que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.
Comentari:
«Feliços els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten!»
Avui recordem la “lloança” adreçada per Jesucrist als qui l'envoltaven en aquells dies: «Feliços els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten!» (Mt 10,16). I ens preguntem: ¿s'adrecen també a nosaltres aquestes paraules de Jesús, o son només per aquells que el van veure i escoltar directament? Sembla que els feliços són ells, que tingueren la sort de conviure amb Jesús, de romandre físicament i sensiblement al seu costat. Mentre que nosaltres estaríem més aviat en el grup dels justos i profetes —sense ser justos ni ser profetes!— que voldríem haver vist i haver sentit.
Però no oblidem que el Senyor es refereix als justos i profetes d'abans de la seva vinguda, de la seva revelació: «Us asseguro que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren» (Mt 10,17). Amb Ell arriba la plenitud dels temps, i nosaltres ens trobem en aquesta plenitud, estem ja en el temps de Crist, en el temps de la salvació. Certament que no hem vist Jesús amb els nostres ulls, però sí que l'hem conegut i el coneixem. I no hem sentit amb les nostres oïdes la seva veu, però sí que hem escoltat i escoltem les seves paraules. El coneixement que ens dóna la fe, tot i que no és sensible, és un autèntic coneixement, ens posa en contacte amb la veritat, i, per això, ens fa feliços, ens fa estar contents.
Agraïm la nostra fe cristiana, estiguem-hi contents. Intentem que el nostre tracte amb Jesús sigui de prop, no de lluny, com el tractaven aquells deixebles que estaven al seu costat, que el veien i el sentien. No mirem Jesús com des del present al passat, sinó des del present al present, estiguem realment en el seu temps, un temps que no acaba. La pregària —parlar amb el Senyor— i l'Eucaristia —rebre'l— ens asseguren aquesta proximitat amb Ell, i fan que realment siguem feliços tot mirant-lo amb ulls i orelles de fe. «Rep, doncs, la imatge de Déu que vas perdre per les teves males obres» (Sant Agustí).
(Mt 13,10-17):
En aquell temps, els deixebles s'acostaren i li van preguntar: «Per què els parles en paràboles?». Ell els respongué: «A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però no a ells. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Així es compleix en ells aquella profecia d'Isaïes que diu: ‘Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu. S'ha fet insensible, el cor d'aquest poble! S'han tapat les orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués i es convertissin. I jo els guariria!’.
»Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! Us asseguro que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.
Comentari:
«Feliços els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten!»
Avui recordem la “lloança” adreçada per Jesucrist als qui l'envoltaven en aquells dies: «Feliços els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten!» (Mt 10,16). I ens preguntem: ¿s'adrecen també a nosaltres aquestes paraules de Jesús, o son només per aquells que el van veure i escoltar directament? Sembla que els feliços són ells, que tingueren la sort de conviure amb Jesús, de romandre físicament i sensiblement al seu costat. Mentre que nosaltres estaríem més aviat en el grup dels justos i profetes —sense ser justos ni ser profetes!— que voldríem haver vist i haver sentit.
Però no oblidem que el Senyor es refereix als justos i profetes d'abans de la seva vinguda, de la seva revelació: «Us asseguro que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren» (Mt 10,17). Amb Ell arriba la plenitud dels temps, i nosaltres ens trobem en aquesta plenitud, estem ja en el temps de Crist, en el temps de la salvació. Certament que no hem vist Jesús amb els nostres ulls, però sí que l'hem conegut i el coneixem. I no hem sentit amb les nostres oïdes la seva veu, però sí que hem escoltat i escoltem les seves paraules. El coneixement que ens dóna la fe, tot i que no és sensible, és un autèntic coneixement, ens posa en contacte amb la veritat, i, per això, ens fa feliços, ens fa estar contents.
Agraïm la nostra fe cristiana, estiguem-hi contents. Intentem que el nostre tracte amb Jesús sigui de prop, no de lluny, com el tractaven aquells deixebles que estaven al seu costat, que el veien i el sentien. No mirem Jesús com des del present al passat, sinó des del present al present, estiguem realment en el seu temps, un temps que no acaba. La pregària —parlar amb el Senyor— i l'Eucaristia —rebre'l— ens asseguren aquesta proximitat amb Ell, i fan que realment siguem feliços tot mirant-lo amb ulls i orelles de fe. «Rep, doncs, la imatge de Déu que vas perdre per les teves males obres» (Sant Agustí).
Dia litúrgic: Dimecres XVI de durant l'any 20-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 13,1-9):
En aquell temps, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'Ell, que va haver de pujar en una barca i s'hi assegué. La gent es quedà vora l'aigua. Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia: «Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u. Qui tingui orelles, que escolti».
Comentari:
«Un sembrador va sortir a sembrar»
Avui, Jesús —en la ploma de Mateu— comença a introduir-nos en els misteris del Regne, a través d'aquesta manera tan característica de presentar-nos la seva dinàmica per mitjà de paràboles.
La llavor és la paraula proclamada, i el sembrador és Ell mateix. Aquest no cerca sembrar en el millor dels terrenys per tal d'assegurar-se la millor collita. Ell ha vingut per tal que tots «tinguin vida, i en tinguin a desdir» (Jn 10,10). Per això, no escatima en escampar grapats generosos de llavors, sia «arran del camí» (Mt 13,4), com en «un terreny rocós» (v. 5), o «enmig dels cards» (v. 7), i, finalment, en «terra bona» (v. 8).
Així, les llavors llençades per generosos punys produeixen el percentatge de rendiment que les possibilitats “toponímiques” li permeten. El Concili Vaticà II ens diu: «La Paraula de Déu és comparada a la llavor sembrada en un camp: els qui l'escolten amb fe i s'uneixen al petit ramat de Crist han acceptat el Regne mateix; després la llavor, per la seva pròpia virtut, germina i creix fins al temps dels esplets» (Lumen gentium, n. 5).
«Els qui escolten amb fe», ens diu el Concili. Tu estàs habituat a escoltar-la, potser a llegir-la, i fins i tot a meditar-la. Segons la profunditat de la teva audició en la fe, serà la possibilitat de rendiment en els fruits. Tot i que aquests vénen, en certa manera, garantits per la potència vital de la paraula-llavor, no és menor la responsabilitat que et pertoca a la seva atenta audició. Per això, «Qui tingui orelles, que escolti» (Mt 13,9).
Demana avui al Senyor l'ànsia del profeta: «Quan m'arribava la teva paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l'alegria del meu cor. Jo porto el teu nom, Senyor, Déu de l'univers» (Jr 15,16).
(Mt 13,1-9):
En aquell temps, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'Ell, que va haver de pujar en una barca i s'hi assegué. La gent es quedà vora l'aigua. Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia: «Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u. Qui tingui orelles, que escolti».
Comentari:
«Un sembrador va sortir a sembrar»
Avui, Jesús —en la ploma de Mateu— comença a introduir-nos en els misteris del Regne, a través d'aquesta manera tan característica de presentar-nos la seva dinàmica per mitjà de paràboles.
La llavor és la paraula proclamada, i el sembrador és Ell mateix. Aquest no cerca sembrar en el millor dels terrenys per tal d'assegurar-se la millor collita. Ell ha vingut per tal que tots «tinguin vida, i en tinguin a desdir» (Jn 10,10). Per això, no escatima en escampar grapats generosos de llavors, sia «arran del camí» (Mt 13,4), com en «un terreny rocós» (v. 5), o «enmig dels cards» (v. 7), i, finalment, en «terra bona» (v. 8).
Així, les llavors llençades per generosos punys produeixen el percentatge de rendiment que les possibilitats “toponímiques” li permeten. El Concili Vaticà II ens diu: «La Paraula de Déu és comparada a la llavor sembrada en un camp: els qui l'escolten amb fe i s'uneixen al petit ramat de Crist han acceptat el Regne mateix; després la llavor, per la seva pròpia virtut, germina i creix fins al temps dels esplets» (Lumen gentium, n. 5).
«Els qui escolten amb fe», ens diu el Concili. Tu estàs habituat a escoltar-la, potser a llegir-la, i fins i tot a meditar-la. Segons la profunditat de la teva audició en la fe, serà la possibilitat de rendiment en els fruits. Tot i que aquests vénen, en certa manera, garantits per la potència vital de la paraula-llavor, no és menor la responsabilitat que et pertoca a la seva atenta audició. Per això, «Qui tingui orelles, que escolti» (Mt 13,9).
Demana avui al Senyor l'ànsia del profeta: «Quan m'arribava la teva paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l'alegria del meu cor. Jo porto el teu nom, Senyor, Déu de l'univers» (Jr 15,16).
Dia litúrgic: Dimarts XVI de durant l'any 19-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 12,46-50):
En aquell temps, mentre Jesús s'adreçava a la gent, la seva mare i els seus germans, que eren fora, volien parlar amb ell. Algú li digué: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu». Ell li respongué: «¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans?». Llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: «Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare».
Comentari:
«El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és (...) la meva mare»
Avui, l'Evangeli se'ns presenta, de bell antuvi, sorprenent: «¿Qui és la meva mare?» (Mt 12,48), es pregunta Jesús. Sembla que el Senyor tingui una actitud despectiva vers Maria. No és així. El que Jesús vol deixar clar aquí és que als seus ulls —ulls de Déu!— el valor decisiu de la persona no rau en fets de la carn i la sang, sinó en la disposició espiritual d'acolliment de la voluntat de Déu: «Assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: ‘Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare’» (Mt 12,49-50). En aquell moment, la voluntat de Déu era que Ell evangelitzés els qui l'escoltaven i que aquests l'escoltessin. Això passava pel davant de qualsevol altre valor, per entranyable que fos. Per tal de fer la voluntat del Pare, Jesucrist havia deixat Maria i ara estava predicant lluny de casa.
Però, ¿qui ha estat més disposat a fer la voluntat de Déu que Maria? «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). Per això, sant Agustí diu que Maria, primer va acollir la paraula de Déu en l'esperit per l'obediència, i només després la va concebre en el seu si per l'Encarnació.
Amb altres paraules: Déu ens estima a la mesura de la nostra santedat. Maria és santíssima i, per tant, és estimadíssima. Ara bé, ser sants no és la causa de què Déu ens estimi. Al revés: perquè Ell ens estima, ens fa sants. El primer en estimar sempre és el Senyor (cf. 1Jn 4,10). Maria ens ho ensenya en dir: «Ell ha mirat la petitesa de la seva serventa» (Lc 1,48). Als ulls de Déu som petits; però Ell vol engrandir-nos, santificar-nos.
(Mt 12,46-50):
En aquell temps, mentre Jesús s'adreçava a la gent, la seva mare i els seus germans, que eren fora, volien parlar amb ell. Algú li digué: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu». Ell li respongué: «¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans?». Llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: «Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare».
Comentari:
«El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és (...) la meva mare»
Avui, l'Evangeli se'ns presenta, de bell antuvi, sorprenent: «¿Qui és la meva mare?» (Mt 12,48), es pregunta Jesús. Sembla que el Senyor tingui una actitud despectiva vers Maria. No és així. El que Jesús vol deixar clar aquí és que als seus ulls —ulls de Déu!— el valor decisiu de la persona no rau en fets de la carn i la sang, sinó en la disposició espiritual d'acolliment de la voluntat de Déu: «Assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: ‘Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare’» (Mt 12,49-50). En aquell moment, la voluntat de Déu era que Ell evangelitzés els qui l'escoltaven i que aquests l'escoltessin. Això passava pel davant de qualsevol altre valor, per entranyable que fos. Per tal de fer la voluntat del Pare, Jesucrist havia deixat Maria i ara estava predicant lluny de casa.
Però, ¿qui ha estat més disposat a fer la voluntat de Déu que Maria? «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). Per això, sant Agustí diu que Maria, primer va acollir la paraula de Déu en l'esperit per l'obediència, i només després la va concebre en el seu si per l'Encarnació.
Amb altres paraules: Déu ens estima a la mesura de la nostra santedat. Maria és santíssima i, per tant, és estimadíssima. Ara bé, ser sants no és la causa de què Déu ens estimi. Al revés: perquè Ell ens estima, ens fa sants. El primer en estimar sempre és el Senyor (cf. 1Jn 4,10). Maria ens ho ensenya en dir: «Ell ha mirat la petitesa de la seva serventa» (Lc 1,48). Als ulls de Déu som petits; però Ell vol engrandir-nos, santificar-nos.
Dia litúrgic: Dilluns XVI de durant l'any 18-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 12,38-42):
En aquell temps, alguns mestres de la Llei i fariseus digueren a Jesús: «Mestre, volem veure un senyal». Ell els respongué: «La gent d'aquesta generació dolenta i adúltera demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el del profeta Jonàs. Perquè així com Jonàs va estar tres dies i tres nits en el ventre del gran peix, també el Fill de l'home estarà tres dies i tres nits en el cor de la terra. El dia del judici, els habitants de Nínive s'aixecaran per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs. El dia del judici, la reina del país del sud s'alçarà per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ella va venir de l'altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó».
Comentari:
«Mestre, volem veure un senyal»
Avui contemplem en l'Evangeli alguns mestres de la Llei i fariseus tot desitjant que Jesús demostri la seva procedència divina amb un senyal prodigiós (cf. Mt 12,38). N'havia fet molts, suficients per a mostrar no solament que venia de Déu, sinó que era Déu. Però, tot i els molts miracles realitzats, no en tenien prou: per més que n'hagués fet, no haurien cregut.
Jesús, amb to profètic, prenent ocasió d'un senyal prodigiós de l'Antic Testament, anuncia la seva mort, sepultura i resurrecció: «Així com Jonàs va estar tres dies i tres nits en el ventre del gran peix, també el Fill de l'home estarà tres dies i tres nits en el cor de la terra» (Mt 12,40), sortint-ne ple de vida.
Els de Nínive, per la conversió i la penitència, recobraren l'amistat amb Déu. També nosaltres, per la conversió, la penitència i el baptisme, hem estat sepultats amb Crist, i vivim per Ell i en Ell, ara i per sempre, havent donat un vertader pas “pasqual”: pas de mort a vida, del pecat a la gràcia. Deslliurats de l'esclavatge del dimoni, esdevenim fills de Déu. És “el gran prodigi”, que il·lustra la nostra fe i l'esperança de viure estimant com Déu mana, per a posseir Déu Amor en plenitud.
Gran prodigi, tant el de la Pasqua de Jesús com el de la nostra pel baptisme. Ningú els ha vist, ja que Jesús sortí del sepulcre, ple de Vida, i nosaltres del pecat, plens de vida divina. Ho creiem i vivim tot evitant caure en la incredulitat dels qui volen veure per a creure, o dels qui voldrien l'Església sense l'opacitat dels humans que la composem. Que ens basti el fet Pasqual de Crist, que tan fondament repercuteix en tots els humans i en tota la creació, i és causa de tants “miracles de la gràcia”.
La Mare de Déu es fià de la Paraula de Déu, i no hagué de córrer al sepulcre a embalsamar el cos del seu Fill i a comprovar el sepulcre buit: simplement cregué i “veié”.
(Mt 12,38-42):
En aquell temps, alguns mestres de la Llei i fariseus digueren a Jesús: «Mestre, volem veure un senyal». Ell els respongué: «La gent d'aquesta generació dolenta i adúltera demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el del profeta Jonàs. Perquè així com Jonàs va estar tres dies i tres nits en el ventre del gran peix, també el Fill de l'home estarà tres dies i tres nits en el cor de la terra. El dia del judici, els habitants de Nínive s'aixecaran per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs. El dia del judici, la reina del país del sud s'alçarà per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ella va venir de l'altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó».
Comentari:
«Mestre, volem veure un senyal»
Avui contemplem en l'Evangeli alguns mestres de la Llei i fariseus tot desitjant que Jesús demostri la seva procedència divina amb un senyal prodigiós (cf. Mt 12,38). N'havia fet molts, suficients per a mostrar no solament que venia de Déu, sinó que era Déu. Però, tot i els molts miracles realitzats, no en tenien prou: per més que n'hagués fet, no haurien cregut.
Jesús, amb to profètic, prenent ocasió d'un senyal prodigiós de l'Antic Testament, anuncia la seva mort, sepultura i resurrecció: «Així com Jonàs va estar tres dies i tres nits en el ventre del gran peix, també el Fill de l'home estarà tres dies i tres nits en el cor de la terra» (Mt 12,40), sortint-ne ple de vida.
Els de Nínive, per la conversió i la penitència, recobraren l'amistat amb Déu. També nosaltres, per la conversió, la penitència i el baptisme, hem estat sepultats amb Crist, i vivim per Ell i en Ell, ara i per sempre, havent donat un vertader pas “pasqual”: pas de mort a vida, del pecat a la gràcia. Deslliurats de l'esclavatge del dimoni, esdevenim fills de Déu. És “el gran prodigi”, que il·lustra la nostra fe i l'esperança de viure estimant com Déu mana, per a posseir Déu Amor en plenitud.
Gran prodigi, tant el de la Pasqua de Jesús com el de la nostra pel baptisme. Ningú els ha vist, ja que Jesús sortí del sepulcre, ple de Vida, i nosaltres del pecat, plens de vida divina. Ho creiem i vivim tot evitant caure en la incredulitat dels qui volen veure per a creure, o dels qui voldrien l'Església sense l'opacitat dels humans que la composem. Que ens basti el fet Pasqual de Crist, que tan fondament repercuteix en tots els humans i en tota la creació, i és causa de tants “miracles de la gràcia”.
La Mare de Déu es fià de la Paraula de Déu, i no hagué de córrer al sepulcre a embalsamar el cos del seu Fill i a comprovar el sepulcre buit: simplement cregué i “veié”.
Dia litúrgic: Diumenge XVI (A) de durant l'any 17-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 13,24-43):
En aquell temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se'n va anar. Quan els brins van créixer i es va formar l'espiga, aparegué també el jull.
»Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren: ‘Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?’. Ell els respongué: ‘Això ho ha fet un enemic’. Els mossos li diuen: ‘¿Vols que anem a arrencar el jull?’. Ell els respon: ‘No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner’».
Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques».
Els digué una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar».
Tot això, Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta: «Obriré els llavis per parlar en paràboles, proclamaré coses que estaven amagades des de la creació del món».
Llavors deixà la gent i se'n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren: «Explica'ns la paràbola del jull sembrat en el camp». Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els qui pertanyen al Regne. El jull són els qui pertanyen al Maligne. L'enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti».
Comentari:
«Això ho ha fet un enemic»
Avui, Crist. Sempre, Crist. D'Ell venim; d'Ell vénen totes les bones llavors sembrades en la nostra vida. Déu ens visita —com diu Kempis— amb la consolació i amb la desolació, amb el sabor dolç i l'amarg, amb la flor i l'espina, amb el fred i la calor, amb la bellesa i el sofriment, amb l'alegria i la tristesa, amb el valor i la por... perquè tot ha restat redimit en Crist (Ell també tingué por i la vencé). Tal com ens diu sant Pau, «Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen» (Rm 8,28).
Tot això està bé, però... existeix un misteri d'iniquitat que no procedeix de Déu i que ens sobrepassa i que devasta el jardí de Déu que és l'Església. I voldríem que Déu fos “com” més poderós, que estigués més present, que manés més i no deixés actuar aquestes forces desoladores: «¿Vols que anem a arrencar el jull?» (Mt 13,28). Això ho deia el Papa Joan Pau II en el seu darrer llibre Memòria i identitat: «Patim amb paciència la misericòrdia de Déu», que espera fins el darrer moment per tal d'oferir la salvació a totes les ànimes, especialment les més necessitades de la seva misericòrdia («Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega»: Mt 13,30). I, com que és el Senyor de la vida de cada persona i de la història de la humanitat, mou els fils de les nostres existències, tot respectant la nostra llibertat, de manera que —juntament amb la prova— ens dóna la gràcia sobreabundant per tal de resistir, per tal de santificar-nos, per anar envers Ell, per a ser ofrena permanent, per tal de fer créixer el Regne.
Crist, el diví pedagog, ens introdueix en la seva escola de vida a través de cada encontre, cada esdeveniment. Surt al nostre pas tot dient-nos: —No tingueu por. Ànim. Jo he vençut el món. Jo sóc amb vosaltres tots els dies fins a la fi (cf. Jn 16,33; Mt 28,20). Ens diu també: —No jutgeu; més aviat —com jo— espereu, confieu, pregueu per tots els qui malencerten, santifiqueu-los com a membres que us interessen molt pel fet de ser del vostre propi cos.
(Mt 13,24-43):
En aquell temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se'n va anar. Quan els brins van créixer i es va formar l'espiga, aparegué també el jull.
»Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren: ‘Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?’. Ell els respongué: ‘Això ho ha fet un enemic’. Els mossos li diuen: ‘¿Vols que anem a arrencar el jull?’. Ell els respon: ‘No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner’».
Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques».
Els digué una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar».
Tot això, Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta: «Obriré els llavis per parlar en paràboles, proclamaré coses que estaven amagades des de la creació del món».
Llavors deixà la gent i se'n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren: «Explica'ns la paràbola del jull sembrat en el camp». Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els qui pertanyen al Regne. El jull són els qui pertanyen al Maligne. L'enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti».
Comentari:
«Això ho ha fet un enemic»
Avui, Crist. Sempre, Crist. D'Ell venim; d'Ell vénen totes les bones llavors sembrades en la nostra vida. Déu ens visita —com diu Kempis— amb la consolació i amb la desolació, amb el sabor dolç i l'amarg, amb la flor i l'espina, amb el fred i la calor, amb la bellesa i el sofriment, amb l'alegria i la tristesa, amb el valor i la por... perquè tot ha restat redimit en Crist (Ell també tingué por i la vencé). Tal com ens diu sant Pau, «Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen» (Rm 8,28).
Tot això està bé, però... existeix un misteri d'iniquitat que no procedeix de Déu i que ens sobrepassa i que devasta el jardí de Déu que és l'Església. I voldríem que Déu fos “com” més poderós, que estigués més present, que manés més i no deixés actuar aquestes forces desoladores: «¿Vols que anem a arrencar el jull?» (Mt 13,28). Això ho deia el Papa Joan Pau II en el seu darrer llibre Memòria i identitat: «Patim amb paciència la misericòrdia de Déu», que espera fins el darrer moment per tal d'oferir la salvació a totes les ànimes, especialment les més necessitades de la seva misericòrdia («Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega»: Mt 13,30). I, com que és el Senyor de la vida de cada persona i de la història de la humanitat, mou els fils de les nostres existències, tot respectant la nostra llibertat, de manera que —juntament amb la prova— ens dóna la gràcia sobreabundant per tal de resistir, per tal de santificar-nos, per anar envers Ell, per a ser ofrena permanent, per tal de fer créixer el Regne.
Crist, el diví pedagog, ens introdueix en la seva escola de vida a través de cada encontre, cada esdeveniment. Surt al nostre pas tot dient-nos: —No tingueu por. Ànim. Jo he vençut el món. Jo sóc amb vosaltres tots els dies fins a la fi (cf. Jn 16,33; Mt 28,20). Ens diu també: —No jutgeu; més aviat —com jo— espereu, confieu, pregueu per tots els qui malencerten, santifiqueu-los com a membres que us interessen molt pel fet de ser del vostre propi cos.
Dia litúrgic: Dissabte XV de durant l'any 16-7-2011
FESTIVITAT DE LA VERGE DEL CARME
Text de l'Evangeli
(Mt 12,14-21):
En aquell temps, els fariseus prengueren l'acord de fer morir Jesús. Quan Ell ho va saber, se n'anà d'allí. El va seguir molta gent, i Ell els va curar tots, però els manà severament que no el descobrissin. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: «Aquí teniu el meu servent, que jo he escollit, el meu estimat, en qui m'he complagut. Posaré damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions. No disputarà ni alçarà la veu, no la farà sentir pels carrers. No trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la fins que faci triomfar la justícia. I les nacions posaran l'esperança en el seu nom».
Comentari:
«Ell els va curar tots»
Avui ens trobem un doble missatge. D'una banda, Jesús ens crida amb una bella invitació a seguir-lo: «El va seguir molta gent, i Ell els va curar tots» (Mt 12,15). Si el seguim trobarem remei a les dificultats del camí, com se'ns recordava fa poc: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). D'una altra banda, se'ns mostra la vàlua de l'amor mansuet: «No disputarà ni alçarà la veu» (Mt 12,19).
Ell sap que estem afeixugats i cansats pel pes de les nostres febleses físiques i de caràcter... i per aquesta creu inesperada que ens ha visitat amb tota la seva cruesa, per les desavinences, els desenganys, les tristeses. De fet, «prengueren l'acord de fer morir Jesús» (Mt 12,14) i... nosaltres que sabem que el deixeble no és més que el mestre (cf. Mt 10,24), hem de ser conscients que també haurem de patir incomprensió i persecució.
Tot plegat és un feix que pesa damunt nostre, un farcell que ens doblega. I sentim com si Jesús ens digués: «Deixa el teu farcell als meus peus, jo me n'ocuparé; dóna'm aquest pes que t'aclapara, jo te'l portaré; descarrega't de les teves preocupacions i dóna-me-les a mi...».
És curiós: Jesús ens invita a deixar el nostre pes, però ens n'ofereix un altre: el seu jou, amb la promesa, això sí, de què és suau i lleuger. Ens vol ensenyar que no podem anar pel món sense cap pes. Una càrrega o altra, l'hem de portar. Però que no sigui el nostre farcell ple de materialitat; que sigui el seu pes que no afeixuga.
A l'Àfrica, les mares i germanes més grans porten els menuts a l'esquena. Una vegada, un missioner veié una nena que portava el seu germanet... Li fa: «Vols dir que no és un pes massa gran per a tu?». Ella respon sense pensar-s'ho: «No és un pes, és el meu germanet i me l'estimo». L'amor, el jou de Jesús, no sols no és feixuc, sinó que ens allibera de tot allò que ens aclapara.
Dia litúrgic: Divendres XV de durant l'any 15-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 12,1-8):
En aquell temps, Jesús anava per uns sembrats en dissabte. Els seus deixebles tenien gana i es posaren a arrencar espigues i a menjar-se-les. Quan els fariseus ho veieren, van dir a Jesús: «Mira, els teus deixebles fan allò que no és permès de fer en dissabte». Jesús els respongué: «¿No heu llegit què va fer David quan van tenir gana ell i els qui anaven amb ell: com va entrar al temple de Déu i va menjar els pans d'ofrena, que no podien menjar ni ell ni els qui l'acompanyaven, sinó únicament els sacerdots? ¿I no heu llegit en la Llei que els sacerdots en el temple violen el repòs del dissabte i no en són culpables? Doncs jo us dic que aquí hi ha alguna cosa més gran que el temple. Si haguéssiu entès què vol dir allò de: ‘El que jo vull és amor, i no sacrificis’, no hauríeu condemnat uns homes que no tenen culpa. Perquè el Fill de l'home és senyor del dissabte».
Comentari:
«El que jo vull és amor, i no sacrificis»
Avui, el Senyor s'atansa al sembrat de la teva vida, per recollir fruits de santedat. ¿Trobarà caritat, amor a Déu i al proïsme? Jesús, que corregeix la casuística meticulosa dels rabins, la qual feia insuportable la llei del repòs sabàtic, ¿haurà de recordar-te que només li interessa el teu cor, la teva capacitat d'estimar?
«Mira, els teus deixebles fan allò que no és permès de fer en dissabte» (Mt 12,2). El que resulta més increïble és que ho van dir convençuts. ¿Com prohibir fer el bé, sempre? Alguna cosa et recorda que no hi ha cap motiu que t'excusi d'ajudar els altres. La caritat veritable respecta les exigències de la justícia, evitant de caure en l'arbitrarietat o el capritx, però impedeix el rigorisme que mata l'esperit de la llei de Déu, puix la caritat és una invitació contínua a estimar, a donar-se als altres.
«El que jo vull és amor, i no sacrificis» (Mt 12,7). Repeteix això moltes vegades, per gravar-ho en el teu cor: Déu, que és ric en misericòrdia, ens vol misericordiosos. «Què proper que és Déu del qui confessa la seva misericòrdia! Sí; Déu no és lluny dels contrits de cor» (Sant Agustí). I què lluny que ets de Déu quan permets que el teu cor s'endureixi com una pedra!
Jesucrist va acusar els fariseus de condemnar els innocents. És una acusació greu. ¿I tu? ¿t'interesses de debò per les coses d’altri? ¿els jutges amb afecte, amb simpatia, com qui jutja un amic o un germà? Procura no perdre el nord de la teva vida.
Demana-li a la Mare de Déu que et faci misericordiós, que sàpigues perdonar. Sigues benèvol. I si descobreixes en la teva vida algun detall que desentoni d'aquesta disposició de fons, ara és un bon moment per a rectificar, formulant algun propòsit eficaç.
(Mt 12,1-8):
En aquell temps, Jesús anava per uns sembrats en dissabte. Els seus deixebles tenien gana i es posaren a arrencar espigues i a menjar-se-les. Quan els fariseus ho veieren, van dir a Jesús: «Mira, els teus deixebles fan allò que no és permès de fer en dissabte». Jesús els respongué: «¿No heu llegit què va fer David quan van tenir gana ell i els qui anaven amb ell: com va entrar al temple de Déu i va menjar els pans d'ofrena, que no podien menjar ni ell ni els qui l'acompanyaven, sinó únicament els sacerdots? ¿I no heu llegit en la Llei que els sacerdots en el temple violen el repòs del dissabte i no en són culpables? Doncs jo us dic que aquí hi ha alguna cosa més gran que el temple. Si haguéssiu entès què vol dir allò de: ‘El que jo vull és amor, i no sacrificis’, no hauríeu condemnat uns homes que no tenen culpa. Perquè el Fill de l'home és senyor del dissabte».
Comentari:
«El que jo vull és amor, i no sacrificis»
Avui, el Senyor s'atansa al sembrat de la teva vida, per recollir fruits de santedat. ¿Trobarà caritat, amor a Déu i al proïsme? Jesús, que corregeix la casuística meticulosa dels rabins, la qual feia insuportable la llei del repòs sabàtic, ¿haurà de recordar-te que només li interessa el teu cor, la teva capacitat d'estimar?
«Mira, els teus deixebles fan allò que no és permès de fer en dissabte» (Mt 12,2). El que resulta més increïble és que ho van dir convençuts. ¿Com prohibir fer el bé, sempre? Alguna cosa et recorda que no hi ha cap motiu que t'excusi d'ajudar els altres. La caritat veritable respecta les exigències de la justícia, evitant de caure en l'arbitrarietat o el capritx, però impedeix el rigorisme que mata l'esperit de la llei de Déu, puix la caritat és una invitació contínua a estimar, a donar-se als altres.
«El que jo vull és amor, i no sacrificis» (Mt 12,7). Repeteix això moltes vegades, per gravar-ho en el teu cor: Déu, que és ric en misericòrdia, ens vol misericordiosos. «Què proper que és Déu del qui confessa la seva misericòrdia! Sí; Déu no és lluny dels contrits de cor» (Sant Agustí). I què lluny que ets de Déu quan permets que el teu cor s'endureixi com una pedra!
Jesucrist va acusar els fariseus de condemnar els innocents. És una acusació greu. ¿I tu? ¿t'interesses de debò per les coses d’altri? ¿els jutges amb afecte, amb simpatia, com qui jutja un amic o un germà? Procura no perdre el nord de la teva vida.
Demana-li a la Mare de Déu que et faci misericordiós, que sàpigues perdonar. Sigues benèvol. I si descobreixes en la teva vida algun detall que desentoni d'aquesta disposició de fons, ara és un bon moment per a rectificar, formulant algun propòsit eficaç.
Dia litúrgic: Dijous XV de durant l'any 14-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 11,28-30):
En aquell temps, Jesús digué: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera».
Comentari:
«Veniu a mi tots els que esteu cansats»
Avui, les paraules de Jesús ressonen íntimes i properes. Som conscients que l'home i la dona contemporanis pateixen una enorme pressió psicològica. El món gira i capgira de tal manera que no tenim temps ni pau interior suficients per assimilar aquests canvis. Ens hem allunyat sovint de la simplicitat evangèlica i estem carregats de normes, de compromisos, de planificacions i d'objectius. Ens sentim afeixugats i cansats de lluitar sense veure resultats convincents. Les investigacions recents afirmen que la depressió augmenta. Què ens fa falta per trobar-nos bé?
Avui, a la llum de l'Evangeli, podem revisar quina és la nostra concepció de Déu. Com visc i sento Déu en el meu interior? Quins sentiments em desvetllen la seva presència en la meva vida? Jesús ens ofereix la seva comprensió quan sentim el cansament i tenim ganes de reposar: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). Potser hem lluitat per ser perfectes i en el fons l'únic que volem és sentir-nos estimats. En les seves paraules trobem resposta a la nostra crisi de sentit. El nostre ego ens juga males passades i no ens permet ser tan bons com voldríem. No veiem potser la llum en determinades èpoques. Santa Juliana de Norwich, mística anglesa del segle XIV, va entendre el missatge de Jesús i va escriure: «Tot anirà bé, totes les coses aniran bé».
La proposta de Jesús —«feu-vos deixebles meus» (Mt 11,29)— implica seguir el seu estil de benevolència (voler el bé per a tothom) i d'humilitat de cor (virtut que fa referència a tocar de peus a terra i a què només la gràcia divina ens pot fer enlairar el vol). Ser deixeble exigeix acceptar el jou de Jesús, tot recordant que el seu jou és «suau» i la seva càrrega «lleugera». No sé, però, si n'estem convençuts que és així. Viure com a persona cristiana en el nostre context no resulta gaire fàcil, ja que optem per valors a contracorrent. No deixar-se endur pels diners, pel prestigi o per poder exigeix un esforç. Si ho volem fer tot sols esdevindrà una empresa impossible. Amb Jesús tot és possible i suau.
(Mt 11,28-30):
En aquell temps, Jesús digué: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera».
Comentari:
«Veniu a mi tots els que esteu cansats»
Avui, les paraules de Jesús ressonen íntimes i properes. Som conscients que l'home i la dona contemporanis pateixen una enorme pressió psicològica. El món gira i capgira de tal manera que no tenim temps ni pau interior suficients per assimilar aquests canvis. Ens hem allunyat sovint de la simplicitat evangèlica i estem carregats de normes, de compromisos, de planificacions i d'objectius. Ens sentim afeixugats i cansats de lluitar sense veure resultats convincents. Les investigacions recents afirmen que la depressió augmenta. Què ens fa falta per trobar-nos bé?
Avui, a la llum de l'Evangeli, podem revisar quina és la nostra concepció de Déu. Com visc i sento Déu en el meu interior? Quins sentiments em desvetllen la seva presència en la meva vida? Jesús ens ofereix la seva comprensió quan sentim el cansament i tenim ganes de reposar: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). Potser hem lluitat per ser perfectes i en el fons l'únic que volem és sentir-nos estimats. En les seves paraules trobem resposta a la nostra crisi de sentit. El nostre ego ens juga males passades i no ens permet ser tan bons com voldríem. No veiem potser la llum en determinades èpoques. Santa Juliana de Norwich, mística anglesa del segle XIV, va entendre el missatge de Jesús i va escriure: «Tot anirà bé, totes les coses aniran bé».
La proposta de Jesús —«feu-vos deixebles meus» (Mt 11,29)— implica seguir el seu estil de benevolència (voler el bé per a tothom) i d'humilitat de cor (virtut que fa referència a tocar de peus a terra i a què només la gràcia divina ens pot fer enlairar el vol). Ser deixeble exigeix acceptar el jou de Jesús, tot recordant que el seu jou és «suau» i la seva càrrega «lleugera». No sé, però, si n'estem convençuts que és així. Viure com a persona cristiana en el nostre context no resulta gaire fàcil, ja que optem per valors a contracorrent. No deixar-se endur pels diners, pel prestigi o per poder exigeix un esforç. Si ho volem fer tot sols esdevindrà una empresa impossible. Amb Jesús tot és possible i suau.
Dia litúrgic: Dijous XV de durant l'any 14-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 11,28-30):
En aquell temps, Jesús digué: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera».
Comentari:
«Veniu a mi tots els que esteu cansats»
Avui, les paraules de Jesús ressonen íntimes i properes. Som conscients que l'home i la dona contemporanis pateixen una enorme pressió psicològica. El món gira i capgira de tal manera que no tenim temps ni pau interior suficients per assimilar aquests canvis. Ens hem allunyat sovint de la simplicitat evangèlica i estem carregats de normes, de compromisos, de planificacions i d'objectius. Ens sentim afeixugats i cansats de lluitar sense veure resultats convincents. Les investigacions recents afirmen que la depressió augmenta. Què ens fa falta per trobar-nos bé?
Avui, a la llum de l'Evangeli, podem revisar quina és la nostra concepció de Déu. Com visc i sento Déu en el meu interior? Quins sentiments em desvetllen la seva presència en la meva vida? Jesús ens ofereix la seva comprensió quan sentim el cansament i tenim ganes de reposar: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). Potser hem lluitat per ser perfectes i en el fons l'únic que volem és sentir-nos estimats. En les seves paraules trobem resposta a la nostra crisi de sentit. El nostre ego ens juga males passades i no ens permet ser tan bons com voldríem. No veiem potser la llum en determinades èpoques. Santa Juliana de Norwich, mística anglesa del segle XIV, va entendre el missatge de Jesús i va escriure: «Tot anirà bé, totes les coses aniran bé».
La proposta de Jesús —«feu-vos deixebles meus» (Mt 11,29)— implica seguir el seu estil de benevolència (voler el bé per a tothom) i d'humilitat de cor (virtut que fa referència a tocar de peus a terra i a què només la gràcia divina ens pot fer enlairar el vol). Ser deixeble exigeix acceptar el jou de Jesús, tot recordant que el seu jou és «suau» i la seva càrrega «lleugera». No sé, però, si n'estem convençuts que és així. Viure com a persona cristiana en el nostre context no resulta gaire fàcil, ja que optem per valors a contracorrent. No deixar-se endur pels diners, pel prestigi o per poder exigeix un esforç. Si ho volem fer tot sols esdevindrà una empresa impossible. Amb Jesús tot és possible i suau.
(Mt 11,28-30):
En aquell temps, Jesús digué: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera».
Comentari:
«Veniu a mi tots els que esteu cansats»
Avui, les paraules de Jesús ressonen íntimes i properes. Som conscients que l'home i la dona contemporanis pateixen una enorme pressió psicològica. El món gira i capgira de tal manera que no tenim temps ni pau interior suficients per assimilar aquests canvis. Ens hem allunyat sovint de la simplicitat evangèlica i estem carregats de normes, de compromisos, de planificacions i d'objectius. Ens sentim afeixugats i cansats de lluitar sense veure resultats convincents. Les investigacions recents afirmen que la depressió augmenta. Què ens fa falta per trobar-nos bé?
Avui, a la llum de l'Evangeli, podem revisar quina és la nostra concepció de Déu. Com visc i sento Déu en el meu interior? Quins sentiments em desvetllen la seva presència en la meva vida? Jesús ens ofereix la seva comprensió quan sentim el cansament i tenim ganes de reposar: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). Potser hem lluitat per ser perfectes i en el fons l'únic que volem és sentir-nos estimats. En les seves paraules trobem resposta a la nostra crisi de sentit. El nostre ego ens juga males passades i no ens permet ser tan bons com voldríem. No veiem potser la llum en determinades èpoques. Santa Juliana de Norwich, mística anglesa del segle XIV, va entendre el missatge de Jesús i va escriure: «Tot anirà bé, totes les coses aniran bé».
La proposta de Jesús —«feu-vos deixebles meus» (Mt 11,29)— implica seguir el seu estil de benevolència (voler el bé per a tothom) i d'humilitat de cor (virtut que fa referència a tocar de peus a terra i a què només la gràcia divina ens pot fer enlairar el vol). Ser deixeble exigeix acceptar el jou de Jesús, tot recordant que el seu jou és «suau» i la seva càrrega «lleugera». No sé, però, si n'estem convençuts que és així. Viure com a persona cristiana en el nostre context no resulta gaire fàcil, ja que optem per valors a contracorrent. No deixar-se endur pels diners, pel prestigi o per poder exigeix un esforç. Si ho volem fer tot sols esdevindrà una empresa impossible. Amb Jesús tot és possible i suau.
Dia litúrgic: Dimecres XV de durant l'any 13-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 11,25-27):
En aquell temps, Jesús digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i aquells a qui el Fill el vol revelar».
Comentari:
«Has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos»
Avui, l'Evangeli ens ofereix l'oportunitat de penetrar, per dir-ho així, en l'estructura de la mateixa saviesa divina. ¿A qui de nosaltres no li vindria de gust conèixer palesats els misteris d'aquesta vida? Hi ha enigmes, però, que ni el millor equip d'investigadors del món mai no podrà arribar ni tan sols a detectar. Amb tot, n'hi ha Un davant el qual «no hi ha res d'amagat (...), ni res de secret» (Mc 4,22). Aquest és el qui es dóna a si mateix el nom de “Fill de l'home”, ja que afirma de si mateix: «El Pare ho ha posat tot a les meves mans» (Mt 11,27). La seva naturalesa humana —per mitjà de la unió hipostàtica— ha estat assumida per la Persona del Verb de Déu: és, en una paraula, la Segona Persona de la Santíssima Trinitat, davant la qual no hi ha tenebres i per la qual la nit és més lluminosa que el ple dia.
Un proverbi àrab diu així: «Si en una nit negra una formiga negra puja per una negra paret, Déu la veu». Per a Déu no hi ha secrets ni misteris. Hi ha misteris per a nosaltres, però no per a Déu, davant qui el passat, el present i el futur són oberts i escorcollats fins a la darrera coma.
Diu avui, tot complagut, el Senyor: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Mt 11,25). Sí, perquè ningú no pot pretendre de conèixer aquests o semblants secrets amagats ni traient-los de la foscor amb l'estudi més intens, ni com degut per part de la saviesa. Dels secrets profunds de la vida en sabrà sempre més la velleta sense experiència escolar que el pretensiós científic que ha gastat anys en prestigioses universitats. Hi ha ciència que s'assoleix amb la fe, humilitat i pobresa interiors. Ha dit molt bé Climent d'Alexandria: «La nit és propícia per als misteris; és aleshores quan l'ànima —atenta i humil— es torna envers si mateixa tot reflexionant sobre la seva condició; és aleshores quan troba Déu».
(Mt 11,25-27):
En aquell temps, Jesús digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i aquells a qui el Fill el vol revelar».
Comentari:
«Has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos»
Avui, l'Evangeli ens ofereix l'oportunitat de penetrar, per dir-ho així, en l'estructura de la mateixa saviesa divina. ¿A qui de nosaltres no li vindria de gust conèixer palesats els misteris d'aquesta vida? Hi ha enigmes, però, que ni el millor equip d'investigadors del món mai no podrà arribar ni tan sols a detectar. Amb tot, n'hi ha Un davant el qual «no hi ha res d'amagat (...), ni res de secret» (Mc 4,22). Aquest és el qui es dóna a si mateix el nom de “Fill de l'home”, ja que afirma de si mateix: «El Pare ho ha posat tot a les meves mans» (Mt 11,27). La seva naturalesa humana —per mitjà de la unió hipostàtica— ha estat assumida per la Persona del Verb de Déu: és, en una paraula, la Segona Persona de la Santíssima Trinitat, davant la qual no hi ha tenebres i per la qual la nit és més lluminosa que el ple dia.
Un proverbi àrab diu així: «Si en una nit negra una formiga negra puja per una negra paret, Déu la veu». Per a Déu no hi ha secrets ni misteris. Hi ha misteris per a nosaltres, però no per a Déu, davant qui el passat, el present i el futur són oberts i escorcollats fins a la darrera coma.
Diu avui, tot complagut, el Senyor: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Mt 11,25). Sí, perquè ningú no pot pretendre de conèixer aquests o semblants secrets amagats ni traient-los de la foscor amb l'estudi més intens, ni com degut per part de la saviesa. Dels secrets profunds de la vida en sabrà sempre més la velleta sense experiència escolar que el pretensiós científic que ha gastat anys en prestigioses universitats. Hi ha ciència que s'assoleix amb la fe, humilitat i pobresa interiors. Ha dit molt bé Climent d'Alexandria: «La nit és propícia per als misteris; és aleshores quan l'ànima —atenta i humil— es torna envers si mateixa tot reflexionant sobre la seva condició; és aleshores quan troba Déu».
Dia litúrgic: Dimarts XV de durant l'any 12-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 11,20-24):
En aquell temps, Jesús començà a blasmar les poblacions on havia fet molts dels seus miracles, perquè no s'havien convertit: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien posat cendra i vestits de sac i s'haurien convertit. Per això us dic que el dia del judici serà més suportable per a Tir i Sidó que per a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, ¿et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs! Si a Sodoma s'haguessin fet els miracles que tu has vist, encara avui existiria. Per això et dic que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a tu».
Comentari:
«Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida!»
Avui, l'Evangeli ens parla del judici històric de Déu sobre Corazín, Cafarnaüm i altres ciutats: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien (...) convertit» (Mt 11,21). He meditat aquest passatge entre les seves negres ruïnes, que és tot el que resta d'elles. La meva reflexió no m'ha portat a alegrar-me del fracàs que patiren. Pensava: en les nostres poblacions, en els nostres barris, en les nostres cases, per elles també passà el Senyor i... ¿quin cas hom li ha fet?, ¿quin cas li he fet jo?
Amb una pedra a la mà, m'he dit vers el meu interior: quelcom així restarà de la meva existència històrica, si no visc responsablement la visita del Senyor. He recordat el poeta: «Ànima, aboca't ara a la finestra: veuràs amb quin amor en cridar porfidieja», i avergonyit reconec que jo també he dit: «Demà li obrirem... tant li fa respondre demà» (Lope de Vega).
Quan creuo els inhumans carrers de les nostres “ciutats dormitori”, penso: ¿què es pot fer entre aquests habitants amb qui em sento incapaç d'establir un diàleg, amb qui no puc compartir les meves il·lusions, a qui em resulta impossible transmetre l'amor de Déu? Recordo, aleshores, el lema que escollí sant Francesc de Sales en ser nomenat bisbe de Ginebra —el màxim exponent de la Reforma protestant— en aquell temps: «On Déu ens plantà, cal saber florir». I si amb una pedra en la mà meditava el judici sever de Déu que pot recaure sobre de mi, en altres moments —amb una floreta silvestre, nascuda entre les males herbes i els fems de l'alta muntanya— penso que no haig de perdre l'Esperança. Haig de correspondre a la bondat que Déu ha mostrat amb mi, i així la meva petita generositat dipositada en el cor de qui saludo, la mirada interessada i atenta envers el qui em demana una informació, el meu somriure adreçat al qui em cedeix el pas, florirà en un futur. I el nostre entorn no perdrà la Fe.
(Mt 11,20-24):
En aquell temps, Jesús començà a blasmar les poblacions on havia fet molts dels seus miracles, perquè no s'havien convertit: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien posat cendra i vestits de sac i s'haurien convertit. Per això us dic que el dia del judici serà més suportable per a Tir i Sidó que per a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, ¿et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs! Si a Sodoma s'haguessin fet els miracles que tu has vist, encara avui existiria. Per això et dic que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a tu».
Comentari:
«Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida!»
Avui, l'Evangeli ens parla del judici històric de Déu sobre Corazín, Cafarnaüm i altres ciutats: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien (...) convertit» (Mt 11,21). He meditat aquest passatge entre les seves negres ruïnes, que és tot el que resta d'elles. La meva reflexió no m'ha portat a alegrar-me del fracàs que patiren. Pensava: en les nostres poblacions, en els nostres barris, en les nostres cases, per elles també passà el Senyor i... ¿quin cas hom li ha fet?, ¿quin cas li he fet jo?
Amb una pedra a la mà, m'he dit vers el meu interior: quelcom així restarà de la meva existència històrica, si no visc responsablement la visita del Senyor. He recordat el poeta: «Ànima, aboca't ara a la finestra: veuràs amb quin amor en cridar porfidieja», i avergonyit reconec que jo també he dit: «Demà li obrirem... tant li fa respondre demà» (Lope de Vega).
Quan creuo els inhumans carrers de les nostres “ciutats dormitori”, penso: ¿què es pot fer entre aquests habitants amb qui em sento incapaç d'establir un diàleg, amb qui no puc compartir les meves il·lusions, a qui em resulta impossible transmetre l'amor de Déu? Recordo, aleshores, el lema que escollí sant Francesc de Sales en ser nomenat bisbe de Ginebra —el màxim exponent de la Reforma protestant— en aquell temps: «On Déu ens plantà, cal saber florir». I si amb una pedra en la mà meditava el judici sever de Déu que pot recaure sobre de mi, en altres moments —amb una floreta silvestre, nascuda entre les males herbes i els fems de l'alta muntanya— penso que no haig de perdre l'Esperança. Haig de correspondre a la bondat que Déu ha mostrat amb mi, i així la meva petita generositat dipositada en el cor de qui saludo, la mirada interessada i atenta envers el qui em demana una informació, el meu somriure adreçat al qui em cedeix el pas, florirà en un futur. I el nostre entorn no perdrà la Fe.
Dia litúrgic: Dilluns XV de durant l'any 11-7-2011
Santoral 11 de Juliol: Sant Benet, abat, patró d'Europa
Text de l'Evangeli
(Mt 10,34--11,1):
En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa. He vingut a desunir el fill i el pare, la filla i la mare, la nora i la sogra. Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva.
»Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà. Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos. I tothom qui doni un got d'aigua fresca a un d'aquests petits només perquè és deixeble meu, us asseguro que no quedarà sense recompensa.
Quan Jesús hagué acabat de donar aquestes instruccions als seus dotze deixebles, se'n va anar a ensenyar i a predicar per aquelles poblacions.
Comentari:
«Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi»
Avui, Jesús ens ofereix una barreja explosiva de recomanacions; és com un d'aquells banquets, tan de moda, on els plats són petites “tapes” per assaborir. Es tracta de consells profunds i molt durs de pair, adreçats als seus deixebles en el centre del seu procés de formació i preparació missionera (cf. Mt 11,1). Hem de contemplar el text per blocs separats per poder-los tastar.
Jesús comença a fer saber l'efecte del seu ensenyament. Més enllà dels efectes positius que són evidents en l'actuar del Senyor, l'Evangeli evoca els contratemps i els efectes secundaris de la predicació: «Els enemics de cadascú seran els mateixos de casa seva» (Mt 10,36). Aquesta és la paradoxa de viure la fe: la possibilitat d'enfrontar-nos, fins i tot amb els més pròxims, quan no entenem qui és Jesús, el Senyor, i no el percebem com el Mestre de la comunió.
En un segon moment, Jesús demana d'ocupar el lloc principal en la nostra escala d'estimació: «Qui estima el pare o la mare més que a mi…» (Mt 10,37), «qui estima els fills més que a mi…» (Mt 10,37). D'aquesta manera, ens proposa deixar-nos acompanyar per Ell com a presència de Déu, ja que «qui m'acull a mi acull el qui m'ha enviat» (Mt 10,40). L'efecte de viure acompanyats del Senyor, acollit a casa nostra, és gaudir de la recompensa dels profetes i dels justos, perquè hem rebut un profeta i un just.
La recomanació del Mestre acaba valorant els petits gestos d'ajuda i suport a aquells que viuen acompanyats del Senyor, als seus deixebles, que som tots els cristians. «I tothom que doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, només perquè és el meu deixeble...» (Mt 10,42). D'aquest consell en neix una responsabilitat: quan tractem amb el pròxim, cal ésser molt conscients que aquell que viu amb el Senyor, sigui qui sigui, ha de ser tractat com el tractaríem a Ell. Diu sant Joan Crisòstom: «Si l'amor estigués escampat per tot arreu, naixerien d'ell una infinitat de béns».
Dia litúrgic: Diumenge XV (A) de durant l'any 10-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 13,1-23):
Aquell dia, Jesús sortí de casa i s'assegué vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'Ell, que va haver de pujar en una barca i s'hi assegué. La gent es quedà vora l'aigua. Ell els va parlar llargament en paràboles.
Deia: «Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u. Qui tingui orelles, que escolti».
Els deixebles s'acostaren i li van preguntar: «Per què els parles en paràboles?». Ell els respongué: «A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però no a ells. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això, els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Així es compleix en ells aquella profecia d'Isaïes que diu: ‘Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu. S'ha fet insensible, el cor d'aquest poble! S'han tapat les orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués i es convertissin. I jo els guariria! Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! Us asseguro que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren’.
»Per tant, escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, però no té cap arrel dintre d'ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d'aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u».
Comentari:
«Un sembrador va sortir a sembrar»
Avui, considerem la paràbola del sembrador. Té una força i un encís especials perquè és paraula del propi Senyor Jesús.
El missatge és clar: Déu és generós tot sembrant, però la concreció dels fruits de la seva sembra depenen també —i alhora— de la nostra lliure correspondència. Que el fruit depengui de la terra on cau és quelcom que l'experiència de tots els dies ens ho confirma. Per exemple, entre els alumnes d'un mateix col·legi i d'una mateixa classe, uns acaben amb vocació religiosa i d'altres ateus. Han escoltat el mateix, però la llavor va caure en terra distinta.
La terra bona és el nostre cor. En part és cosa de la naturalesa; però sobretot depèn de la nostra voluntat. Hi ha persones que prefereixen gaudir abans que ésser millors. En elles succeeix allò mateix de la paràbola: la mala herba (és a dir, les preocupacions d'aquest món i la seducció de les riqueses) «arriben a ofegar la Paraula; per això no dóna fruit» (Mt 13,22).
Però els qui, en canvi, valoren l'ésser, acollen amb amor la llavor de Déu i la fan fructificar. Tot i que per a fer-ho han de mortificar-se. Ja ho digué el Crist: «Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit» (Jn 12,24). També ens advertí el Senyor que el camí de la salvació és estret i va de pujada (cf. Mt 7,14): allò que val molt, també costa molt. Res de vàlua s'assoleix sens esforç.
El qui es deixa portar pels seus gustos tindrà el cor com una selva salvatge. Ben al contrari, els arbres fruiters que són esporgats donen millor fruit. Així, les persones santes no han tingut una vida fàcil, però han estat models per a la humanitat. «No tots estem cridats al martiri, certament, però sí a atènyer la perfecció cristiana. Però la virtut exigeix una força que (...) demana tanmateix una obra llarga i molt diligent, i que no hem d'interrompre mai, fins a morir. De manera que això pot ser anomenat com un martiri lent i continuat» (Pius XII).
(Mt 13,1-23):
Aquell dia, Jesús sortí de casa i s'assegué vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'Ell, que va haver de pujar en una barca i s'hi assegué. La gent es quedà vora l'aigua. Ell els va parlar llargament en paràboles.
Deia: «Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u. Qui tingui orelles, que escolti».
Els deixebles s'acostaren i li van preguntar: «Per què els parles en paràboles?». Ell els respongué: «A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però no a ells. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això, els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Així es compleix en ells aquella profecia d'Isaïes que diu: ‘Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu. S'ha fet insensible, el cor d'aquest poble! S'han tapat les orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués i es convertissin. I jo els guariria! Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! Us asseguro que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren’.
»Per tant, escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, però no té cap arrel dintre d'ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d'aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u».
Comentari:
«Un sembrador va sortir a sembrar»
Avui, considerem la paràbola del sembrador. Té una força i un encís especials perquè és paraula del propi Senyor Jesús.
El missatge és clar: Déu és generós tot sembrant, però la concreció dels fruits de la seva sembra depenen també —i alhora— de la nostra lliure correspondència. Que el fruit depengui de la terra on cau és quelcom que l'experiència de tots els dies ens ho confirma. Per exemple, entre els alumnes d'un mateix col·legi i d'una mateixa classe, uns acaben amb vocació religiosa i d'altres ateus. Han escoltat el mateix, però la llavor va caure en terra distinta.
La terra bona és el nostre cor. En part és cosa de la naturalesa; però sobretot depèn de la nostra voluntat. Hi ha persones que prefereixen gaudir abans que ésser millors. En elles succeeix allò mateix de la paràbola: la mala herba (és a dir, les preocupacions d'aquest món i la seducció de les riqueses) «arriben a ofegar la Paraula; per això no dóna fruit» (Mt 13,22).
Però els qui, en canvi, valoren l'ésser, acollen amb amor la llavor de Déu i la fan fructificar. Tot i que per a fer-ho han de mortificar-se. Ja ho digué el Crist: «Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit» (Jn 12,24). També ens advertí el Senyor que el camí de la salvació és estret i va de pujada (cf. Mt 7,14): allò que val molt, també costa molt. Res de vàlua s'assoleix sens esforç.
El qui es deixa portar pels seus gustos tindrà el cor com una selva salvatge. Ben al contrari, els arbres fruiters que són esporgats donen millor fruit. Així, les persones santes no han tingut una vida fàcil, però han estat models per a la humanitat. «No tots estem cridats al martiri, certament, però sí a atènyer la perfecció cristiana. Però la virtut exigeix una força que (...) demana tanmateix una obra llarga i molt diligent, i que no hem d'interrompre mai, fins a morir. De manera que això pot ser anomenat com un martiri lent i continuat» (Pius XII).
Dia litúrgic: Dissabte XIV de durant l'any 6-7-2010
Text de l'Evangeli
(Mt 10,24-33):
En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «El deixeble no és més que el seu mestre, ni el criat més que el seu amo. El deixeble en té prou de ser com el seu mestre, i el criat, com el seu amo. Si al cap de casa l'han tractat de Beelzebul, molt més hi tractaran els altres de la casa.
»Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern. ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel».
Comentari:
«El deixeble no és més que el seu mestre»
Avui, l'Evangeli ens convida a reflexionar sobre la relació mestre-deixeble: «El deixeble no és més que el seu mestre, ni el criat més que el seu amo» (Mt 10,24). En el camp humà no és impossible que l'alumne arribi a sobrepassar a aquell qui li va ensenyar l'abc d'una disciplina. Hi ha en la història exemples com Giotto, que s'avança al seu mestre Cimabue, o com Manzoni a l'abat Pieri. Però la clau de la saviesa suprema està només a mans de l'Home-Déu, i tots els altres poden participar d'ella, arribant a entendre-la segons diversos nivells: des del gran teòleg sant Tomás d'Aquino fins el nen que es prepara per a la Primera Comunió. Podrem afegir adorns de diversos estils, però no seran mai cap cosa essencial que enriqueixi el valor intrínsec de la doctrina. Per contra, és possible que arribem a l'heretgia.
Ens cal tenir precaució en intentar fer barreges que poden distorsionar i no enriquir gens la substància de la Bona Nova. «Ens hem d'abstenir dels menjars, però molt més hem de dejunar dels errors», diu sant Agustí. En una ocasió em van passar un llibre sobre els Àngels Custodis en el qual hi apareixen elements de doctrines esotèriques, com la metempsicosi, i una incomprensible necessitat de redempció que afectaria aquests esperits bons i confirmats en el bé.
L'Evangeli d'avui ens obre els ulls sobre el fet ineludible que el deixeble sigui de vegades incomprès, trobi obstacles o fins i tot sigui perseguit per haver-se declarat seguidor del Crist. La vida de Jesús va ser un servei ininterromput en defensa de la veritat. Si a Ell el van anomenar “Beelzebul”, no és estrany que, en disputes, en confrontacions culturals o en els acaraments que veiem en la televisió, ens titllin de retrògrads. La fidelitat al Crist Mestre és el màxim reconeixement del qual ens en podem gloriar: «A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel» (Mt 10,32).
(Mt 10,24-33):
En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «El deixeble no és més que el seu mestre, ni el criat més que el seu amo. El deixeble en té prou de ser com el seu mestre, i el criat, com el seu amo. Si al cap de casa l'han tractat de Beelzebul, molt més hi tractaran els altres de la casa.
»Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern. ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel».
Comentari:
«El deixeble no és més que el seu mestre»
Avui, l'Evangeli ens convida a reflexionar sobre la relació mestre-deixeble: «El deixeble no és més que el seu mestre, ni el criat més que el seu amo» (Mt 10,24). En el camp humà no és impossible que l'alumne arribi a sobrepassar a aquell qui li va ensenyar l'abc d'una disciplina. Hi ha en la història exemples com Giotto, que s'avança al seu mestre Cimabue, o com Manzoni a l'abat Pieri. Però la clau de la saviesa suprema està només a mans de l'Home-Déu, i tots els altres poden participar d'ella, arribant a entendre-la segons diversos nivells: des del gran teòleg sant Tomás d'Aquino fins el nen que es prepara per a la Primera Comunió. Podrem afegir adorns de diversos estils, però no seran mai cap cosa essencial que enriqueixi el valor intrínsec de la doctrina. Per contra, és possible que arribem a l'heretgia.
Ens cal tenir precaució en intentar fer barreges que poden distorsionar i no enriquir gens la substància de la Bona Nova. «Ens hem d'abstenir dels menjars, però molt més hem de dejunar dels errors», diu sant Agustí. En una ocasió em van passar un llibre sobre els Àngels Custodis en el qual hi apareixen elements de doctrines esotèriques, com la metempsicosi, i una incomprensible necessitat de redempció que afectaria aquests esperits bons i confirmats en el bé.
L'Evangeli d'avui ens obre els ulls sobre el fet ineludible que el deixeble sigui de vegades incomprès, trobi obstacles o fins i tot sigui perseguit per haver-se declarat seguidor del Crist. La vida de Jesús va ser un servei ininterromput en defensa de la veritat. Si a Ell el van anomenar “Beelzebul”, no és estrany que, en disputes, en confrontacions culturals o en els acaraments que veiem en la televisió, ens titllin de retrògrads. La fidelitat al Crist Mestre és el màxim reconeixement del qual ens en podem gloriar: «A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel» (Mt 10,32).
Dia litúrgic: Divendres XIV de durant l'any 8-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 10,16-23):
En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms. Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre.
»Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare, el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà. Quan us persegueixin en una població, fugiu cap a una altra. Us asseguro que no acabareu de recórrer totes les poblacions d'Israel abans que vingui el Fill de l'home».
Comentari:
«Tothom us odiarà per causa del meu nom»
Avui, l'Evangeli remarca les dificultats i les contradiccions que el cristià haurà de patir per causa de Crist i del seu Evangeli, i com haurà de resistir i perseverar fins al final. Jesús ens va prometre: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20); però no ha promès als seus un camí fàcil, tot al contrari, els digué: «Tothom us odiarà per causa del meu nom» (Mt 10,22).
L'Església i el món són dues realitats de “difícil” convivència. El món, que l'Església ha de convertir a Jesucrist, no és una realitat neutra, com si fos cera verge que solament espera el segell que li doni forma. Això hauria estat així només si no hi hagués hagut una història de pecat entre la creació de l'home i la seva redempció. El món, com a estructura apartada de Déu, obeeix un altre senyor, que l'Evangeli de sant Joan anomena “el senyor d'aquest món”, l'enemic de l'ànima, al qual el cristià ha fet jurament —el dia del seu baptisme— de desobeir, de plantar-li cara, per pertànyer solament al Senyor i a la Mare Església que l'ha engendrat en Jesucrist.
Però el batejat continua vivint en aquest món i no en un altre, no renuncia a la ciutadania d'aquest món ni li nega la seva honesta aportació per sostenir-lo i per millorar-lo; els deures de ciutadania cívica són també deures cristians; pagar els impostos és un deure de justícia per al cristià. Jesús va dir que els seus seguidors som en el món, però no som del món (cf. Jn 17,14-15). No pertanyem al món incondicionalment, només pertanyem del tot a Jesucrist i a l'Església, veritable pàtria espiritual, que és aquí a la terra i que traspassa la barrera de l'espai i del temps per desembarcar-nos a la pàtria definitiva del cel.
Aquesta doble ciutadania topa indefectiblement amb les forces de pecat i de domini que mouen els mecanismes mundans. Repassant la història de l'Església, Newman deia que «la persecució és la marca de l'Església i potser la més duradora de totes».
(Mt 10,16-23):
En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms. Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre.
»Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare, el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà. Quan us persegueixin en una població, fugiu cap a una altra. Us asseguro que no acabareu de recórrer totes les poblacions d'Israel abans que vingui el Fill de l'home».
Comentari:
«Tothom us odiarà per causa del meu nom»
Avui, l'Evangeli remarca les dificultats i les contradiccions que el cristià haurà de patir per causa de Crist i del seu Evangeli, i com haurà de resistir i perseverar fins al final. Jesús ens va prometre: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20); però no ha promès als seus un camí fàcil, tot al contrari, els digué: «Tothom us odiarà per causa del meu nom» (Mt 10,22).
L'Església i el món són dues realitats de “difícil” convivència. El món, que l'Església ha de convertir a Jesucrist, no és una realitat neutra, com si fos cera verge que solament espera el segell que li doni forma. Això hauria estat així només si no hi hagués hagut una història de pecat entre la creació de l'home i la seva redempció. El món, com a estructura apartada de Déu, obeeix un altre senyor, que l'Evangeli de sant Joan anomena “el senyor d'aquest món”, l'enemic de l'ànima, al qual el cristià ha fet jurament —el dia del seu baptisme— de desobeir, de plantar-li cara, per pertànyer solament al Senyor i a la Mare Església que l'ha engendrat en Jesucrist.
Però el batejat continua vivint en aquest món i no en un altre, no renuncia a la ciutadania d'aquest món ni li nega la seva honesta aportació per sostenir-lo i per millorar-lo; els deures de ciutadania cívica són també deures cristians; pagar els impostos és un deure de justícia per al cristià. Jesús va dir que els seus seguidors som en el món, però no som del món (cf. Jn 17,14-15). No pertanyem al món incondicionalment, només pertanyem del tot a Jesucrist i a l'Església, veritable pàtria espiritual, que és aquí a la terra i que traspassa la barrera de l'espai i del temps per desembarcar-nos a la pàtria definitiva del cel.
Aquesta doble ciutadania topa indefectiblement amb les forces de pecat i de domini que mouen els mecanismes mundans. Repassant la història de l'Església, Newman deia que «la persecució és la marca de l'Església i potser la més duradora de totes».
Dia litúrgic: Dijous XIV de durant l'any 7-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 10,7-15):
En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis; de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc. No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó. El qui treballa, bé es mereix que el mantinguin. Quan entreu en una vila o en un poble, busqueu si hi ha algú digne de rebre-us i quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. Quan entreu a la casa, saludeu els qui hi habiten; si la casa n'és digna, que rebi la pau que li desitgeu, i si no n'és digna, que la pau torni a vosaltres. Si no us acullen ni escolten les vostres paraules, sortiu d'aquella casa i d'aquella població i espolseu-vos la pols dels peus. Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma i Gomorra que per a aquella població».
Comentari:
«No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata... per al camí»
Avui, fins l'imprevist volem tenir-lo previst. Avui triomfen els serveis a domicili. I si avui parlem tant de pau, potser és perquè n'estem força necessitats. L'Avui de l'Evangeli toca de ple aquests tres “avuis”. Anem per parts.
Volem preveure fins l'imprevisible: aviat farem una assegurança per si l'assegurança ens falla. O quan hom compra uns pantalons, el botiguer ens ofereix el model amb taques o descolorits inclosos! L'Evangeli d'avui, amb la invitació a anar desproveïts d'equipatge («No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata»), ens convida a la confiança, a la disponibilitat. Però alerta, això no és pas deixadesa! Tampoc improvisació. Viure aquesta realitat només és possible quan la nostra vida està arrelada en allò fonamental: en la persona de Crist. Com digué el papa Joan Pau II, «cal respectar un principi essencial de la visió cristiana de la vida: la primacia de la gràcia. Hom no ha d'oblidar que, sense el Crist, ‘no podem fer res’ (cf. Jn 15,5)».
També és cert que proliferen els serveis a domicili: res de katering; ara et fan la truita de patates a casa. Serveixi d'icona d'una societat on les persones tendim fàcilment a anar a la nostra, a organitzar-nos la vida prescindint dels altres. Avui Jesús ens diu «aneu»; sortiu. Això és, tingueu en compte aquells que teniu al costat. Tinguem-los, doncs, realment en compte, oberts a les seves necessitats.
Vacances, un paisatge tranquil... són sinònim de pau? Sembla que tenim motius seriosos per a dubtar-ne. Potser moltes vacances són una letargia dels neguits interiors; aquests, més endavant, tornaran a despertar. Els cristians sabem que som portadors de pau, és més, que aquesta pau amara tot el nostre ésser —també quan al nostre voltant trobem un ambient hostil— en la mesura que seguim de prop Jesús.
Deixem-nos tocar, doncs, per la força de l'Avui de Crist! I... «qui ha trobat veritablement Crist no pot tenir-lo solament per a si mateix, l'ha d'anunciar» (Joan Pau II).
(Mt 10,7-15):
En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis; de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc. No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó. El qui treballa, bé es mereix que el mantinguin. Quan entreu en una vila o en un poble, busqueu si hi ha algú digne de rebre-us i quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. Quan entreu a la casa, saludeu els qui hi habiten; si la casa n'és digna, que rebi la pau que li desitgeu, i si no n'és digna, que la pau torni a vosaltres. Si no us acullen ni escolten les vostres paraules, sortiu d'aquella casa i d'aquella població i espolseu-vos la pols dels peus. Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma i Gomorra que per a aquella població».
Comentari:
«No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata... per al camí»
Avui, fins l'imprevist volem tenir-lo previst. Avui triomfen els serveis a domicili. I si avui parlem tant de pau, potser és perquè n'estem força necessitats. L'Avui de l'Evangeli toca de ple aquests tres “avuis”. Anem per parts.
Volem preveure fins l'imprevisible: aviat farem una assegurança per si l'assegurança ens falla. O quan hom compra uns pantalons, el botiguer ens ofereix el model amb taques o descolorits inclosos! L'Evangeli d'avui, amb la invitació a anar desproveïts d'equipatge («No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata»), ens convida a la confiança, a la disponibilitat. Però alerta, això no és pas deixadesa! Tampoc improvisació. Viure aquesta realitat només és possible quan la nostra vida està arrelada en allò fonamental: en la persona de Crist. Com digué el papa Joan Pau II, «cal respectar un principi essencial de la visió cristiana de la vida: la primacia de la gràcia. Hom no ha d'oblidar que, sense el Crist, ‘no podem fer res’ (cf. Jn 15,5)».
També és cert que proliferen els serveis a domicili: res de katering; ara et fan la truita de patates a casa. Serveixi d'icona d'una societat on les persones tendim fàcilment a anar a la nostra, a organitzar-nos la vida prescindint dels altres. Avui Jesús ens diu «aneu»; sortiu. Això és, tingueu en compte aquells que teniu al costat. Tinguem-los, doncs, realment en compte, oberts a les seves necessitats.
Vacances, un paisatge tranquil... són sinònim de pau? Sembla que tenim motius seriosos per a dubtar-ne. Potser moltes vacances són una letargia dels neguits interiors; aquests, més endavant, tornaran a despertar. Els cristians sabem que som portadors de pau, és més, que aquesta pau amara tot el nostre ésser —també quan al nostre voltant trobem un ambient hostil— en la mesura que seguim de prop Jesús.
Deixem-nos tocar, doncs, per la força de l'Avui de Crist! I... «qui ha trobat veritablement Crist no pot tenir-lo solament per a si mateix, l'ha d'anunciar» (Joan Pau II).
Dia litúrgic: Dimecres XIV de durant l'any
Text de l'Evangeli
(Mt 10,1-7):
En aquell temps, Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena. Els noms dels dotze apòstols són aquests: primer, Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà; Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el publicà; Jaume, fill d'Alfeu, i Tadeu; Simó el Zelós i Judes l'Iscariot, el qui el va trair. Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions: «No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel. Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’».
Comentari:
«Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’»
Avui, l'Evangeli ens mostra Jesús enviant els seus deixebles en missió: «Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions» (Mt 10,5). Els dotze deixebles formen el “Col·legi Apostòlic”, és a dir “missioner”; l'Església, en la seva peregrinació terrenal, és una comunitat missionera, puix té el seu origen en el compliment de la missió del Fill i de l'Esperit Sant segons els designis de Déu Pare. El mateix que Pere i els altres Apòstols constitueixen un sol Col·legi Apostòlic per institució del Senyor, així el Romà Pontífex, successor de Pere, i els Bisbes, successors dels Apòstols, formen un tot damunt el qual recau el deure d'anunciar l'Evangeli per tot arreu.
Entre els deixebles enviats en missió trobem aquells que tenen un lloc destacat, conferit pel Crist, i una major responsabilitat, com Pere; i uns altres com Tadeu, del qual gairebé no en tenim notícies; ara bé, els evangelis ens comuniquen la Bona Nova, no han estan fets per a satisfer la curiositat. Nosaltres, per la nostra banda, hem de pregar per tots els bisbes, pels cèlebres i pels no tan famosos, i viure en comunió amb ells: «Seguiu tots el bisbe, com Jesucrist el Pare, i el col·legi dels ancians com els Apòstols» (Sant Ignasi d'Antioquía). Jesús no cercava persones instruïdes, sinó simplement disponibles, capaces de seguir-lo fins al final. Això m'ensenya que jo, com cristià, també he de sentir-me responsable d'una part de l'obra de la salvació de Jesús. ¿Allunyo el mal?, ¿ajudo els meus germans?
Com l'obra està als seus inicis, Jesús s'apressa a donar una consigna de limitació: «No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel. Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’» (Mt 10,5-6). Avui cal fer el que es pugui, amb la certesa que Déu cridarà tots els pagans i samaritans en una altra fase del treball missioner.
(Mt 10,1-7):
En aquell temps, Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena. Els noms dels dotze apòstols són aquests: primer, Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà; Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el publicà; Jaume, fill d'Alfeu, i Tadeu; Simó el Zelós i Judes l'Iscariot, el qui el va trair. Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions: «No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel. Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’».
Comentari:
«Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’»
Avui, l'Evangeli ens mostra Jesús enviant els seus deixebles en missió: «Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions» (Mt 10,5). Els dotze deixebles formen el “Col·legi Apostòlic”, és a dir “missioner”; l'Església, en la seva peregrinació terrenal, és una comunitat missionera, puix té el seu origen en el compliment de la missió del Fill i de l'Esperit Sant segons els designis de Déu Pare. El mateix que Pere i els altres Apòstols constitueixen un sol Col·legi Apostòlic per institució del Senyor, així el Romà Pontífex, successor de Pere, i els Bisbes, successors dels Apòstols, formen un tot damunt el qual recau el deure d'anunciar l'Evangeli per tot arreu.
Entre els deixebles enviats en missió trobem aquells que tenen un lloc destacat, conferit pel Crist, i una major responsabilitat, com Pere; i uns altres com Tadeu, del qual gairebé no en tenim notícies; ara bé, els evangelis ens comuniquen la Bona Nova, no han estan fets per a satisfer la curiositat. Nosaltres, per la nostra banda, hem de pregar per tots els bisbes, pels cèlebres i pels no tan famosos, i viure en comunió amb ells: «Seguiu tots el bisbe, com Jesucrist el Pare, i el col·legi dels ancians com els Apòstols» (Sant Ignasi d'Antioquía). Jesús no cercava persones instruïdes, sinó simplement disponibles, capaces de seguir-lo fins al final. Això m'ensenya que jo, com cristià, també he de sentir-me responsable d'una part de l'obra de la salvació de Jesús. ¿Allunyo el mal?, ¿ajudo els meus germans?
Com l'obra està als seus inicis, Jesús s'apressa a donar una consigna de limitació: «No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel. Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’» (Mt 10,5-6). Avui cal fer el que es pugui, amb la certesa que Déu cridarà tots els pagans i samaritans en una altra fase del treball missioner.
Dia litúrgic: Dimarts XIV de durant l'any 5-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 9,32-38):
En aquell temps, van portar a Jesús un mut endimoniat. Jesús va treure el dimoni, i el mut es posà a parlar. La gent, admirada, deia: «No s'havia vist mai res de semblant a Israel». Però els fariseus deien: «Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis».
Jesús recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena. En veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor. Llavors digué als seus deixebles: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors».
Comentari:
«Pregueu a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors»
Avui, l'Evangeli ens parla de la curació d'un endimoniat mut, que provoca reaccions ben diferents en els fariseus i en la multitud. Mentre els fariseus, davant l'evidència d'un prodigi que no poden negar, l'atribueixen a poders diabòlics —«Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis» (Mt 9,34)—, la multitud es meravella: «No s'havia vist mai res de semblant a Israel» (Mt 9,33). Sant Joan Crisòstom, en comentar aquest passatge, diu: «El que vertaderament molestava als fariseus era que tinguessin Jesús per superior a tots, no només als qui llavors existien, sinó a tots els qui havien mai existit».
A Jesús no li preocupa l'animadversió dels fariseus, Ell continua fidel a la seva missió. És més, Jesús, davant l'evidència que els guies d'Israel, en lloc de tenir cura i pasturar el ramat, el que feien era esgarriar-lo, s'apiadà d'aquelles multituds cansades i abatudes, com ovelles sense pastor. Que les multituds agraeixen un bon guiatge i es deleixen per ell, ho vàrem comprovar en veure les visites pastorals del Papa Joan Pau II als diversos indrets del món. Com reunia al voltant seu les multituds! Com l'escoltaven, sobretot la joventut! I Això que el Papa no feia rebaixes, sinó que predicava l'Evangeli amb totes les seves exigències.
Tots nosaltres «si fóssim conseqüents amb la nostra fe —diu sant Josepmaria Escrivà— en mirar al voltant nostre i contemplar l'espectacle de la història i del món, no podríem sinó sentir que s'eleven al nostre cor els mateixos sentiments que van animar el cor de Jesucrist», la qual cosa ens portaria a una generosa tasca apostòlica. Però és evident la desproporció que hi ha entre les multituds que esperen la predicació de la Bona Nova del Regne i l'escassetat de treballadors. La solució ens la dóna Jesús al final del text de l'Evangeli: pregar a l'amo dels sembrats que enviï segadors als seus camps (cf. Mt 9,38).
(Mt 9,32-38):
En aquell temps, van portar a Jesús un mut endimoniat. Jesús va treure el dimoni, i el mut es posà a parlar. La gent, admirada, deia: «No s'havia vist mai res de semblant a Israel». Però els fariseus deien: «Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis».
Jesús recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena. En veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor. Llavors digué als seus deixebles: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors».
Comentari:
«Pregueu a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors»
Avui, l'Evangeli ens parla de la curació d'un endimoniat mut, que provoca reaccions ben diferents en els fariseus i en la multitud. Mentre els fariseus, davant l'evidència d'un prodigi que no poden negar, l'atribueixen a poders diabòlics —«Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis» (Mt 9,34)—, la multitud es meravella: «No s'havia vist mai res de semblant a Israel» (Mt 9,33). Sant Joan Crisòstom, en comentar aquest passatge, diu: «El que vertaderament molestava als fariseus era que tinguessin Jesús per superior a tots, no només als qui llavors existien, sinó a tots els qui havien mai existit».
A Jesús no li preocupa l'animadversió dels fariseus, Ell continua fidel a la seva missió. És més, Jesús, davant l'evidència que els guies d'Israel, en lloc de tenir cura i pasturar el ramat, el que feien era esgarriar-lo, s'apiadà d'aquelles multituds cansades i abatudes, com ovelles sense pastor. Que les multituds agraeixen un bon guiatge i es deleixen per ell, ho vàrem comprovar en veure les visites pastorals del Papa Joan Pau II als diversos indrets del món. Com reunia al voltant seu les multituds! Com l'escoltaven, sobretot la joventut! I Això que el Papa no feia rebaixes, sinó que predicava l'Evangeli amb totes les seves exigències.
Tots nosaltres «si fóssim conseqüents amb la nostra fe —diu sant Josepmaria Escrivà— en mirar al voltant nostre i contemplar l'espectacle de la història i del món, no podríem sinó sentir que s'eleven al nostre cor els mateixos sentiments que van animar el cor de Jesucrist», la qual cosa ens portaria a una generosa tasca apostòlica. Però és evident la desproporció que hi ha entre les multituds que esperen la predicació de la Bona Nova del Regne i l'escassetat de treballadors. La solució ens la dóna Jesús al final del text de l'Evangeli: pregar a l'amo dels sembrats que enviï segadors als seus camps (cf. Mt 9,38).
Dia litúrgic: Dilluns XIV de durant l'any 4-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 9,18-26):
En aquell temps, mentre Jesús els parlava, es presentà un home important, es va prosternar davant d'Ell i li digué: «La meva filla s'acaba de morir. Vine a imposar-li la mà i viurà». Jesús s'aixecà i el seguí, acompanyat dels seus deixebles. Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. Se li va acostar per darrere i li tocà la borla del mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré». Jesús es girà i, en veure-la, digué: «Coratge, filla, la teva fe t'ha salvat». I la dona quedà curada des d'aquell moment.
Quan Jesús va arribar a casa d'aquell home important i veié els flautistes i l'aldarull de la gent, va dir: «Aparteu-vos: la noia no és morta, sinó que dorm». Però ells se'n burlaven. Quan la gent va ser fora, Jesús entrà, agafà la noia per la mà, i ella va aixecar-se. I la notícia d'aquest fet s'escampà per tota aquella regió.
Comentari:
«La teva fe t'ha salvat»
Avui, la litúrgia de la Paraula ens convida a admirar dos magnífiques manifestacions de fe. Tan magnífiques que meresqueren commoure el cor de Jesucrist i provocar —immediatament!— la seva resposta. El Senyor no es deixa guanyar en generositat!
«La meva filla s'acaba de morir. Vine a imposar-li la mà i viurà» (Mt 9,18). Quasi que podríem dir que amb la fe ferma “obliguem” Déu. A Ell li agrada aquesta mena d'obligació. L'altre testimoni de fe l'Evangeli d'avui també és impressionant: «Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré» (Mt 9,21). La reacció de Jesús i el resultat d'aquest diàleg de fe és radical: «Coratge, filla, la teva fe t'ha salvat» (Mt 9,22).
Hom podria afirmar que Déu, fins i tot, es deixa “manipular” de bon grat per la nostra bona fe. El que no admet és que el temptem per desconfiança. Aquest fou el cas de Zacaries, que demanà una prova a l'arcàngel Gabriel: «Zacaries preguntà a l'àngel: ‘Com puc saber que serà així?’» (Lc 1,18). L'Arcàngel no s'arronsà ni un pèl: «Jo sóc Gabriel i m'estic prop de Déu (...). Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran» (Lc 1,19-20). I així fou.
És Ell mateix qui vol “obligar-se” i “lligar-se” amb la nostra fe: «Jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà» (Lc 11,9). Ell és el nostre Pare i no vol negar res del que convé als seus fills.
Però cal manifestar-li confiadament les nostres peticions; la confiança i connaturalitat amb Déu requereixen tracte: per a confiar en algú l'hem de conèixer; i per a conèixer-lo cal tractar-lo. Així, «la fe fa brollar l'oració, i l'oració, en quant brolla, assoleix la fermesa de la fe» (Sant Agustí). No oblidem la lloança que meresqué Santa Maria: «Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!» (Lc 1,45).
(Mt 9,18-26):
En aquell temps, mentre Jesús els parlava, es presentà un home important, es va prosternar davant d'Ell i li digué: «La meva filla s'acaba de morir. Vine a imposar-li la mà i viurà». Jesús s'aixecà i el seguí, acompanyat dels seus deixebles. Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. Se li va acostar per darrere i li tocà la borla del mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré». Jesús es girà i, en veure-la, digué: «Coratge, filla, la teva fe t'ha salvat». I la dona quedà curada des d'aquell moment.
Quan Jesús va arribar a casa d'aquell home important i veié els flautistes i l'aldarull de la gent, va dir: «Aparteu-vos: la noia no és morta, sinó que dorm». Però ells se'n burlaven. Quan la gent va ser fora, Jesús entrà, agafà la noia per la mà, i ella va aixecar-se. I la notícia d'aquest fet s'escampà per tota aquella regió.
Comentari:
«La teva fe t'ha salvat»
Avui, la litúrgia de la Paraula ens convida a admirar dos magnífiques manifestacions de fe. Tan magnífiques que meresqueren commoure el cor de Jesucrist i provocar —immediatament!— la seva resposta. El Senyor no es deixa guanyar en generositat!
«La meva filla s'acaba de morir. Vine a imposar-li la mà i viurà» (Mt 9,18). Quasi que podríem dir que amb la fe ferma “obliguem” Déu. A Ell li agrada aquesta mena d'obligació. L'altre testimoni de fe l'Evangeli d'avui també és impressionant: «Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré» (Mt 9,21). La reacció de Jesús i el resultat d'aquest diàleg de fe és radical: «Coratge, filla, la teva fe t'ha salvat» (Mt 9,22).
Hom podria afirmar que Déu, fins i tot, es deixa “manipular” de bon grat per la nostra bona fe. El que no admet és que el temptem per desconfiança. Aquest fou el cas de Zacaries, que demanà una prova a l'arcàngel Gabriel: «Zacaries preguntà a l'àngel: ‘Com puc saber que serà així?’» (Lc 1,18). L'Arcàngel no s'arronsà ni un pèl: «Jo sóc Gabriel i m'estic prop de Déu (...). Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran» (Lc 1,19-20). I així fou.
És Ell mateix qui vol “obligar-se” i “lligar-se” amb la nostra fe: «Jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà» (Lc 11,9). Ell és el nostre Pare i no vol negar res del que convé als seus fills.
Però cal manifestar-li confiadament les nostres peticions; la confiança i connaturalitat amb Déu requereixen tracte: per a confiar en algú l'hem de conèixer; i per a conèixer-lo cal tractar-lo. Així, «la fe fa brollar l'oració, i l'oració, en quant brolla, assoleix la fermesa de la fe» (Sant Agustí). No oblidem la lloança que meresqué Santa Maria: «Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!» (Lc 1,45).
Dia litúrgic: Diumenge XIV (A) de durant l'any 3-7-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 11,25-30):
En aquell temps, Jesús digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar.
»Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera».
Comentari:
«Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar»
Avui, Jesús ens mostra dues realitats que el defineixen: que Ell és el qui coneix el Pare amb tota la profunditat i que Ell és «benèvol i humil de cor» (Mt 11,29). També hi podem descobrir dues actituds que ens calen per a poder entendre i viure el que Jesús ens ofereix: la senzillesa i el desig d'apropar-nos a Ell.
Als savis i entesos sovint els és difícil entrar en el misteri de Regne, perquè no estan oberts a la novetat de la revelació divina; Déu no deixa de manifestar-se, però ells creuen que ja ho saben tot i, per tant, Déu ja no els pot sorprendre. Els senzills, en canvi, com els infants en els seus millors moments, són receptius, són com una esponja que absorbeix l'aigua, tenen capacitat de sorpresa i d'admiració. També hi ha excepcions, i fins i tot hi ha entesos en ciències humanes que poden ser humils pel que fa al coneixement de Déu.
En el Pare, Jesús troba el seu repòs, i la seva pau pot ser refugi per a tots aquells que han estat malmenats per la vida: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). Jesús és humil, i la humilitat és germana de la senzillesa. Quan aprenem a ser feliços a través de la senzillesa, moltes complicacions es desfan, moltes necessitats desapareixen, i a la fi podem reposar. Jesús ens convida a seguir-lo; no ens enganya: estar amb Ell és portar el seu jou, assumir l'exigència de l'amor. No se'ns estalviarà el sofriment, però la seva càrrega és lleugera, perquè el nostre sofriment no ens vindrà a causa del nostre egoisme, sinó que sofrirem només el que ens cal i prou, per amor i amb l'ajuda de l'Esperit. A més, no oblidem, «les tribulacions que es pateixen per Déu queden suavitzades per l'esperança» (Sant Efrem).
(Mt 11,25-30):
En aquell temps, Jesús digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar.
»Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera».
Comentari:
«Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar»
Avui, Jesús ens mostra dues realitats que el defineixen: que Ell és el qui coneix el Pare amb tota la profunditat i que Ell és «benèvol i humil de cor» (Mt 11,29). També hi podem descobrir dues actituds que ens calen per a poder entendre i viure el que Jesús ens ofereix: la senzillesa i el desig d'apropar-nos a Ell.
Als savis i entesos sovint els és difícil entrar en el misteri de Regne, perquè no estan oberts a la novetat de la revelació divina; Déu no deixa de manifestar-se, però ells creuen que ja ho saben tot i, per tant, Déu ja no els pot sorprendre. Els senzills, en canvi, com els infants en els seus millors moments, són receptius, són com una esponja que absorbeix l'aigua, tenen capacitat de sorpresa i d'admiració. També hi ha excepcions, i fins i tot hi ha entesos en ciències humanes que poden ser humils pel que fa al coneixement de Déu.
En el Pare, Jesús troba el seu repòs, i la seva pau pot ser refugi per a tots aquells que han estat malmenats per la vida: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). Jesús és humil, i la humilitat és germana de la senzillesa. Quan aprenem a ser feliços a través de la senzillesa, moltes complicacions es desfan, moltes necessitats desapareixen, i a la fi podem reposar. Jesús ens convida a seguir-lo; no ens enganya: estar amb Ell és portar el seu jou, assumir l'exigència de l'amor. No se'ns estalviarà el sofriment, però la seva càrrega és lleugera, perquè el nostre sofriment no ens vindrà a causa del nostre egoisme, sinó que sofrirem només el que ens cal i prou, per amor i amb l'ajuda de l'Esperit. A més, no oblidem, «les tribulacions que es pateixen per Déu queden suavitzades per l'esperança» (Sant Efrem).
Dia litúrgic: Dissabte després del Diumenge II desprésde Pentecosta: El Cor Immaculat de Maria
Text de l'Evangeli
(Lc 2,41-51):
Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan Ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo.
Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Ell els respongué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?». Però ells no comprengueren aquesta resposta. Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes.
Comentari:
«La seva mare conservava tot això en el seu cor»
Avui celebrem la memòria del Cor Immaculat de Maria. Un cor sense taca, ple de Déu, obert totalment a escoltar-lo i a obeir-lo. El cor, en el llenguatge de la Bíblia, es refereix al nucli més profund de la persona, d'on brollen tots els pensaments, paraules i obres. Què brolla del Cor de Maria? Fe, obediència, tendresa, disponibilitat, esperit de servei, fortalesa, humilitat, senzillesa, agraïment, i tot un reguitzell inacabable de virtuts.
Per què? La resposta la trobem en les paraules de Jesús: «On està el teu tresor hi tindràs el teu cor» (Mt 6,21). El tresor de Maria és el seu Fill, i en Ell hi té posat tot el seu cor; els pensaments, paraules i obres de Maria tenen com a origen i com a fi contemplar i agradar al Senyor.
L'Evangeli d'avui ens en dóna una bona mostra. Després de narrar-nos l'escena del nen Jesús perdut i trobat al temple, ens diu: «La seva mare conservava tot això en el seu cor» (Lc 2,51). Sant Gregori de Nisa comenta: «Déu es deixa contemplar pels qui tenen el cor purificat». Què guarda Maria en el seu cor? Des de l'Encarnació fins a l'Ascensió de Jesús al cel, passant per les hores amargues del Calvari, són tants i tants records meditats i aprofundits: l'alegria de la visita de l'àngel Gabriel manifestant-li el designi de Déu per Ella, el primer petó i la primera abraçada a Jesús acabat de néixer, els primers passos del seu Fill a la terra, el veure com anava creixent en saviesa i en gràcia, la seva “complicitat” en les noces de Canà, les ensenyances de Jesús en la seva predicació, el dolor salvador de la Creu, l'esperança en el triomf de la Resurrecció...
Demanem-li a Déu de tenir el goig d'estimar-lo cada dia més perfectament, amb tot el cor, com a bons fills de la Verge Maria.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)