Dia litúrgic: Dilluns IV de durant l'any 331.1.2011

Santoral 31 de gener: Sant Joan Bosco, prevere

Text de l'Evangeli
(Mc 5,1-20):

En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles va arribar a l'altra banda del llac, al territori dels gerasencs. Així que Jesús saltà de la barca, l'anà a trobar un home posseït d'un esperit maligne, que venia de les coves sepulcrals, el lloc on vivia. Ningú no era capaç de lligar-lo ni tan sols amb una cadena, perquè moltes vegades havia trencat les cadenes i havia trossejat els grillons amb què l'havien volgut lligar. Ningú no tenia prou força per a dominar-lo. Sempre, de nit i de dia, anava pels sepulcres i per les muntanyes, cridant i donant-se cops amb pedres. Quan l'home veié Jesús de lluny estant, corregué, es prosternà davant d'Ell i li digué cridant amb veu forta: «Per què et fiques amb mi, Jesús, Fill del Déu altíssim? Et conjuro per Déu que no em turmentis!». És que Jesús li havia dit: «Esperit maligne, surt d'aquest home!». Jesús li pregunta: «Com et dius?». Ell li respon: «Em dic "Legió", perquè som molts». I demanava a Jesús amb insistència que no el tragués fora d'aquell territori.

Hi havia allà pasturant vora la muntanya un gran ramat de porcs. Llavors els esperits malignes van fer a Jesús aquesta súplica: «Envia'ns als porcs, que hi entrarem». Jesús els ho permeté. I tan bon punt els esperits malignes van sortir de l'home i entraren als porcs, el ramat es va tirar al llac des de dalt del precipici; els porcs, que eren uns dos mil, es van ofegar dintre l'aigua. Els porquers van fugir i escamparen la notícia per la ciutat i per la rodalia, i la gent sortí a veure què havia passat. Anaren a trobar Jesús i, quan veieren aquell home que havia estat posseït per la legió, assegut, vestit i amb el seny recobrat, es van espantar molt. Els qui ho havien vist els explicaren què havia passat a l'endimoniat i l'episodi dels porcs. Llavors es posaren a suplicar a Jesús que se n'anés del seu territori.

Quan Jesús pujava a la barca, el qui havia estat endimoniat li demanava que el volgués amb ell. Però Jesús no li ho va permetre, i li digué: «Vés a casa teva, amb els teus, i anuncia'ls tot el que el Senyor t'ha fet i com s'ha compadit de tu». Aquell home se n'anà i pregonava per la Decàpolis tot el que Jesús li havia fet, i tothom en quedava sorprès.

Comentari:
Avui trobem un fragment de l'Evangeli que pot provocar el somriure a més d'un. Imaginar-se uns dos mil porcs precipitant-se muntanya avall, no deixa de ser una imatge una mica còmica. Però la veritat és que a aquells porquers no els va fer cap gràcia, es van enfadar d'allò més i li van demanar a Jesús que se n'anés del seu territori.

L'actitud dels porquers, tot i que humanament semblaria lògica, no deixa de ser ben recriminable: preferirien haver salvat els seus porcs abans que la curació de l'endimoniat. És a dir, primer els béns materials, que ens proporcionen diners i benestar que no pas la vida en dignitat d'un home que no és dels “nostres”. Perquè el qui estava posseït per un esperit maligne només era una persona que «de nit i de dia anava pels sepulcres i per les muntanyes, cridant i fent-se mal a cops de pedra» (Mc 5,5).

Nosaltres tenim moltes vegades aquest perill d'aferrar-nos a allò que és nostre, i desesperar-nos quan perdem allò que és només material. Així, per exemple, el pagès es desespera quan perd una collita fins i tot quan la té assegurada, o el jugador de borsa fa el mateix quan les seves accions perden part del seu valor. En canvi, molt pocs es desesperen veient la fam o el malviure de tants éssers humans, alguns dels quals viuen al costat nostre.

Jesús sempre va posar per davant les persones, fins i tot davant de les lleis i dels poderosos del seu temps. Però nosaltres massa vegades pensem només en nosaltres mateixos i en allò que creiem que ens procura felicitat, tot i que l'egoisme mai porta felicitat. Com diria el bisbe brasiler Helder Cámara: «L'egoisme és la font més infal·lible de la infelicitat per a un mateix i pels qui l'envolten».

Dia litúrgic: Diumenge IV (A) de durant l'any 30-1-2011

Text de l'Evangeli
(Mt 5,1-12):

En aquell temps, en veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

Comentari:

Feliços els pobres en l'esperit...
Avui llegim aquest Evangeli tan conegut per a tots nosaltres, però sempre tan sorprenent. Amb aquest fragment de les benaurances, Jesús ens ofereix un model de vida, uns valors, que segons Ell són els que poden fer-nos feliços de veritat.

La felicitat, segurament, és la fita principal que tots cerquem en la vida. I si preguntéssim a la gent com procuren esdevenir feliços, o on busquen la pròpia felicitat, ens trobaríem amb respostes molt distintes. Alguns ens dirien que en una vida de família ben fonamentada; d'altres, en tenir salut i treball; altres, en gaudir de l'amistat i de l'oci..., i els més influïts potser per la societat consumista, ens dirien que en tenir diners, en poder comprar el major nombre possible de coses i, sobretot, en assolir ascendir a nivells socials més alts.

Aquestes benaurances que ens proposa Jesús no són, precisament, les que ens ofereix el nostre món d'avui. El Senyor ens diu que seran «benaurats» els pobres en l'esperit, els mansuets, els qui ploren, els qui tenen fam i set de justícia, els misericordiosos, els nets de cor, els qui cerquen la pau, els perseguits per causa de la justícia... (cf. Mt 5,3-11).

Aquest missatge del Senyor és per als qui volen viure unes actituds de despreniment, d'humilitat, de desig de justícia, de preocupació i interès pels problemes del proïsme, i totes les altres coses les deixa en un segon pla.

Quant de bé podem fer pregant, o practicant alguna correcció fraterna, quan ens critiquen pel fet de creure en Déu i pertànyer a l'Església! Ens ho diu clarament Jesús en la darrera benaurança: «Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies!» (Mt 5,11).

Sant Basili ens diu que «no s'ha de tenir al ric per feliç solament per les seves riqueses; ni al poderós per la seva autoritat i dignitat; ni al fort per la salut del seu cos... Totes aquestes coses són instruments de la virtut per als qui les usen rectament; però elles, en si mateixes, no contenen felicitat».

Dia litúrgic: Dissabte III de durant l'any 29-1-2010

Text de l'Evangeli
(Mc 4,35-41):

Un dia, cap el tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l'altra riba». Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?».

Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua: «Silenci! Calla!». Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. Jesús els digué: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?». Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre: «Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?».

Comentari:

Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?
Avui, el Senyor renya els seus deixebles per la seva manca de fe: «Encara no teniu fe?» (Mc 4,40). Jesucrist ja havia donat prou mostres de ser l'Enviat i encara no creuen. No se n'adonen que, tenint amb ells el mateix Senyor, no cal témer res. Jesús fa un paral·lelisme clar entre “fe” i “valentia”.

En un altre lloc de l'Evangeli, davant d'una situació en la qual els Apòstols dubten, es diu que encara no podien creure perquè no havien rebut l'Esperit Sant. Molta paciència li caldrà al Senyor per a seguir ensenyant als primers allò que ells mateixos ens mostraran després, i del que en seran ferms i valents testimonis.

Estaria molt bé que nosaltres també ens sentíssim “renyats”. Amb més motiu encara!: hem rebut l'Esperit Sant que ens fa capaços d'entendre com realment el Senyor és amb nosaltres en el camí de la vida, si de debò busquem fer sempre la voluntat del Pare. Objectivament, no tenim cap motiu de covardia. Ell és l'únic Senyor de l'Univers, perquè «el vent i l'aigua l'obeeixen» (Mc 4,41), com afirmen admirats els deixebles.

Aleshores, què m'acovardeix? ¿Són motius tan greus com per a posar en entredit el poder infinitament gran com és l'Amor que el Senyor ens té? Aquesta és la pregunta que els nostres germans màrtirs van saber respondre, no ja amb paraules, sinó amb la seva pròpia vida. Com tants germans nostres que, amb la gràcia de Déu, diàriament fan de cada contradicció un pas més en el creixement de la fe i de l'esperança. Nosaltres, per què no? És que no sentim dins nostre el desig d'estimar el Senyor amb tot el pensament, amb totes les forces, amb tota l'ànima?

Un dels grans exemples de valentia i de fe, el tenim en Maria, Auxili dels cristians, Reina dels confessors. Al peu de la Creu va saber mantenir dempeus la llum de la fe... que es va fer esclatant el dia de la Resurrecció!

Dia litúrgic: Divendres III de durant l'any 28-1-2011

Santoral 28 de Gener: Sant Tomàs d'Aquino, prevere i doctor de l'Església

Text de l'Evangeli
(Mc 4,26-34):

En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega».

Deia també: «A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra». Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la Paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.

Comentari:

Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor i la terra tota sola dóna fruit
Avui Jesús parla a la gent d'una experiència ben propera a la seva vida: «Un home sembra el gra a la terra (...), la llavor germina i creix (...). La terra, tota sola, dóna fruit: primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat» (Mc 4,26-28). Amb aquestes paraules es refereix al Regne de Déu, que consisteix en «la santedat i la gràcia, la Veritat i la Vida, la justícia, l'amor i la pau» (Prefaci de la Solemnitat de Crist Rei), que Jesucrist ens ha vingut a portar. Aquest Regne ha de ser una realitat, en primer lloc, dins de cada u de nosaltres; després al nostre món.

En l'ànima de cada cristià, Jesús hi ha sembrat —pel Baptisme— la gràcia, la santedat, la Veritat... Cal que fem créixer aquesta llavor perquè fructifiqui en multitud de bones obres: obres de servei i caritat, d'amabilitat i generositat, de sacrifici per complir bé el nostre deure de cada instant i per fer feliços els qui ens envolten, de pregària constant, de perdó i comprensió, d'esforç per aconseguir créixer en virtuts, d'alegria...

Així, aquest Regne de Déu —que comença dins de cadascú— s'estendrà a la nostra família, al nostre poble, a la nostra societat, al nostre món. Perquè el qui viu així, «¿què fa sinó preparar el camí del Senyor (...), a fi que penetri en ell la força de la gràcia, que l'il·lumini la llum de la veritat, que faci rectes els viaranys que menen a Déu?» (Sant Gregori el Gran).

La llavor comença petita, com «un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses» (Mc 4,31-32). Per la força de Déu s'escampa i creix amb un vigor sorprenent. Com en els primers temps del cristianisme, Jesús ens demana avui que escampem el seu Regne per tot arreu.

Dia litúrgic: Dijous III de durant l'any 27-1-2010

Text de l'Evangeli
(Mc 4,21-25):

En aquell temps, Jesús deia la gent: «És que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? No és per col·locar-la en el portallànties? No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de conèixer. Si algú té orelles per a escoltar, que escolti».

I els deia també: «Mireu de quina manera escolteu. Tal com mesureu sereu mesurats, i encara hi afegiran. Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda».

Comentari:

És que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit?
Avui, Jesús ens explica el secret del Regne. Fins i tot utilitza una certa ironia per mostrar-nos que “l'energia” interna que té la Paraula de Déu —la pròpia d'Ell—, la força expansiva que ha d'estendre's arreu del món, és com una llum, i que aquesta llum no pot posar-se «sota una mesura o sota el llit» (Mc 4,21).

Us imagineu l'estupidesa humana col·locant l'espelma encesa sota el llit? Cristians amb el llum apagat o bé amb el llum encés amb la prohibició d'il·luminar! Això succeeix quan no posem al servei de la fe la plenitud dels nostres coneixements i del nostre amor. Què n'és d'antinatural el replegament egoista sobre nosaltres mateixos, tot reduint la nostra vida al marc dels nostres interessos personals! Viure sota el llit! Ridículament i tràgicament immòbils: “autistes” de l'esperit.

L'Evangeli —al contrari— és una rauxa santa d'Amor apassionat que vol comunicar-se, que necessita “dir-se”, que porta en si una exigència de creixement personal, de maduresa interior, i de servei als altres. «Si dius: Prou!, estàs mort», diu sant Agustí. I sant Josepmaria: «Senyor: que tingui jo pes i mesura en tot..., menys en l'Amor».

«Si algú té orelles per escoltar, que escolti. I els deia: mireu de quina manera escolteu» (Mc 4,23-24). Però, què vol dir “escoltar”?; què hem d'escoltar? És la gran pregunta que ens hem de fer. És l'acte de sinceritat envers Déu que ens exigeix saber realment què volem fer. I per a saber-ho cal escoltar: cal estar atent a les insinuacions de Déu. Cal introduir-se en el diàleg amb Ell. I la conversa posa fi a les “matemàtiques de la mesura”: «En la mesura en què mesureu se us mesurarà, i encara se us hi afegirà. Perquè a aquell qui té li serà donat, i al qui no té, fins allò que té li serà pres» (Mc 4,24-25). Els interessos acumulats de Déu nostre Senyor són imprevisibles i extraordinaris. És una manera d'excitar la nostra generositat.

En Santa Maria hi trobem el millor model de correspondència a la crida de Déu.

Dia litúrgic: Dimecres III de durant l'any

Santoral 26 de Gener: Sant Timoteu i sant Titus, bisbes

Text de l'Evangeli
(Mc 4,1-20):

En aquell temps, Jesús es posà altra vegada a ensenyar vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'Ell, que va haver de pujar en una barca. S'assegué a la barca, dintre el llac, i la gent es quedà a terra, vora l'aigua. Ell els ensenyava moltes coses en paràboles. Tot instruint-los deia: «Escolteu: Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se la van menjar. Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels. Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l'ofegaren, i no va donar fruit. Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u». I deia: «Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti».

Quan la gent se'n va anar i Jesús s'hagué quedat sol, els qui eren al voltant d'Ell juntament amb els Dotze li preguntaven sobre les paràboles. Ell els digué: «A vosaltres, Déu us confia el designi secret del seu Regne; en canvi, als de fora, tot els arriba en paràboles, per tal que mirin bé, però no hi vegin; escoltin, però no entenguin, no fos cas que es convertissin i fossin perdonats».

I afegí: «Si no enteneu aquesta paràbola, com podreu entendre totes les altres? El sembrador sembra la Paraula. Els uns són els d'arran del camí, on és sembrada la Paraula; quan l'han escoltada, tot seguit ve Satanàs i s'enduu la Paraula sembrada en ells. Els altres són els de la llavor sembrada en un terreny rocós; així que escolten la Paraula, de seguida la reben amb alegria, però no tenen cap arrel dintre d'ells, són inconstants: tan bon punt la Paraula els porta tribulacions o persecucions, sucumbeixen tot seguit. Els altres són els de la llavor sembrada enmig dels cards; aquests són els qui escolten la Paraula, però les preocupacions d'aquest món, la seducció de les riqueses i les altres cobejances els envaeixen i arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. Els darrers són els de la llavor sembrada en terra bona; aquests escolten la Paraula, l'acullen i donen fruit: uns el trenta, uns altres el seixanta, uns altres el cent per u».

Comentari:

El sembrador sembra la Paraula
Avui escoltem de llavis del Senyor la “Paràbola del sembrador”. L'escena és del tot actual. El Senyor no deixa de “sembrar”. També en els nostres dies és una gentada la que escolta Jesús per boca del seu Vicari —el Papa—, dels seus ministres i... dels seus fidels laics: a tots els batejats Crist ens ha atorgat una participació en la seva missió sacerdotal. Hi ha “fam” de Jesús. Mai com ara l'Església havia estat tan catòlica, ja que sota les seves ales aixopluga homes i dones dels cinc continents i de totes les races. Ell ens envià arreu del món (cf. Mc 16,15) i, malgrat les ombres del panorama, s'ha fet realitat el manament apostòlic de Jesucrist.

El mar, la barca i les platges són substituïdes per estadis, pantalles i moderns mitjans de comunicació i de transport. Però Jesús és avui el mateix d'ahir. Tampoc ha canviat l'home i la seva necessitat d'ensenyança per a poder estimar. També avui hi ha qui —per gràcia i gratuïta elecció divina: és un misteri!— rep i entén més directament la Paraula. Com també hi ha moltes ànimes que necessiten una explicació més descriptiva i més pausada de la Revelació.

En tot cas, a uns i altres, Déu ens demana fruits de santedat. L'Esperit Sant ens hi ajuda, però no prescindeix de la nostra col·laboració. En primer lloc, cal la diligència. Si un hom respon a mitges, és a dir, si es manté en la “frontera” del camí sense entrar-hi plenament, serà víctima fàcil de Satanàs.

Segon, la constància en la pregària —el diàleg—, per tal d'aprofundir en el coneixement i amor a Jesucrist: «Sant sense oració...? —No hi crec en aquesta santedat» (Sant Josepmaria).

Finalment, l'esperit de pobresa i despreniment, evitarà que ens “ofeguem” pel camí. Les coses clares: «Ningú no pot servir dos senyors...» (Mt 6,24).

En Santa Maria hi trobem el millor model de correspondència a la crida de Déu.

Dia litúrgic: 25 de Gener: La Conversió de sant Pau, apòstol

Text de l'Evangeli
(Mc 16,15-18):

En aquell temps, Jesús s'aparegué als onze i els digué: «Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli. Els qui creuran i es faran batejar se salvaran; els qui no creuran seran condemnats. Els qui hauran cregut faran miracles com aquests: expulsaran dimonis pel poder del meu nom; parlaran llenguatges nous; si agafen serps amb les mans o beuen metzines no els faran cap mal; els malalts a qui hauran imposat les mans es posaran bons».

Comentari:

Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli
Avui, l'Església celebra la festa de la Conversió de sant Pau, apòstol. El breu fragment de l'Evangeli segons sant Marc recull una part del discurs sobre la missió que confereix el Senyor ressuscitat. Amb l'exhortació a predicar per tot el món va unida la tesi que la fe i el baptisme són requisits necessaris per a la salvació: «Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran: els qui no creuran seran condemnats» (Mc 16,16). A més, Crist garanteix que als predicadors se'ls donarà la facultat de fer prodigis o miracles que hauran de donar suport i confirmar la seva predicació missionera (cf. Mc 17,18). La missió és gran —«Aneu per tot el món»—, però no mancarà l'acompanyament del Senyor: «Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).

L'oració col·lecta d'avui, pròpia de la festa, ens diu: «Oh Déu, vós que heu evangelitzat tot el món amb la predicació de sant Pau, apòstol; feu que els qui avui celebrem la seva Conversió, imitant el seu exemple, siguem en el món testimonis de la vostra veritat». Una veritat que Déu ens ha atorgat de conèixer i que tantes i tantes ànimes desitjarien posseir: tenim la responsabilitat de transmetre fins on puguem aquest meravellós patrimoni.

La conversió de sant Pau és un gran esdeveniment: ell passa de perseguidor a convertit, és a dir, a servidor i defensor de la causa del Crist. Moltes vegades, potser, nosaltres mateixos també fem de “perseguidors”: com a sant Pau, ens cal convertir-nos de “perseguidors” a servidors i defensors de Jesucrist.

Amb Santa Maria, reconeguem que l'Altíssim també s'ha fixat en nosaltres i ens ha escollit per tal de participar de la missió sacerdotal i redemptora del seu Fill diví: Regina apostolorum, Reina dels apòstols, pregueu per nosaltres!; feu-nos valents per a donar testimoni de la nostra fe cristiana en el món que ens toca viure.

Dia litúrgic: Dilluns III de durant l'any

Santoral 24 de gener: Sant Francesc de Sales, bisbe

Text de l'Evangeli
(Mc 3,22-30):

En aquell temps, els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem deien: «Està posseït per Beelzebul». I encara: «Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis». Llavors Jesús els va cridar i els parlava valent-se de paràboles: «Com pot ser que Satanàs tregui fora Satanàs? Si un reialme es divideix i lluita contra si mateix, no pot durar. I si una casa es divideix i lluita contra si mateixa, tampoc no durarà. Si és cert, doncs, que Satanàs s'ha aixecat contra si mateix i s'ha dividit, no pot durar: ha arribat la seva fi. Ningú no pot entrar a casa d'un que és fort i apoderar-se dels seus béns si abans no el lliga; tan sols així li podrà saquejar la casa. Us asseguro que tot serà perdonat als homes, els pecats i totes les blasfèmies que hagin proferit, però el qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó: és culpable del seu pecat per sempre més». Jesús va parlar així perquè deien d'Ell que tenia un esperit maligne.

Comentari:
El qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó
Avui, en llegir l'Evangeli del dia, hom resta astorat —“al·lucina”, com es diu en el llenguatge del carrer—. «Els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem» veuen la compassió de Jesús per les persones i el seu poder que opera a favor dels oprimits, i —amb tot— li diuen que «està posseït per Beelzebul» i que «treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis» (Mc 3,22). Realment és sorprenent el punt fins on poden arribar la ceguesa i la malícia humanes, en aquest cas d'uns lletrats. Tenen davant seu la Bondat en persona, Jesús, l'humil de cor, l'únic Innocent i no se n'adonen. Se suposa que ells són els entesos, els qui coneixen les coses de Déu amb vista a ajudar el poble, i resulta que no solament no el reconeixen, sinó que l'acusen de ser diabòlic.

Amb aquest panorama és com per a “girar cua” i dir: «Aquí us quedeu!». Però el Senyor pateix amb paciència aquest judici temerari sobre la seva persona. Tal com ha afirmat Joan Pau II, Ell «és un testimoni insuperable d'amor pacient i d'humil mansuetud». La seva condescendència sense límits el mena, fins i tot, a provar de remoure llurs cors tot argumentant-los amb paràboles i consideracions raonables. Amb tot, a la fi, els adverteix amb autoritat divina que aquest tancament de cor, que és rebel·lia davant l'Esperit Sant, restarà sense perdó (cf. Mc 3,29). I no perquè Déu no vulgui perdonar, sinó perquè per a ser perdonat, primer, hom ha de reconèixer el seu pecat.

Tal com anuncià el Mestre, és llarga la llista de deixebles que també han patit la incomprensió quan obraven amb tota la bona intenció. Pensem, per exemple, en santa Teresa de Jesús quan ella intentava portar a més perfecció les seves germanes.

No ens estranyi, per tant, si en el nostre caminar hi apareixen aquestes contradiccions. Seran l'indici que anem pel bon camí. Preguem per aquestes persones i demanem al Senyor que ens atorgui la pacient perseverança.

Dia litúrgic: Diumenge III (A) de durant l'any 23-1-2011

Text de l'Evangeli
(Mt 4,12-23):

Quan Jesús va saber que Joan havia estat empresonat, es retirà a Galilea; però va deixar Natzaret i se n'anà a viure a Cafarnaüm, vora el llac, en els territoris de Zabuló i de Neftalí. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: «Terra de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra». Des d'aleshores Jesús començà a predicar. Deia: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».

Tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els diu: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes». Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir. Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van seguir. Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena.

Comentari:

Jesús recorria tot Galilea
Avui, Jesús ens dóna una lliçó de “santa prudència”, perfectament compatible amb l'audàcia i valentia. En efecte, Ell —que no tem proclamar la veritat— decideix retirar-se, en conèixer que —tal com ja havien fet amb Joan Baptista— els seus enemics també volien matar-lo a Ell: «Vés-te'n d'aquí, que Herodes et vol matar» (Lc 13,31). —Si a qui passà fent el bé els seus detractors intentaren fer-li mal, no t'estranyi que també tu pateixis persecucions, tal com ens ho anuncià el Senyor.

«Quan Jesús va saber que Joan havia estat empresonat, es retirà a Galilea» (Mt 4,12). Seria imprudent desafiar els perills sense un motiu proporcionat. Solament en l'oració discernim quan el silenci o la inactivitat —deixar passar el temps— són símptomes de saviesa, o de covardia i manca de fortalesa. La paciència, ciència de la pau, ajuda a decidir amb serenor en els moments difícils, si no perdem la visió sobrenatural.

«Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena» (Mt 4,23). Ni les amenaces, ni la por al què diran o les possibles crítiques poden fer-nos retrocedir de fer el bé. Els qui estem cridats a esdevenir sal i llum, operadors del bé i de la veritat, no podem cedir davant el xantatge de l'amenaça, que tantes vegades no passarà de ser un perill hipotètic o merament verbal.

Decidits, audaços, sense cercar excuses per a posposar l'acció apostòlica per a “després”. Diuen que «el “després” és l'adverbi dels vençuts». Per això, sant Josepmaria recomanava «una recepta eficaç per al teu esperit apostòlic: plans concrets, no d'avui en vuit, sinó d'avui a demà (...)».

Complir la voluntat de Déu, ser justos en qualsevol ambient, i seguir el dictamen de la consciència ben formada exigeix una fortalesa que hem de demanar per a tots, perquè el perill de la covardia és gran. —Demanem a la nostra Mare del Cel que ens ajudi a complir sempre i en tot la voluntat de Déu, tot imitant la seva fortalesa al peu de la Creu.

Dia litúrgic: Dissabte II de durant l'any

Sant Vicente Martir

En aquell temps, Jesús va entrar a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s'hi tanta gent, que no els quedava temps ni de menjar. Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se'l, perquè deien: «Ha perdut el seny!».

Comentari:

Ha perdut el seny!
Avui veiem com els propis de la parentela de Jesús gosen dir que «ha perdut el seny!» (Mc 3,21). Un cop més, es torna a complir l'antic proverbi que «un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva» (Mt 13,57). No cal dir que aquesta lamentació no “esquitxa” Maria Santíssima, perquè des del primer fins al darrer moment —quan ella es trobava al peu de la Creu— es mantingué sòlidament ferma en la fe i confiança envers el seu Fill.

Ara bé, i nosaltres? Fem examen! Quantes persones que viuen al costat nostre, que els tenim a l'abast, són llum per a les nostres vides, i nosaltres...? No ens cal anar gaire lluny: pensem en el Papa Joan Pau II: quanta gent el seguia!, i... alhora, quants l'interpretaven com un “tossut-antiquat”, gelós del seu “poder”? És possible que Jesús —dos mil anys després— encara segueixi enfilat a la Creu per la nostra salvació, i que nosaltres, de baix estant, continuem dient-li «baixa i creurem en tu» (cf. Mc 15,32)?

O a l'inrevés! Si maldem per a configurar-nos amb el Crist, la nostra presència no resultarà neutra per als qui interaccionen amb nosaltres per motius de parentiu, treball, etc. És més, per alguns els resultarà molesta, perquè els serem un reclam de consciència. Ben garantit que ho tenim: «Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres» (Jn 15,20). Mitjançant les seves burles amagaran la seva por; mitjançant llurs desqualificacions faran una mala defensa de llur “poltroneria”.

Quantes vegades ens qualifiquen als catòlics com a “exagerats”? Els hem de respondre que no ho som, perquè en qüestions d'amor és impossible exagerar. Però sí és veritat que som “radicals”, perquè l'amor és així de “totalitzant”: «o tot, o res»; «o l'amor mata el jo, o el jo mata l'amor».

És per això que el Sant Pare ens parlà de “radicalisme evangèlic” i de “no tenir por”: «En la causa del Regne no hi ha temps per a mirar enrere, i menys per a deixar-se portar per la mandra» (Joan Pau II).

Dia litúrgic: Divendres II de durant l'any 21-1-2011

Santoral 21 de Gener: Santa Agnès, verge i màrtir

Text de l'Evangeli
(Mc 3,13-19):

En aquell temps, Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús. En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar, amb poder de treure dimonis. Els dotze que va designar són aquests: Simó, a qui donà el nom de Pere; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, germà de Jaume, als quals donà el nom de Boanerges, que vol dir “fills del tro”; Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Tadeu, Simó el Zelós i Judes Iscariot, el qui el va trair.

Comentari:

Jesús pujà a la muntanya y va cridar els qui va voler
Avui, l'Evangeli condensa la teologia de la vocació cristiana: el Senyor elegeix als qui vol per tal d'estar amb Ell i enviar-los a ser apòstols (cf. Mc 3,13-14). En primer lloc, els elegeix: abans de la creació del món, ens ha destinat a ser sants (cf. Ef 1,4). Ens estima en Crist, i en Ell ens modela tot donant-nos les qualitats per tal d'esdevenir fills seus. Solament amb vista a la vocació s'entenen les nostres qualitats; la vocació és el “paper” que ens és donat en la redempció. És en el descobriment de l'íntim “perquè” de la meva existència quan em sento plenament “jo”, quan visc la meva vocació.

I, per a quina cosa ens ha cridat? Per a romandre amb Ell. Aquesta crida implica correspondència: «Un dia —no vull generalitzar, obre el teu cor al Senyor i explica-li la teva història—, potser un amic, un cristià corrent igual que tu, et va descobrir un panorama profund i nou, que alhora era vell com l'Evangeli. Et va suggerir la possibilitat d'entestar-te de veres a seguir Crist, de fer-te apòstol d'apòstols. Potser llavors vas perdre la tranquil·litat i no la vas recobrar, convertida en pau, fins que lliurement, perquè et va donar la gana —que és la raó més sobrenatural—, vas respondre que sí a Déu. I vingué l'alegria, vigorosa, constant, que solament desapareix quan t'apartes d'Ell» (Sant Josepmaria).

És do, però també tasca: santedat mitjançant l'oració i els sagraments, i, a més, la lluita personal. «Tots els fidels cristians, de qualsevol estat i condició, són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat, santedat que, àdhuc en la societat terrenal, contribueix a una forma de vida més humana» (Concili Vaticà II).

Així, podem sentir la missió apostòlica: portar el Crist als altres; tenir-lo i portar-lo. Avui podem considerar més acuradament la crida, i afinar en algun detall de la nostra resposta d'amor.

Dia litúrgic: Dijous II de durant l'any 20-1-2011

Text de l'Evangeli
(Mc 3,7-12):


En aquell temps, Jesús es retirà amb els seus deixebles cap al llac, i el va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de Jerusalem, d'Idumea, de l'altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó, que havien sentit a dir tot el que feia. Jesús digué als seus deixebles que li tinguessin a punt una barca perquè la gent no el masegués: n'havia curat tants, que els qui patien malalties se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. Els esperits malignes, quan el veien, es prostraven davant d'ell i cridaven: «Tu ets el Fill de Déu!». Però Jesús els manava molt severament que no el descobrissin.


Comentari:

El va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de l'altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó
Avui, encara recent el baptisme de Joan en les aigües del riu Jordà, hauríem de recordar el caire de conversió del nostre propi baptisme. Tots vàrem ser batejats en un sol Senyor, una sola fe, «en un sol Esperit per formar un sol cos» (1Co 12,13). Heus aquí l'ideal d'unitat: formar un sol cos, ser en Crist una sola cosa, perquè el món cregui.

A l'Evangeli d'avui veiem que «una gran gentada de Galilea» i també «molta altra gent» procedent d'altres indrets (cf. Mc 3,7-8) s'apropen al Senyor. I Ell acull i procura el bé per a tots, sense excepció. Això ho hem de tenir molt present durant l'octavari de pregària per a la unitat dels cristians.

Adonem-nos-en com, al llarg dels segles, els cristians ens hem dividit en catòlics, ortodoxes, anglicans, luterans, i un llarg etcètera de confessions cristianes. Pecat històric contra una de les notes essencials de l'Església: la unitat.

Però aterrem en la nostra realitat eclesial d'avui. La del nostre bisbat, la de la nostra parròquia. La del nostre grup cristià. Realment som una sola cosa? Realment la nostra relació d'unitat és motiu de conversió per als allunyats de l'Església? «Que tots siguin u, perquè el món cregui» (Jo 17,21), pregà Jesús al Pare. Aquest és el repte. Que els pagans vegin com es relacionen un grup de creients, que congregats per l'Esperit Sant, en l'Església de Crist, tenen un sol cor i una sola ànima (cf. Ac 4,32-34).

Recordem que, com a fruit de l'Eucaristia, alhora que la unió de cadascú amb Jesús, s'ha de manifestar la unitat de l'Assemblea, ja que ens alimentem del mateix Pa per a ser un sol cos. Per tant, el que els sagraments signifiquen, i la gràcia que contenen, exigeixen de nosaltres gestos de comunió envers els altres. La nostra conversió és a la unitat trinitària (la qual cosa és un do que ve de dalt) i la nostra tasca santificadora no pot obviar els gestos de comunió, de comprensió, d'acolliment i de perdó envers el germà.

Dia litúrgic: Dimecres II de durant l'any 19-1-2011

Text de l'Evangeli
(Mc 3,1-6):

En una altra ocasió, Jesús va entrar a la sinagoga. Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada. Ells l'espiaven per veure si el curaria en dissabte i així poder-lo acusar. Jesús diu a l'home que tenia la mà paralitzada: «Aixeca't i posa't aquí al mig». Llavors els pregunta: «Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?». Però ells callaven. Jesús se'ls anà mirant, indignat i entristit per l'enduriment del seu cor, i digué a aquell home: «Estén la mà». Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment. Els fariseus sortiren i llavors mateix, juntament amb els partidaris d'Herodes, començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir.

Comentari:

Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?
Avui, Jesús ens ensenya que cal obrar el bé en tot temps: no hi ha un temps per fer el bé i un altre per negligir l'amor als altres. L'amor que ens ve de Déu ens porta a la Llei suprema, que ens va deixar Jesús amb el manament nou: «Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 13,34). Jesús no deroga ni critica la Llei de Moisès, ja que Ell mateix compleix els seus preceptes i acut a la sinagoga el dissabte; el que Jesús critica és la interpretació estreta de la Llei que han fet els mestres i els fariseus, una interpretació que deixa poc lloc a la misericòrdia.

Jesucrist ha vingut a proclamar l'Evangeli de la salvació, però els seus adversaris, lluny de deixar-se convèncer, busquen pretextos contra Ell: «Hi havia un home que tenia la mà paralitzada i ells esperaven a veure si el curaria en dissabte per poder-lo acusar» (Mc 3,1-2). Al mateix temps que podem veure l'acció de la gràcia, hi constatem la duresa de cor d'uns homes orgullosos que creuen tenir la veritat de la seva banda. Van experimentar alegria els fariseus en veure aquell pobre home amb la salut restablerta? No, ben al contrari, es van encegar més encara, fins el punt d'anar a fer tractes amb els herodians —llurs enemics naturals— per a mirar de perdre Jesús, curiosa aliança!

Amb la seva acció, Jesús allibera també el dissabte de les cadenes amb les quals l'havien lligat els mestres de la Llei i els fariseus i el retorna al seu sentit veritable: dia de comunió entre Déu i l'home, dia d'alliberament de l'esclavatge, dia de salvació de les forces del mal. Ens diu sant Agustí: «El qui té la consciència en pau, està tranquil, i aquesta mateixa tranquil·litat és el dissabte del cor». En Jesucrist, el dissabte s'obre ja al do del diumenge.

Dia litúrgic: Dimarts II de durant l'any18-1-2011

Text de l'Evangeli
(Mc 2,23-28):

Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Tot fent camí, els seus deixebles es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van dir: «Mira, per què fan en dissabte això que no és permès?».Jesús els respon: «¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d'ofrena, que solament poden menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l'acompanyaven». I els deia: «El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte».

Comentari:

El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte
Avui com ahir, Jesús se les ha d'entendre amb els fariseus, que han deformat la Llei de Moisès, tot quedant-se en les petiteses i oblidant-se de l'esperit que la informa. Els fariseus, en efecte, acusen els deixebles de Jesús de violar el dissabte (cf. Mc 2,24). Segons llur casuística aclaparadora, arrencar espigues equival a “segar”, i masegar-les significa “batre”: aquestes feines de camp —i ben bé una quarantena més— eren prohibides el dissabte, dia de descans. Com ja sabem, els pans d'ofrena dels que ens parla l'Evangeli eren dotze pans que es col·locaven cada setmana a la taula del santuari, com un homenatge de les dotze tribus d'Israel al seu Déu i Senyor.

L'actitud d'Abiatar és la mateixa que avui ens ensenya Jesús: els preceptes de la Llei que tenen menys importància han de cedir davant els majors; un precepte cerimonial ha de cedir davant un precepte de llei natural; el precepte del repòs del dissabte no està, doncs, pel damunt de les elementals necessitats de subsistència. El Concili Vaticà II, inspirant-se en la perícopa que comentem, i per tal de subratllar que la persona ha d'estar pel damunt de les qüestions econòmiques i socials, diu: «L'ordre social i el seu progressiu desenvolupament s'han de subordinar en tot moment al bé de la persona, perquè l'ordre de les coses s'ha de sotmetre a l'ordre de les persones i no a l'inrevés. El mateix Senyor ho advertí quan digué que el dissabte havia estat fet per l'home, i no l'home pel dissabte (cf. Mc 2,27)».

Sant Agustí ens diu: «Estima i fes el que vulguis». Ho hem entès bé, o encara l'obsessió per allò que és secundari ofega l'amor que cal posar en tot el que fem? Treballar, perdonar, corregir, anar a missa els diumenges, tenir cura dels malalts, complir els manaments..., ho fem perquè toca o per amor a Déu? Tant de bo que aquestes consideracions ens ajudin a vivificar totes les nostres obres amb l'amor que el Senyor ha posat en els nostres cors, precisament perquè el puguem estimar a Ell.

Dia litúrgic: Dilluns II de durant l'any 17-1-2011

Text de l'Evangeli
(Mc 2,18-22):

Un dia que els deixebles de Joan i els fariseus dejunaven, alguns van anar a trobar Jesús i li preguntaren: «Per què els deixebles de Joan i els dels fariseus fan dejuni i els teus no dejunen?». Jesús els respongué: «¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Mentre el tenen amb ells no poden pas dejunar. Però ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i aquell dia sí que dejunaran.

»Ningú no cus a un vestit vell un pedaç de roba sense tractar: la roba nova estiraria la vella i es faria un esquinç més gros. I ningú no posa vi nou en bots vells: el vi rebentaria els bots i es farien malbé bots i vi. A vi nou, bots nous».

Comentari:

¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells?
Avui podem veure com els jueus, a més del dejuni prescrit per al Dia de l'Expiació (cf. Lv 16,29-34) observaven molts altres dejunis, tant públics com també privats. Eren expressió de dol, de penitència, de purificació, de preparació per a una festa o una missió, de petició de gràcia a Déu, etc. Els jueus piadosos apreciaven el dejuni com un acte propi de la virtut de la religió i molt grat a Déu: el qui dejuna s'adreça a Déu en actitud d'humilitat, li demana perdó tot privant-se d'aquelles coses que, satisfent-les, l'haguessin apartat d'Ell.

Que Jesús no inculqui aquesta pràctica als seus deixebles i als qui l'escoltaven, sorprèn als deixebles de Joan i als fariseus. Pensen que és una omissió important en els seus ensenyaments. I Jesús els dóna una raó fonamental: «¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells?» (Mc 2,19). L'espòs, segons l'expressió dels profetes d'Israel, indica el mateix Déu, i és manifestació de l'amor diví als homes (Israel és l'esposa, no sempre fidel, objecte de l'estimació fidel de l'espòs, Jahvè). És a dir, Jesús s'equipara a Jahvè. Aquí Ell declara la seva divinitat: anomena als seus deixebles «els amics de l'espòs», els qui estan amb Ell, i així no els cal dejunar perquè no estan separats d'Ell.

L'Església ha romàs fidel a aquesta ensenyança que, tot venint dels profetes i àdhuc essent una pràctica natural i espontània en moltes religions, Jesucrist la confirma i li atorga un sentit nou: dejuna en el desert com a preparació per a la seva vida pública, ens diu que l'oració s'enforteix amb el dejuni, etc.

Entre els qui escolten el Senyor, la majoria deurien ser pobres i entendrien d'apedaçaments en els vestits; hi hauria veremadors que sabrien el que succeeix quan el vi nou és abocat en bots vells. Jesús els recorda que han de rebre el seu missatge amb esperit nou, que trenqui el conformisme i la rutina de les ànimes envellides, que allò que Ell proposa no és una interpretació més de la Llei, sinó una vida nova.

Dia litúrgic: Diumenge II (A) de durant l'any

Text de l'Evangeli
(Jn 1,29-34):

En aquell temps, Joan veié que Jesús venia cap a ell, i exclamà: «Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món! És aquell de qui vaig dir: ‘Després de mi ve un home que em precedeix, perquè, abans que jo, ell ja existia’. Jo no el coneixia; però, si vaig venir a batejar amb aigua, va ser perquè Ell es manifestés a Israel».

Joan testimonià encara: «He vist que l'Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d'Ell. Jo no el coneixia, però el qui m'envià a batejar amb aigua em va dir: ‘Aquell damunt el qual veuràs que l'Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l'Esperit Sant’. Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu».

Comentari:

Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món!
Avui hem sentit Joan que, en veure Jesús, diu: «Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món» (Jn 1,29). Què deurien pensar tota aquella gent? I, què entenem nosaltres? A la celebració de l'Eucaristia tots resem: «Anyell de Déu que lleveu el pecat del món, tingueu pietat de nosaltres / doneu-nos la pau». I el sacerdot invita els fidels a la Comunió tot dient: «Mireu l'anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món...».

No dubtem que quan Joan digué «mireu l'anyell de Déu» tots van entendre què volia dir, ja que l'anyell és una metàfora de caràcter messiànic que havien emprat els profetes, principalment Isaïes, i que era ben coneguda de tots els bons israelites.

D'altra banda, l'anyell és l'animalet que els israelites sacrifiquen per rememorar la pasqua, l'alliberament de l'esclavitud d'Egipte. El sopar pasqual consisteix a menjar un anyell.

I encara els Apòstols i els pares de l'Església diuen que l'anyell és signe de puresa, simplicitat, bondat, mansuetud, innocència... i Crist és la Puresa, la Simplicitat, la Bondat, la Mansuetud, la Innocència. Sant Pere dirà: «Sabeu que heu estat alliberats (...) amb la sang preciosa de Crist, anyell sense tara ni defecte» (1Pe 1,18.19). I sant Joan, a l'Apocalipsi, empra fins a trenta vegades el terme “anyell” per a designar Jesucrist.

Crist és l'anyell que lleva el pecat del món, que ha estat immolat per donar-nos la gràcia. Lluitem per viure sempre en gràcia, lluitem contra el pecat, avorrim-lo. La formosor de l'ànima en gràcia és tan gran que cap tresor se li pot comparar. Ens fa agradables a Déu i dignes de ser estimats. Per això, al “Glòria” de la Missa es parla de la pau que és pròpia dels homes que estima el Senyor, dels que estan en gràcia.

Joan Pau II, tot urgint-nos a viure en la gràcia que l'Anyell ens ha guanyat, ens diu: «Comprometeu-vos a viure en gràcia. Jesús ha nascut a Betlem precisament per això (...). Viure en gràcia és la dignitat suprema, és l'alegria inefable, és garantia de la pau, és un ideal meravellós».

Dia litúrgic: Dissabte I de durant l'any 15-1-2010

Text de l'Evangeli
(Mc 2,13-17):

En aquell temps, Jesús tornà a sortir cap a la vora del llac. Tothom venia a trobar-lo i Ell els ensenyava. Tot passant, veié Leví, fill d'Alfeu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell s'aixecà i el va seguir. Després es posà a taula a casa d'ell, i molts publicans i altres pecadors es posaren també a taula amb Jesús i els seus deixebles; eren molts els qui el seguien. Llavors, quan els mestres de la Llei del grup dels fariseus veieren que Jesús menjava amb els pecadors i els publicans, digueren als deixebles: «Com és que menja amb els publicans i els pecadors?». Jesús ho va sentir i els digué: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors».

Comentari:

No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors
Avui, en l'escena que relata sant Marc, veiem com Jesús ensenyava i com tots venien a escoltar-lo. La fam de doctrina és palesa, llavors i també ara, perquè el pitjor enemic és la ignorància. Tant es així que s'ha fet clàssica l'expressió: «Deixaran d'odiar quan deixin d'ignorar».

Tot passant, Jesús veu Leví, fill d'Alfeu, assegut on recapten els impostos i, en dir-li «vine amb mi!» (Mc 2,14), deixant-ho tot, se n'anà amb Ell. Amb aquesta promptitud i generositat va fer el gran “negoci”. No sols el “negoci del segle”, sinó que també el de l'eternitat.

Cal pensar quant de temps fa que el negoci de recaptar impostos per als romans s'ha acabat, i, en canvi, Mateu —avui més conegut pel seu nou nom que pel de Leví— no deixa d'acumular beneficis amb els seus escrits, en ser una de les dotze columnes de l'Església. Així passa quan se segueix amb promptitud el Senyor. Ell ho va dir: «I tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna» (Mt 19,29).

Jesús acceptà el banquet que Mateu li oferí a casa seva, juntament amb altres cobradors d'impostos i pecadors, i amb els seus apòstols. Els fariseus —com a espectadors dels treballs dels altres— fan present als deixebles que el seu Mestre menja amb gent que ells tenen qualificats com a pecadors. El Senyor els sent, i surt en defensa de la seva habitual manera d'obrar amb les ànimes: «No he vingut per cridar els justos, sinó els pecadors» (Mc 2,17). Tota la Humanitat necessita el Metge diví. Tots som pecadors i, com dirà Sant Pau, «tots han pecat i estan mancats de la glòria de Déu» (Rm 3,23).

Responguem amb la mateixa promptitud amb què Maria respongué sempre a la seva vocació de corredemptora.

Dia litúrgic: Divendres I de durant l'any 14-1-2011

Text de l'Evangeli
(Mc 2,1-12):

Al cap d'uns quants dies, Jesús entrà novament a Cafar-Naüm. Va córrer la veu que era a casa, i s'hi aplegà tanta gent que no cabien ni davant la porta. Ell els anunciava la paraula.

Llavors vingueren uns homes a dur-li un paralític. El portaven entre quatre. Veient que amb tanta gent no podien dur-lo fins a Jesús, van fer un forat al sostre sobre l'indret on ell era i van baixar la llitera on jeia el paralític. Jesús, en veure la fe d'aquella gent, diu al paralític: «Fill, et són perdonats els pecats».

Hi havia allà asseguts uns mestres de la Llei que pensaven: «Com és que aquest parla així? Això és una blasfèmia! Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?». A l'instant, Jesús s'adonà que pensaven així i els digué: «Per què penseu això dins vostre? Què és més fàcil, dir al paralític: ‘Et són perdonats els pecats’, o bé dir-li: ‘Aixeca't, pren la llitera i camina’? Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra. Llavors diu al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa».

Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom. Tots quedaren sorpresos i donaven glòria a Déu. Deien: «No havíem vist mai res de semblant».

COMENTARI

Fill, et són perdonats els pecats (...). T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa
Avui veiem novament el Senyor envoltat d'una gentada: «N'hi anaren tants que no cabien ni davant de l'entrada» (Mc 2,2). El seu cor es desfà davant la necessitat dels altres i els procura tot el bé que es pot fer: perdona, ensenya i guareix alhora. Certament, els atorga ajuda a nivell material (en el cas d'avui, tot guarint una malaltia de paràlisi), però —en el fons— cerca el millor i primer per a cadascú de nosaltres: el bé de l'ànima.

Jesús-Salvador vol deixar-nos una esperança certa de salvació: Ell és capaç, fins i tot, de perdonar els pecats i de compadir-se de la nostra feblesa moral. Abans de res, diu taxativament: «Fill, et són perdonats els pecats» (Mc 2,5). Després, el contemplem associant el perdó dels pecats —que atorga generosament i incansable— a un miracle extraordinari, “palpable” amb els nostres ulls físics. Com una mena de garantia externa, com per obrir-nos els ulls de la fe, després de declarar el perdó dels pecats del paralític, el guareix la paràlisi: «‘T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa’. Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom» (Mc 2,11-12).

Aquest miracle el podem reviure sovint nosaltres amb la Confessió. En les paraules d'absolució que pronuncia el ministre de Déu («Jo t'absolc en el nom del Pare, i del Fill i de l'Esperit Sant») Jesús ens atorga novament —de manera discreta— la garantia externa del perdó dels nostres pecats, garantia equivalent a la curació espectacular que va fer amb el paralític de Cafar-Naüm.

Ara comencem un nou temps ordinari. I ara se'ns recorda als creients la urgent necessitat que tenim de la trobada sincera i personal amb Jesucrist misericordiós. Ell ens convida en aquest temps a no fer rebaixes ni descuidar el necessari perdó que Ell ens ofereix en la seva cambra, a l'Església.

Dia litúrgic: Dijous I de durant l'any 13-1-2011

Text de l'Evangeli
(Mc 1,40-45):

En aquell temps, un leprós vingué a trobar Jesús i, agenollat, li suplicava: «Si vols, em pots purificar». Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué: «Ho vull, queda pur». A l'instant li desaparegué la lepra i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després d'advertir-lo severament. Li digué: «Vigila de no dir res a ningú. Vés a fer-te examinar pel sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: això els servirà de prova».

Però ell, així que se n'anà, començà de pregonar la nova i escampar-la pertot arreu, de manera que Jesús ja no podia entrar obertament en cap població, sinó que es quedava a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.

Comentari:

‘Si vols, em pots purificar’ (...). ‘Ho vull, queda pur’
Avui, en la primera lectura, llegim: «Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu!: ‘No enduriu els vostres cors’» (He 3,7-8). I ho repetim insistentment en la resposta al Salm 94. En aquesta breu citació, s'hi contenen dues coses: un anhel i una advertència. Ambdues ens convé no oblidar-les mai.

Durant la nostra estona de pregària diària desitgem i demanem sentir la veu del Senyor. Però, potser que massa sovint ens preocupem d'omplir-la de paraules que nosaltres li volem dir, i no deixem temps per a escoltar el que el Bon Déu ens vol comunicar. Vetllem, per tant, per tal de tenir cura del silenci interior que —tot evitant les distraccions i centrant la nostra atenció— ens obre un espai per acollir els afectes, inspiracions... que el Senyor, ben segur, vol suscitar en els nostres cors.

Un risc, que no podem oblidar, és el perill que el nostre cor —amb el pas del temps— se'ns vagi endurint. A vegades, els cops de la vida ens poden anar fent, fins i tot sense adonar-nos-en, una persona més desconfiada, insensible, pessimista, desesperançada... Cal demanar al Senyor que ens faci conscients d'aquest possible deteriorament interior. La pregària és ocasió per a donar una ullada serena a la nostra vida i a totes les circumstàncies que l'envolten. Hem de llegir els diversos esdeveniments a la llum de l'Evangeli, per a descobrir en quins aspectes ens cal una autèntica conversió.

Tant de bo si la nostra conversió la demanéssim amb la mateixa fe i confiança amb què el leprós es va presentar a Jesús!: «S'agenollà, i li va dir, suplicant-lo: ‘Si voleu, em podeu purificar’» (Mc 1,40). Ell és l'únic que pot fer possible allò que solament per nosaltres mateixos resultaria impossible. Deixem que Déu actuï amb la seva gràcia en nosaltres per tal que el nostre cor sigui purificat i, dòcil a la seva acció, esdevingui cada dia més un cor a imatge i semblança del cor de Jesús. Ell, amb confiança ens diu: «Sí que ho vull: queda pur» (Mc 1,41).

Dia litúrgic: Dimecres I de durant l'any 12-1-2011

Text de l'Evangeli (Mc 1,29-39): En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n'anà amb Jaume i Joan, a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i ho digueren a Jesús. Llavors Ell s'hi acostà i, agafant-la per la mà, la va fer aixecar. La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los.

Al vespre, quan el sol s'havia post, li anaven portant tots els malalts i els endimoniats. Tota la població s'havia aplegat davant la porta. Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era. Jesús predicà per tot Galilea.

De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca». Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut». I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis.

Comentari:
De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant
Avui, ens adonem palesament de com dividia Jesús la jornada. Per una banda es dedicava a la pregària, i per l'altra, a la seva missió de predicar amb paraules i amb obres. Contemplació i acció. Oració i treball. Estar amb Déu i estar amb els homes.

En efecte, veiem Jesús lliurat en cos i ànima a la seva tasca de Messies i Salvador: cura els malalts, com la sogra de sant Pere i molts altres, consola els tristos, treu dimonis, predica. Tothom li porta els seus malalts i endimoniats. Tots volen escoltar-lo: «Tothom us està buscant!» (Mc 1,37), li diuen els deixebles. Segur que devia tenir una activitat sovint ben esgotadora que no li deixava gaire respir.

Jesús, però, es buscava també temps de solitud per a dedicar-se a la pregària: «De bon matí, quan encara era fosc, se n'anà en un lloc solitari i s'hi quedà pregant» (Mc 1,35). En altres indrets dels evangelis veiem Jesús dedicat a l'oració en altres hores i fins i tot ben entrada la nit. Sabia distribuir-se el temps sàviament, a fi que la seva jornada tingués un equilibri assenyat de treball i pregària.

Nosaltres diem sovint: —No tinc temps! Estem atrafegats amb la feina de casa, amb el treball professional, i amb les innombrables tasques que omplen la nostra agenda. Sovint ens creiem dispensats de la pregària diària. Fem un munt de coses importants, això sí, però correm el risc d'oblidar la més necessària: la pregària. Hem de crear un equilibri, a fi de fer les unes, sense negligir les altres.

Sant Francesc ens ho planteja així: «Cal treballar fidelment i devota, sense apagar l'esperit de la santa oració i devoció, al qual han de servir les altres coses temporals».

Potser ens hauríem d'organitzar un xic més. Disciplinar-nos, “domesticant” el temps. El que és important hi ha de cabre. Però més encara el que és necessari.

Dia litúrgic: Dimarts I de durant l'any 11-1-2011

Text de l'Evangeli
(Mc 1,21-28):

A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne, que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!». Però Jesús el va increpar dient: «Calla i surt d'aquest home». Llavors l'esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir.

Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: «Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!». I la seva anomenada s'estengué de seguida per tota la regió de Galilea.

Comentari:

La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la Llei, sinó amb autoritat
Avui, primer dimarts del temps de durant l'any, sant Marc ens presenta Jesús ensenyant a la sinagoga i, tot seguit, comenta: «La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la Llei, sinó amb autoritat» (Mc 1,21). Aquesta observació inicial és impressionant. En efecte, la raó de l'admiració dels oients, d'una banda, no és la doctrina, sinó el mestre; no allò que s'explica, sinó Aquell qui ho explica; i, de l'altra, no ja el predicador vist globalment, sinó remarcat específicament: Jesús ensenyava «amb autoritat», és a dir, amb poder legítim i irrecusable. Aquesta particularitat esdevé ulteriorment reblada amb una nítida contraposició: «No ho feia com els mestres de la Llei».

En un segon moment, però, l'escena del guariment de l'home posseït per un esperit maligne incorpora a la motivació admirativa personal la dada doctrinal: «Què vol dir tot això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova!» (Mc 1,27). Nogensmenys, notem, semblantment, que el qualificatiu no és tant de contingut com de singularitat: la doctrina és «nova». Heus ací una altra raó de contrast: Jesús comunica quelcom inaudit (mai com aquí aquest qualificatiu té sentit).

Afegim una tercera remarca. L'autoritat prové, a més, del fet que Jesús «fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen». Ens trobem davant una contraposició tan intensa com les dues anteriors. A l'autoritat del mestre i a la novetat de la doctrina cal sumar la força contra els esperits del mal.

Germans! Per la fe sabem que aquesta litúrgia de la paraula ens fa contemporanis del que acabem d'escoltar i estem comentant. Preguntem-nos amb humil agraïment: Tinc consciència que cap home no ha parlat mai com Jesús, la Paraula de Déu Pare? Em sento ric d'un missatge que tampoc no té parió? M'adono de la força alliberadora que Jesús i la seva ensenyança tenen en la vida humana i, més concretament, en la meva vida? Moguts per l'Esperit Sant, diguem al nostre Redemptor: Jesús-vida, Jesús doctrina, Jesús victòria, feu que, com es complaïa a dir el gran Ramon Llull, visquem en contínua “meravella” de Vós!

Dia litúrgic: Dilluns I de durant l'any 10-1-2011

Text de l'Evangeli
(Mc 1,14-20):

Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: «S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova. Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes». Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir. Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes, i tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca i se n'anaren amb Jesús.

Comentari:

Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova
Avui, l'Evangeli ens convida a la conversió. «Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova» (Mc 1,15). Convertir-se, a què? millor fóra dir, a qui? A Crist! Així ho expressà: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi» (Mt 10,37).

Convertir-se significa acollir agraïts el do de la fe i fer-lo operatiu per la caritat. Convertir-se vol dir reconèixer Crist com a únic senyor i rei dels nostres cors, dels quals en pot disposar. Convertir-se implica descobrir Crist en tots els esdeveniments de la història humana, també de la nostra personal, sabent que Ell és l'origen, el centre i la fi de tota la història i que per Ell tot ha estat redimit i en Ell assoleix la seva plenitud. Convertir-se suposa viure d'esperança, perquè Ell ha vençut el pecat, el maligne i la mort, i l'Eucaristia n'és la garantia.

Convertir-se comporta estimar Nostre Senyor més que res aquí a la terra, amb tot el nostre cor, amb tota la nostra ànima i amb totes les nostres forces. Convertir-se pressuposa lliurar-li el nostre enteniment i la nostra voluntat, talment que el nostre capteniment faci realitat el lema episcopal del Sant Pare, Joan Pau II, Totus tuus, és a dir, Tot teu, Déu meu: i tot és temps, qualitats, béns, il·lusions, projectes, salut, família, treball, esbarjo, tot. Convertir-se requereix, doncs, estimar la voluntat de Déu en Crist per sobre de tot i gaudir-ne, la qual cosa demana agrair tot el que s'esdevé de part de Déu, fins i tot contradiccions, humiliacions, malalties, i veure-les com a tresors que ens permeten de manifestar més palesament el nostre amor a Déu: si Tu ho vols així, jo també ho vull!

Convertir-se requesta, doncs, com els apòstols Simó, Andreu, Jaume i Joan, deixar «immediatament les xarxes» i anar-se'n amb Ell (cf. Mc 1,18), un cop sentida la seva veu. Convertir-se és que Crist ho sigui tot en nosaltres.

Dia litúrgic: El Baptisme del Senyor (A) 9-1-2010

Text de l'Evangeli
(Mt 3,13-17):

En aquell temps, Jesús vingué de Galilea i es va presentar a Joan, vora el Jordà, a fer-se batejar per ell. Però Joan s'hi oposava, dient: «Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi!». Jesús li respongué: «Deixa'm fer, ara. Convé que complim d'aquesta manera tot el que Déu vol». Aleshores Joan el deixà fer. Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua. Davant d'Ell el cel s'obrí, i Jesús veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d'Ell. I una veu digué des del cel: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut».

Comentari:

Jesús es presentà a Joan, vora el Jordà, a fer-se batejar
Avui contemplem el Messies —l'Ungit— en el Jordà per a «fer-se batejar» (Mt 3,13) per Joan. I veiem Jesucrist com assenyalat per la presència en forma visible de l'Esperit Sant i, en forma audible, del Pare, el qual declara de Jesús: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut» (Mt 3,17). Heus aquí un motiu meravellós i, alhora, engrescador per a viure una vida: ser subjecte i objecte de la complaença del Pare celestial. Complaure el Pare!

D'alguna manera ja ho demanem en l'oració col·lecta de la missa d'avui: «Déu omnipotent i etern (...), concediu als vostres fills d'adopció, que han renascut de l'aigua i de l'Esperit Sant, de ser sempre dignes de la vostra benvolença». Déu, que és Pare infinitament bo, sempre ens “vol bé”. Però, ja li ho permetem?; en som dignes d'aquesta benvolença divina?; corresponem a aquesta benvolença?

Per tal de ser dignes de la benvolença i complaença divina, Crist ha atorgat a les aigües força regeneradora i purificadora, de tal manera que quan som batejats esdevenim vertaderament fills de Déu. «Potser hi haurà algú que pregunti: ‘Per què volgué batejar-se, si era sant?’. Escolta'm! Crist es bateja no perquè les aigües el santifiquin, sinó per santificar-les Ell» (Sant Màxim de Torí).

Tot això —immerescudament!— ens situa com en un pla de connaturalitat amb la divinitat. Però no ens basta a nosaltres amb aquesta primera regeneració: necessitem reviure d'alguna manera el Baptisme per mitjà d'una mena de continuat “segon baptisme”, que és la conversió. Paral·lel al primer Misteri de la Llum del Rosari —el Baptisme del Senyor en el Jordà— ens cal contemplar l'exemple de Maria en el quart dels Misteris de Goig: la Purificació. Ella, Immaculada, verge pura, no té inconvenient en sotmetre's al procés de purificació. Nosaltres li implorem la senzillesa, la sinceritat i la humilitat que ens permetran viure de manera constant la nostra purificació com una mena de “segon baptisme”.

Dia litúrgic: 8 de Gener (Fèria del temps de Nadal)

Text de l'Evangeli
(Mc 6,34-44):

En aquell temps, Jesús veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament. Quan ja s'havia fet tard, els deixebles s'acostaren a dir-li: «Aquest lloc és despoblat i ja s'ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin a les cases i als pobles del voltant a comprar alguna cosa per a menjar». Però Jesús els respongué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells li diuen: «Per a donar-los menjar hauríem de comprar pa per valor de dos-cents denaris!». Jesús els pregunta: «Quants pans teniu? Aneu a veure-ho». Ells ho miren i li diuen: «Cinc pans i dos peixos».

Llavors Jesús els va manar que fessin seure tothom en colles a l'herba verda. La gent s'assegué en grups de cent i de cinquanta. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans i en donava als seus deixebles perquè els servissin a la gent. També va repartir els dos peixos a tothom. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n'ompliren dotze cistelles, i també van recollir les sobres dels peixos. D'aquells pans, n'havien menjat cinc mil homes.

Comentari:

Perquè eren com ovelles sense pastor
Avui, Jesús ens mostra que és sensible als mancaments de les persones que li surten al seu encontre. No pot trobar-se amb persones i passar indiferent de les seves necessitats. El cor de Jesús es compadeix en veure la gran gentada que el seguia «com ovelles sense pastor» (Mc 6,34). El Mestre deixa a part els projectes previs i es posa a ensenyar. Quantes vegades nosaltres hem deixat que la urgència o la impaciència manin la nostra conducta? Quantes vegades no hem volgut canviar de plans per atendre necessitats immediates i imprevistes? Jesús ens dóna exemple de flexibilitat, de modificar la programació prèvia i d'estar disponible per a les persones que el segueixen.

El temps passa de pressa. Quan estimes és fàcil que el temps passi molt de pressa. I Jesús, que estima molt, està explicant la doctrina prolongadament. Es fa tard, els deixebles ho recorden al Mestre i els preocupa que la gentada pugui menjar. Llavors Jesús fa una proposta inversemblant: «Doneu-los-en vosaltres mateixos» (Mc 6,37). No només li preocupa donar aliment espiritual amb els seus ensenyaments, sinó també l'aliment del cos. Els deixebles posen dificultats, que són reals, molt reals!: els pans «costarien un dineral!» (Mc 6,37). Veuen les dificultats materials, però els seus ulls encara no reconeixen que qui els parla ho pot tot; els falta més fe.

Jesús no mana fer una fila dempeus; fa seure la gent en grups. Comunitàriament descansaran i compartiran. Demanà als deixebles el menjar que porten: sols són cinc pans i dos peixos. Jesús els pren, invoca la benedicció de Déu i els reparteix. Un menjar tan minso que servirà per alimentar milers d'homes i encara en sobraran dotze coves. Miracle que prefigura l'aliment espiritual de l'Eucaristia, Pa de vida que s'estén gratuïtament a tots els pobles de la Terra per a donar vida i vida eterna.

Dia litúrgic: 7 de Gener (Fèria del temps de Nadal)

Text de l'Evangeli
(Mt 4,12-17.23-25):

En aquell temps, quan Jesús va saber que Joan havia estat empresonat, es retirà a Galilea; però va deixar Natzaret i se n'anà a viure a Cafarnaüm, vora el llac, en els territoris de Zabuló i de Neftalí. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: «Terra de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra».

Des d'aleshores Jesús començà a predicar. Deia: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop». I recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena. La seva anomenada es va escampar per tot Síria. Li portaven tots els qui estaven malalts, els afectats per diverses malalties i sofriments: endimoniats, epilèptics i paralítics; i ell els curava. I el va seguir molta gent de Galilea, de la Decàpolis, de Jerusalem, de Judea i de l'altra banda del Jordà.

Comentari:

El Regne del cel és a prop
Avui, per dir-ho així, recomencem. «El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum» (Mt 4,16), ens diu el profeta Isaïes citat en aquest Evangeli d'avui, i que ens remet al que sentíem la nit de Nadal. Tornem a començar, tenim una nova oportunitat. El temps és nou, l'ocasió s'ho val, deixem —humilment— que el Pare actuï en la nostra vida.

Avui comença el temps en què Déu ens dóna una altra vegada el seu temps perquè el santifiquem, perquè ens fem propers a Ell i fem de la nostra vida un servei de cara als altres. El Nadal s'acaba, ho farà el proper diumenge, si a Déu plau, amb la festa del Baptisme del Senyor, i amb ella es dóna el tret de sortida al nou any, al temps de l'ordinari —tal i com diem en la litúrgia cristiana— per a viure in extenso el misteri de Nadal. L'Encarnació del Verb ens ha visitat en aquests dies i ha sembrat en els nostres cors, de manera infal·lible, la seva Gràcia salvadora que ens encamina, novament, cap al Regne del Cel, el Regne de Déu que Crist va venir a inaugurar entre nosaltres gràcies a la seva acció i compromís en el si de la nostra humanitat.

Per això, ens diu sant Lleó el Gran que «la providència i la misericòrdia de Déu, que ja tenia pensat d'ajudar, en els temps recents, el món que s'ensorrava, va determinar la salvació de tots els pobles per mitjà del Crist».

És ara el temps favorable. No pensem que Déu actuava més abans que ara, que era més fàcil creure prop de Jesús —físicament, vull dir— que no pas ara que no el veiem tal com és. Els sagraments de l'Església i la pregària comunitària ens atorguen el perdó i la pau i l'oportunitat de participar, novament, amb l’obra de Déu en el món, a través del nostre treball, estudi, família, amics, diversió o convivència amb els germans. Que el Senyor, font de tot do i de tot bé, ens ho faci possible!

Dia litúrgic: L'Epifania del Senyor 6-1-2011

Text de l'Evangeli
(Mt 2,1-12):

Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo». Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren: «A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: ‘I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble’».

Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella i els encaminà a Betlem dient-los: «Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo».

Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'Infant. L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.

Comentari:

Van entrar a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar
Avui, el profeta Isaïes ens anima: «Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum; i sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor» (Is 60,1). Aquesta llum que havia vist el profeta és l'estel que veuen els Mags a l'Orient, amb molts altres homes. Els Mags descobreixen el seu significat. Els altres el contemplen com quelcom que els resulta admirable, però que no els afecta. I, així, no reaccionen. Els Mags se n'adonen que, amb l'estrella, Déu els envia un missatge important pel qual val la pena carregar amb les molèsties de deixar la comoditat de la seguretat, i arriscar-se a un viatge incert: l'esperança de trobar el Rei els mena a seguir l'estel, que havien anunciat els profetes i esperat el poble d'Israel durant segles.

Arriben a Jerusalem, la capital dels jueus. Pensen que allí sabran indicar-los el lloc precís on ha nascut llur Rei. Efectivament, els diran: «A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta» (Mt 2,5). La notícia de l'arribada dels Mags i llur pregunta es propagà per tota Jerusalem en poc temps: Jerusalem era, aleshores, una ciutat petita, i la presència dels Mags amb llur seguici degué ser notada per tots els seus habitants, ja que el rei «es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem» (Mt 2,3), ens diu l'Evangeli.

Jesucrist es creua en la vida de moltes persones, a qui no els interessa. Un petit esforç hauria canviat llurs vides, haurien trobat el Rei del Goig i de la Pau. Això demana la bona voluntat de cercar-lo, de moure'ns, de preguntar sense desanimar-nos; com els Mags, de sortir de la nostra comoditat, de la nostra rutina, l'esforç d'apreciar la immensa vàlua de trobar Crist. Si no el trobem, no hem trobat res en la vida, perquè solament Ell és el Salvador: trobar Jesús és trobar el Camí que ens condueix a conèixer la Veritat que ens dóna la Vida. I, sense Ell, res de res paga la pena.

Dia litúrgic: 5 de Gener (Fèria del temps de Nadal)

Text de l'Evangeli
(Jn 1,43-51):

En aquell temps, Jesús resolgué de sortir cap a Galilea. Troba Felip i li diu: «Segueix-me». Llavors Felip, que era de Betsaida, el poble d'Andreu i de Pere, va trobar Natanael i li digué: «Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret». Natanael li replicà: «De Natzaret en pot sortir res de bo?». Felip li diu: «Vine i ho veuràs».

Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya». Li diu Natanael: «D'on em coneixes?». Jesús li respon: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera». Li diu Natanael: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel». Jesús li digué: «¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!». I afegí: «Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home».

Comentari:

Vine i ho veuràs
Avui, Felip ens dóna tota una lliçó en acompanyar Natanael a trobar el Mestre. És com l'amic que vol compartir amb l'altre un tresor que ha descobert: «Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret» (Jn 1,45). De pressa, amb il·lusió, vol compartir-ho amb els altres, perquè tots puguin rebre els seus beneficis. Aquest tresor és Jesucrist. Ningú com Ell no pot omplir el cor de l'home de felicitat i de pau. Quan Jesús viu en el cor de cadascú, el desig de compartir-lo és una necessitat. I d'aquí neix el sentit de l'apostolat cristià. Quan Jesús, més tard, ens convidarà a llençar les xarxes ens estarà dient, un per un, que hem de ser pescadors d'homes, que hi ha molta gent necessitada de Déu, que la fam de transcendència, de veritat, de felicitat... hi ha Algú que la pot omplir del tot: Jesucrist. «Només Jesucrist és per a nosaltres totes les coses (…). Feliç l'home que espera en Ell!» (Sant Ambròs).

Ningú no pot donar allò que no té o no ha rebut. Abans de parlar del Mestre, cal haver parlat amb Ell. Només si el coneixem bé i ens hem deixat conèixer per Ell, estarem en condició de presentar-lo als altres, com Felip fa avui a l'Evangeli. I com tants sants i santes han fet al llarg de la història.

Tractar Jesús, parlar amb Ell tal com un amic parla amb el seu amic, confessar-lo amb una fe ben plena: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel» (Jn 1,49), rebre'l sovint a l'Eucaristia i visitar-lo amb freqüència, escoltar atentament les seves paraules de perdó... tot això ens ajudarà a presentar-lo millor als altres, descobrint l'alegria interior que produeix el fet que molts d'altres el coneguin i l'estimin.

Dia litúrgic: 4 de Gener (Fèria del temps de Nadal)

Text de l'Evangeli
(Jn 1,35-42):

En aquell temps, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: «Mireu l'anyell de Déu!». Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què busqueu?». Ells li digueren: «Rabí —que vol dir “mestre”—, on us allotgeu?». Els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda. Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué: «Hem trobat el Messies —que vol dir “ungit”—. I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes —que vol dir “pedra”».

Comentari:

‘Mestre, on us allotgeu?’. Els respon: ‘Veniu i ho veureu’
Avui, l'Evangeli ens recorda les circumstàncies de la vocació dels primers deixebles de Jesús. Per a preparar-se a la vinguda del Messies, Joan i el seu company Andreu havien escoltat i seguit durant un temps el Baptista. Un bon dia, aquest els assenyala Jesús amb el dit, anomenant-lo Anyell de Déu. Tot seguit, Joan i Andreu ho entenen: el Messies esperat és Ell! I, deixant el Baptista, es posen a seguir Jesús.

Jesús sent els passos darrere d'Ell. Es gira i fixa la mirada en els qui el seguien. Les mirades es creuen entre Jesús i aquells homes senzills. Aquests queden corpresos. Aquesta mirada fa capgirar el seu cor i senten el desig d'estar amb Ell: «On us allotgeu?» (Jn 1,38), li pregunten. «Veniu i ho veureu» (Jn 1,39), els fa Jesús. Els invita a anar vers ell i a mirar, contemplar.

Hi van, i el contemplen bo i escoltant-lo. I conviuen amb Ell aquell capvespre, aquella nit. És l'hora de la intimitat i de les confidències. L'hora de l'amor compartit. Es queden amb Ell fins l'endemà, quan el sol es lleva sobre el món.

Ben encesos en la flama d'aquell «Sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca...» (cf. Lc 1,78-79), se'n van a irradiar-lo. Enardits, senten la necessitat de comunicar el que han contemplat i viscut als primers que troben al seu pas: «Hem trobat el Messies!» (Jn 1,41). Els sants també ho han fet així. Sant Francesc, un cop ferit d'amor, anava pels carrers i places, pels llogarrets i boscos cridant: «L'Amor no és estimat!».

L'essencial en la vida cristiana és deixar-se mirar per Jesús, anar i veure on s'allotja, estar amb Ell i compartir. I després anunciar-lo. És el camí i el procés que han seguit els deixebles i els sants. És el nostre camí.

Dia litúrgic: 3 de Gener (Fèria del temps de Nadal) 3-1-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 1,29-34):

L'endemà, Joan veié que Jesús venia cap a ell, i exclamà: «Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món! És aquell de qui vaig dir: ‘Després de mi ve un home que em precedeix, perquè, abans que jo, ell ja existia’. Jo no el coneixia; però, si vaig venir a batejar amb aigua, va ser perquè ell es manifestés a Israel». Joan testimonià encara: «He vist que l'Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d'ell. Jo no el coneixia, però el qui m'envià a batejar amb aigua em va dir: ‘Aquell damunt el qual veuràs que l'Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l'Esperit Sant’. Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu».

Comentari:

Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu
Avui, aquest fragment de l'Evangeli de sant Joan ens immergeix de ple en la dimensió testimonial que li és pròpia. És testimoni la persona que compareix a declarar la identitat d'algú. Doncs bé, Joan se'ns presenta com el profeta per excel·lència que afirma la centralitat de Jesús. Adonem-nos-en des de quatre punts de vista.

L'afirma, en primer lloc, com a vident que exhorta: «Mireu l'anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món» (Jn 1,29). Ho fa, en segon lloc, com a convençut que reitera: «És aquell de qui jo deia: després de mi ve un home que m'ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia» (Jn 1,30). Ho confirma com a conscient de la missió que ha rebut: «Vaig venir a batejar amb aigua, perquè Ell es manifestés a Israel» (Jn 1,31). I, finalment, tornant a la seva qualitat de vident, rebla: «El qui m'envià a batejar amb aigua em digué: ‘Aquell sobre el qual veuràs que l'Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l'Esperit Sant’. Jo ho he vist» (Jn 1,33-34).

Davant aquest testimoni que conserva dins l'Església la mateixa energia de fa dos mil anys, preguntem-nos, germans: —Enmig d'una cultura laïcista que nega el pecat, contemplo Jesús com aquell que em salva del mal moral? —Enmig d'un corrent d'opinió que només veu en Jesús un home religiós extraordinari, hi crec com en aquell que existeix des de sempre, abans que Joan, abans que el món fos creat? —Enmig d'un món desorientat per mil ideologies i opinions, admeto Jesús com aquell que dóna sentit definitiu a la meva vida? —Enmig d'una civilització que margina la fe, adoro Jesús com aquell en qui reposa plenament l'Esperit de Déu»?

I una darrera pregunta: —El meu “sí” a Jesús, és tan absolut que també jo, com Joan, proclamo als qui conec i m'envolten: «Us dono testimoni que Jesús és el fill de Déu!»?

Dia litúrgic: Diumenge II després de Nadal 2-1-2011

Text de l'Evangeli
(Jn 1,1-18):

Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dóna testimoni d'ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

Comentari:

El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria
Avui, l'Evangeli se'ns presenta en una forma poètica i sembla oferir-nos, no solament una introducció, sinó com una síntesi de tots els elements presents en aquest llibre. Té un ritme que el fa solemne, amb paral·lelismes, similituds i repeticions buscades, i les grans idees tracen com diversos grans cercles. El punt culminant de l'exposició s'hi troba al bell mig, amb una afirmació que escau perfectament en aquest temps de Nadal: «El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle» (Jn 1,14).

Vol dir l'autor que Déu va assumir la condició humana i s'instal·là entre nosaltres. I en aquests dies el trobem en el si d'una família: ara a Betlem, i més endavant amb ells a l'exili d'Egipte, i després a Natzaret.

Déu ha volgut que el seu Fill comparteixi la nostra vida, i —per això— passi per totes les etapes de l'existència: en el si de la Mare, en el naixement i en el seu constant creixement (nadó, infant, adolescent, i per sempre més, Jesús, el Salvador).

I continua: «Hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat» (Ibidem). També en aquests primers moments, ho han cantat els àngels: «Glòria a Déu a dalt del cel», «i a la terra, pau» (cf. Lc 2,14). I, ara, en el fet d'estar agombolat pels seus pares: en els bolquers preparats per la Mare, en l'amorós enginy del seu pare —bo i traçut— que li ha preparat un lloc tan acollidor com ha pogut, i en les manifestacions d'afecte dels pastors que van a adorar-lo, i li fan festes i li porten regals.

Vet aquí com aquest fragment de l'Evangeli ens ofereix la Paraula de Déu —que és tota la seva Saviesa— de la qual ens fa participar, ens proporciona la Vida en Déu, en un creixement sense límit, i també la Llum que ens fa veure totes les coses del món en el seu vertader valor, des del punt de vista de Déu, amb “visió sobrenatural”, amb afectuosa gratitud a qui s'ha donat enterament als homes i dones del món, d'ençà que aparegué en aquest món, com un Infant.

Dia litúrgic: 1 de Gener: Santa Maria, Mare de Déu (Dia vuitè dins l'octava de Nadal)

Text de l'Evangeli
(Lc 2,16-21):
En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el Nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell Infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'Infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare.

Comentari:

Els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el Nen posat a la menjadora
Avui, l'Església contempla agraïda la maternitat de la Mare de Déu, model de la seva pròpia maternitat envers tots nosaltres. Lluc ens presenta "l'encontre” dels pastors “amb el Nen”, el qual és acompanyat de Maria, la seva Mare, i de Josep. La discreta presència de Josep suggereix la important missió de ser custodi del misteri gran del Fill de Déu. Tots junts, pastors, Maria i Josep, «amb el Nen posat a la menjadora» (Lc 2,16) són com una imatge preciosa de l'Església en adoració.

“La menjadora”: Jesús ja hi és col·locat en una velada al·lusió a l'Eucaristia. És Maria qui l'hi ha posat! Lluc parla d'un “encontre”, d'una trobada dels pastors amb Jesús. En efecte, sense l'experiència d'un “encontre” personal amb el Senyor no es dóna la fe. Només aquest “encontre”, que ha comportat un “veure amb els propis ulls”, i en certa manera un “tocar”, fa capaços els pastors d'esdevenir testimonis de la Bona Nova, veritables evangelitzadors que poden «contar el que els havien anunciat d'aquell Infant» (Lc 2,17).

Se'ns assenyala aquí un primer fruit de la “trobada” amb Crist: «Tothom qui ho sentia es meravellava» (Lc 2,18). Hem de demanar la gràcia de saber suscitar aquest “meravellament”, aquesta admiració en aquells a qui anunciem l'Evangeli.

Hi ha encara un segon fruit d'aquest encontre: «Els pastors se'n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» (Lc 2,20). L'adoració de l'Infant els omple el cor de l'entusiasme per comunicar el que han vist i sentit, i la comunicació del que han vist i sentit els porta fins a la pregària de lloança i d'acció de gràcies, a la glorificació del Senyor.

Maria, mestra de contemplació —«conservava aquests records en el seu cor i els meditava» (Lc 2,19)— ens dóna Jesús, el nom del qual significa “Déu salva”. El seu nom és també la nostra Pau. Acollim en el cor aquest sagrat i dolcíssim Nom i tinguem-lo sovint als nostres llavis!