Text de l'Evangeli
(Mt 4,18-22):
En aquell temps, Jesús, tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els diu: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes». Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir.
Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van seguir.
Comentari:
«Us faré pescadors d'homes»
Avui és la festa de sant Andreu apòstol, una festa celebrada de manera solemne entre els cristians d'Orient. Va ser un dels dos primers joves que van conèixer Jesús a la vora del riu Jordà i que varen tenir una llarga conversa amb Ell. De seguida va cercar el seu germà Pere, tot dient-li «Hem trobat el Messies» i el dugué a Jesús (Jn 2,41). Poc temps després, Jesús cridà aquests dos germans pescadors amics seus, com llegim en l'Evangeli d'avui: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes» (Mt 4,19). Al mateix poble hi havia un altre parell de germans, Jaume i Joan, companys i amics del primers, i pescadors com ells. Jesús els crida també a seguir-lo. És ben bonic llegir que ells ho deixen tot i el segueixen “immediatament”, paraula que es repeteix per ambdós casos. A Jesús no se li ha de dir: “després”, “més endavant”, “ara tinc massa feina”...
També a cadascú de nosaltres —a tots els cristians— Jesús ens demana cada dia que posem al seu servei tot el que som i tenim —això vol dir deixar-ho tot, no tenir res com a propi— per tal que, tot vivint amb Ell les tasques de la nostra feina professional i de la nostra família, siguem “pescadors d'homes”. Què vol dir ser “pescadors d'homes”? Una bonica resposta pot ser un comentari de sant Joan Crisòstom. Aquest Pare i Doctor de l'Església diu que Andreu no sabia explicar-li bé al seu germà Pere qui era Jesús i, per això, el «va portar a la mateixa font de la llum», que és Jesucrist. “Pescar homes” vol dir ajudar tots els qui ens envolten en la família i en el treball que trobin el Crist que és l'única llum pel nostre camí.
Dia litúrgic: Dimarts I d'Advent 29-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 10,21-24):
En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar». Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué: «Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren».
Comentari:
«T'enalteixo, Pare»
Avui llegim un extracte del capítol 10 de l'Evangeli segons sant Lluc. El Senyor ha enviat setanta i dos deixebles als llocs a on Ell mateix ha d'anar. I retornen exultants. Tot oint-los contar els seus fets i gestes, «Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: ‘T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra’» (Lc 10,21).
La gratitud és una de les facetes de la humilitat. La persona arrogant considera que no deu res a ningú. Però per tal d'esdevenir agraïts, abans de res, cal ésser capaços de descobrir la nostra petitesa. “Gràcies” és una d'aquelles paraules que ensenyem als nens. «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Lc 10,21).
Benet XVI, en parlar de l'actitud d'adoració, afirma que ella pressuposa una «reconeixença de la presència de Déu, Creador i Senyor de l'univers. És un reconeixement ple de gratitud, que brolla des del més pregon del cor i abasta tot l'ésser, perquè l'home solament pot realitzar-se plenament a si mateix adorant i estimant Déu per damunt de totes les coses».
Una ànima sensible experimenta la necessitat de palesar el seu reconeixement. És l'única cosa que els homes podem fer per tal de respondre als favors divins. «Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). Sens dubte, ens cal «donar gràcies a Déu Pare, a través del seu Fill, en l'Esperit Sant; amb la gran misericòrdia amb què ens ha estimat, ha sentit compassió de nosaltres, i quan érem morts pels nostres pecats, ens ha fet reviure amb el Crist per tal que siguem en Ell una nova creació» (Sant Lleó Magne).
(Lc 10,21-24):
En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar». Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué: «Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren».
Comentari:
«T'enalteixo, Pare»
Avui llegim un extracte del capítol 10 de l'Evangeli segons sant Lluc. El Senyor ha enviat setanta i dos deixebles als llocs a on Ell mateix ha d'anar. I retornen exultants. Tot oint-los contar els seus fets i gestes, «Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: ‘T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra’» (Lc 10,21).
La gratitud és una de les facetes de la humilitat. La persona arrogant considera que no deu res a ningú. Però per tal d'esdevenir agraïts, abans de res, cal ésser capaços de descobrir la nostra petitesa. “Gràcies” és una d'aquelles paraules que ensenyem als nens. «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Lc 10,21).
Benet XVI, en parlar de l'actitud d'adoració, afirma que ella pressuposa una «reconeixença de la presència de Déu, Creador i Senyor de l'univers. És un reconeixement ple de gratitud, que brolla des del més pregon del cor i abasta tot l'ésser, perquè l'home solament pot realitzar-se plenament a si mateix adorant i estimant Déu per damunt de totes les coses».
Una ànima sensible experimenta la necessitat de palesar el seu reconeixement. És l'única cosa que els homes podem fer per tal de respondre als favors divins. «Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). Sens dubte, ens cal «donar gràcies a Déu Pare, a través del seu Fill, en l'Esperit Sant; amb la gran misericòrdia amb què ens ha estimat, ha sentit compassió de nosaltres, i quan érem morts pels nostres pecats, ens ha fet reviure amb el Crist per tal que siguem en Ell una nova creació» (Sant Lleó Magne).
Dia litúrgic: Diumenge I (B) d'Advent 27-11-2011
Text de l'Evangeli
(Mc 13,33-37):
En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. Passa com amb un home que se'n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l'amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!».
Comentari:
«Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment»
Avui, en aquest diumenge primer d'Advent, l'Església comença a recórrer un nou any litúrgic. Entrem, per tant, en uns dies d'especial expectació, renovació i preparació.
Jesús adverteix que «no sabeu quan serà el moment» (Mc 13,33). Sí, en aquesta vida hi ha un moment decisiu. Quan serà? No ho sabem. El Senyor ni tan sols volgué revelar el moment en què s'hauria de produir el final del món.
En fi, tot això ens mena envers una actitud d'expectació i de conscienciació: «No fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint» (Mc 13,36). El temps en aquesta vida és temps per al lliurament, per a la maduració de la nostra capacitat d'estimar; no és pas un temps per a l'entreteniment. És un temps de “nuviatge” com a preparació per al temps de les “noces” en el més enllà en comunió amb Déu i tots els sants.
La vida, però, és un constant començar i recomençar. El fet és que passem per molts moments decisius: potser cada dia, cada hora i cada minut han d'esdevenir un temps decisiu. Molts o pocs, però —en definitiva— dies, hores i minuts: és aquí, en el moment concret, on ens espera el Senyor. «En la vida nostra, en la vida dels cristians, la conversió primera —aquest moment únic, que cadascú recorda i en el qual hom feu clarament allò que el Senyor ens demana— és important; però encara són més importants, i més difícils, les successives conversions» (Sant Josepmaria).
En aquest temps litúrgic ens preparem per a celebrar el gran “adveniment”: la vinguda del Nostre Amo. “Nadal”, “Nativitas”: tant de bo que cada jornada de la nostra existència sigui un “naixement” a la vida d'amor! Potser fer de la nostra vida un permanent “Nadal” sigui la millor manera de no dormir. La nostra Mare Santa Maria vetlla per nosaltres!
(Mc 13,33-37):
En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. Passa com amb un home que se'n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l'amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!».
Comentari:
«Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment»
Avui, en aquest diumenge primer d'Advent, l'Església comença a recórrer un nou any litúrgic. Entrem, per tant, en uns dies d'especial expectació, renovació i preparació.
Jesús adverteix que «no sabeu quan serà el moment» (Mc 13,33). Sí, en aquesta vida hi ha un moment decisiu. Quan serà? No ho sabem. El Senyor ni tan sols volgué revelar el moment en què s'hauria de produir el final del món.
En fi, tot això ens mena envers una actitud d'expectació i de conscienciació: «No fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint» (Mc 13,36). El temps en aquesta vida és temps per al lliurament, per a la maduració de la nostra capacitat d'estimar; no és pas un temps per a l'entreteniment. És un temps de “nuviatge” com a preparació per al temps de les “noces” en el més enllà en comunió amb Déu i tots els sants.
La vida, però, és un constant començar i recomençar. El fet és que passem per molts moments decisius: potser cada dia, cada hora i cada minut han d'esdevenir un temps decisiu. Molts o pocs, però —en definitiva— dies, hores i minuts: és aquí, en el moment concret, on ens espera el Senyor. «En la vida nostra, en la vida dels cristians, la conversió primera —aquest moment únic, que cadascú recorda i en el qual hom feu clarament allò que el Senyor ens demana— és important; però encara són més importants, i més difícils, les successives conversions» (Sant Josepmaria).
En aquest temps litúrgic ens preparem per a celebrar el gran “adveniment”: la vinguda del Nostre Amo. “Nadal”, “Nativitas”: tant de bo que cada jornada de la nostra existència sigui un “naixement” a la vida d'amor! Potser fer de la nostra vida un permanent “Nadal” sigui la millor manera de no dormir. La nostra Mare Santa Maria vetlla per nosaltres!
Dia litúrgic: Divendres XXXIVdurant l'any 25-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 21,29-33):
En aquell temps, Jesús posà als seus deixebles aquesta comparació: «Mireu la figuera i els altres arbres: quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop. Igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran».
Comentari:
«Quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu»
Avui, som convidats per Jesús a veure els senyals que es mostren en el nostre temps i època, i a reconèixer en ells la proximitat del Regne de Déu. La invitació és per a què fitem la nostra mirada en la figuera i en els altres arbres —«Mireu la figuera i els altres arbres» (Lc 21,29)— i per tal de fixar la nostra atenció en allò que percebem que succeeix en ells: «Quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop» (Lc 21,30). Les figueres començaven a fer la brotada; els brots començaven a sorgir. No es tractava solament de l'expectativa per les flors o els fruits que sorgien, era també el pronòstic de l'estiu, durant el qual tots els arbres "comencen a brotar".
Segons Benet XVI, «la Paraula de Déu ens impulsa a modificar el nostre concepte de realisme». En efecte, «realista és qui reconeix en el Verb de Déu el fonament de tot». Aquesta Paraula viva que ens mostra l'estiu com a senyal de proximitat i d'exuberància de la lluminositat és la pròpia Llum: «Quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu» (Lc 29,31). En aquest sentit, «ara, la Paraula no solament pot ser escoltada, no solament té una veu, sinó que té un rostre (...) que podem veure: Jesús de Natzaret» (Benet XVI).
La comunicació de Jesús amb el Pare fou perfecta; i el que Ell rebé del Pare, Ell ens ho donà, tot comunicant-se amb la mateixa perfecció amb nosaltres. D'aquesta manera, la proximitat del Regne de Déu —que fa palesa la lliure iniciativa de Déu que ve al nostre encontre— ha de moure'ns en la reconeixença d'aquest apropament, per tal que també nosaltres ens comuniquem amb el Pare per mitjà de la Paraula del Senyor —Verbum Domini— tot veient tots aquests senyals com a realització de les promeses del Pare en Crist Jesús.
(Lc 21,29-33):
En aquell temps, Jesús posà als seus deixebles aquesta comparació: «Mireu la figuera i els altres arbres: quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop. Igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran».
Comentari:
«Quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu»
Avui, som convidats per Jesús a veure els senyals que es mostren en el nostre temps i època, i a reconèixer en ells la proximitat del Regne de Déu. La invitació és per a què fitem la nostra mirada en la figuera i en els altres arbres —«Mireu la figuera i els altres arbres» (Lc 21,29)— i per tal de fixar la nostra atenció en allò que percebem que succeeix en ells: «Quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop» (Lc 21,30). Les figueres començaven a fer la brotada; els brots començaven a sorgir. No es tractava solament de l'expectativa per les flors o els fruits que sorgien, era també el pronòstic de l'estiu, durant el qual tots els arbres "comencen a brotar".
Segons Benet XVI, «la Paraula de Déu ens impulsa a modificar el nostre concepte de realisme». En efecte, «realista és qui reconeix en el Verb de Déu el fonament de tot». Aquesta Paraula viva que ens mostra l'estiu com a senyal de proximitat i d'exuberància de la lluminositat és la pròpia Llum: «Quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu» (Lc 29,31). En aquest sentit, «ara, la Paraula no solament pot ser escoltada, no solament té una veu, sinó que té un rostre (...) que podem veure: Jesús de Natzaret» (Benet XVI).
La comunicació de Jesús amb el Pare fou perfecta; i el que Ell rebé del Pare, Ell ens ho donà, tot comunicant-se amb la mateixa perfecció amb nosaltres. D'aquesta manera, la proximitat del Regne de Déu —que fa palesa la lliure iniciativa de Déu que ve al nostre encontre— ha de moure'ns en la reconeixença d'aquest apropament, per tal que també nosaltres ens comuniquem amb el Pare per mitjà de la Paraula del Senyor —Verbum Domini— tot veient tots aquests senyals com a realització de les promeses del Pare en Crist Jesús.
Dia litúrgic: Dijous XXXIV durant l'any 24-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 21,20-28):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan veureu que les legions encerclen Jerusalem, sapigueu que arriba la seva devastació. Llavors, els qui es trobin a Judea, que fugin a les muntanyes; els qui siguin dintre la ciutat, que l'abandonin, i els qui es trobin al camp, que no entrin a la ciutat, perquè haurà vingut el temps que Déu li demanarà comptes, i tot allò que diuen les Escriptures es complirà.
»Ai de les qui esperin un fill o el criïn aquells dies! Perquè caurà una gran calamitat sobre el país i s'estendrà l'odi contra aquest poble: moriran víctimes de l'espasa o seran enduts captius per totes les nacions, i Jerusalem serà trepitjada pels pagans, fins que es compleixi el temps que Déu els ha concedit. Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta».
Comentari:
«Redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta»
Avui, llegint aquest sant Evangeli, ¿com no ens poden ser presents els moments actuals, cada vegada més plens d'amenaces i més tenyits de sang? «A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra» (Lc 21,25b-26a). Moltes vegades, la segona vinguda del Senyor ha estat representada amb les imatges més terrorífiques possibles, com sembla ésser en aquest Evangeli, sempre sota el signe de la por.
Però, és aquest el missatge que l'Evangeli ens adreça avui? Fixem-nos en les últimes paraules: «Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta» (Lc 21,28). El centre del missatge d'aquests darrers dies de l'any litúrgic no és la por sinó l'esperança de la futura alliberació, és a dir, l'esperança del tot cristiana de l'assoliment de la plena vida amb el Senyor, en la qual participaran també el nostre cos i el món que ens envolta. Els esdeveniments narrats en forma tan dramàtica volen indicar simbòlicament la participació de tota la creació en la segona vinguda del Senyor, com ja va participar en la primera vinguda, especialment en el moment de la seva passió, quan el cel s'enfosquí i la terra tremolà. La dimensió còsmica no quedarà abandonada a la fi dels temps, perquè és una dimensió que acompanya l'home des que entrà al Paradís.
L'esperança del cristià no és enganyosa, perquè quan tot això succeeixi —ens diu el mateix Senyor— «llavors, veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat» (Lc 21,27). No visquem angoixats per la segona vinguda del Senyor, per la seva Parusia: meditem, més aviat, les profundes paraules de sant Agustí que, ja al seu temps, es preguntava, veient els cristians atemorits pel retorn del Senyor: «Com pot l'Esposa tenir por del seu Espòs?».
(Lc 21,20-28):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan veureu que les legions encerclen Jerusalem, sapigueu que arriba la seva devastació. Llavors, els qui es trobin a Judea, que fugin a les muntanyes; els qui siguin dintre la ciutat, que l'abandonin, i els qui es trobin al camp, que no entrin a la ciutat, perquè haurà vingut el temps que Déu li demanarà comptes, i tot allò que diuen les Escriptures es complirà.
»Ai de les qui esperin un fill o el criïn aquells dies! Perquè caurà una gran calamitat sobre el país i s'estendrà l'odi contra aquest poble: moriran víctimes de l'espasa o seran enduts captius per totes les nacions, i Jerusalem serà trepitjada pels pagans, fins que es compleixi el temps que Déu els ha concedit. Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta».
Comentari:
«Redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta»
Avui, llegint aquest sant Evangeli, ¿com no ens poden ser presents els moments actuals, cada vegada més plens d'amenaces i més tenyits de sang? «A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra» (Lc 21,25b-26a). Moltes vegades, la segona vinguda del Senyor ha estat representada amb les imatges més terrorífiques possibles, com sembla ésser en aquest Evangeli, sempre sota el signe de la por.
Però, és aquest el missatge que l'Evangeli ens adreça avui? Fixem-nos en les últimes paraules: «Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta» (Lc 21,28). El centre del missatge d'aquests darrers dies de l'any litúrgic no és la por sinó l'esperança de la futura alliberació, és a dir, l'esperança del tot cristiana de l'assoliment de la plena vida amb el Senyor, en la qual participaran també el nostre cos i el món que ens envolta. Els esdeveniments narrats en forma tan dramàtica volen indicar simbòlicament la participació de tota la creació en la segona vinguda del Senyor, com ja va participar en la primera vinguda, especialment en el moment de la seva passió, quan el cel s'enfosquí i la terra tremolà. La dimensió còsmica no quedarà abandonada a la fi dels temps, perquè és una dimensió que acompanya l'home des que entrà al Paradís.
L'esperança del cristià no és enganyosa, perquè quan tot això succeeixi —ens diu el mateix Senyor— «llavors, veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat» (Lc 21,27). No visquem angoixats per la segona vinguda del Senyor, per la seva Parusia: meditem, més aviat, les profundes paraules de sant Agustí que, ja al seu temps, es preguntava, veient els cristians atemorits pel retorn del Senyor: «Com pot l'Esposa tenir por del seu Espòs?».
Dia litúrgic: Dimecres XXXIV durant l'any
Text de l'Evangeli
(Lc 21,12-19):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. Amb la vostra perseverança salvareu la vida!».
Comentari:
«Amb la vostra perseverança salvareu la vida!»
Avui parem esment en aquesta breu i incisiva sentència de nostre Senyor, la qual se'ns clava a l'ànima, i en ferir-la ens fa pensar: ¿per què és tan important la perseverança?; ¿per què Jesús fa dependre la salvació de l'exercici d'aquesta virtut?
Perquè el deixeble no és més que el Mestre —«Tothom us odiarà per causa del meu nom» (Lc 21,17)—, i si el Senyor va ser signe de contradicció, els seus deixebles també ho serem necessàriament. Se n'apoderaran del Regne de Déu els qui fan violència, els qui lluiten contra els enemics de l'ànima, els qui lluiten amb energia aquesta “bellíssima guerra de pau i d'amor”, com li agradava dir a sant Josepmaria Escrivà, en la qual consisteix la vida cristiana. No hi ha roses sense espines, i no és el camí cap al cel un viarany sense dificultats. Per això, sense la virtut cardinal de la fortalesa, les nostres bones intencions acabarien essent estèrils. I la perseverança forma part de la fortalesa. Concretament, ens empeny a tenir la força que cal per portar amb joia les contradiccions.
La perseverança en grau màxim es verifica a la creu. Per això, la perseverança confereix llibertat en atorgar la possessió d'un mateix mitjançant l'amor. La promesa del Crist és indefectible: «Amb la vostra perseverança salvareu la vida!» (Lc 21,19), i és així perquè el que ens salva és la Creu. És la força de l'amor el que ens dóna a cadascú l'acceptació pacient i joiosa de la voluntat de Déu, quan aquesta —com succeeix a la Creu— contraria en un primer moment la nostra pobra voluntat humana.
Tan sols en un primer moment, perquè després s'allibera l'energia desbordant de la perseverança que ens mena a comprendre la difícil ciència de la creu. Per això, la perseverança engendra paciència, la qual va més enllà de la simple resignació. Més encara, no té res a veure amb actituds estoiques. La paciència contribueix decisivament a entendre que la Creu, molt abans que dolor, és essencialment amor.
Qui va entendre millor que ningú aquesta veritat salvadora, la nostra Mare del Cel, ens ajudarà a nosaltres a comprendre-la.
(Lc 21,12-19):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. Amb la vostra perseverança salvareu la vida!».
Comentari:
«Amb la vostra perseverança salvareu la vida!»
Avui parem esment en aquesta breu i incisiva sentència de nostre Senyor, la qual se'ns clava a l'ànima, i en ferir-la ens fa pensar: ¿per què és tan important la perseverança?; ¿per què Jesús fa dependre la salvació de l'exercici d'aquesta virtut?
Perquè el deixeble no és més que el Mestre —«Tothom us odiarà per causa del meu nom» (Lc 21,17)—, i si el Senyor va ser signe de contradicció, els seus deixebles també ho serem necessàriament. Se n'apoderaran del Regne de Déu els qui fan violència, els qui lluiten contra els enemics de l'ànima, els qui lluiten amb energia aquesta “bellíssima guerra de pau i d'amor”, com li agradava dir a sant Josepmaria Escrivà, en la qual consisteix la vida cristiana. No hi ha roses sense espines, i no és el camí cap al cel un viarany sense dificultats. Per això, sense la virtut cardinal de la fortalesa, les nostres bones intencions acabarien essent estèrils. I la perseverança forma part de la fortalesa. Concretament, ens empeny a tenir la força que cal per portar amb joia les contradiccions.
La perseverança en grau màxim es verifica a la creu. Per això, la perseverança confereix llibertat en atorgar la possessió d'un mateix mitjançant l'amor. La promesa del Crist és indefectible: «Amb la vostra perseverança salvareu la vida!» (Lc 21,19), i és així perquè el que ens salva és la Creu. És la força de l'amor el que ens dóna a cadascú l'acceptació pacient i joiosa de la voluntat de Déu, quan aquesta —com succeeix a la Creu— contraria en un primer moment la nostra pobra voluntat humana.
Tan sols en un primer moment, perquè després s'allibera l'energia desbordant de la perseverança que ens mena a comprendre la difícil ciència de la creu. Per això, la perseverança engendra paciència, la qual va més enllà de la simple resignació. Més encara, no té res a veure amb actituds estoiques. La paciència contribueix decisivament a entendre que la Creu, molt abans que dolor, és essencialment amor.
Qui va entendre millor que ningú aquesta veritat salvadora, la nostra Mare del Cel, ens ajudarà a nosaltres a comprendre-la.
Dia litúrgic: Dimarts XXXIV durant l'any 22-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 21,5-11):
En aquell temps, alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes votives. Jesús digué: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat».
Llavors li preguntaren: «Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?». Ell digué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: ‘Sóc jo’, i també: ‘El temps arriba’. No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida». Després els va dir: «Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel».
Comentari:
«No en quedarà pedra sobre pedra»
Avui escoltem astorats la severa advertència del Senyor: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat» (Lc 21,6). Aquestes paraules de Jesús es troben als antípodes d'una així anomenada “cultura del progrés indefinit de la humanitat” o, si voleu, d'uns quants capdavanters tecnocientífics i políticomilitars de l'espècie humana, en imparable evolució.
Des d'on? Fins on? Això ningú no ho sap ni ho pot saber, llevat, en darrer terme, d'una suposada matèria eterna que nega Déu usurpant-ne, tanmateix, els atributs. Com intenten de fer-nos combregar amb rodes de molí els qui refusen de combregar amb la finitud i precarietat que són pròpies de la condició humana!
Nosaltres, deixebles del Fill de Déu fet home, de Jesús, escoltem les seves paraules i, fent-les ben nostres, les meditem. Heus ací que ens diu: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar!» (Lc 21,8). Ens ho afirma Aquell que ha vingut a donar testimoni de la veritat, tot afirmant que els qui són de la veritat escolten la seva veu.
I heus aquí també que ens assevera: «La fi no vindrà de seguida» (Lc 21,9). La qual cosa vol dir, d'una banda, que disposem d'un temps de salvació i que ens cal aprofitar-lo; i, de l'altra, que, de totes passades, la fi vindrà. Sí, Jesús, vindrà «a judicar els vius i els morts», com professem en el Credo.
Lectors de Contemplar l'Evangeli d'avui, benvolguts germans i amics: uns versets més endavant del fragment que ara comento, Jesús ens estimula i consola amb aquestes altres paraules que, en nom seu, us repeteixo: «Amb la vostra perseverança salvareu la vostra vida!» (Lc 21,19).
Nosaltres, fent-li cordial ressò, amb l'energia d'un himne cristià i català, ens exhortem els uns als altres: «Perseverem, que ja amb la mà toquem el cim!».
(Lc 21,5-11):
En aquell temps, alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes votives. Jesús digué: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat».
Llavors li preguntaren: «Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?». Ell digué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: ‘Sóc jo’, i també: ‘El temps arriba’. No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida». Després els va dir: «Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel».
Comentari:
«No en quedarà pedra sobre pedra»
Avui escoltem astorats la severa advertència del Senyor: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat» (Lc 21,6). Aquestes paraules de Jesús es troben als antípodes d'una així anomenada “cultura del progrés indefinit de la humanitat” o, si voleu, d'uns quants capdavanters tecnocientífics i políticomilitars de l'espècie humana, en imparable evolució.
Des d'on? Fins on? Això ningú no ho sap ni ho pot saber, llevat, en darrer terme, d'una suposada matèria eterna que nega Déu usurpant-ne, tanmateix, els atributs. Com intenten de fer-nos combregar amb rodes de molí els qui refusen de combregar amb la finitud i precarietat que són pròpies de la condició humana!
Nosaltres, deixebles del Fill de Déu fet home, de Jesús, escoltem les seves paraules i, fent-les ben nostres, les meditem. Heus ací que ens diu: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar!» (Lc 21,8). Ens ho afirma Aquell que ha vingut a donar testimoni de la veritat, tot afirmant que els qui són de la veritat escolten la seva veu.
I heus aquí també que ens assevera: «La fi no vindrà de seguida» (Lc 21,9). La qual cosa vol dir, d'una banda, que disposem d'un temps de salvació i que ens cal aprofitar-lo; i, de l'altra, que, de totes passades, la fi vindrà. Sí, Jesús, vindrà «a judicar els vius i els morts», com professem en el Credo.
Lectors de Contemplar l'Evangeli d'avui, benvolguts germans i amics: uns versets més endavant del fragment que ara comento, Jesús ens estimula i consola amb aquestes altres paraules que, en nom seu, us repeteixo: «Amb la vostra perseverança salvareu la vostra vida!» (Lc 21,19).
Nosaltres, fent-li cordial ressò, amb l'energia d'un himne cristià i català, ens exhortem els uns als altres: «Perseverem, que ja amb la mà toquem el cim!».
Dia litúrgic: Diumenge XXXIV dedurant l'any: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món (A)
Text de l'Evangeli
(Mt 25,31-46):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i Ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra.
»Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: ‘Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm’. Llavors els justos li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?’. El rei els respondrà: ‘Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu’.
»Després dirà als de la seva esquerra: ‘Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. Llavors ells li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?’. Ell els contestarà: ‘Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi’ I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna».
Comentari:
«Tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu»
Avui, Jesús ens parla del judici definitiu. I amb aqueixa il·lustració metafòrica d'ovelles i cabres, en fa veure que es tractarà d'un judici d'amor. «Serem jutjats sobre l'amor», ens diu sant Joan de la Creu.
Com diu un altre místic, sant Ignasi de Loyola en la seva meditació Contemplación para alcanzar amor, l'amor s'ha de posar més en les obres que en les paraules. I l'Evangeli d'avui és ben il·lustratiu. Cada obra de caritat que fem, la fem a Crist mateix: «(...) Perquè tenia fam, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; era a la presó, i vinguéreu a veure'm» (Mt 25,34-36). Més encara: «Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi» (Mt 25,40).
Aquest passatge evangèlic, que ens fa tocar ben de peus a terra, posa la festa del judici de Crist Rei en el seu lloc. La reialesa de Crist és tota una altra cosa que la prepotència, és simplement la realitat fonamental de l'existència: l'amor tindrà la darrera paraula.
Jesús ens mostra que el sentit de la reialesa -o potestat- és el servei als altres. Ell afirmà de sí mateix que era Mestre i Senyor (cf. Jn 13,13), i també que era Rei (cf. Jn 18,37), però exercí el seu mestratge rentant els peus dels deixebles (cf. Jn 13,4 ss.), i regnà donant la vida. Jesucrist regna, primer, des d'un humil bressol (una menjadora!) i, després, des d'un tron força incòmode, és a dir, la Creu.
Sobre de la creu hi havia el cartell que deia «Jesús de Natzaret, Rei dels jueus» (Jn 19,19): el que l'aparença semblava negar, la realitat fonda del misteri de Déu ho confirmava, ja que Jesús en la seva Creu regna i el seu amor ens jutja. «Serem jutjats sobre l'amor».
(Mt 25,31-46):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i Ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra.
»Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: ‘Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm’. Llavors els justos li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?’. El rei els respondrà: ‘Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu’.
»Després dirà als de la seva esquerra: ‘Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. Llavors ells li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?’. Ell els contestarà: ‘Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi’ I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna».
Comentari:
«Tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu»
Avui, Jesús ens parla del judici definitiu. I amb aqueixa il·lustració metafòrica d'ovelles i cabres, en fa veure que es tractarà d'un judici d'amor. «Serem jutjats sobre l'amor», ens diu sant Joan de la Creu.
Com diu un altre místic, sant Ignasi de Loyola en la seva meditació Contemplación para alcanzar amor, l'amor s'ha de posar més en les obres que en les paraules. I l'Evangeli d'avui és ben il·lustratiu. Cada obra de caritat que fem, la fem a Crist mateix: «(...) Perquè tenia fam, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; era a la presó, i vinguéreu a veure'm» (Mt 25,34-36). Més encara: «Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi» (Mt 25,40).
Aquest passatge evangèlic, que ens fa tocar ben de peus a terra, posa la festa del judici de Crist Rei en el seu lloc. La reialesa de Crist és tota una altra cosa que la prepotència, és simplement la realitat fonamental de l'existència: l'amor tindrà la darrera paraula.
Jesús ens mostra que el sentit de la reialesa -o potestat- és el servei als altres. Ell afirmà de sí mateix que era Mestre i Senyor (cf. Jn 13,13), i també que era Rei (cf. Jn 18,37), però exercí el seu mestratge rentant els peus dels deixebles (cf. Jn 13,4 ss.), i regnà donant la vida. Jesucrist regna, primer, des d'un humil bressol (una menjadora!) i, després, des d'un tron força incòmode, és a dir, la Creu.
Sobre de la creu hi havia el cartell que deia «Jesús de Natzaret, Rei dels jueus» (Jn 19,19): el que l'aparença semblava negar, la realitat fonda del misteri de Déu ho confirmava, ja que Jesús en la seva Creu regna i el seu amor ens jutja. «Serem jutjats sobre l'amor».
Dia litúrgic: Dissabte XXXIII durant l'any 19-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 20,27-40):
En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: «Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. També el segon i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. Finalment va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?».
Jesús els respongué: «Els qui viuen en aquest món es casen, però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu. I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.
Llavors alguns mestres de la Llei li digueren: «Mestre, has respost bé». I ja no s'atrevien a preguntar-li res més.
Comentari:
«Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen»
Avui, la Paraula de Déu tracta el tema cabdal de la resurrecció dels morts. Es curiós que, com els saduceus, no ens cansem de fer preguntes inútils i sobreres. Intentem solucionar les coses del més enllà amb criteris d'ací baix, quan en el món que vindrà tot és diferent: «Els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit» (Lc 20,35). Partint de criteris equivocats, arribem a conclusions errònies.
Si ens estiméssim més i millor, no ens estranyaria que al cel no hi hagués l'exclusivisme de l'amor que hi ha ací baix, del tot comprensible a causa de la nostra limitació, la qual ens fa difícil poder sortir dels nostres cercles més propers. Però al cel ens estimarem tots i amb un cor pur, sense enveges ni recels, i no solament l'espòs o l'esposa, els fills o els de la nostra sang, sinó tothom, sense excepcions ni discriminacions de llengua, nació, raça o cultura, puix «el veritable amor assoleix una gran força» (Sant Paulí de Nola).
Ens va molt bé sentir aquestes paraules de l'Escriptura que surten dels llavis de Jesús. Ens va bé, perquè a nosaltres ens podria passar que, agitats per tantes coses que no ens deixen ni temps per pensar i influïts per una cultura ambiental que sembla negar la vida eterna, estiguéssim com tocats pel dubte respecte a la resurrecció dels morts. Sí, ens va molt bé que sigui el Senyor mateix qui ens digui que hi haurà un futur més enllà de la destrucció del nostre cos i d'aquest món que passa: «I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen» (Lc 20,37-38).
(Lc 20,27-40):
En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: «Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. També el segon i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. Finalment va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?».
Jesús els respongué: «Els qui viuen en aquest món es casen, però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu. I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.
Llavors alguns mestres de la Llei li digueren: «Mestre, has respost bé». I ja no s'atrevien a preguntar-li res més.
Comentari:
«Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen»
Avui, la Paraula de Déu tracta el tema cabdal de la resurrecció dels morts. Es curiós que, com els saduceus, no ens cansem de fer preguntes inútils i sobreres. Intentem solucionar les coses del més enllà amb criteris d'ací baix, quan en el món que vindrà tot és diferent: «Els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit» (Lc 20,35). Partint de criteris equivocats, arribem a conclusions errònies.
Si ens estiméssim més i millor, no ens estranyaria que al cel no hi hagués l'exclusivisme de l'amor que hi ha ací baix, del tot comprensible a causa de la nostra limitació, la qual ens fa difícil poder sortir dels nostres cercles més propers. Però al cel ens estimarem tots i amb un cor pur, sense enveges ni recels, i no solament l'espòs o l'esposa, els fills o els de la nostra sang, sinó tothom, sense excepcions ni discriminacions de llengua, nació, raça o cultura, puix «el veritable amor assoleix una gran força» (Sant Paulí de Nola).
Ens va molt bé sentir aquestes paraules de l'Escriptura que surten dels llavis de Jesús. Ens va bé, perquè a nosaltres ens podria passar que, agitats per tantes coses que no ens deixen ni temps per pensar i influïts per una cultura ambiental que sembla negar la vida eterna, estiguéssim com tocats pel dubte respecte a la resurrecció dels morts. Sí, ens va molt bé que sigui el Senyor mateix qui ens digui que hi haurà un futur més enllà de la destrucció del nostre cos i d'aquest món que passa: «I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen» (Lc 20,37-38).
Dia litúrgic: Dijous XXXIII durant l'any 17-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 19,41-44):
En aquell temps, quan Jesús arribà prop de Jerusalem i veié la ciutat, arrencà a plorar per ella i digué: «Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho! Vindran dies que els teus enemics construiran al teu voltant un mur de setge, t'encerclaran i t'atacaran per tots costats. Et rebatran per terra, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava».
Comentari:
«Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau!»
Avui, la imatge que ens presenta l'Evangeli és la d'un Jesús que «arrencà a plorar» (Lc 19,41) per la sort de la ciutat escollida, que no ha reconegut la presència del seu Salvador. Coneixent les notícies que s'han donat en els darrers temps, ens resultaria fàcil d'aplicar aquesta lamentació a la ciutat que és —a la vegada— santa i font de divisions.
Però mirant més enllà, podem identificar aquesta Jerusalem amb el nou poble escollit, que és l'Església, i —per extensió— amb el món en què aquesta ha de dur a terme la seva missió. Si així ho fem, ens trobarem amb una comunitat que, tot i que ha assolit cims altíssims en el camp de la tecnologia i de la ciència, gemega i plora, perquè viu encerclada per l'egoisme dels seus membres, perquè ha aixecat al seu voltant els murs de la violència i del desordre moral, perquè rebat per terra els seus fills, arrossegant-los amb les cadenes d'un individualisme deshumanitzant. En definitiva, el que ens trobarem és un poble que no ha sabut reconèixer el Déu que la visitava (cf. Lc 19,44).
Tanmateix, nosaltres els cristians, no podem quedar-nos en la pura lamentació, no hem de ser profetes de desventures, sinó homes d'esperança. Coneixem el final de la història, sabem que el Crist ha fet caure els murs i ha trencat les cadenes: les llàgrimes que vessa en aquest Evangeli prefiguren la sang amb la qual ens ha salvat.
De fet, Jesús és present en la seva Església, especialment a través d'aquells més necessitats. Cal adonar-nos d'aquesta presència per a entendre la tendresa que Crist té per nosaltres: és tan excels el seu amor, ens diu sant Ambròs, que Ell s'ha fet petit i humil perquè arribem a ser grans; Ell s'ha deixat lligar entre bolquers com un nadó perquè nosaltres siguem alliberats dels lligams del pecat; Ell s'ha deixat clavar a la creu perquè nosaltres siguem comptats entre les estrelles del cel... Per això, hem de donar gràcies a Déu, i descobrir present enmig de nosaltres aquell que ens visita i ens redimeix.
(Lc 19,41-44):
En aquell temps, quan Jesús arribà prop de Jerusalem i veié la ciutat, arrencà a plorar per ella i digué: «Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho! Vindran dies que els teus enemics construiran al teu voltant un mur de setge, t'encerclaran i t'atacaran per tots costats. Et rebatran per terra, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava».
Comentari:
«Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau!»
Avui, la imatge que ens presenta l'Evangeli és la d'un Jesús que «arrencà a plorar» (Lc 19,41) per la sort de la ciutat escollida, que no ha reconegut la presència del seu Salvador. Coneixent les notícies que s'han donat en els darrers temps, ens resultaria fàcil d'aplicar aquesta lamentació a la ciutat que és —a la vegada— santa i font de divisions.
Però mirant més enllà, podem identificar aquesta Jerusalem amb el nou poble escollit, que és l'Església, i —per extensió— amb el món en què aquesta ha de dur a terme la seva missió. Si així ho fem, ens trobarem amb una comunitat que, tot i que ha assolit cims altíssims en el camp de la tecnologia i de la ciència, gemega i plora, perquè viu encerclada per l'egoisme dels seus membres, perquè ha aixecat al seu voltant els murs de la violència i del desordre moral, perquè rebat per terra els seus fills, arrossegant-los amb les cadenes d'un individualisme deshumanitzant. En definitiva, el que ens trobarem és un poble que no ha sabut reconèixer el Déu que la visitava (cf. Lc 19,44).
Tanmateix, nosaltres els cristians, no podem quedar-nos en la pura lamentació, no hem de ser profetes de desventures, sinó homes d'esperança. Coneixem el final de la història, sabem que el Crist ha fet caure els murs i ha trencat les cadenes: les llàgrimes que vessa en aquest Evangeli prefiguren la sang amb la qual ens ha salvat.
De fet, Jesús és present en la seva Església, especialment a través d'aquells més necessitats. Cal adonar-nos d'aquesta presència per a entendre la tendresa que Crist té per nosaltres: és tan excels el seu amor, ens diu sant Ambròs, que Ell s'ha fet petit i humil perquè arribem a ser grans; Ell s'ha deixat lligar entre bolquers com un nadó perquè nosaltres siguem alliberats dels lligams del pecat; Ell s'ha deixat clavar a la creu perquè nosaltres siguem comptats entre les estrelles del cel... Per això, hem de donar gràcies a Déu, i descobrir present enmig de nosaltres aquell que ens visita i ens redimeix.
Dia litúrgic: Dimecres XXXIII durant l'any 16-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 19,11-28):
En aquell temps, Jesús era a prop de Jerusalem i els qui l'acompanyaven es pensaven que el Regne de Déu es manifestaria immediatament. Per això digué: «Un home de família noble havia d'anar-se'n en un país llunyà per rebre-hi la dignitat reial i després tornar. Llavors va cridar deu dels seus servents, confià a cada un una quantitat igual de diners i els va dir: ‘Negocieu-hi mentre sóc fora’. Però els seus conciutadans li tenien odi i van enviar una ambaixada darrere seu a dir: ‘No volem que aquest regni damunt nostre’.
»Quan ell tornà, investit de la dignitat reial, va fer cridar els servents a qui havia confiat els diners, per saber què havien guanyat. Es presentà el primer i digué: ‘Senyor, els teus diners n'han produït deu vegades més’. Ell li respongué: ‘Molt bé, ets un bon servent! Has estat fidel en poca cosa: rep ara el govern de deu ciutats’. Vingué després el segon i digué: ‘Els teus diners, Senyor, n'han produït cinc vegades més’. Va dir també a aquest: ‘Tu, igualment, governa cinc ciutats’. Però se'n presentà un altre que digué: ‘Senyor, aquí tens els teus diners; els he guardat embolicats en un mocador. Tenia por de tu, perquè ets un home exigent: reclames allò que no has invertit i segues allò que no has sembrat’. Ell li respon: ‘Amb les teves mateixes paraules et condemno, servent dolent! Sabies que sóc un home exigent, que reclamo allò que no he invertit i sego allò que no he sembrat. Doncs per què no posaves els meus diners al banc i ara que he tornat els hauria recobrat amb els interessos?’.
»Aleshores digué als qui eren presents: ‘Preneu-li els diners i doneu-los al qui en té deu vegades més. Ells li contestaren: ‘Senyor, si ja en té deu vegades més!’. Ell replicà: ‘Us ho asseguro: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I aquests enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu’».
Un cop Jesús hagué dit tot això, continuà fent camí davant d'ells pujant cap a Jerusalem.
Comentari:
«Negocieu-hi mentre sóc fora»
Avui, l'Evangeli ens proposa la paràbola de les mines: una quantitat de diners que aquell noble va repartir entre els seus servents, abans de marxar de viatge. Primer, fixem-nos en l'ocasió que provoca la paràbola de Jesús. Ell anava “pujant” a Jerusalem, on l'esperava la passió i la conseqüent resurrecció. Els deixebles «es pensaven que el regne de Déu es manifestaria immediatament» (Lc 19,11). És en aquestes circumstàncies que Jesús proposa aquesta paràbola. Amb ella, Jesús ens ensenya que hem de fer rendir els dons i qualitats que Ell ens ha donat, millor dit, que ens ha deixat a cadascú. No són “nostres” de manera que en puguem fer el que volem. Ell ens els ha deixat per tal que els fem rendir. Els qui han fet rendir les mines —més o menys— són lloats i premiats pel seu Senyor. És el servent gandul, que va guardar els diners en un mocador sense fer-los rendir, el que és blasmat i comdemnat.
El cristià, doncs, ha d'esperar —és clar!— la tornada del seu Senyor, Jesús. Però amb dues condicions, si vol que la trobada sigui amistosa. La primera és que defugi la curiositat malsana de voler saber l'hora de la tornada solemne i victoriosa del Senyor. Vindrà, diu en un altre lloc, quan menys ho pensem. Fora, doncs, cabòries sobre això. Esperem amb esperança, però en una espera confiada sense malsana curiositat. La segona és que no perdem el temps. L'espera de l'encontre i del final joiós no pot ser excusa per a no prendre'ns seriosament el moment present. Precisament, perquè la joia i el goig de l'encontre final serà tant millor quant sigui l'aportació que cadascú hagi fet per a la causa del regne en la vida present.
No manca, tampoc aquí, el greu advertiment de Jesús als que es rebel·len contra Ell: «Aquests enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu» (Lc 19,27).
(Lc 19,11-28):
En aquell temps, Jesús era a prop de Jerusalem i els qui l'acompanyaven es pensaven que el Regne de Déu es manifestaria immediatament. Per això digué: «Un home de família noble havia d'anar-se'n en un país llunyà per rebre-hi la dignitat reial i després tornar. Llavors va cridar deu dels seus servents, confià a cada un una quantitat igual de diners i els va dir: ‘Negocieu-hi mentre sóc fora’. Però els seus conciutadans li tenien odi i van enviar una ambaixada darrere seu a dir: ‘No volem que aquest regni damunt nostre’.
»Quan ell tornà, investit de la dignitat reial, va fer cridar els servents a qui havia confiat els diners, per saber què havien guanyat. Es presentà el primer i digué: ‘Senyor, els teus diners n'han produït deu vegades més’. Ell li respongué: ‘Molt bé, ets un bon servent! Has estat fidel en poca cosa: rep ara el govern de deu ciutats’. Vingué després el segon i digué: ‘Els teus diners, Senyor, n'han produït cinc vegades més’. Va dir també a aquest: ‘Tu, igualment, governa cinc ciutats’. Però se'n presentà un altre que digué: ‘Senyor, aquí tens els teus diners; els he guardat embolicats en un mocador. Tenia por de tu, perquè ets un home exigent: reclames allò que no has invertit i segues allò que no has sembrat’. Ell li respon: ‘Amb les teves mateixes paraules et condemno, servent dolent! Sabies que sóc un home exigent, que reclamo allò que no he invertit i sego allò que no he sembrat. Doncs per què no posaves els meus diners al banc i ara que he tornat els hauria recobrat amb els interessos?’.
»Aleshores digué als qui eren presents: ‘Preneu-li els diners i doneu-los al qui en té deu vegades més. Ells li contestaren: ‘Senyor, si ja en té deu vegades més!’. Ell replicà: ‘Us ho asseguro: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I aquests enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu’».
Un cop Jesús hagué dit tot això, continuà fent camí davant d'ells pujant cap a Jerusalem.
Comentari:
«Negocieu-hi mentre sóc fora»
Avui, l'Evangeli ens proposa la paràbola de les mines: una quantitat de diners que aquell noble va repartir entre els seus servents, abans de marxar de viatge. Primer, fixem-nos en l'ocasió que provoca la paràbola de Jesús. Ell anava “pujant” a Jerusalem, on l'esperava la passió i la conseqüent resurrecció. Els deixebles «es pensaven que el regne de Déu es manifestaria immediatament» (Lc 19,11). És en aquestes circumstàncies que Jesús proposa aquesta paràbola. Amb ella, Jesús ens ensenya que hem de fer rendir els dons i qualitats que Ell ens ha donat, millor dit, que ens ha deixat a cadascú. No són “nostres” de manera que en puguem fer el que volem. Ell ens els ha deixat per tal que els fem rendir. Els qui han fet rendir les mines —més o menys— són lloats i premiats pel seu Senyor. És el servent gandul, que va guardar els diners en un mocador sense fer-los rendir, el que és blasmat i comdemnat.
El cristià, doncs, ha d'esperar —és clar!— la tornada del seu Senyor, Jesús. Però amb dues condicions, si vol que la trobada sigui amistosa. La primera és que defugi la curiositat malsana de voler saber l'hora de la tornada solemne i victoriosa del Senyor. Vindrà, diu en un altre lloc, quan menys ho pensem. Fora, doncs, cabòries sobre això. Esperem amb esperança, però en una espera confiada sense malsana curiositat. La segona és que no perdem el temps. L'espera de l'encontre i del final joiós no pot ser excusa per a no prendre'ns seriosament el moment present. Precisament, perquè la joia i el goig de l'encontre final serà tant millor quant sigui l'aportació que cadascú hagi fet per a la causa del regne en la vida present.
No manca, tampoc aquí, el greu advertiment de Jesús als que es rebel·len contra Ell: «Aquests enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu» (Lc 19,27).
Dia litúrgic: Dimarts XXXIII durant l'any 15-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 19,1-10):
En aquell temps, Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva». Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria.
Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: «Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!». Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: «Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut».
Comentari:
«El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut»
Avui, Zaqueu sóc jo. Aquest personatge era ric i cap de publicans; jo tinc més del necessari i, potser, moltes vegades faig de publicà oblidant-me de Crist. Jesús, enmig de la multitud, cerca Zaqueu; avui, enmig d'aquest món, em cerca precisament a mi: «Baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva» (Lc 19,5).
Zaqueu vol veure Jesús; si no s'hi esforça i puja a l'arbre no el podrà veure. Tantes vegades voldria jo veure l'acció de Déu!, però no sé si de debò estic disposat al ridícul fent com Zaqueu. La disposició del cap de publicans de Jericó és necessària perquè Jesús pugui actuar; i, si no s'afanya, potser perdrà l'única possibilitat de ser tocat per Déu i ser així salvat. Potser jo he tingut massa ocasions de trobar-me amb Jesús i potser ja és hora de ser valent, de sortir de casa, de trobar-me amb Ell i convidar-lo a entrar dins meu, per tal que Ell pugui dir també de mi: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut» (Lc 19,9-10).
Zaqueu deixa entrar Jesús a casa seva i en el seu cor, encara que no es deu sentir digne d'una visita com aquella. En ell, la conversió és total: comença amb la renúncia a l'ambició de riqueses, segueix amb el propòsit de compartir els seus béns i acaba amb la resolució de fer justícia, tot corregint els pecats comesos. Potser Jesús m'està demanant alguna cosa semblant des de fa temps, però jo no el vull sentir i faig les oïdes sordes; em cal la conversió.
Deia sant Màxim: «No hi ha res de més estimat i agradable a Déu com que els homes es converteixin a Ell amb sincer penediment». Que Ell m'ajudi a fer-ho avui realitat.
(Lc 19,1-10):
En aquell temps, Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva». Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria.
Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: «Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!». Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: «Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut».
Comentari:
«El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut»
Avui, Zaqueu sóc jo. Aquest personatge era ric i cap de publicans; jo tinc més del necessari i, potser, moltes vegades faig de publicà oblidant-me de Crist. Jesús, enmig de la multitud, cerca Zaqueu; avui, enmig d'aquest món, em cerca precisament a mi: «Baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva» (Lc 19,5).
Zaqueu vol veure Jesús; si no s'hi esforça i puja a l'arbre no el podrà veure. Tantes vegades voldria jo veure l'acció de Déu!, però no sé si de debò estic disposat al ridícul fent com Zaqueu. La disposició del cap de publicans de Jericó és necessària perquè Jesús pugui actuar; i, si no s'afanya, potser perdrà l'única possibilitat de ser tocat per Déu i ser així salvat. Potser jo he tingut massa ocasions de trobar-me amb Jesús i potser ja és hora de ser valent, de sortir de casa, de trobar-me amb Ell i convidar-lo a entrar dins meu, per tal que Ell pugui dir també de mi: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut» (Lc 19,9-10).
Zaqueu deixa entrar Jesús a casa seva i en el seu cor, encara que no es deu sentir digne d'una visita com aquella. En ell, la conversió és total: comença amb la renúncia a l'ambició de riqueses, segueix amb el propòsit de compartir els seus béns i acaba amb la resolució de fer justícia, tot corregint els pecats comesos. Potser Jesús m'està demanant alguna cosa semblant des de fa temps, però jo no el vull sentir i faig les oïdes sordes; em cal la conversió.
Deia sant Màxim: «No hi ha res de més estimat i agradable a Déu com que els homes es converteixin a Ell amb sincer penediment». Que Ell m'ajudi a fer-ho avui realitat.
Dia litúrgic: Dilluns XXXIII durant l'any 14-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 18,35-43):
En aquell temps, Jesús arribà prop de Jericó. Hi havia un cec assegut vora el camí, demanant caritat. En sentir passar la gent, va preguntar què era tot allò. Li digueren que passava Jesús de Natzaret. Llavors començà a cridar: «Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!». La gent que anava davant el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, tingues pietat de mi!». Jesús s'aturà i manà que li portessin el cec. Quan va ser a prop li preguntà: «Què vols que faci per tu?». Ell respongué: «Senyor, fes que hi vegi». Jesús li digué: «Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat». A l'instant hi veié, i seguia Jesús glorificant Déu. També tot el poble, en veure-ho, va lloar Déu.
Comentari:
«La teva fe t'ha salvat»
Avui, el cec Bartimeu (cf. Mc 10,46) ens forneix tota una lliçó de fe, manifestada amb franca senzillesa davant del Crist. Quantes vegades ens faria bé repetir la mateixa cantarella de Bartimeu: «Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!» (Lc 18,37). És tan profitós per a la nostra ànima sentir-nos indigents! El fet és que ho som i que, malauradament, poques vegades ho reconeixem de veritat. I..., està clar: fem el ridícul. Així ens ho retreu sant Pau: «Què teniu que no ho hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7).
A Bartimeu no li fa vergonya sentir-se així. En no poques ocasions, la societat, la cultura del que és “políticament correcte”, voldran fer-nos callar: amb Bartimeu no ho aconseguiren. Ell no s'arronsà. Tot i que «la gent (...) el renyava perquè callés, ell cridava encara més fort: ‘Fill de David, tingues pietat de mi!» (Lc 18,39). Quina meravella! Dóna ganes de dir: —Gràcies, Bartimeu, per aquest exemple.
I paga la pena de fer-ho com ell, perquè Jesús escolta. I escolta sempre!, per més bullanga que alguns organitzin al voltant de nosaltres. La confiança senzilla —sense miraments— de Bartimeu desarma Jesús i li roba el cor: «Manà que li portessin el cec (...), i li preguntà: ‘Què vols que faci per tu?’» (Lc 18,40-41). Davant de tanta fe, Jesús no s'està de res! I... Bartimeu tampoc:«Senyor, fes que hi vegi» (Lc 18,41). Dit i fet: «Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat» (Lc 18,42). I és que «la fe, si és forta, defensa tota la casa» (Sant Ambròs), és a dir, ho pot tot.
Ell ho és tot, Ell ens ho dóna tot. Aleshores, quina altra cosa podem fer davant d'Ell, sinó donar-li una resposta de fe? I aquesta “resposta de fe” equival a “deixar-se trobar” per aquest Déu que —mogut pel seu afecte de Pare— ens busca des de sempre. Déu no se'ns imposa, però passa sovint molt a la vora de nosaltres: aprenguem la lliçó de Bartimeu i... no el deixem passar de llarg!
(Lc 18,35-43):
En aquell temps, Jesús arribà prop de Jericó. Hi havia un cec assegut vora el camí, demanant caritat. En sentir passar la gent, va preguntar què era tot allò. Li digueren que passava Jesús de Natzaret. Llavors començà a cridar: «Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!». La gent que anava davant el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, tingues pietat de mi!». Jesús s'aturà i manà que li portessin el cec. Quan va ser a prop li preguntà: «Què vols que faci per tu?». Ell respongué: «Senyor, fes que hi vegi». Jesús li digué: «Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat». A l'instant hi veié, i seguia Jesús glorificant Déu. També tot el poble, en veure-ho, va lloar Déu.
Comentari:
«La teva fe t'ha salvat»
Avui, el cec Bartimeu (cf. Mc 10,46) ens forneix tota una lliçó de fe, manifestada amb franca senzillesa davant del Crist. Quantes vegades ens faria bé repetir la mateixa cantarella de Bartimeu: «Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!» (Lc 18,37). És tan profitós per a la nostra ànima sentir-nos indigents! El fet és que ho som i que, malauradament, poques vegades ho reconeixem de veritat. I..., està clar: fem el ridícul. Així ens ho retreu sant Pau: «Què teniu que no ho hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7).
A Bartimeu no li fa vergonya sentir-se així. En no poques ocasions, la societat, la cultura del que és “políticament correcte”, voldran fer-nos callar: amb Bartimeu no ho aconseguiren. Ell no s'arronsà. Tot i que «la gent (...) el renyava perquè callés, ell cridava encara més fort: ‘Fill de David, tingues pietat de mi!» (Lc 18,39). Quina meravella! Dóna ganes de dir: —Gràcies, Bartimeu, per aquest exemple.
I paga la pena de fer-ho com ell, perquè Jesús escolta. I escolta sempre!, per més bullanga que alguns organitzin al voltant de nosaltres. La confiança senzilla —sense miraments— de Bartimeu desarma Jesús i li roba el cor: «Manà que li portessin el cec (...), i li preguntà: ‘Què vols que faci per tu?’» (Lc 18,40-41). Davant de tanta fe, Jesús no s'està de res! I... Bartimeu tampoc:«Senyor, fes que hi vegi» (Lc 18,41). Dit i fet: «Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat» (Lc 18,42). I és que «la fe, si és forta, defensa tota la casa» (Sant Ambròs), és a dir, ho pot tot.
Ell ho és tot, Ell ens ho dóna tot. Aleshores, quina altra cosa podem fer davant d'Ell, sinó donar-li una resposta de fe? I aquesta “resposta de fe” equival a “deixar-se trobar” per aquest Déu que —mogut pel seu afecte de Pare— ens busca des de sempre. Déu no se'ns imposa, però passa sovint molt a la vora de nosaltres: aprenguem la lliçó de Bartimeu i... no el deixem passar de llarg!
Dia litúrgic: Diumenge XXXIII (A) de durant l'any 13-11-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 25,14-30):
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home, que havia de fer un llarg viatge, va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat— i després se'n va anar.
»Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.
»Al cap de molt de temps arriba l'amo d'aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient: ‘Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n'he guanyat cinc més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’.
»Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué: ‘Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n'he guanyat dos més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’.
»Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué: ‘Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu’. Però l'amo li va respondre: ‘Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’».
Comentari:
«A tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar»
Avui, Jesús ens narra una altra paràbola del judici. Ens acostem a la festa de l'Advent i, per tant, el final de l'any litúrgic ja és a prop.
Déu, donant-nos la vida, ens ha lliurat també unes possibilitats —més petites o més grans— de desenvolupament personal, ètic i religiós. No importa si un té molt o poc, l'important és que s'ha de fer rendir el que hem rebut. L'home de la nostra paràbola que amaga el seu talent per por de l'amo, no ha sabut arriscar-se: «El qui n'havia rebut un talent se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo» (Mt 25,18). Potser el nucli de la paràbola és aquest: hem de tenir la concepció d'un Déu que ens motiva a sortir de nosaltres mateixos, que ens encoratja a la llibertat pel Regne de Déu.
La paraula “talent” d'aqueixa paràbola —que no és res més que un pes que denota la quantitat de 30 Kg d'argent— ha fet tanta fortuna, que fins i tot ja s'empra en el parlar popular per a designar les qualitats d'una persona. Però la paràbola no exclou que els talents que Déu ens ha donat no són només les nostres possibilitats, sinó també les nostres limitacions. El que som i el que tenim, és el material amb el qual Déu vol fer de nosaltres quelcom nou.
La frase «perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà fins a vessar; però el qui no té, li prendran fins allò que li queda» (Mt 25,29), no és, naturalment, una màxima per animar al consum, sinó que només es pot entendre a nivell d'amor i de generositat. Efectivament, si corresponem als dons de Déu tot confiant en el seu ajut, aleshores experimentarem que és Ell qui dóna l'increment: «Les històries de tantes persones senzilles, bondadoses, a les que la fe ha fet bones, demostren que la fe produeix efectes molt positius (...). I a l'inrevés: també hem de constatar que la societat, amb l'evaporació de la fe, s'ha tornat més dura...» (Benet XVI).
(Mt 25,14-30):
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home, que havia de fer un llarg viatge, va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat— i després se'n va anar.
»Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.
»Al cap de molt de temps arriba l'amo d'aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient: ‘Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n'he guanyat cinc més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’.
»Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué: ‘Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n'he guanyat dos més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’.
»Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué: ‘Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu’. Però l'amo li va respondre: ‘Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’».
Comentari:
«A tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar»
Avui, Jesús ens narra una altra paràbola del judici. Ens acostem a la festa de l'Advent i, per tant, el final de l'any litúrgic ja és a prop.
Déu, donant-nos la vida, ens ha lliurat també unes possibilitats —més petites o més grans— de desenvolupament personal, ètic i religiós. No importa si un té molt o poc, l'important és que s'ha de fer rendir el que hem rebut. L'home de la nostra paràbola que amaga el seu talent per por de l'amo, no ha sabut arriscar-se: «El qui n'havia rebut un talent se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo» (Mt 25,18). Potser el nucli de la paràbola és aquest: hem de tenir la concepció d'un Déu que ens motiva a sortir de nosaltres mateixos, que ens encoratja a la llibertat pel Regne de Déu.
La paraula “talent” d'aqueixa paràbola —que no és res més que un pes que denota la quantitat de 30 Kg d'argent— ha fet tanta fortuna, que fins i tot ja s'empra en el parlar popular per a designar les qualitats d'una persona. Però la paràbola no exclou que els talents que Déu ens ha donat no són només les nostres possibilitats, sinó també les nostres limitacions. El que som i el que tenim, és el material amb el qual Déu vol fer de nosaltres quelcom nou.
La frase «perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà fins a vessar; però el qui no té, li prendran fins allò que li queda» (Mt 25,29), no és, naturalment, una màxima per animar al consum, sinó que només es pot entendre a nivell d'amor i de generositat. Efectivament, si corresponem als dons de Déu tot confiant en el seu ajut, aleshores experimentarem que és Ell qui dóna l'increment: «Les històries de tantes persones senzilles, bondadoses, a les que la fe ha fet bones, demostren que la fe produeix efectes molt positius (...). I a l'inrevés: també hem de constatar que la societat, amb l'evaporació de la fe, s'ha tornat més dura...» (Benet XVI).
Dia litúrgic: Dissabte XXXII durant l'any 12-11-11
Text de l'Evangeli
(Lc 18,1-8):
En aquell temps, Jesús va proposar als deixebles una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: «En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia: ‘Fes-me justícia contra l'home amb qui tinc un plet’. Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: ‘Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més’».
I el Senyor va afegir: «Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?».
Comentari:
«Cal pregar sempre sense defallir»
Avui, als darrers dies de l'any litúrgic, Jesús ens exhorta a pregar, a adreçar-nos a Déu. Podem pensar com els pares i mares de família esperen que —cada dia!— els fills els diguin alguna cosa, que els mostrin llur afecte amorós.
Déu, que és Pare de tots, també ho espera. Jesús ens ho diu sovint a l'Evangeli, i sabem que parlar amb Déu és fer pregària. La pregària és la veu de la fe, de la nostra creença en Ell, també de la nostra confiança, i tan de bo que fos sempre la manifestació del nostre amor.
Per tal que la nostra pregària sigui confiada i perseverant, sant Lluc diu que «Jesús va proposar als deixebles una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir» (Lc 18,1). Sabem que podem fer pregària lloant el Senyor o donant-li gràcies, o reconeixent la nostra debilitat humana —el pecat—, implorant la misericòrdia de Déu, però la major part de les vegades serà de petició d'alguna gràcia o favor. I, encara que no aconseguim de moment el que demanem, només el fet de poder-nos adreçar a Déu, de poder explicar-li a aquest Algú la pena o la preocupació, serà ja la consecució d'alguna cosa, i segurament —encara que no de manera immediata, sinó en el temps—, obtindrem resposta, perquè Déu, «¿no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?» (Lc 18,7).
Sant Joan Clímac, a propòsit d'aquesta paràbola evangèlica, diu que «aquell jutge que no temia Déu, cedeix a la insistència de la viuda per no haver de suportar per més temps la importunitat dels seus precs. Déu farà justícia a l'ànima, viuda d'Ell pel pecat, en front del cos, el seu primer enemic, i en front dels dimonis, els seus adversaris invisibles. El Diví Comerciant sabrà intercanviar bé les nostres bones mercaderies, posar a disposició els seus grans béns amb sol·licitud amorosa, i acollir les nostres súpliques amb promptitud».
(Lc 18,1-8):
En aquell temps, Jesús va proposar als deixebles una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: «En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia: ‘Fes-me justícia contra l'home amb qui tinc un plet’. Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: ‘Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més’».
I el Senyor va afegir: «Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?».
Comentari:
«Cal pregar sempre sense defallir»
Avui, als darrers dies de l'any litúrgic, Jesús ens exhorta a pregar, a adreçar-nos a Déu. Podem pensar com els pares i mares de família esperen que —cada dia!— els fills els diguin alguna cosa, que els mostrin llur afecte amorós.
Déu, que és Pare de tots, també ho espera. Jesús ens ho diu sovint a l'Evangeli, i sabem que parlar amb Déu és fer pregària. La pregària és la veu de la fe, de la nostra creença en Ell, també de la nostra confiança, i tan de bo que fos sempre la manifestació del nostre amor.
Per tal que la nostra pregària sigui confiada i perseverant, sant Lluc diu que «Jesús va proposar als deixebles una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir» (Lc 18,1). Sabem que podem fer pregària lloant el Senyor o donant-li gràcies, o reconeixent la nostra debilitat humana —el pecat—, implorant la misericòrdia de Déu, però la major part de les vegades serà de petició d'alguna gràcia o favor. I, encara que no aconseguim de moment el que demanem, només el fet de poder-nos adreçar a Déu, de poder explicar-li a aquest Algú la pena o la preocupació, serà ja la consecució d'alguna cosa, i segurament —encara que no de manera immediata, sinó en el temps—, obtindrem resposta, perquè Déu, «¿no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?» (Lc 18,7).
Sant Joan Clímac, a propòsit d'aquesta paràbola evangèlica, diu que «aquell jutge que no temia Déu, cedeix a la insistència de la viuda per no haver de suportar per més temps la importunitat dels seus precs. Déu farà justícia a l'ànima, viuda d'Ell pel pecat, en front del cos, el seu primer enemic, i en front dels dimonis, els seus adversaris invisibles. El Diví Comerciant sabrà intercanviar bé les nostres bones mercaderies, posar a disposició els seus grans béns amb sol·licitud amorosa, i acollir les nostres súpliques amb promptitud».
Dia litúrgic: Divendres XXXII durant l'any 11-11-11
Text de l'Evangeli
(Lc 17,26-37):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Tal com va passar en els dies de Noè, passarà en els dies del Fill de l'home: menjaven i bevien, i prenien muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca. Vingué el diluvi i tots van morir. Igualment va passar en els dies de Lot: menjaven i bevien, compraven i venien, plantaven i construïen, però el dia que Lot sortí de Sodoma va ploure foc i sofre del cel i tots van morir. Així passarà també el dia que el Fill de l'home es manifesti.
»Aquell dia, el qui sigui al terrat, que no baixi dintre casa a endur-se allò que té, i el qui sigui al camp, que no torni enrere. Recordeu-vos de la dona de Lot. Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà. Jo us dic que aquella nit n'hi haurà dos en un mateix llit: l'un serà pres i l'altre deixat; n'hi haurà dues molent juntes: l'una serà presa i l'altra deixada». Ells li preguntaren: «On serà això, Senyor?». Jesús els respongué: «On hi ha el cadàver, s'hi apleguen els voltors».
Comentari:
«Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà»
Avui, en el context d'una cultura materialista predominant, molta gent actua tal com ho feien en temps de Noè: «Menjaven i bevien, i prenien muller i marit» (Lc 17,28); o com els coetanis de Lot, que «(...) compraven i venien, plantaven i construïen» (Lc 17,28). Amb aquesta visió miop, l'aspiració suprema de molts se centra en la pròpia vida física temporal i, conseqüentment, tot llur esforç es redueix a conservar aquella vida, a protegir-la i enriquir-la.
En el fragment de l'Evangeli que comentem, Jesús vol sortir al pas d'aquesta concepció fragmentària de la vida que mutila l'ésser humà i el condueix a la frustració. I ho fa amb una sentència contundent i forta, capaç de moure les consciències i d'obligar a fer-se preguntes fonamentals: «Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà» (Lc 17,33). Meditant sobre aquest ensenyament de Jesucrist, diu sant Agustí: «Què direm, doncs? Moriran tots els qui fan aquestes coses, és a dir, els qui es casen, planten vinyes i edifiquen? No ells, sinó els qui presumeixen de tot això, els qui posen aquestes coses davant de Déu, els qui estan disposats a ofendre Déu a l'instant per totes aquestes coses».
De fet, qui és el qui perd la vida per haver-la volgut conservar, sinó aquell que ha viscut exclusivament en la carn, sense deixar surar l'esperit, o encara, aquell que s'ha tancat en si mateix, ignorant totalment l'altre? Perquè és evident que la vida en la carn s'ha de perdre necessàriament, i que la vida en l'esperit, si no es comparteix, es neula.
Tota vida, de si mateixa, tendeix naturalment al creixement, l'exuberància, la fructificació i la reproducció. Per contra, si és segrestada i reclosa amb l'intent de posseir-la amb cobejança i exclusió, es marceix, es torna estèril i mor. És per això que tots els sants, prenent per model Jesús, que va viure intensament per a Déu i per als homes, han donat generosament la seva vida de multiformes maneres al servei de Déu i dels seus semblants.
(Lc 17,26-37):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Tal com va passar en els dies de Noè, passarà en els dies del Fill de l'home: menjaven i bevien, i prenien muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca. Vingué el diluvi i tots van morir. Igualment va passar en els dies de Lot: menjaven i bevien, compraven i venien, plantaven i construïen, però el dia que Lot sortí de Sodoma va ploure foc i sofre del cel i tots van morir. Així passarà també el dia que el Fill de l'home es manifesti.
»Aquell dia, el qui sigui al terrat, que no baixi dintre casa a endur-se allò que té, i el qui sigui al camp, que no torni enrere. Recordeu-vos de la dona de Lot. Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà. Jo us dic que aquella nit n'hi haurà dos en un mateix llit: l'un serà pres i l'altre deixat; n'hi haurà dues molent juntes: l'una serà presa i l'altra deixada». Ells li preguntaren: «On serà això, Senyor?». Jesús els respongué: «On hi ha el cadàver, s'hi apleguen els voltors».
Comentari:
«Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà»
Avui, en el context d'una cultura materialista predominant, molta gent actua tal com ho feien en temps de Noè: «Menjaven i bevien, i prenien muller i marit» (Lc 17,28); o com els coetanis de Lot, que «(...) compraven i venien, plantaven i construïen» (Lc 17,28). Amb aquesta visió miop, l'aspiració suprema de molts se centra en la pròpia vida física temporal i, conseqüentment, tot llur esforç es redueix a conservar aquella vida, a protegir-la i enriquir-la.
En el fragment de l'Evangeli que comentem, Jesús vol sortir al pas d'aquesta concepció fragmentària de la vida que mutila l'ésser humà i el condueix a la frustració. I ho fa amb una sentència contundent i forta, capaç de moure les consciències i d'obligar a fer-se preguntes fonamentals: «Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà» (Lc 17,33). Meditant sobre aquest ensenyament de Jesucrist, diu sant Agustí: «Què direm, doncs? Moriran tots els qui fan aquestes coses, és a dir, els qui es casen, planten vinyes i edifiquen? No ells, sinó els qui presumeixen de tot això, els qui posen aquestes coses davant de Déu, els qui estan disposats a ofendre Déu a l'instant per totes aquestes coses».
De fet, qui és el qui perd la vida per haver-la volgut conservar, sinó aquell que ha viscut exclusivament en la carn, sense deixar surar l'esperit, o encara, aquell que s'ha tancat en si mateix, ignorant totalment l'altre? Perquè és evident que la vida en la carn s'ha de perdre necessàriament, i que la vida en l'esperit, si no es comparteix, es neula.
Tota vida, de si mateixa, tendeix naturalment al creixement, l'exuberància, la fructificació i la reproducció. Per contra, si és segrestada i reclosa amb l'intent de posseir-la amb cobejança i exclusió, es marceix, es torna estèril i mor. És per això que tots els sants, prenent per model Jesús, que va viure intensament per a Déu i per als homes, han donat generosament la seva vida de multiformes maneres al servei de Déu i dels seus semblants.
Dia litúrgic: Dijous XXXII durant l'any 10-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 17,20-25):
En aquell temps, els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu. Ell els respongué: «El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: ‘És aquí’ o ‘És allà’. El Regne de Déu és enmig vostre».
Després digué als deixebles: «Vindran temps que desitjareu veure un de sol dels dies del Fill de l'home, però no el veureu. Us diran: ‘És aquí’ o ‘És allà’. No correu pas a buscar-lo. Perquè igual com el llampec esclata i resplendeix d'un cap a l'altre del cel, així serà el Fill de l'home quan vingui el seu dia. Però primer cal que pateixi molt, i la gent d'aquesta generació l'ha de rebutjar».
Comentari:
«El Regne de Déu és enmig vostre»
Avui, els fariseus pregunten a Jesús una cosa que ha interessat sempre amb una barreja d'interès, curiositat, por...: Quan vindrà el Regne de Déu? Quan serà el dia definitiu, la fi del món, el retorn de Crist per a judicar els vius i els morts en el judici final?
Jesús diu que això és imprevisible. L'únic que sabem és que vindrà de cop, sense avisar: serà «com el llampec» (Lc 17,24), un esdeveniment sobtat i a l'ensems ple de llum i de glòria. Pel que fa a altres circumstàncies, el segon adveniment de Jesús resta un misteri. Però Jesús ens dóna una pista veritable i segura: ja des d'ara, «el Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,21). O bé: «dins vostre».
El gran succés de l'últim dia serà un fet universal, però passa també en el petit microcosmos de cada cor. És aquí on s'ha d'anar a buscar el Regne. És en el nostre interior on hi ha el Cel, on hi hem de trobar Jesús.
Aquest Regne, que començarà imprevisiblement “a fora”, pot començar ja ara “a dins” nostre. L'últim dia es configura ja ara a l'interior de cadascú. Si volem entrar en el Regne en el dia final, fem entrar el Regne dins nostre, ara. Si volem que Jesús en aquell moment definitiu sigui el nostre jutge misericordiós, fem que Ell ara sigui el nostre amic i hoste interior.
Sant Bernat, en un sermó d'Advent, parla de tres vingudes de Jesús. La primera vinguda, quan es féu home; l'última, quan vindrà com a jutge. Hi ha una vinguda intermèdia, que és la que té lloc ja ara en el cor de cadascú. És allí on es fan presents, a nivell personal i d'experiència, la primera i la darrera vinguda. La sentència que pronunciarà Jesús el dia del Judici, serà la que ara ressoni en el nostre cor. Allò que encara no ha arribat, és ja ara una realitat.
(Lc 17,20-25):
En aquell temps, els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu. Ell els respongué: «El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: ‘És aquí’ o ‘És allà’. El Regne de Déu és enmig vostre».
Després digué als deixebles: «Vindran temps que desitjareu veure un de sol dels dies del Fill de l'home, però no el veureu. Us diran: ‘És aquí’ o ‘És allà’. No correu pas a buscar-lo. Perquè igual com el llampec esclata i resplendeix d'un cap a l'altre del cel, així serà el Fill de l'home quan vingui el seu dia. Però primer cal que pateixi molt, i la gent d'aquesta generació l'ha de rebutjar».
Comentari:
«El Regne de Déu és enmig vostre»
Avui, els fariseus pregunten a Jesús una cosa que ha interessat sempre amb una barreja d'interès, curiositat, por...: Quan vindrà el Regne de Déu? Quan serà el dia definitiu, la fi del món, el retorn de Crist per a judicar els vius i els morts en el judici final?
Jesús diu que això és imprevisible. L'únic que sabem és que vindrà de cop, sense avisar: serà «com el llampec» (Lc 17,24), un esdeveniment sobtat i a l'ensems ple de llum i de glòria. Pel que fa a altres circumstàncies, el segon adveniment de Jesús resta un misteri. Però Jesús ens dóna una pista veritable i segura: ja des d'ara, «el Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,21). O bé: «dins vostre».
El gran succés de l'últim dia serà un fet universal, però passa també en el petit microcosmos de cada cor. És aquí on s'ha d'anar a buscar el Regne. És en el nostre interior on hi ha el Cel, on hi hem de trobar Jesús.
Aquest Regne, que començarà imprevisiblement “a fora”, pot començar ja ara “a dins” nostre. L'últim dia es configura ja ara a l'interior de cadascú. Si volem entrar en el Regne en el dia final, fem entrar el Regne dins nostre, ara. Si volem que Jesús en aquell moment definitiu sigui el nostre jutge misericordiós, fem que Ell ara sigui el nostre amic i hoste interior.
Sant Bernat, en un sermó d'Advent, parla de tres vingudes de Jesús. La primera vinguda, quan es féu home; l'última, quan vindrà com a jutge. Hi ha una vinguda intermèdia, que és la que té lloc ja ara en el cor de cadascú. És allí on es fan presents, a nivell personal i d'experiència, la primera i la darrera vinguda. La sentència que pronunciarà Jesús el dia del Judici, serà la que ara ressoni en el nostre cor. Allò que encara no ha arribat, és ja ara una realitat.
Dia litúrgic: 9 de Novembre: Dedicació de la Basílicadel Laterà a Roma
Text de l'Evangeli
(Jn 2,13-22):
Quan era a prop la Pasqua dels jueus, Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!». Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del teu temple em consumeix».
Llavors els jueus el van interrogar: «Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré». Els jueus replicaren: «Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?». Però Ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.
Comentari:
«Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré»
Avui, en aquesta festa universal de l'Església, recordem que tot i que no hi ha cap edifici al món que pugui contenir entre els seus murs la immensitat de Déu, des de molt antic l'ésser humà ha sentit la necessitat de reservar espais que afavoreixin el trobament personal i comunitari amb Déu. Als inicis del cristianisme, els llocs de trobada amb Déu eren les cases particulars, en les quals es reunien les comunitats per a la pregària i la fracció del pa. La comunitat reunida era —com ara també és— el temple sant de Déu. Amb el pas del temps, les comunitats van anar bastint edificis dedicats a les reunions litúrgiques, la predicació de la Paraula i l'oració. I així és com al cristianisme, amb el pas de la persecució a la llibertat religiosa en l'Imperi Romà, van aparèixer les grans basíliques. Una d'elles és Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma.
Sant Joan del Laterà és el símbol de la unitat de totes les Esglésies del món amb l'Església de Roma, i per això aquesta basílica té el títol d'Església cap i mare de totes les Esglésies. La seva importància és superior a la de la mateixa Basílica de Sant Pere del Vaticà, ja que en realitat aquesta no és una catedral, sinó un santuari construït sobre el sepulcre de Sant Pere i el lloc on resideix actualment el Papa, el qual, com a Bisbe de Roma, té en la Basílica Lateranense la seva catedral.
Amb tot, no podem perdre mai de vista que el veritable lloc de trobada de l'home amb Déu, l'autèntic temple, és Jesucrist. Per això, Ell té plena autoritat per a purificar la casa del seu Pare i per pronunciar aquestes paraules: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré» (Jn 2,19). Gràcies al lliurament de la seva vida per nosaltres, Jesucrist ha fet dels creients un temple vivent de Déu. Per aquesta raó, el missatge cristià ens recorda que tota persona humana és una realitat sagrada, habitada per Déu, i no podem pas profanar-la fent-la servir com un mitjà.
(Jn 2,13-22):
Quan era a prop la Pasqua dels jueus, Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!». Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del teu temple em consumeix».
Llavors els jueus el van interrogar: «Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré». Els jueus replicaren: «Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?». Però Ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.
Comentari:
«Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré»
Avui, en aquesta festa universal de l'Església, recordem que tot i que no hi ha cap edifici al món que pugui contenir entre els seus murs la immensitat de Déu, des de molt antic l'ésser humà ha sentit la necessitat de reservar espais que afavoreixin el trobament personal i comunitari amb Déu. Als inicis del cristianisme, els llocs de trobada amb Déu eren les cases particulars, en les quals es reunien les comunitats per a la pregària i la fracció del pa. La comunitat reunida era —com ara també és— el temple sant de Déu. Amb el pas del temps, les comunitats van anar bastint edificis dedicats a les reunions litúrgiques, la predicació de la Paraula i l'oració. I així és com al cristianisme, amb el pas de la persecució a la llibertat religiosa en l'Imperi Romà, van aparèixer les grans basíliques. Una d'elles és Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma.
Sant Joan del Laterà és el símbol de la unitat de totes les Esglésies del món amb l'Església de Roma, i per això aquesta basílica té el títol d'Església cap i mare de totes les Esglésies. La seva importància és superior a la de la mateixa Basílica de Sant Pere del Vaticà, ja que en realitat aquesta no és una catedral, sinó un santuari construït sobre el sepulcre de Sant Pere i el lloc on resideix actualment el Papa, el qual, com a Bisbe de Roma, té en la Basílica Lateranense la seva catedral.
Amb tot, no podem perdre mai de vista que el veritable lloc de trobada de l'home amb Déu, l'autèntic temple, és Jesucrist. Per això, Ell té plena autoritat per a purificar la casa del seu Pare i per pronunciar aquestes paraules: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré» (Jn 2,19). Gràcies al lliurament de la seva vida per nosaltres, Jesucrist ha fet dels creients un temple vivent de Déu. Per aquesta raó, el missatge cristià ens recorda que tota persona humana és una realitat sagrada, habitada per Déu, i no podem pas profanar-la fent-la servir com un mitjà.
Dia litúrgic: Dimarts XXXII durant l'any 8-11-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 17,7-10):
En aquell temps, el Senyor digué: «¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: ‘Vine de seguida a seure a taula?’. ¿No li dirà més aviat: ‘Prepara'm alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu?’. ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: ‘Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer’».
Comentari:
«Hem fet només el que havíem de fer»
Avui, l'atenció de l'Evangeli no està posada en l'actitud de l'amo, sinó en la dels servents. Jesús invita els seus apòstols amb l'exemple d'una paràbola a considerar l'actitud de servei: el servent ha de complir el seu deure sense esperar cap recompensa: «¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat?» (Lc 17,9). No obstant, aquesta no és l'última lliçó del Mestre sobre el servei. Jesús dirà més endavant als seus deixebles: «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare» (Jn 15,15). Els amics no passen comptes. Si el servent ha de complir el seu deure, molt més els apòstols de Jesús, els seus amics, hem de complir la missió que Déu ens ha encomanat, sabent que el nostre treball no mereix cap recompensa, perquè el fem joiosament i perquè tot allò que tenim, tot allò que som, és un do de Déu.
Per al qui creu tot és signe, per al qui estima tot és do. Treballar pel Regne de Déu és ja la nostra recompensa; per això, l'expressió «som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer» (Lc 17,10) no l'hem de dir amb desànim ni tristesa, sinó amb l'alegria d'aquell que ha estat cridat a fer conèixer l'Evangeli.
En aquests dies tenim present també la festa d'un gran sant, d'un gran amic de Jesús, molt popular a Catalunya, sant Martí de Tours, que va dedicar la seva vida al servei de l'Evangeli del Crist. D'ell escriu Sulpici Sever: «Home extraordinari, que ni el treball no va doblegar ni la mateixa mort no podia vèncer, no s'inclinà amb preferència a cap de les dues parts, no va témer morir, no va refusar viure! Amb els ulls i les mans vers el cel, el seu esperit invicte no deixava de pregar». En la pregària, en el diàleg amb l'Amic, trobem, en efecte, el secret i la força del nostre servei.
(Lc 17,7-10):
En aquell temps, el Senyor digué: «¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: ‘Vine de seguida a seure a taula?’. ¿No li dirà més aviat: ‘Prepara'm alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu?’. ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: ‘Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer’».
Comentari:
«Hem fet només el que havíem de fer»
Avui, l'atenció de l'Evangeli no està posada en l'actitud de l'amo, sinó en la dels servents. Jesús invita els seus apòstols amb l'exemple d'una paràbola a considerar l'actitud de servei: el servent ha de complir el seu deure sense esperar cap recompensa: «¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat?» (Lc 17,9). No obstant, aquesta no és l'última lliçó del Mestre sobre el servei. Jesús dirà més endavant als seus deixebles: «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare» (Jn 15,15). Els amics no passen comptes. Si el servent ha de complir el seu deure, molt més els apòstols de Jesús, els seus amics, hem de complir la missió que Déu ens ha encomanat, sabent que el nostre treball no mereix cap recompensa, perquè el fem joiosament i perquè tot allò que tenim, tot allò que som, és un do de Déu.
Per al qui creu tot és signe, per al qui estima tot és do. Treballar pel Regne de Déu és ja la nostra recompensa; per això, l'expressió «som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer» (Lc 17,10) no l'hem de dir amb desànim ni tristesa, sinó amb l'alegria d'aquell que ha estat cridat a fer conèixer l'Evangeli.
En aquests dies tenim present també la festa d'un gran sant, d'un gran amic de Jesús, molt popular a Catalunya, sant Martí de Tours, que va dedicar la seva vida al servei de l'Evangeli del Crist. D'ell escriu Sulpici Sever: «Home extraordinari, que ni el treball no va doblegar ni la mateixa mort no podia vèncer, no s'inclinà amb preferència a cap de les dues parts, no va témer morir, no va refusar viure! Amb els ulls i les mans vers el cel, el seu esperit invicte no deixava de pregar». En la pregària, en el diàleg amb l'Amic, trobem, en efecte, el secret i la força del nostre servei.
Dia litúrgic: Dilluns XXXII durant l'any 7-XI-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 17,1-6):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Sempre hi haurà algú que en faci caure d'altres en pecat, però ai del qui els fa caure! Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d'aquests petits. Estigueu alerta!
»Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: ‘Me'n penedeixo’, tu l'has de perdonar».
Llavors els apòstols digueren al Senyor: «Augmenta'ns la fe». Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria».
Comentari:
«Si t'ofèn set vegades al dia (....), tu l'has de perdonar»
Avui, l'Evangeli ens parla de tres temes importants. En primer lloc, de la nostra actitud amb els infants. Si en altres ocasions se'ns va fer l'elogi de la infantesa, en aquesta se'ns adverteix del mal que hom els pot ocasionar.
Escandalitzar no és esvalotar o estranyar, com de vegades ho entenem; el mot grec que l'evangelista empra és “skandalon”, que significa objecte que fa ensopegar o relliscar, una pedra o una pell de plàtan, per entendre'ns. Cal tenir molt de respecte a l'infant, i ai d'aquell que l'iniciï en el pecat de qualsevol manera! (cf. Lc 17,1). Jesús li anuncia un gran càstig i ho fa amb una imatge molt eloqüent. Encara podem veure a Terra Santa antigues rodes de molí; són grans cercles de pedra amb un forat al mig (recorden també, amb una mida més gran, els collarets que es posen al coll dels traumatitzats). Lligar la roda al coll de l'escandalitzador i llançar-lo a l'aigua expressa un càstig terrible. Jesús fa servir un llenguatge gairebé d'humor negre. Pobres de nosaltres si fem mal als infants! Pobres de nosaltres si els iniciem en el pecat! Hi ha moltes maneres de perjudicar-los: mentir, ambicionar, triomfar injustament, dedicar-se a tasques que satisfaran llur vanitat...
En segon lloc, el perdó. Jesús ens demana que perdonem tantes vegades com calgui, fins i tot el mateix dia, si l'altre està penedit, encara que ens cremi l'ànima: «Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l» (Lc 17,3). La capacitat de perdonar és el termòmetre de la caritat.
En tercer lloc, la fe: més que una riquesa de l'enteniment (en sentit merament humà), és un “estat d'ànim”, fruit de l'experiència de Déu, de poder obrar recolzant-nos en la seva confiança. «La fe és el principi de la vida veritable», diu sant Ignasi d'Antioquia. El qui obra amb fe aconsegueix meravelles; així ho expressa el Senyor quan diu: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria» (Lc 17,6).
(Lc 17,1-6):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Sempre hi haurà algú que en faci caure d'altres en pecat, però ai del qui els fa caure! Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d'aquests petits. Estigueu alerta!
»Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: ‘Me'n penedeixo’, tu l'has de perdonar».
Llavors els apòstols digueren al Senyor: «Augmenta'ns la fe». Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria».
Comentari:
«Si t'ofèn set vegades al dia (....), tu l'has de perdonar»
Avui, l'Evangeli ens parla de tres temes importants. En primer lloc, de la nostra actitud amb els infants. Si en altres ocasions se'ns va fer l'elogi de la infantesa, en aquesta se'ns adverteix del mal que hom els pot ocasionar.
Escandalitzar no és esvalotar o estranyar, com de vegades ho entenem; el mot grec que l'evangelista empra és “skandalon”, que significa objecte que fa ensopegar o relliscar, una pedra o una pell de plàtan, per entendre'ns. Cal tenir molt de respecte a l'infant, i ai d'aquell que l'iniciï en el pecat de qualsevol manera! (cf. Lc 17,1). Jesús li anuncia un gran càstig i ho fa amb una imatge molt eloqüent. Encara podem veure a Terra Santa antigues rodes de molí; són grans cercles de pedra amb un forat al mig (recorden també, amb una mida més gran, els collarets que es posen al coll dels traumatitzats). Lligar la roda al coll de l'escandalitzador i llançar-lo a l'aigua expressa un càstig terrible. Jesús fa servir un llenguatge gairebé d'humor negre. Pobres de nosaltres si fem mal als infants! Pobres de nosaltres si els iniciem en el pecat! Hi ha moltes maneres de perjudicar-los: mentir, ambicionar, triomfar injustament, dedicar-se a tasques que satisfaran llur vanitat...
En segon lloc, el perdó. Jesús ens demana que perdonem tantes vegades com calgui, fins i tot el mateix dia, si l'altre està penedit, encara que ens cremi l'ànima: «Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l» (Lc 17,3). La capacitat de perdonar és el termòmetre de la caritat.
En tercer lloc, la fe: més que una riquesa de l'enteniment (en sentit merament humà), és un “estat d'ànim”, fruit de l'experiència de Déu, de poder obrar recolzant-nos en la seva confiança. «La fe és el principi de la vida veritable», diu sant Ignasi d'Antioquia. El qui obra amb fe aconsegueix meravelles; així ho expressa el Senyor quan diu: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria» (Lc 17,6).
Dia litúrgic: Diumenge XXXII (A) de durant l'any 6-11-2011
Text de l'Evangeli
(Mt 25,1-13):
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs. N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes.
»Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. A mitjanit es va sentir un clam: ‘L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!’. Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. Les noies sense seny van dir a les assenyades: ‘Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen’. Les assenyades respongueren: ‘Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu’.
»Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres noies i deien: ‘Senyor, Senyor, obre'ns!’. Però ell va respondre: ‘Us asseguro que no us conec’.
Comentari:
«L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!»
Avui, se'ns convida a reflexionar sobre la fi de l'existència; es tracta d'un advertiment del Bon Déu sobre el nostre fi últim; així, doncs, no juguem amb la vida. «Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs» (Mt 25,1). La fi de cada persona dependrà del camí que hagi escollit; la mort és conseqüència de la vida -assenyada o desassenyada- que hom hagi dut en aquest món. Les noies desassenyades són les que, havent escoltat el missatge de Jesús, no l'han posat en pràctica. Les noies assenyades són les que ho han traduït a la vida, i per això entren al banquet del Regne.
La paràbola és un toc d'atenció molt seriós. «Vetlleu, doncs, perquè no sabeu el dia ni l'hora» (Mt 25,13) No deixeu mai que s'apagui la torxa de la fe, perquè qualsevol moment pot ser el darrer. El Regne ja és aquí. Enceneu les torxes amb l'oli de la fe, de la fraternitat i de la caritat mútua. Plens de llum, els nostres cors ens permetran viure l'alegria autèntica ja ara i aquí. Els qui viuen prop nostre també es veuran il·luminats i coneixeran el goig de la presència de l'Espòs esperat. Jesús ens demana que no ens manqui mai aquest oli a les nostres torxes.
Per això, quan el Concili Vaticà II, que escull a la Bíblia les imatges de l'Església, es refereix a aquesta comparança de l'espòs i l'esposa, i pronuncia aquesta paraules: «L'Església és descrita també com a esposa immaculada de l'Anyell immaculat, estimada pel Crist i a la qual s'ha entregat a fi de santificar-la, l'ha unida a Ell en un pacte indissoluble, l'alimenta i en té cura incessantment. A ella, lliure de tota taca, la va voler unida a Ell mateix i sotmesa per l'amor i la fidelitat».
(Mt 25,1-13):
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs. N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes.
»Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. A mitjanit es va sentir un clam: ‘L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!’. Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. Les noies sense seny van dir a les assenyades: ‘Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen’. Les assenyades respongueren: ‘Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu’.
»Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres noies i deien: ‘Senyor, Senyor, obre'ns!’. Però ell va respondre: ‘Us asseguro que no us conec’.
Comentari:
«L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!»
Avui, se'ns convida a reflexionar sobre la fi de l'existència; es tracta d'un advertiment del Bon Déu sobre el nostre fi últim; així, doncs, no juguem amb la vida. «Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs» (Mt 25,1). La fi de cada persona dependrà del camí que hagi escollit; la mort és conseqüència de la vida -assenyada o desassenyada- que hom hagi dut en aquest món. Les noies desassenyades són les que, havent escoltat el missatge de Jesús, no l'han posat en pràctica. Les noies assenyades són les que ho han traduït a la vida, i per això entren al banquet del Regne.
La paràbola és un toc d'atenció molt seriós. «Vetlleu, doncs, perquè no sabeu el dia ni l'hora» (Mt 25,13) No deixeu mai que s'apagui la torxa de la fe, perquè qualsevol moment pot ser el darrer. El Regne ja és aquí. Enceneu les torxes amb l'oli de la fe, de la fraternitat i de la caritat mútua. Plens de llum, els nostres cors ens permetran viure l'alegria autèntica ja ara i aquí. Els qui viuen prop nostre també es veuran il·luminats i coneixeran el goig de la presència de l'Espòs esperat. Jesús ens demana que no ens manqui mai aquest oli a les nostres torxes.
Per això, quan el Concili Vaticà II, que escull a la Bíblia les imatges de l'Església, es refereix a aquesta comparança de l'espòs i l'esposa, i pronuncia aquesta paraules: «L'Església és descrita també com a esposa immaculada de l'Anyell immaculat, estimada pel Crist i a la qual s'ha entregat a fi de santificar-la, l'ha unida a Ell en un pacte indissoluble, l'alimenta i en té cura incessantment. A ella, lliure de tota taca, la va voler unida a Ell mateix i sotmesa per l'amor i la fidelitat».
Dia litúrgic: Dissabte XXXI durant l'any
Text de l'Evangeli
(Lc 16,9-15):
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «Jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes. Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans. Per tant, si no heu merescut la confiança en l'administració del diner, que és enganyós, ¿qui us confiarà els béns veritables? I si no heu merescut la confiança en les coses que són d'un altre, ¿qui us donarà allò que us pertany? Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner».
Els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús. Ell els digué: «Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu».
Comentari:
«Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran»
Avui, Jesús torna a parlar amb autoritat: empra el «Jo us dic», que té una força peculiar, de doctrina nova. «Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (cf. 1Tm 2,4). Déu ens vol sants i ens assenyala avui uns trets necessaris per assolir la santedat i posseir els “béns veritables”: la fidelitat en les coses petites, l'autenticitat i el fet de no perdre de vista que Déu coneix els nostres cors.
La fidelitat en les coses petites és al nostre abast. Les nostres jornades solen estar configurades pel que diem “coses molt normals”: el mateix treball, les mateixes persones, unes pràctiques de pietat, la mateixa família... I és en aquestes realitats ordinàries on hem de realitzar-nos com a persones i créixer en santedat. «Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran» (Lc 16,10). Cal fer ben fetes totes les coses, amb rectitud d'intenció, amb el desig de plaure Déu, el nostre Pare; quan ho fem per amor, això té un gran valor i ens prepara per als “béns veritables”. Què bé ho expressava sant Josepmaria!: «Has vist com bastien aquell edifici de magnitud imponent? —Un maó, i un altre. Milers. Però, d'un a un. —I sacs de ciment, d'un a un. I carreus, que signifiquen poc, davant la mola del conjunt. —I trossos de ferro. —I obrers que treballen, dia a dia, les mateixes hores... Has vist com alçaven aquell edifici de magnitud imponent?... —A força de coses petites!».
Ens pot ajudar a viure la rectitud d'intenció fer ben fet l'examen de consciència cada vespre i no perdre mai de vista que Déu ho veu tot, fins i tot els pensaments més amagats, com vam aprendre al catecisme, i que l'important és plaure en tot el nostre Pare Déu, a qui hem de servir per amor, tenint en compte que «cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre» (Lc 16,13). No ho oblidem mai: «Només Déu és Déu» (Benet XVI).
(Lc 16,9-15):
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «Jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes. Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans. Per tant, si no heu merescut la confiança en l'administració del diner, que és enganyós, ¿qui us confiarà els béns veritables? I si no heu merescut la confiança en les coses que són d'un altre, ¿qui us donarà allò que us pertany? Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner».
Els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús. Ell els digué: «Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu».
Comentari:
«Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran»
Avui, Jesús torna a parlar amb autoritat: empra el «Jo us dic», que té una força peculiar, de doctrina nova. «Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (cf. 1Tm 2,4). Déu ens vol sants i ens assenyala avui uns trets necessaris per assolir la santedat i posseir els “béns veritables”: la fidelitat en les coses petites, l'autenticitat i el fet de no perdre de vista que Déu coneix els nostres cors.
La fidelitat en les coses petites és al nostre abast. Les nostres jornades solen estar configurades pel que diem “coses molt normals”: el mateix treball, les mateixes persones, unes pràctiques de pietat, la mateixa família... I és en aquestes realitats ordinàries on hem de realitzar-nos com a persones i créixer en santedat. «Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran» (Lc 16,10). Cal fer ben fetes totes les coses, amb rectitud d'intenció, amb el desig de plaure Déu, el nostre Pare; quan ho fem per amor, això té un gran valor i ens prepara per als “béns veritables”. Què bé ho expressava sant Josepmaria!: «Has vist com bastien aquell edifici de magnitud imponent? —Un maó, i un altre. Milers. Però, d'un a un. —I sacs de ciment, d'un a un. I carreus, que signifiquen poc, davant la mola del conjunt. —I trossos de ferro. —I obrers que treballen, dia a dia, les mateixes hores... Has vist com alçaven aquell edifici de magnitud imponent?... —A força de coses petites!».
Ens pot ajudar a viure la rectitud d'intenció fer ben fet l'examen de consciència cada vespre i no perdre mai de vista que Déu ho veu tot, fins i tot els pensaments més amagats, com vam aprendre al catecisme, i que l'important és plaure en tot el nostre Pare Déu, a qui hem de servir per amor, tenint en compte que «cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre» (Lc 16,13). No ho oblidem mai: «Només Déu és Déu» (Benet XVI).
Dia litúrgic: Divendres XXXI durant l'any
Text de l'Evangeli
(Lc 16,1-8):
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. Ell el cridà i li digué: ‘Què és això que sento a dir de tu? Dóna'm comptes de la teva administració, perquè d'ara endavant ja no podràs administrar els meus béns’. L'administrador va pensar: ‘Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m'hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l'administració’.
»Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: ‘Quant deus al meu amo?’. Li respongué: ‘Cent gerres d'oli’. Ell li digué: ‘Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta’. A un altre li digué: ‘I tu, quant deus?’. Li respongué: ‘Cent sacs de blat’. Ell li diu: ‘Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta’.
»I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia: Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum».
Comentari:
«Els homes d'aquest món són més astuts (…) que els fills de la llum»
Avui, l'Evangeli ens presenta una qüestió a primera vista sorprenent. En efecte, diu el text de sant Lluc: «I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia» (Lc 16,8).
És evident que aquí no se'ns proposa de ser enganyosos en les relacions entre nosaltres, menys encara amb el Senyor. No es tracta, per tant, d'una lloança al que seria la malifeta d'un administrador. El que Jesús manifesta amb el seu exemple és una queixa per l'habilitat en la solució de les qüestions d'aquest món i la manca d'enginy veritable dels fills de la llum en la construcció del Regne de Déu: «Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum» (Lc 16,8).
Tot això ens mostra —una vegada més!— que el cor de l'home segueix amb els mateixos límits i pobreses de sempre. Actualment parlem de tràfic d'influències, de corrupció, d'enriquiments indeguts, de falsedat de documents... Més o menys, com en temps de Jesús.
Però la qüestió que això ens planteja és doble: És que pensem que podem enganyar Déu amb les nostres aparences, amb el nostre anar fent com a cristians? I, en parlar d'astúcia, hauríem de parlar també d'interès. Estem realment interessats en el Regne de Déu i la seva justícia? És freqüent la mediocritat en la nostra resposta com a fills de la llum? Jesús va dir també que allà on hi tenim el tresor allí hi ha el nostre cor (cf. Mt 6,21). Quin és per a nosaltres el tresor de la nostra vida? Cal que examinem els nostres anhels per tal de conèixer on hi tenim el nostre tresor... Ens diu sant Agustí: «El teu anhel continu és la teva veu contínua. Si deixes d'estimar callarà la teva veu, callarà el teu desig».
Potser avui, davant del Senyor, ens hem de plantejar quina ha de ser la nostra astúcia com a fills de la llum, és a dir la sinceritat en les nostres relacions amb Déu i amb els germans. «En veritat, la vida és sempre una opció: entre honradesa i injustícia, entre fidelitat i infidelitat, entre bé i mal (...). En definitiva —diu Jesús— cal decidir-se».
(Lc 16,1-8):
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. Ell el cridà i li digué: ‘Què és això que sento a dir de tu? Dóna'm comptes de la teva administració, perquè d'ara endavant ja no podràs administrar els meus béns’. L'administrador va pensar: ‘Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m'hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l'administració’.
»Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: ‘Quant deus al meu amo?’. Li respongué: ‘Cent gerres d'oli’. Ell li digué: ‘Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta’. A un altre li digué: ‘I tu, quant deus?’. Li respongué: ‘Cent sacs de blat’. Ell li diu: ‘Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta’.
»I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia: Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum».
Comentari:
«Els homes d'aquest món són més astuts (…) que els fills de la llum»
Avui, l'Evangeli ens presenta una qüestió a primera vista sorprenent. En efecte, diu el text de sant Lluc: «I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia» (Lc 16,8).
És evident que aquí no se'ns proposa de ser enganyosos en les relacions entre nosaltres, menys encara amb el Senyor. No es tracta, per tant, d'una lloança al que seria la malifeta d'un administrador. El que Jesús manifesta amb el seu exemple és una queixa per l'habilitat en la solució de les qüestions d'aquest món i la manca d'enginy veritable dels fills de la llum en la construcció del Regne de Déu: «Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum» (Lc 16,8).
Tot això ens mostra —una vegada més!— que el cor de l'home segueix amb els mateixos límits i pobreses de sempre. Actualment parlem de tràfic d'influències, de corrupció, d'enriquiments indeguts, de falsedat de documents... Més o menys, com en temps de Jesús.
Però la qüestió que això ens planteja és doble: És que pensem que podem enganyar Déu amb les nostres aparences, amb el nostre anar fent com a cristians? I, en parlar d'astúcia, hauríem de parlar també d'interès. Estem realment interessats en el Regne de Déu i la seva justícia? És freqüent la mediocritat en la nostra resposta com a fills de la llum? Jesús va dir també que allà on hi tenim el tresor allí hi ha el nostre cor (cf. Mt 6,21). Quin és per a nosaltres el tresor de la nostra vida? Cal que examinem els nostres anhels per tal de conèixer on hi tenim el nostre tresor... Ens diu sant Agustí: «El teu anhel continu és la teva veu contínua. Si deixes d'estimar callarà la teva veu, callarà el teu desig».
Potser avui, davant del Senyor, ens hem de plantejar quina ha de ser la nostra astúcia com a fills de la llum, és a dir la sinceritat en les nostres relacions amb Déu i amb els germans. «En veritat, la vida és sempre una opció: entre honradesa i injustícia, entre fidelitat i infidelitat, entre bé i mal (...). En definitiva —diu Jesús— cal decidir-se».
Dia litúrgic: Dijous XXXI durant l'any 3-XI-2011
Text de l'Evangeli
(Lc 15,1-10):
En aquell temps, veient que tots els publicans i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells».
Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut?’. Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
»O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut?’. Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix».
Comentari:
«En el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix»
Avui, l'evangelista de la misericòrdia de Déu ens exposa dues paràboles de Jesús que il·luminen la conducta divina envers els pecadors que tornen al bon camí. Amb la imatge tan humana de l'alegria, ens revela la bondat de Déu que es complau en el retorn del qui s'havia allunyat del pecat. És com un tornar a la casa del Pare (com dirà més explícitament a Lc 15,11-32). El Senyor no va venir a condemnar el món, sinó a salvar-lo (cf. Jn 3,17), i ho va fer acollint els pecadors que amb plena confiança «s'acostaven (...) a Jesús per escoltar-lo» (Lc 15,1), ja que Ell els guaria l'ànima com un metge guareix el cos dels malalts (cf. Mt 9,12). Els fariseus es tenien per bons i no sentien necessitat del metge, i és per a ells —diu l'evangelista— que Jesús proposà les paràboles que llegim avui.
Si nosaltres ens sentim espiritualment malalts, Jesús ens atendrà i se n'alegrarà que hi acudim. Si, en canvi, com els orgullosos fariseus penséssim que no ens cal demanar perdó, el Metge diví no podria obrar en nosaltres. Sentir-nos pecadors ho hem de fer cada vegada que recitem el Parenostre, ja que hi diem «perdoneu les nostres culpes...». I com li hem d'agrair que ho faci! Com també hem de sentir agraïment pel sagrament de la reconciliació que ha posat al nostre abast tan compassivament. Que la supèrbia no ens el faci menystenir. Sant Agustí ens diu que Jesucrist, Déu Home, ens donà exemple d'humilitat per a guarir-nos del “tumor” de la supèrbia, «ja que gran misèria és l'home superb, però més gran misericòrdia és el Déu humil».
Diguem encara que la lliçó que Jesús dóna als fariseus és exemplar també per a nosaltres; no podem fer fora de la nostra vora els pecadors. El Senyor vol que ens estimem com Ell ens ha estimat (cf. Jn 13,34) i hem de sentir gran goig quan puguem portar a la pleta una ovella esgarriada o recobrar una moneda perduda.
(Lc 15,1-10):
En aquell temps, veient que tots els publicans i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells».
Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut?’. Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
»O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut?’. Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix».
Comentari:
«En el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix»
Avui, l'evangelista de la misericòrdia de Déu ens exposa dues paràboles de Jesús que il·luminen la conducta divina envers els pecadors que tornen al bon camí. Amb la imatge tan humana de l'alegria, ens revela la bondat de Déu que es complau en el retorn del qui s'havia allunyat del pecat. És com un tornar a la casa del Pare (com dirà més explícitament a Lc 15,11-32). El Senyor no va venir a condemnar el món, sinó a salvar-lo (cf. Jn 3,17), i ho va fer acollint els pecadors que amb plena confiança «s'acostaven (...) a Jesús per escoltar-lo» (Lc 15,1), ja que Ell els guaria l'ànima com un metge guareix el cos dels malalts (cf. Mt 9,12). Els fariseus es tenien per bons i no sentien necessitat del metge, i és per a ells —diu l'evangelista— que Jesús proposà les paràboles que llegim avui.
Si nosaltres ens sentim espiritualment malalts, Jesús ens atendrà i se n'alegrarà que hi acudim. Si, en canvi, com els orgullosos fariseus penséssim que no ens cal demanar perdó, el Metge diví no podria obrar en nosaltres. Sentir-nos pecadors ho hem de fer cada vegada que recitem el Parenostre, ja que hi diem «perdoneu les nostres culpes...». I com li hem d'agrair que ho faci! Com també hem de sentir agraïment pel sagrament de la reconciliació que ha posat al nostre abast tan compassivament. Que la supèrbia no ens el faci menystenir. Sant Agustí ens diu que Jesucrist, Déu Home, ens donà exemple d'humilitat per a guarir-nos del “tumor” de la supèrbia, «ja que gran misèria és l'home superb, però més gran misericòrdia és el Déu humil».
Diguem encara que la lliçó que Jesús dóna als fariseus és exemplar també per a nosaltres; no podem fer fora de la nostra vora els pecadors. El Senyor vol que ens estimem com Ell ens ha estimat (cf. Jn 13,34) i hem de sentir gran goig quan puguem portar a la pleta una ovella esgarriada o recobrar una moneda perduda.
Dia litúrgic: 2 de Novembre: Commemoració de tots elsfidels difunts
Text de l'Evangeli
(Lc 23,33.39-43):
Quan els soldats arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient: «¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!». Però l'altre, renyant-lo, li respongué: «¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne». Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís».
Comentari:
«Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne»
Avui, l'Evangeli evoca el fet més fonamental del cristià: la mort i resurrecció de Jesús. Avui fem nostra la petició del Bon Lladre: «Jesús, recorda't de mi» (Lc 23,42). «L'Església no prega pels sants com prega pels difunts, que dormen en el Senyor: més aviat s'encomana a les oracions d'aquells i fa oracions per aquests», deia sant Agustí en un Sermó. Un cop l'any, com a mínim, els cristians ens preguntem quin és el sentit de la nostra vida i quin és el de la nostra mort i resurrecció. És el dia de la celebració dels fidels difunts, que sant Agustí ens ha distingit respecte de Tots Sants.
Els patiments de la Humanitat són els mateixos que els de l'Església i, sens dubte, tenen en comú que tot sofriment humà és d'alguna manera privació de vida. Per això, la mort d'algun ésser estimat ens produeix un dolor tan indescriptible que ni tan sols la fe pot alleugerir-lo. Així, els homes sempre han volgut honorar els difunts. La memòria, en efecte, és una manera de fer presents els absents, de perpetuar la seva vida. Però els seus mecanismes psicològics i socials esmorteeixen els records amb el temps. Si humanament això ens pot dur a l'angoixa, cristianament, gràcies a la resurrecció, tenim pau. L'avantatge de creure-hi és que ens permet confiar què, malgrat l'oblit, els tornarem a trobar en l'altra vida.
Un segon avantatge de creure és que en recordar els difunts, preguem per ells. Ho fem des del fons del nostre cor, en la intimitat amb Déu, i cada vegada que preguem junts, en l'Eucaristia: no estem sols davant el misteri de la mort i de la vida, sinó que el compartim com a membres del Cos de Crist. Més encara: veient la creu, suspesa entre el cel i la terra, sabem que s'estableix una comunió entre nosaltres i els nostres difunts. Per això, sant Francesc proclamà agraït: «Lloat sigueu, oh Senyor nostre, per la mort corporal, la nostra germana».
(Lc 23,33.39-43):
Quan els soldats arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient: «¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!». Però l'altre, renyant-lo, li respongué: «¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne». Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís».
Comentari:
«Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne»
Avui, l'Evangeli evoca el fet més fonamental del cristià: la mort i resurrecció de Jesús. Avui fem nostra la petició del Bon Lladre: «Jesús, recorda't de mi» (Lc 23,42). «L'Església no prega pels sants com prega pels difunts, que dormen en el Senyor: més aviat s'encomana a les oracions d'aquells i fa oracions per aquests», deia sant Agustí en un Sermó. Un cop l'any, com a mínim, els cristians ens preguntem quin és el sentit de la nostra vida i quin és el de la nostra mort i resurrecció. És el dia de la celebració dels fidels difunts, que sant Agustí ens ha distingit respecte de Tots Sants.
Els patiments de la Humanitat són els mateixos que els de l'Església i, sens dubte, tenen en comú que tot sofriment humà és d'alguna manera privació de vida. Per això, la mort d'algun ésser estimat ens produeix un dolor tan indescriptible que ni tan sols la fe pot alleugerir-lo. Així, els homes sempre han volgut honorar els difunts. La memòria, en efecte, és una manera de fer presents els absents, de perpetuar la seva vida. Però els seus mecanismes psicològics i socials esmorteeixen els records amb el temps. Si humanament això ens pot dur a l'angoixa, cristianament, gràcies a la resurrecció, tenim pau. L'avantatge de creure-hi és que ens permet confiar què, malgrat l'oblit, els tornarem a trobar en l'altra vida.
Un segon avantatge de creure és que en recordar els difunts, preguem per ells. Ho fem des del fons del nostre cor, en la intimitat amb Déu, i cada vegada que preguem junts, en l'Eucaristia: no estem sols davant el misteri de la mort i de la vida, sinó que el compartim com a membres del Cos de Crist. Més encara: veient la creu, suspesa entre el cel i la terra, sabem que s'estableix una comunió entre nosaltres i els nostres difunts. Per això, sant Francesc proclamà agraït: «Lloat sigueu, oh Senyor nostre, per la mort corporal, la nostra germana».
Dia litúrgic: 1 deNovembre: Tots Sants 2011
Text de l'Evangeli
(Mt 5,1-12a):
En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel».
Comentari:
«Alegreu-vos-en i celebreu-ho»
Avui celebrem la realitat d'un misteri salvador, que expressem en el “credo” i que és molt consolador: «Crec en la comunió dels sants». Tots els sants, des de la Verge Maria, que han passat ja a la vida eterna, formen una unitat: són l'Església dels benaurats, als quals Jesús felicita: «Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!» (Mt 5,8). Alhora, estan també en comunió amb nosaltres. La fe i l'esperança no poden unir-nos perquè ells gaudeixen de l'eterna visió de Déu; però ens uneix, en canvi, la caritat «que no passa mai» (1Co 13,13). La caritat entesa com l'amor que ens uneix amb ells al mateix Pare, al mateix Crist Redemptor i al mateix Esperit Sant. Un amor que els fa solidaris i sol·lícits amb nosaltres. Per tant, no és solament per raó d'exemplaritat que venerem els sants. Hi ha una raó més forta: la unitat en l'Esperit de tota l'Església que s'enforteix amb la pràctica de la caritat fraterna.
Per aquesta profunda unitat hem de sentir-nos propers a tots els sants que, abans de nosaltres, han cregut el que nosaltres creiem, han esperat el que nosaltres esperem i, sobretot, han estimat el Pare Déu i els germans els homes, buscant d'imitar l'amor del Crist.
Els sants apòstols, els sants màrtirs, els sants confessors que han existit al llarg de la història són, per tant, germans i intercessors nostres; en ells s'han complert aquestes paraules profètiques de Jesús: «Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Mt 5,11-12). Els tresors de la seva santedat són béns de família, amb els que podem comptar. Aquests són els tresors del cel que Jesús invita a reunir (cf. Mt 6,20). Com afirma el Concili Vaticà II, «la seva sol·licitud de germans ajuda molt la nostra feblesa» (Lumen gentium, 49). Aquesta solemnitat ens aporta una notícia reconfortant que ens invita a l'alegria i a la festa.
(Mt 5,1-12a):
En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel».
Comentari:
«Alegreu-vos-en i celebreu-ho»
Avui celebrem la realitat d'un misteri salvador, que expressem en el “credo” i que és molt consolador: «Crec en la comunió dels sants». Tots els sants, des de la Verge Maria, que han passat ja a la vida eterna, formen una unitat: són l'Església dels benaurats, als quals Jesús felicita: «Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!» (Mt 5,8). Alhora, estan també en comunió amb nosaltres. La fe i l'esperança no poden unir-nos perquè ells gaudeixen de l'eterna visió de Déu; però ens uneix, en canvi, la caritat «que no passa mai» (1Co 13,13). La caritat entesa com l'amor que ens uneix amb ells al mateix Pare, al mateix Crist Redemptor i al mateix Esperit Sant. Un amor que els fa solidaris i sol·lícits amb nosaltres. Per tant, no és solament per raó d'exemplaritat que venerem els sants. Hi ha una raó més forta: la unitat en l'Esperit de tota l'Església que s'enforteix amb la pràctica de la caritat fraterna.
Per aquesta profunda unitat hem de sentir-nos propers a tots els sants que, abans de nosaltres, han cregut el que nosaltres creiem, han esperat el que nosaltres esperem i, sobretot, han estimat el Pare Déu i els germans els homes, buscant d'imitar l'amor del Crist.
Els sants apòstols, els sants màrtirs, els sants confessors que han existit al llarg de la història són, per tant, germans i intercessors nostres; en ells s'han complert aquestes paraules profètiques de Jesús: «Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Mt 5,11-12). Els tresors de la seva santedat són béns de família, amb els que podem comptar. Aquests són els tresors del cel que Jesús invita a reunir (cf. Mt 6,20). Com afirma el Concili Vaticà II, «la seva sol·licitud de germans ajuda molt la nostra feblesa» (Lumen gentium, 49). Aquesta solemnitat ens aporta una notícia reconfortant que ens invita a l'alegria i a la festa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)